Una altra fotografia del 1904 a Barcelona

La tarda del 29 de setembre de 1904 van plantar-se castells al Parc de la Ciutadella de Barcelona en un festival infantil organitzat en ocasió de les festes de la Mercè. Aquests, suposadament, a cura dels Xiquets de Gràcia, la formació barcelonina del moment, molt activa a cavall dels segles XIX i XX. Tot i que no s’hi descarta la intervenció de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Alguna nota de premsa va anunciar la seva presència aquells dies a Barcelona. Una fotografia d’Alexandre Merletti Guaglia hi palesa la coronació d’un tres de set molt descarnat. La pinya va reduir-se als components de la colla. En total una quarantena, la plantilla de l’època. Per no implicar-s’hi el públic (http://balldexiquetsdevalls.wordpress.com/2012/04/18/la-merce-1904/).

D’aquest tres de set es coneix un segona placa. Obra del fotògraf i gravador barceloní Joan Furnells Soler. La pressa mostra la construcció uns instants abans. L’aixecador i l’enxaneta són a punt d’iniciar l’escalada dels dosos. La imatge va publicar-se a la premsa acompanyada del comentari següent: “una torre humana de seis pisos formada por los Xiquets de Valls, tan notables en estos acrobáticos ejercicios” (La Ilustración española y americana: 1904. BMVB). Uns mots que evidencien la cautela amb què s’han de tractar moltes de les cròniques castelleres pretèrites. Per la desinformació de la majoria dels periodistes. En aquesta ocasió, com tantes altres, no va estar-se al cas de l’alçada de la construcció. Per obviar-se la pinya o l’aixecador.

BMVB

Xavier Güell

Sardanes versus castells al Vendrell l’any 1907

La sardana va popularitzar-se arreu de Catalunya de la mà d’elements catalanistes a principi del segle XX. Aquesta expansió va sorgir per una necessitat social. Pel desig dels catalanistes que Catalunya gaudís d’una dansa nacional. Perquè la sardana no va entendre’s com una dansa qualsevol, sinó com la representació gràfica de la idea de país (Ll. Subirana: 2003).

D’aquesta manera es contextualitza l’arribada de la sardana al Vendrell, entre d’altres poblacions del Penedès i del Camp de Tarragona, l’any 1907. Ara bé, el seu cultiu va menystenir alhora el protagonisme dels castells i la resta d’elements dels seguicis festius tradicionals. Aquesta confrontació va traslladar-se en un debat a la premsa de Tarragona aquell mateix any entre els defensors de la sardana i de les tradicions del Camp de Tarragona i el Penedès (Catalunya Nova: 1907. BHMT). Una polèmica que també va veure’s incentivada per les oposades adscripcions socials dels practicants d’ambdues tradicions. Els castellers, gent humil. Els primers sardanistes, de classe benestant, majoritàriament. El catalanisme va ser bandera, sobretot, d’elements benestants aquells anys. Una nota d’una ballada de sardanes al Vendrell el 20 d’octubre de 1907 ratifica que les anelles eren formades per “elemento joven, de los más distinguido de la buena sociedad vendrellense” (La Comarca de Vendrell: 1907. BPV). D’altra banda, l’èxit de la sardana entre la classe benestant va veure’s afavorit pel fet de ser un ballable cortès i assenyat, o sigui, per no donar peu a l’arrambada.

La premsa vendrellenca va avançar el següent sobre la propera festa major local del 1907: “Parece que para la próxima Fiesta Mayor, se preparan para bailar sardanas, algunos elementos jóvenes del Centro Industrial, á cuyo efecto han empezado esta semana los ensayos, en el salón de dicha sociedad” (La Comarca de Vendrell: 1907. BPV). Un breu similar va aparèixer en l’altre setmanari local (El Baix Penedès: 1907. BPV).

Una correspondència a la premsa catalanista de Barcelona també va assenyalar que “l’inauguració pública del ball genuinament català, la sardana,” al Vendrell era una “iniciativa entusiasta dels joves Joseph Aleu y Miquel Costa y amb la cooperació de les simpàtiques senyoretes Marguerida y Rosa Sanxo, Montserrat Claramunt y María Castells y dels joves J. Sanxo, Arthur Corominas y Ernest Pedrals, delegats de la Secció del Foment de la Sardana de l’Associació Catalanista” Popular de Barcelona (La Veu de Catalunya: 1907. AHCB). Unes línies similars a la premsa vendrellenca (El Baix Penedès: 1907. BPV).

La programació d’aquella edició de la festa major del Vendrell també va subratllar-hi el paper de la sardana. Segons aquest, els Xiquets de Valls” i els “balls y Dansas populars” iniciaven la seva participació la tarda del 25 de juliol. La cobla contractada, La Lira Olotina, no actuava aquest dia atès que es trobava a Cornudella. Aquesta debutava al Vendrell el 26 de juliol a la matinal, juntament amb la resta d’elements tradicionals. Al migdia, després de l’Ofici, també oferia una ballada a la Rambla, alhora que els Xiquets de Valls aixecaven els seus “atrevits castells y torres” de consuetud a la plaça Vella. A la tarda se celebrava un festival a la Rambla amb la intervenció de tots els elements, donat que no hi havia processó. “Els Xiquets de Valls y dansas” també resseguien “la població, visitant las societats, casinos y establiments públichs” a la tarda i la cobla hi protagonitzava un concert al Centre Industrial i una ballada al vespre a la plaça Nova (La Comarca de Vendrell: 1907. BPV. Lo Camp de Tarragona: 1907. BHMT. Diario del Comercio: 1907. BPT. Diario de Tarragona: 1907. HCT. El Porvenir: 1907. HCT. Heraldo de Tarragona: 1907. BHMT).

La diada del 27 de juliol també s’encetava amb una matinal i els Xiquets de Valls s’exhibien, com d’altres anys, al migdia a la plaça Nova. La Lira Olotina encara actuava el 27 de juliol al migdia a la Rambla, a la tarda al Casino Circo i al carrer Jaume Ramon i al vespre a la plaça Nova, i l’endemà al matí a Comarruga.

Així doncs, no ha de sorprendre que la premsa vendrellenca destaqués irònicament un cop passada la festa el ple de sardanes: “¡Sardana mañana, tarde y noche! / Una verdadera ‘Sardana contínua’ [...] ¡Dichosas ellas que han hecho bailar á todos, incluso a los que no tenían ganas!” (La Comarca de Vendrell: 1907. BPV).

Això darrer també va comportar que l’epicentre de la festa es traslladés de la plaça Vella a la Rambla. Les sardanes, la novetat, el súmmum aquell any, havien de prendre un nou escenari: “Este año con esto de las Sardanas, se ha desviado la Fiesta Mayor de su antiguo cauce, puesto que mientras todos los festejos se concentraban en la Rambla del 4 de Marzo, colocándose mechero Aver en aquel paseo y triplicándose los de la Plaza de Pi y Margall, en la Plaza Vieja, donde los demás años era el foco del bullicio y de la animación, tanto por la mañana al salir del oficio, como por la tarde con la procesión, no se ha hecho nada, ni ‘Xiquets’, ni ‘Sardanas’, ni se encendieron siquiera los faroles de la Casa Capitular” (La Comarca de Vendrell: 1907. BPV).

El vendrellenc Ramon Ramon Vidales, des de les planes d’un publicació local rival, també va ser del parer que “La introducció de la bella y democrática dansa empordanesa”, un espectacle “cult y gratuit”, esdevingués “el ‘clou’”. També va recollir la presència d’un “bon contingent de forasters”, de l’Arboç, Barcelona, Reus, Sant Sadurní d’Anoia, Tarragona, Valls i Vilafranca del Penedès, i que el festival de la tarda de Santa Anna a la Rambla fos el més reeixit de la festa: “s’hi feren castells, se ballaren sardanes, s’aixecaren globos groteschs que al enlairarse feyan esclatar á la concurrencia en sorollosas rialladas, y finalment se engegá un ramell de fochs artificials y una traca valenciana de cap á cap del passeig (El Baix Penedès: 1907. BPV). L’organització d’aquest festival va repetir-se en edicions posteriors.

La sardana, doncs, va propiciar la visita de gent d’arreu, “que de muchos años no se había visto”. Se sobreentén, per tant, que els Xiquets de Valls, aleshores iniciant el seu període més fosc, i la resta de divertiments d’antany, ja no captivaven l’atenció general com abans. De fet, els castellers ni tan sols van excel•lir el migdia de Santa Anna a la plaça Vella, el seu moment àlgid a la festa: “las Sardanas lo único que ha llamado la atención, ya que todo lo demás no vale la pena de mentarlo, puesto que ni el castillo de fuegos artificiales ni los ‘Xiquets de Valls’, revistieron importancia alguna. / A pesar de haber acudido buen número de forasteros, las fiestas no resultaron tan animadas como en los demás años, sin duda por haberse suprimido la procesión, que era el número más típico y popular, y además, por haberse reducido todo en el baile de sardanas, por lo que prostergóse á los demás festejos, como á los ‘Xiquets’, que ni levantaron sus torres y castillos al salir de oficio” (La Comarca de Vendrell: 1907. BPV. Diario del Comercio: 1907. BPT).

Un treball sobre les festes majors del Vendrell del primer quart del segle XX confirma que els Xiquets van exterioritzar la seva “davallada” l’any 1907 (El Baix Penedès: 1930. BPV). Emili Miró va transcriure aquests mots en el seu llibre sobre el fet casteller vendrellenc (E. Miró: 1961).

Per un altre cantó, els comptes municipals reporten les despeses dels números de la festa (ACBP). Josep Aleu va rebre 250 pessetes a compte de la “subvención sardanas”. El pirotècnic Josep Morgades, 335 per les carretilles del ball de diables i el castell de foc. La premsa esmenta que el ball de diables era infantil (La Comarca de Vendrell: 1907. BPV). El graller vendrellenc Isidre Mercadé Vidal, “Caterí”, primera gralla dels “Romeas”, 50 per les “grallas Xiquets”. I el vendrellenc Antoni Galofré Valldosera, 245 per l’actuació dels “Xiquets de Valls”. La Colla Vella dels Xiquets de Valls, la més freqüent al Vendrell aquells anys?

Però l’arribada de la sardana al Vendrell va tenir la seva cua. La dansa va estendre’s pels voltants com una taca d’oli. Una nota sobre la festa major de Pla de Cabra esmenta que “uns quants entusiastes companys del Vendrell” van actuar d’instructors sardanistes (La Veu de Catalunya: 1907. AHCB). Una crònica de la festa major de l’Arboç també assenyala que “l’atractiu d’ella ha estat el ballarse per primera vegada en aquesta vila la sardana, quina ha entrat ab força entusiasme; tant, que tenint contractada la cobla ‘Lira Olotina’ tan sols per tres díes va tenir que quedarse un día més, pera donar satisfacció als entusiastes balladors del nostre ball nacional [...] felicitació forta y ben especial als senyors Aley y Costa, mestres y propagadors del nostre ball” (La Veu de Catalunya: 1907. AHCB). Unes línies similars a la premsa del Vendrell (El Baix Penedès: 1907. BPV). Aquests vendrellencs també van participar en un concurs de sardanes a Tarragona per Santa Tecla (La Comarca de Vendrell: 1907. BPV).

A més, el rol de la sardana al territori també va condicionar que els músics vendrellencs actualitzessin els seus repertoris. L’orquestra “La Vendrellense” de Pau Gomis almenys ja va interpretar les sardanes ‘L’Aplech de Farnés’, ‘La Font de las Rondallas’, ‘La Bisbalenca’ y ‘Las Festas de la Mercé’, el vespre del 20 d’octubre a la plaça Vella (La Comarca de Vendrell: 1907. BPV). Aquesta formació també va oferir ‘La Font de las Rondallas’, ‘Lo testament de Amelia’ y ‘La Bisbalenca’ el vespre de l’1 de novembre a la plaça Nova, en finalitzar una cavalcada a benefici dels damnificats per les inundacions del darrer mes (La Comarca de Vendrell: 1907). La Lira també va cantar la seva primera sardana, ‘Primavera’ de J. Serra, durant aquest seguici (El Baix Penedès: 1907. BPV).

Els grallers vendrellencs, tan dinàmics ja aleshores, també van posar-se al dia. “Una nutrida orquesta” i el quatret de gralles “Los caps blanchs” havien d’animar una sessió de ball al Centre Federal Tarragona per Santa Tecla, on es “bailar[í]an sardanas” (Diario de Tarragona: 1907. HCT). Els “Caps Blancs”, aleshores anunciats com a quintet i “ab tenora y tiple”, també havien d’executar “un triat repertori de sardanes” el 29 de desembre a la Rambla Nova de Tarragona, a iniciativa de l’Agrupació Foment de la Sardana de l’Ateneu de Tarragona (Catalunya Nova: 1907. BPT). Cal afegir que aquests músics vendrellencs sempre van restar atents a les novetats. De seguida també van decantar-se per les gralles llargues, “que mes ten[i]en de tenoras que d’altra cosa”, en opinió del vendrellenc Ramon Ramon Vidales, i van ser de les poques que van ampliar-se amb el coixí d’un fiscorn, que feia la veu baixa, “lo que resulta[va] una solempne tontería, que desentona[va] en gran manera”, també segons el parer de Ramon Ramon Vidales, defensor de les gralles seques (La Renaixensa: 1900. AHCB). Els “Caps Blancs” van acabar convertint-se en orquestrina. La resta de colles vendrellenques també va incorporar alguna sardana i entenent-la com una de les peces millors del seu repertori. Un criteri que s’ha perpetuat fins els nostres dies.

Xavier Güell

Publicat a: El Vallenc, Valls, 20 de juny del 2003, pàg. 30.

Sabadell, 1904

El 1904 van aixecar-se castells a Sabadell per segona vegada. Com l’altre cop, el 1900, a la festa major. Almenys el 31 de juliol, vigília de la festa major, en aquella ocasió diumenge: “Por ser día festivo el de la vigilia de San Félix [el diumenge 31 de juliol], empezaron en dicho día las tronadas, iluminaciones y bailes en las sociedades particulares, cumpliéndose el programa de los festejos en todo lo que se refiere á músicas callejeras, ejecutando su repertorio las bandas de los regimientos de Navarra y de Mérida, no faltando á dar realce al movimiento general de la población los «Xiquets de Valls»” (La Vanguardia: 1904. AHCB).

Els comptes de la festa també ho reporten. Aquests recullen el lliurement d’una petita gratificació municipal de 15 pessetes “a los Xiquets de Valls”. Molt pocs diners en comparació al que van rebre d’altres elements participants i contractats per l’Ajuntament. 190 pessetes els geganters. 42, els portants dels nans. 150, el quintet “La Palma de Sabadell”, la colla de grallers acompanyant dels gegants (AHS).

Aquestes quantitats insinuen la identitat de la colla castellera. Els Xiquets de Gràcia, presents de motu propi a la festa, aprofitant l’avinentesa de la jornada festiva, com se sap fefaentment del 1907, al cap de pocs anys. Una colla vallenca no hagués marxat tan lluny de casa sense una paga justa segura ja d’entrada. Si no fos que una iniciativa privada l’hagués emparaulat el 1904 a Sabadell, cosa que no consta a hores d’ara.

Xavier Güell

Sabadell, 1900

La primera presència castellera a Sabadell va succeir el 1900 a la festa major. El programa d’actes va anunciar “Pasa-calle por los ‘Gigantes y cabezudos’ y ‘Los Xiquets de Valls’” l’1 d’agost, a les set del matí i a les tres de la tarda, i l’endemà, 2 d’agost, a les set matí (Revista de Sabadell: 1900. AHS. Festes i tradicions. Festa Major. Programes generals: 1900. AHS).

La premsa confirma la plantada de castells a la festa: “La Festa Major d’enguany ha sigut una de las que, per lo variat dels festeigs ab que s’ha celebrat, ha deixat mes satisfeta á la gent. / S’aixecaren dos envelats, vingueren els Xiquets de Valls y’s ballaren sardanas en la Plassa Major, lo que hi atreya una afluencia extraordinaria de balladors y curisos” (La Veu del Vallès: 1900. AMGr).

La identitat de la colla participant, en canvi, esdevé una incògnita a hores d’ara. S’hi plantegen dos interrogants. Els Xiquets de Gràcia, com el 1904 i el 1907. O una colla vallenca, com a la veïna Terrassa l’any anterior, el 1899.

La notícia sí evidencia que els castells van fer-se un forat, malgrat el seu retrocés aquell temps a les places habituals, per encabir-se al corpus identitari del país. Com en d’altres poblacions industrials de la província de Barcelona, també sense tradició castellera anterior, a cavall del segles XIX XX.. En correspondència als valors de voluntat, vigor i treball de la col•lectivitat postulats des dels rengles catalanistes. Però també, a l’enyor de veïns nouvinguts. Entesos en la matèria. Provinents de l’àrea històrica dels castells. Fora d’ella en busca d’un futur social i econòmic millor.

Xavier Güell

La Mercè, 1904

El 1904 van plantar-se castells a Barcelona a les festes de la Mercè. Diverses publicacions van estar al cas de l’actuació d’una colla de Xiquets de Valls, sinònim de castells o castellers, aquells dies arreu de la ciutat. Del 23 al 26 de setembre. Els balls de diables i de bastons també van comparèixer-hi: “Los Xiquets de Valls también recorrieron varias calles [el 23 de setembre], levantando atrevidos castillos” (Las Noticias: 1904. AHCB) [...] “Durante el día [24 de setembre] ha habido animación extraordinaria por calles y plazas, circulando un gentío considerable. Como de costumbre en todos los años, han afluído del confin de esta provincia y de las de Tarragona y Gerona collas de «Xiquets de Valls» que han recorrido las calles al son de sus grallas y tamboril, coplas ampurdanesas y otros espectáculos callejeros” (Diario de Barcelona: 1904. AHCB) [...] “Els Xiquets de Valls, Ball de bastons, Gegants, etc. varen correr [el 25 de setembre] per diferents carrers de la ciutat, executant castells y dansant els típichs balls” (La Veu de Catalunya: 1904. AHCB) [...] “Al igual que los días anteriores, durante el día de ayer [26 de setembre] recorrieron las calles de esta ciudad las collas de Xiquets de Valls, que levantaban sus atrevidas torres en diferentes sitios. / También empezaron á circular por las vías públicas una numerosa comparsa del Arbós, representando el ball dels diables; con ella iba una comparsa, ejecutando el ball de bastons, compuesta de individuos de aquella localidad” (Las Noticias: 1904. AHCB).

Els castellers també cap a la trobada de l’Unió Republicana al Coll la tarda del dia 25 http://balldexiquetsdevalls.wordpress.com/2012/04/14/2099/

La tarda del 29 de setembre, els Xiquets de Valls i els dos balls arbocencs també van intervenir en una festa dedicada als infants de les escoles municipals, Casa de la Caritat i col•legis privats al Parc de la Ciutadella. Diverses publicacions també van parlar-ne: “Antes de las cuatro empezaron á llegar los «dimonis» de Arbós, los Xiquets de Valls, los gigantes, enanos y demás estrambóticos personajes, encanto y solaz de la gente menuda” (La Publicidad: 1904. AHCB) [...] “Desde las tres se hallaban reunidos en la gran plaza todos los alumnos de las escuelas municipales de Barcelona y pueblos agregados, habiendo acudido también los gigantes de la Casa de Caridad, la banda de tambores, las «coplas» ampurdanesas, «Xiquets de Valls», «Ball de diables», «Ball de bastons», las bandas municipal, de la Casa de Caridad, una de cazadores y la del Asilo Naval” (Diario de Barcelona: 1904. AHCB. Notes similars a Las Noticias: 1904. AHCB. La Vanguardia: 1904. AHCB).

Totes les manifestacions festives van protagonitzar-hi una exhibició final a la Plaça d’Armes, encerclats dels infants, després de desfilar pel Parc: “Precedit cada grupo del seu estandart y tots plegats per la parella de gegants de la Casa de Caritat, ball de bastons, dimonis d’Arbós y nanos, donaren una volta pels jardins acompanyats de la música y banda de timbals. / Al retornara la plassa d’armas, formaren un cercle, y dintre d’aquest, mentres tocavan las músicas municipal, del Asil Naval, de la Casa de Caritat y dúas militars, els xiquets de Valls, dimonis y bastoners efectuaren llurs exercicis alegrant als menuts y als grans que amplían la tanca” (La Veu de Catalunya: 1904. AHCB).

Una fotografia d’Alexandre Merletti Guaglia, pioner del fotoperiodisme de Barcelona, mostra l’erecció d’un tres de set en aquells instants (La Hormiga de Oro: 1904. AHCB).

Aquestes presències castelleres, el més plausible, s’han d’adjudicar del costat dels Xiquets de Gràcia. Per ésser la formació castellera barcelonina del moment i, alhora, mostrar-se molt activa aquells anys. Les notes de premsa presentades fins ara tampoc no han contradit la suposició. Totes han assenyalat la participació d’uns genèrics “Xiquets de Valls”.

Diversos avisos de la plantada de castells a la festa segueixen aquesta línea. Aquests s’anuncien per uns“Xiquets de Valls” ignots.

El 24 de setembre al Mercat de Sant Josep, el Mercat de la Boqueria: “De once á doce elevación de monstruosos globos aerostáticos, etc. etc. La colla de «Xiquets de Valls» visitará este mercado, levantando sus más atrevidas torres. / Una aplaudida copla ampurdanesa interpretará varias piezas al estilo de su país y la típica sardana”. L’endemà en el mateix escenari: “Los «Xiquets de Valls» harán sus típicas evoluciones, y una notable copla ampurdanesa ejecutará varios números de su repertorio” (Las Noticias: 1904. AHCB. La Publicidad: 1904. AHCB. La Vanguardia: 1904. AHCB. La Veu de Catalunya: 1904. AHCB).

El 29 de setembre al Parc de la Ciutadella: “En la fiesta infantil que se celebrará en el Parque, tomarán parte todas las mojigangas y comparsas, el tradicional «ball de bastons» y los «Xiquets de Valls», además de la banda de música de la Casa provincial de Caridad” (Las Noticias: 1904. AHCB).

Encara l’1 d’octubre al mercat de San Antoni: “Dia 1º octubre.–Por la mañana, á las nueve, los intrépidos «Xiquets de Valls» ejecutarán sus arriesgados ejercicios en varios puntos del mercado” (La Vanguardia: 1904. AHCB).

Bé, la premsa també va apuntar a un altre cantó. Els castells al Mercat de la Unió, al Poblenou, el mateix 24 de setembre van concretar-se a cura de la Colla Vella de Valls. Un opció possible. Als de Rabassó no se’ls esperava en cap altre lloc. Tampoc a Tarragona per Santa Tecla. Allí van llogar a la Colla Nova de l’Escolà. Però que tampoc no descarta l’actuació dels locals Xiquets de Gràcia durant els dies de festa: “La colla vella dels Xiquets de Valls en diferents llochs del Mercat, executará ‘ls seus arriscats exercisis, que com diu el gran Clavé, requereixen forsa, equilibri, valor y seny” (La Publicidad: 1904. AHCB. Uns mots similars a: La Veu de Catalunya: 1904. AHCB).

Xavier Güell

Que no intervinguin castellers menors de setze anys!

El setembre de 1904 des dels Governs civils de Barcelona i Tarragona va recordar-se l’afectació de les normatives laborals aprovades pocs anys abans, el 1900, en els castells. Els castells van tipificar-se d’activitat laboral en el passat pels jornals que obtenien els castellers a partir dels diners arreplegats entre els catxés, mangueles i llevants.

Aquesta preservació dels drets dels infants va influir en el devenir de l’activitat castellera. Al seu defallir aquell temps, període conegut com la Decadència Castellera. La regulació de l’accés al món laboral dels infants va repercutir en l’edat mínima dels castellers. Setze anys a partir d’aleshores. Aquest fet va dificultar l’assoliment de les construccions per esdevenir aquestes més pesades i, per tant, més feixugues. Els infants van haver de suplir-se amb adults. El recordatori del compliment de la normativa, de tota manera, destapa que aquesta també s’ignorava.

Diverses notes de premsa d’arreu del món casteller van parlar-ne, ja s’ha dit, el 1904.

De Tarragona. El 13 de setembre de 1904, la Junta Local de Tarragona de Reformes Socials va reunir-se al Govern Civil on “se convino en prohibir que los niños llamados «chanetas» tomen parte en las torres que levantan los« xiquets de Valls»” (La Cruz: 1904. BHMT). Dies després va transcendir el seu prec de més abast a la Junta Provincial: “La Junta de Reformas sociales se propone pedir á la provincial prohiba en toda la provincia que formen parte de las «collas de Xiquets de Valls» los chanetas” (La Justicia: 1904. BHMT).

Dels mateixos dies és la notícia següent de Vilanova i la Geltrú: “Por el Gobierno Civil de la provincia se ha recordado á los alcaldes la prohibición urgente de que en los trabajos de los Xiquets de Valls tomen parte niños menores de edad” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1904. BMVB).

L’avís també va tenir ressò a la premsa de Barcelona: “La autoridad gubernativa ha ordenado á la policía que no permita á los menores de edad formar parte de las collas de «Xiquets de Valls»” (La Vanguardia: 1904. AHCB) [...] “El [Governador Civil] señor [Carlos] González Rothwos ha ordenado á la policía que no permita á los menores de edad formar parte de las collas de Xiquets de Valls” (Las Noticias: 1904. AHCB).

Unes altres línies de Barcelona assenyalen part dels fonaments legals del tema. La Llei de 13 de març de 1900 sobre les condicions de treball de dones i nens. El Real Decret de 13 de novembre de 1900, no del 28 de novembre, que va aprovar el Reglament per millorar l’aplicació de la Llei anterior. I també, la vulneració habitual de les normes: “El Boletín Oficial de hoy [13 de setembre] publica una circular del Excmo. Sr. Gobernador civil [Carlos González Rothwos] en que se dice: «Recuerdo á los alcalde, como presidentes de las Juntas locales de Reformas Sociales el deber que tienen de vigilar el exacto cumplimiento de la ley de 13 de marzo de 1900 y Real orden de 28 de noviembre del mismo año, y como, á pesar de la obligación señalada, se siguen vulnerando los preceptos ordenados, según denuncia formulada ante esta Junta provincial de Reformas Sociales en su última reunión, la que se refería á que en las comparsas vulgarmente conocidas por «Els Xiquets de Valls», trabajan menores de los comprendidos en las citadas disposiciones; ha acordado ordenar á las repetidas autoridades que prohiban en absoluto en sus respectivas localidades el trabajo de los menores denunciados, así como cualquier otro en el que se empleen mujeres, niños y niñas, comprendidos todos ellos en las calendadas disposiciones, haciéndose responsables de cualquier transgresion que se me denuncie y compruebe» (Diario de Barcelona: 1904. AHCB).

A més, cal sumar la Real Ordre de 9 de juny de 1900 sobre l’organització de les Juntes Locals i Provincials de Reformes Socials.

L’article primer de la Llei de 13 de març de 1900 va prohibir el treball als menors de 10 anys: “Los menores de ambos sexos que no hayan cumplido diez años, no serán admitidos en ninguna clase de trabajo” (Gaceta de Madrid: 1900. BNE).

L’article sisè cassa de ple en els castells. Aquest punt va contenir les qualitats que reunien els treballadors d’espectacles públics, que coincideixen amb les dels castellers. Aquí va restringir-se la participació de menors encara més. L’edat mínima va pujar als 16: “Queda prohibido á los menores de diez y seis años todo trabajo de agilidad, equilibrio, fuerza ó dislocación en espectáculos públicos. Los directores de compañías, padres ó tutores de los menores que contravengan este artículos, serán penados conforme al 1º de la ley de la protección de los niños de 26 de Julio de 1878. / La prohibición contenida en el párrafo segundo de este artículo para los menores de diez y seis años, es aplicable á cualquier clase de trabajos, aunque revista carácter literario ó artístico, ejecutado en espectáculo público”. L’última paraula sobre el compliment de la norma, de tota manera, va restar en mans del Governador Civil: “Las prohibiciones á que se refiere el presente artículo quedan sometidas á las disposiciones de la Autoridad gubernativa, quien, para su dispensa, apreciará la relación entre los inconvenientes físicos y morales del trabajo y las condiciones del niño”. Però sense poder aplicar-la en els castells per no atènyer a bona part de les jornades castelleres. Per no dir totes. Els diumenges i dies festius: “Se prohibe el trabajo en domingo y días festivos á los obreros que son objeto de esta ley”.

L’article setè va referir-se a la constitució de les Juntes Locals i Provincials de Reformes Socials. Qui van acabar observant el compliment dels manaments: “El Ministro de la Gobernación nombrará Juntas provinciales y locales encargadas de informar en los casos de autorizaciones pedidas con arreglo á los artículos anteriores. / Las Juntas provinciales estarán constituídas por representaciones de las Juntas locales, y serán presididas por el Gobernador civil de la provincia, que deberá convocarlas cuando lo estime oportuno, fijando los asuntos que hayan de ser objeto de su deliberación, y teniendo su acuerdo un carácter consultivo. / Formarán parte de estas Juntas provinciales un Vocal técnico, designado por la Real Academia de Medicina, cuyo cometido será informar acerca de las condiciones de higiene y salubridad en los trabajos de los talleres. / Las Juntas locales se compondrán de un número igual de patronos y de obreros y un representante de la Autoridad civil, que tendrá la presidencia, y otro de la eclesiàstica”.

L’article catorzè, però, va fixar aquest deure inicialment al Ministeri: “La inspección que exige el cumplimiento de esta ley corresponderá al Gobierno, sin perjuicio de la misión que en ella se confía á las Juntas locales y provinciales”.

La Real Ordre de 9 de juny de 1900 va ratificar les regles de constitució de les Juntes Locals i Provincials de Reformes Socials. El nombre de components i el paper de cadascú. Autoritats civils, religioses i representació de patrons i assalariats (Gaceta de Madrid: 1900. BNE).

Sobre les Juntes Locals va dictar-se: “En todos los Municipios se constituirá una Junta local de Reformas sociales compuesta. / 1º Del Alcalde, como representante de la Autoridad civil, el cual ejercerá las funciones de Presidente de la Junta. / 2º Del Párroco, ó del que haga sus funciones como representante de la Autoridad eclesiástica. / En las localidades en donde hubiese más de un Párroco, formará parte de la Junta el más antiguo. / 3º De un número igual de patronos y de obreros, que no podrá exceder de seis por cada una de las partes. / 4º De un Secretario, que será designado de entre los Vocales de la Junta local en la primera reunión que la misma celebre”.

Les Juntes Provincials van situar-se en un estadi superior de caràcter consultiu. La seva estructura guarda un cert paral•lelisme amb les Juntes Locals: “En todas las capitales de provincia se constituirá una Junta provincial de Reformas sociales compuesta: / 1º Del Gobernador civil, quien ejercerá las funciones de Presidente. / 2º De un Vocal técnico, que tenga la residencia en la provincia, propuesto por la Real Academia de Medicina y nombrado por el Ministro de la Gobernación. Este Vocal tendrá la obligación de informar á la Junta respecto de las condiciones de higiene y salubridad de los trabajos y de los talleres. / 3º De los representantes que nombren las Juntas locales [...] / 4º De un Secretario, que será designado de entre los Vocales de la Junta provincial en la primera reunión que la misma celebre”.

El Real Decret de 13 de novembre de 1900 va aprovar un Reglament que va puntualitzar diversos serrells de la Llei de 13 de març 1900, també susceptibles pels castells (Gaceta de Madrid: 1900. BNE).

L’article desè va disposar el tràmit obligatori de comprovació de l’edat mínima dels treballadors en el món del espectacle. Aquesta continuava essent setze anys: “Ningún menor podrá trabajar en los establecimientos y espectáculos a que se refiere el art. 6 de la Ley, sin que sus padres, tutores, Director del establecimiento en donde estuviera asilado o sus representantes legales, justifiquen previamente que es mayor de diez y seis años. Al efecto, las personas mencionadas acudirán al Gobernador civil en las capitales de provincia y a los Alcaldes en las demás poblaciones, con los documentos correspondientes que acrediten la edad del menor, y en vista de ello se les dará o negará la oportuna autorización expedida por los Gobiernos civiles o por las Alcaldías”.

L’article trenta-unè va atorgar més pes a les Juntes Locals i Provincials. A partir d’aleshores van encarregar-se de fiscalitzar tots els temes: “En tanto no se organice por el Gobierno la inspección que determina la ley, será ejercida por las Juntas locales y provinciales”.

Xavier Güell

El Coll, 1904

La tarda del diumenge 25 de setembre de 1904, l’endemà de la diada de la Mare de Déu de la Mercè, l’Unió Republicana, un partit fundat el 1903 que va reunir als republicans d’arreu d’Espanya, va celebrar un acte polític al Coll, a Barcelona, al nord de Gràcia, durant el qual va plantar-se un om com a símbol de la Llibertat. La cerimònia va comptar amb la presència dels dos líders de la formació, Nicolás Salmeron Alonso, el seu president, i Alejandro Lerroux Garcia, en campanya a Catalunya aquell setembre i octubre. Una colla castellera, suposadament, els Xiquets de Gràcia, també va fer-hi cap.

Els castellers actuaven aquell dia arreu de Barcelona en ocasió de la celebració de la festa de la Mercè. Després de dinar ja van homenatjar als dirigents republicans en sortir del seu allotjament: “La multitud se apretujaba sin poderse rebullir y en el centro se destacaron los gorros y las fajas llamativas de los «Xiquets de Valls» que hacían una torre en obsequio al Sr. Salieron. / La tenora tañida por uno de los «Xiquets» dejaba oir sus notas estridencias sobreponiéndose á todos otro ruido, teñiendo el cuadro, iluminado por el sol, todo el color, todo el ambiente de las fiestas provenzales descritas por [Alfons] Daudet en sus novelas. / Los «Xiquets» saludaron al Sr. Salmerón quién les estrechó la mano. Antes de ponerse en marcha el Sr. Salmerón hicieron los «Xiquets» un spadat, aplaudiendo el señor Salmerón cuando el más pequeño de aquellos hizo la enxeneta” (La Publicidad: 1904. AHCB).

Els Xiquets de Gràcia també van deixar-se a veure a la trobada del Coll poc més tard. Per aprofitar, és clar, les expectatives de fer bossa entre la gernació reunida: “Y gent de totas las condicións socials; el barret y la gorra, l’americana y la brusa confossa y agermanadas en una mateixa alegría encesa en els cors y radiant en la naturalesa. Y familias enteras esplayantse, com sab esplayarse ‘l poble catalá, comedidament, sense perdre may els sentits. Ni una disputa, ni una quesito, ni un regany, ni una queixa, ni una mala paraula. Y sobre tot, ni un sol borratxo. Aquí una rodona, y al mitj un orador enanltint els ideals republicans; allá unas quantas parellas entregantse als goigs de la dansa; de repent sonan las grallas y’ls Xiquets de Valls alsan en un instant un ferm castell” (La Campana de Gràcia: 1904. AHCB).

L’aparició d’aquesta colla castellera ja l’any anterior en una trobada republicana, a Gràcia mateix, de tota manera, també insinua la simpatia política de molts dels seus integrants. El 15 d’agost de 1903, va actuar en l’acte de col•locació de la primera pedra de la seu del Centre Republicà Popular al Camp d’en Grassot.

Xavier Güell