Sobre els últims pilars de sis pretèrits durant la Decadència

Lluís Solsona Llorens va escriure el següent al setmanari vilafranquí Panadés el 29 d’agost de 1968, a partir del testimoni de Ramon Pena Tondo, “Pau de l’Angeló”, antic casteller de la Colla Nova de Valls i, més endavant, també de la Colla Vella: “El día de San Juan del año 1962 [a Valls] sostuvimos una entrevista con el amigo y viejo «casteller» vallense Pau del Angeló, que entonces contaba 76 años de edad y que había formado casi toda su vida en la «Colla Nova» de Valls. Creemos que en su memoria reunía las garantías del caso. / Sobre los últimos «pilars de sis» que se realizaron en la Epoca de Oro de los «Castells» nos dijo que fueron levantados allá por el año 1904 por la «Colla Nova» de Valls, uno en Vilafranca y otro en Barcelona y que ambos fueron llevados al balcón de los respectivos Ayuntamientos. / En este «Pilar de sis» de Vilafranca dijo que él subió a «quarts», que su padre, Agustí del Angeló, lo paró a «segons» y que a «terços», iba Jaume del Querido, que de «anxaneta» subió un hijo de un tal Isidro de Granots y que le parecía que el «quint» era Llorençó, padre los actuales «castellers» del mismo apodo. / Recordaba, también, que en el de Barcelona subieron los mismos hombres, a excepción del «terç» que fué sustituído por un tal «Trenca-avellanes»” (Panadés: 1968. VINSEUM).

El testimoni, doncs, assegura que la Colla Nova va protagonitzar els darrers pilars de sis, en la modalitat del balcó, del període de la Decadència en una data imprecisa a primers del segle XX, s’esmenta cap allà el 1904, a la Festa Major de Vilafranca del Penedès i a Barcelona, se suposa, a les Fires i Festes de la Mercè.

Diversos elements fan pensar que els espadats sí van plantar-se, almenys en el cas de Barcelona, el 1902 a cura de la Colla Nova de l’“Escolà”, una formació que guarda algun lligam amb la denominació Colla Nova.

La circumstància de tractar-se del desplaçament d’uns Xiquets de Valls a Barcelona ho acota a cinc anys d’entrada, al 1892, 1897, 1901, 1902, 1904 i 1915. Aquesta afirmació parteix del següent.

El cas de protagonitzar-ho una Colla Nova, l’antiga Colla Nova, la Colla de l’“Escolà” o la seva successora, la Colla Nova de l’“Escolà”, redueix aquests sis anys a dos ja a continuació, al 1902 i 1904.

El 1892, a la commemoració del quatre-cents aniversari del descobriment d’América, tot indica que va fer-hi cap la Colla Vella, encara que un text també fa esment a la Colla de l’“Escolà”. El 1897, a les Festes de la Mercè, una formació de Xiquets de Valls a hores d’ara ignota. El 1901, el 4 d’agost a la plaça de toros “El Torín”, la Colla Vella o la Colla de Xiquets de Valls de Gràcia, uns antics Xiquets de Gràcia, com es coneix avui dia. El 1902, a les Festes de la Mercè, tant la Colla Nova de l’“Escolà” com la Colla Vella. El 1904, a les Festes de la Mercè, la Colla Vella i una altra liderada per “J. Fabregas”, el cognom de la família que liderava la Colla Nova de l’“Escolà”, però també potser el d’un vallenc dirigent de la Colla de Xiquets de Valls de Gràcia. Aquí també coincideix que el capdavanter d’aquesta formació barcelonina, un encara incògnit Andreu Vicens, va representar aquell any a la Colla Vella. I el 1915, el 23 de maig a la Festa d’Infants i les Flors a benefici de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, la Colla Vella.

L’opció de 1897 guarda els seus números per la notícia de completar-s’hi un pilar de sis aixecat per sota i al balcó de l’Ajuntament de Barcelona el migdia d’aquell 23 de setembre. Però cau per trobar-se aquells dies l’antiga Colla Nova a Tarragona en ocasió de les festes de Santa Tecla, compromesa pel vallenc Pau Cavaller Marimon, i figurar tres destacats membres de l’antiga Colla Nova en l’alineació d’aquests pilars de sis, com es veurà de seguida.

La identificació dels pilaners, s’acaba de dir, tres d’ells reconeguts elements de l’antiga Colla Nova, també duen tan sols al 1902 i 1904. Això darrer, per tant, també dóna ales a qui defensa la fusió de la Colla de l’“Escolà” i l’antiga Colla Nova dels “Querido” a cavall de 1901 i 1902. Els tres pilaners, de fet, són de la mateixa nissaga dels “Querido”.

Ramon Pena Tondo, “Pau de l’Angeló”, va fer saber a Lluís Solsona Llorens els noms de tres castellers de substrat de l’antiga Colla Nova. Agustí Pena Ferrer o Gumà, “Agustí de l’Angeló”, pare de “Pau de l’Angeló”, era el segon. La fe de baptisme del seu primogènit, Agustí Pena Tondo, recull que el segon cognom d’“Agustí de l’Angeló” era Gumà, no Ferrer; la seva mare es deia Francesca Gumà aquí. La fe de baptisme del mateix “Agustí de l’Angeló” també esmenta Gumà com a cognom matern seu, però aquí la seva mare no es deia Francesca Gumà sinó Francesca Ferrer Gumà. Jaume Aubareda Calbet, “Jaume de Querido”, fill de Josep Aubareda Rodon, “Querido”, i nebot de Joan Aubareda Rodon, “Querido”, respectivament, dirigent i cap de l’antiga Colla Nova, era el terç. I el mateix Ramon Pena Tondo, “Pau de l’Angeló”, ja s’ha dit, fill d’Agustí Pena Ferrer o Gumà, “Agustí de l’Angeló”, era el quart.

Ramon Pena Tondo, “Pau de l’Angeló”, d’altra banda, guardava més arrels amb la Colla Nova per la banda del seu pare. El seu avi patern, Pau Pena Aubareda era cosí segon dels germans Josep i Joan Aubareda Rodon, de “cal Querido”, ja s’ha dit, dirigents de l’antiga Colla Nova. Això, per tant, també el feia parent del terç, Jaume Aubareda Calbet, “Jaume de Querido”, ni que fos de lluny. Però Ramon Pena Tondo, “Pau de l’Angeló”, també atresorava lligams molt profunds amb la Colla Vella. La seva mare era Rosalia Paulina Tondo Vidal, filla de Ramon Tondo Ballart, germà d’Isidre Tondo Ballart, “Isidre de Rabassó”, l’aleshores cap de la Colla Vella. El seu avi, Ramon Tondo Ballart, a diferència del seu oncle-avi, Isidre Tondo Ballart, “Isidre de Rabassó”, doncs, no va condicionar l’acceptació d’un gendre en funció de seva militància castellera. Isidre Tondo Ballart, Isidre de Rabassó”, és prou conegut que va donar el vist-i-plau a que la seva filla Rosa Tondo Dilla, “Rabassona”, es casés amb Joan “Pau” Plana Vallvé, “Pau del Ganxo”, el 26 d’abril de 1891, a que aquest es passés de la Colla Nova a la Colla Vella.

Solsona també va recollir els noms de tres pilaners més. Llorenç Fabra Vidal, “Llorençó”, amb arrels en la Colla Vella, potser en va ser l’aixecador. Això darrer, per tant, fa suposar que va secundar l’escissió de la Colla Vella liderada per Anton Fàbregas Mialet, “Anton de l’Escolà”, a cavall de 1894 i 1895, que va donar pas a la Colla de l’“Escolà”, coneguda com Colla Nova de l’“Escolà” o Colla Nova d’ençà de 1902 i que va integrar a elements de l’antiga Colla Nova comandada a finals del segle XIX per la família “Querido”. Un fill d’”Isidre de Granots”, possiblement, fill del camàlic “Granots” que “sempre anava amb un mocador vermell lligat al cap”, que el vallenc Josep Batalla Ribé recordava (Cultura: 1975. ACAC), d’enxaneta. I el “Trenca-avellanes”, que va substituir a Jaume Aubareda Calbet, “Jaume de Querido”, a Barcelona. El renom “Trenca-avellanes” també s’associa amb la Colla Vella i, per tant, ens trobaríem amb un altre casteller que, com Llorenç Fabra Vidal, “Llorençó”, devia passar de la Colla Vella a la Colla de l’“Escolà”. Pere Ferrando Romeu ens ha recordat que la transcripció d’una cantarella que recitava Josep Domènech Trenchs, “Xaconet”, antic casteller de la Colla Vella, sobre l’alineació del mític quatre de nou net de la Colla Vella el 1881 a les Festes de Santa Tecla de Tarragona, que es llegeix en un text del vallenc Pere Mialet Rabadà del 1963, situa al pis de sisens a “Anton de «Trencavellanes»” (F. Piñas Brucart: 2006. CPFR).

L’edat dels castellers en dansa també aplana la hipòtesi dels anys 1902 i 1904. Agustí Pena Ferrer o Gumà, “Agustí de l’Angeló”, el segon, tenia 40 anys el 1902 i 42, el 1904; va néixer el 27 de febrer de 1862. Jaume Aubareda Calbet, “Jaume de Querido”, el terç, 34, el 1902 i 36, el 1904; va néixer el 21 de maig de 1868. Ramon Pena Tondo, “Pau de l’Angeló”, el quart, quasi 16, el 1902 i quasi 18, el 1904; va néixer el 16 d’octubre de 1886. I Llorenç Fabra Vidal, “Llorençó”, el possible aixecador, 12, el 1902 i 14, el 1904; va néixer el 14 d’abril de 1890.

L’any 1904, però, falla al final, i, per tant, guarda més números el 1902, si la Colla Nova de l’”Escolà” era els mateixos dies a Tarragona en ocasió de les festes de Santa Tecla. La plaça ja era seva aleshores per passar de la Colla Vella a la Colla Nova de l’”Escolà” l’aleshores home fort dels castells a Tarragona, Anton Pomerol Nogués. Anton Pomerol Nogués va encarregar-se d’aquests afers quan va deixar-ho el seu sogre i de seguida morir el seu cunyat, Rafel Calbet Cosidó.

Anton Pomerol Nogués, gendre del vallenc Pau Calbet Boleda, “Pau de Valls”, va comprometre la participació de la Colla Nova de l’”Escolà” el 1904 a Tarragona. Això sí, per assolir-hi objectius modestos, els dos castells de set bàsics (AHCT). Això darrer, per tant, recupera la possibilitat que el gruix de la gent de l’“Escolà sí fos aquells dies a Barcelona, per refiar-se que els afeccionats locals suportessin l’actuació de Tarragona.

Però que les colles no es trobessin tan fortes, la decadència cavalcava implacable, per poder afrontar dos compromisos alhora hi rema en contra. I també, que no s’hagi escatit a hores d’ara cap membre de la família “Escolà” que s’ajusti a la referència “J. Fabregas”, es recorda, qui va rebre els diners a compte de la suposada participació de la Colla Nova de l’“Escolà” el 1904 a les Festes de la Mercè de Barcelona, encara que se sap de l’establiment de membres de la nissaga a Barcelona, almenys a Gràcia i Poble-Nou. De fet, els pocs diners que se li van lliurar i que l’apunt es refereixi a uns genèrics “Xiquets de Valls” suggereixen més aviat el pagament a una colla local. La quantitat inferior fa pensar que no se li va reconèixer l’entitat d’una colla de Valls i tampoc, les despeses de viatge i estada. “J. Fabregas” va rebre 625 pessetes per “(Xiquets de Valls)”, mentre que Andreu Vicens 1.000, per “(id. id. [Xiquets de Valls] (colla vella)” (ACMB).

Xavier Güell

Publicat dins de Barcelona | Etiquetat com a

Gitanes a Terrassa i Bastons a Esparreguera i Igualada el 1828

Ferran VII va viatjar a Catalunya a cavall dels anys 1827 i 1828 per liquidar la revolta dels Malcontents. La reina Maria Josepa Amàlia de Saxònia, la seva tercera esposa, va incorporar-se a l’expedició el 31 d’octubre de 1827 a Silla, a tocar de València. L’abril de 1827 va esclatar a Catalunya un moviment de suport a l’infant Carles Maria Isidre i a la recuperació del corpus absolutista que propugnava, per considerar-se permissiva l’actuació del rei Ferran VII davant dels liberals. La revolta va sumar a molts voluntaris reialistes, antics guerrillers del Trienni Constitucional. L’impuls i les facultats militars d’aquests darrers van traduir-se de seguida en el seu domini d’un gran número de ciutats estratègiques i àmplies zones rurals. Davant del rumb del esdeveniments, Carles d’España, comte d’España, va rellevar a Francesc Bernaldo de Quirós Mariño de Lobera, marquès de Campo Sagrado, en la capitania general de Catalunya, alhora que el rei Ferran VII es desplaçava a Tarragona per reconduir la situació en primera persona. La presència física del rei al territori, l’anunci d’un indult, el rol exercit per la jerarquia eclesiàstica, la campanya militar i repressiva del comte d’España, i l’adopció de mesures econòmiques proteccionistes, per atraure a liberals moderats, burgesos i industrials, per això el rei no va descuidar l’anada a Barcelona i a d’altres poblacions industrials de la vora com Terrassa i Sabadell, van fer possible la desmobilització dels revoltats i, per tant, la fi de la insurrecció.

El rei va sojornar en diverses poblacions durant aquest viatge. Així, la seva presència es constata a Tarragona entre el 28 de setembre i el 28 d’octubre de 1827. A València, del 31 d’octubre al 19 de novembre de 1827. A Tarragona, de nou, del 24 de novembre al 3 de desembre de 1827. I a Barcelona, del 4 de desembre de 1827 al 9 d’abril de 1828, fins que va decidir tornar a San Lorenzo del Escorial.

Els relats del trànsit del rei pel territori, d’altra banda, testimonien l’execució d’expressions tradicionals festives en honor seu com a mostra de la pretesa adhesió de la població a la seva figura. Així, la ressenya dels primers dies a partir del 9 d’abril de 1828, quan va emprendre’s la marxa definitiva de Catalunya, treuen a la llum l’actuació de diversos exercicis festius a Terrassa, Esparreguera i Igualada, entre d’altres llocs.

És el cas del manuscrit Itinerario y Diario del viaje efectuado por el Rey nuestro Señor desde el Real Monasterio de San Lorenzo para la Plaza de Tarragona en 22 de Septiembre de 1827 hasta el 11 de Agosto de 1828, que regresó a la Villa y Corte de Madrid con su Augusta Esposa la Reyna nuestra Señora que es conserva al fons Papeles reservados de Fernando VII de l’Arxiu General del Palau de Madrid (F. Sevillano Calero, E. Soler Pascual i E. La Parra López: 2013. UPF).

Les línies sobre el pas per Terrassa el 9 i 10 d’abril esmenten la ballada de dues danses el vespre del primer dia i del de gitanes, tan característic encara al Vallès, i d’una comparsa de jardiners el vespre del segon: “Salida de la Plaza y Ciudad de Barcelona para Zaragoza, en 9 de Abril de 1828 / Dia 9 [d’abril] / Jornada 1ª. SS.MM. salieron de esta ciudad [Barcelona] a las siete en punto de la mañana por la puerta Nueva, con direccion a la villa de Tarrasa. SS.MM. se detuvieron en un Pueblo llamado Sabadell, y vieron la esposicion de Paños que estava situada en una casa de los PP. Escolapios. Despues de haverla visto, SS.MM. tomaron el coche y siguieron su marcha para dicha villa, a donde fueron recividos con todas las pruevas de amor y respeto a sus Reales Personas. SS.MM. verificaron su entrada en un Carro-triumfal que los havitantes de dicha villa tenian prevenido, tirando varios paisanos de esta carro. SS.MM. llegaron a Palacio a las doce y veinte minutos. Las calles de esta Villa estavan colgadas de piezas de paño de diferentes colores. Por la tarde, no salieron SS.MM. de Palacio, y a las nueve de la noche se presentaron al Mirador para ver los Bayles, que fueron los siguientes: 1º. Una comparsa al estilo del pais. 2º.Un Bayle de niños. A las ocho en punto, recivieron SS.MM. al besamanos de varias Autoridades civiles, clero, comunidades y la Real Junta de Comercio, cuyo numero de personas que besaron las Reales manos fue el de 65. / 10 [d’abril] […] Despues de haver visto SS.MM. [diverses fàbriques o tallers tèxtils] y enterados del estado actual de ellas, fueron a ver el Pantano o deposito de aguas, retirandose desde este punto a Palacio a las seis menos cuarto. A las ocho, recivieron SS.MM. varias personas de distincion, y Corporaciones, las que tuvieron el honor de besar las Reales manos, cuyo numero ascendió al de 54. A las nueve dadas se presentaron SS.MM. al Mirador para ver los bayles que estavan prevenidos para danzar delante de sus Reales Personas, que fueron los siguientes: / 1º. El de Jitanos. / 2º. De jardineros, concluidos que fueron, se retiraron SS.MM. a las dies menos cuarto entre las repetidas aclamaciones del pueblo, que manifestó grande entusiasmo con la presencia de sus Soberanos” (F. Sevillano Calero, E. Soler Pascual i E. La Parra López: 2013. UPF).

La notícia de la jornada següent, de l’11 d’abril, sobre el camí de Terrassa a Esparreguera assenyala el paper de dues danses a la població final de l’etapa, Esparreguera, la primera dansa, suposadament, un ball pla o rodó, i la segona, un ball de bastons: “Dia 11 [d’abril] / Jornada 2ª. SS.MM. salieron a las siete dadas de la villa de Tarrasa para dirigirse a la de Esparraguera. A las diez menos cuarto, llegaron SS.MM. al puente llamado del Diablo. SS.MM. se apearon del coche para pasarlo a pie. A la cabeza puente besaron las Reales manos el Ayuntamiento de Martorell y algunos oficiales. En el centro del puente se detuvieron SS.MM. y el general Conde de España leyó una inscripcion que está situada a la izquierda dentro del arco del puente, concluido el paso de éste, tomaron SS.MM. el coche a la misma entrada de Martorell, y siguieron la marcha para Esparraguera, a cuyo punto llegaron a las once y cuarto de la mañana entre las aclamaciones del Pueblo. A las cinco de la tarde se assomaron SS.MM. al balcon para ver los bayles que tenian prevenidos, que fueron el 1º. Danza de Aldeanas o Payesa y el 2º. de Bastons, los que concluyeron a las seis y media dadas. A las ocho, recivieron SS.MM. las Autoridades Militares, Ayuntamiento y otras personas de distincion, cuyo numero fue el de 58” (F. Sevillano Calero, E. Soler Pascual i E. La Parra López: 2013. UPF).

La premsa també va estar cas de la intervenció d’ambdues danses, una d’elles un ball de bastons, a Esparreguera l’11 d’abril: “La plausible noticia del paso de SS.MM. por la villa de Esparraguera escitó las mas tiernas afecciones de sus habitantes, que se esmeraron al instante en procurar el aseo de la poblacion, y en buscar todos los medios que les permitió la premura del tiempo para obsequiar á nuestros Augustos Soberanos. En la mañana del dia 11 [d’abril] en que debia verificarse la entrada, la comision de obsequios se reunió á las Autoridades civil y eclesiàstica que se congregaron en las Casas Consistoriales para esperar el momento venturoso de salir á recibir á SS.MM. hasta cierto punto de la carretera Real á donde llegaron SS.MM. á las 11 del espresado dia. La comitiva referida y Cura-párroco de Hortons Dean de la villa de Piera precedidos de varios grupos de los vecinos de Esparraguera que ensayaban una danza del pais conocida por el ball de bastons al son de una festiva música, recibieron á SS. MM. entre los vivas y aclamaciones de una numerosa concurrencia que esforzaba la espresion de sus sentimientos para que no fuese sofocada por el ruido de las campanas y el harmonioso estrépito de la música […] El grito afectuoso y el alborozo acompañaron á SS.MM. á la casa que se les habia preparado. Las colgaduras de seda y de diferentes lienzos adornaban los balcones y ventanas de la villa; y la música y el baile continuaba manifestando la alegría del vecindario. / Por la tarde se dió á SS.MM. una danza de labradores, en la que se distinguia en medio del mayor orden la sencilles del campo, y la pureza del afecto á nuestos Soberanos” (Gazeta de Madrid: 1828. AEBOE. Diario Balear: 1828. BNE).

La concreció de l’actuació d’un ball de bastons, entre un conjunt genèric d’altres, també apareix a continuació, el 13 d’abril, a Igualada, després d’abandonar-se Esparreguera i visitar-se Montserrat el 12 d’abril. Aquesta notícia atresora la seva importància, perquè apuntala la continuïtat de la tradició dels Bastons a la població, per situar-se a cavall d’una notícia de 1738, dels Comptes de la Confraria dels Paraires, l’anterior documentada a hores d’ara (D. Vilarrúbias Cuadras: 2014), i una altra, de 1846, del programa de la Festa Major a llaor de Sant Bartomeu de 1846, la posterior que se sàpiga en aquests instants (BCI. Diario de Barcelona: 1846. AHCB): “Dia 12 [d’abril] / Jornada 3ª. SS.MM. salieron de la villa de Esparraguera a las seis de la mañana para visitar el Monasterio de Monsarrat, a cuyo combento llegaron a las diez y cinco minutos. Despues de haver descansado cortos momentos, vajaron SS.MM. a la Yglesia para asistir al Te Deum acompañados de los Religiosos del Monasterio, Autoridades Militares y la Real Comitiva que acompaña a S.M. en este viage; concluido que fue el Te Deum, subieron SS.MM. al Camarín y adoraron la Santísima Ymagen de Nuestra Señora, executando el mismo acto la demas comitiva; antes de sentarse SS.MM. a la mesa, besaron las Reales manos los Monges y algunos oficiales que dieron servicio en este punto, ascendiendo el numero de los que besaron la mano a 48 personas. A las dos escasas de la tarde, salieron SS.MM. acompañados de varios Monges hasta tomar el coche para seguir la marcha a la villa de Ygualada, a donde llegaron SS.MM. a las seis y cuarto de la tarde entre las aclamaciones del Pueblo. La tropa estava tendida en la carrera, y por la noche huvo Musica en un tablado que estava situado frente donde SS.MM. estavan alojados, y tambien, iluminacion general. / Dia 13 [d’abril] / SS.MM. descansaron en este dia. A las diez, salieron a la Parroquia para asistir al Te Deum y Misa-mayor. Despues de concluida se retiraron a Palacio entre las aclamaciones del Pueblo. A las doce y media, recivieron SS.MM. a besar su Real mano varias Corporaciones, Comunidades, clero y Ayuntamiento, cuyo numero de personas ascedió al de 102; huvo Musica hasta las doce y media en el tablado, y una danza de Bastons. Por la tarde, no salieron SS.MM., y a las cinco y media dadas se presentaron al Balcon para ver las comparsas que havian de hacer sus Juegos debajo de los Balcones, cuyos espectáculos duraron hasta las seis y media. Por la noche, huvo Musica como la noche anterior e iluminacion general” (F. Sevillano Calero, E. Soler Pascual i E. La Parra López: 2013. UPF).

Bé, d’altres comparses festives, i, és clar, a partir d’ara també el ball de Bastons ara mateix documentat, també van obrar el vespre del 12 d’abril i l’endemà, 13 d’abril, a Igualada, com ja se sap des de fa molt temps. Una publicació contemporània, la Sucinta descripcion de los obsequios y festejos con que la villa de Igualada en el Principado de Cataluña celebró el transito y descanso en ella de los Reyes Nuestros Señores Don Fernando Séptimo y Doña María Josefa Amália en los dias 12 y 13 de Abril de 1828, editada el mateix 1828 a Cervera a la Impremta de José Casanovas, i unes línies al Diario de Barcelona (Diario de Barcelona: 1828. AHCB), ja hi han fet destapar la intervenció dels balls de cercolets i la moixiganga (BNE).

La premsa també va esmentar el paper d’algunes danses, sense dir-se quines, en la benvinguda a Igualada el 12 i 13 d’abril: “El 11 [d’abril] á las siete de la mañana salieron los REYES nuestros Señores de Tarrasa, y á las diez y media llegaron á Esparraguera: á su paso por Martorell demostraron aquellos habitantes con sus festejos y aclamaciones el amor que profesan á sus Soberanos. / En Esparraguera fueron obsequiados SS.MM. con las naturales manifestaciones de interes y respeto, en cuanto permite la situacion del pueblo. / A las seis de la mañana del 12 [d’abril] se puso en marcha la Real comitiva para el monasterio de Monserrat, adonde llegó á las once, y se cantó por la comunidad, con su capilla, un solemne Te Deum, con asistencia de las Reales Personas, que se detuvieron en aquel piadoso sitio hasta las dos de la tarde, hora en que continuaron su viage para Igualada, en cuyo pueblo entraron á las seis, no habiendo tenido la menor novedad en su importante salud; y recibiendo los obsequios de su vecidario, que con músicas, danzas, iluminacion general y aclamaciones expresivas, ha hecho cuanto ha estado en sus facultades para demostrar su regocijo al verse honrado con la visita de sus augustos REYES […] El 13 [d’abril] descansaron SS.MM. en Igualada, donde se repitieron los festejos dia y noche con el mismo alborozo que el dia anterior. / El 14 [d’abril] á las siete salieron para Cervera, donde entraron á las diez y media sin novedad en su importante salud. Los vecinos de esta ciudad han procurado manifestar su regocijo con danzas, fuegos artificiales, iluminacion general y aclamaciones continuas con que saludaban incesantemente á SS.MM.” (Gazeta de Madrid: 1828. AEBOE. Diario Balear: 1828. BNE).

Xavier Güell

Publicat dins de Igualada, Terrassa | Etiquetat com a ,

Tarragona, 1827

El manuscrit Itinerario y Diario del viaje efectuado por el Rey nuestro Señor desde el Real Monasterio de San Lorenzo para la Plaza de Tarragona en 22 de Septiembre de 1827 hasta el 11 de Agosto de 1828, que regresó a la Villa y Corte de Madrid con su Augusta Esposa la Reyna nuestra Señora que es conserva al fons Papeles reservados de Fernando VII de l’Arxiu General del Palau de Madrid, és a dir, el diari del viatge del rei Ferran VII a Catalunya a cavall dels anys 1827 i 1828, testimonia la plantada de castells en honor dels monarques a Tarragona almenys els dies 29 de setembre i 14 d’octubre de 1827 per la voluntat d’exterioritzar-se una adhesió de la població mitjançant expressions festives i religioses (F. Sevillano Calero, E. Soler Pascual i E. La Parra López: 2013. UPF).

Ferran VII va viatjar a Tarragona, i després també a Barcelona, a cavall dels anys 1827 i 1828 per neutralitzar la revolta dels Malcontents. La reina Maria Josepa Amàlia de Saxònia, la seva tercera esposa, va incorporar-s’hi el 31 d’octubre de 1827 a Silla, a tocar de València. L’abril de 1827 va esclatar a Catalunya un moviment de suport a l’infant Carles Maria Isidre i a la recuperació del corpus absolutista que propugnava, per considerar-se massa permissiva l’actuació del rei Ferran VII davant dels liberals. La revolta va sumar a molts voluntaris reialistes, antics guerrillers del Trienni Constitucional. L’impuls i les facultats militars d’aquests van traduir-se de seguida en el seu domini d’un gran número de ciutats estratègiques i àmplies zones rurals. Davant del rumb del esdeveniments, Carles de España, comte d’España, va rellevar a Francesc Bernaldo de Quirós Mariño de Lobera, marquès de Campo Sagrado, en la capitania general de Catalunya, alhora que el rei Ferran VII es desplaçava a Tarragona per reconduir la situació en primera persona. La presència física del rei al territori, l’anunci d’un indult, el rol exercit per la jerarquia eclesiàstica, la campanya militar i repressiva del comte d’España, i l’adopció de mesures econòmiques proteccionistes, per atraure a liberals moderats, burgesos i industrials, per això el rei no va descuidar l’anada a Barcelona i a d’altres poblacions industrials de la vora com Terrassa i Sabadell, van fer possible la desmobilització dels revoltats i, per tant, la fi de la insurrecció.

El document recull que Ferran VII va arribar a Tarragona la tarda del 28 de setembre de 1827 i que va presenciar castells, a més d’altres exercicis de seguicis festius, l’endemà, 29 de setembre, a tres quarts d’una del migdia des del balcó del Palau Arquebisbal, el seu estatge a la ciutat, després d’assistir a un Tedèum a la Catedral. El rei va romandre a Tarragona fins el 28 d’octubre, que va marxar a València, en un primer moment, entre d’altres raons, també per patir artritis reumàtica per gota: “Dia 28 [de setembre] / Jornada 6ª Salió S.M. de Vinaróz para el Hospitalet a las cuatro y cuarto, a cuyo punto llegó a las doce a comer. Recivió y besaron su Real mano la oficialidad de todas las armas que se hallavan en este puesto, y a las tres menos cuarto salió para la Plaza y Ciudad de Tarragona, a la que llegó S.M. a las seis de la tarde. El repique general de campanas y salvas de artilleria anunció su entrada a estos leales habitantes, inundados del mas vivo regocijo; llegó S.M. al Palacio Arzobispal, donde tuvieron el honor de felicitarle a S.M. y besar su Real Mano las Autoridades y corporaciones […] Dia 29 [de setembre] / A las diez de la mañana, S.M. se dirigió desde Palacio a la Santa Yglesia Catedral con su Real comitiva, estando la tropa tendida en la carrera. En la puerta mayor fue recivido por el Muy Ylustre y Reverendo Arzobispo, Muy Ylustre Cavildo y demas Clero y Muy Ylustre Ayuntamieto Serenísima Ylustrísima revestido de Pontifical dió a besar la Cruz a S.M.; fue conducido vajo de palio y, precedio de todo el Clero, se dirijió al presbiterio; colocado en el magnifico solio que les estaba preparado, se cantó un solemne tedeum en accion de gracias por su feliz llegada; concluido este, pasó S.M. al coro, donde dignandose ocupar la silla Arzobispal, oyó a visitar la Capilla de Santa Tecla, en la cual Su Ylustrísima dió a besar a S.M. y a su comitiva el brazo de dicha Santa, lo que concluido, bolvió a Palacio. A las doce y cuarto, tuvo S.M. besamanos general, y tuvieron el honor de ponerse a los Reales pies las Autoridades civiles y militares, Clero, Comunidades y varias personas de distincion, cuyo numero ascendió al de doscientas noventa y una personas; concluido el besamanos y hora de la una menos cuarto, se presentó S.M. al balcon para ver bailar las danzas, las que ejecutaron varios bailes al uso del pais, e hicieron castillos según tienen de costumbre, haviendose retirado S.M. del balcon entre las vivas aclamaciones del inmenso pueblo que presenciaba estos espectaculos” (F. Sevillano Calero, E. Soler Pascual i E. La Parra López: 2013. UPF).

Les autoritats municipals tarragonins, però, no van preveure l’organització d’accions de benvinguda d’aquest perfil o almenys això es desprèn de la lectura dels acords de la sessió municipal d’uns pocs dies abans, del 24 de setembre de 1827, per seguir-se la voluntat del mateix Ferran VII, segons decret de 19 de setembre de 1827: “Han quedado nombrados para la comison de Obsequios los Señores Montoliu Alemany Soler y Jenkins Espoy y Matí, agregandose amas Don Jose Antonio de Castellarnau y de Camps Don Guillermo Rocabruna Don Vicente Roig y Francisco Antonio Sanahuja; y habiendo insinuado en seguida que clase de obsequios habian de disponerse, despues de haberse tenido presente que estos les prohive espresamente S.M. por su Real Decreto de diez y nueve del corriente [setembre]; se ha determinado no obstante que se guarnezca y enrame con arcos la plaza del Palacio y que se coloque un tablado en la misma para la Musica del Regimiento de San Fernando á cuyo coronel se le pedirá” (AHCT).

Aquest decret, fet saber per Francesc Tadeo Calomarde de Retascón Arriá, ministre de Gràcia i Justícia, a Francesc Bernaldo de Quirós Mariño de Lobera, marquès de Campo Sagrado i aleshores encara capità general de Catalunya, va ordenar: “Queriendo ecsaminar por mi mismo [el Rei Ferran VII] las causas que han producido las inquietudes de Cataluña, y estando persuadido de que mi Real presencia debe contribuir poderosamente al restablecimiento de la tranquilidad públlica en aquella provincia, he resuelto salir en posta el dia 22 del presente mes [setembre] para la plaza de Tarragona, acompañado de una corta comitiva y de mi Ministro de Gracia y Justicia [Francesc Bernaldo de Quirós Mariño de Lobera], á quien se remitirán los Despachos de los demas Ministros, para que no se detenga el curso de los negocios. Dejo en este Real Sitio [San Lorenzo del Escorial] á la Reina mi muy amada Esposa y á los Infantes mis muy queridos Hermanos […] Al mismo tiempo me ha prevenido S.M. diga á V.E. como lo ejecuto, que no se permita hacer en los pueblos ningun festejo con motivo del tránsito de su Real Persona; pues satisfecho del amor que le profesan, no quiere que se distraigan de sus ocupaciones ni que hagan gasto alguno” (Diario de Barcelona: 1827. AHCB).

El diari manuscrit sobre el viatge de Ferran VII també constata més castells el 14 d’octubre següent, en una campanya per imposar una visió magnànime i les facultats pacificadores de Ferran VII, amb l’excusa de festejar-se el seu 43è aniversari. Aquest dia els castellers i els seus imprescindibles grallers van precedir l’anada de la comitiva real a les deu del matí des del Palau Arquebisbal a un Tedèum a la Catedral. Al final del recorregut, al pla de la Seu, la comparsa i la gernació present van acomboiar sense reserves la lenta entrada de les autoritats a l’interior del temple. Després, un cop conclosa la celebració religiosa, el monarca va observar l’actuació entusiasta dels castellers davant del Palau Arquebisbal des del balcó. Les construccions, així es diu, van ser de set pisos. Però no es descarta que fossin de vuit, aleshores ja eren a l’abast, per no comptar-se els baixos. Aquestes línies, d’altra banda, guarden una extraordinària similitud amb unes altres que van aparèixer a la premsa local, al Diario de Tarragona, que va debutar el mes anterior: “Dia 14 [d’octubre] / A las diez de la mañana, salió S.M. a pie a la Santa Iglesia catedral con su Real comitivva, estando la tropa tendida en la carrera; fue recivido S.M. en la puerta principal con la ceremonia acostumbrada, y permaneció en ella todo el tiempo que duró el solemne Tedeum y Misa-cantada, haviendose dignado asistir a la procesion claustral. Al regreso de S.M. a Palacio, ocurrió uno de aquellos acontecimietos que, al paso que parecen de poquísimo interes, son los que manifiestan mas al vivo los sentimientos que abriga el corazon del hombre. Se havian dispuesto en obsequio de S.M. unos bailes sencillos y populares, cuyo objeto es formar castillos de hombres montados unos sobre otros. Esta gente precedia a la comitiva de S.M. al son de dulzainas y gaitas; no hallaron otro medio de desaogarse con sencillas demostraciones de gozo, a la presencia de nuestro amado Monarca, que agolparse ellos y un inmenso concurso de esta Ciudad y otros Pueblos del Campo de Tarragona, que havian venido a disfrutar del grande placer de ver a su Soberano en la plaza de la Catedral, meterse por entre los guardias y Real comitiva, y rodear a S.M. bailando y confundiendo los gritos de viva el Rey con el sonido de unos instrumentos rusticos. Casi un cuarto de hora se pasó en esta tierna escena, sin que S.M. pudiese adelantar un paso, pero deteniéndose con su natural vondad, y permitiendo con indecible gusto aquella espresion afectuosa de cariño; por manera que esta fue uno de aquellos triunfos nunca vistos, en el que, en lugar de apoiarse S.M. sobre ejercitos ni guardias numerosas, iba apoiando y ensalzado sobre los corazones de unos fieles vasallos. Asi que S.M. estuvo en Palacio se repitieron en la plaza frente del edificio los Castillos formados hasta de siete hombres unos sobre otros, y esmerandose los que los componían en obsequiar a S.M., que quedó muy complacido de la sencillez con que aquella buena gente manifestara el amor entranyable que profesa a su Rey y Señor. A las doce del dia, hubo besamanos general, al que asistieron 750 personas que componían las Autoridades civiles y militares y otras personas de distinción” (F. Sevillano Calero, E. Soler Pascual i E. La Parra López: 2013. UPF).

La premsa local, el Diario de Tarragona, també va informar-ne, quasi amb els mateixos mots, hi han línies exactes, com ja s’ha dit més enrere. La impressió és que el text del Diario de Tarragona és l’original per fer-se molt públic, va editar-se a Tarragona i després, va transcriure’s a d’altres mitjans: “Nunca ha disfrutado la fiel y leal Tarragona el dia del cumpleaños de S.M. tan plausible como este año en el dia ayer [14 d’octubre]. Parece que debió ser el dia señalado en que S.M. hubo de complacerse en las respetuosas demostraciones del amor que le profesan estos sus vasallos, y en que esta porcion de sus hijos fieles hubo de desahogar los sentimientos de sus corazones de un modo el mas tierno y enérgico. A las seis de la mañana las salvas de artillería anunciaron este dia alegre y feliz. A las 10 salió S. M. de Palacio, y se dirigió á la Catedral, tendida la tropa en la carrera, y entre un inmenso gentío que no cesaba de saludar al Monarca con los gritos de Viva el Rey. / A la entrada de la Catedral fue recibido S. M. con la ceremonia acostumbrada; y permaneció en la Santa iglesia todo el tiempo que duró el solemne Te Deum y misa cantada, habiéndose dignado asistir igualmente á la procesion claustral. / Al regreso de S. M. al Palacio ocurrió uno de aquellos acontecimientos, que al paso que aparecen de poquísimo interes, son los que manifiestan mas al vio los sentimientos que abriga el corazon del hombre. Se habian dispuesto en obsequio de S. M. unos bailes sencillos y populares, cuyo objeto es formar castillos de hombres montados unos sobre otros: esta gente precedia la comitiva de S. M. al son de dulzainas y gaitas. Cabalmente formaban estas reuniones la gente del campo y de la pesca, hombres que aunque rústicos son realistas decididos, y dispuestos á derramar su sangre á las órdenes de S. M. No hallaron otro medio de desahogarse con sencillas demostraciones de gozo á la presencia de nuestro adorado Monarca, que agolparse ellos y un inmenso concurso de esta ciudad y de otros pueblos del campo de Tarragona que habian venido á disfrutar del grande placer de vez á su Soberano en la plaza de la Catedral, meterse por entre los guardias y Real comitiva, y rodear á S. M., bailando y confundiendo los gritos de Viva el Rey con el sonido de sus instrumentos rústicos. Casi un cuarto de hora se pasó en esa tierna escena, sin que S. M. apenas pudiera adelantar un paso; pero deteniéndose con su natural bondad, y permitiendo con indecible gusto aquella expresión afectuosa de cariño, por manera que este fue uno de aquellos triunfos nunca vistos en el que en lugar de apoyarse S. M. sobre ejércitos y guardias numerosas iba apoyado y ensilzado y sobre los corazones de sus fieles vasallos. / Asi que S. M. estuvo en Palacio se repitieron en la plaza frente del edificio los castillos formados hasta de 7 hombres unos sobre otros, y esmerándose los que los componian en obsequiar á S. M., que quedó muy complacido de la sencillez con que aquella buena gente manifestaba el amor entrañable que profesa á su Rey y Señor. / A las 12 del dia hubo besamanos general, al cual asistieron 730 personas que componian las autoridades y otra gente de distinción” (Diario de Tarragona: 1827. BMVB. Una transcripció d’aquest text a: Diario de Barcelona. AHCB. 1827).

El Diario de Tarragona sí va concretar la participació de poble ras d’oficis distints, pagesos i mariners (“Cabalmente formaban estas reuniones la gente del campo y de la pesca”) el 14 d’octubre de 1827. Un element que fa pensar en la intervenció de les dues formacions castelleres locals d’aleshores, les Colles de Valencians de Pagesos i Mariners, amb connexions o aliances amb les colles de Valls, però que no es constaten subordinades al quefer vallenc fins la segona meitat del segle XIX. De fet, uns dies abans, el govern municipal de Tarragona va emplaçar-hi a les dues formacions, com palesa el resum de la sessió municipal de dos dies abans, del 12 d’octubre: “han comparecido los Prohombres del Gremio de Labradores y los de Pescadores y Navegantes por haver sido llamados por Su Señoria; y el Señor Decano los ha insinuado que con motivo de ser pasado mañana cumple años del Rey N. S. y tener la singular dicha esta Ciudad de tenerle en su resinto, deseaba el M.I. Ayuntamiento si fuese posible que para dicho dia se formase por los respectivos Gremios la danza o bayle de valencianos que acostumbran en las demas celebridades; con el fin de prestar á S.M. este obsequio, esperando que a pesar de las cortedad de tiempo, se esforzarán en dexar satisfechos los deseos de este Cuerpo; y enterados los Prohombres, aunque de un principio han opuesto la falta de tiempo, sin embargo se han determinado á qué darian sus providencias para ver si podria realizarse en la conformidad que se les pedia y ellos mismos apetecian” (AHCT).

Una altra mirada de la jornada també va aparèixer a la premsa de Madrid. L’al·lusió a “multitud de hombres destinados á formar diversos grupos de varias figuras y altura extraordinaria”, és clar, al·ludeix als castells: “El dia 14 del corriente [octubre] se celebró en Tarragona el feliz cumpleaños del REY nuestro Señor: se vistió la corte de gala y hubo besamanos general al que asistieron varios Generales, que con este objeto se habian trasladado á aquella plaza: todas las autoridades eclesiásticas, civiles y militares, la guarnicion y personas distinguidas de aquella ciudad y de otros pueblos del Principado que se hallaban en ella, á quienes dispensó S.M. el honor de recibirlos con tan plausible motivo. Desde muy de mañana un numeroso concurso, compuesto de gentes, no solo de Tarragona sino de las poblaciones inmediatas, ocupaban la plaza del palacio arzobispal, que sirve para el Real alojamiento, manifestando el anhelo con que esperaban ver á su augusto Soberano, á quien aclamaron gozosos á su salida á la catedral, acompañándole hasta la iglesia y á su regreso á palacio, dando repetidos vivas que espresaban el amor y lealtad que alli los tenia congregados. Iba precedida la comitiva por una numerosa comparsa de danzantes, que con sus bailes y alegres demostraciones parecia explicaban el mas enardecido afecto á la Real Persona. Las gentes apiñadas en las calles y plazas guardaban el mayor orden entre la aparente confusion; y los nombres del REY y de FERNANDO se oian sobresalir frecuentemente entre el murmullo del alborozo público. Tal era el cuadro que representaba con vivos colores la lealtad catalana, que si pudieron seducir un momento estudiadas ficciones, no ha tardado en reconocer el engaño, y en dar pruebas seguras de la sinceridad de su amor y obediencia al Soberano, á quien exclusivamente consagra su fidelidad. / El REY, satisfecho de las demostraciones de sus hijos, se dignó salir al balcon para que gozasen de su presencia, con lo que creció el entusiasmo de los circunstantes, que duró largo rato, en que una multitud de hombres destinados á formar diversos grupos de varias figuras y altura extraordinaria, se esmeró en concluir solemnemente la funcion” (Gaceta de Madrid: 1827. AEBOE. Aquestes línies també es llegeixen transcrites a: Diario Balear: 1827. BNE. Diario de Tarragona: 1827. BMVB).

Un altre text manuscrit, De rebus gestis, és a dir, els llibres de notes dels canonges de la Catedral de Tarragona sobre esdeveniments a Tarragona durant els segles XVIII, XIX i XX, també relata aquesta presència castellera el 14 d’octubre de 1828: “El numeroso gentío que acudió después de la misa a la plaza de palacio de vecinos de esta ciudad y pueblos de la comarca fue tal, cual jammás se hubiese visto, manifestando con vivas y aclamaciones del más estraordinario regocijo, su decidido amor y fidelidad al soberano, quien con su acostumbrada afabilidad correspondió con particulares muestras de contento, especialmente a los que para colmo de su alegría formaron en su presencia los castillos de hombres al son de las dulzainas, según costumbre de este Campo de Tarragona” (J.M. Quijada Bosch i N. Sanchez Pié: 2014).

Ferran VII, ja s’ha dit, va abandonar Tarragona el dia 28 d’octubre per visitar València. El dia 19 de novembre va marxar de València per retornar a Tarragona acompanyat de la reina Maria Josepa Amàlia de Saxònia, la seva tercera esposa. La reina, ja s’ha dit, va sumar-se a l’expedició el 31 d’octubre a Silla, a tocar de València. L’entrada a Tarragona va ocórrer el migdia del 24 de novembre i aleshores exercicis dels seguicis de la festa major, potser entre ells els castells, van donar-los-hi la benvinguda. L’endemà, 25 de novembre, al matí, els monarques van acudir a la Catedral a un Tedèum i després, al migdia, van gaudir de l’actuació dels exercicis festius des del balcó del Palau Arquebisbal. El diari manuscrit del viatge del rei Ferran VII també va ressenyar-ho: “Dia 24 [de novembre] / Jornada 6ª. SS.MM. salieron del Perelló a las seis y media de la mañana con direccion a la Ciudad de Tarragona, a cuya Plaza llegaron a las doce y cuarto del dia. Entraron SS.MM. por la puerta de Santa Clara, la Rambla, y salieron en derechura por la de San Antonio; tomaron el camino del paseo del Conde de España, para dirigirse al Palacio Arzobispal; fueron recividos SS.MM. en esta Ciudad con mil festejos, danzas, aclamaciones del inmenso Pueblo pronunciadas con estusiasmo, salvas de artilleria de las fortalezas de la Plaza y de los Buques que se hallavan en Baia, repique general de campanas, sostenidas con alegria general, producida por la Real presencia que SS.MM. se dignaron proporcinar, saliendo al balcon repetidas veces por satisfacer los deseos insaciable de su amante Pueblo. La carrera por donde entraron los Reyes nuestros Señores se halló vistosamente adornada con colgaduras del mayor gusto, y por la noche toda la Ciudad se vió iluminada con graciosas y variadas luces; huvo música militar en el tablado que estava situado a la izquierda del Palacio, la que duró hasta las once y cuarto de la noche, tratando de obsequiar a sus amados Monarcas. / Estancia en dicha Plaza / Dia 25 [de novembre] / SS.MM. salieron a las diez en punto de la mañana a pie, a la Santa Yglesia Catedral, acompañados de su Real comitiva, donde fueron recividos en la puerta principal por el Reverendo Arzobispo y Cavildo Eclesiastico, y vajo palio fueron conducidos al presbiterio; asistieron a la Misa mayor y Tedeum; concluida la funcion de Yglesia a las doce y media, estando la Tropa tendida por la carrera, se retiraron a Palacio entre las danzas de diferentes especies, gigantes, y el griterio inmenso de Viva el rey resonaba por todas partes. A los tres cuartos para la una, huvo besamanos general, al que asistieron varios Grandes de España, Autoridades Civiles y militares, Clero, Comunidades y otras varias personas de distinción, cuyo numero ascendió al de 271” (F. Sevillano Calero, E. Soler Pascual i E. La Parra López: 2013. UPF).

Els reis van abandonar Tarragona per dirigir-se a Barcelona el dia 3 desembre. El seu pas i pernoctació a Vilafranca del Penedès aquell mateix dia també va ser honorat amb exercicis de la festa major local. El diari manuscrit del viatge del rei Ferran VII també en parla: “Dia 3 [de desembre] / Salida de la Ciudad y Plaza de Tarragona para la Ciudad de Barcelona / Jornada 1ª. A las siete de la mañana, recivieron SS.MM. una Diputacion del Ayuntamiento y otra del Cavildo. A las ocho menos cuarto, salieron SS.MM. con direccion a Villafranca de Panadés, haviendo llegado a dicha villa a la una y diez y ocho minutos del dia; fueron recividos con la mayor alegria. A las tres y media de la tarde, recivieron nuevas pruevas de amor y respeto a sus Reales Personas. SS.MM. vieron bailar las danzas que estavan prevenidas. A las siete y cuarto, recivieron al Ayuntamieto, Clero, Comunidades y oficialidad, cuyo numeero de personas ascendió al de 64; y a las siete y cuarenta minutos se bolvieron a presentar al balcon para ver los fuegos artificiales” (F. Sevillano Calero, E. Soler Pascual i E. La Parra López: 2013. UPF).

Xavier Güell

Publicat dins de Tarragona, Vilafranca del Penedès | Etiquetat com a ,

La Colla Vella a Barcelona el 1915

La Colla Vella dels Xiquets de Valls va actuar a Barcelona el diumenge 23 de maig de 1915 a la Festa d’Infants i les Flors a benefici de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i que va endegar-se amb la intervenció de dues altres entitats catalanistes, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) i la Cooperativa Mutual Catalana.

El festival també va esdevenir a remolc de la celebració l’endemà de la Pasqua Granada, temps habitual per esdeveniments d’aquesta mena, com testimonien aquestes línies a la premsa catalanista de Barcelona: “Fa alguns anys s’havia iniciat la tendencia a organisar festes primaverals de caràcter popular. Aquesta primavera les corporacions oficials no han mostrat el menor desig de seguir la tradició. Noresmenys, hi ha hagut també les seves festes. La iniciativa particular ha suplert la oficial […] Una de les manifestacions més formoses d’aquests esbargiments primaverals fou, sense cap mena de dubte, la festa anomenada d’Infants y de flors. El Turó Parch ne fou l’escenari y’ls beneficis que se n’obtingueren són destinats a la benemèrita Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana […] Tenint això present, no cal dir que la festa (en la qual cooperaren per un igual la Cooperativa mutual catalana, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç y de la Industria y altres elements d’actuació catalanista) tingué un caràcter bellament catalanesch. Homes de totes les branques del catalanisme’n foren els iniciadors y’ls propulsors; costums populars de tots els indrets de la terra catalana figuraven en el programa: dels xiquets de Valls a la sardana, dels ballets montanyenchs a les cançons populars. Per axò tot català’s sentía a la comarca ahont era originari y tots al or de Catalunya, de la qual es el cap y’l casal aquesta dolcíssima Barcelona, la ciutat de tots els catalans” (Ilustració Catalana: 1915. BC. Unes línies similars a: L’Esquella de la Torratxa: 1915. AHCB).

Aquest breu d’un mes abans, del 18 d’abril, a la premsa catalanista de Barcelona n’aporta la primera notícia. Els castells havien d’engrescar la diada, com dues altres manifestacions de la terra, un cor i una cobla de sardanes, per atorgar-li un accent patri inequívoc. L’aplec dels castells amb d’altres exercicis de la terra, de punts distints de Catalunya i fora del seu context o geografia habitual, ha estat –i és encara– recurrent al llarg del temps d’ençà de la primera meitat del segle XIX, per la voluntat expressa d’orquestrar-se performances pàtries; sobretot, en escenaris urbans, en especial, a Barcelona, el cap-i-casal de Catalunya, i a iniciativa d’elements amb inquietuds catalanistes o, almenys, pàtries: “A benefici de l’Ensenyança Catalana / Festival Popular / Tot just començats els treballs per a l’organització d’aquest festival popular, ja es pot preveure un magnífic exit. L’iniciativa promoguda pel Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de l’Industria i la Cooperativa Mutual Catalana, troba una franca i amorosa acullida ben digna de l’altra finalitat de la festa. / Des del moment ja’s pot asegurar que en dit festival, que’s celebrarà el dia de la Pasqua Granada, hi concorrerà una de les millors cobles empordaneses i el Chor de l’Escola Mossèn Cinto. Es vol que un número del programa el constitueixin els renomenats i típics Xiquets de Valls, i amb aquest fi s’efectúen gestions per a contractar-los i fer-los venir. Altres elements hi pendràn part, com s’anirà fent públic a mida que’s tingui noticia certa de que hi concorreràn” (La Veu de Catalunya: 1915. AHCB).

La premsa catalanista de Valls va confirmar l’emparaulament dels Xiquets de Valls una setmana més tard, el 24 d’abril: “L’Associació protectora de l’ensenyança catalana ha contractat als xiquets de Valls per les festes que celebrarà proximament” (Patria: 1915. ACAC).

La premsa catalanista de Barcelona no va trigar gaire a anunciar-ho, l’1 de maig. Aquí van concretar-se’n diversos detalls. Primer, la identitat de la formació actuant: la “colla d’En Sidro”, és a dir, la colla que liderava Isidre Tondo Ballart, “Isidre de Rabassó”, la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Segon, l’excepcionalitat, aleshores, de la presència d’una formació vallenca (“els típics Xiquets de Valls”) a Barcelona. L’anterior recula al 1904, a les Festes i Fires de la Mercè, a cura de la mateixa Colla Vella i la Colla Nova de l’“Escolà”. Les notícies immediatament posteriors a 1904 pertanyen als Xiquets de Gràcia. Tercer, els efectius mobilitzats: una quarantena de castellers, el número habitual antany, amb la imprescindible colla de grallers. I quart, l’escenari principal de l’actuació: el Turó Parc, un parc d’atraccions a Sarrià-Sant Gervasi, inaugurat feia pocs anys, el 1912: “Es pot anunciar que hi assistiràn els típics Xiquets de Valls, que fa anys no han estat a Barcelona. S’ha contractat la renomenada colla d’En Sidro, composta de mes de 40 individus, amb la corresponents secció de gralles. Aquest número donarà un relleu extraordinari al festival del Turó-Parc” (La Veu de Catalunya: 1915. AHCB).

Diverses publicacions, tant de Barcelona com de Valls, van publicitar el programa de la jornada. La Colla Vella aterrava a Barcelona des de Valls a les deu del matí amb tren i, abans de passar al Turó Parc, actuava a la plaça de Sant Jaume, per complimentar les autoritats, i a la plaça de Catalunya, entre d’altres espais cèntrics: “Demà, diumenge [23 de maig], a les deu del matí, arribaràn els típics «Xiquets de Valls» per a pendre part en la festa del Turó Park. Són més de 40 individus i aniràn acompanyats d’una secció de gralles. / Tant bon punt hagin arribat, es traslladaràn a la plaça de Sant Jaume, on realitzaran varis castells saludant així al Municipi de Barcelona i al Palau de la Generalitat. Després seguirán cap a la plaça de Catalunya, elevant alguns castells. Una Comissió del Comitè organitzador del festival anirà a l’estació a rebre’ls (La Veu de Catalunya: 1915. AHCB. La transcripció a: La Crónica de Valls: 1915. ACAC. Unes línies similars a: El Diluvio: 1915. AHCB. Las Noticias: 1915. AHCB)

La intervenció al Turó Parc ocorria a la tarda. El festival començava a dos quarts de quatre. El número tercer de l’ordre del programa, d’un total de deu, va preveure part de l’actuació castellera alhora que l’Orfeó Mossèn Cinto Verdaguer interpretava el conegut tema Xiquets de Valls de Josep Anselm Clavé: “Tercer. Castells pels «Xiquets de Valls», cantant al mateix temps l’Orfeó la composició d’En Clavé que porta aquest nom” (La Veu de Catalunya: 1915. AHCB. En castellà a: La Vanguardia: 1915. AHCB).

Aquestes línies a la premsa catalanista de Barcelona ressenyen genèricament la presència de la Colla Vella als instants i escenaris anunciats, al matí a la plaça de Sant Jaume i d’altres llocs del voltant i a la tarda al Turó Parc, d’ençà de la seva arribada a les deu del matí malgrat el temps rúfol de la jornada: “La iniciativa de les benemèrites entitats Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Industria i Cooperativa Mutual Catalana, tingué ahir [diumenge 23 de maig] una bella realització en la magnífica festa que fou celebrada al Turó Park, i l’èxit de la qual és el millor premi a les angunies que hagué d’endurar el Comitè organitzador davant l’aspecte que presentava el temps aquests darrers dies. El d’ahir es presentà brúfol i emplujat, fins el punt de fer pensar en una sospensió forçosa de la Festa. Però els Xiquets de Valls arribaren en el tren de les deu; la cobla Principal de Perelada ja era aquí; al Turó Park tot era a punt i a la migdiada fou decidit celebrar el festival fos com fos. / I veusaquí que a primeres hores de la tarda el cel començà d’aclarir-se i a la de començar la festa brillava un sol esplèndid. Els tramvíes de la general i el tren elèctric començaren de pujar gent cap al Turó, s’ompliren aviat aquells jardins d’animació i bullicia i es començà l’execució del programa amb un concert de la Banda Municipal, al qual seguí una escollida audició de cançons per l’Orfeó Gracienc, dirigit pel mestre Balcells amb aquell pericia que li és, per tothom reconeguda. «Sota de l’olm», «El dimoni escuat», «Les ginesteres», obtingueren una justísssima execució i merescuts aplaudiments. / Els Xiquets de Valls, que ja al matí havien animat els passeigs cèntrics de la nostra ciutat, així com la plaça de Sant Jaume, amb l’espinguet de les típiques gralles i l’espectacle dels seus castells, es posaren també a la tasca amb gran entusiasme, realitzant veritables prodigis de «força, equilibri, valor i seny», com diu En Clavé en la seva cançó. Precisament mentre executaven el primer castell (i aquest fou un dels moments culminants de la festa) l’Orfeó Gracienc cantà l’obra d’En Clavé, produint l’espectacle un efecte magnífic que obligava a l’aplaudiment. / Els «braus xiquets» mereixen realment un complet elogi per la voluntat amb què es posaren al servei del Comitè, no cansant-se de executar castells de tota mena, espadats, aixecats a pols, etc.” (La Veu de Catalunya: 1915. AHCB. Unes línies similars a: Patria: 1915. ACAC).

Aquestes altres línies, també a la premsa catalanista de Barcelona, reporten el sarau patri que va orquestrar-se al matí a la plaça de Sant Jaume i després a la seu del CADCI, a la Rambla de Santa Mònica núm. 25, per coincidir la Colla Vella amb el Cor Germanor Empordanesa del Casino Menestral de Figueres i la Cobla Antiga de Pep de Figueres que també es trobaven aquell dia a Barcelona: “El Chor de Figueres «Germanor» Ampurdanesa i la cobla antiga «d’En Pep», arribades ahir [diumenge 23 de maig], es dirigiren a saludar l’Ajuntament. I a la plaça de Sant Jaume es trobàren amb els Xiquets de Valls que havíen vingut a Barcelona per la festa del Turó Park, i que també anaven a saludar la corporació municipal. / I heusaquí com s’improvitzà en aquell indret una bonica festa, aplegant-s’hi molta gernació, malgrat el temps plujós que obligava sovint a estendre els paraigües. / La rondalla entonà algunes cançons del seu repertori, i els Xiquets construïren, amb la seguetat en ells peculiar, espadats, castells i torres aplaudint el públic entusiasmat a uns i a altres. / Amb la rondalla, que és una secció del Casino Menestral de la capital de l’Empordà [Figueres], vingueren el primer tinent d’alcalde [de l’Ajuntament de Figueres] don Rafel Ramis [Romans], el president de la secció senyor [Josep] Pey [Calvet] i el director senyor [Simó] Gratacós [Oliveras]. Els acompanyaren els senyors [Josep] Puig i Esteve i Bas, president i vis-president del C.A. de D. del C. i de la I. / Després del concert, i de tocar la cobla una sardana, pujà la senyera al balcó, on hi havía el senyor [Joan] Pich [Pon, regidor de l’Ajuntament de Barcelona], i fou saludada amb grans aplaudiments. / El senyor Pich col·locà a la senyera una corbata, obsequi de nostra corporació municipal. Per cert que la llegenda de la dita corbata és en castellà, i a fe que ningú atinava el motiu de que s’hagués d’escriure en castellà una cosa dirigida a la tan catalana gent de l’Empordà. / Es reuniren després tots a la Sala de Cent, on parlaren el senyor [Josep] Puig i Esteve, l’Ignasi Iglesias [Pujades] i l’alcalde accidental, donant la benvinguda als chors i a la cobla, que encarnen l’esperit de la terra catalana. / En nom dels presents agraïren les falagueres frases pronunciades, el senyor Ramis i el representant del Casino Menestral senyor Saserras. / Després d’obsequiats amb xampany, se n’anaren chors, cobla i Xiquets de Valls a saludar el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Industria, on s’improvitzà una audició, aixecant també els Xiquets alguns castells en l’espaiosa sala d’actes” (La Veu de Catalunya: 1915. AHCB. Unes línies similars a: Las Noticias: 1915. AHCB).

La presència castellera a la plaça de Sant Jaume també apareix en aquests mots burlescos. La referència a l’origen camptarragoní lliga amb què hi fes cap una colla vallenca, la Colla Vella: “També ens han visitat els honorables Xiquets de Valls, alçant castells i espadats davant de la Casa de la Vila. / Mentre els forçuts tarragonins feien gala de la seva habilitat amb els seus arriscats equilibris, un eixerit regidor regionalista que’ls contemplava des del balcó del mig, va exclamar: / -Noi que’n saben d’enfilar-se! … Sembla que ho hagin après de la nostra colla!” (L’Esquella de la Torratxa: 1915. AHCB).

Tres instantànies assenyalen el nivell de les construccions plantades: el millor, castells de set, el sostre aleshores. Una fotografia de Frederic Ballell Maymí palesa la construcció d’un tres de sis, potser aixecat per sota, a la plaça de Sant Jaume (AFMB). La placa va publicar-se dies després en un setmanari catalanista il·lustrat (Ilustració Catalana: 1915. BC). Una altra instantània d’aquest tres de sis, obra de Josep Brangulí Soler, va publicacar-se el diumenge següent a la premsa de Madrid (Blanco y Negro: 1915. Hemeroteca ABC). De Frederic Ballell Maymí és una imatge amb un quatre de set a la tarda al Turó Parc (AFMB) i que també va aparèixer en un setmanari catalanista il·lustrat dies després (Ilustració Catalana: 1915. BC).

Fotografia de Frederic Ballell Maymí (AFMB).

Fotografia de Frederic Ballell Maymí (AFMB).

Xavier Güell

 

Publicat dins de Barcelona | Etiquetat com a ,

Els Xiquets de Barcelona al camp de la U.E. Sants

La intervenció de colles castelleres en partits de futbol els dies de festa major va esdevenir freqüent antany per interessar tant als castellers com als clubs. Als castellers, per disposar d’una oportunitat excel·lent per fer bossa –la canalla i més d’un gran passava la safata entre la gernació assistent– sense massa feina a canvi –les construccions eren poc compromeses– i als clubs, per sumar un entreteniment per a l’estones mortes –les mitges parts, sobretot–.

Resulta curiós, d’altra banda, constatar aquesta connexió dels castells –encara que interessada- amb l’esport, perquè els esports van dur la desafecció pels castells i la resta de manifestacions de carrer a les dècades anteriors.

Aquesta predisposició dels clubs d’acollir els castells als camps de futbol, ni que fos per uns instants, permet descobrir alguna presència castellera no ressenyada sempre als escenaris més habituals de festa major.

Això és el cas del paper dels Xiquets de Barcelona a Sants el 1933, 1934 i 1935 al partit de futbol del diumenge de festa major de la Unió Esportiva Sants, al seu camp d’aleshores, al carrer Galileu. Els tres cops, però, se’ls va citra sota la veu genèrica “Xiquets de Valls”. De tota manera, l’absència de colles forasteres a Barcelona en aquelles jornades i la notícia dels Xiquets de Barcelona d’ençà de la festa major de Gràcia de 1932 fan decantar al seu calaix aquestes presències. El debut de la formació una setmana abans de la festa major de Sants fa pensar que no va lligar-se l’actuació a l’edició de 1932. L’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936 va impedir la continuïtat de les actuacions.

Així, la premsa esportiva de Barcelona va mencionar la participació castellera la tarda del diumenge 27 d’agost de 1933 durant la pausa del partit entre la U.E. Sants i el Badalona, F.C.: “Durante el descanso, aparecieron los populares «Xiquets de Valls» en el centro del terreno «construyendo» sus «castillos» que fueron muy aplaudidos al son de la «copla»” (El Mundo Deportivo: 1933. AHCB).

La dinàmica va repetir-se al cap d’un any, el diumenge 26 d’agost de 1934 en el partit entre la U.E. Sants i el F.C. Barcelona: “Durante el descanso, y para dar realce a la fiesta mayor de Sans, salieron al campo a afectuar las arriesgadas «torres humanas», los «Xiquets de Valls» (La Vanguardia: 1934. AHCB).

I el mateix va ocórrer la tarda del diumenge 25 d’agost de 1935 durant l’encontre entre la U.E. Sans i el Club Atlético Osasuna: “Durante el descanso hubo exhibición de «Xiquets de Valls», con recolecta a favor de los pobres de la barriada” (El Mundo Deportivo: 1935. AHCB).

Xavier Güell

Publicat dins de Barcelona, Sants | Etiquetat com a ,

Anunci de castells a Balaguer i Figueres, respectivament, el 1920 i 1921

Qualsevol mena de notícia durant la Decadència llueix amb llum pròpia, atesa la grisor de l’activitat durant aquest període de desbandada general. Aquest és el cas de la notícia d’haver-se sospesat, i al final sense sort, el número casteller, respectivament, el 1920 i 1921, a Balaguer i Figueres, dues poblacions de fora del circuit tradicional i la segona, a més, on van interessar-se’n per primer cop. A Balaguer sí és documentada la participació d’una colla de la moixiganga d’Igualada molts anys enrere, el 1851. A les dues poblacions devia intervenir el lligam d’algun veí amb el territori casteller històric o també, el desig de comptar amb aquest divertiment, icona ja en l’imaginari del país.

El 1920 va plantejar-se de cridar als Xiquets de Valls a Balaguer, a les festes en honor del Sant Crist, els dies 9, 10 i 11 de novembre. Aquestes línies en una correspondència a la premsa de Barcelona van comentar-ho: “Cal ja parlar de festes. Estem en vigílies quasi del Sant Crist. Podem ja avançar que seran unes festes catalaníssimes. Aquest any la festa major serà una festa major catalana, ben catalana. Hi haurà dues cobles de sardanes: La Principal de Cassà de la Selva i la de La Bisbal; hi haurà ballades matí i tarda de sardanes, tots els dies; també la Joventut Nacionalista Republicana organitza un concurs, amb premis. L’Esbart Català de Dansaires vindrà a popularitzar els balls populars catalans. S’inaugurarà el Passeig d’En Guimerà, retent homenatge al gran home, el qual asistirá a l’acte. Es posarà la primera pedra al grup escolar, d’on ha de néixer una nova era de la cultura balaguerina. També se celebrarà el començament de l’obra dels Escorxadors i del pas i mur de la banqueta del riu, d’on ha de sortir el renovellament urbà de la nostra ciutat. / Tindrem concerts per l’Orfeó de Cervera, jocs i castells pels Xiquets de Valls” (La Veu de Catalunya: 1920. AHCB).

Això mateix va repetir-se pocs mesos després a Figueres, el 1921, en ocasió de les Fires i Festes de la Santa Creu i que se celebren al voltant del 3 de maig: “No per haver-ho promés en l’edició darrera, podem donar avui detalls mes concrets referents als festeigs que per a Santa Creu es projectan. / Això, com tot lo que depén d’una base económica, l’imprescindible pants, de mes a mes quan aquest encara s’ha d’acunyar, requereix seny, serietat i calma. I d’aquí que, malgrat els bons propósits, tot marxi a passos comptats. / No obstant, l’horitzó sembla que va aclarint-se i tot fa preveure, sense que hom ho pugui assegurar, que per a Santa Creu tindrem Curses de Braus, Xarlotada, Exposició d’Art, Xiquets de Valls, etz. etz. / Aixó si, cal que tot hi posem el coll, i que els individus del Comité, únics que han de donar forma als projectes, no hi escatimin la fe ni hi regategin els entusiasmes” (Empordà Federal: 1921. BFCF).

Xavier Güell

Publicat dins de Balaguer | Etiquetat com a ,

Uns concurs a Vilafranca del Penedès el 1931

Els primers concursos de castells van convocar-se durant el període de la Renaixença Castellera. El context del moment va suscitar-ho. Si el debut de colles a Tarragona i el Vendrell d’ençà de 1926 va acabar dinamitzant l’activitat arreu del territori, el traspàs i reconeixement d’elements esportius van conduir que hi fes fortuna la fórmula competitiva dels concursos. Bé, el primer concurs de la història, però que no va guardar més continuïtat, va celebrar-se unes dècades abans, el 24 de setembre de 1902 a Barcelona en ocasió de les Fires i Festes de la Mercè, a la plaça d’Armes del Parc de la Ciutadella de Barcelona, organitzat per la Federació Gimnàstica Espanyola i on van competir, segons s’assegura, les dues Colles de Xiquets de Valls de l’època, la Vella i la Nova de l’“Escolà”.

Així, van succeir quatre concursos durant la Renaixença. Dos a Tarragona, un el 2 d’octubre de 1932 i l’altre, el 24 de setembre de 1933, ambdós a la plaça de braus, a l’entorn de la Festa de Santa Tecla i oberts a formacions d’arreu. Un, a Vilafranca del Penedès el 30 d’agost de 1935, a la plaça de Vila, en el marc de la diada de Sant Fèlix i que va reunir a les dues colles de Valls i a la colla dels Xiquets del Vendrell que liderava Joan Julivert Nin, “Jan Julivert”. I un, al Poble Espanyol de Montjuïc (Barcelona) el 14 de juny de 1936 en el transcurs de la Segona Festa Major Penedesenca – Diada de les Comarques, que va endegar la Casa del Penedès de Barcelona, és a dir, penedesencs veïns de Barcelona, i que va circumscriure’s a formacions penedesenques, els Xiquets del Vendrell de Joan Julivert Nin, “Jan Julivert” i els “Mirons” del Vendrell.

La convocatòria d’un concurs durant la Renaixença, però, també va barallar-se a Vilafranca del Penedès el 1931, pel 30 d’agost, en el marc de la diada de Sant Fèlix, que se sàpiga a hores d’ara. El projecte no va quallar, però no per això sí es pot afirmar que esdevé una de les primeres puntes de llança d’aquesta iniciativa que tant ha quallat avui dia.

Unes línies de quatre setmanes abans del corresponsal vilafranquí al diari barceloní El Diluvio, de tendència republicana, per tant, amic de l’aleshores govern municipal vilafranquí, va parlar-ne. El trastocament d’esquemes essencials de la Festa Major de Vilafranca del Penedès el 1931 també devia tenir molt a veure en repensar-se la diada de Sant Fèlix amb el format d’un concurs. La defensa d’ideals republicans i laics, millor dit, de postures anticlericals a l’Ajuntament, que tan van transcendir arreu del país d’ençà de la proclamació de la Segona República l’abril de 1931, va traduir-se en l’esvaniment de les celebracions religioses al programa oficial de la Festa Major i la supressió de les processons i l’Entrada de Sant Fèlix, i en conseqüència, a l’esclat de debats virulents entre grups d’opinió locals rivals, entre laics i catòlics, entre republicans i monàrquics, entre progressistes i conservadors, els abanderats públics dels quals van ser, respectivament, els setmanaris Fructidor i Acció.

El corresponsal d’El Diluvio, endut per l’entusiasme, va donar el concurs per lligat per assegurar-hi la inscripció de totes les colles del moment –tret d’una del Vendrell– i, entre elles, suposadament revivificada per a l’ocasió, la “Penya Els Castellers”, uns primers “Castellers de Vilafranca”, a escena el 1928 i 1929. Al 1931 es documentada l’activitat dels “Caneles” del Vendrell, els “Mirons” del Vendrell, els Nens del Vendrell de Pau Figueras Solé, “Pau Ganso”, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, la Colla Nova dels Xiquets de Valls i els Xiquets de Tarragona: “Las Sociedades recreativas están ultimando los trabajos de compaginación de sus respectivos festejos, que se celebrarán los días 29, 30 y 31 del corriente y 1 y 2 de septiembre. Desde luego podemos asegurar que ya están concertados en firme los siguientes: / Carrera ciclista para terceras y neófitos en un circuito de 82 kilómetros con valiosos premios; vuelta pedestre a Vilafranca; concurso de Xiquets, para el cual constan ya inscritas dos «collas» de Vendrell, dos de Valls, una de Tarragona y la de Vilafranca” (El Diluvio: 1931. AHCB).

Algun tracte, de fet, devia establir-se aleshores, atès que va anunciar-se alhora que la Colla Nova de Valls tenia en ment d’acudir-hi, tot i ser compromesa per a la Festa Major de Manresa: “Se’ns asegura que la Colla Nova té el propòsit d’acudir a Vilafranca el dia de la festa major, per a pendre part en el concurs de castells que s’hi ha de celebrar el dia 30” (Lluita: 1931. ACAC).

Les disputes polítiques també destapen la voluntat de celebrar-s’hi un concurs. Així, Acció, es recorda, de tendència conservadora i defensora dels postulats religiosos, va al·ludir-hi per reduir la participació a una colla els dies de Festa Major, la Colla Vella de Valls, i a dues, a la diada de Sant Fèlix, la jornada pensada pel concurs, la mateixa Colla Vella i els “Mirons” del Vendrell, per la seva intenció de criticar la gestió dels rivals polítics a l’Ajuntament: “Tant la colla vella com la colla del Vendrell feren uns castells com cal. El concurs de Xiquets anunciat –com el concurs de Bandes– quedà reduït a la mínima expressió. Si un concurs es pot fer amb un sol concursant –el dia de Sant Fèlix n’hi hagué dos–, és cert, hi hagué concurs” (Acció: 1931. VINSEUM).

La resposta des de Fructidor, es recorda, el portantveu dels elements aleshores al govern municipal, també va referir-s’hi: “El periodista «a sueldo de la reacción» ja s’ho tenia manegat. Encara que haguessin vingut deu colles de xiquets, ell hauria dit: / «Si un concurs es pot fer amb un sol concursant –el dia de Sant Fèlix n’hi hagué deu– és cert, hi hagué concurs». Aquest xicot el que fa amb el cap ho desfà amb els peus, tot s’ho arregla a la seva manera (com fa al tractar els programes) i embolica que fa foro” (Fructidor: 1931. VINSEUM).

Xavier Güell

Publicat dins de Vilafranca del Penedès | Etiquetat com a