Valls, 22 de febrer de 1936

La victòria de les esquerres a les eleccions a les Corts de Madrid el 16 de febrer de 1936 va dur l’alliberament dels condemnats pels fets dels Sis d’Octubre de 1934. Els vallencs empresonats van retornar a casa el dissabte 22 de febrer de 1936, al voltant de les vuit del vespre. Una gernació va rebre’ls a la plaça de Sant Francesc i va acomboiar-los en comitiva fins a l’Ajuntament, a on se’ls va honorar amb una benvinguda oficial. Durant l’acte, van alçar-se castells a la plaça del Blat. 

La premsa va recollir l’aixecament de castells en aquella jornada: “Dissabte passat [22 de febrer de 1936] a les vuit del vespre i procedents de Barcelona arribaren a la nostra ciutat els catorze vallencs condemnats per la seva actuació en els fets revolucionaris de l’Octubre del 1934 [quinze apareixen en realitat, Victorià Casaprima Martínez, Josep Piñas Serra, Emili Martí Robert, Antoni Fàbregas Batalla, Pau Cosidó Fàbregas, Daniel Martí Robert, Lluís Garcia Guillem, Joan Sendra Siscart, Francesc Ollé Aymerich, Agustí Clariana Tous, Francesc Caselles Serra, Isidre Garcia Ballester, Josep Raventós Denix, Enric Ferré Sanjoan, Francesc Martí Català (J. Martí Baiget: 2010)], els quals complien sentència a la presó «Model» [de Barcelona] i que s’han acollit a l’amnistia que ha concedit suara la Diputació Permanent de les Corts. / A esperar-los acudí nombrós públic amb les banderes catalana, republicana, socialista i comunista. Seguidament s’organitzà una manifestació que anà, seguint els ravals del Castell i Caputxins, Patí i carrer Baldrich, fins a la plaça del Blat. Allí, des del balcó de l’Ajuntament, es pronunciaren uns breus parlaments davant el públic que omplia la plaça. S’aixecaren alguns castells. / Un grup cantà «La Internacional» amb acompanyament de la banda de música que havia anat a la manifestació. Durant aquesta s’aixecaren punys enlaire. / Sense res més de remarcable es va disoldre la manifestació, i els presos es reintegraren al si de les respectives famílies” (La Crónica de Valls: 1936. ACAC. El Temps: 1936. ACAC. Un altre breu a: Ahora: 1936. BNE).

L’etiqueta liberal i d’esquerres de la Colla Nova dels Xiquets de Valls va sospesar la seva actuació aleshores, encara que tampoc no es descarta la compareixença no d’una Colla, sinó d’elements tant de la Colla Nova com de la Colla Vella, junts en aquella ocasió per compartir uns mateixos ideals polítics i socials i les ganes d’exterioritzar la seva alegria i empatia mitjançant els castells, una expressió també molt propera a tots els presents. Per expressar-ho, aquí no passa per alt que Ramon Tondo Díez, fill de Ramon Tondo Dilla, “Gravat de Rabassó”, el cap de la Colla Vella, també fos detingut uns mesos el mateix 1934 per participar al Sis d’Octubre (J. Martí Baiget: 2010).

Xavier Güell

Anuncis
Publicat dins de Valls | Etiquetat com a

Antoni Torner Roig, cap de la Colla Vella de la Moixiganga d’Igualada

L’igualadí Antoni Carner va glossar la figura d’un conjunt de convilatans contemporanis a ell en una sèrie d’articles al setmanari Igualada i que va titular ‘Los hombres que he conocido’. El número 55, que va aparèixer el 7 de març de 1970, va dedicar-lo a Antoni Torner Roig, un puntal de l’antiga Colla Vella de la Moixiganga d’Igualada, a banda també del Cor La Llàntia d’Igualada. Aquí va destacar la condició de crac d’Antoni Torner per esdevenir un habitual al pis de segons dels castells i, de retruc, l’èxit dels antics moixiganguers en el sostre de set pisos en els seus millors temps, que poca broma, resultava un de vuit sense dosos, traçant una equivalència amb l’ortodòxia castellera. La circumstància que el pom de dalt dels castells de l’antiga Moixiganga d’Igualada aplegués dos únics pisos, aixecador i enxaneta, per faltar-hi el de dosos, i que Antoni Carner precisés que Antoni Torner sostenia el terç, el quart i, “en los mejores tiempos, hasta” el quint destapen l’èxit en el castell de set: Antonio Torné fue de los primeros socios «cantaires» del Coro «La Llàntia» […] Aparte de su trabajo habitual, Antonio Torné no sólo entretenía sus ocios asistiendo a las academias del Coro, que se tomaban muy en serio, sino que también formaba parte de la «colla» de la «Moixiganga» cuando ésta competía con los «Xiquets de Valls» y tenía a gala la representación de los «Misteris» o pasos de la Pasión del Señor. Antonio Torné, hombre alto y robusto, actuaba de «segon» y sobre sus hombros sostenía el peso del tercero y el cuarto y, en los mejores tiempos, hasta el quinto” (Igualada: 1970. BCI).

Documentació de l’època constaten el rol d’Antoni Torner Roig com a moixiganguer. Els comptes de la Festa Major d’Igualada de 1915 destapen la seva condició de dirigent, millor dit, de cap de colla. Aquests recullen el lliurament a “Anton Torné (cap de colla moixiganga) 100 pts per fe la capta” (ACAN). A l’edició següent, el 1916, també figura que va repetir com a representant dels seus companys davant dels organitzadors de la Festa Major: “Mogiganga Antonio Torner 600 pesetas” (ACAN).

El protagonisme d’Antoni Torner Roig també apareix a l’article Tipisme igualadí. LA «MOIXIGANGA»’ del també igualadí Ramon Pipó Graells, al Diari d’Igualada del 23 d’agost de 1934, que consisteix en una entrevista a un antic integrant de la Colla Vella de la Moixiganga, del qual no va esmentar la seva identitat, però de qui se sobreentén que era molt proper a ell. Això darrer ha conduït a que va parlar amb el seu sogre, Josep Torner Roig, és a dir, amb un germà d’Antoni Torner Roig: “Fa pocs dies tinguérem ocasió de parlar amb un casteller de la colla vella, la clàssica i la més igualadina. Amb quin calor i emoció ens parlava aquell home dels seus companys, del seu cap de colla, del què havien arribat a fer!” (Diari d’Igualada: 1934. BCI).

Aquí l’entrevistat, s’hi insisteix, Josep Torner Roig, va recalcar la vinculació estreta de la seva família amb la moixiganga i, per tant, s’entén que la menció als germans, sobretot al gran, i al pare al·ludeix, respectivament, a Joan i Jaume Torner Roig, Antoni Torner Roig i Bartomeu Torner Soler: “Vaig ballar-la molts anys, potser trenta. Tots els meus germans també eren moxiganguers; el gran va ballar-la també de trenta a quaranta. Som el que pot dir-se una família que havíem viscut per la Moxiganga. El pare feia més de trenta anys que formava part de la colla” (Diari d’Igualada: 1934. BCI). Si Antoni Torner Roig va néixer el 1873 (ACAN) i el pare, Bartomeu Torner Soler, feia més temps que havia ballat la moixiganga, això rescata la notícia d’un antic moixiganguer de la meitat del segle XIX.

El nom d’Antoni Torner Roig també es vincula amb l’activitat castellera a Igualada en dues tessitures ben distintes. Primera, resulta que els Xiquets de Tarragona van actuar el 5 de novembre de 1926 a Igualada en ocasió de les Bodes d’Or del Cor La Llàntia d’Igualada. Aquí coincideix que Antoni Torner Roig era membre d’aquest cor igualadí, com ja s’ha dit més enrere i  com també reporta una fotografia del programa d’actes de l’aniversari. I és més, un nebot seu, Jaume Torner Bisbal, fill d’un germà seu, Joan Torner Roig, era de la Junta del Cor La Llàntia aleshores, el Vicepresident, i Vicepresident segon del Comitè executiu de les Festes del 50è aniversari. Un altre germà, Josep Torner Roig, a més, local del Comitè executiu de les Festes del 50è aniversari. La presència castellera va succeir a continuació de l’anada a Tarragona uns dies abans, el 31 d’octubre i l’1 de novembre, del Cor La Llàntia al també 50è aniversari del Cor La Àncora de Tarragona, on també van intervenir-hi els Xiquets de Tarragona, que tot just havien debutat, a la Festa Major de Tarragona de Santa Tecla, el 23 de setembre.

I segona, moltes fotografies de castells a Igualada del període de la Renaixença Castellera reporten que les colles, totes elles forasteres, van tenir per norma visitar el Bar-Restaurant “Canaletas”, a la Rambla de Sant Isidre (CDOCA), que va inaugurar i regentava Joan Torné Bertran, fill d’Antoni Torner Roig. La situació cèntrica de l’establiment, però també, l’estima de la família Torner per la moixiganga havia d’aplanar-hi les trobades castelleres.

Xavier Güell

Publicat dins de Igualada | Etiquetat com a ,

L’Espluga de Francolí, 1892

El debut de la Colla de “Cal Biel”, l’agrupació que va reunir als afeccionats locals de l’Espluga de Francolí a cavall dels segles XIX i XX, se situa el 1893 a la Festa Major de la mateixa Espluga de Francolí, el 30 de juliol, a llaor dels Sants Abdó i Senén. L’afirmació parteix d’una correspondència a El Correo de la Provincia, publicació carlina de Tarragona, que va anunciar-hi la intervenció de “los nuevos xiquets”, que “luciran sus habilidades, levantando, al efecto, sus arriesgados castillos” (El Correo de la Provincia: 1893. BHMT).

Així mateix, a l’edició de dos anys enrere, el 1891, també s’ha establert la darrera ocasió de l’època, el segle XIX, que va seguir-se la fórmula consuetudinària de tants llocs de l’àrea tradicional castellera de cridar als Xiquets de Valls.

Però què va ocórrer a la Festa Major de 1892? Hi va haver castells? Doncs, sí. I qui va plantar-los? Els Xiquets de Valls, com encara el 1891? O una colla local, com d’ençà de 1893? Doncs, uns afeccionats locals, que van aplegar-se a corre-cuita i, és molt plausible, que, amb l’experiència, aleshores van decidir de repetir-ho amb més fonaments al cap d’un any, el 1893, constituint la Colla de “Cal Biel”.

Una correspondència de Jacint Espigó Ramos, membre de la Junta del Centre Carlí de l’Espluga de Francolí, al diari carlí El Correo Español, va ressenyar que uns afeccionats locals, “los aficionados á esta clase de diversiones”, van engrescar-se a aixecar castells impremeditadament, “levantaron arriesgados castillos, los cuales, dada la improvisación, fueron muy aplauididos”, el migdia de Festa Major de 1892, el 30 de juliol, després de l’Ofici, davant de la Casa de la Vila. L’estímul de sumar uns grallers a plaça també va aplanar-ho Això guarda la seva importància si el capdavanter dels grallers, també un veí, també es delia pels castells, com més endavant es veurà: “Muy señor mio y distinguido correligionario: Con gran pompa y solemnidad ha celebrado esta católica y leal villa su anual fiesta mayor en honor á los inclitos martires Santos Abdón y Senén con los siguientes festejos: […] Dia 30 […] Una vez concluídos los divinos Oficios, al igual que el dia anterior por la noche, se dirigieron las autoridades en Corporación á las Casas Consistoriales en medio del mayor regocijo de que estaba poseído este vecindario, y una vez allí, los aficionados á esta clase de diversiones, al alegre sonido de las dulzainas y el tambor, levantaron arriesgados castillos, los cuales, dada la improvisación, fueron muy aplauididos” (El Correo Español: 1892. BNE).

Aquí tampoc no passa per alt que la notícia aparegués en una publicació carlina, El Correo Español s’acaba de dir, com també la del debut de la Colla de “Cal Biel”, a El Correo de la Provincia, com també s’ha dit, si l’Espluga de Francolí va ser plaça forta carlina. I així, al nucli dur de la Colla de “Cal Biel” també va professar-se aquest ideari. I també, que la incompareixença dels fins aleshores habituals Xiquets de Valls i, en consonància, l’actuació inesperada d’uns veïns, va coincidir amb l’aleshores desestructuració de les Colles de Valls. Una correspondència de la pàtria dels Xiquets de Valls de finals d’agost, o sigui, d’un mes després de la Festa Major de l’Espluga de Francolí, a La Renaixensa de Barcelona, va incidir en què “la colla vella que estava mitj desorganitzada (la nova ja ho está del tot) tornará á organisarse completament” (La Renaixensa: 1892. AHCB).

Els dos únics exercicis contractats pels seguicis, es repeteix, van ser uns grallers i la Banda de Música dels nens asilats a la Casa d’Empara de Vilanova i la Geltrú, que dirigia Antoni Urgellès Granell amb l’ajut de Josep Olivella Queraltó. Aquestes altres línies de Jacint Espigó Ramos sobre el vespre de la vigília de Festa Major, del dia 29, en donen fe: “Por la noche, que serían las nueve y media, el magnífico Ayuntamiento, acompañado de las tradicionales dulzainas (estilo del país) y la reputada banda y orquesta de la Casa Amparo de Villanueva y Geltrú, compuesta toda de niños, que dirige el aventajado profesor Sr. Urgellés, se dirigieron al templo parroquial, adonde se cantaron unas solemnes completas á toda orquesta” (El Correo Español: 1892. BNE).

La documentació municipal ratifica que s’esperava el concurs de les dues formacions musicals esmentades i no, el del castellers locals. A la sessió municipal del 26 de juny va acordar-se contractar la Banda de Música de la Casa d’Empara de Vilanova i la Geltrú: “el Sr. Presidente [Pau Farré, l’alcalde] manifestó que según le habia indicado el Concejal Sr. [Josep] Civit á instancias de la Sra. Superiora del Colegio de esta villa la Musica del Municipio de Villanueva y Geltrú se ofreció venir á tocar á todas las funciones de costumbre que por cuenta del Municipio de esta poblacion se celebran el dia de la Fiesta Mayor por el precio de doscientas cincuenta pesetas, corriendo la manutención de los mismos á cargo de dicha Superiora por el precio de dos pesetas diarias por cada individuo siendo estos en número de veinte y dos” (AMEF). I a la sessió del 26 de juliol, pocs dies abans de l’inici de la Festa Major, per tant va refiar-se amb gent de molt a la vora, és a dir, locals, va decidir-se llogar els grallers: “A propuesta de mismo Sr. Presidente [Pau Farré, l’alcalde] se acordó concertar para que toquen en los dias de la Fiesta Mayor, las dulzainas y tamboril” (AMEF).

Els papers de la hisenda municipal, els llibres de comptes i els manaments de lliuraments, coincideixen en què tan sols va preveure’s la contractació d’ambdues formacions musicals.

Així, el vilanoví Josep Olivella Queraltó, l’ajudant del director, Antoni Urgellès Granell, va rebre les 250 pessetes de la Banda de la Casa d’Empara de Vilanova i la Geltrú, el 31 de juliol, la darrera jornada de gresca (AMEF).

I l’espluguí Josep Estadella Rull, 100 pessetes el mateix dia, “importe de las dulzainas que han tocado en los dias de la fiesta mayor de esta poblacion para cuyo objeto fueron contratadas”. La seva condició humil, com tants actors d’antany dels seguicis festius, es destapa si Josep Sales va signar-li el rebut a compte: “Por el interesado que no sabe firmar á su ruego José Sales” (AMEF).

Això darrer rescata de l’anonimat a un antic graller de l’Espluga de l’Espluga de Francolí. Es tracta de Josep Estadella Rull, nascut a l’Espluga de Francolí a les set de matí de l’1 de febrer de 1861, el mateix dia van batejar-lo a la Parròquia de Sant Miquel Arcàngel de l’Espluga de Francolí, fill de Pere Estadella Poca, pagès, i Manuela Rull Gay, ambdós també de l’Espluga de l’Espluga de Francolí (AHAT).

Josep Estadella Rull va casar-se el 24 de febrer de 1921 a l’església de Sant Josep Oriol de Barcelona amb Antònia Sarto Rivas (AHAT). Això fa pensar que es tracta d’un de tants camptarragonins que van haver d’establir-se al Pla de Barcelona en busca d’un futur millor darrere la crisi econòmica i social que va patir el món de la vinya a final del segle XIX, l’eix de l’economia al territori a l’època, i també, per tant, que va haver de cultivar, si va ser el cas, els seus anhels tradicionals en un altre marc geogràfic. L’emigració de tants veïns, de fet, va condicionar la supervivència de colles de grups tradicionals per faltar-los-hi integrants.

L’aposta pel monocultiu de la vinya va redundar inicialment en un estat de benestar. Les vendes van multiplicar-se i la forta demanda va traduir-se en un augment dels preus i els guanys. Les dècades de 1870 i 1880, fins el 1891, van ésser extraordinàries. Cases comercials de Reus, Tarragona, Vilafranca del Penedès o Valls, també qui van endur-se els millors talls del pastís, van distribuir els vins de la Conca de Barberà amb molt d’èxit arreu d’Europa, malgrat la seva baixa qualitat, per l’absència de competidors. La conjuntura comercial va afavorir-ho. Les collites dels vins francesos, fins aleshores els capdavanters a Europa, van descendir a causa de la fil·loxera i el míldiu. Uns aranzels alts també van impedir l’entrada en joc dels vins italians i portuguesos. L’arribada del ferrocarril a Montblanc el 1863, a més, va aplanar l’exportació als mercats exteriors. El ferrocarril de Tarragona a Montblanc passant per Reus va salvar les deficiències en les vies de comunicació existents. Els preus del vi, després d’uns anys de descensos, però, van desplomar-se el 1891. Les condicions mercantils del moment van determinar-ho. La fi de l’acord d’entrada quasi lliure dels vins espanyols a França (la producció s’havia recuperat a França), l’aparició de nous productors (Algèria) i la pèrdua dels mercats americans van dificultar la comercialització dels vins. L’arribada de les plagues de la fil·loxera i el míldiu a la comarca van acabar d’arruinar el negoci. La fil·loxera va devastar els últims ceps sans el 1894 i 1895, tal com havia ocorregut dècades abans arreu d’Europa.

Josep Estadella Rull, d’altra banda, també devia ser un entusiasta dels castells si els comptes municipals reporten el lliurament de 200 pessetes “a José Estadella Xiquets de Valls” a la Festa Major anterior, el 1891 (AMEF). Aquesta despesa va aprovar-se a la sessió municipal del 26 de juliol també de 1891: “También se acordó que para la fiesta mayor se contrate á los Xiquets de Valls” (AMEF). Aquest neguit, és clar, devia afavorir que, en la seva faceta de graller i trobant-se a plaça, no s’estès d’animar i acomboiar la plantada de castells el migdia de la Festa Major de 1892.

Xavier Güell

Publicat dins de Espluga de Francolí | Etiquetat com a

Vilafranca del Penedès, 1840-1846

Vilafranca del Penedès és on es documenta la millor continuïtat d’actuacions castelleres en el passat, amb almenys una a la majoria d’anys, sobretot en ocasió de la Festa Major, el 30 d’agost, Sant Félix. El període que abraça els anys 1840 i 1846, és a dir, entre la Primera i la Segona Guerra Carlina, n’és un exemple. Aquí, a més, es descobreix un seguit d’elements que expliciten l’assentament de l’activitat castellera, ja no només a la Senyora Vila sinó arreu.

La majoria de referències recullen els castells sota la veu arcaica “ball de Valencians” i protagonitzats, el més plausible, per Colles de Valls, les que ben aviat, a hores d’ara d’ençà de 1849, es coneixeran com de Xiquets de Valls. L’empenta dels castellers vallencs va empènyer’ls a liderar el món casteller, amb la disponibilitat d’obrar fora de casa i a totes, aleshores amb els castells de vuit. Les remuneracions oficials en dansa, la majoria de cops, el doble de la moixiganga de Vilafranca, l’exercici més ben valorat en mans exclusives d’uns veïns i que aplegava a una vintena d’integrants, la meitat de la plantilla primigènia d’una colla castellera, també fan pensar en la compareixença a Vilafranca de colles castelleres forasteres, de Valls.

La Primera Guerra Carlina, entre 1833 i 1840, es dona per finalitzada a Catalunya el 6 de juliol de 1840, un cop les últimes tropes carlines de Ramon Cabrera Griñó van travessar la frontera francesa. Els historiadors entenen l’inici de la Segona Guerra Carlina, entre 1846 i 1849, uns, al setembre de 1846 amb l’aixecament de Benet Tristany Freixes a Solsona i altres, al 16 de Febrer de 1847 amb l’assalt del mateix Tristany a Cervera.

Els Comptes dels Administradors de Sant Félix, els organitzadors encara de la Festa Major de Vilafranca, reporten la presència castellera a l’edició de 1840. Un apunt hi esmenta la despesa de 41 lliures i 5 sous “Per los valencians ab la obligació de fer la torre, aspedats & c[astells] de set” (A. Ribas: 1999). 41 lliures i 5 sous equivalen a 116,71 pessetes, o 23,34 duros, si 1 lliura són 20 sous, 1 pesseta, 7 sous i 5 pessetes, 1 duro.

Això darrer, a més, esdevé la primera referència coneguda a hores d’ara de la fórmula estereotipada “castells, torres i pilars”, que s’entén pròpia del Penedès i que descriu el conjunt del repertori casteller, i també, el nivell de les construccions en dansa, almenys de set pisos. La precisió “la torre, aspedats […] de set”, com ha assenyalat Antoni Ribas, pot fer entendre al compromís de bastir la torre de set, el dos de set al Camp de Tarragona, i el pilar de set, ambdues construccions, el pilar molt més, “d’alta qualitat i dificultat” (A. Ribas: 1999).

Un apunt dels Comptes dels Administradors de Sant Félix també recull la participació castellera el 1841: “Per lo vall de valencians … 38 [duros]” (A. Ribas: 1999).

Una memòria que acompanya els Comptes dels Administradors ressenya els instants més rellevants d’aquella edició de la celebració. Aquí es constata que va assolir-se una fita castellera local, atès que va completar-se un castell de vuit per primera vegada a Vilafranca, “lo castell de vuit”, el tres de vuit, presumiblement. Un èxit que es repetirà en anys posteriors i que, en conjunt, manifesta la consolidació de l’activitat aquell temps, per sovintejar construccions de força envergadura, els castells de vuit, el preludi del súmmum que s’atansarà a la dècada següent, els castells de nou: “Se tiraren dos castells de foch, y hagué dos saraus y vàrios valls, distingintse sobretot el de valencians, el que féu lo castell de vuit devant de la Casa de la Vila, may vist en esta vila” (A. Ribas: 1999).

La despesa castellera també fa entendre la progressió castellera el 1841, atès que si l’any anterior, el 1840, van destinar-se 23,34 duros per veure’s castells de set, ara, el 1841, molts més, 38, per un de vuit. L’augment del catxé devia anar en consonància a l’exigència dels castellers de recompensar-los-hi el seu millor nivell.

La coincidència del primer dia de després de la Festa Major, l’1 de setembre, el 1841 amb el primer aniversari d’una revolta liberal destapa la participació activa d’afeccionats locals, en aquest cas vilafranquins, a la Festa Major. Això no esdevé banal ates que és un dels factors que van apuntalar la puixança dels castells arreu i, alhora, l’èxit de les colles castelleres de Valls. La gent de Valls va liderar el món casteller antany per la seva vàlua i dedicació, però també, per sumar la complicitat d’afeccionats d’arreu.

L’1 de setembre de 1840 va esclatar arreu una revolta progressista que va desafiar l’autoritat de l’Estat per denunciar els projectes legislatius que havien endegat o projectaven els moderats, qui monopolitzaven els càrrecs governamentals estatals aleshores.

Aquestes línies assenyalen la plantada de castells per uns liberals que van voler commemorar el primer aniversari de l’1 de setembre de 1840 al vespre davant el local que va acollir una sessió de ball, segons s’hi diu, de la Festa Major: “Vamos todos los dias recibiendo noticias de diferentes puntos del antiguo principado, y el paso que por ellas vemos que las mas de las poblaciones no han hecho la menor demostración de alegria por el aniversario de 1º de setiembre: en las que se ha celebrado alguna fiesta ha sido por los pocos hombres que han sacado algun provecho de aquel sacudimiento. En algunos puntos se han dejado sentir desórdenes mas ó menos notables. En Villafranca del Panadés por ejemplo donde el aniversario de setiembre coincidió con la fiesta mayor, el pueblo se apoderó de la orquesta que debia tocar en el baile que por ocasión de la fiesta mayor daban las familias de la poblacion, y no contento con haberse propuesto por este medio de la diversion á los que no eran setembristas, habiendo estos empezado el baile con un piano, acudió el pueblo y empezó á meter ruido delante de la casa con gaitas, dulzainas y otros instrumentos que metieron una algarabía tal que no dejaba entender á los bailarines. Al mismo tiempo se empezaron á formar castillos de hombres, que se elevaban á la altura de los balcones [se sobreentén que es refereix als balcons dels primers pisos], todo esto sin que la autoridad tomase la menor providencia para conservar el órden. En esto se acaloraban los ánimos, y Dios sabe dónde se hubiera llegado, si un fuerte aguacero no se hubiese encargado de despejar las calles” (El Corresponsal: 1841. BNE).

Aquests altres mots, d’una publicació no contrària a l’ideari liberal, no com els del paràgraf anterior, reporten que els liberals vilafranquins van organitzar la commemoració el dia que tocava, l’1 de setembre, un cop escolats els tres de la Festa Major, no valent-se d’un acte de la Festa Major. Així, per tant, els castells van aixecar-se mentre se celebrava una sessió de ball que va endegar-se expressament el vespre del mateix 1 de setembre. Tot això fa entendre-hi el protagonisme d’uns veïns i, a més, d’idees liberals, per tant més propers a Colla de la Roser de Valls, en els castells d’aquell vespre. Qui van decidir exterioritzar els seus anhels mitjançant una expressió que entenien propera, els castells, i, a diferència dels dies de la Festa Major, sense haver de recórrer a ningú, perquè els castellers cridats per a la Festa Major, una Colla de Valls, ja eren, en un principi, camí de casa. La notícia que els castells eren de l’alçada dels balcons dels primers pisos, per tant, modestos, com es llegeix en el paràgraf anterior, també rema en el sentit del paper d’uns veïns. Aquesta referència, d’altra banda, és la primera explícita a hores d’ara d’uns castells, tal com s’entenen avui dia, a cura d’uns vilafranquins: “Nuestro corresponsal de Villafranca de Panadés nos dice que en aquella villa celebraron los liberales con indecible entusiasmo el aniversario del glorioso setiembre. Un repique general de campanas saludó la aurora de tan fausto dia [l’1 de setembre de 1840]: los jóvenes recorrian las calles con inesplicable algazara, revelando su semblante placentero los patrioticos sentimientos que animan su corazon. Una magnífica orquesta asoció por la noche sus armoniosos ecos á los vítores de la juventud entusiasta y el pueblo entero acudió al baile brillante que empezó a las nueve, y aunque no debia durar mas que hasta las once se prolongó hasta las tres en que un repentino aguacero le hizo cesar. Los alcaldes constitucionales, cuyo patriotismo es bien conocido, emplearon cuantos medios estaban á sus alcances para dar á la fiesta todo el prestigio y realce posibles. Hubo iluminacion general, mas no dejó en medio de esto, de llamar la atencion la casa del gobernador, cuyos balcones no ofrecian una sola luz. Esta conducta del gobernador, que no participó absolutamente de la comun alegria, le atrajo nuevas simpatías de los liberales del pueblo, que ya no le tenian en el mejor concepto. A pesar de esto no se le hizo la mas mínima manifestacion de odio y reinó constantemente un orden admirables” (El Constitucional: 1841. BNE. El Espectador: 1841. BNE).

La Festa Major de 1842 tampoc no va resultar orfe de castells. Unes línies a la premsa va avançar-ho i, a més, amb la voluntat de millorar-s’hi registres per plantejar-se l’assalt ja no d’un castell de vuit pisos, com un any enrere, sinó de “dos castillos de á ocho de mucha dificultad”: “VILLAFRANCA.El dia 30 del corriente agosto se celebrará la fiesta mayor de San Felix, la que durará tres dias. / En la vigilia habrá un famoso castillo de fuego artificial con fuego de varios colores; el dia del santo al entrar la procesion en la iglesia se echará una pieza de fuego artificial de mucho mérito; y al dia siguiente se echará otro castillo de fuego artificial; habrá dos bailes públicos en el salon del cuartel, buena orquesta y el salon bien adornado; los bailes de mojigata, valencianos y demas se esmerarán en divertir el público, y los valencianos egecutarán dos castillos de á ocho de mucha dificultad” (El Constitucional: 1842. AHCB).

Una crònica genèrica, dissortadament, palesa tan sols la compareixença dels castellers: “Al toque de las doce del dia 29 la sonorosísima campaneria parroquial anuncia á todo el vecindario que san Felix es el dulcísimo objeto á quien proclaman aquellas armoniosas lenguas de metal. Chiquillos de varias edades estasiados de gozo, claman á voz en cuello por las calles, viva san Felix. En seguida siete bailes de valencianos, pastores, etc, al estilo del pais, los famosos jigantes, dragon, águila y otras antigüedades que recuerdan la espulsion de la morisma, recorren las calles divertiendo al numeroso pueblo, y al anochecer una lucida procesion acompaña al santo desde la casa del administrador á la parroquia iluminada y ricamente adornada, donde con la asistencia del ayuntamiento, música brillante del batallon nacional, varios músicos de Barcelona, Villanueva y otros aficionados se cantan solemnísimas vísperas y novena del santo” (El Católico: 1842. BNE).

Però, afortunadament, unes altres línies que acomboien els Comptes dels Administradors d’aquell any destapen que va assolir-se de nou “lo castell de vuit”, el tres de vuit, suposadament, i, a més, “la torre de set”, el dos de set que diuen al Camp de Tarragona, i “los espedats de sis”, en plural, per tant, executats de diverses maneres, almenys aixecats normal o per sota. Aquí també va incidir-se que les fites van veure’s per partida doble per assolir-les dues formacions. Això darrer esdevé molt important per un altre motiu, atès que es tracta de la primera notícia coneguda a hores d’ara de la compareixença simultània de dues colles, pressumiblement vallenques, a la Festa Major de Vilafranca, un element que va perpetuar-se i va garantir el prestigi i l’èxit de la diada vilafranquina: “hi hagué molts valls, entre los cuals se distinguiren dos de valencians, que uns y altres feren lo castell de vuit, la torre de set y los espedats de sis y moltas altres operacions dificultosas, tot lo que presencià lo molt Iltre. Ajuntament des de los balcons de la Casa de la Vila, y sens dir res més de lo que és, se pot dir que no hi ha persona en esta vila que may hàgia vist lo que traballaren los valencians molt y bé, que ya serà mol que de molt temps se vègian iguals operacions” (A. Ribas: 1999).

Els Comptes dels Administradors també recullen la presència castellera aquest cop, el 1842. Aquí va anotar-se la despesa de 48 duros “al vall de valencians ”, en singular, no “als balls de valencians”, en plural (A. Ribas: 1999). Això destapa una altra característica pretèrita dels castells extensible arreu. Si el text del paràgraf anterior ha esmentat la intervenció de dues formacions i els Comptes tan sols a una, això implica que l’altra va acudir-hi per pròpia iniciativa o, el més plausible, emparaulada pels seus partidaris locals. Ja s’ha dit que l’èxit de les Colles de Valls va raure en extrapolar els seus neguits més enllà de casa, fins l’extrem de capitalitzar les energies –i recursos econòmics quan va fer falta– d’afeccionats d’arreu del Camp de Tarragona i el Penedès. Les diferències laborals, socials o polítiques d’una part significativa dels actors en acció, els admiradors d’una i altra Colla vallenca, respectivament, pagesos i menestrals, conservadors i liberals, també van empènyer la cohesió dels dos blocs confrontats.

Els Comptes dels Administradors de Sant Félix reporten la presència castellera a la Festa Major el 1843. Aquí es llegeix que va invertir-se una quantitat similar a la dels darrers anys: “per los valencians … 44 [duros]” (A. Ribas: 1999).

La memòria dels Administradors que acompanya els Comptes comenta la participació dels castellers a la protocol·lària processó de la tarda de Festa Major i a l’entrada de la imatge del Sant patró a la Basílica de Santa Maria ja al vespre: “Las moltas pesonas que omplian los balcons y terrats entre las quals se distingian com sempre las galanas fillas de Vilafranca lo concurs que apenas cabia en las dos plasas que circueixen la iglesia, el entusiasme del poble aclamant lo gloriós patró, las variadas y alegres encara que sencillas músicas dels balls, la contínua ajitació ordants mohiments de valencians, muxiganga, pastorets & los coets del drach y gegants y los tiros dels fingits fascineros [el ball de Serrallonga], tot fou coronat e il·luminat per un deslumbrador cuadro de foch també de [Joan] Colomer que, si bé més petit en dimensions y de menor valor que lo castell del dia anterior, en ingeni y bona disposició lo excedia” (A. Ribas: 1999).

Sobre els protocols de la Festa Major és també un document contemporani, la “Llibreta de consueta o règimen de la present parròquia”, redactada l’any anterior, el 1842, i que també apareix al volum amb els Comptes dels Administradors. En relació a la processó del vespre del 29 d’agost es fa palès l’enuig de les autoritats religioses perquè els castellers, com també dels moixiganguers, s’atrevien a finalitzar la seva participació a l’interior de la Basílica de Santa Maria. Una irreverència, l’actuació d’exercicis profans en llocs sagrats sense autorització, en aquest cas els castells, que era denunciada des d’altes instàncies, bisbes i arquebisbes, des del segle XVIII, doncs, sense tot l’èxit desitjat: “Se adverteix se tinguia cuidado de què cuan arriba la profesó en la iglésia, pues tanta és la alegria y algazara que haya cuan entra lo sant cridan viva St. Fèlix que sens recordarse de la veneració que se deu en lo temple ha succeït en algun any haberhi entrat lo castell y també la Moxiganga” (A. Ribas: 1999).

Els Comptes dels Administradors també constaten la participació castellera el 1844. L’assentament va redactar-se en singular, per tant, una formació va ser remunerada pels camins oficials. Que fos per una quantitat similar als darrers anys també rema en aquest sentit: “per lo vall de valencians … 42 [duros]” (A. Ribas: 1999).

La memòria que els Administradors van afegir-hi afirma que va veure’s “lo castell de vuit”, entre d’altres construccions, per primer cop a Vilafranca. Això darrer, però, no quadra si, com s’ha vist més enrere, la fita ja va assolir-s’hi almenys el 1841 i 1844, si no és que es referís a un castell de vuit encara no vist a la Senyora Vila: “Seria cansar al lector lo referir lo dels tres anys anteriors puix que se féu en un tot igual a ells, solament y agué de particular que se tragué lo ball del Serrallonga y en son lloc y posà lo vall dels set pecats mortals, acompañat de sas virtuts, y hagué dos muxigangas, una de menestrals y una altre de pagesos, y sobretot y hagué lo vall de valèncias que se esmerà de tal modo que sorprengué als espectadors per haber fet cosas que may se habian vist en lo decurs dels anys passats com són entre altres lo castell de vuit” (A. Ribas: 1999).

Una crònica genèrica de la Festa Major reporta la presència castellera i la de la resta d’exercicis participants: “La vigilia del santo, el armonioso clamoreo de las sonorísimas campanas, no está diciendo desde el Ave Maria: mañana es san Félix, inclitísimo patrono de esta católica villa. / A la dulcísimo melodía del campaneo corresponde la afectuosa salutación del agradecido pueblo que como por devoto instinto corresponde en mil puntos prorrumpiendo con un dulcísimo «viva san Félix». A las dos de la tarde ya empieza la fiesta con la salida de dos hermosos jigantes, dragon, águila y demas antigüedades que nos renuevan los felices dias de nuestros abuelos en que todo era dicha, ventura, paz, fraternidad y union. / Multitud de divertidos bailes de valencianos, pastorcillos, de duplicada mojiganga, damas y viejos, del llamado Pecados mortales, recorrieron las calles convidando anticipadamente al vecindario á participar de tan pomposa fiesta” (El Católico: 1844. BNE).

Poca cosa se sap dels castells de la Festa Major de 1845 si no és el que es desprèn d’aquest avanç de la programació. La previsió que rutllaria amb els divertiments “de costumbre” fa creure-hi la intervenció dels castellers, com tantes vegades abans: “Nos escriben de Villafranca que se están efectuando muchos preparativos para que la fiesta mayor de aquella villa corresponda á la celebridad de que goza en Cataluña, y que se confia con fundamento en que será mayor aun la concurrencia que en los años anteriores. / A mas de los juegos de costumbre, de las danzas, de los bailes y demas diversiones semejantes, se dispararán dos hermosos castillos de fuego, uno de ellos en la víspera de la festividad, despues de una solemne procesion y de unas completas á toda orquesta en la iglesia” (La Posdata: 1845. BNE. El Heraldo: 1845. BNE).

La notícia de castells a l’edició següent, el 1846, figura en aquesta transcripció del programa d’actes, una de les primeres conegudes a hores d’ara, i on es descobreix que l’eix dels actes dels tres dies tradicionals de gresca, el 29, 30 i 31 d’agost, poc ha variat d’aleshores ençà. La celebració va esdevenir poc abans de l’esclat de la Segona Guerra Carlina i amb la presència del Batalló del Regiment d’Infanteria de Sòria, a Vilafranca des de feia uns dies, una circumstància que va avançar l’estat bèl·lic al país de seguida: “El dia 30 del actual es San Félix martir, patron de Villafranca del Panadés, que será obsequiado con la mayor solemnidad y alegría que se haya visto. / En la vigilia el hermoso sonido de las campana anunciará la especial fiesta que con todo el aparato posible ha sido preparada. En la tarde saldrán los gigantes, el antiguo drach, los bailes dichos de valencians, dos de muxiganga, dos de bastons, diables, pastorets y cercolets, que seguirán ejerciendo sus habilidades hasta las casas del magnífico ayuntamiento y administradores. / A las seis de la misma pasarán todos los referidos bailes á la casa del Sr. Administrador, que procesionalmente con la música y hachas de cera acompañarán al glorioso patron San Félix á la iglesia, en donde se le cantarán unas solemnes completas con toda la música […] El dia de la fiesta al amanecer todos los bailes seguirán las calles anunciando con sus músicas y habilidades haber ya llegado el dia tan deseado de su patron. / A las diez estos mismos acompañarán al magnífico ayuntamiento á la iglesia, en donde se cantará un solemne oficio con música, predicando el distinguido orador R.P. L. Moliné, exclaustrado. Concluido el oficio los mismos bailes volverán á acompañar al mencionado ayuntamiento á las casas consistoriales, en donde presenciarán sus habilidades, en particular de los valencians, formando toda especie de castillos de los mas difíciles. / Por la tarde habrá una brillante procesion con asistencia de la reverenda comunidad de presbíteros, ayuntamiento y de todos los predichos bailes con sus músicas: dando fin á su entrada en la iglesia con un pequeño castillo de fuego, vitoreando todos al inclito patron San Félix mártir […] A la mañana del dia siguiente seguirán los mismos bailes: á las diez habrá oficio de difuntos cantado por la misma música, y oracion fúnebre, que predicará el indicado L. Moliné: concluido el oficio todos los bailes seguirán como en el dia anterior. / Por la tarde estos mismos acompañarán al glorioso mártir San Félix, que procesionalmente será conducido otra vez á la casa del Sr. administrador” (El Fomento: 1846. AHCB. Gaceta de Madrid: 1846. AEBOE).

Un resum del programa d’actes també va publicar-se almenys en un altre altaveu: “En Villafranca del Panadés se hacen grandes preparativos para celebrar con la posible solemnidad el dia de san Felix martir, patron de aquella villal / En la vigilia, un repique general de campanas anunciará el principio de esta fiesta, para cuyo mayor lucimiento nada se ha omitido. Por la tarde saldran en procesion los gigantes y el antiguo drach; bailándose por algunas parejas las danzas conocidas en el pais con los nombres de valencians, de muxiganga, de bastons, diables, pastorets y cercolets, que irán egerciendo sus habilidades hasta la casa ayuntamiento. / Al dia siguiente se trasladará la imagen del santo desde la casa del administrador a la iglesia, donde se cantará un solemne oficio, acompañado de música, acabado el cual predicará el R. P. Lemline, esclaustrado. / Duespues, y en los dos subsiguientes días se tirarán algunos castillos de fuego, habrá bailes públicos en la plaza gran de san Juan y continuarán las danzas y músicas” (El Espectador: 1846. BNE).

Xavier Güell

Publicat dins de Vilafranca del Penedès | Etiquetat com a

Una altra notícia de castells a Montserrat el 1860

Ja és conegut que una colla de la moixiganga d’Igualada i d’altres manifestacions de la terra, uns sardanistes empordanesos, la Cobla de Pep Ventura, el Cor Euterpe de Josep Anselm Clavé, el ball pla de Sabadell i el ball de bastons de Monistrol, van fer cap a Montserrat el 30 de setembre de 1860, perquè la Diputació de Barcelona va voler honorar la visita al santuari de la reina Isabel II amb una selecció de manifestacions de zones distintes de Catalunya, que aleshores ja s’intuïen com icones de casa nostra.

Els papers de la Comissió Organitzadora, de la Diputació de Barcelona, sobretot, aclareixen que va obrar-hi una colla de la moixiganga d’Igualada. Però la majoria de cròniques de l’època adjudiquen erròniament la presència castellera als Xiquets de Valls, per la fama d’aquests i el desconeixement de molts que la moixiganga d’Igualada, una manifestació sense el ressò dels castellers de Valls arreu, també plantava castells.

Aquest és el cas d’unes línies fins ara poc conegudes de l’advocat Francesc de Paula Fors de Casamayor al seu llibre La estrella del Montserrat: Impresines y recuerdos de esta montaña y de su célebre monasterior, su descripcion, su historia y sus tradiciones, que va editar el 1867, no massa anys després de l’estada de la reina Isabel II a Montserrat. Aquí va incidir-se en l’alçada de castells de “de cuatro y cinco altos” dels Xiquets de Valls, la moixiganga en realitat, i, a més, també en un mostra festiva que va esdevenir a partir de les cinc de la tarda de l’1 d’octubre a l’exterior del Monestir, un cop va acabar el besamà dels alcaldes de la província. Fins ara, se subratlla, se cenyia l’actuació de la moixiganga d’Igualada i la resta de manifestacions al 30 de setembre: “Despuntó la aurora del dia primero de Octubre anunciando un claro y sereno dia y una temperatura verdaderamente primaveral. Los mágicos sones de una banda militar entre aquella breñas y matorrales á la hora de la diana simultaneaban con los apacibles de la dulzaina y el tamboril que llamaba á la fiesta y al regocijo á los que madrugaran antes del dia y divagaban por los alrededores del Monasterio […] Pocos momentos antes de dejar las reales personas el Monserrat, presenciaron en el patio esterior del Monasterio un improvisado baile, en el que, así tuvieron ocasion de ver lucir su gracia y donaire á las lindas y graciosas labradoras, y los apuestos jóvenes del Ampurdan en la danza de las Sardanas llargas, al son de las tradicicionales tenoras y otros instrumentos que forman su bien combinada orquesta, como el bullicioso ball pla ó rodó de los alrededores de Barcelona por unas cuantas parejas de jóvenes de Sabadell, que repicaban sendas castañuelas. / En la alegre despedida, no faltó tampoco el paloteo ó ball de bastons, los difíciles y arriesgados castillos de hombres llamados de los chiquéts de Valls, donde una cuadrilla de robustos mancebos del campo de Tarragona lucieron su hercúlea fuerza muscular y los mas difíciles equilibrios levantando torres humanas de cuatro y cinco altos; y por fin oyeron nuevamente los melodiosos coros de Euterpe, cuyas bellas y expresivas composiciones de su director el Sr. Clavé, tanto les habian agradado el dia antes” (F de P. Fors de Casamayor: 1867. BNE).

Xavier Güell

Publicat dins de Igualada, Montserrat | Etiquetat com a ,

Castells en honor de la futura reina María Cristina a Torredembarra i Tarragona el 1829

La princesa María Cristina de Borbón-Dos Sicilias, filla de Francisco I de las Dos Sicilias, rei de las Dos Sicilias entre 1825 i 1830 i de María Isabel de Borbón, filla de Carlos IV d’Espanya, va visitar Tarragona els dies 21, 22 i 23 de novembre –va marxar-ne el matí d’aquest darrer– de 1829 acompanyat de la seva família camí de Madrid per contraure matrimoni a Aranjuez l’11 de desembre amb Fernando VII, el seu oncle i rei d’Espanya.

El trànsit pel país d’aquests dignataris també esdevé molt valuós en l’estudi de les tradicions tradicionals i populars aquest cop, perquè la població va recórrer, com tantes vegades antany, a aquestes expressions per honorar l’excepcionalitat de l’efemèride i, per la mateixa raó, pel déu n’hi do del rastre documental que van generar i ha sobreviscut.

Així, diverses elements dibuixen que la Colla de Valencians de Pagesos de Tarragona va acomboiar el trajecte de la família real de les Dos Sicilias des de Torredembarra a Tarragona la tarda del 21 de novembre i van animar la seva estada a Tarragona fins la seva marxa el matí del 23 de novembre. Els papers, a banda, també destapen d’altres mostres festives a Tarragona i a d’altres indrets anteriors i posteriors.

Unes línies a la premsa ressenyen que els veïns de Vilafranca del Penedès van saludar la pernoctació dels dignataris a la seva vila la nit del 20 de novembre amb ball: “Villafranca 20 de Noviembre / Los Sres. Reyes de Nápoles y su augusta hija la Serenísima Señora Princesa de las Dos Sicilias DOÑA MARÍA CRISTINA DE BORBON, salieron á las diez y quarto de esta mañana de la plaza de Barcelona entre una multitud de gentes que les despidieron con repetidos vivas. Como á la mitad del camino, frente á la casa de Vallarana, se detuvieron SS.MM. á tomar un ligero desayuno sin apearse del coche, siguiendo la marcha á esta villa, donde entraron como á las cuatro de la tarde por un bonito arco que les tenia dispuesto su gobernador, habiendo este salido á recibirlos al término de su jurisdicción. A las seis se ha puesto á comer la Real Familia, dando la hora de las nueve del dia de mañana para salir, con direccion á Tarragona, y por la noche se ha iluminado la poblacion y ha habido baile de sus vecinos” (Gaceta de Madrid: 1829. AEBOE. Transcrit a: Diario Balear: 1829. BNE. Línies similars a: El Correo: 1829. BNE i Diario Mercantil de Cádiz: 1829. BVPH).

Un text manuscrit de cap de l’expedició, el mateix Francisco I, rei de las Dos Sicilias, el Diario del viaje del rey de Nápoles Francisco I a Madrid para acompañar a su hija María Cristina por su boda con el rey Fernando VII, concreta que els vilafranquins no van interpretar danses dels seguicis de la seva Festa Major aquell vespre davant l’estatge real, la Casa del Mar, sinó un ballable d’antany, la contradansa llarga, un avantpassat de l’actual sardana: “Alle 4 arivammo a Villafranca gracioso paese di 4.000 e iu anime: visono de la strade alberate e belle. Andammo ad abitare nela Casa del Mar chese de Alferros, bella e pulita, e vedemmo l’Ayuntamiento e tutte le Autortá del paese, come anche una Deputazione dell’ Ayutamiento di Terragona: c’invivitarono di andare alla Chiesa ed al Teatro; ma ci rifiutammo per la forza del freddo; andammo un momento alla finestra per farci vedere dalla popolazione. Cenammo quinde, fechi qualque cosa, ed a letto. / Tutta la notte ballarono sotto le nostre finestre un ballo chiamato condranza larga” (AHN).

La premsa també va estar al cas de la continuació del viatge l’endemà al matí, 21 de novembre, de l’entrada de la comitiva real a la tarda a Tarragona i del seu festeig amb “danzas” al vespre. El “palacio” on va allotjar-se la família real és el Palau Arquebisbal, darrere la Catedral: “Tarragona 21 de Noviembre / La Real Familia de Nápoles continúa sin la menor novedad en su interesante salud: esta mañana á las diez y media salieron SS.MM. y A. de Villafranca, deteniéndose á tomar un ligero desayuno como á la mitad del camino y media legua pasado el arco de Bará, entrando en esta plaza á las cuatro y veinte minutos de la tarde. Fueron recibidos por el teniente rey brigadier D. Pedro Besiana, á causa de hallarse ausente por enfermo el gobernador. La ciudad y un innumerable gentío esperaba á los augustos viajeros para tributarles los debidos homenages de amor y respeto. La Real Familia se dignó en el momento de salir á uno de los balcones de palacio, donde recibieron de nuevo los aplausos públicos, y en seguida desfiló la tropa por delante del mismo. Esta noche ha lucido una graciosa iluminacion en toda la ciudad y su catedral; y ha habido danzas y músicas” (Gaceta de Madrid: 1829. AEBOE. Transcrit a: Diario Balear: 1829. BNE. Línies similars a: El Correo: 1829. BNE i Diario Mercantil de Cádiz: 1829. BVPH).

El Diario del viaje del rey de Nápoles Francisco I a Madrid para acompañar a su hija María Cristina por su boda con el rey Fernando VII també va referir-se a la primera jornada a Tarragona, el 21 de novembre. Aquí va concretar-se que els visitants van hostejar-se a la “Casa del Vescovo”, el Palau del Bisbe, en aquest cas de l’Arquebisbe. I pel que fa a les mostres d’alegria col·lectiva, que una comparsa al so del tabal i la gralla, “una specie di mascherata con Tamburi e Ciaramelle”, va saludar l’arribada de la comitiva real al poble de Torredembarra, el “paese di Torre de Baro”, i va acompanyar la seva entrada a Tarragona, “che ci accompagnó”. I al vespre, davant el Palau Arquebisbal, aquesta comparsa, una colla castellera, un ball de Valencians en el llenguatge de l’època, va ballar i alçar castells, “e quinde in Tarragona la sera balló avanti le finestre facendo de gruppi d’uomini a Castelli”. Un altre grup de dansa, un ball de gitanes, va destacar per trenar-hi cintes al voltant d’un pal, “altri ballavano atttorno ad un palo con delle fittucce, che intrecciavano intorno allo stesso”: “Alle due, rimessici in camino, non molto tempo dopo si passó l’Arco di Baro antico Aro Romano. Si traversa i paese de Col con una lacuna sotto verso il mare: quinde la pianura é irrigatoria con una infinita di Centimoli; e si vede a sinistra il Casale di Torre di Baro: si passa di poi pel paese dello Stesso nome, e in seguito Alfaulla col suo Castello sopra. Si vede a sinista vicino al mare Tamaril, e si passa su di un ponte il fiume Gajo. Lui si maciulla in canapé, formando dai Cannavaccioli come un riparo intorno: le Olive sono Saracene, e seminano i grano anche per essere irrigato. Quinde si passa una paneta di boscaglie, e si vede a dritta vicino alla strada il Monumento di Scipione, dove si vedono ancora le figue di due Schiavi che piangono. Il paese deviene tutto sapposo e sopera ogni ciglione di collline si vedono varii piccoli rinchiusi de pietre in secco, che ci dissero servire per la caccia degli ucceli di passo. / Alle 4/4 giungemmo a Tarragona, paese fortificato, che ha molto sofferto nella guerra della indipendenza, vedendosene ancora ben marcate le tracce. / Alla porta della Cittá fummo ricevuti dal Tenente di Re, e da tutte le Autoritá militari, quinde dall’Ajuntamiento, e da tutte le Autoritá politiche. Arrivati alla Casa del Vescovo, dove fummo alloggiati, ch’é molto bella, e comoda, ricevemmo tutti, chic i baciarono la mano: uscimmo al balcone per vedere il Popolo sulla Piazza; poi pranzammo, quinde scrissi, ed a letto. / Il paese é molto allegro, e situato sul mare. Tanto nell’entrare in questa Cittá, quanto nel paese di Torre de Baro fummo ricevuti da una specie di mascherata con Tamburi e Ciaramelle, basque, che ci accompagnó, e quinde in Tarragona la sera balló avanti le finestre facendo de gruppi d’uomini a Castelli, altri ballavano atttorno ad un palo con delle fittucce, che intrecciavano intorno allo stesso” (AHN).

Una correspondència publicada també a la premsa, redactada per B. Castellanos, “una persona de la real comitiva”, va donar més detalls de la presència castellera i del ball de gitanes a Tarragona. Ambdues manifestacions també van intervenir en el comiat dels monarques a Tarragona el dia 23. Dels castellers va comentar-se la seva actuació excepcional, també davant del Palau Arquebisbal, com al vespre del primer dia, el dia 21, per alçar, com se cita, pilars i torres, el dos que diuen al Camp de Tarragona, la primera referència coneguda d’ambdues construccions?, “torres vivas, lo cual consiste en subirse los hombres en grupos de dos, y alguna vez de uno solo, unos encima de otros”, d’una alçada de vuit i, és una exageració, de nou pisos, “hasta el número de ocho y nueve de ellos, de suerte que el último llega á estar tan alto como un tercer piso”. L’execució de castells vuit pisos aleshores sí és creïble si ja es documentada a hores d’ara almenys d’ençà de les Festes de la Mare de Déu del Carme de Valls de 1819: “(La siguiente carta es de una persona de la real comitiva.) / Cambrils 23 de noviembre. A las once de la mañana salieron SS.MM. y Real Princesa de Tarragona hoy 23, en donde el jubilo y demostraciones públicas no han cedido en nada á las que en todas partes se han manifestado. Todas las calles de la ciudad estaban colgadas de damasco; delante de SS.MM. iba una graciosa danza, que bailaba en derredor de un árbol todo lleno de cintas, de las que se hallaban agarrados los bailarines, haciendo enlazamientos muy difíciles: despues seguia el ayuntamiento, y luego los coches de SS.MM.. Frente del palacio se lució muchísimo una comparsa con tambor y gaita, cuyos individuos hicieron torres vivas, lo cual consiste en subirse los hombres en grupos de dos, y alguna vez de uno solo, unos encima de otros, hasta el número de ocho y nueve de ellos, de suerte que el último llega á estar tan alto como un tercer piso. Luego que la torre se ha formado es en estremo vistosa; y prueba á donde llegan la habilidad y la fuerza humana, teniendo además el mérito de ser operación peculiar del pais […] Por la noche [del dia següent] se repitieron las danzas, y en el teatro hubo un baile de máscaras” (El Correo: 1829. BNE).

Uns altres mots a la premsa també comenten la marxa de Tarragona el matí del 23 i la interpretació de més “bailes y festejos propios del pais” a Cambrils aquell mateix dia: “Cambrils 23 de Noviembre / Esta mañana salieron SS.MM. y A. de la plaza de Tarragona á las once menos cuarto, aceptando á su despedida los fieles sentimientos de aquellos habitantes, los mismos que han visto repetidamente en los pueblos intermedios hasta este de tránsito, donde llegaron á las doce y media, estando de antemano esperando á tan excelsos Personages el ayuntamiento y cabildo. Esta tarde, despues de comer, se dignaron asomarse al balcon, como lo hicieron asi que llegaron, observando de nuevo el entusiasmo de estos naturales, que con bailes y festejos propios del pais han procurado agradar á la Real Familia, la que ha tenido á bien de señalar la hora de las nueve del de mañana para continuar su marcha al Perelló” (Gaceta de Madrid: 1829. AEBOE. Transcrit a: Diario Balear: 1829. BNE).

La carta ja presentada de B. Castellanos també reporta la sortida de la comitiva real de Tarragona el dia 23 i la seva arribada a Cambrils a la tarda. Un ball de moros i cristians, els primers, el bàndol dolent, acompanyat d’un diable, els segons, els bons, d’un àngel, van donar la benvinguda i honorar als monarques a Cambrils: “Hoy, como he dicho, salieron de Tarragona; y en Villaseca, único pueblo del tránsito, han sido obsequiados por sus vecinos y ayuntamiento con danzas y colgaduras, y sobre todo con una alegría inexplicables. A las dos y media entraron en esta villa. A su entrada había un arco con las armas de España y banderas de las dos naciones: una graciosa danza de moros y cristianos fue delante de las Reales Personas con el ayuntamiento. Esta danza consiste en hombres vestidos á la antigua española y de moros: los primeros llevan un angel, y estos útimos un diablo, y los dos partidos al son de la danza se baten con espada y rodela. SS.MM. luego que llegaron á palalcio salieron al balcon, y correspondierons á los vivas de la muchedumbre. Esta noche hay igualmente una grande iluminacion. B. Castellanos” (El Correo: 1829. BNE).

Una darrer font documental, els Llibres d’Acords de l’Ajuntament de Tarragona, revelen que els castells en aquelles jornades van anar a càrrec de la Colla de Valencians de Pagesos de Tarragona, que res o poc havia d’envejar de les dues formacions de Valls del moment, la de Pagesos i Menestrals, si també va sortir-se amb el sostre de vuit pisos, el súmmum a l’època. José Sànchez Real ja va consultar i publicitar la informació d’aquests papers fa anys (J. Sánchez Real: 1995).

A la sessió del 16 de novembre consta l’acceptació de l’oferiment d’actuar de la Colla de Valencians de Pagesos de Tarragona i també, de l’altre grup a plaça, el ball de Gitanes. Tampoc no passa desapercebut que el regidor Josep Grases havia de vetllar que ningú deslluís els actes per obrar brut o malvestit, una advertència que fa pensar que la deixadesa ja era habitual, com ja se sap en els castells d’ençà de la segona meitat del segle XIX i fins les primeres del vinent, o dit d’una altra manera, que s’era conscient que l’ordre en les robes no s’imposava, una regla que no va recuperar-se fins el temps de la Renaixença Castellera, d’ençà de 1926: “Se ha hecho presente que los Labradores se ofrecen hacer la danza de Valencianos dandoles sesenta libras y otro individuo hacer la danza de las Gitanas ayudandoles con doce duros. Y se ha acordado que se les den dichas gratificaciones con la condicion que vayan vestidos con toda decencia y bien limpio con comision al Señor Diputado Grases para que cele que lo cumplan que de lo contrari nada se les dará” (AHCT).

A la sessió del 24 de novembre figura l’acord de lliurar els diners pactats a les dues danses ara mateix esmentades: “En seguida se ha acordado hacer otra libranza á favor de Don Jose Grases para satisfacer á la danza de Valencianos y Gitanas los cuarenta y cuatro duros que entre las dos se les prometieron para obsequiar á las Personas Reales de Nápoles en la entrada salida y permanencia en esta Ciudad” (AHCT).

Xavier Güell

Publicat dins de Tarragona | Etiquetat com a

Castells en honor de la Reina Isabel II a Tarragona el 1846

A Tarragona les autoritats municipals van orquestrar el festeig a la seva ciutat de l’enllaç de la Reina Isabel II amb l’Infant Francisco de Asís de Borbó el 10 d’octubre de 1846 al Saló del Tron del Palau Real de Madrid, amb castells, entre d’altres expressions tradicionals o populars. De fet, va honorar-se un segon matrimoni real, atès que la infanta Luisa Fernanda, germana de la Reina Isabel II, també va casar-se aleshores amb el Príncep Antonio de Orleans, Duc de Montpensier i fill menor del Rei Luis Felipe I de França. Els dies de gresca van abraçar tres dies, el 16, 17 i 18 d’octubre, respectivament, divendres, dissabte i diumenge.

La premsa va recollir l’alt interès de les autoritats tarragonines d’honorar la monarquia i que no hi havien de faltar “las danzas del pais”, uns números ineludibles per Santa Tecla, la festa gran de la ciutat: “En el dia de ayer [5 d’octubre] se reunió una junta general para nombrar otra especial de especial de obsequios para organizar las fiestas de la próxima boda Real, y recayó dicho nombramiento en las cinco personas mas útiles, ente otras el juez de primera instancia. Dichos señores ya funcionan y tienen formado el programa de fiestas, que consistirán en una gran procesion cívica, en la salida de las danzas del pais, en fuegos artificiales, socorros domiciliarios á favor de los pobres é iluminaciones” (El Español: 1846. BNE. Gaceta de Madrid: 1846. AEBOE).

La sessió del 3 d’octubre de l’Ajuntament de Tarragona reporta la identitat del comissionats de festes, els regidors Pau Aymat, Pere Espoy, Pau Roig Marià Rius i Francesc Clavell, l’Alcalde, i la voluntat de que la ciutat fos la primera del territori que emprengués l’empresa: “los deseos de celebrar el proximo matrimonio de S.M. la Reyna (Q.D.G.) y el de su augusta hermana la Infanta Dª Mª Isabel Luisa y que animado de iguales deseos y que esta Capital sea la primera en la demostracion” (AHCT).

Un esborrany de la Comissió de Festes palesa que va tenir-se en ment ja d’entrada el número dels castells, entre “las danzas del pais”. Aquí s’esmenta que es lligava la participació d’uns Valencians a canvi de 80 duros i amb l’única trava d’haver de concedir-los-hi tres dies per reunir la seva plantilla: “Valencianos con las Torres bastan tres dias de anticipacion para avisarles … 80 duros” (CDOCA). Aquest marge de temps fa pensar si hi havien de concórrer castellers vallencs, dels mítics Xiquets de Valls, perquè si aleshores es documenta els castells a Tarragona a cura de dues formacions locals de Valencians, els Pagesos i els Pescadors, també els seus lligams amb els Xiquets de Valls, encara que no es constatin subordinats a la dinàmica dels de Valls fins la segona meitat del segle XIX.

Un altre paper de la Comissió, més definitiu, del 14 d’octubre, quasi a la vigília de l’inici de les festes, dos dies abans, la “Nota de los obsequios que estan ajustados por la comision aunque si se puede en algunos lograr algo de rebaja”, ja ratifica l’emparaulament, en el segon lloc de la llista, dels Valencians pel preu ja esmentat de 80 duros: “2º Danza de Valencianos … 80 Duros” (CDOCA).

La Comissió, d’altra banda, va fer saber que ja havia enllestit i publicat el programa d’actes a la sessió municipal del 15 d’octubre, just a la vigília de l’inici de les festes: “Publicado el programa de las fiestas que con motivo de los desposorios de S.M. la Reuna y su augusta hermana deben verificarse en esta Ciudad en los dias diez y seis, diez y siete, y diez y ocho del corriente segun lo dispuesto por la Comision de obsequios” (AHCT).

Aquest document, el Programa de las fiesas que van á verificarse en la ciudad de Tarragona para celebrar el fausto acontecimiento de las Bodas de Su Majestad y de su augusta hermana Doña María Luisa Fernanda, editat a la Impremta tarragonina d’Antonio Puigrubí y Canals amb data del 13 d’octubre, reporta els instants i espais destacats de participació d’uns Valencians, resseguint en certa manera l’esquema dels tres dies de festa grossa de Santa Tecla. El dia 16 d’octubre a la tarda, “un repique general de campanas dará principio á las fiestas: los timbaleros del Cuerpo Municipal y danza de gigantes saldrán por la carrera de costumbre”. L’endemà, 17 d’octubre, las danzas recorrerán la Ciudad, distinguiendose entre ellas la antigua y sorprendente por lo atrevido y espuesto de sus grupos, conocida bajo la denominacion de Valencianos. u tambien el Aguila imperial con su comparsa”. Aquest mateix dia a les 11 del matí, els Valencians i la resta d’exercicis havien d’engruixir el seguici d’acompanyament de les autoritats, que partia de la Diputació Provincial, a la Catedral per assistir a un Te Deum i un cop conclòs aquest, a un altre de retorn a la Diputació Provincial. El tercer dia, 18 d’octubre, “las danzas recorreran toda el dia la Ciudad” i a les 12 del migdia havien d’animar el sorteig al pla de la Catedral de 8 dots de 25 lliures entre les solteres de Tarragona. A la tarda havien deixar-se per la plaça dels Carros i la resta de baix-a-mar: “Por la tarde se situarán las danzas en el Puerto plaza de Fernando 7º” (CDOCA). Un resum d’aquest text també va publicitar-se a la premsa (Gaceta de Madrid: 1846. AEBOE).

Les cròniques a l’abast palesen amb prou feina la presència d’un conjunt de “danzas del pais”. És el cas d’aquestes línies a la Gaceta de Madrid: “Repiques generales de campanas anunciaron tan fausto acontecimieto hasta en las mas insignificantes aldeas: no ha habido pueblo donde lo mas selecto de su vecindario, reunido con el ayuntamiento, no se haya dirigido en procesion cívica al templo para tributar gracias al Altísimo por el singular favor que nos ha dispensado: Te Deum, misas solemnes, sermones alusivos al objeto, nada se ha omitido en las iglesias para manifestar nuestro agradecimiento al Ser Suprremo, habiendo dado el ejemplo el dignísimo arzobispo de esta metropolitana primada de las Españas. / Las iluminaciones han sido generaless, y lucidísimas en esta capital; generales han sido tambien las obras de caridad con que se ha hecho participes del regocijo comun á los desvalidos; bailes públicos y danzas á estilo del pais, fuegos artificiales, corridas de hombres, caballos y novillos, árboles de cucanya, han sido las diversiones favoritas; músicas, tamboriles y dulzainas han recorrido constantemente las calles y plazas públicas, y en todas partes se ha notado una alegría sincera que demostraba que las Córtes generales del reino, al dirigir sus mensajes á nuestra excelsa Reina, habian expresado bien los sentimientos de esta provincia, tipo el sensatez política y de entusiasmo por la felicidad de sus Reyes, que en las monarquias constitucionales está identificada con la de la nacion” (Gaceta de Madrid: 1846. AEBOE).

Els comptes finals, del 30 d’octubre, de tota manera, confirmen la participació castellera i, sigui dit també, pel preu previst inicialment: “A la Danza de Valencianos por los gastos de dicha danza según recibo nº 4 … 1600” rals. (CDOCA). Aquests 1.600 rals equivalen a 80 duros, la quantitat fins ara esmentada. 1 duro eren 5 pessetes i 1 pesseta, 4 rals. Així, 80 duros, 400 pessetes i 400 pessetes, 1.600 rals. Això fa pensar que la resta de condicions contractuals tampoc no va variar i, per tant, que els dirigents dels Valencians van disposar de prou temps, almenys els tres dies mencionats més enrere, per reunir a tota la seva tropa, de la ciutat i de fora, sobretot de Valls.

Xavier Güell

Publicat dins de Tarragona | Etiquetat com a