La Colla Vella de Valls a Barcelona el 1915

La Colla Vella dels Xiquets de Valls amb d’altres entitats representatives del país van constituir el pal de paller de la programació de la Festa d’Infants i les Flors a benefici de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana que dues entitats amigues, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) i la Cooperativa Mutual Catalana, van celebrar el diumenge 23 de maig de 1915, vigília de Pasqua Granada, temps propici per a esdeveniments lúdics, festius i de carrer. La Ilustració Catalana, setmanari il·lustrat catalanista de Barcelona, va assenyalar-ne els grans trets. La condició de cap-i-casal de Catalunya de Barcelona i la intencionalitat de captenir l’enyor de barcelonins originaris d’arreu de Catalunya darrere d’expressions dels seus llocs natals, com es repeteix en el cas de Barcelona, també apareix: “Fa alguns anys s’havia iniciat la tendencia a organisar festes primaverals de carácter popular. Aquesta primavera les corporacions oficials no han mostrat el menor desig de seguir la tradició. No res menys, hi ha hagut també les seves festes. La iniciativa particular ha suplert la oficial […] Una de les manifestacions més formoses d’aquests esbargiments primaverals fou, sense cap mena de dubte, la festa anomenada d’Infants y de flors. El Turó Parch ne fou l’escenari y’ls beneficis que se n’obtingueren són destinats a la benemèrita Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana […] Tenint això present, no cal dir que la festa (en la qual cooperaren per un igual la Cooperativa mutual catalana, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç y de la Industria y altres elements d’actuació catalanista) tingué un carácter bellament catalanesch. Homes de totes les branques del catalanisme’n foren els iniciadors y’ls propulsors; costums populars de tots els indrets de la terra catalana figuraven en el programa: dels xiquets de Valls a la sardana, dels ballets montanyenchs a les cançons populars. Per axó tot catalá’s sentía a la comarca ahont era originari y tots al cor de Catalunya, de la qual es el cap y’l casal aquesta dolcíssima Barcelona, la ciutat de tots els catalans” (Ilustració Catalana: 1915. BC. Unes línies similars a: L’Esquella de la Torratxa: 1915. AHCB).

La Veu de Catalunya, diari també catalanista de Barcelona, va avançar abans d’hora, el 18 d’abril, l’accent patri inequívoc que aleshores va atorgar-se als números festius previstos, els castells, el cant coral i les sardanes. L’aplec d’aquests exercicis pairals originaris de punts distints de Catalunya, de fet, ha esdevingut norma d’ençà de la primera meitat del segle XX quan entre els rengles catalanistes s’ha recorregut a “performances” per a defensar el seu discurs ideològic: “A benefici de l’Ensenyança Catalana / Festival Popular / Tot just començats els treballs per a l’organització d’aquest festival popular, ja es pot preveure un magnífic exit. L’iniciativa promoguda pel Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de l’Industria i la Cooperativa Mutual Catalana, troba una franca i amorosa acullida ben digna de l’altra finalitat de la festa. / Des del moment ja’s pot asegurar que en dit festival, que’s celebrarà el dia de la Pasqua Granada, hi concorrerà una de les millors cobles empordaneses i el Chor de l’Escola Mossèn Cinto. Es vol que un número del programa el constitueixin els renomenats i típics Xiquets de Valls, i amb aquest fi s’efectúen gestions per a contractar-los i fer-los venir. Altres elements hi pendrán part, com s’anira fent públic a mida que’s tingui noticia certa de que hi concorrerán” (La Veu de Catalunya: 1915. AHCB).

Patria, publicació catalanista de Valls, la pàtria dels Xiquets de Valls, va confirmar l’emparaulament de castellers vallencs el 24 d’abril: “L’Associació protectora de l’ensenyança catalana ha contractat als xiquets de Valls per les festes que celebrarà proximament” (Patria: 1915. ACAC).

La Colla Vella és cridada

La Veu de Catalunya va parlar-ne de nou l’1 de maig. Aquí van aclarir-se cinc punts. Primer, la identitat de la colla contractada: la “colla d’En Sidro”, és a dir, la d’Isidre Tondo Ballart, “Isidre de Rabassó”, la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Segon, la confirmació que es tractava d’una formació vallenca, si va dir-se que s’hi esperaven “els típics Xiquets de Valls”. Tercer, l’excepcionalitat del concurs d’una colla pròpiament vallenca a Barcelona, si el darrer cop reculava al 1904 els dies de les Fires i Festes de la Mercè. Quart, els efectius castellers mobilitzats: una quarantena, allò habitual antany, amb la imprescindible colla de grallers. I cinquè, l’escenari principal d’actuació: el Turó Parc, un indret amb atraccions a Sarrià-Sant Gervasi i de moda, atès que s’havia inaugurat feia poc, el 1912: “Es pot anunciar que hi assistirán els típics Xiquets de Valls, que fa anys no han estat a Barcelona. S’ha contractat la renomenada colla d’En Sidro, composta de mes de 40 individus, amb la corresponents secció de gralles. Aquest número donarà un relleu extraordinari al festival del Turó-Parc” (La Veu de Catalunya: 1915. AHCB).

El Poble Català, una altra publicació catalanista de Barcelona, també va adonar-se de l’expectació que va suscitar la contractació d’una colla vallenca després d’anys, es recorda, d’ençà del 1904, de la darrera vegada: “El sol anunci de que hi assistiríen els típics Xiquets de Valls que des d’anys no s’ha vist a la nostra ciutat ha contribuit poderosament a augmentar l’interès per la festa” (El Poble Català: 1915. AHCB).

Publicacions de Barcelona i Valls van fer saber el programa de la jornada. Així, per aquest ordre, la Colla Vella havia d’arribar a Barcelona en tren a les 10 del matí, complimentar diverses autoritats a la plaça de Sant Jaume, també actuar a la plaça de Catalunya i, finalment, dirigir-se al Turó Parc, l’escenari principal: “Demá, diumenge [23 de maig], a les deu del matí, arribarán els típics «Xiquets de Valls» per a pendre part en la festa del Turó Park. Són més de 40 individus i anirán acompanyats d’una secció de gralles. / Tant bon punt hagin arribat, es traslladarán a la plaça de Sant Jaume, on realitzaran varis castells saludant així al Municipi de Barcelona i al Palau de la Generalitat. Després seguirán cap a la plaça de Catalunya, elevant alguns castells. Una Comissió del Comitè organitzador del festival anirá a l’estació a rebre’ls”(La Veu de Catalunya: 1915. AHCB. La transcripció a: La Crónica de Valls: 1915. ACAC.Unes línies similars a: El Diluvio: 1915. AHCB. El Poble Català: 1915. AHCB. Las Noticias: 1915. AHCB).

La participació de la Colla Vella era el tercer número, d’un total de deu, d’un festival que començava a dos quarts de 4 de la tarda al Turó Parc i on els seus castells s’havien de conjuntar-se amb la cantada del conegut cor Los Xiquets de Valls de Josep Anselm Clavé Camp per part de l’Orfeó Gracienc: “Tercer. Castells pels «Xiquets de Valls», cantant al mateix temps l’Orfeó la composició d’En Clavé que porta aquest nom” (La Veu de Catalunya: 1915. AHCB. En castellà a: La Vanguardia: 1915. AHCB).

La plaça de Sant Jaume

La Veu de Catalunya va reportar el sarau patriòtic que va orquestrar-se al matí a la plaça de Sant Jaume i, després, a la seu del CADCI, a la Rambla de Santa Mònica núm. 25, perquè la Colla Vella també va coincidir amb el Cor Germanor Empordanesa del Casino Menestral de Figueres i la Cobla Antiga de Pep de Figueres, també aquell dia a Barcelona, però per uns altres camins: “El Chor de Figueres «Germanor» Ampurdanesa i la cobla antiga «d’En Pep», arribades ahir [diumenge 23 de maig], es dirigiren a saludar l’Ajuntament. I a la plaça de Sant Jaume es trobàren amb els Xiquets de Valls que havíen vingut a Barcelona per la festa del Turó Park, i que també anaven a saludar la corporació municipal. / I heus aquí com s’improvitzà en aquell indret una bonica festa, aplegant-s’hi molta gernació, malgrat el temps plujós que obligava sovint a estendre els paraigües. / La rondalla entonà algunes cançons del seu repertori, i els Xiquets construïren, amb la seguretat en ells peculiar, espadats, castells i torres aplaudint el públic entusiasmat a uns i a altres. / Amb la rondalla, que és una secció del Casino Menestral de la capital de l’Empordà [Figueres], vingueren el primer tinent d’alcalde [de l’Ajuntament de Figueres] don Rafel Ramis [Romans], el president de la secció senyor [Josep] Pey [Calvet] i el director senyor [Simó] Gratacós [Oliveras]. Els acompanyaren els senyors [Josep] Puig i Esteve i Bas, president i vis-president del C.A. de D. del C. i de la I. / Després del concert, i de tocar la cobla una sardana, pujà la senyera al balcó, on hi havía el senyor [Joan] Pich [Pon, regidor de l’Ajuntament de Barcelona], i fou saludada amb grans aplaudiments. / El senyor [Joan] Pich [Pon]col·locà a la senyera una corbata, obsequi de nostra corporació municipal. Per cert que la llegenda de la dita corbata és en castellà, i a fe que ningú atinava el motiu de que s’hagués d’escriure en castellà una cosa dirigida a la tan catalana gent de l’Empordà. / Es reuniren després tots a la Sala de Cent, on parlaren el senyor [Josep] Puig i Esteve, l’Ignasi Iglesias [Pujades] i l’alcalde accidental, donant la benvinguda als chors i a la cobla, que encarnen l’esperit de la terra catalana. / En nom dels presents agraïren les falagueres frases pronunciades, el senyor [Rafel] Ramis [Romans] i el representant del Casino Menestral senyor Saserras. / Després d’obsequiats amb xampany, se n’anaren chors, cobla i Xiquets de Valls a saludar el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Industria, on s’improvitzà una audició, aixecant també els Xiquets alguns castells en l’espaiosa sala d’actes” (La Veu de Catalunya: 1915. AHCB. Unes línies similars a: Las Noticias: 1915. AHCB).

La presència castellera a la plaça de Sant Jaume també sorgeix en uns mots burlescos de L’Esquella de la Torratxa, publicació barcelonina també catalanista. La referència a l’origen camptarragoní rebla que hi va fer cap una colla vallenca, la Colla Vella: “També ens han visitat els honorables Xiquets de Valls, alçant castells i espadats davant de la Casa de la Vila. / Mentre els forçuts tarragonins feien gala de la seva habilitat amb els seus arriscats equilibris, un eixerit regidor regionalista que’ls contemplava des del balcó del mig, va exclamar: / -Noi que’n saben d’enfilar-se! … Sembla que ho hagin après de la nostra colla!” (L’Esquella de la Torratxa: 1915. AHCB).

La Conca de Barbarà, setmanari catalanista de Montblanc, també va assenyalar la plantada de castells a l’interior de l’estatge del CADCI, per coincidir amb l’actuació d’un montblanquí, la pianista Conxita Poblet Monfar: “Nosaltres, la primera vegada que vam sentir tocar a la Conxita [Poblet Monfar], fou al benemèrit Centre Autonomista de Dependents, de Barcelona. Fou un dia matí primaveral. que hi anavem a esplaiar nos en la plàstica contemplació de coses, nostres. Els xiquets deValls hi aixecaren, en obsequi als socis, atrevides torres i fornits castells. Després les colles empordaneses hi executaren sardanes, ballant-les una multitut de joves; que dava goig” (La Conca de Barbarà: 1915. ACCB).

La Veu de Catalunya va ressenyar de manera genèrica la compareixença de la Colla Vella als indrets anunciats, malgrat el temps rúfol de la jornada. Al matí, a la plaça de Sant Jaume i, després, a d’altres llocs del voltant. Aquí darrere fent-se el llevant de taula, atès que una fotografia, que es comentarà de seguida, palesa l’aixecament d’almenys un pilar de cinc amb aquesta intencionalitat en un indret de la vora; davant de l’antiga residència dels Marquesos de Sentmenat a la plaça d’Urquinaona. La Colla Vella va fer cap a la tarda al Turó Parc i on el súmmum va esdevenir el primer castell, perquè va acomboiar-se de la cantada del cor Los Xiquets de Valls de Josep Anselm Clavé Camps per part de l’Orfeó Gracienc: “La iniciativa de les benemèrites entitats Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Industria i Cooperativa Mutual Catalana, tingué ahir [23 de maig] una bella realització en la magnífica festa que fou celebrada al Turó Park, i l’èxit de la qual és el millor premi a les angunies que hagué d’endurar el Comitè organitzador davant l’aspecte que presentava el temps aquests darrers dies. El d’ahir es presentà brúfol i emplujat, fins el punt de fer pensar en una sospensió forçosa de la Festa. Però els Xiquets de Valls arribaren en el tren de les deu; la cobla Principal de Perelada ja era aquí; al Turó Park tot era a punt i a la migdiada fou decidit celebrar el festival fos com fos. / I veus aquí que a primeres hores de la tarda el cel començá d’aclarir-se i a la de començar la festa brillava un sol esplèndid. Els tramvíes de la general i el tren elèctric començaren de pujar gent cap al Turó, s’ompliren aviat aquells jardins d’animació i bullicia i es començá l’execució del programa amb un concert de la Banda Municipal, al qual seguí una escollida audició de cançons per l’Orfeó Gracienc, dirigit pel mestre [Joan] Balcells [Garcia] amb aquell pericia que li és, per tothom reconeguda. «Sota de l’olm», «El dimoni escuat», «Les ginesteres», obtingueren una justísssima execució i merescuts aplaudiments. / Els Xiquets de Valls, que ja al matí havien animat els passeigs cèntrics de la nostra ciutat, així com la plaça de Sant Jaume, amb l’espinguet de les típiques gralles i l’espectacle dels seus castells, es posaren també a la tasca amb gran entusiasme, realitzant veritables prodigis de «força, equilibri, valor i seny», com diu En Clavé en la seva cançó. Precisament mentre executaven el primer castell (i aquest fou un dels moments culminants de la festa) l’Orfeó Gracienc cantá l’obra d’En Clavé, produint l’espectacle un efecte magnífic que obligava a l’aplaudiment. / Els «braus xiquets» mereixen realment un complet elogi per la voluntat amb què es posaren al servei del Comitè, no cansant-se de executar castells de tota mena, espadats, aixecats a pols, etc.” (La Veu de Catalunya: 1915. AHCB. Unes línies similars a: Patria: 1915. ACAC).

El pes de la fotografia

El text anterior de La Veu de Catalunya va esmentar que la Colla Vella no va cansar-se “!de executar castells de tota mena, espadats, aixecats a pols, etc.” a la tarda al Turó Parc. La concreció que van alçar-se’n d’”aixecats a pols” fa pensar que devia completar-se el pilar de cinc i el tres de sis aixecat per sota, els registres aixecats per sota de l’època.

Un grapat de fotografies a l’abast dibuixa més línies mestres. Els avanços tècnics en el camp de la fotografia i, alhora, la implantació de la fotografia a la premsa van derivar en l’entrada en escena de cada cop més fotoperiodistes i, a més, que aquests ja captessin distintes instantànies d’un mateix castell.

Així s’aclareix que al matí van veure’s castells de sis i ja algun pilar de cinc de cara a ultimar-ne de millors més tard, a la tarda a la palestra principal del Turó Parc; aquests darrers, almenys, el quatre de set i, de nou, el pilar de cinc. La davallada de l’activitat aquells anys va imposar l’enlairament desacomplexat de construccions menors a mode d’assaig en els primers instants i també de menor compromís.

En aquest sentit, una imatge del fotoperiodista Josep Brangulí Soler, fill de l’Hospitalet del Llobregat, mostra un tres de sis, potser aixecat per sota, plantat tan bon punt la Colla Vella va desembarcar a la plaça de Sant Jaume. El castell hi apareix amb l’aixecador col·locat (ANC). La fotografia va publicar-se anys després en un article, comentat en un capítol anterior, d’Aureli Capmany Farrés sobre els castells a l’exemplar de Barcelona Atracción d’octubre de 1927 (Barcelona Atracción: 1927. AHCB) i al de Catalunya de 1937 (Catalunya: 1937. Fons Jaume Grau Enfruns. CDOCA).

El mateix Josep Brangulí Soler va obtenir una altra fotografia d’aquest tres de sis, aquesta del moment de la primera passa de l’enxaneta, publicada a Blanco y Negro de Madrid el 30 de maig de 1915 (Blanco y Negro: 1915. AABC), i Frederic Ballell Maymí, fotoperiodista català nascut a Guayama (Puerto Rico), una altra de quan va carregar-se (AFMB), a Ilustració Catalana que el 6 de juny de 1915 (Ilustració Catalana: 1915. BC).

Una fotografia de la col·lecció de Xavier Cabré Puig, casteller de la Colla Vella dels Xiquets de Valls i, com no, un gran entusiasta dels castells, testimonia el pilar de cinc també pel matí, però durant el llevant de taula pel centre de Barcelona, un cop va concloure el programa oficial. Aquest és plantat en un indret de la vora de la plaça de Catalunya, on s’havia d’actuar després de saludar-se a les autoritats a la plaça de Sant Jaume. El pilar de cinc es reconeix inconfusible davant de l’antiga residència dels Marquesos de Sentmenat –i també a aquests darrers com l’admiren des del balcó del primer pis–, que es trobava a la plaça d’Urquinaona, ocupant el xamfrà amb la Ronda de Sant Pere i el carrer d’Ausias March.

El pilar de cinc també va assolir-se a l’exhibició de la tarda al Turó Parc, tal com palesa una altra fotografia de la col·lecció de Xavier Cabré Puig.

Tres fotografies reporten el quatre de set a la tarda al Turó Parc. La primera, també de Frederic Ballell Maymí (AFMB) i publicada el 6 de juny de 1915 a Ilustració Catalana (Ilustració Catalana: 1915. BC), és dels moments de l’enxaneta de l’enxaneta. Les altres dues, ambdues també de la col·lecció de Xavier Cabré Puig, una, també mostra l’entrada de l’enxaneta i l’altra, la baixada dels terços.

Un distint protocol de les actuacions, que no obstaculitzava l’assalt de construccions amb la mateixa base estructural, i la inactivitat ja comentada de les colles en aquells anys, que es manifestava en un desentrenament i falta de ritme de les colles, devien dur que la Colla Vella plantés un quatre de sis net abans del quatre de set, se sobreentén, perquè així es va sospesar encara a última hora l’èxit en aquest darrer. Tres fotografies es coneixen a hores d’ara d’aquest quatre de sis net. La primera, també de la col·lecció de Xavier Cabré Puig, palesa els instants de l’entrada dels dosos. La segona, de Frederic Ballell Maymí i publicada el 29 de maig de 1915 a En Patufet de Barcelona, la col·locació de l’aixecador i l’ascensió de l’enxaneta pels dosos (En Patufet: 1915. AHCB). I la tercera, també de la col·lecció de Xavier Cabré Puig, la passada de l’enxaneta sobre de l’aixecador.

Xavier Güell

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Més notícies d’Andreu Vicens Rovira i la Colla Vella

El casteller Andreu Vicens Rovira es destapa com una figura clau de l’activitat castellera a Barcelona a cavall dels segles XIX i XX, perquè s’immisceix almenys en tres de les quatre actuacions conegudes a hores d’ara dels Xiquets de Valls a Barcelona a l’època, és a dir, en l’emparaulament de la Colla Vella dels Xiquets de Valls durant la commemoració del quatre-cents aniversari del descobriment d’Amèrica els dies 13 i 14 d’octubre de 1892, en el Concurs de les Fires i Festes de la Mare de Déu de la Mercè de 1902, suposadament, també fent pinya amb la Colla Vella, i també al costat de la Colla Vella a les Fires i Festes de la Mare de Déu de la Mercè de 1904.

Tres notícies més, almenys, també reblen el rol d’Andreu Vicens Rovira i la seva relació amb la Colla Vella en aquells anys. Aquí, però, els castells no van enquadrar-se en el seu àmbit natural d’acció, carrers i places d’una població en els dies de la seva festa major i acomboiats de manera indiscriminada i lliure del calor dels afeccionats, si no com un espectacle nostrat tan sols per ser observat. I també apareix que a Barcelona els afeccionats i castellers locals, uns es van decantar del costat de la Colla Vella de Valls i els altres, de l’altra colla vallenca del moment, com va ocórrer antany arreu del territori, amb l’excepcionalitat que a Barcelona, a més, va enarborar-se la bandera de l’agrupació mirall per compte propi, això sí, amb el vist-i-plau dels camarades vallencs.

La Colla Vella a “El Torín

La primera referència se situa en un festival polièdric la tarda del diumenge 4 d’agost de 1901 a la plaça de toros “El Torín”, la primera construïda a Barcelona –va inaugurar-se el juliol de 1834–, i que es trobava a l’actual passeig de Salvat Papasseit, al barri de la Barceloneta, on és ara la seu central de Gas Natural.

Així, el setmanari barceloní La Tomasa va anunciar que l’empresari Marià Armengol Roca, l’aleshores arrendatari d’“El Torín”, va emparaular a la gent d’Andreu Vicens Rovira, unes “40 personas”, la plantilla d’una colla de l’època, perquè hi alcés “torres de cinch, sis y set pisos”, el més habitual també aquell temps, en un sarau previst inicialment per a la diada de Sant Jaume, el 25 de juliol, i que la pluja va fer posposar al 4 d’agost: “PLASSA DE TOROS (Antigua de la Barceloneta) / Un plé extraordinari se lográ diumenje passat [21 de juliol] ab l’ascensió de la bomba per lo tant valent com atrevit Camprubí [Joan Camprubí Valls, un aeronauta que executava acrobàcies suspès en el globus “España”], sens dudte atret per l’anunci de que en sa ascensió hi aniria acompanyat d’una senyoreta que efectivament aixís ho resultá, solament que la senyoreta estigué molt impasible y no va comourer á ningú. / La pantomima La guerra de Africa complagué de vritat als morenos, que ab molt entusiasme adoravan las bromas del deu Sol. / Pera demá, festivitat de Sant Jaume [25 de juliol], la Empresa Armengol, ha combinat ab la colla de ‘ls Xiquets de Valls composta de 40 personas y que dirigeix D. Andreu Vicens, una exhibició de sas famosas torres de cinch, sis y set pisos que no duptém será la admiració del públich. / Ademés y com á final hi haurá l’imprescindible ascensió de la bomba per lo valent Camprubí, que aquesta vegada al trobarse á la altura de 300 metros, disparará un canó que al efecte portará lligat en son trapecio” (La Tomasa: 1901. BC). El major èxit d’una segona plaça de toros, “Las Arenas”, aixecada el 1900, va dur que “El Torín” també es decantés per macedònies d’espectacles per subsistir d’aleshores ençà i fins el seu tancament el 1923.

Aquestes altres línies a La Tomasa testimonien el canvi de dates del 25 de juliol al 4 d’agost a causa de la pluja: “Pera diumenje próxim [4 d’agost] s’anuncia la presentació de ‘ls Xiquets de Valls que á causa de la pluja tingueren de suspendres en la festivitat de Sant Jaume y ademés també corrida de vacas” (La Tomasa: 1901. BC).

La Publicidad va concretar que les “40 personas” de “LOS CHIQUETS DE VALLS” de la jornada definitiva, el 4 d’agost, eren la Colla Vella dels Xiquets de Valls: “Plaza de Toros de Barcelona Antigua. Domingo 4 agosto. A las 4 y media en punto. A petición de público. Por una sola vez. LOS CHIQUETS DE VALLS (Colla vella 40 personas). Torres-Pirámides-Castillos y grupos humanos” (La Publicidad: 1901. AHCB).

La Colla Vella al Teatre Principal de Gràcia

La segona actuació remet a la representació, a benefici de l’actor Emili Guillemany, del sainet costumista En Pau de la gralla ó la festa major de la Vila del vendrellenc Ramon Ramon Vidales el 27 de febrer de 1902 al Teatre Principal de Gràcia, que es trobava al carrer de Sant Domènec núm. 7, al nucli de Gràcia, tal com ens ha recordat el vendrellenc Pere Ferrando Romeu. La trama d’aquesta obra transcorre en una festa major de l’àrea tradicional dels castells i els castells no hi fallen, a banda d’altres referències explícites de la població nadiua de l’autor i de castellers de l’època.

La Publicidad va recalcar que la Colla Vella amb Andreu Vicens Rovira al capdavant també va responsabilitzar-se dels castells en aquesta ocasió: “Jueves, 27 febrero [1902] beneficio del primer actor cómico D. Emilio Guillemany […] estreno del sainete monstruo «En Pau de la gralla ó la festa major de la vila», tomando parte en este sainete los Xiquets de Valls (colla vella), dirigida por D. Andrés Vicens” (La Publicidad: 1902. AHCB).

I la tercera notícia, a unes altres representacions d’En Pau de la gralla ó la festa major de la Vila a benefici de l’actor Emili Guillemay, aquesta vegada el vespre dels dies 3, 5 i 6 de març de 1904 al Teatre “Circo Español”, l’actual Sala Barts, a l’avinguda del Paral·lel núm. 62. La Vanguardia va assenyalar d’aleshores: “Teatro Circo Español. Hoy jueves, 3 [de març]: Extraordinaria Función Beneficio del notable actor cómico don Emilio Guillemany. Reproducción del aplaudido drama en 3 actos. La Carcajada. El drama histórico en 1 acto La Tienda del Rey don Sancho, y el sainete En Pau de la Gralla ó la Festa major de la Vila con asistencia de Los Xiquets de Valls (Colla Vella). Á las 8 y ¾” (La Vanguardia: 1904. AHCB. Una nota similar a: La Publicidad: 1904. AHCB). Aquí darrere el paper d’Andreu Vicens Rovira s’endevina si era parroquià del Cafè del Teatre “Circo Español”; perquè va signar un manifest de suport a un company empresonat amb d’altres “compañeros de trabajo y concurrentes diarios al Café Circo Español” l’abril de 1908 (La Publicidad: 1908. AHCB).

Més obres teatrals

La faceta d’actor i el rol d’home dels castells a Barcelona a l’època també fan sospesar si Andreu Vicens Rovira i, en conseqüència, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, també van restar al darrere dels castells en tres altres representacions teatrals aquells anys a Barcelona.

La primera, l’estrena d’En Pau de la gralla ó la festa major de la Vila el 16 de novembre de 1900 al Teatre “Novedades”, al carrer de Casp núm. 1, a tocar de l’adreça d’Andreu Vicens Rovira, es recorda, al carrer de Balmes núm. 13 porteria, per part de la companyia de l’actor badaloní Enric Borràs Oriol. El sainet va veure’s uns dies més: el 18, 20 i 24 de novembre de 1900, el 9 i 10 desembre de 1900, i el 10 i 11 de gener de 1901.

D’aleshores, la premsa va avançar-hi el paper d’uns “xiquets de Valls” (La Publicidad: 1900. AHCB. La Vanguardia: 1900. AHCB. La Veu de Catalunya: 1900. AHCB). El setmanari vendrellenc Lo Vendrellench (que es redactava i editava a l’impremta familiar del mateix autor del sainet, ell mateix n’era el director), i les publicacions barcelonines La Veu de Catalunya i L’Atlántida van ressenyar la sessió inaugural. Aquestes línies, però, indiquen que els instants castellers van limitar-se al so de la colla de grallers, com ha insistit el vendrellenc Pere Ferrando Romeu, perquè tan sols esmenten el número casteller en un sentit figurat: “La escena prop final, la dels castells, es d’un efecte plástich grandiós, donchs lo públich segueix palpitant com si veigés los castells y qu’espera ab ansia quan lo castell está á punt de caure. Aquí va una frasse recullida al vol: -«Lo públich se trobava talment á la plassa veyent los castells»” (Lo Vendrellench: 1900. BPV) […] “El d’«En Pau de la Gralla», consisteix en la presentació d’un seguit d’escenas de Festa Major, lligadas entre sí per una «acció» de las més senzillas: els amors de l’«Angeleta» y en «Cisquet», contrariats pel pare d’ella, fins al instant en que, al aixecar els «Xiquets» las sevas torres y al veure la valentia del minyó, li concedeix la noya en un moment d’entusiasme, provocat especialment pels refilets de la gralla d’en Pau …/ Aquella ansia de la gent per las torres que se suposan que s’aixecan fora la escena, aquell tránzit de població petita en día de Festa Major, aquells tipos que, no tenint res que veure ab l’assumpto principal, contribueixen en gran manera á donar carácter al quadro” (La Veu de Catalunya: 1900. AHCB) […] “Prenen part en la obra una serie de tipos de poble, molt ben dibuixats, que ‘s mouhen baix los detalls de la festa major que ‘s celebra sobre tot ab lo castell que se suposa aixecan los xiquets de Valls, y en lo cual se funda lo desenllás” (L’Atlántida: 1900. AHCB).

La segona, una altra representació d’En Pau de la gralla ó la festa major de la Vila, aquesta vegada els dies 26, 29 i 31 de maig de 1902 al Teatre Romea, al carrer de l’Hospital núm. 51 (La Publicidad: 1902. AHCB. La Veu de Catalunya: 1902. AHCB).

I la tercera, l’estrena del quadre costumista Lo mosso d’Esquadra del vallenc Pau Parellada Molas, “Melitón González”, el 2 de maig de 1904, també al Teatre Romea, a cura de la companyia del badaloní Enric Borràs Oriol. Pau Parellada Molas, que va néixer a Valls el 1855, va ésser un militar atípic, atès que va combinar la carrera militar (va assolir el grau de coronel al cós d’enginyers) amb les facetes d’escriptor, humorista i caricaturista sota el pseudònim de “Melitón González”.

L’argument de Lo Mosso d’Esquadra ens és desconegut a hores d’ara, però sí se sobreentén que s’emmarcava a Valls i que tampoc no hi faltaven els castells, entre d’altres elements familiars per a l’autor, tal com es llegeix en l’anunci de la seva estrena a diverses capçaleres barcelonines: “Mañana [2 de maig de 1904] por la noche en el Teatro Catalá Romea, se estrenará un cuadro de costumbres catalanas en un acto de don Pablo Parellada, (Melitón González) titulado: Lo mosso de l’Esquadra, dirigido por el primer actor don Enrique Borrás y desempeñado según el siguiente reparto: ‘Teresa’, señora Clemente; ‘Tecla’, señora Morera; ‘Simona’, señora Baró; ‘Andreu Puig’, (mosso de l’Esquadra), señor Viñas; ‘Martínez’, (tinent), señor Oliver; ‘Francesch’ (cassador), señor Santolaria; ‘Tano’, (guardatermes), señor Virgili; ‘Coix’, (hostaler), señor Daroqui; ‘Nepus’, (noy idiota), señor Doménech; ‘Enrich’, nena Santolaria; ‘Un Xiquet’, señor Antiga; ‘Colla de xiquets de Valls ab gralla’, (L’acció á la carretera entre Valls y Picamoixons” (La Dinastía: 1904. AHCB. La Vanguardia: 1904. AHCB. En català a: La Veu de Catalunya: 1904. AHCB).

Bé, una quarta actuació ja no tan singular de la Colla Vella amb Andreu Vicens Rovira al capdavant també es planteja darrere la presència de dues colles castelleres en una data propera, el 1905 a la Festa Major de Gràcia, el 15 d’agost, diada de la Mare de Déu, perquè una correspondència d’un tarragoní veí de Barcelona a La Cruz de Tarragona va recollir d’aleshores: “Duas collas de «Xiquets de Valls» ab sas valentas torras ens han recordat las nostras costums del Camp de Tarragona” (La Cruz: 1905. BHMT). Una de les dues formacions és clar, devien ser els Xiquets de Gràcia, que, ja hem defensat en anterioritat, guardaven afinitats amb la Colla Nova de l’”Escolà” (X. Güell Cendra: 2021), i l’altra, també se suposa, Andreu Vicens Rovira amb els seus amics de la Colla Vella.

Xavier Güell

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Els Xiquets de Valls encara van alçar el pilar de sis el 1904

L’investigador casteller torrenc Lluís Solsona Llorens va publicar el 1968 al setmanari vilafranquí Panadés el testimoni de Ramon Pena Tondo, “Pau de l’Angeló”, antic casteller de la Colla Nova de Valls i, molt més endavant, de la Colla Vella de Valls, que la Colla Nova de Valls va completar els dos últims pilars de sis al balcó de temps pretèrits cap allà l’any 1904, un, a Vilafranca del Penedès i l’altre, a Barcelona: “El día de San Juan del año 1962 [a Valls] sostuvimos una entrevista con el amigo y viejo «casteller» vallense Pau del Angeló, que entonces contaba 76 años de edad y que había formado casi toda su vida en la «Colla Nova» de Valls. Creemos que en su memoria reunía las garantías del caso. / Sobre los últimos «pilars de sis» que se realizaron en la Epoca de Oro de los «Castells» nos dijo que fueron levantados allá por el año 1904 por la «Colla Nova» de Valls, uno en Vilafranca y otro en Barcelona y que ambos fueron llevados al balcón de los respectivos Ayuntamientos. / En este «Pilar de sis» de Vilafranca dijo que él subió a «quarts», que su padre, Agustí del Angeló, lo paró a «segons» y que a «terços», iba Jaume del Querido, que de «anxaneta» subió un hijo de un tal Isidro de Granots y que le parecía que el «quint» era Llorençó, padre los actuales «castellers» del mismo apodo. / Recordaba, también, que en el de Barcelona subieron los mismos hombres, a excepción del «terç» que fué sustituído por un tal «Trenca-avellanes»” (Panadés: 1968. VINSEUM).

Quatre qüestions clau

Aquest document, doncs, va incidir en cinc qüestions. Primera, que es presenta la notícia dels darrers pilars de sis, ni que sigui al balcó, de l’època.

Segona, que les gestes van assolir-se a Vilafranca del Penedès, se sobreentén, en ocasió de la seva Festa Major, atès que a l’època era quan hi esdevenien en exclusiva les diades castelleres, i, per mirar de treure-se’n més profit abans d’esvanir-se, també a continuació a Barcelona, també se sobreentén a les seves Fires i Festes de la Mercè, si la diada de Festa Major de Vilafranca esdevé el 30 d’agost, Sant Fèlix, i la de la Mare de Déu de la Mercè, el 24 de setembre.

Tercera, que la Colla Nova de l’”Escolà”, que va sorgir d’una escissió de la Colla Vella a cavall de 1894 i 1895, ha de ser la formació protagonista, perquè va ostentar la denominació “Colla Nova” d’ençà de 1902, després d’arreplegar les restes de o fusionar-se amb la Colla Nova que els darrers temps havia comandat la família dels “Querido”, i els pilars van aixecar-se “allá por el año 1904”. És més, de seguida es defensarà que s’és del parer que la gent de l’”Escolà” i els “Querido” van decidir fer pinya en igualtat de condicions a cavall de 1901 i 1902.

Quarta, que van intervenir-hi tres pilaners que, de certs els seus lligams amb la Colla Vella de Valls, serien dels de l’escissió de la Colla Vella que va donar peu a la fundació de la Colla de l’“Escolà”. El primer és Llorenç Fabra Vidal, “Llorençó”, potser l’aixecador. El segon, l’enxaneta, un fill d’”Isidre de Granots”, possiblement, fill del camàlic “Granots” que “sempre anava amb un mocador vermell lligat al cap”, tal com el vallenc Josep Batalla Ribé recordava (Cultura: 1975. ACAC). El vallenc Pere Català Roca també va recollir a una enxaneta de renom “Granots” aquell mateix temps, el 1903, en un altre espadat de sis, aquest fallit, a la Festa Major del Vendrell, de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, segons testimoni del casteller vendrellenc Magí Miró Fons (P. Català Roca: 1981). I el tercer, “Trenca-avellanes”, que va substituir a Jaume Aubareda Calbet, “Jaume de Querido”, a Barcelona. El renom “Trenca-avellanes” també s’associa amb la Colla Vella vallenca. Pere Ferrando Romeu ens ha recordat que la transcripció d’una cantarella que recitava Josep Domènech Trenchs, “Xaconet”, antic casteller de la Colla Vella, sobre l’alineació del mític quatre de nou net de la Colla Vella el 1881 a les Festes de Santa Tecla de Tarragona, que es llegeix en un text del vallenc Pere Mialet Rabadà del 1963, situa al pis de sisens a “Anton de «Trencavellanes»” (F. Piñas Brucart: 2006. CPFR).

I cinquena, que també van participar-hi tres castellers de l’antiga Colla Nova dels “Querido” i, per més inri, de la mateixa nissaga dels “Querido”. El seu paper conté un valor afegit, perquè la seva citació al costat dels tres anteriors amb suposades arrels en la Colla Vella encamina la hipòtesi, que aquí es creu, de la fusió de la Colla de l’“Escolà” i la Colla Nova dels “Querido”, i no, que alguns castellers dels “Querido” sense galons i cap dels seus capdavanters, és a dir,les restes de la Colla Nova dels “Querido”, van fer cap a la Colla de l’“Escolà” com a única possibilitat per seguir fent castells, com també s’opina. El primer és Agustí Pena Ferrer o Gumà, “Agustí de l’Angeló”, pare del mateix Ramon Pena Tondo, “Pau de l’Angeló”, que va pujar al pis de segons. La fe de baptisme del seu primogènit, Agustí Pena Tondo, assenyala que el segon cognom d’“Agustí de l’Angeló” era Gumà, no Ferrer. La seva mare es deia Francesca Gumà aquí. La fe de baptisme del mateix “Agustí de l’Angeló”, en canvi, que la seva mare no es deia Francesca Gumà sinó Francesca Ferrer Gumà. El segon, Jaume Aubareda Calbet, “Jaume de Querido”, fill de Josep Aubareda Rodon, “Querido”, i nebot de Joan Aubareda Rodon, “Querido”, respectivament, dirigent i cap de l’antiga Colla Nova dels “Querido”, terç. I el tercer, el mateix Ramon Pena Tondo, “Pau de l’Angeló”, ja s’ha dit, fill d’Agustí Pena Ferrer o Gumà, “Agustí de l’Angeló”, quart. Ramon Pena Tondo, “Pau de l’Angeló”, i Agustí Pena Ferrer o Gumà, “Agustí de l’Angeló”, també atresoraven lligams estrets amb la nissaga dels “Querido”, perquè Pau Pena Aubareda, respectivament, el seu avi patern i pare, era cosí segon dels germans Josep i Joan Aubareda Rodon, de “cal Querido”, ja s’ha dit, capdavanters de la Colla Nova dels “Querido”.

Dos anys ballen: 1902 i 1904

Aquí també cal assenyalar que s’ha contemplat la possibilitat que Ramon Pena Tondo, “Pau de l’Angeló”, incorporés imprecisions fruit del pas del temps o pel seu desig d’acontentar a l’interlocutor, atès que, respectivament, tot parteix dels records d’un avi de 75 anys d’edat d’uns fets de la seva adolescència i Lluís Solsona Llorens mai va amagar la seva simpatia per a tota la família castellera de la Colla Nova de Valls.

Però la conjunció de vuit elements fa pensar en la veracitat del gruix del seu relat i les conclusions que se’n deriven, sobretot, la suma d’esforços de la gent de l’”Escolà” i els “Querido” a cavall de 1901 i 1902, i també, la realització d’aquests darrers pilars de sis no “allá por el año 1904” sinó el mateix 1904.

Primer, la datació dels pilars a partir de la temporada 1902 si l’aplec de castellers dels bàndols dels “Querido” i l’”Escolà” va esdevenir efectiva d’ençà d’aleshores. La darrera notícia de la Colla Nova dels “Querido” se situa el setembre de 1901, a Tarragona els dies de Santa Tecla, i el que se sap d’aleshores és que va decebre i algun dels seus, el dirigent tarragoní Francesc Berenguer Llop, ja feia pinya d’ençà d’aquell any amb la gent de l’”Escolà” (X. Güell Cendra: 2020).

Segon, les vegades que una “Colla Nova” de Valls va visitar Barcelona a l’època. Això no desentona amb el punt anterior, perquè l’interrogant se cenyeix als anys 1902 i 1904, ambdós cops en ocasió de les Fires i Festes de la Mercè.

Tercer, la correspondència de l’edat dels castellers identificats amb el pis on se’ls va situar. Això segueix ajustant-se als anys 1902 i 1904, perquè Agustí Pena Ferrer o Gumà, “Agustí de l’Angeló”, el segon, tenia 40 anys el 1902 i 42, el 1904; va néixer el 27 de febrer de 1862. Jaume Aubareda Calbet, “Jaume de Querido”, el terç, 34, el 1902 i 36, el 1904; va néixer el 21 de maig de 1868. Ramon Pena Tondo, “Pau de l’Angeló”, el quart, 15, el 1902 i 17, el 1904; va néixer el 16 d’octubre de 1886. I Llorenç Fabra Vidal, “Llorençó”, el possible aixecador, 12, el 1902 i 14, el 1904; va néixer el 14 d’abril de 1890. Les dates de naixement s’han escatit a partir dels Llibres Sagramentals de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Valls (AHAT).

Quart, la presència d’una “Colla Nova” vallenca a Vilafranca del Penedès i Barcelona en unes dates immediates aquells anys. Això no quadra d’entrada, perquè tant les notícies de Vilafranca del Penedès el 1902 com el 1904 al·ludeixen en exclusiva a la Colla Vella, si bé també és cert que allò a hores d’ara a l’abast de 1904 és el programa d’actes i que els programes d’actes de l’època de Vilafranca no reflecteixen necessàriament la realitat per reproduir sovint el text d’una edició anterior.

Cinquè, la possibilitat que els Xiquets de Gràcia i la Colla Nova de l’”Escolà” repetissin el 1904 a Barcelona la col·laboració que ja se’ls ha atribuït en ocasió del Concurs de 1902. Això tampoc no lliga de bon principi, perquè Anton Pomerol Nogués, un dels homes dels castells a Tarragona a l’època, va lligar la presència de la Colla Nova de l’”Escolà” els dies 22, 23 i 24 de setembre de 1904 a les festes de Santa Tecla de Tarragona (CDOCA). Anton Pomerol Nogués, fill de Cambrils, però establert a Tarragona, va adquirir aquest rang quan va deixar-ho el seu sogre, el vallenc i veí de Tarragona Pau Calbet Boleda, “Pau de Valls”, i morir jove Rafel Calbet Cosidó, fill i hereu d’aquest darrer.

Però tampoc no es descarta que gent de la Colla Nova de l’”Escolà” fes cap finalment el dia de festa grossa a Barcelona, el 24 de setembre, diada de la Mare de Déu de la Mercè, si Anton Pomerol Nogués i d’altres tarragonins haguessin suportat en solitari els objectius modestos d’aquell dia a Tarragona; els dos castells de set bàsics i el pilar de cinc. O no, si l’acusada debilitat i manca d’efectius de les colles en aquells anys no va predisposar l’assumpció de compromisos simultanis. O sí, si la davallada castellera també va afavorir l’aliança de col·lectius de distintes poblacions, per no imperar el sentiment de colla d’avui dia i sí, el neguit d’assegurar-se les recompenses materials que es derivaven de les actuacions si aleshores els castells també s’entenien com una feina; molt més desitjades els anys a cavall dels segles XIX i XX pel fet de ser de crisi econòmica i social. Aquí es recorda que la Colla Vella dels Torraires de Montblanc, la Colla de “Cal Biel”de l’Espluga de Francolí i la Colla Vella dels Xiquets de Valls van correspondre’s. I en relació al Concurs de 1902 també és conegut el suposat reclutament de Torraires de Montblanc amb els Xiquets de Valls.

Sisè, perquè un pilar no implica a massa castellers i, per tant, que els integrants de l’alineació del pilar s’haguessin pogut comptat entre el possible escamot de la Colla Nova de l”Escolà” desplaçat a Barcelona. Els Xiquets de Gràcia, és clar, s’havien d’encarregar del gruix de la pinya.

Setè, la concreció de tractar-se dels dos darrers pilars de sis d’antany. La seva memòria, de fet, encara va poder agrandar-se més si van contrarestar d’alguna manera el cert millor pas de la Colla Vella a l’època. El conjunt de les millors fites conegudes d’aquells anys al·ludeixen a la Colla Vella. Però les dels seus dos darrers pilars de sis són anteriors a l’any 1904: són de 1903 a les festes tarragonines de Santa Tecla; un, el migdia del 23 davant de l’Ajuntament i l’altre, l’endemà a la plaça de les Cols (Diario del Comercio: 1903. BHMT).

I vuitè, que el capdavanter dels genèrics Xiquets de Valls, “J. Fabregas”, guardés alguna relació amb la gent de l’”Escolà” o els “Querido” darrere la seva ascendència vallenca. Aquí es planteja si va tractar-se de Josep Fábregas Mateu, de 42 anys, solter, jornaler, fill de Gràcia, veí del carrer de Vallfogona, núm. 40, 2n, 2a de Gràcia, i que convivia amb uns familiars vallencs, Jaume Montserrat Martí, Elvira Galofré Fábregas i Teresa Casas Fábregas, segons documenta el padró municipal de Gràcia de 1905 (AMDG). Aquí també s’ha d’aclarir … ai làs! que, malgrat barallar-se els cognoms Fábregas i Galofré, aquest darrer el de l’esposa d’”Anton de l´Escolà”, cap d’aquests graciencs guardava un parentiu proper amb Anton Fàbregas Mialet, “Anton de l´Escolà”, cap de la Colla Nova de l’”Escolà”.

Xavier Güell

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Dues colles el 1904 a les Fires i Festes de la Mercè de Barcelona

Els castells també van esdevenir un dels números de les Fires i Festes de la Mercè de Barcelona de 1904. La celebració va endegar-se pel foc nou de l’aleshores Alcalde de Barcelona, Gabriel Lluch Anfruns, al càrrec feia poc, el juliol, i, una vegada més, per la consciència, tant des d’instàncies institucionals com de privades, que les festivitats i els esdeveniments incentiven l’activitat econòmica i comercial, a banda de sadollar els anhels lúdics, perquè susciten la visita de forasters i el flux de diners.

Aquestes línies a La Vanguardia, sobre una reunió a l’Alcaldia el 3 de setembre, reporten el paper de Gabriel Lluch Anfruns, però també, els dubtes que van planar en un principi sobre l’empresa, perquè va témer’s que malmetria la imatge de Barcelona pel poc temps de maniobra i la limitació de recursos, com tantes vegades a l’època, i el context de crisi social i econòmica: “A pesar de los esfuerzos que hacen el alcalde y concejales partidarios de las fiestas que tratan de improvisarse para este mes, con la exigua cantidad de 80.000 pesetas [al final la quantitat va ascendir a 132.000 pessetes], los industriales y el vecindario en general no se muestran muy dispuestos á entusiasmarse y menos á contribuir á los gastos, sin duda porque creen, y les sobra razón para ello, que lo único que se conseguirá será poner una vez más en ridículo á Barcelona y á su Ayuntamiento, que tan desairado papel representaron ya en junio último, con motivo de la parodia de festejos organizados por el Fomento del Festival Barcelonés [la Sociedad del Fomento del Festival Barcelonés, Sociedad Propagandística de Barcelona, era una entitat empresarial de l’època que va promoure festivals, el primer el juny de 1903, amb la intenció d’incentivar l’activitat comercial de la ciutat i, així, els negocis dels seus associats]. / Sin contar con lo insignificante de la cantidad por una parte, por otra con los apremios del tiempo, que hacen imposible la organización de un número digno, no ya de Barcelona, sino de una capital de segundo orden, y sobre todo con que el estado excepcional creado en Barcelona por la crisis fabril, que deja sentir sus efectos en la clase obrera y en los mismos fabricantes, son ambiente poco favorable para la celebración de festejos, que sólo lo resultarán para los que los organicen” (La Vanguardia: 1904. AHCB).

Una proclama immediatament posterior, es va fer pública el 8 de setembre, del mateix Gabriel Lluch Anfruns va subratllar el rerefons dinamitzador que va atorgar-se a la convocatòria, com es repeteix arreu en circumstàncies similars, perquè van emmarcar-s’hi les primeres passes d’un conjunt d’obres públiques: “Procuraremos, pues, con los actos de expansión y de patriótico entusiasmo que van á efectuarse, iniciar con fe sincera y con saludables alientos una reacción vigorosa de los principales elementos vitales de nuestra gran ciudad, prestándonos fuerzas para la realización de las importantes y necesarias mejoras que yacen aún en proyecto y que han de ser, al propio tiempo, motivo poderoso para el engrandecimiento y prosperidad de Barcelona y remedio eficaz para la actual crisis obrera” (La Vanguardia: 1904. AHCB).

Castells als Mercats Municipals

El programa d’actes oficial va abraçar els dies entre el 24 de setembre i el 2 d’octubre. Més endavant es veurà que ja van veure’s castells el 23 de setembre. La política municipal de sumar complicitats diverses va traduir-se aleshores, entre d’altres, en propostes lúdiques des de distints Mercats Municipals. Aquí darrere se situen les primeres exhibicions castelleres anunciades; als Mercats de la Boqueria, de Sant Antoni i la Unió.

Així, una formació de “Xiquets de Valls”, al costat d’altres divertiments de la terra, havia de comparèixer el 24 i 25 de setembre al Mercat de Sant Josep, més conegut com la Boqueria, a les Rambles: “De once á doce elevación de monstruosos globos aerostáticos, etc. etc. La colla de «Xiquets de Valls» visitará este mercado, levantando sus más atrevidas torres. / Una aplaudida copla ampurdanesa interpretará varias piezas al estilo de su país y la típica sardana” […] “Los «Xiquets de Valls» harán sus típicas evoluciones, y una notable copla ampurdanesa ejecutará varios números de su repertorio” (El Diluvio: 1904. AHCB. Las Noticias: 1904. AHCB. La Publicidad: 1904. AHCB. La Vanguardia: 1904. AHCB. En català a: La Veu de Catalunya: 1904. AHCB).

I això no és tot, la Colla Vella dels Xiquets de Valls també havia de fer cap el 24 de setembre al Mercat de la Unió, al Poblenou: “La colla vella dels Xiquets de Valls en diferents llochs del Mercat, executará ‘ls seus arriscats exercisis, que com diu el gran Clavé, requereixen forsa, equilibri, valor y seny” (La Veu de Catalunya: 1904. AHCB. En castellà a: La Publicidad: 1904. AHCB.). I de nou uns genèrics “Xiquets de Valls”, l’1 d’octubre al Mercat del barri de Sant Antoni: “Dia 1º octubre.–Por la mañana, á las nueve, los intrépidos «Xiquets de Valls» ejecutarán sus arriesgados ejercicios en varios puntos del mercado” (El Diluvio: 1904. AHCB. La Vanguardia: 1904. AHCB. En català a: La Veu de Catalunya: 1904. AHCB).

Des d’instàncies oficials també van avançar-se castells per a la tarda del 29 de setembre al Parc de la Ciutadella, en un Festival Infantil per als infants de les escoles municipals, Casa de la Caritat i col·legis privats, un clàssic de les Fires i Festes de la Mercè de l’època: “En la fiesta infantil que se celebrará en el Parque, tomarán parte todas las mojigangas y comparsas, el tradicional «ball de bastons» y los «Xiquets de Valls», además de la banda de música de la Casa provincial de Caridad, etc., etc.” (Las Noticias: 1904. AHCB. En català a: La Veu de Catalunya: 1904. AHCB).

Els dies 29 i 30 de setembre, i l’1 d’octubre també se’n van preveure al barri de la Barceloneta pel fet d’esdevenir el dia 30 de setembre la festivitat de Sant Miquel, el patró de la barriada: “Salvas de morterets, concerts per las bandas municipal y Alberch Naval, y coro «La Perla», balls al mercat als dias 24 y 25 y en diferents societats els 29, 30 y primer, castells de fochs, coblas empordanesas, illuminació del Passeig, castells pels xiquets de Valls […]” (La Veu de Catalunya: 1904. AHCB).

Castells al Festival Infantil

Diverses publicacions van ressenyar de manera vague l’actuació d’uns Xiquets de Valls, i de dues altres comparses de l’àrea històrica dels castells, els balls de bastons i de diables de l’Arboç, al Parc de la Ciutadella en el Festival Infantil de la tarda del 29 de setembre: “Desde las tres se hallaban reunidos en la gran plaza todos los alumnos de las escuelas municipales de Barcelona y pueblos agregados, habiendo acudido también los gigantes de la Casa de Caridad, la banda de tambores, las «coplas» ampurdanesas, «Xiquets de Valls», «Ball de diables», «Ball de bastons», las bandas municipal, de la Casa de Caridad, una de cazadores y la del Asilo Naval” (Diario de Barcelona: 1904. AHCB) […] “Antes de las cuatro empezaron á llegar los «dimonis» de Arbós, los Xiquets de Valls, los gigantes, enanos y demás estrambóticos personajes, encanto y solaz de la gente menuda” (La Publicidad: 1904. AHCB) […] “Estaban en la plaza de Armas los gigantes de la Casa de Caridad, los cabezudos, «Xiquets de Valls», los «dimonis» de Arbós, el «ball de bastons» y otros espectáculos por el estilo (La Vanguardia: 1904. AHCB).

Uns mots a La Veu de Catalunya testimonien el rol principal que van adquirir-hi les tres manifestacions darreres, perquè tant els Xiquets de Valls com els dos balls de l’Arboç van protagonitzar la “traca” final a la Plaça d’Armes, encerclats pels infants i la resta d’assistents, després de desfilar per d’altres indrets del Parc de la Ciutadella. Alerta que això darrer guarda la seva importància: “Precedit cada grupo del seu estandart y tots plegats per la parella de gegants de la Casa de Caritat, ball de bastons, dimonis d’Arbós y nanos, donaren una volta pels jardins acompanyats de la música y banda de timbals. / Al retornar a la plassa d’armas, formaren un cercle, y dintre d’aquest, mentres tocavan las músicas municipal, del Asil Naval, de la Casa de Caritat y dúas militars, els xiquets de Valls, dimonis y bastoners efectuaren llurs exercicis alegrant als menuts y als grans que omplían la tanca” (La Veu de Catalunya: 1904. AHCB).

Una fotografia de l’italià Alexandre Merletti Guaglia, pioner del fotoperiodisme a Barcelona, a La Hormiga de Oro, publicació il·lustrada de Barcelona, mostra la coronació d’un tres de set molt descarnat a la Plaça d’Armes en aquests instants de la tarda del 29 de setembre (La Hormiga de Oro: 1904. AHCB). Aquesta placa i la crònica de La Veu de Catalunya del paràgraf anterior, doncs, apunten la hipòtesi que almenys van veure’s els dos castells de set bàsics, el tres i el quatre, atès que els efectius van reduir-se als propis, es recorda, una quarantena d’elements, amb prou feina els recursos propis d’una colla de l’època, perquè el públic va limitar-se a observar, com tantes vegades a Barcelona antany.

El fotògraf i gravador barceloní Joan Furnells Soler va publicar una segona instantània d’aquest tres de set a La Ilustración española y americana, setmanari també il·lustrat, però de Madrid. Aquí s’observa la construcció amb l’aixecador i l’enxaneta iniciant l’escalada dels dosos. La imatge va acompanyar-se del peu següent: “una torre humana de seis pisos formada por los Xiquets de Valls, tan notables en estos acrobáticos ejercicios” (La Ilustración española y americana: 1904. BMVB). Aquests mots darrers, doncs, constaten una vegada més la desinformació ja sabuda de la majoria dels periodistes d’antany i, en conseqüència, també la fragilitat de les seves ressenyes si en aquesta ocasió tampoc no va anotar-se l’alçada real, atès que no va tractar-se d’un castell de sis pisos sinó de set; bé perquè va obviar-se el pis de la pinya o l’aixecador.

La presència castellera també es revela a la Festa Major del barri de la Barceloneta el mateix 29 de setembre. La Veu de Catalunya va esmentar: “També recorregueren els principals carrers [el 29 de setembre] las collas de xiquets de Valls, timbalers y balls de bastons y de diables” (La Veu de Catalunya: 1904. AHCB).

Castells republicans

La Campana de Gràcia va deixar constància del pas dels Xiquets de Valls el 25 de setembre en un escenari inèdit. Aleshores, els Xiquets de Valls van acudir a un acte d’Unió Republicana, partit polític fundat l’any anterior, el 1903, i que va reunir a distintes famílies republicanes, que va celebrar-se al Coll, un turó sobre de Gràcia amb un ús lúdic molt potent, que va comptar amb la presència de Nicolás Salmeron Alonso i Alejandro Lerroux Garcia, els dos líders principals d’Unió Republicana, en campanya per Catalunya aquell setembre i octubre: “Y gent de totas las condicións socials; el barret y la gorra, l’americana y la brusa confossa y agermanadas en una mateixa alegría encesa en els cors y radiant en la naturalesa. Y familias enteras esplayantse, com sab esplayarse ‘l poble catalá, comedidament, sense perdre may els sentits. Ni una disputa, ni una questió, ni un regany, ni una queixa, ni una mala paraula. Y sobre tot, ni un sol borratxo. Aquí una rodona, y al mitj un orador enaltint els ideals republicans; allá unas quantas parellas entregantse als goigs de la dansa; de repent sonan las grallas y’ls Xiquets de Valls alsan en un instant un ferm castell” (La Campana de Gràcia: 1904. AHCB).

La Publicidad va comentar l’homenatge dels Xiquets de Valls als dirigents republicans a l’hora d’abandonar el berenador del Coll després de dinar: “La multitud se apretujaba sin poderse rebullir y en el centro se destacaron los gorros y las fajas llamativas de los «Xiquets de Valls» que hacían una torre en obsequio al Sr. Salmerón. / La tenora tañida por uno de los «Xiquets» dejaba oir sus notas estridencias sobreponiéndose á todos otro ruido, teñiendo el cuadro, iluminado por el sol, todo el color, todo el ambiente de las fiestas provenzales descritas por Daudet en sus novelas [Alfons Daudet, escriptor occità en llengua francesa, les obres del qual excel·leixen pels seus trets costumistes, i ja citat en ocasió dels castells a les Fires i Festes de 1897]. / Los «Xiquets» saludaron al Sr. Salmerón quién les estrechó la mano. Antes de ponerse en marcha el Sr. Salmerón hicieron los «Xiquets» un espadat, aplaudiendo el señor Salmerón cuando el más pequeño de aquellos hizo la enxeneta” (La Publicidad: 1904. AHCB).

La militància d’Andreu Vicens Rovira, l’home de la Colla Vella aleshores a Barcelona, a les files republicanes fa sospesar si la Colla Vella va personar-se aleshores al Coll. La filiació política d’Andreu Vicens Rovira es destapa darrere de contribuir en una subscripció a favor d’uns correligionaris presos l’agost de 1905 (La Publicidad: 1905. AHCB) i signar un manifest de suport a Alejandro Lerroux Garcia, es recorda, dirigent d’Unió Republicana, el desembre de 1905 amb d’altres associats de Fraternitat Republicana, una de les entitats que van convergir a Unió Republicana, la seu de la qual era, a més, al carrer de les Corts núm. 608, a tocar de la vivenda de Vicens el 1892, al carrer de Balmes núm. 13, porteria (La Publicidad: 1905. AHCB).

Diverses publicacions també van estar al cas de la plantada de castells arreu de la ciutat en d’altres jornades i llocs no anunciats, se sobreentén, fent-se el llevant de taula. Això és sabut almenys el 23 de setembre, vigília de la Mare de Déu de la Mercè, i també, el 24, 25, 26 i 27 de setembre: “Los Xiquets de Valls también recorrieron varias calles [el 23 de setembre], levantando atrevidos castillos” (Las Noticias: 1904. AHCB) […] “Durante el día [24 de setembre] ha habido animación extraordinaria por calles y plazas, circulando un gentío considerable. Como de costumbre en todos los años, han afluído del confin de esta provincia y de las de Tarragona y Gerona collas de «Xiquets de Valls» que han recorrido las calles al son de sus grallas y tamboril, coplas ampurdanesas y otros espectáculos callejeros” (Diario de Barcelona: 1904. AHCB) […] “Els Xiquets de Valls, Ball de bastons, Gegants, etc. varen correr [el 25 de setembre] per diferents carrers de la ciutat, executant castells y dansant els típichs balls” (La Veu de Catalunya: 1904. AHCB) […] “Al igual que los días anteriores, durante el día de ayer [26 de setembre] recorrieron las calles de esta ciudad las collas de Xiquets de Valls, que levantaban sus atrevidas torres en diferentes sitios” (Las Noticias: 1904. AHCB) […] “Ayer [27 de setembre] recorrían las principales calles de la ciudad varias «collas de Xiquets de Valls», «Ball de diables», procedente del Arbós, y algunas comitivas del «Ball de bastons»” (Diario de Barcelona: 1902. AHCB).

Dues formacions

El conjunt de textos assenyalen la participació de “las collas de Xiquets de Valls”, en plural, o sigui, d’almenys dues formacions, i que una d’elles era la Colla Vella dels Xiquets de Valls.

La documentació a l’abast dels organitzadors de les Fires i Festes, es tracta d’una relació de despeses, també coincideix en citar-ne dues, una, també la Colla Vella dels Xiquets de Valls i l’altra, una de genèrica de Xiquets de Valls. Aquest paper recull que “A[ndreu] Vicens” Rovira va rebre 1.000 pessetes per “(id. id. [Xiquets de Valls] (colla vella)” i “J. Fabregas”, 625, per “(Xiquets de Valls)” (ACMB).

Quatre elements, doncs, reblen la intervenció de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Primer, l’anunci explícit de la seva intervenció el 24 de setembre al Mercat de la Unió. Segon, l’ús de la fórmula Colla Vella dels Xiquets de Valls als comptes de l’organització de les Fires i Festes. Tercer, la també citació d’Andreu Vicens Rovira als comptes, si va esdevenir un puntal de la Colla Vella a l’època a Barcelona. I quart, que la Colla Vella no fos esperada en una altra plaça aquells mateixos dies.

Cinc arguments més també indueixen a sostenir que la formació sota la fórmula Xiquets de Valls sense més adjectius eren els Xiquets de Gràcia, tot i que, alhora, també es considera que van aliar-se amb la vallenca Colla Nova de l’”Escolà”, almenys a partir del dia 24 de setembre. Primer, que Xiquets de Valls fos sinònim de castells o castellers a l’època. Segon, que aquests individus se sentissin, i així també se’ls va reconèixer, Xiquets de Valls de ple dret, arran el seu ofici de casteller i les seves connexions familiars o simbòliques amb el bressol dels castells, Valls, o les colles de Valls. Tercer, que cap altra agrupació de la vora, del Pla de Barcelona, no els dugués a la necessitat d’adjectivar o modificar la denominació universal Xiquets de Valls per no qüestionar-los la identitat, guardar tanta continuïtat o fer-los-hi ombra al Pla de Barcelona. Quart, per no entendre’s que renunciessin a obrar a la festa gran de Barcelona, les Fires i Festes de la Mercè, si eren una agrupació local i habitual a les celebracions del Pla de Barcelona d’aquells anys. I cinquè, que la seva gratificació municipal fos significativament inferior a la de la Colla Vella; 625 pessetes contra 1.000. Aquí se sobreentén que això s’adiu amb què els Xiquets de Gràcia no haguessin de respondre a un major catxet i despeses de viatge i estada per no aplegar a elements forasters –o almenys a no involucrar-ne tants com la Colla Vella–.

Castellers de més de 16 anys d’edat

L’anunci de castells aquells dies a Barcelona va coincidir amb el recordatori dels Governadors Civils de territoris castellers, de Tarragona i Barcelona, sobre l’afectació de les normatives laborals en els castells. Aquí cal recordar que aquests eren aleshores tipificats d’activitat laboral darrere els diners que obtenien els castellers entre catxés, mangueles i llevants.

Així, diverses publicacions de Barcelona van insistir en la il·legalitat d’enrolar-s’hi castellers menors de 16 anys perquè s’incomplia l’edat mínima laboral: “El [Governador Civil] señor [Carlos] González Rothwos ha ordenado á la policía que no permita á los menores de edad formar parte de las collas de Xiquets de Valls” (Las Noticias: 1904. AHCB) […] “La autoridad gubernativa ha ordenado á la policía que no permita á los menores de edad formar parte de las collas de «Xiquets de Valls»” (La Vanguardia: 1904. AHCB) […] “S’ha donat ordre a la policía pera que no permeti que en els castells que aixecan aquets días per la nostra ciutat els Xiquets de Valls, hi prenguin part noys menors de 16 anys” (La Veu de Catalunya: 1904. AHCB).

Els fonaments legals se sustentaven en la Llei de 13 de març de 1900, que va regular les condicions de treball de dones i nens, i el Real Decret de 13 de novembre de 1900, no del 28 de novembre, que va puntualitzar la Llei anterior, com també va dir-se a la premsa de Barcelona el 1904. Aquí també cal sumar la Real Ordre de 9 de juny de 1900 sobre l’organització de les Juntes Locals, presidides per l’Alcalde a cada municipi, i Provincials de Reformes Socials, pel Governador Civil, qui van tenir cura del compliment de tot plegat en última instància: “El Boletín Oficial de hoy [13 de setembre de 1904] publica una circular del Excmo. Sr. Gobernador civil [de Barcelona, CarlosGonzález Rothwos] en que se dice: «Recuerdo á los alcaldes, como presidentes de las Juntas locales de Reformas Sociales el deber que tienen de vigilar el exacto cumplimiento de la ley de 13 de marzo de 1900 y Real orden de 28 de noviembre del mismo año, y como, á pesar de la obligación señalada, se siguen vulnerando los preceptos ordenados, según denuncia formulada ante esta Junta provincial de Reformas Sociales en su última reunión, la que se refería á que en las comparsas vulgarmente conocidas por «Els Xiquets de Valls», trabajan menores de los comprendidos en las citadas disposiciones; ha acordado ordenar á las repetidas autoridades que prohiban en absoluto en sus respectivas localidades el trabajo de los menores denunciados, así como cualquier otro en el que se empleen mujeres, niños y niñas, comprendidos todos ellos en las calendadas disposiciones, haciéndose responsables de cualquier transgresion que se me denuncie y compruebe» (Diario de Barcelona: 1904. AHCB).

L’article sisè de la Llei de 13 de març de 1900 va cassar de ple en els castells, perquè va establir als 16 anys l’edat mínima dels treballadors en espectacles públics: “Queda prohibido á los menores de diez y seis años todo trabajo de agilidad, equilibrio, fuerza ó dislocación en espectáculos públicos. Los directores de compañías, padres ó tutores de los menores que contravengan este artículo, serán penados conforme al 1º de la ley de la protección de los niños de 26 de Julio de 1878. / La prohibición contenida en el párrafo segundo de este artículo para los menores de diez y seis años, es aplicable á cualquier clase de trabajos, aunque revista carácter literario ó artístico, ejecutado en espectáculo público” (Gaceta de Madrid: 1900. BNE).

La regulació va influir en el devenir de l’activitat castellera, més en aquell temps de davallada conegut com la Decadència Castellera, perquè va dificultar l’assoliment de les construccions, atès que van esdevenir més pesades i feixugues si els infants van haver de suplir-se amb adults. La insistència de les autoritats en aquest apartat, de tota manera, també destapa que la normativa va ignorar-se sovint.

Xavier Güell

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

El primer concurs de castells el 1902 a Barcelona

Festes en such

¿Qué tal, bons forasters? ¿Us han fet pessa

las grans festas ab que nostra comtal

ha entretingut sos ocis uns quants días,

prenent al pel á mitja humanitat

y eclipsant victoriosamente las glorias

de Viladecaballs?

¿Us han agradat forsa ‘ls archs simbólichs

y ‘l reguitzell de draps

que han lluhit en las plassas més famosas

y ‘ls carrers principals?

¿N’heu quedat satisfets de las sardanas,

del concurs de gegants,

del batalló infantil de voluntaris,

del festival del Parch,

dels ápits que ‘ns plantà l’arcalde Fabra,

dels fochs artificials,

del Drach, del elefant, de la Masía

y dels Xiquets de Valls?

¡Si no hagués plogut tant! –diréu sens dupte:

¡potser sí que hi hauríam disfrutat!

Pero ¿qui ‘s diverteix sentintse á sobre

aquell fret devassall

que solzament parava

per torná á comensar?

Juli Francesc Guibernau Planas (C. Gumá)

(La Campana de Gracia: 1902. AHCB)

L’esgotament del sistema polític de la Restauració, que va regir el país d’ençà de la reinstauració de la monarquia dels Borbons el 1875, i el desenllaç de la Guerra de Cuba el 1898, que va dur a la liquidació de les darreres possessions de l’imperi espanyol contextualitzen, entre d’altres elements, la fundació a Catalunya de la Lliga Regionalista el 25 d’abril de 1901 i el seus propòsits de defensar els interessos de la burgesia industrial i comercial catalana, i regenerar Espanya.

La Lliga, amb la figura de Francesc Cambó Batlle al capdavant, va fer-se un lloc a l’escena política catalana després d’obtenir sis diputats a les Corts generals a Madrid a les eleccions del 19 de maig del mateix 1901 i controlar l’Ajuntament de Barcelona també d’ençà de 1901; amb els onze regidors que va treure a les eleccions municipals d’aquell 10 de novembre i el suport de quatre regidors monàrquics autonomistes.

L’acció de la Lliga a l’Ajuntament de Barcelona va traduir-se en el camp cultural i lúdic en la recuperació de les Fires i Festes de la Mercè el 1902, que l’Ajuntament de Barcelona havia endegat per primera vegada el 1871 amb la intenció de forjar una identitat col·lectiva entre els habitants de la urbs de Barcelona. Francesc Cambó Batlle també va esdevenir-ne l’ànima el 1902, en la seva qualitat de Secretari de la Comissió Municipal Organitzadora i Regidor de l’Ajuntament de Barcelona.

Tres altres raons també expliquen la represa de les Fires i Festes de la Mercè el 1902. Primera, la intenció de rescabalar l’economia local després de declinar-se de festejar la coronació d’Alfons XIII el 17 de maig; en el ben entès que les festes incentiven la circulació dels diners, perquè susciten l’afluència de forasters i la desimboltura de la gent. Segona, la pretensió d’aigualir en l’imaginari col·lectiu l’ascens al tron d’aquest nou i jove monarca, Alfons XIII. I tercera, el desig dels poders polític, religiós i econòmic de palesar el seu domini simbòlic de la ciutat després de l’esclat revolucionari durant la vaga general el febrer del mateix any en reivindicació de la jornada laboral de 8 hores.

Les fonts documentals coincideixen en què les Fires i Festes de la Mercè de 1902 van excel·lir per atraure a multituds, com cap esdeveniment a la ciutat fins aleshores, i per reivindicar la condició de Barcelona de cap-i-casal de Catalunya. Però també, per gestar-s’hi un model de festa major que ha esdevingut el de casa nostra, és a dir, l’ideal de Festa Major catalana, perquè aleshores van saber conjugar-se tant tecles d’última fornada com de tradicionals. A saber, novetats com els esports, la fotografia o el cinema van combinar-se amb encert amb tres números de festes patronals de punts distints de Catalunya: les passades i ballades de gegants i d’altres entremesos de seguicis festius; la nova sardana, originària de la Catalunya Vella i que s’encaminava a l’estadi de dansa nacional; i els castells, la suposada expressió de la força i el valor del país de la gent de la Catalunya Nova, i que en aquella ocasió va exaltar-se amb l’organització d’un concurs, el primer de la història contemporània.

Aquests mots del Bisbe Josep Torras Bages, fill del territori casteller per excel·lència –va néixer a les Cabanyes, a tocar de Vilafranca del Penedès–, d’uns anys abans, del 1892, del seu assaig La tradició catalana: estudi del valor étich y racional del regionalisme català, punt de referència del catalanisme conservador i catòlic a l’època, expressen els valors patris que van detentar els castells i la sardana en l’ideari catalanista: “los castells de xiquets, viril manifestació, símbol de la força y del aplom del nostre poble […] Cal fer honrosíssima escepció com á conservadora de les costums públiques del pays, de la encontrada empordanesa ahont viuen encara ab tot vigor y força les diversions y música més típiques de Catalunya” (J. Torras Bages: 1981).

Aquests altres de la publicació il·lustrada barcelonina Álbum Salón, al seu torn, palesen la màgia de la poliedria del repertori festiu a escena el 1902 a Barcelona: “Había en el programa números para todos los gustos, y todos se vieron muy favorecidos; lo propio aquellos que tenían por único objeto recrear los sentidos, que los relacionados con los varios géneros de sport á que es tan aficionada la juventud moderna, que los muchos encaminados á satisfacer las aspiraciones de la inteligencia” (Álbum Salón: 1902. BNE).

Unes línies de l’escriptor i periodista vilafranquí Lluís Via Pagès a la revista barcelonina Joventut aporten una visió distinta de les Fires i Festes de la Mercè de 1902, en la línia de les crítiques rabioses pròpies d’aquesta capçalera. Aquí va considerar-se d’artificial i freda la mostra dels exercicis festius tradicionals d’arreu del territori, malgrat que triomfessin per suscitar rebombori i enyor, per la por de l’organització que una seva exagerada interelació restessin modernitat a Barcelona, per tractar-se de manifestacions d’antany. Una impressió que guarda el seu sentit si el públic, en general, va limitar-se a observar des de la distància tant l’enlairament dels castells com la desfilada del conjunt d’entremesos que també van concórrer-hi, com en massa ocasions a Barcelona a l¡època: “els vilafranquins y’ls del Camp de Tarragona ‘ns esborronavam d’emoció als espetechs del Drach y al espinguet de las grallas dels Xiquets de Valls. La joya de la vida, la més intensa, la més sana, la de la joventut, era evocada tristament y com en somnis. ¿Y per qué tristament? Perque Barcelona, la Barcelona catalana que com á tal fruhia ab aquell espectacle, més que poble gran ha volgut ésser gran ciutat, y ab la por de que’l trajo de tal li vingués gran, ha tingut miraments y reparos que no hi ha permés ésser ni una cosa ni altra, y per consegüent, l’han desnaturalisada; perque aquells Xiquets, y aquells Diables, y aquells Drachs y aquellas coblas no’s confonian ab el poble pera ballar sos balls, no s’apoyavvan en ell ni d’ell arrencavan per aixecar sos castells; no omplían sa missió ab entussiasme sinó que com á sonàmbuls cumplian son comés; en fí, perque havian vingut … oficialment. / Y á pesar de tot, per la nota d’ingenuitat que donaren, per l’efecte que produhiren, per lo que’ns digueren al cor, ells demostraren que Barcelona es, avans que tot, un poble […] Als qu’en sentit depressiu, peró ab rahó, li regatejan el titul de gran ciutat per aplicarli’l de poble gran, se’ls ha de convencer de que Barcelona es realment poble gran, generós, hospitalari, amant del seu passat y gelós del seu pervindre, que té aspiracions y fe, qu’ab son trevall s’enriqueix y s’educa, qu’ab sas festas no s’embruteix, que s’entussiasma peró no s’emborratxa, que viu y canta, qu’ab sos cants escampa sa civilisació, y que veu clar en els seus destins. Y de quina altra manera no dirém allavoras tots, fins el més mofetas: Oh, si! Barcelona, poble gran! …” (Joventut: 1902. VINSEUM).

Castells i esports

Entre d’altres capçaleres, el setmanari esportiu barceloní Los Deportes va restar atent a tot allò referent al desenvolupament del concurs casteller pel seu lligam amb l’entitat que va responsabilitzar-se’n, la Federación Gimnástica Española, fundada el 1898 a iniciativa de diverses entitats gimnàstiques d’arreu, una d’elles de l’àrea històrica dels castells, el Club Gimnàstic de Tarragona.

Així, l’article ‘Fiestas populares’ va recollir les primeres passes de l’empresa en una reunió a l’Ajuntament de Barcelona la tarda del dimecres 16 de juliol de 1902. Aleshores, representants de diverses associacions van dibuixar l’esquelet de la programació de les Fires i Festes de la Mercè. Aquí el Doctor Enrique Robledo, en nom de la Federación Gimnástica Española, va defensar el projecte del concurs de castells en el marc d’un festival gimnàstic i esportiu per considerar-los “deportes rústicos”. Aquest festival, de fet, va idear-se com una macedònia de disciplines, perquè van aplegar-se’n tant de les que avançaven en la seva tipificació d’esportives com d’altres de reduïdes a l’àmbit del lleure encara avui dia: “Se está trabajando activamente para que las próximas fiestas de la Merced revistan excepcional importancia, y, ó mucho nos equivocamos, ó esta vez las cosas han de andar por buen camino, pues se preparan con tiempo y son importantísimas y valiosas las entidades que ya desde ahora prestan su cooperanción al proyecto que paulatinamente se va elaborando. / El miércoles por la tarde [16 de juliol de 1902] hubo una reunión en el hemiciclo de nuestras Casas Consistoriales [l’Ajuntament de Barcelona] para ir organizando los indicados festejos, y tanto por la índole de las corporaciones representadas cuanto por los deseos manifestados por todos los allí reunidos, incluso los representantes del Municipio, ya casi puede darse por seguro el éxito. / En materia de deportes tuvieron allí buena representación los siguientes organismos: «Federación Gimnástica Española», «Círculo Ecuestre», «Polo Club», «Real Club de Barcelona» y «Unión Velocipédica Española». Todas estas importantísimas agrupaciones exclusivamente deportivas prometieron contribuir eficazmente á los festejos, unas organizando carreras, regatas, juegos atléticos, ejercicios deportivos, etc., etc., y otras contribuyendo pecuniariamente á los gastos, y aun algunas con ambos extremos á la vez […] La «Federación Gimnástica Española», por boca de nuestro estimado amigo el Dr. [Enrique] Robledo, esbozó un programa de ejercicios de toda clase de gimnástica, pues comprende la higiénica, la artística, la escolar y la militar, variados juegos lo mismo para niños de ambos sexos que para adultos, desde el aro y la comba al lanzamiento de pesos, barras, deportes rústicos y Xiquets de Valls, carreras de cintas á caballo y á bicicleta, certamen de máquinas adornadas, y finalmente apertura de un concurso de football disputándose la Copa del Ayuntamiento, que podría durar toda ó gran parte de la temporada de 1902 á 1903” (Los Deportes: 1902. BC).

Aquí darrere també cal tenir present l’inici de la conceptualització d’esport dels castells aquell temps, els anys a cavall dels segles XIX i XX. Aquests mots de la monografia Costums típicas de la Ciutat de Valls de l’alcoverenc Cosme Vidal Rosich, “Josep Aladern”, premiada en un Certamen Literari a Valls el 1894, és a hores d’ara el primer cop que apareix per escrit aquest criteri: “Entre tots los esports es potser lo més atrevit y artístich. Jo crech que s’importava al Regne Unit, los inglesos s’hi entussiasmarian y l’aclimatarien” (P. Català Roca: 1980).

I també, l’extensió i popularització de la noció contemporània dels esports també aleshores. Les bases del concepte actual d’esport provenen del segle XIX en un context de desenvolupament de la societat industrial i capitalista i als privilegis de la burgesia com a classe dominant. Aquest concepte, però, va introduir-se primer en el països de cultura anglosaxona i de manera privada i elitista, perquè no va ser fins els anys entre 1918 i 1939, a cavall de la Primera i la Segona Guerra Mundial, que va popularitzar-se la pràctica dels esports i la tipificació d’aquests com a espectacle de masses. Aquesta tendència darrere va visualitzar-se amb què ja omplissin estadis o que la seva pràctica també s’estengués entre joves de classes populars i mitjanes, que fins aleshores n’havien estat exclosos; perquè no va ser fins aleshores que la classe treballadora va poder compaginar les seves obligacions laborals, per reduir-se l’horari laboral, amb la vinculació a entitats diverses, que proveïen tant de formació intel·lectual com de cultura física, per disposar de més temps lliure i així assimilar allò que s’envejava de la classe dominant, la burgesia (C. Santacana Torres i X. Pujadas Martí: 1990).

El concurs de castells segueix endavant

Los Deportes va seguir informant del concurs de castells. En aquest sentit, va anunciar que el festival gimnàstic i esportiu tindria lloc a l’antiga plaça d’Armes del Parc de la Ciutadella els dies 24, 27 i 28 de setembre, i el “Concurso Regional de Xiquets de Valls”, el matí del 24 de setembre. La jornada s’iniciava a les 10 del matí amb la disputa d’unes carreres de 100 metres llisos, partits de tenis i llançaments de barres, pesos i discs. Aquí sobresurten tres altres punts. Primer, la inscripció presencial de les colles castelleres participants a la seu de la Federación Gimnástica Española; al carrer de Sepúlveda de Barcelona núm. 175 entresol dreta. Segon, l’obligació que lliuressin aleshores una aportació de 5 pessetes, se suposa, per comprometre encara més la seva assistència. I tercer, el premi de 250 pessetes per a la formació vencedora: “Ante-programas deportivos / de las / Ferias y Fiestas de Ntra. Sra. de las Mercedes / Septiembre á Octubre de 1902 / Federación Gimnàstica Española / Concursos patrocinados por el Excmo. Ayuntamiento de Barcelona que se celebrarán en el campo de juego del Parque / Primer día: 24 Septiembre / Por la mañana: á las diez […] Concurso regional de Xiquets de Valls. –Premios en metálico: premio único: 250 pesetas. –Inscripción: 5 pesetas por colla […] Las inscripciones se admiten todos los días laborables de 7 á 9 de la tarde en la Secretaría General de la «Federación», Sepúlveda, 175, entresuelo, derecha” (Los Deportes: 1902. BC).

L’organització va reconsiderar l’apartat del premi, atès que les 250 pessetes en dansa van desglossar-se a l’hora de la veritat. La premsa va assenyalar aleshores que el guanyador s’enduria 150 pessetes i el segon, 100. Aquest canvi de criteri fa pensar que va pretendre’s assegurar una recompensa a la formació que quedés en segona posició si van inscriure’s tan sols dues a l’hora de la veritat o també, per prendre consciència l’organització del caràcter professional dels castellers a l’època: “Concurso regional de Xiquets de Valls. –Premios en metálico: Primer premio: 150 pesetas; 2º: 100 pesetas. –Inscripción: 5 pesetas por colla” (El Liberal: 1902. AHCB. La Publicidad: 1902. AHCB).

Los Deportes va esmentar més endavant que els dirigents de la Federación Gimnástica Española van decidir el vespre del 30 d’agost la composició de la comissió responsable entre pioners de l’esport, membres de la Federación Gimnástica Española o del món de la medecina; a l’època, la relació entre esport, salut i higiene era molt estreta. Els escollits van ser: Rafael Rodríguez Méndez, catedràtic d’Higiene de la Universitat de Barcelona, president; Llucià Miquel Farga, secretari de la Federación; i Narcís Masferrer Sala, Odón de Buen del Cos, Miquel Cambó, Joaquim Cebeira Rey, Pere Cercós, Andrés Martínez Vargas, Enric Montells, Francesc de Paula Nebot, Enrique Robledo i Rafael Rodríguez Ruíz, vocals: “Por último entretuvo largo rato la atención del Comité la lectura del Programa de los festivales deportivos que se realizarán, patrocinados por el Excmo. Ayuntamiento de esta ciudad, durante los días que duren las solemnidades que se preparan en honor de Nuestra señora de las Mercedes. / El programa quedó definitivamente aprobado, comisinándose á los Sres. Masferrer, Farga, Montells, Cebeira, Cercós, Robledo y Rodríguez Ruíz para que entiendan en todo lo concerniente á su más brillante realización” (Los Deportes: 1902. BC). De seguida també es veurà que Joaquim Cebeira Rey, Llucià Miquel Farga i Enric Montells també van exercir de jurat del concurs de castells, juntament amb el folklorista i dinamitzador cultural barceloní Aureli Capmany Farrés.

El “PROGRAMA OFICIAL DE LAS FIESTAS POPULARES DE NTRA. SRA. DE LA MERCED” va publicitar les dades principals del concurs casteller: “CONCURSOS ORGANIZADOS por la FEDERACIÓN GIMNÁSTICA ESPAÑOLA que se celebrarán en el campo de juego del Parque / Día 24 Septiembre. Por la mañana, á las diez […] Concurso regional de Xiquets de Valls. –Premios en metálico: / Premio único … 250 pesetas. / Inscripción, 5 pesetas por colla” (CDOC). Multitud de publicacions d’arreu també (Entre d’altres: Diario de Barcelona: 1902. AHCB. Diario del Comercio: 1902. AHCB. Diario del Comercio: 1902. BPT. Diario de Reus: 1902. BPT. El Diluvio: 1902. AHCB. La Dinastía: 1902. AHCB. Las Noticias: 1902. AHCB. La Publicidad: 1902. AHCB. La Renaxensa: 1902. AHCB. La Veu de Catalunya: 1902. AHCB).

Dues colles a la palestra

Distintes publicacions d’arreu també van fer-se ressò del desenvolupament del concurs casteller i déu n’hi do de la informació que aporten. Aquest conjunt de textos, de fet, esdevenen el primer corpus voluminós de cròniques estrictament castelleres d’una mateixa actuació.

Premsa de Barcelona va coincidir en l’assistència de dues formacions de Xiquets de Valls (la Colla Vella i la Colla Nova), la victòria de la Colla Vella, i el lliurament de 150 pessetes a la Colla Vella i 100, a la Colla Nova. A La Publicidad i La Veu de Catalunya va comentar-se: “A continuación se celebró un concurso de «Xiquets de Valls» siendo acogida su presencia con muestras de simpatía por parte del público. Los dos grupos concurrentes rivalizaron en agilidad y destreza, formando elevadas torres con sorprendente seguridad y limpieza. / El premio de 250 pesetas se dividió en dos; uno de 150 otorgado á la «Colla vieja», y otro de 100 adjudicado á la «Colla nueva». Terminados estos concursos cerca de las dos de la tarde se reanudaron á las cuatro en presencia de mayor público” (La Publicidad: 1902. AHCB) […] “Xiquets de Valls / Han acudit al concurs duas collas la «Nova» y la «Vella» que han fet, ab gran aplauso, diferents castells de totas menas, de tres y quatre pilans, de dos per sis, torres, etc., etc., haventse donat el premi a la colla «Vella». / El públich ha surtit mol agradat de la festa” (La Veu de Catalunya: 1902. AHCB).

La lectura dels textos a La Renaxensa, La Publicidad, Las Noticias i Los Deportes destapa nou elements més. Primer, que les Colles Nova i Vella dels Xiquets de Valls van comparèixer a l’antiga plaça d’Armes de la Ciutadella a les 12 del migdia acompanyades del so de la gralla i el timbal. Segon, la impaciència dels espectadors insinua la seva coneixença dels castells i, per tant, que molts devien provenir de l’àrea històrica dels castells. Això darrer no estranya si un punt fort de les Fires i Festes va esdevenir la reunió de diversions d’arrel de punts distints de Catalunya amb la intenció de perseguir el capteniment del major número de veïns i espectadors mitjançant expressions dels seus llocs d’origen. Aquí casen, repectivament, aquests mots de Pere Pagès Rueda, redactor de La Veu de Catalunya i amatent a les sensibilitats de més enllà de Barcelona darrere la seva condició de ser fill de Reus, i també, en el mateix sentit, del vilafranquí Lluís Via Pagès a Joventut: “era natural que la grandiosa urbe barcelonesa, composta de gent de tots els pobles catalans, al voler solemnisar aquestes festes populars de la Mercè […] recordessin als catalans aquí aplegats els jorns de festa del seu poble, lo que ab tanta joya contemplavan en els jorns ditxosos de sa infantesa” (La Veu de Catalunya: 1902. AHCB) […] “No hi hagué barriada, ni poble ni poblet dels que forman la gran urbe barcelonina, que no aportés extraordinari contingent de vehins al centre de la ciutat. Y no era sols la curiositat lo que’ls duya, sinó un sentiment més fondo: el dels recorts, el del amor al terrer nadiu” (Joventut: 1902. VINSEUM). Tercer, els valors patris dels castells, “por ser el ejercicio que más típicamente trae sello indígena”. Quart, que la Colla Nova era integrada per 54 components i la Colla Vella, per 52. Cinquè, la intervenció primer de la Colla Nova a partir d’un quart d’1 del migdia, que va durar mitja hora, i, a continuació, de la Colla Vella, és a dir, la primera notícia a hores d’ara de no plantar-se castells de manera simultània, la norma antany quan coincidien més d’una colla a plaça. L’actuació individual, però, no va imposar-se fins molts anys després, durant el període de la Renaixença Castellera; a partir de l’actuació dels Mirons i els Caneles del Vendrell el 15 d’octubre de 1930 a la Fira del Vendrell. Unes línies dibuixades al terra i que van delimitar un espai a la part central de la plaça d’Armes, que es reconeixen a les fotografies de l’esdeveniment, que es comentaran de seguida, descobreixen que tots els castells van aixecar-se en un mateix lloc, és a dir, que les colles van rellevar-se per ocupar-lo, tal com els vendrellencs Salvador Arroyo Julivert i Pere Ferrando Romeu han apuntat (S. Arroyo Julivert i P. Ferrando Romeu: 1992. P. Ferrando Romeu: 1992). Sisè, el programa millor i més solvent de la Colla Vella, que va traduir-se en la seva victòria sense discussions. La Colla Vella no va fer llenya en el tres de set en una primera temptativa, a diferència de la Colla Nova, i els seus quatre de set amb l’agulla i tres de set aixecat per sota també van superar el quatre de set i el tres de sis aixecat per sota i deixat net de la Colla Nova. La Colla Nova, per aquest ordre, va fer llenya en el tres de set a l’alçada dels quarts i va descarregar a continuació la resta de castells: el mateix tres de set (on, i això esdevé una notícia excepcional, el quart del pilar ple va fer la figuereta damunt dels altres dos quarts al baixar), el quatre de set, el tres de sis aixecat per sota (i deixat net, tal com destapen diverses fotografies), el dos de sis i el pilar de cinc. La Colla Vella, també per aquest ordre, va descarregar: el tres de set (on un dels dosos va fer la figuereta damunt dels quarts al baixar), el quatre de set amb l’agulla, el tres de set aixecat per sota, el dos de sis (també amb la figuereta d’un dels dosos) i el pilar de cinc. Les ressenyes de Las Noticias i La Publicidad,que són quasi calcades,també contenen els temps d’execució de cada construcció. Setè, el premi de 150 pessetes de la Colla Vella i el de 100, de la Colla Nova. Vuitè, el rol de jurat de Joaquim Cebeira Rey, Llucià Miquel Farga i Enric Montells. Més endavant, es recorda, es veurà que també va formar-ne part el folklorista Aureli Capmany Farrés. I novè, el llevant dels castellers entre el públic present, almenys a cura de la Colla Nova, i que va censurar-se a Los Deportes, Las Noticias i La Publicidad.

La Renaxensa va esmentar: “Eran las 12 quan s’han sentit las grallas anunciant la entrada dels Xiquets de Valls. Duas eran las collas que prenían part en aqueix concurs regional. La colla Nova de Valls composta de 54 individuos y la Vella que es de 52. A un cuart d’una la Colla Nova ha comensat ab un castell de tres pilans, y al esser al cuart pis s’ha desfet, tornant á montarlo y quedant de set pisos; al desferlo, al quedar al cuart han fet la figuereta. / Segon castell, de 4 pilans y set pisos. / Tercer castell, montat per sota de tres y de sis. / Cuart castell, de 2 y de 6. / Quint, pilá de 5. / Havía passat mitja hora y totseguit ha comensat la colla Vella ab un castell de tres y de set, fent la figuereta en lo cuart. / Segon castell, de 4 y de 7, deixant al desferlo l’espadat de 5. / Tercer castell, montat per sota, de 3 y de 7. / Cuart castell, de 2 y de 6, fent la figuereta en lo cuart, quin pilá era de 5. / Los premis s’han concedit: primer, 150 pessetas, á la colla Vella, y segon, 100 pessetas á la Nova” (La Renaxensa: 1902. AHCB).

La Publicidad: “Concurso de «Xiquets de Valls» / Se presentaron á concurso las collas denominadas Nova y Vella. / La primera elevó los siguientes castillos: / De tres pilares, derribándose la torre al minuto y medio, cuando estaban á la altura de cuatro. / De tres pilares, formando torre de siete grupos superpuestos, en 1 minuto, 33 segundos, y deshaciéndola, quedando en cinco grupos en 1 m. 27 s. / De cuatro pilares por siete, en 2 m. 10 s., deshaciéndola en 1 m. 35 s. / De tres por seis, levantada por la base en 1 m. 7 s., y deshecha en 43 s. / De dos por seis, muy bien construïda, en 1 m. 45 s., y deshecha, en 46 s., quedando finalmente establecido el pilar ó espiga de cinco hombres en 47 s., y deshecha, en 22 s. / La colla Nova recogió abundantes aplausos y donativos de la inmensa concurrencia que presenciaba el acto. / Por su parte, la colla Vella efectuó los siguientes ejercicios de tan gran destreza como de singular resistencia, digna de los más calurosos aplausos. / De tres pilares por siete de altura, en minuto 33 segundos. / De tres por cinco, en 1 m. 38 s. / De cuatro por siete, en 2 m. 36 s., deshaciéndose la torre, quedando el pilar de cinco, en 1 m. 27 s., y deshecha en 29 s. / Levantándose por la base construyeron una torre de 3 pilares por 7, en 2 minutos 27 segundos. / Finalmente elevaron un castillo de 2 pilares por 6 de altura en 1 minuto 27 segundos, deshaciéndolo en 55 segundos, y quedando una espiga de cinco en un minuto 15 segundos. / El espectáculo típico del país gustó extraordinariamente al público, que premió con repetidos aplausos á las dos collas. / El Jurado otorgó los premios en la siguiente forma: / Primer premio: Colla Vella. / Segundo premio: Colla Nova. / El Jurado lo constituían los Sres. Cebeira, Farga y Montells” (La Publicidad: 1902. AHCB).

Las Noticias: “En el concurso de «Xiquets de Valls», que se celebró ayer tarde conforme estaba anunciado, se presentaron sólo las «collas» denominadas «Nova» y «Vella». / La primera elevó los siguientes castillos. / De tres pilares derribándose la torre al minuto y medio, cuando estaban á la altura de cuatro. / De tres pilares, formando la torre de siete grupos superpuestos, en 1 minuto, 33 segundos, y deshaciéndose, quedando en cinco grupos en 1 m. 27 s. / De cuatro pilares por siete, en 2 m. 10 segundos, deshaciéndose en 1 m. 35 s. / De tres por seis, levantada por la base en 1 m. 7 s., y deshechos en 43 s. / De dos por seis, muy bien construïda, en 1 m. 45 s. y deshecha en 46 s., quedando finalmente establecido el pilar ó espiga de cinco hombres en 47 s. y deshecho en 22 segundos. / La «colla Nova» recogió abundantes aplausos y donativos de la inmensa concurrencia que presenciaba el acto. / La «colla Vella» efectuó, por su parte, los siguientes ejercicios de tan singular destreza como de gran resistencia. / De tres pilares por siete de altura, en 1 minuto 33 segundos. / De tres por cinco, en 1 m. 38 s. / De cuatro por siete, en 2 m. 36 s., deshaciéndose la torre, quedando el pilar de cinco, en 1 m. 27 s., y deshecha en 29 segundos. / Levantándose por la base construyeron una torre de 3 pilares por 7, en 2 m. 27 segundos. / Finalmente elevaron un castillo de dos pilares por seis de altura, en 1 minuto 27 segundos, deshaciéndolo en 55 segundos y quedando una espiga de cinco en 1 m. 15 segundos. / El espectáculo típico del país gustó extraordinariamente al público. / El jurado otorgó los premios á las dos «collas», siendo éstos muy aplaudidos por el numeroso público que presenció los ejercicios” (Las Noticias: 1902. AHCB).

Los Deportes: “LOS XIQUETS DE VALLS. / Este fué el número predilecto del público por ser el ejercicio que más típicamente trae sello indígena, interesando á todos los espectadores en el más alto grado. / Por ello tampoco fué de extrañar que, presentes ya las «collas» concursantes y faltando aun algún tanto para concluírse los partidos de tenis, se hicieran manifestaciones de una impaciencia que cuando se tenga la debida cultura deportiva no habrá ya ningún peligro de que pueda repetirse. Era poco más de medio día cuando las típicas dulzainas y el tamboril anunciaba que los «Xiquets» iban á comenzar sus ejercicios, y en la multitud se produjo ese movimiento de curiosidad y satisfacción que señala la terminación de un plazo que se ha deseado ardientemente. Callan los típicos instrumentos y entra en ejercicios la «Colla Nova» comenzando á encaramarse unos encima de otros. Llegan á los tres pisos, y cuando rompen las dulzainas su canto anunciando los momentos de peligro y suben el segundo grupo los que deben ocupar el cuarto, se desequilibra la torre por un movimiento sobrado brusco de abajo y todo junto un gran montón de carne humana se cae … pero no llega al suelo; los compañeros de abajo recojen en sus nervudos brazos á los caídos, que vuelven al momento á encaramarse sin que sus pies hubiesen tocado tierra, y en un minuto y 33 segundos forman una torre de siete pisos ó siete grupos superpuestos desde el suelo hacia arriba. / En la página 602 presentamos los dos grupos de esta «colla»: el de la caída en que nadie llegó al suelo y el de la torre de siete pisos que quitaron dos para quedar en cinco y luego la deshicieron totalmente en un minuto y 27 segundos. / Otra torre de cuatro pilares ó personas en cada piso, en vez de las tres de antes, otra que levantaron del suelo comenzando á formarla por la cúspide y alzándola á medida que se formaba, algunos ejercicios durante la formación y disolución de la misma, y finalmente la aguja, el pilar ó espiga de cinco hombres uno encima de otro, «l’espadat», que la llaman los técnicos, demostraron las proezas de la «Colla Nova» á la concurrencia, que no regateó sus aplausos … ni sus perras chicas y gordas á los concursantes. / Y tocóle el turno á la «Colla Vella», que salvo la pequeña variación de introducir en sus torre de cuatro pilares y siete pisos una aguja, un «espadat» de cinco en medio, que al deshacer la principal quedó enhiesta la suplementaria, puede decirse que repitió todos los ejercicios de su antagonista. Mas dicho es también en pro de los fueros de la verdad, desde el momento se notó en la «Colla Vella» algún mayor aplomo, más seguridad en los ejercicios y hasta mayor elegancia en formarlos, sostenerlos y deshacerlos. En la pág. 603 damos unas instantáneas con los ejercicios de esta «colla». / El público prorrumpió en grandes aplausos premiando los arriesgados trabajos de la «Colla Vella» y el Jurado le otorgó el primer premio de 150 pesetas, y á la «Colla Nova» el segundo premio de 100 pesetas. / Y con esto concluyó la aprovechada sesión de la mañana del día 24” (Los Deportes: 1902. BC).

El Porvenir de Valls va enorgullir-se del paper de les dues colles participants, per considerar que eren de casa, les Colles Vella i Nova dels Xiquets de Valls, tal com va sobreentendre’s de la lectura de la premsa de Barcelona: “Otro de los números que figuraban en el programa de las fiestas que se están celebrando en Barcelona, era el concurso de «Xiquets de Valls», el cual tuvo lugar el miércoles por la tarde. / Tomaron parte en él las collas Nova y Vella, que rivalizaron en limpieza, seguridad y precisión, según refiere la prensa de aquella capital. Lo que está fuera de duda es que todos los castells fueron estrepitosamente aplaudidos, y que ambas collas dejaron bien sentado su pabellón” (El Porvenir: 1902. ACAC).

En la mateixa línia són aquests mots d’El Progreso Vallense també de Valls: “levantaron con extraordinaria rapidez y consistencia sus más atrevidos castells, en medio de estrepitosos y prolongados aplausos de la inmensa muchedumbre, alcanzando el premio la colla «Vella»” (El Progreso Vallense: 1902. Citat a: P. Català Roca: 1980).

Premsa de Madrid també va estar-ne al cas: “En el concurso de los Xiquets de Valls se disputaron el premio las collas vieja y nueva” (La Época: 1902. BNE. Una nota similar a: El Liberal: 1902. BNE).

La Colla Nova de Gràcia

El Diario del Comercio i La Vanguardia, ambdós periòdics de Barcelona, van fer lloc a la publicació d’una mateixa nota. Els mots d’El Diluvio, també de Barcelona, són quasi idèntics. Aquesta coincidència parteix, suposadament, del fet de ser obra d’algú de l’organització dels concurs, d’un mateix periodista o copiar-se’ls uns i altres: “Concurso de «Xiquets de Valls». –Se presentaron la «Colla Nova» (Gracia) y la «Vella» (Valls). / El premio ofrecido de 250 pesetas se dividió en dos, habiéndose adjudicado 150 pesetas á la «Colla Vella», dirigida por Ramón Rabassó, y 100 á la «Colla Nova», que dirige Ramón Tondo. / Ambas «collas» fueron muy aplaudidas” (Diario del Comercio: 1902. AHCB. La Vanguardia: 1902. AHCB) […] “El concurso regional de Xiquets de Valls constituyó el mejor número, llamando la atencion del exorbitante grupo de personas que contemplaban los arriesgados ejercicios realizados por las dos únicas collas que se presentaron á disputarse el premio: la Nova (Gracia) y la Vella (Valls). Ambas realizaron, en medio de los mayores aplausos, las siguientes torres: de tres pilares y siete pisos con Segareta en el quinto. (Tiempo 0 h. 2’10); torre de cuatro pilares y siete pisos montada por debajo (Tiempo 0 h. 2’10); torre de dos pilares y seis pisos. El premio ofrecido de 250 pesetas se dividió en dos, habiéndose adjudicado 150 pesetas á la Colla Vella, dirigida por Ramon Rabassó, y 100 á la Colla Nova, que dirige Ramon Tondo. / A las dos de la tarde terminaron estos ejercicios, comenzando una nueva serie algo despues” (El Diluvio: 1902. AHCB).

Aquí, però, figuren dues dades distintes de les vistes fins ara. Primera, la concurrència no de la Colla Nova dels Xiquets de Valls sinó de la Colla Nova de Gràcia, és a dir, la fornada dels anomenats antics Xiquets de Gràcia a plaça a cavall dels segles XIX i XX. L’adjectiu “Nova” per a la gent de Gràcia s’explicaria per aparèixer de nou feia poc, es recorda, a hores d’ençà possiblement des del mateix 1897, a banda de la major entitat i història de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, l’altra formació concursant sense cap mena de dubte.

I segona, que Ramon Tondo va dirigir als graciencs i Ramon Rabassó, la Colla Vella dels Xiquets de Valls. El fet que Ramon Tondo Dilla, “gravat de Rabassó”, fill d’Isidre Tondo Ballart, “Isidre de Rabassó”, l’aleshores cap de la Colla Vella, pugui ser conegut com “Ramon Rabassó” pot fer pensar en un error d’interpretació o de transcripció, si no és que realment hi hagués intervingut un Ramon de cognom Rabassó o també, un altre Ramon Tondo, perquè tant Rabassó com Tondo són cognoms característics de Valls i alguns Rabassó i Tondo residien al Pla de Barcelona aleshores; a Gràcia mateix sense anar massa lluny, tal com palesen els padrons municipals de Gràcia de 1900 i 1905 (AMDG) o la notícia d’un Ramon Tondo a la Junta del gracienc “Círculo de Unión Republicana” el maig de 1910 (El Diluvio: 1910. AHCB).

La participació d’aquesta Colla Nova de Gràcia també esdevé creïble per dos altres motius. Primer, si s’entengués que no podien renunciar a una convocatòria en pròpia plaça i, a més, de les dimensions gegantines d’aquelles Fires i Festes de la Mercè, si va tractar-se d’una agrupació local i habitual a les celebracions del Pla de Barcelona d’aquell temps. I segon, per immiscir-s’hi la figura d’Andreu Vicens Rovira, de qui ja es coneix la seva participació al costat de la Colla Vella de Valls el 1892 a Barcelona mateix. Un apunt de la Comissió organitzadora de les Fires i Festes del 30 de setembre de 1902 palesa que va rebre 125 pessetes pels Xiquets de Valls del Festival Infantil al Parc de la Ciutadella de la tarda del 28 de setembre: “A Andrés Vicents por Xiquets de Valls … 125” pessetes (ACMB). I un altre, del 6 d’octubre de 1902, 310 pessetes, ai làs! per a la Colla Nova de “Xiquets de Valls” de la cavalcada històrica, artística i industrial del vespre del 5 d’octubre: “A Andrés Vicens, «Colla nova Xiquets de Valls» … 310” pessetes (ACMB). Aquí darrere, però, s’hauria d’entendre “Xiquets de Valls” com a sinònim de castellers i no necessàriament de Valls i també, s’avança, que Andreu Vicens Rovira devia representar a la Colla Vella.

La militància d’Andreu Vicens Rovira tant amb la Colla Vella de Valls, com se sap en ocasions anteriors i posteriors, com en aquest supòsit amb la Colla Nova de Gràcia fa sospesar si es va acordar abans d’hora el resultat del concurs i, en conseqüència, la repartició de les 250 pessetes en dansa, a favor de la formació amb més substrat, la Colla Vella. Aquí cal recordar que els castellers d’antany també es mobilitzaven a canvi de recompenses materials, per entendre la seva activitat de manera professional, i també, el seu hàbit, també universal, de minimitzar esforços si la tasca se solucionava amb menys suor.

Els comptes de la Comissió organitzadora de les Fires i Festes de 1902 també esmenten la presència de la Colla Vella dels Xiquets de Valls a la cavalcada històrica, artística i industrial de la tarda del 5 d’octubre, a banda de la identitat del seu capdavanter, Antoni Barull. Un altre apunt del 6 d’octubre de 1902 diu: “«A Antonio Barull «idem [Colla] vella idem de idem [Xiquets de Valls]» … 310” pessetes (ACMB).

El caràcter de dirigent tant d’Andreu Vicens Rovira com d’Antoni Barull, d’altra banda, s’explica darrere la seva condició de veïns de Barcelona. A saber, que devien estalviar als veritables caps de colla de personar-se abans d’hora a Barcelona per resoldre gestions administratives preliminars. Aquí es recorda que la inscripció al concurs s’havia de formalitzar presencialment uns dies abans a la seu de la Federación Gimnástica Española; al carrer de Sepúlveda de Barcelona núm. 175 entresol dreta.

D’Andreu Vicens Rovira ja s’ha constatat en una entrada anterior el seu vincle amb Valls, la seva residència a Barcelona i la seva condició de capdavanter casteller. I d’Antoni Barull, que algun veí de Valls no originari de Valls duia el cognom Barrull, no Barull (AHAT), i que un Antoni Barrull veí del carrer de València núm. 391 baixos de Barcelona (ACMB), va moure’s per Gràcia i va destacar per les seves aptituds de lideratge, atès que va presidir la cooperativa d’autoconsum La económica obrera –que es trobava al costat de casa seva, al mateix carrer de València núm. 383 (ACMB. Gaceta municipal de Barcelona: 1920. AHCB)– i va pertànyer a la junta del Club Esportiu Europa, el club de futbol de Gràcia per antonomàsia (El Diluvio: 1915. AHCB).

La Colla Nova de l’“Escolà

Sis elements de pes, però, també duen a defensar la participació no de la Colla Nova dels Xiquets de Gràcia sinó d’una Colla Nova vallenca, la Colla Nova de l’“Escolà”, això sí, amb l’ajut d’un gruix significatiu d’elements graciencs, i que és el que aquí es creu. Allò, de fet, que, en certa manera, ja va defensar el vendrellenc Emili Miró Fons fa quatre dècades: “un concurs que es va fer l’any 1902 a Barcelona en què la colla Nova la formaren 54 castellers i la colla Vella 52. Amb la probabilitat que estarien reforçades per castellers i afeccionats vallencs que vivien al barri de Gràcia i d’alguns d’altres de les comarques del Penedès i del Camp de Tarragona” (E. Miró Fons: 1978. CPFR).

Això justificaria que la premsa parlés d’una Colla Nova gracienca quan en realitat es tractava de la gent de l’”Escolà” i els seus amics graciencs. La Colla Nova de l’“Escolà”, es recorda, és la gent d’Anton Fàbregas Mialet, “Anton de l’Escolà”, escindida de la Colla Vella a cavall de 1894 i 1895, que van presentar-se inicialment com Colla Vella o Colla Vella de l’“Escolà”, després, Colla de l’“Escolà”, i finalment, Colla Nova de l’“Escolà” o, reduït, Colla Nova, per obrar en oposició a la Colla Vella i també, per fusionar-se amb o aplegar castellers de la Colla Nova dels “Querido” a cavall de 1901 i 1902. Aquí també s’és del parer que la Colla Nova dels “Querido” i la de l’“Escolà” van unir esforços davant d’un cert millor pas dels rivals acèrrims, la Colla Vella; qüestió, d’altra banda, que reapareixerà just dos anys més tard a Barcelona mateix, en ocasió de la plantada d’un pilar de sis a les Fires i Festes de la Mercè de 1904.

Sis elements, com s’ha dit fa un moment, plantegen i fan creure la presència de la Colla Nova de l’“Escolà” el 1902 a Barcelona. Primer, el testimoni del folklorista Aureli Capmany Farrés el 1927 en un article a la revista barcelonina Barcelona Atracción. Falta saber, però, si el pas dels anys, vint-i-cinc, molts, van enterbolir-li la memòria. Aquí va retenir el record de fer-hi cap “dos [colles] de Valls”, una, la Nova i l’altra, la Vella, i, a més, de donar-ne fe per ser-hi present en el lloc preeminent de jurat: “Dos fueron las Collas que se presentaron, la Nova compuesta de 54 individuos y la Vella con 52, las dos de Valls”: “En el programa de las fiestas extraordinarias que se celebraron en Barcelona el año 1902 […] figuró en él, un concurso regional de Xiquets de Valls organizado por la «Federación Gimnástica Española». Varios ejercicios gimnásticos integraban este concurso y entre ellos la elevación de castillos. Dos fueron las Collas que se presentaron, la Nova compuesta de 54 individuos y la Vella con 52, las dos de Valls. / Cada una de las Collas levantó cuatro torres y un espadat empleando media hora en estos ejercicios. Para la adjudicación de los premios anunciados fui invitado a formar parte del Jurado, el cual acordó conceder el primer premio de 150 pesetas a la Colla Vella y el segundo de 100 pesetas a la Colla Nova. / El numeroso público que asistió a la fiesta salió altamente complacido del espectáculo especialmente por haber figurado en un Concurso gimnástico de carácter general esta costumbre local, popular en Cataluña” (Barcelona Atracción: 1927. AHCB. Una transcripció a: La Crónica de Valls: 1927. ACAC).

Aureli Capmany Farrés va insistir-hi quatre anys després, el 1931, al capítol ‘Els Xiquets de Valls’ del volum Costums de Catalunya: “Amb motiu de les festes extraordinàries celebrades a Barcelona l’any 1902 a honor de Mare de Déu de la Mercè, la Federació Gimnàstica Espanyola organitzà varis concursos i entre ells hi figura l’elevació de castells. Van concorre-hi dues colles de Valls, la vella amb 52 individus i la nova amb 54. Tenia d’aixecar cinc castells cada colla, és a dir, quatre torres i un espadat, amb la condició de no esmerçar més de mitja hora per fet aquest exercici. Vaig ésser honorat amb la invitació de formar part del jurat per l’adjudicació de premis, concedits el primer a la Colla vella i el segon a la nova” (M. Garrich: 2005).

Segon, l’anotació manuscrita i amb una tipografia antiga “La colla vella del Escolà” que es llegeix al costat de la imatge del tres de sis aixecat per sota i deixat net en una targeta postal de l’època, els mots s’acompanyen de la data 24 de gener de 1909, del Fons Mercadé, l’arxiu documental de temàtica vallenca que el vallenc Pau Mercadé Queralt va reunir i salvar (CDOCA). Aquí s’entén que el seu autor devia estar al cas d’alguna informació definitiva, si no de què havia de precisar la identitat de la formació!

Tercer, una interpretació distinta de l’apunt d’Andreu Vicens Rovira vist una mica enrere. A saber, si no es discuteix que “«idem [Colla] vella idem de idem [Xiquets de Valls]»” al·ludeix a la Colla Vella dels Xiquets de Valls, “«Colla nova Xiquets de Valls»” també, en correspondència, a la Colla Nova dels Xiquets de Valls si les dues fórmules són calcades tret dels adjectius “nova” i “vella”. Això, però, no quadra amb què Andreu Vicens Rovira aparegui sempre al costat de la Colla Vella, fins i tot en una altra ocasió poc abans el mateix 1902, com es veurà en un capítol proper. I, per tant, això condueix a que els noms d’Andreu Vicens Rovira i Antoni Barrull es devien intercanviar de lloc en els apunts comptables, una confusió molt plausible; més si l’autor, un funcionari municipal, no devia estar al cas dels intríngulis castellers. En definitiva, que Andreu Vicens Rovira devia representar a la Colla Vella i Antoni Barrull, a la Colla Nova en realitat.

Quart, la hipòtesi que els castellers vallencs que no eren de la Colla Vella no devien restar impassibles en saber que els seus rivals acèrrims acudien a una diada castellera de tant calibre, en el marc d’una celebració aquell cop de dimensions extraordinàries i al costat d’altres elements festius vallencs també rellevants (els gegants, el gegantó Robafaves i l’àliga).

Cinquè, que la connexió entre la Colla Nova de l’”Escolà” i els Xiquets de Gràcia també s’endevini a l’ocasió següent i en una data propera; tan sols dos anys després, a les Fires i Festes de la Mercè de 1904, com ja s’ha dit una mica més enrere. L’aliança entre la gent de l’”Escolà”i els Xiquets de Gràcia devia aplanar-se per raons de coneixença, parentiu o amistat. I també, per la debilitat de les colles i la crisi econòmica i social general imperant aquell temps. Això darrer contextualitza l’enrolament de castellers en empreses avui dia contradictòries per la seva voluntat de retenir les recompenses materials que es derivaven de les actuacions si, com es recorda, aleshores els castells també s’entenien com una feina i les colles no es regien amb els paràmetres identitaris d’avui dia.

I sisè, que els Xiquets de Gràcia s’haguessin obligats a aliar-se amb els vallencs amb qui atresoraven més contactes per adonar-se de les seves poques possibilitats de concursar amb dignitat si hi feien cap en solitari davant l’evidència de la migradesa dels seus recursos humans. En aquest sentit, les fotografies dels graciencs a l’abastpresenten que mai van reunir massa efectius; amb prou feina la meitat de la pinya de la Colla Nova al Concurs de 1902, es recorda, 54 castellers. Per exemple, dues de no massa conegudes de diades properes, una de dos pilars de quatre el 8 de setembre de 1900 a les festes de Coronació de la Mare de Déu de la Bonanova de Barcelona (Hispania: 1902. AHCB) i una d’una torre, presumiblement, de cinc a la plaça de Sant Josep Oriol potser del mateix 1902.

Uns Torraires de Montblanc

El paper d’uns Torraires de Montblanc, uns altres castellers d’antany amb tots els ets i uts, però sense la projecció dels Xiquets de Valls, també sorgeix en el debat sobre la identitat de les colles concursants, atès que un número significatiu de montblanquins, una trentena, es recorda, quasi l’embrió d’una colla castellera a l’època, sembla que també va reforçar una colla de Valls. Una correspondència des de Montblanc a La Veu de Catalunya va comentar: “Una trentena dels nostres valents torraires han sigut emparaulats per una de las collas de Valls, pera formar part de la que vindrá a Barcelona per las properas festas de la Mare de Deu de la Mercé” (La Veu de Catalunya: 1902. AHCB. Uns mots similars a: Diario del Comercio: 1902. BPT).

El Diario del Comercio i La Vanguardia, de fet, també van informar de la inscripció dels Xiquets de Valls i del reclutament de castellers d’arreu: “Entre los varios festejos que se celebrarán en esta ciudad durante las próximas fiestas figurarán los populares «Xiquets de Valls», para lo cual han sido contratados en distintos sitios de Cataluña numerosas «collas» de jóvenes” (Diario del Comercio: 1902. AHCB. La Vanguardia: 1902. AHCB).

El montblanquí Ramon Cantó Espinach també va recordar-se d’aquesta trentena de torraires, ben segur, per llegir els mots a La Veu de Catalunya, tal com és anotat en una nota afegida a la seva inèdita Història de la Il·lustre i Reial Vila Du[c]al de Montblanc. L’obra és signada el 1894, però conté línies incorporades amb posterioritat, la més contemporània, el 7 de maig de 1906, un any abans de la seva mort. Cantó, però, no va identificar a cap Torraire al Parc de la Ciutadella, tampoc no va negar que no s’hi trobessin, per no estar familiaritzat amb les fesomies dels Torraires d’aleshores per faltar de Montblanc des de feia molt; d’ençà de mudar-se a Barcelona el 1877: “A primers d’Agost de 1902 una trentena de nostres valents torraires foren emparaulats per una de les colles de Valls, pera formar part de la que había de víndrer á Barcelona ab motiu de les festes de la Mercé de dit any. Ignorem si hi vingueren; puig en que de torraires en veyérem alguns, si n’hi había dels nostres ens foren del tot desconeguts per los 25 anys y més que faltem de la Vila” (R. Cantó Espinach: 1894. ACCB).

El mateix Ramon Cantó Espinach també va esplaiar-se en els tractes entre Torraires i Xiquets de Valls a l’època a la seva Història de la Il·lustre i Reial Vila Du[c]al de Montblanc. No sorprèn si la data l’obra, es recorda, el 1894, coincideix amb la frescor de les col·laboracions: “També, com á Valls, saben nostres pagesos fer torres ó castells, preparantse algún temps abáns, séns ajuda dels famosos xiquets. Si aquets compareixen á nostres Festes Majors, es més per la costum, per la ganançia y per la competençia qu’en algúns anys han volgut ferse los Caps de Colla, que aixís los titulars de nostra Vila” (R. Cantó Espinach: 1894. ACCB).

La circumstància que les notícies conegudes d’ajuts entre Torraires i Xiquets de Valls durant aquells anys al·ludeixin a la Colla Vella de Montblanc i la Colla Vella de Valls, i les hipòtesis de la presència dels Xiquets de Gràcia, no d’una segona colla vallenca, i del reforç d’aquests mateixos a la Colla Nova de l’”Escolà” duen a creure que la trentena de Torraires van fer costat a la Colla Vella de Valls. La Colla Vella de Valls va fer cap el 1895 a la Festa Major del Vendrell almenys amb una enxaneta i un aixecador de Montblanc, i va refiar-se de l’aportació de montblanquins el 21 de juny de 1903 a Montblanc. A banda, Isidre Tondo Ballart, ”Rabassó”,cap de la Colla Vella de Valls, també era popular aquell temps a la Vila Ducal per aixecar “castells a Valls i torres a Montblanc” (X. Güell Cendra i P. Ferrando Romeu: 2019).

Les afinitats personals a remolc de la defensa d’un mateix corpus polític, aquesta qüestió va restar molt present en els castells antany, també remen a favor de l’amistat entre la Colla Vella de Torraires i la Colla Vella dels Xiquets de Valls, perquè les dues formacions van professar vincles amb la causa carlina darrere l’ideari de molts dels seus components. Els castellers indecisos, a més, acabaven involucrant-s’hi darrere l’incentiu de les recompenses materials en joc, el delit de viatjar o les ganes de gresca, llibertat i esbarjo.

La colles en general, a més, ja s’ha dit, van trobar-se molt necessitades dels cops de mà d’amics durant aquells anys de creixent desmobilització de les colles. La Colla Vella de Valls encara molt més d’ençà d’afeblir-se per establir-se pel seu compte la gent d’Anton Fàbregas Mialet, “Anton de l´Escolà”, entre 1894 i 1895.

Aquesta trentena de montblanquins, d’altra banda, també van seguir la norma d’antany de reclutar-se cracs d’arreu i, en general, d’establir-se col·laboracions o aliances si no regia el sentit identitari de les colles d’avui dia. En el cas dels Xiquets de Valls és molt evident. Això explica que el número de castellers que una colla de Valls comptava al sortir de casa, no més d’una trentena, insuficients per a fites ja amb una mica d’envergadura, es multipliqués a plaça, atès que s’hi sumaven incondicionals de punts distints del territori.

El paper d’aquesta trentena de montblanquins a Barcelona arrossega més cua, atès que se’ls hauria de reivindicar gran part dels llorers si la Colla Vella de Valls va endur-se la victòria i els Torraires van aportar molts efectius, més de la meitat! La Colla Vella de Valls, es recorda, va comparèixer amb 52 elements i la Colla Nova, amb 54.

La memòria col·lectiva, de fet, potser ja va adjudicar-los-hi el mèrit si l’escriptor montblanquí Josep Maria Poblet Guarro va deixar escrit que els Torraires “Entre altres indrets, van actuar a Tarragona, a Reus, a Barcelona, i a Vilafranca”(J. M. Poblet Guarro: 1961. BiMS) i els desplaçaments a Tarragona, Reus i Vilafranca del Penedès són documentats de manera fefaent avui dia. Si no fos que Poblet va referir-se a una ocasió menys probable que se situa a les Fires i Festes de la Mercè de 1871 (X. Güell Cendra i P. Ferrando Romeu: 2019).

La fotografia

Algunes de les dades ja vistes fins ara també es descobreixen de la mà d’un gruix considerable de fotografies i, com en el cas dels testimonis de premsa, també conformen el primer corpus voluminós d’una mateixa actuació castellera. Si en un capítol anterior s’ha dit que l’organització d’una celebració sonada l’any 1892 i el potencial econòmic, social, humà, administratiu i polític de Barcelona van predisposar la publicació de la primera fotografia castellera de premsa a Barcelona, en la mateixa línia, el ressò i les dimensions de les Fires i Festes de la Mercè el 1902 també van traduir-se en el primer allau de fotografies castelleres d’una mateixa diada.

Així, disset fotografies s’han localitzat, dotze de la Colla Nova de l’”Escolà” i cinc de la Colla Vella. Les dotze de la Colla Nova de l’”Escolà” són: cinc del tres de set, dues del quatre de set, dues del tres de sis aixecat per sota, que aquí es destapa va deixar-se net, i tres de la torre de sis. Les cinc de la Colla Vella són: una d’un tres de set, dues del quatre de set amb l’agulla, una de la torre de sis i una del pilar de cinc.

El major número de fotografies de la Colla Nova de l’”Escolà” deu obeir a la suma de dos factors. Primer, a l’ordre d’actuació, és a dir, a intervenir-hi primer. I segon, al cost alt i condicionants tècnics de la fotografia aleshores. Si els materials i instruments fotogràfics sempre han resultat molt cars, la fragilitat i el major volum dels negatius fotogràfics en plaques de vidre, usades encara durant tota la primera meitat del segle XX, resultaven un altre llast per a la realització de grans reportatges d’un mateix esdeveniment. Resumit, que els fotògrafs devien esgotar la majoria de les poques plaques que duien al sarró, mai millor dit, amb els primers castellers que van sortir a la palestra.

Aquí destaquen les quatre fotografies del solsoní establert a Barcelona Adolf Mas Ginestà que van acompanyar la crònica del setmanari esportiu barceloní Los Deportes, per restar la publicació vinculada amb l’entitat organitzadora de l’esdeveniment, la Federación Gimnástica Española, i, també, les onze de la col·lecció de la família Escarré del Vendrell. El vendrellenc Josep Escarré Aymerich atresora avui dia aquestes onze fotografies darreres després que el seu pare, el també vendrellenc Josep Escarré Miró, “Pep Arina”, fundador dels Nens del Vendrell, les rescatés treballant de paleta en unes obres els anys 1950 a Ca l’”Elies” de l’Arboç, al núm. 43 de l’avinguda dels Herois de 1808, el tram urbà de la carretera N-340, la vivenda i local comercial del corredor de vins Elies Sans Elies, fill de Castellet, possiblement, quan el fill d’aquest darrer, Josep Sans Benach, “Pep Elies”, també corredor de vins i graller del ball de bastons de l’Arboç durant força anys, va muntar-hi el bar El Topolino, un punt de referència de l’Arboç del seu temps (S. Arroyo Julivert i P. Ferrando Romeu: 1992. S. Arroyo Julivert i P. Ferrando Romeu: 1997. E. Cruanyes Oliver: 1999).

Aquestes últimes onze instantànies, que inicialment n’eren dotze, possiblement, són obra d’un fotògraf de cognom Llonch, atès que això és anotat amb plom i lletres majúscules a les cantonades superior i inferior esquerra d’una d’elles (la del pilar de cinc del quatre de set amb l’agulla de la Colla Vella).

Fotografies de la Colla Nova de l’”Escolà

Cinc són les fotografies del tres de set de la Colla Nova de l’”Escolà”. La primera, d’Adolf Mas Ginestà i que va aparèixer a Los Deportes, palesa la llenya en la primera temptativa en aquest castell a l’alçada dels quarts (Los Deportes: 1902. AHCB).

A Los Deportes també es descobreix la segona imatge, també d’Adolf Mas Ginestà. Aquesta és de l’intent que va reeixir a continuació en els instants de coronar-lo l’enxaneta (Los Deportes: 1902. AHCB). Aquí –i en la resta d’imatges– també es constata la ja comentada nul·la interacció del públic. La dimensió dels ingredients esportius dels castells en aquella ocasió va traduir-se en què els dos equips a la palestra haguessin de resoldre l’encontre amb els recursos propis, perquè la col·lectivitat present va limitar-se a observar i, en el millor dels casos, admirar. Dit d’una altra manera, perquè la gent de la plaça no va donar el cop de mà indiscriminat, necessari i espontani que sorgeix quan els castells s’emmarquen en el seu àmbit natural d’acció, contextos festius, sobretot, places de la vila els migdies de diades de festa major. La fotografia també destapa, se’l veu a l’esquerra, al timbaler vendrellenc Anton Claramunt Mañé, “Ton Francàs”, ben aviat l’ànima de la colla de grallers del Vendrell coneguda també des de feia poc com els “Romees”; d’ençà d’actuar a la representació del sainet costumista En Pau de la gralla ó la festa major de la Vila del vendrellenc Ramon Ramon Vidales el 2 de juny de 1901 a l’al·ludit Teatre Romea de Barcelona. El conjunt de fotografies, de fet, tan sols evidencia la intervenció d’aquesta colla de grallers i, per tant, fa pensar que devia responsabilitzar-se d’acomboiar a les dues colles de Xiquets de Valls.

La tercera i quarta fotografies provenen de la col·lecció de la família Escarré del Vendrell i també recullen la passivitat dels espectador i, d’esquena, a tota la colla dels “Romees”, dos grallers i dos timbalers, és a dir, el número de components d’aleshores i també, el patró de colla de grallers que s’ha establert com a vendrellenc, tret del segon timbaler que finalment va eliminar-se. La tercera fotografia mostra el tres de set en el moment de carregar-se i la quarta, quan el quart del pilar ple va fer-hi la figuereta damunt dels altres dos quarts, “una prova més de l’ampli i fantasiós domini de la figuereta pels nostres castellers decimonònics” (S. Arroyo Julivert i P. Ferrando Romeu: 1997).

La cinquena fotografia també capta, des d’un altre angle, el tres amb la figuereta del quart del pilar ple. Aquesta imatge va acompanyar un reportatge genèric i amable de les Fires i Festes del periodista tarragoní i aleshores veí de Barcelona Alfred Opisso Viñas al setmanari barceloní il·lustrat Iris (Iris: 1902. BNE).

Les dues fotografies del quatre de set de la Colla Nova de l’”Escolà” són dels instants del seu carregament. La primera també és obra d’Adolf Mas Ginestà i va publicar-se a Los Deportes (Los Deportes: 1902. AHCB); més contemporàniament també al treball enciclopèdic Món Casteller (P. Català Roca: 1980). Aquí es destapa, a l’angle inferior dret, la barana on els castellers van resguardar els seus estris i robes. La segona fotografia també pertany a la col·lecció Escarré del Vendrell (S. Arroyo Julivert i P. Ferrando Romeu: 1992. S. Arroyo Julivert i P. Ferrando Romeu: 1997).

Dues instantànies es coneixen del tres de sis aixecat per sota i deixat net de la Colla Nova de l’”Escolà”. La primera, amb l’enxaneta a l’alçada dels dosos, és la targeta postal del Fons Mercadé del Museu de Valls amb l’anotació manuscrita “Colla vella de l’Escolà” que s’ha comentat més enrere a l’hora d’identificar la intervenció de la Colla Nova de l’”Escolà”(CDOCA). I la segona, una altra de la col·lecció Escarré del Vendrell (S. Arroyo Julivert i P. Ferrando Romeu: 1992. S. Arroyo Julivert i P. Ferrando Romeu: 1997), i que també es troba al Fons de la Colla Joves Xiquets de Valls.

I, finalment, tres fotografies del dos de sis de la Colla Nova de l’”Escolà”. La primera, evidencia les passes darreres de l’ascensió de l’enxaneta –és entre els terços i els dosos–. La segona, la seva coronació –l’enxaneta ja és al capdamunt–. I la tercera, l’inici de la descarregada –l’enxaneta acaba de cavalcar l’aixecador–. La primera i la segona també pertanyen a la col·lecció Escarré del Vendrell (S. Arroyo Julivert i P. Ferrando Romeu: 1992. S. Arroyo Julivert i P. Ferrando Romeu: 1997). La tercera també va realitzar-la Adolf Mas Ginestà i va publicar-se a Los Deportes (Los Deportes : 1902. AHCB); també es localitza al Fons del folklorista Joan Amades Gelats, dipositat al Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional de Catalunya de la Generalitat de Catalunya (CPCPTC); Amades devia obtenir-la de l’Arxiu Mas, iniciat pel mateix Adolf Mas Ginestà. En aquesta tercera també apareixen, ara ja de cara, els quatre integrants de la colla dels “Romees”. Aquí es reconeix que van fer sonar la primitiva gralla seca, és a dir, allò que sempre va ser la seva bandera. Un timbaler sí duu el timbal modern de llauna i tensat amb femelles amb orelles i l’altre, mentre que l’altre, Anton Claramunt Mañé, “Ton Francàs”, l’antic timbal fondo de fusta tensat amb corda i cuirs, se sobreentén, amb la intenció de contrastar el seu só amb l’altre redoblant. Els dos grallers han de ser els vendrellencs Francesc Martí Figarola, “Trip”, i Salvador Salvó Roca, “Vador Ticó” (B. Fontanals Argenter: 1996).

Cinc fotografies s’han localitzat dels castells de la Colla Vella, totes elles a la col·lecció Escarré del Vendrell (S. Arroyo Julivert i P. Ferrando Romeu: 1992. S. Arroyo Julivert i P. Ferrando Romeu: 1997). La primera, mostra un tres de set coronat, que tant pot al·ludir al tres de set normal com a l’aixecat per sota que van alçar-se en aquella ocasió. La segona, el quatre de set amb l’agulla mentre sortien els quarts del quatre. La tercera, el pilar de cinc del quatre de set amb l’agulla, parat per una sola mà pel segon, quan l’enxaneta començava el seu descens. La quarta, el dos de sis en l’instant de l’aleta. I la cinquena, la coronació del pilar de cinc final i també sostingut pel segon amb una sola mà, que no és qui va parar el pilar central del quatre amb l’agulla.

El vestuari

Aquest corpus fotogràfic també aporta una visió del vestuari casteller de l’època, és a dir, la disparitat de robes que s’estil·lava abans que s’imposés la uniformitat d’ençà de l’any 1926. Els vendrellencs Salvador Arroyo Julivert i Pere Ferrando Romeu han comentat encertadament: “Quant a la indumentària dels castellers, cal assenyalar que abunden les camises de color; la majoria, semblen de les dites de ‘pisana’ [roba de cotó amb tramat de pana amb combinacions horitzontals i verticals, o quadres de colors variats habitual en la confecció de camises o bruses]. Tanmateix, n’hi ha alguna de blanca, gairebé cap, però. / Referent als pantalons, veiem, tant el pantaló fosc –de feina– sobretot en segons i en algun terç. Però, la majoria, porten els ‘calçotets’ blans. Aquests presenten les dues típiques variants: els llargs, lligats al turmell, al pis de terços, i els ‘curts’, lligats sota genoll, als quarts i al pom de dalt. Els calçotets curts van complementats amb les calcilles de punt. / Pel que fa al tema de la faixa, tot i que la majoria són de color negre, algun terç, quarts i pom de dalt la porten de color clar –pensem que vermella o rosada–. / L’altre punt és el mocador. Hom observa, ja, l’aparició del mocador ‘de topos’, amb l’antic guarniment de ratlles blanques. El que creiem interessant de copsar és el fet que s’observen, ja, dues maneres de posar-se el mocador al cap. L’una, que en direm a ‘l’actual costum’, en què el mocador tapa totalment els cabells: es creua pel darrera i va lligat al costat. D’aquesta manera, el porten segons i terços. D’altres –els dels pisos més alts i, en particular, s’observa en alguns quarts i pom de dalt– el mocador va ‘a l’antiga’ i envolta el cap, i va, també, lligat al costat, però de tal manera que les ratlles blanques queden a la vista, i es deixa al descobert la part superior dels cabells. / Pel que fa a l’enxaneta de la Colla Vella –tot i el mal estat d’alguna de les fotografies– sembla portar quelcom brodat al pit de la camisa, tot seguint la línia dels traus i dels botons. No gosem afirmar que el de la colla Nova no ho porti; però el cert és que, en els castells d’aquesta colla, es fa difícil d’apreciar” (S. Arroyo Julivert i P. Ferrando Romeu: 1992).

El vallenc Josep Piñas Mercadé, en canvi, va opinar l’agost de 1948 a Cultura de Valls que van predominar-hi les camises blanques (no les de roba de pisana), els pantalons blancs (calçotets llargs), les calcilles entre els més menuts i els brodats a la peça superior de l’enxaneta a partir de l’observació d’una fotografia que va tenir a l’abast. El seu text, a banda, també va incloure dades de l’article d’Aureli Capmany Farrés del 1927 a la revista barcelonina Barcelona Atracción, més enrere citat, ben segur, perquè devia consultar-ne la transcripció al setmanari vallenc La Crónica de Valls el mateix any 1927: “Por cierto que en una fotografía de entonces puede apreciarse que la indumentaria ‘dels castellers’ era aún la camisa blanca y pantalón blanco con faja negra. El ‘pom de dalt’ llevaba, además, la típica ‘calcilla’ y ‘l’enxaneta’ lucía una chaquetilla azúl con bordados valiosos, muchas veces de oro y plata” (Cultura: 1948. ACAC).

Una altra imatge castellera del moment esdevé la vinyeta núm. 34, d’un total de 48, de l’“Auca de las Festas de la Mercé de 1902” editada a la Litografia del pintor, il·lustrador i decorador barceloní Antoni Utrillo Viadera, cosí germà del pintor i promotor cultural Miquel Utrillo Morlius, de qui se’n parlarà més endavant. Aquest taller es trobava al Passeig de Gràcia de Barcelona, núm. 96. Els rodolins que l’acompanyen diuen: “Els valents Xiquets de Valls / recorren carrers y plassas, / ahon fan arriscats treballs”. L’exemplar consultat forma part de la col·lecció que el farmacèutic barceloní Pere Grañén Raso va dipositar a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC).

Uns altres dibuixos i considerats de més volada són un conjunt de 26 esbossos de l’artista universal Pablo Ruíz Picasso, preparatoris del seu quadre Les senyoretes d’Avinyó, l’obra mestra del cubisme que representa el bordell del carrer del mateix nom de Barcelona que l’artista sovintejava i que per l’estructura piramidal de la seva composició avui dia es reconeix que guarda un substrat casteller. Aquests esbossos s’han datat entre el maig i juny de 1907, també el temps d’estudi i realització del quadre esmentat, i, per contenir escenes castelleres, s’argumenten com a prova del pes de la cultura catalana en l’obra de Picasso, no sempre reconeguda, arran de la seva residència i vinculació amb Catalunya. L’associació d’aquests dibuixos amb els castells de les Fires i Festes de la Mercè de 1902 s’ha fonamentat amb la certesa de trobar-se Picasso aquells dies a Barcelona, perquè seva és la il·lustració de la portada de l’edició del 5 d’octubre de 1902 d’El Liberal de Barcelona, que li van encarregar els seus amics els germans Carles i Sebastià Junyent-Vidal, propietaris del diari, que recull la desfilada d’entremesos que també va ocórrer-hi (M. Ll. Gené Rebull: 2020). Aquí, però, no es descarta que Picasso veiès més castells a Barcelona mateix en ocasions properes, sobretot, a cura de col·lectius barcelonins, molt actius a cavall dels segles XIX i XX.

D’altres instants

Els Xiquets de Valls també van deixar petja en d’altres escenaris previstos de les Fires i Festes. Així, almenys també van deixar-se veure en un Festival Infantil al mateix Parc de la Ciutadella, previst per a la tarda del 26 de setembre, que al final va esdevenir el 28 de setembre a causa de la pluja, i en una “Gran cabalgata artístico industrial”, pensada per a la tarda de l’1 d’octubre pel centre de Barcelona, que també va traspassar-se al 5 d’octubre per ploure, a banda d’altres instants dedicats al llevant de taula arreu de Barcelona.

Els breus següents palesen el llevant de taula el 24 de setembre: “Comparsas callejeras / Por entre la multitud circulaban estorbando y molestando algunas comparsas de las llegadas para tomar parte en el concurso, algunos de cuyos individuos, creyéndose quizás en plenas Guillerías soltaba tiros con los relacos motivando alarmas y sustos. / Fué una gracia que conviene eviten los agentes de la autoridad. / Entre las collas ó comparsas figuraban varios ball de bastons, Xiquets de Valls y una que ejecutaba el Ball de’n Serrallonga. Esta era numerosa y la componían varios payeses con carabina, un zagalón vestido de D.ª Juana y otros de los restantes personajes que figuran en el baile famoso” (La Publicidad: 1902. AHCB) […] “La fiesta de Nuestra Señora de las Mercedes se celebró ayer [24 de setembre] en esta capital con la solemnidad y pompa acostumbradas y con animación extraordinaria en las calles durante el día y por la noche. Al amanecer pusieron la empavesada la mayor parte de los buques mercantes. Las bandas y coros recorrieron las principales calles de la capital y pueblos agregados tocando alborada, comenzando la animación en todas partes. Además recorrían la población los gigantes de Santa María del Mar, los «xiquets de Valls» y los «balls de bastons» y «diables», disparando estos últimos al final de sus danzas cohetes y carretillas” (Diario de Barcelona: 1902. AHCB).

Aquest altre, que la dinàmica va repetir-se l’endemà, 25 de setembre, mentre no va ploure: “Los «Xiquets de Valls» y otras comparsas recorrieron ayer [25 de setembre] las calles, haciendo castillos los primeros durante las horas en que no llovió” (Las Noticias: 1902. AHCB) […] “Durante las horas que no ha llovido han recorrido la ciudad los Xiquets de Valls y otras comparsas” (La Publicidad: 1902. AHCB).

Una estona de llevant de taula

Un castell plantat durant el llevant de taula, de fet, és el tema d’una altra il·lustració que evoca aquells dies, per cert, no massa convincent, atès que el castell, de sis pisos, conté folre, manilles, puntals i que jo sé més. Aquest dibuix és obra del barceloní Ferran Xumetra Ragull i acompanya el text ‘Regeneración’ de Sebastián Farnés Badó, escriptor, folklorista i sogre del també folklorista Aureli Capmany Farrés; que es llegeix al llibre La Tierra Catalana. Narraciones, fiestas, costumbres, excursión por Cataluña,editat el 1905. Xumetra va representar el castell que, suposadament, va enlairar-se davant la vivenda de Sebastià Farnés Badó, a la ronda de Sant Pere, atenent les explicacions d’aquest darrer (DD.AA.: 1905).

El text de Farnés rememora el context i els números tradicionals que van convergir a les Fires i Festes de la Mercè de 1902. I dels castells, qüestions ja sabudes, la vestimenta, l’acompanyament musical, el número de castellers actuants, l’ajut imprescindible del públic i el castell plantat davant de casa seva. Aquest darrer, ja s’ha dit, trontolla del tot, perquè resulta amb folre i manilles: “¡Cuántas ideas melancólicas acudieron á mi mente al comenzar las fiestas de la Merced del año 1902¡ / La ciudad de Barcelona, después de la catástrofe que hizo perder á España su imperio colonial y tras larga crisi económica, estaba ansiosa de celebrar la fiesta de su Patrona, la Excelsa Redentora de cautivos, y á este deseo de la capital de Cataluña parecían responder todas las comarcas del antiguo Principado, como miembros dispersos de una gran familia que aguardan impacientes una invitación del jefe de la misma para reunirse y cambiar impresiones. Y la invitación llegó y todas las comarcas catalanas se complacieron en enviar á Barcelona los típicos é históricos monstruos con que se divierte el pueblo los días de procesión solemne: gigantes, cabezudos, tarascas, dragones, etc. / Y vinieron también los bailes populares, con los instrumentos típicos, sus uniformes de variados colores y movimientos artísticos; las sardanas, los Xiquets de Valls, las Gitanas, Serrallonga, etc., alternaron con las sociedades corales y orfeones en el empeño de hacer populares aquellas fiestas. / Las calles se adornaron; los comercios y los edificios principales rivalizaron en el adorno de sus fachadas; la ciudad entera se lanzó á la calle para saludar á las comarcas catalanas que acudían á su llamamiento. / Pero en todas aquellas fiestas no pude encontrar la alegría espontánea de aquellas otras que se hicieron célebres antes de 1888. Me parecía que en todos los pechos quedaba reservador un pesar profundo que pugnaba por salir á fuera; se me antojaba que todo el mundo se esforzaba por aparentar alegría, disimulaba el propio pesar para hacer más llevadero el pesar ajeno; se me figurba que el natural egoismo que caracteriza toda diversión, el afán individual de disfrutarla, no tomaba parte en los festejos. Veíase, sí, por doquiera un altruismo exagerado; un anhelo inmoderado de procurar que los demás se divertieran y olvidasen sus pesadumbres. / Por mi calle pasaron los Xiquets de Valls. / Se anunciaron, ya desde muy lejos, por medio de los estridentes sones de las grallas y el repiqueteo de los tambores. / Fué acercándose aquella música tradicional, de una melancolía que llega hasta el alma y bien pronto una multitud bulliciosa, un griterío inmenso llenaba toda la calle. / Presisamente delante de mi casa se levantaba un castillo. / Unos cincuenta hombres, vestidos con el clásico uniforme compuesto de calzón blanco, chaquetilla roja, faja y pañuelo á la cabeza encarnados también, formaron haz apretada, y á su alrededor unos cuantos centenares de hombres del pueblo. / A un lado las grallas y tambores hicieron la señal de levantar el castillo y atacaron vigorosamente aquel motivo que Clavé inmortalizó coreádolo; motivo melancólico, sí, pero lleno de ardimiento, vigoroso como hecho á propósito para infundir aliento á aquellos titanes en su obra de escalar el cielo. / De en medio del pelotón levantóse una torre formada por una docena de hombres subidos encima de los hombres de otros que los sostenían firmes, apretando cada uno sus brazos en el compañero vecino. / Aquella docena de hombres, que formaban el segundo piso del castillo, entrelazaron sus brazos formando cadena de hierro por encima de sus hombros, y otra docena de atrevidos atletas subió encima, de piés sobre los hombros de los que formaban el segundo piso, y formaron el tercero. / Los de abajo, que habían de sostener el peso movedizo de aquella mole humana, eran sostenidos por un círculo de nervudos brazos y pechos firmes como contrafuerte digno de tal edificio. / Y todavía más, todavía serpenteaban, agarrados á las piernas y á los hombros de los que formaban los tres pisos, media docena de jóvenes animosos que subían á lo alto, ganosos de un aplauso popular, hasta ponerse de pie sobre los hombros de los del tercer piso, formando el cuarto, y por último, un muchacho de seis á siete años, ligero como una mariposa, subió también á la cúspide, poniendo remate al castillo como la bandera que ondea en lo alto de una torre. Y al ponerse de pie En Janeta, que así se llama vulgarmente al muchacho, un aplauso general le saludó, aplauso que se repitió al ponerse en movimiento el castillo en dirección al balcón que ocupábamos. / Sonriente el muchacho cayo en mis brazos por movimiento de su voluntad, y todos los circunstantes premiamos su bizarría con algunas monedas. / Parecióme que abandonaban la calle contentos los Xiquets de Valls, y yo debo decir, en honor de la verdad, que les soy deudor de gratitud por lo que contribuyeron á desterrar de mi mente pesimismo maleantes. / Ellos me recordaron que todavía alienta este pueblo tan querido; todavía late con fuerza su corazón llamado á grandes proezas; aun vive la patria que alguien, que no la conoce, dió por muerta” (DD.AA.: 1905).

El Festival Infantil

La pluja, ja s’ha dit, va trastocar els plans del Festival Infantil, un clàssic de les Fires i Festes de la Mercè de l’època, de la tarda del 26 de setembre al Parc de la Ciutadella: “Por la misma causa, esto es, por la lluvia copiosa y persistente, se suspendieron los festejos anunciados para hoy [26 de setembre], esto es, el desfile de los gigantes, enanos y monstruos típicos, la presentación del batallón infantil de voluntarios catalanes de la guerra de África, Xiquets de Valls, el festival infantil del Parque con elevación de globos aerostáticos, el carrousel y la corrida de toros” (La Publicidad: 1902. AHCB). En aquest sentit, els Xiquets de Valls van ser-hi anunciars a partir de les 3 de la tarda: “Gran festival infantil en el Parque. Concurso de gigantes, danzas de enanos, de caballets y diablos. Sardanas, coplas ampurdanesas, rondallas, maniobras y desfile del batallón infantil de voluntarios catalanes de la guerra de África. Elevación de multitud de globos aerostáticos. Desfile de coches y automóviles” (CDOC. Multitud de publicacions van fer-se ressò del text darrer: Diario del Comercio: 1902. AHCB. Diario del Comercio: 1902. BPT. Diario de Reus: 1902. BPT. El Diluvio: 1902. AHCB. La Dinastía: 1902. AHCB. Las Noticias: 1902. AHCB. La Publicidad: 1902. AHCB. La Renaxensa: 1902. AHCB. La Veu de Catalunya: 1902. AHCB).

Els Xiquets de Valls, però, no van restar de braços creuats durant les estones que no va ploure, atès que també van dedicar-les al llevant de taula: “Aprovechando los intervalos que deja de llover, recorren las calles los gigantes, los xiquets de Valls y otras comparsas” (Heraldo de Madrid: 1902. BNE).

Dels castellers també consta que van obrar a la seva l’endemà, 27 de setembre: “Comparsas / Los de los «Xiquets de Valls» y otras recorren estos dias las calles haciendo las delicias de la gente menuda” (Diario del Comercio: 1902. AHCB).

El Festival Infantil al Parc de la Ciutadella, com ja s’ha dit, va ocórrer al final la tarda del 28 de setembre. Els castells tampoc no hi van faltar: “Los «Xiquets de Valls» hicieron tambien las delicias del público con la construcción de sus arriesgados castillos” (Diario del Comercio: 1902. AHCB) […] “El festival celebrado por la tarde [del 28 de setembre] en el Parque estuvo concurridísimo, y resultó muy del agrado del gran gentío. / Los gigantes, cabezudos y tarascas; el batallón infantil; las coplas ampurdanesas; los Xiquets de Valls; las sardanas, la elevación de aerostatos y todos los detalles de tan hermosa fiesta, hicieron las delicias de la concurrencia, que lo demostró expresivamente” (La Dinastía: 1902. AHCB) […] “A las quatre van surtir gegants y nanos de la seva estada, presentantse a la plassa d’Armas, verificant diferentas balladas, mentres el batalló infantil descansava. / Els Xiquets de Valls se presentaren després, rebentlos el públich ab marcadas mostras de satisfacció. / A dos quarts de cinch van comensar els gegants a fer l’anunciat passeig per las vías principals del Parch, per quin motiu la gent s’escampá pels jardins. / La típica comitiva va despertar la més viva curiositat. / A las cinch y a las sis de la tarde, els grans jardins presentavan un aspecto animadíssim, com may s’hagués vist. / Era entrada de fosch, que encara pels diferents portals d’entrada hi havía corrúas de gent que anava al festival. / Las músicas dels gegants que feyan la ruta, se barrejavan ab els espinguets de la música dels Xiquets de Valls, que formavan castells en diferents punts, ab els acorts de la Banda Municipal y de las coblas de sardanas” (La Veu de Catalunya: 1902. AHCB).

Els comptes de la Comissió organitzadora, com també s’ha vist més enrere, també confirmen la participació castellera al Festival Infantil al Parc de la Ciutadella (ACMB).

Uns almogàvers castellers

La pluja també va fer posposar la “Gran cabalgata artístico industrial”, una macedònia de comparses històriques i de divulgació de nous avenços tècnics, que va preveure’s per a la tarda de l’1 d’octubre i que a l’hora de la veritat va desenvolupar-se a partir de dos quarts de 8 del vespre del 5 d’octubre a causa de la pluja. La desfilada, ideada per l’enginyer, decorador, pintor i promotor cultural Miquel Utrillo Morlius, havia de seguir el recorregut següent, segons aquests mots de La Publicidad: “La comitiva saldrá del Matadero y por la calle de Tarragona llegará á la de las Cortes en toda su extensión hasta la de Balmes, seguirá por el arroyo izquierdo de esta calle, doblará al llegar á la ronda de la Universidad y tomará el arroyo derecho de la citada calle de Balmes, hasta llegar á la tranvía, desde la cual seguirá sin interrupción por las calles de antemano señaladas esto es, rambla de Cataluña, Provensa, paseo de Gracia, Caspe, paseo de San Juan y Parque, donde se disolverá” (La Publicidad: 1902. AHCB).

La Publicidad també reporta la caracterització dels Xiquets de Valls com a almogàvers, uns guerrers o soldats mercenaris, sobretot catalans o aragonesos, de l’Edat Mitjana, que va situar-se prop de la capçalera de la comitiva. De fet, tota la rua va manegar-se amb els recursos a mà, és a dir, mitjançant materials localitzats als magatzems municipals i el reclutament d’actors d’altres jornades. Aquest paper d’última hora dels Xiquets de Valls tampoc no sorprèn, atès els seus trets “mercenaris” antany: “Abrían la marcha seis municipales á caballo de gran gala, seguidos del estandarte y los trompeteros de la ciudad. / Cuatro elefantes cartagineses. / Carro con la loba romana. / Catapulta romana. / Carro con ánforas de vino. Grupo de almogávares” (La Publicidad: 1902. AHCB).

La Publicidad i La Veu de Catalunya van estar al cas dels punts on els “almogàvers” havien de plantar castells: “La cabalgata se detendrá para que evolucionen el cuerpo de almogávares (xiquets de Valls) en los siguientes puntos: Granvía (cruce Muntaner), Granvía (cruce Universidad), monumento Güell, Rambla Cataluña (cruce Aragón), Provenza, Paseo de Gracia, Caspe, Paseo de San Juan y Arco de Triumfo” (La Publicidad: 1902. AHCB) […] “En aquests punts els almugávars, o siguin els xiquets de Valls, ab trajos d’aquella época, farán alguns dels seus arriscats exercicis” (La Veu de Catalunya: 1902. AHCB).

Uns altres mots a La Veu de Tortosa esmenten que “las collas de Xiquets de Valls, en plural, van responsabilitzar-se de la comparsa dels almogàvers: “Edat mitjana /Quatre cavallers montant cavalls al ricas gualdrapas, anunciavan l’entrada a la edad mitja, espléndidamente representada per diferentas comparsas y entre ellas la formada per un centenar d’almugavers. La majoria d’aquestos pertanyían a las collas de Xiquets de Valls, vingudas ab motiu de las festas y feyan arriscats exercicis al sò de las grallas” (La Veu de Tortosa: 1902. BPT).

El tarragoní Alfred Opisso Viñas també va anotar al setmanari barceloní il·lustrat Iris que van desfilar “ochenta almogávares con tamboriles y caramillos”(Iris: 1902. BNE).

Els comptes de la Comissió organitzadora, com també ja s’ha vist més enrere, també destapen la presència de les dues formacions castelleres en aquest esdeveniment (ACMB).

Xavier Güell

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

De nou a les Fires i Festes de la Mercè el 1897

Barcelona va fer lloc als castells els dies de les Fires i Festes de la Mare de Déu de la Mercè de 1897 després d’anys de la darrera vegada. L’anterior cop recula a l’edició de 1883 quan, suposadament, una fornada dels anomenats antics Xiquets de Gràcia, una colla de l’època del Pla de Barcelona i integrada fonamentalment per elements originaris de l’àrea històrica dels castells, va actuar-hi per pròpia iniciativa. La darrera per camins oficials va ocórrer a la del 1877, també de la mà d’aquests Xiquets de Gràcia i, a més, dels Xiquets de Barcelona, una altra formació del Pla de Barcelona a plaça els anys 1877, 1878 i 1879 i que va aplegar a molts veïns de Sants.

L’emparaulament dels castells, com tota la resta de la programació, va decidir-se el 1897 tot just tres setmanes abans. El desànim al país pel desenllaç final de les rebel·lions als territoris d’ultramar, a Cuba d’ençà de 1895 i a les Filipines des del 1896 i que van comportar la seva independència al cap d’un any, el 1898, i el malestar de les classes populars, en veure que els joves de cases adinerades es lliuraven de combatre-hi, per sí comptar amb els diners per redimir-se del servei militar, van influir en el retràs de l’organització. Aquest breu a La Vanguardia fa entreveure tot això darrer: “Ayer [6 de setembre] se reunió en el despacho del Alcalde [Joan Coll Pujol] la comisión de Gobernación, con el fin de organizar el programa de festejos que se verificarán durante la octava de Nuestra Señora de la Merced, festejos que se han atemperado al estado porque atraviesa la nación y á la premura con que deben organizar-se […] fiesta infantil en el Parque con bailes típicos populares, músicas, mogigangas, juegos, elevación de globos, etc.” (La Vanguardia: 1897. AHCB).

Aquests altres mots a La Vanguardia també constaten la precipitació amb què va haver d’endegar-se tot plegat. Però, a més, els dubtes sobre el seu èxit, atesa la joventut, discontinuïtat, criteri fugisser i data de la cita. Tampoc no hi falta, una vegada més, una crítica velada als castells –i al conjunt de números tradicionals– si la majoria d’elements benpensants, es recorda, qui detentaven els càrrecs oficials i els mitjans de comunicació, se’n van desentendre per no concordar amb el seu projecte de modernitat i progrés: “El Ayuntamiento ha resuelto que este año tengamos fiestas de la Merced. Algo tarde se ha tomado el acuerdo para que los festejos que se preparan sean dignos de la importancia de Barcelona. Las fiestas populares para surtir el deseado efecto, necesitan ser organizadas con la antelación conveniente ó han de contar, cuando menos, con el arraigo de la tradición […] En cambio nuestras fiestas de la Merced han sufrido desde su institución continuas alternativas. No es, por otra parte, la última semana del mes de septiembre, que en nuesta comarca suele ser lluviosa, la época más propicia para que los festejos, aun siendo lucidos, brillen debidamente. Los partidarios de celebrarlos durante la semana de Corpus tienen en su abono la razón que les da la explendidez del tiempo, y hasta la circunstancia de no hallarse las gentes de los pueblos rurales de Cataluña y otras comarcas vecinas tan ocupadas como lo están ahora por las faenas inaplazables de la recolección de la uva, que á pesa de la filoxera, constituyen hoy todavía nuestra primera cosecha. / El programa de las fiestas que se preparran es sumamente pobre, sin ofrecer un solo número verdaderamente atractivo […] Demostración de la importancia industrial, artística, científica y literaria de Barcelona, no se hace ninguna: en esto no se ha pensado siquiera, ó aunque se hubiese caído en ello, habría faltado tiempo para disponerlo. / En cambio no podía faltar, y no faltará, por cierto, la colocación solemne de un par siquiera de primeras piedras” (La Vanguardia: 1897. AHCB).

Un espectacle del Camp de Tarragona

Una censura dels castells i, en general, de tota la programació, també apareix en un breu de La Campana de Gracia de després de l’efemèride. Aquí s’afirma sense embuts que els castells i la resta del patró de festa major de poblacions del Camp de Tarragona amb què va confegir-se el programa van desentonar, per resultar estranys més enllà de la seva zona d’origen: “–¿Tan malament ho hem fet? / –¡Psé! … S’han reduhit á organisar una festa major pel istil de la de Torredembarra, del Catllar ó d’Altafulla. Xiquets de Valls, gegants, coblas, coros … tot aixó, si be més en petit que aquí, també ho veyém en las festas nostras […] no han sigut firas y festas dignas d’una ciutat com Barcelona. Una capital com aquesta ha de fer cosas grossas, notables, que demostrin ingeni y esplendidés y s’apartin de lo que ordinariament sol ferse en vilas y viletas” (La Campana de Gracia: 1897. AHCB).

Aleshores, de tota manera, també va tenir-se ben present l’estima pels castells a Barcelona entre qui guardava lligams amb el Camp de Tarragona i també, entre el poble ras, el seu consumidor majoritari des d’antany i, alhora, el volum més ingent de població. Aquest text de La Vanguardia també no va obviar tot això darrer, ni que fos de manera condescendent i també, a més a més, davant l’evidència del poc temps de maniobra dels organitzadors de les Fires i Festes de la Mercè:“Los gigantes sacados á pasear por esas calles de Dios como cosas de gran bulto, no habrán echado de menos, las galas atmosféricas de la semana de Corpus, y las collas de los Xiquets de Valls, al levantar sus atrevidas torres por entre la apiñada muchedumbre, habrán encontrado en nuestra ciudad la misma luz y el propio ambiente que durante la buena estación suele favorecer á las fiestas mayores de los pueblos de la comarca tarraconense. / La afluencia de forasteros ha sido bastante considerable. Los trenes llegan atestados. No ha venido gente adinerada, es cierto, pues mal podía cautivarla un programa de fiestas desmedrado como ha tenido que ser por la falta de tiempo para organizarlo, y á pesar de los buenos deseos del municipio; pero en cambio se han apresurado á aprovechar las grandes rebajas establecidas por las empresas de los ferrocarriles, los amigos de divertirse á poca costa y para quienes la populosa y animada capital de Cataluña ofrece siempre, incluso en los tiempos ordinarios, poderosos alicientes” (La Vanguardia: 1897. AHCB). La referència a la participació, en plural, de “las collas de los Xiquets de Valls”, alerta, que reapareixerà més endavant.

Una defensa encara més entusiasta dels castells va tenir lloc a La Ilustración Ibérica. La circumstància de deure’s a un periodista fill de l’àrea històrica dels castells, el tarragoní Alfred Opisso Vinyes, ho explica. Aquest també va significar la procedència vallenca de la colla actuant, a diferència del que havia ocorregut en la majoria d’ocasions anteriors, atès que va escriure que “los Xiquets de Valls, [eren] esta vez auténticos”. Això últim, per tant, també reporta de retruc l’activitat a l’època a Barcelona de colles castelleres d’altres geografies, millor dit, del mateix Pla de Barcelona, més concretament, dels antics Xiquets de Gràcia. I també, malgrat tot, l’excepcionalitat dels castells encara entre els barcelonins, per no estar-ne del tot habituats (per provenir d’una altra part del país, el Camp de Tarragona) o apartar-se’n (per por o per executar-los gent humil); i, en sintonia, la recança per haver qui tan sols els valorava des d’un punt de vista costumista; com al flabiolaire Valmajour, que també se cita, personatge de la novel·la Le Roi des tambourinaires Le Valmajour de Numa Roumestan d’Alfons Daudet, escriptor occità en llengua francesa i amb connexions amb la intel·lectualitat catalana del moment. Opisso també va tenir present la perseverança del projecte municipal de les Fires i Festes de la Mercè d’ençà de 1871 per tal de forjar una identitat col·lectiva entre els habitants de la urbs de Barcelona mitjançant la instauració d’aquesta novella celebració: “Han terminado (gracias á Dios!) las Fiestas de Nuestra Señora de las Mercedes, resucitadas, según parece, al objeto de estrechar los vínculos entre Barcelona y los pueblos agregados á ella después del viaje del Sr. Navarro. La población en general ha hecho su agosto, con la venida de tantos y tantos millares de forasteros como han acudido al reclamo de los festejos: carreras de bicicletas, colocación de sendas primeras piedras para los monumentos de Rius y Taulet y del insigne dramaturgo Federico Soler (Pitarra); fiesta infantil en el Parque, á la que acudieron 10.000 niños y niñas de las escuelas municipales; castillos de fuegos artificiales; retretas; Xiquets de Valls; coros; funciones religiosas; etc. / Sería injusto negar que los festejos han entretenido mucho á la gente amiga de divertir-se […] los Xiquets de Valls, esta vez auténticos, proporcionaron grato espectáculo á los indígenas que no conocían los castells y nos procuraron inefable goce á los que somos del Camp de Tarragona, y, por ende, tan aficionados á los castells como los sevillanos á las corridas de toros. Temíame los primeros días que los Xiquets no representasen en esta cosmopolita ciudad un papel algo parecido al de Valmajour de Daudet en París pero afortunadamente no fué así, si bien por las condiciones de estas calles y casas del ensanche, tan anchas y tan altas, el espectáculo no resultaba tan magnífico como en Tarragona, Reus, Valls, Montblanch, Vendrell, Vallmoll, etc.” (La Ilustración Ibérica: 1897. ACB).

Una “numerosa colla de «Xiquets de Valls»

El programa d’actes va anunciar la presència castellera tots els dies de gresca. Les Fires i Festes van abraçar del 23 de setembre a l’1 d’octubre. Més endavant es veurà que no consten castells l’1 d’octubre. Diverses publicacions d’arreu, de Barcelona i l’àrea històrica dels castells, es recorda, el Camp de Tarragona i el Penedès, se’n van fer ressò: “Durant los dias que’s celebrin las festas recorrerán los carrers los gegants, los Xiquets de Valls, etc. etc.” (La Renaxensa: 1897. AHCB. En castellà a: La Actualidad: 1897. ACAC. Diario Catalán: 1897. AHCB. Correo de Tortosa: 1897. ACBE. Diario de Tarragona: 1897. HCT. La Opinión: 1897. HCT. La Opinión: 1897. AHCB. Lo Somatent: 1897. ACBC. La Vanguardia: 1897. AHCB).

La notícia de la contractació d’una colla castellera de Valls també es llegeix en una publicació de Reus, és a dir, de l’àrea històrica dels castells: “Para tomar parte en las fiestas de la Merced que se celebrarán en Barcelona, han sido contratados los xiquets de Valls que así mismo deben enviar á Tarragona una de sus collas [es refereix a la Colla Nova]” (La Autonomía: 1897. BVPH).

Tres colles de Xiquets de Valls existien a Valls aleshores, la Colla Nova, la Colla Vella i la Colla de l’“Escolà”. Però la presència de la Colla Nova els mateixos dies a Tarragona, els pocs contactes de la Colla de l’“Escolà”, se suposa, encara fora de casa, el major ganxo de la Colla Vella a Barcelona antany (entre d’altres raons, pel també suposat paper d’Andreu Vicens Rovira a Barcelona, el representant de la Colla Vella a Barcelona i qui va lligar-hi l’anterior contracte uns pocs anys abans, el 1892), l’alçada de més castells també aquells dies a la seu de l’associació de tarragonins veïns de Barcelona (com es veurà més endavant i hi ha insistit el vendrellenc Pere Ferrando Romeu) i la notícia que la colla tenia a la cartera el sostre de nou pisos fan pensar en la Colla Vella.

No va tenir tanta sort el concurs de grallers, els acompanyants ineludibles dels castells, que també va sospesar-se aquells dies: “Una de las festas que’s preparan á Barcelona per la Mare de Deu de la Mercé es un concurs de coblas ampurdanesas. També y pels mateixos dias se tracta de celebrar un concurs de grallas del camp de Tarragona” (La Renaxensa: 1897. AHCB).

Una nota de premsa en un conjunt de publicacions va avisar que una colla potent havia de protagonitzar els primers castells a l’1 del migdia del 23 de setembre a la plaça de Sant Jaume, a continuació de la seva arribada al cap-i-casal. El gruix dels castellers devia fer cap a Barcelona en tren, havien de desembarcar a l’estació de França, final de trajecte de la línia Valls-Barcelona, per dirigir-se tot seguit a la plaça de Sant Jaume, on havien d’actuar després de la ballada de tres parelles de gegants de la ciutat: “Contratada por la comisión de Festejos llegará hoy [23 de setembre] á esta ciudad una de las más numerosas Collas de xiquets de Valls, la cual á la una en punto de la tarde pasará á saludar al Ayuntamiento, verificando uno de sus arriesgados ejercicios frente las Casas Consistoriales. Saldrán á recibir á la expresada comitiva cuando llegue á la plaza de la Constitución [la plaça de Sant Jaume] los gigantes de la Ciudad y los del distrito de San Gervasio y los de la Casa de la Caridad” (Diario de Barcelona: 1897. AHCB. Diario Catalán: 1897. AHCB. El Diluvio: 1897. AHCB. La Dinastía: 1897. AHCB. El Correo Catalán: 1897. AHCB. El Noticiero Universal: 1897. AHCB.Un text similar a: La Publicidad: 1897. AHCB).

Diverses publicacions també van parlar dels castells a la plaça de Sant Jaume, els primers de la festa. Més ben dit, aquests són els que millor van ressenyar-se, ben segur, perquè van formar part de l’espectacle d’inici de la programació i, sobretot, per visionar-los les màximes autoritats locals. Els gasetillers d’antany, encara avui dia, prestaven més atenció als actes que comptaven amb la presència de dignataris. Més endavant es veurà que res se sap del migdia del 24 de setembre, diada de la Mare de Déu de la Mercè, que donava sentit a la celebració i quan tocaven els millors castells segons el protocol casteller i festiu, ben segur, perquè els mandataris no van comparèixer-hi. La seva absència es justifica per la tradició incipient dels castells a Barcelona aleshores, perquè sí no solen faltar als balcons dels Ajuntaments del territori històric dels castells els migdies de festa major.

Aquestes línies a La Renaxensa, i on el seu autor va fer palès déu n’hi do dels seus coneixements castellers, destapen diversos elements. Primer, la intervenció d’una ingent colla castellera, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, com s’ha establert, el 23 de setembre. Segon, la seva passada des de l’estació de França a la plaça de Sant Jaume a partir d’un quart d’1 del migdia. Tercer, la seva exhibició a la plaça de Sant Jaume a partir de l’1 del migdia. Quart, la gran expectació que va generar-s’hi, perquè la plaça era a vessar, malgrat l’inconvenient de caure-hi un sol de justícia. Cinquè, els castells d’aleshores, tots completats; per aquest ordre, el tres de set, el quatre de set amb l’agulla i el pilar de cinc aixecat per sota i caminant fins al balcó de l’Ajuntament. L’alçada dels set pisos es dedueix per esmentar-se que van ser de “cinch pisos, lo pont y l’anxaneta”. L’expressió “lo pont” tant podria referir-se als dosos com a l’aixecador, encara que guarda més números la dels dosos, perquè els dosos dibuixen aquesta figura i reapareix en una crònica de La Vanguardia,que també es veurà de seguida i on també va obviar-se a l’aixecador. Si fos així, s’hauria de dir que aleshores va assolir-se el sostre de vuit pisos, perquè s’estaria parlant de “cinch pisos”, dosos (“lo pont”), aixecador i “l’anxaneta”. Però unes fotografies, que de seguida també es comentaran, assenyalen categòricament que els castells més alts van ser de set pisos. Aviat també es veurà que una altra font recull que l’espadat al balcó no va ser de cinc sinó de sis pisos. Sisè, que la màxima autoritat present, l’Alcalde, va recollir l’enxaneta i l’aixecador del pilar al balcó, com marquen els cànons castellers. Setè, la composició de la colla de grallers acompanyant, dos grallers i dos timbalers, en sintonia amb l’habitud en els Xiquets de Valls a l’època, atès que va citar-se el paper “de grallas y tabals”. Vuitè, la notícia que antany ja es recorria als quatres amb l’agulla per guanyar-se a públics neòfits, com era el cas dels barcelonins a l’època. Els espectadors pocs entesos encara s’entusiasmen avui dia en veure sorgir una columna, un espadat, després de deconstruir-se un castell, antany un quatre. Novè, la constatació una vegada més que des de les files catalanistes s’entenien els castells com a expressió de la força i el valor de la gent del país. I desè, que l’enxaneta va aletejar les dues mans quan va coronar el castell (“l’anxaneta […] va fer «l’aleta» ab las duas mans), com ocorria antany. Aquesta referència, de fet, és la darrera coneguda d’aquesta acció a hores d’ara, com ha insistit el vendrellenc Pere Ferrando Romeu: “Ahir [23 de setembre] comensaren las festas de la Mercé de Barcelona. / A quarts d’una arribá y al só de grallas y tabals feu la passada per los carrers una numerosa colla de «Xiquets de Valls». A la una en punt [a la plaça de Sant Jaume] aixecaren un «castell» ó torra humana de tres pilans (homes) de circunferencia. Un demunt del altre arribá á tenir lo que se’n diu cinch pisos, lo pont y l’anxaneta. Lo formaren ab molta seguretat y lleugeresa lo que valgué als «castellers» un gran picament de mans quant l’anxaneta demunt del «pont» va fer «l’aleta» ab las duas mans. / Despres n’aixecaren un altre de quatre pilans ab «espadat» central de cinch pisos, pont y anxaneta. També va ferse ab molta seguretat y lleugeresa. Al desferse lo «castell» va quedar format al mitj, esbelt y airós, l’espadat central que arrencá també un espetech d’aplaudiments del públich. / Per final aixecaren per baix, aixó es, no pujant l’un damunt de l’altre, sino posantse l’un sota del altre, un espadat de cinch pisos. Quant va estar format y las grallas refilaven aquell característich espinguet, l’espadat va acostarse á la paret de Casa la Ciutat y l’anxaneta y’l xiquet de dessota van entrarhi pel balcó agafantlos lo senyor Alcalde [Joan Coll Pujol] y’ls demés regidors que allí hi havia que junt ab la gran gentada de la plassa aplaudían aquell espectacle de la terra que es verament un exercici mascle, arriscat y hermós” (La Renaxensa: 1897. AHCB).

Un pilar de sis aixecat per sota

La Vanguardia també va inserir unes línies molt sucoses que aporten tres qüestions més. Primera, que la “numerosa colla de «Xiquets de Valls»” va ser rebuda ja a la mateixa estació de França per numerosos entusiastes, el més lògic, veïns del Pla de Barcelona i que no se’n devien separar d’aleshores ençà. Aquí se sospita que no hi devia fallar, entre d’altres, Andreu Vicens Rovira, es recorda, el representant de la Colla Vella a Barcelona a cavall dels segles XIX i XX. Segona, que el pilar aixecat per sota i al balcó que va concloure l’exhibició del migdia a la plaça de Sant Jaume no va ser de cinc sinó de sis. La notícia d’altres pilars de sis aixecats per sota i al balcó aquells mateixos anys, anomenats rebentabalcons avui dia, també ho apuntala. I tercera, que es referma l’altura de set pisos del tres i el quatre de set amb l’agulla també a la plaça de Sant Jaume, malgrat dir-se que eren de “cinco pisos”, perquè van esmentar-se les figures de “los «dosos», los «quarts», «tersos» y «segons»”: “Casi al mismo tiempo que los coristas valencianos [la Societat Coral Orfeó Sant Vicenç Ferrer de València], llegaron por ferrocarril los «Xiquets de Valls». / Fueron a recibirles en la estación de Francia muchos admiradores de las célebres «collas» y en representación de Barcelona, sus más elevados personajes, ó sean los gigantes de la ciudad, los de la barriada de San Gervasio y los gigantillos de la Casa de Caridad. / Poco después de su llegada, verificaron la «passada» por las calles al són de las dulzainas y atabales, mientras se dirigían á la plaza de San Jaime para saludar al Ayuntamiento y ejecutar sus arriesgados ejercicios. / La plaza estaba ocupada por numeroso gentío y en los balcones de las Casas Consistoriales había el señor Alcalde [Joan Coll Pujol], algunos concejales y otras personas que le acompañaban. / Era la una cuando levantaron un «castell de tres pilans» y cinco pisos, con gran seguridad y ligereza, que les valió un gran aplauso. Después alzaron uno de «quatre pilans» y cinco pisos. Cuando el «anxaneta» alcanzó la cúspide, quedóse allí, se deslizaron los «dosos», los «quarts», «tersos» y «segons» y quedó enhiesto, airoso y esbelto un «espadat» de cinco pisos, que se había alzado en medio del «castell» al mismo tiempo que éste iba formándose. Un estrepitoso aplauso resonó en toda la plaza. / Es el «espadat» una columna aislada formada por varios hombres uno encima de otro sin apoyo lateral alguno. / Junto á la pared de las Casas Consistoriales se verificó otro «espadat» sumamente atrevido y arriesgado. Se formó al revés, no subiendo encima de las espaldas de los que van debajo, sino que se formó levantando el «espadat» y colocándose otro hombre debajo y sosteniéndolo sobre sus espaldas. Se levantaba todo el «espadat» otra vez á fuerza de brazos y se colocaba otro hombre debajo y así sucesivamente hasta alcanzar la altura de seis hombres, llegando el «anxaneta» al antepecho del balcón central de la casa del Ayuntamiento. Entonces cogiólo el señor Alcalde [Joan Coll Pujol] y lo entró en el balcón, verificando lo propio con el otro niño, entre grandes aplausos del numeroso gentío que había en la plaza” (La Vanguardia: 1897. AHCB).

Aquesta text de La Vanguardia va arrodonir-se amb una exposició genèrica de vuit trets genèrics dels castells. Primer, el seu protagonisme a les festes grans de la seva àrea primigènia. Aquest territori també s’acota aquí al Camp de Tarragona i, per aquest ordre, s’hi destaquen les poblacions de Valls, Tarragona, Reus i el Vendrell. Aquesta darrera, però, s’aclareix, pertany en realitat al Penedès, l’altra àrea històrica dels castells. Segon, l’exaltació dels atributs de força, valor i equilibri que singularitzen i fan tan atractiva l’activitat castellera. Tercer, una relació prou detallada dels integrants del tronc en un castell … ai làs! … de nou nét. Aquí es generalitzen tots els castellers de peus a terra sota la veu pinya –tret dels baixos–, i de nou s’assenyalen els dosos com “el «pont»” i s’obvia a l’aixecador. Quart, el rol indispensable dels grallers, perquè ja se sap que informen de l’evolució en la construcció dels castells –entre d’altres, recalquen el moment àlgid de l’aleta, quan l’enxaneta corona el castell– i animen als castellers a no defallir. Cinquè, l’expectació que desperten arreu els castells i, se subratlla, que fan restar al públic en silenci fins l’assoliment de l’aleta. Sisè, la dissort de les susceptibles llenyes. Setè, l’existència d’un repertori de construccions castelleres. I vuitè, la notícia de plantar-se castells de nou pisos, el súmmum, a places de l’àrea primigènia dels castells, on sí no hi mancava la col·laboració dels afeccionats locals. Aquí es recorda que la descripció del tronc del castell d’unes línies més enrere era referent a un castell de nou nét i també, que la darrera notícia fefaent d’un castell de nou és de no massa temps enrere, de la Colla Vella dels Xiquets de Valls el 1893 a la Festa Major del Vendrell, i, s’avança, que els Xiquets de Valls es van disculpar de no mostrar-lo aleshores a Barcelona per no reunir els efectius suficients: “En Valls, en Tarragona, en Reus, en Vendrell y en todas las poblaciones del campo de Tarragona no se celebra fiesta popular alguna, en donde sus naturales no hagan alarde de su fuerza y agilidad levantando estos atrevidos «castells», ó torres formadas por hombres robustos y ágiles ofreciendo un espectáculo viril y pintoresco que emociona y atrae, propio de una raza fuerte y vigorosa. / Allí, en el Campo de Tarragona, hay que ver levantar esos «castells». La plaza atestada de inmenso gentío que espera el momento deseado. En donde ha de alzarse la torre se apiñan entrelazando sus brazos, uniéndose fuertemente los «baixos», que ha de ser la base, sobre sus espaldas se colocan los «segóns», hombres nervudos y de una fuerza extraordinaria cuyas piernas se ven afirmadas por numerosos brazos que las sotienen; con agilidad se encaraman los «tersos» que como los demás entrelazan sus brazos para dar unidad á su esfuerzo; detrás de ellos con una agilidad que pasma suben los «quarts» á ocupar sus sitios. La torre se cimbrea y se ve que unos jovencitos, los «quints» y los «sisés», van elevando la pintoresca torre. Dos niños van subiendo y al llegar arriba forman el «pont» en donde se yergua un niño de 7 á 8 años, el «anxaneta» que es la cúspide de esta atrevida torre de cuerpos humanos. Mientras se va formando la torre, la muchedumbre, que ocupa toda la plaza y los balcones y ventanas, calla emocionada siguiendo anhelante con la vista los incidentes del espectáculo. Solamente se oye el sonido de las dulzainas que entonan un canto animado y sostenido, rematado por un grito estridente y prolongado cuando el «anxaneta», lograda ya la cúspide, levanta sus manecillas, «fa l’aleta» en señal de triunfo. / Enseguida, unos después de otros, se deslizan con una suavidad y agilidad incomprensibles y en un instante ha desparecido el «castell». / Con su atrevimiento los «castellers» logran dar variedad al espectáculo, verificando diferentes combinaciones, llegando á formar torres hasta de «nueve pisos» ó sea de nueve hombres uno encima de otro. Pero esto sólo puede hacerse en donde todo el pueblo se apiña al pie de la torre, pues en el caso desgraciado de que se derrumbe el «castell», todos levantan los brazos, sobre los cuales caen los «castellers» sin ocasionarse daño alguno. / Los «Xiquets de Valls» llegados ayer á Barcelona, recorrieron tarde y noche las calles de la ciudad, levantando atrevidas torres, seguidos de numeroso público” (La Vanguardia: 1897. AHCB).

Un reportatge fotogràfic de Francesc Brunet Recasens, músic igualadí, però veí de Barcelona des de ben menut, també recull instants de l’assolellada i expectant jornada a la plaça de Sant Jaume el migdia del 23 de setembre. Aquestes instantànies, tres en total, corroboren que els castells més alts van ser de set pisos. Una, és del quatre de set amb l’agulla (amb l’enxaneta sobre els dosos) i les dues restants, del tres de set (una, amb els dosos col·locant-se, i l’altra, amb l’enxaneta dalt de tot). Cinc més mostren la ballada de les tres parelles de gegants abans dels castells (ANC).

Poc més sobre el 23 de setembre

El Diario de Barcelona també va parlar del migdia del 23 de setembre a la plaça de Sant Jaume. Aquí l’autor va adonar-se del recurs de la faixa com a corda per enlairar als enxanetes i aixecadors dalt dels balcons, com succeeix encara avui dia, i de l’execució de “varios castillos de cinco y seis pisos”. La menció als sis pisos fa ballar si també va referir-se al pilar aixecat per sota i caminant fins el balcó de l’Ajuntament: “Despues del mediodía comenzó á afluir gentío á la plaza de San Jaime con objeto de ver la salida de los gigantes y la llegada de los «Xiquets de Valls», quienes hicieron su entrada con acompañamiento de las «grallas». Situados en la plaza, levantaron varios castillos de cinco y seis pisos y en uno de ellos caminaron hacia tocar los hombres de arriba al balcon central de las Casas Consistoriales, al que ascendieron dos de ellos con ausilio de una faja que los sostenia otro de la «colla» que de antemano se habia situado en el citado balcon, aplaudiendo el público sus atrevidas torres” (Diario de Barcelona: 1897. AHCB).

Aquests mots a La Opinión de Barcelona també van incidir en un sorprenent i inesperat penó que aleshores va lluir la colla castellera i en la “gran altura” de la seva construcció final, on els més menuts van enfilar-se al balcó de l’Ajuntament i que també referma la hipòtesi del pilar de sis aixecat per sota:“al llegar la popular comitiva á la plaza de la Constitución [de Sant Jaume], esta estaba completamente invadida por centenares de chicos y curiosos, saludando á los forasteros con una nutrida y prolongada salva de aplausos. / Al son de los timbales y gaitas, los «Xiquets», formaron sus atrevidas torres, siendo aplaudidos nuevamente por los espectadores. / El pendón de los «Xiquets» quedo depositado en el Ayuntamiento, siendo colocado en el balcon principal. / Al despedirse formaron una torre de gran altura, subiendo los más jóvenes á dicho balcón. / Después de los saludos de rúbrica, de gigantes y «Xiquets», se retiraron para saludar á las autoridades y recorrer la poblacion” (La Opinión: 1897. AHCB).

Línies més insulses d’aquests instants es llegeixen en d’altres altaveus: “Mientras tanto acudieron á la plaza [de Sant Jaume] los Xiquets de Valls cuyos fornidos y ágiles mocetones hicieron varios de sus arriesgados ejercicios entre los aplausos de la inmensa multitud allí reunida apesar del sol cuyos ardientes rayos molestaban bastante. / Los Gigantes de la ciudad, los de San Gervasio y los de la Casa Caridad, salieron á recibir á los Xiquets al son del tamboril y la dulzaina con gran regocijo de los centenares de chiquillos que invadían la plaza” (La Publicidad: 1897. AHCB) […] “Los gigantes de la ciudad y los de San Gervasio salieron ayer [23 de setembre] á medio día de las Casas Consistoriales, donde había numeroso público que los recibió con regocijo, y corrieron luego hasta el anochecer las calles de la ciudad. / A la una se presentaron en la plaza de la Constitución [de Sant Jaume] los Xiquets de Valls, que ejecutaron sus arriesgadas torres, presenciándolo el alcalde [Joan Coll Pujol] y varios concejales desde los balcones de las Casas Consistoriales y numeroso público desde la plaza” (La Publicidad: 1897. AHCB) […] “Mientras los orfeonistas [la Societat Coral Orfeó Valencià de València] eran recibidos por el alcalde [Joan Coll Pujol] y algunos concejales, llegaron á la plaza de San Jaime, precedidos de los gigantes de la ciudad, de San Gervasio y de la Casa de la Caridad, los Xiquets de Valls, los cuales hicieron algunos de sus más arriesgados ejercicios ante el numeroso público que se había reunido allí y que contemplaba aquel espectáculo gratuito, aguantando pacientemente los rayos del sol, que picaba como en los mejores dias del verano” (El Diluvio 1897. AHCB) […] “A la misma hora se presentaron en la plaza de la Constitución [de Sant Jaume] los populares «Xiquets de Valls» subiendo á saludar el señor alcalde [Joan Coll Pujol] una comisión de ellos, levantando luego distintos castillos, que fueron estrepitosamente aplaudidos por el numeroso público que llenaba la plaza. / El señor [Joan] Coll y Pujol [l’Alcalde de Barcelona], acompañado de gran número de concejales, presenció desde el balcón de su despacho los distintos ejercicios de los «Xiquets de Valls», que ejecutaron con gran limpieza” (La Dinastía: 1897. AHCB) […] “A la una de esta tarde fueron sacados de los bajos de las Casas Consistoriales los gigantes de la ciudad, los de San Gervasio y de la Casa de la Caridad. Los primeros visten el traje que usaron durante la octava del Corpus; los segundos visten trajes de estilo morisco y los terceros llevan los vestidos clásicos de la tierra. Después de hacer los saludos de ordenanza á nuestra primera autoridad local, se dirigieron á saludar al señor obispo, capitán general y gobernador civil. / A la misma hora se presentaron en la plaza de la Constitución [de Sant Jaume] los populares «Xiquets de Valls», subiendo á saludar al señor alcalde [Joan Coll Pujol] una comisión de ellos, levantando luego distintos castillos, que fueron estrepitosamente aplaudidos por el numeroso público que llenaba completamente la espaciosa plaza. / El señor [Joan] Coll y Pujol, acompañado de gran número de concejales presenció desde el balcón de su despacho los distintos ejercicios de los «Xiquets de Valls», que ejecutaron con gran limpieza” (El Noticiero Universal: 1897. AHCB) […]“Se comensan les festes de la Mare de Deu de la Mercé [el dia 23 de setembre] començant á recorrer los carrers los Xiquets de Valls y tres parelles de gegants” (La Veu de Catalunya: 1897. AHCB) […] “Los simpátichs Xiquets de Valls, que ’s troban en nostra ciutat des ‘l comensament de las festas, no podrán queixarse de la rebuda que va dispensarlos Barcelona. / Ells, podrán ser tan xichs com vulguin, pero la Pubilla va enviarlos á la estació, pera rébrels, los dos personatjes mes elevats de la ciutat. / ¡Los gegants! / L’envio d’aquets dos personatjes, no es gens desacertat, perque ‘ls xiquets son los únichs que poden correspondre á la cortesia de tan elevadas personas, fent la torre y donantlos una forta estreta de mans” (La Tomasa: 1897. AHCB).

Dues colles el 24 de setembre

La premsa també va ressenyar de manera genèrica la presència castellera la resta de dies fins el dia 30 de setembre. Com s’ha dit més enrere, res es constata de l’1 d’octubre, malgrat que va preveure’s en un principi.

Així, algunes línies indiquen que els Xiquets de Valls van tornar a la plaça de Sant Jaume el 24 de setembre, diada de la Mare de Déu de la Mercè, al migdia, amb la intenció d’encarar l’exhibició del migdia de festa major. En aquesta ocasió, com s’ha avançat més enrere, les màximes autoritats municipals no van personar-se al balcó de l’Ajuntament.

Aquests mots, però, sobresurten per esmentar el concurs de dues colles, atès que es parla explícitament de “dos comparsas”o de “las collas”. Aquesta dualitat de colles poder no va ocórrer, per tant, la seva notícia va obeir a la desinformació ja sabuda dels gasetillers d’antany, o sí, si la colla vallenca va decidir dividir-se amb la intenció d’abastar més “territori” i així augmentar les opcions de “fer bossa”, com es coneix d’altres ocasions.

Bé, guarda també números l’opció que al·ludís al debut d’una nova fornada de Xiquets de Gràcia. Dos grans motius ho avalen. Primer, si els Xiquets de Gràcia van esdevenir una agrupació local i habitual al conjunt de celebracions del Pla de Barcelona en aquells anys. I segon, si la colla vallenca va personar-se a Barcelona el migdia del 23 de setembre i a la vigília ja s’esperaven castells a la seu de la «Colonia tarraconense», associació que va aplegar a tarragonins veïns del Pla de Barcelona i que d’ençà del juliol es trobava al carrer de l’Hospital núm. 106, en honor a Santa Tecla, la patrona de Tarragona, tal com es repetirà en edicions posteriors. Aquest breu a La Opinión de Tarragona referencia els castells a la “Colonia tarraconense”: “Con motivo de la próxima fiesta de Santa Tecla, patrona de Tarragona, la «Colonia tarraconense», sociedad establecida en Barcelona, celebrará un lujoso baile y varios festejos, figurando en el programa «Los xiquets de Valls»” (La Opinión: 1897. HCT). D’altres publicacions del Camp de Tarragona també (La Actualidad: 1897. HCT. Diario del Comercio: 1897. BHMT. Diario de Tarragona: 1897. BHMT).

Bé, tampoc no s’ha descartar que la Colla Vella vallenca fos qui acudís a l’estatge de la“Colonia tarraconense” si se n’hagués responsabilitzat la secció barcelonina de la Colla Vella, comandada, a més, per un veí de la vora, es recorda, Andreu Vicens Rovira. De fet, la presència de la Colla Vella també sorgeix a partir de la interpretació dels mots de Jaume Biscamps Rimbau, “l’avi Paler”, casteller de Torredembarra de l’època de la Colla Vella, sobre el tres de set que va clavar al pis de segons una vegada al carrer de l’Hospital de Barcelona, que es llegeixen a l’entrevista sempre molt substanciosa que li va realitzar el també torrenc Josep Bargalló Valls el 1978: “I al carrer de l’Hospital de Barcelona, davant la peixeteria del Sol, el tres de set, jo i son pare de l’Anton Pujol, que li deien el Tomàs Pere Gros” (J. Bargalló Valls: 1978). I és que l’arrenglerament de Jaume Biscamps Rimbau, “l’avi Paler”, amb la Colla Vella, el seu prestigi entre aquests vallencs ja des del primer dia –per estrenar-s’hi a segons en un quatre de vuit amb tan sols 18 anys d’edat–, el seu aleshores foc nou –el debut amb els vallencs va ocórrer l’any anterior, el 1896, a la Festa Major de Torredembarra, el 4 de setembre a llaor de Santa Rosalia de Palerm–, la immediatesa entre el seu enrolament amb la Colla Vella i l’actuació a la “Colonia tarraconense”, i la localització de l’entitat tarragonina al carrer de l’Hospital de Barcelona també hi decanten la intervenció de la Colla Vella; i, de retruc, també la identitat de la formació cridada des de l’Ajuntament el 1897.

Aquestes són les línies genèriques sobre els castells del dia 24 de setembre: “Durante todo el día [24 de setembre] recorrerán los gigantes las calles de la ciudad, por las que también discurrirán dos comparsas de los típicos y populares Xiquets de Valls, que irán formando sus arriesgados y atrevidos castillos” (La Publicidad: 24 set 1897. AHCB. Una nota semblant a: El Diluvio: 1897. AHCB) […] “el dia veinte y tres [de setembre] llegaron á esta ciudad tantos forasteros, que el día siguiente [24 de setembre] el tránsito por las calles principales era bastante dificultoso […] para solaz de niños, forasteros y aficionados al baile, á las dos de la tarde salieron los gigantes de la ciudad, de San Gervasio y de la Casa de la Caridad, los cuales recorrieron las calles de Barcelona y pueblos agregados durante las férias; una comparsa de los Xiquets de Valls que hacian sus arriesgados ejercicios en varios puntos, y coplas ampurdanesas que tocaron sardanas en algunas plazas” (La Lucha: 1897. BVPH) […] “Los gigantes y las collas de Xiquets de Valls recorrieron durante todo el día [24 de setembre] las calles y paseos de la ciudad, con gran alborozo de la gente menuda” (El Diluvio 1897. AHCB) […] “Los jigantes y las collas de los Chiquets de Valls, han recorrido las calles y paseos de la ciudad y su ensanche, durante todo el día [24 de setembre], llamando la atención de la gente menuda especialmente” (La Dinastía: 1897. AHCB) […] “Durante todo el día de hoy [24 de setembre], los jigantes y las collas de los Chiquets de Valls han recorrido las calles y paseos de la ciudad y su ensanche, sembrando por doquier la alegría entre las gentes y en especial en la menuda. / Las aludidas collas han formado en diferentes puntos algunos de sus típicos castillos humanos, habiendose dirigido á eso del mediodia á la plaza de la Constitución [de Sant Jaume] con objeto de obsequiar al señor alcalde [Joan Coll Pujol] con sus trabajos, lo que no han podido realizar por estar la autoridad municipal en el besamanos celebrado en la Capitania general” (El Noticiero Universal: 1897. AHCB) […] “La colla de Xiquets de Valls recorrió muchas calles y plazas, formando sus notables torres ó castillos, que tanto llaman la atención” (La Publicidad: 1897. AHCB) […] “Hablando con franqueza hemos de decir que la población de Barcelona no ha respondido al llamamiento del alcalde adornando las calles con aquellas decoraciones y adornos que en otras ocasiones ha lucido las principales vías de nuestra capital. / A pesar de ello, la afluencia de forasteros ha sido bastante numerosa, entreteniéndose á falta de cosas mejores, en contemplar los gigantes, los Xiquets de Valls, algunas sortijas callejeras y los escasos festejos dispuestos por nuestro Municipio. / El conocido industrial Sr. Escuder sacó de su almacén el tradicional bombo [Miquel Escuder Castellà, terrassenc establert a Barcelona i conegut com el primer constructor de màquines de cosir a l’Estat Espanyol, qui per publicitar els seus productes va fer-se el 1872 amb un bombo d’acer de grans dimensions que sonava estrepitosament] que recorrió durante la mayor parte del día [24 de setembre]las principales calles de esta capital” (La Publicidad: 1897. AHCB) […] “Los «Xiquets de Valls» llegados ayer [23 de setembre] á Barcelona, recorrieron tarde y noche [del 24 de setembre]las calles de la ciudad, levantando atrevidas torres, seguidos de numeroso público” (La Vanguardia: 1897. AHCB) […] “Húbose, en fin, de contentar el público […] con presenciar las torres que levantaban los «Xiquets»” (La Opinión: 1897. AHCB).

Va faltar el castell de vuit pisos

Unes altres línies a La Renaxensa van incidir en la decepció de no veure’s el sostre de vuit pisos, el súmmum a hores d’ara més fefaent aquell temps, el migdia del 24 de setembre a la plaça de Sant Jaume, perquè va fallar el context imprescindible. Aleshores, no va reunir-se l’ajut necessari de veïns, malgrat comparèixer’n a la vigília, i tampoc, l’estímul necessari, entre d’altres raons, per no trobar-se les autoritats al balcó de l’Ajuntament. L’amor propi i la tradició que condueixen als vallencs a dur sempre el millor havien d’encaminar la superació del programa de la vigília, malgrat la fredor encara dels barcelonins pels castells. Però en aquesta ocasió els Xiquets de Valls devien aplicar la norma també vigent que els convidava a no “suar” de més si l’assumpte es resolia amb menys. Aquests mots també recuperen la concepció dels castells aquell temps a Barcelona com un número exòtic, els valors patris que els catalanistes van concedir als castells i la recança pel suport que el futbol sí gaudia. Els esports, de fet, van començar a restar protagonisme als castells d’ençà d’aquells anys; fins l’extrem de contribuir a l’estat catatònic on els castells ja es trobaven, per deixar d’interessar al jovent i a les classes populars, els seus actors i consumidors de consuetud:“Las festas de la Mercé á Barcelona, si no son tan expléndidas com altres anys, ofereixen en cambi la nota típica de las festas majors d’aquesta província ab la preséncia dels Xiquets de Valls, quals proesas en aquell ciutat eran poch menos que desconegudas. / No com á catalanistas, com á catalans havíam deplorat sempre que Barcelona, capital de la patria, no acullés en sas festas á aquella mena d’homes que, segons en [Josep] Coroleu [Inglada], fan avuy día, tramesos pels romans, los mateixos castells que’ls grechs feyan mils d’anys enrera [es refereix al seu assaig Los Xiquets de Valls y las costums populars, premiat en el Certamen Literari convocat pel Círculo Español de Valls el febrer de 1883 amb motiu de la inauguració del tram de ferrocarril Calafell-Valls]. Veritat es que en la populosa ciutat hi apareixían los xiquets com sérs exótichs. Los castells no lluhian allí con en los vilatges tarragonins, ahont l’espinguet de las grallas, entre’ls sons bullanguers dels balls de festa major, entre’ls esclafits dels tirs y las morteradas, vibra y’s destaca y regna per tots los ámbits, omplint d’alegría’ls cors. La diversió més característica y sencera de la nostra terra á Barcelona no hi trobava may admiradors. Los ciutadans s’apartavan dels castells per por, y’ls xiquets, sense ajuda, sols podían atrevirse á aixecar migrats castells de sis ó de set, ó senzills espadats de cinch. Se trobavan en mitj de tanta gent con en un desert. Tothom se’ls mirava ab curiositat, no ab l’entusiasme que á fora, ahont lo poble’ls enrotlla atapahintse, confonentse ab los castellers, formant una sola massa que vibra ab un desitj suprém de creixer, de pujar. Y creixen y pujan, y ja no es alló un conjunt de titans, que es tota una rasa, com un sol sér, qui s’enlayra. / Per altra part: las familias barceloninas, més ó menos distingidas, á qui’ls Xiquets pretenían obsequiar parant algun castell, tenían la preocupació de guardar las «bonas formas» mantenint tancat los balcons de casa seva. Sembla mentida que un poble fort, valerós, intrèpit com son los Xiquets de Valls, un poble que de tan valiosas cualitats ne fa ofrena y presentalla, no sigui ben rebut, ó, millor dit, no sigui comprés. Y no’ns desdim de la frase, puig un poble com aquell fins essent inconscient, es gran. / Sembla que aquest any los Xiquets á Barcelona hi han sigut més ben rebuts que altras vegadas. No obstant, sabém que’l dia de la Mercé no va compareixer á Casa la Ciutat ni una petita comissió del Ajuntament, y que’ls Xiquets que la esperavan á la plassa proposantse fer quan menos lo castell de vuyt, se’n hagueren d’entornar boy desayrats. / Torném á dirho: no’ns dolém d’aixó com á catalanistas, sino merament com á bons catalans. A les autoritats correspon fomentar y honrar un poch més las grans tradicions de la terra. A hont aclimatan y arrelan diversions tan estranyas al nostre modo de ser com las «corridas» de toros, aqueix «art» ple de valentía sense solta y de contorsions lúbricas y desfatxadas, bé hi podém fomentar un espectacle més auster, més nostre. No contorsions de torero ni agilitats de acróbata de circo, sino exercicis espontánis d’un poble verament mascle que fins ab sas diversions revela la altesa de sos ideals. Pera que aquest espectacle prengui vida á Barcelona no fora menester més que’l bon desitj de las autoritas. La proba la tenen en la acceptació que va tenir darrerament lo joch de pilota. Donchs pensin que ara no’s tracta de protegir cap joch, ni cap timba, sino una tradició pátria” (La Renaxensa: 1897. AHCB).

L’aleshores exotisme dels castells entre un gruix significatiu de barcelonins també se sobreentén de la lectura d’aquests mots d’una publicació catalanista d’una comarca de la vora, el Maresme: “Los Xiquets de Valls, han fet tambè ‘l seu gasto ab los arriscats exercicis montant castells humans. Lo poble barceloní sembla que aquesta vegada ja ‘ls ha rebut ab mes satisfacció y mes aquella part que de dia ‘s va decantant ab sas aficions á las cosas que son genuhinas de la catalana terra” (La Costa de Llevant: 1897. BPM).

Les línies sobre la jornada del 25 de setembre també aporten poca cosa, perquè també es limiten a constatar la presència castellera: “Los «Xiquets de Valls» seguirán durante todo el día [25 de setembre] practicando por las calles sus atrevidos ejercicios” (La Publicidad: 1897. AHCB. Uns textos similars a: El Diluvio 1897. AHCB. La Dinastía: 1897. AHCB) […] “Durante todo el día [25 de setembre], gigantes y Chiquets de Valls han seguido llamando la atención por las vías públicas, escoltados y precedidos por numerosos grupos de muchachos” (La Dinastía: 1897. AHCB).

El mateix pot dir-se en relació al 26 de setembre: “Como los días anteriores, recorrerán las calles de esta ciudad los gigantes y la colla «dels Xiquets de Valls»” (La Vanguardia: 1897. AHCB) […] “Como en los días anteriores, recorrerán las calles de esta ciudad los gigantes y la colla dels Chiquets de Valls” (El Noticiero Universal: 1897. AHCB). Bé, aquí l’ús de la fórmula genèrica “las collas de «Xiquets de Valls»”recupera la hipòtesi de l’assistència de dues colles:“Los gigantes y las collas de «Xiquets de Valls» recorren las calles, alegrando los primeros á la gente menuda, y levantando los segundos atrevidas torres que son saludables con grandes aplausos” (La Vanguardia: 1897. AHCB).

També va faltar el quatre de nou

Les línies referents al el 26 de setembre sí destapen el nivell de les millors construccions aquells dies a Barcelona, que concorden amb allò vist el migdia del 23 de setembre a la plaça de Sant Jaume, es recorda, el tres de set i el quatre de set amb l’agulla, tret del pilar de sis aixecat per sota. Aquí s’afirma que no va superar-se el sostre de set pisos, en els castells, i de cinc, en els espadats. La raó de no assaltar-se objectius més ambiciosos va raure, s’hi insisteix, en la circumstància de no aplegar-s’hi efectius suficients per faltar cultura castellera a Barcelona. De fet, com tantes vegades abans, els castells van pensar-se com un espectacle amable (sense ensurts) per a entretenir a espectadors neòfits (veïns o forasters). Aquí també s’esmenta el desencís dels vallencs per no afrontar el repte del quatre de nou, un tast del súmmum encara a la retina dels entesos, que se sap, es recorda, va veure’s almenys encara uns pocs anys enrere, el 1893 a la Festa Major del Vendrell de la mà de la Colla Vella de Valls, i va somniar-se en diverses ocasions properes; almenys el 1899 a les festes tarragonines de Santa Tecla, el 1900 a la Festa Major de Vilafranca del Penedès, el 1901 de nou a Tarragona per Santa Tecla i el 1903 a la Festa Major de l’Arboç, també amb la Colla Vella vallenca pel mig. Fos o no una justificació o un recurs publicitari, això també recupera la hipòtesi de la presència de la Colla Vella de Valls si es tracta de qui va monopolitzar les notícies de castells de nou en aquells anys, les darreres també en aquell temps pretèrit: “Los Xiquets de Valls han continuado hoy [26 de setembre] recorriendo nuestras calles, en las cuales levantaban, al son de las típicas grallas, sus arriesgadas torres; por falta de personal, no pueden efectuarse en esta capital las torres llamadas de cuatro pilans de nou, que constituyen el más arriesgado de los ejercicios que ejecutan, limitándose á levantar los castillos de siete hombres y el espadat de cinco” (La Publicidad: 1897. AHCB. Una nota similar a: El Noticiero Universal: 1897. AHCB).

La presència castellera també es constata el 28 de setembre, de nou de manera vague o condescendent: “Durante todo el día [28 de setembre] los populares Xiquets de Valls continuarán recorriendo las calles de la ciudad, formando sus arriesgados y atrevidos castillos” (La Publicidad: 1897. AHCB. Uns mots similars a: El Diluvio: 1897. AHCB. La Dinastía: 1897. AHCB) […] “A pesar de los pocos alicientes que el programa ofrece á los forasteros, la afluencia de éstos no decrece y todos los números del mismo cuentan ineludiblemente con el deseado contingente de curiosos, vecinos y forasteros, ansiosos de ver éstos y de ser vistos aquellos con cualquier pretexto […] Los Gigantes, los Xiquets de Valls, diversiones infantiles quizás, pero siempre agradables, atraen un contingente de mirones extraordinarios; al sonar el tamboril ó las grallas asómanse á los balcones los vecinos, detienen su paso los transeuntes y rodea á aquellos una masa compacta de mirones que contempla con curiosidad infantil evoluciones y ejercicios no por harto vistas menos interesesantes” (La Publicidad: 1897. AHCB).

En aquesta jornada sobresurten els dos pilars maratonians i amb relleus que van aixecar-se a les 5 de la tarda a les Rambles, a la cruïlla del carrer de la Unió, que van honorar el pas de la comitiva camí del Pla del Teatre, un lateral de les Rambles, per a la cerimònia de col·locació de la primera pedra del monument al poeta i dramaturg Frederic Soler Hubert, “Pitarra”, considerat el fundador del teatre català, davant del Teatre Principal, l’antic Teatre de la Santa Creu, el més antic de Barcelona: “Al pasar por la Rambla, los «Xiquets de Valls» levantaron arriesgadas y atrevidas torres” (La Actualidad: 1897. ACAC) […]“Los xiquets de Valls alegravan la Rambla formant una columna per banda que durá del principi al fí de la comitiva obtenint moltíssims aplaudiments pels difícils cambis que feyan” (Lo Sometent: 1897. BVPH) […] “la plaza, la Rambla y la calle de Fernando VII [carrer de Ferran], por donde debía pasar la comitiva oficial, estaban llenas de gente, y frente á la calle de la Unión se colocaron los «Xiquets de Valls», quienes practicaron arriesgados ejercicios mientras pasó la comitiva” (Diario de Barcelona: 1897. AHCB) […] “La catalana colla del Xiquets de Valls formá á ambdós costat del pas deixat per la comitiva oficial dels coneguts ab lo nom d’espadats y que sostingueren ab gran intrepidesa lo quart d’hora que per lo menos durá ‘l pas de la comitiva” (La Renaxensa: 1897. AHCB).

Una vinyeta de l’artista polifacètic barceloní, Apel·les Mestres Oñós a La Publicidad de Barcelonasobre la col·locació de la primera pedra del monument al poeta i dramaturg Frederic Soler Hubert, “Pitarra”, conté uns traços que també descobreixen la intervenció castellera a l’acte. La imatge va publicar-se amb la intenció de qüestionar la gestió de l’Alcalde, es recorda, Joan Coll Pujol (La Publicidad: 1897. AHCB).

Els Xiquets de Valls colze amb colze amb uns ashantis

Els Xiquets de Valls encara apareixen en un festival dedicat als infants, un acte recurrent a les Fires i Festes de la Mercè d’antany, que va tenir lloc la tarda del 30 de setembre al Parc de la Ciutadella i que va venir precedit d’una cercavila per la ronda Universitat, Rambles, carrer Ferran, plaça Sant Jaume, carrer Jaume I, plaça de l’Àngel, carrer Princesa i passeig de la Indústria. L’exhibició al Parc de la Ciutadella va desenvolupar-se a la plaça de la Cascada i van concórrer-hi d’altres exercicis de seguicis festius del país i, com a nota exòtica, una comparsa d’ashantis, 150 membres d’aquesta ètnia de l’actual Ghana que aleshores eren de gira per Europa.

Diverses publicacions van estar-ne al cas: “En el Parque [de la Ciutadella] habrá diversas diversiones para solaz de la gente menuda. Frente al Museo de Reproducciones se instalará un teatro de polichinelas; elevaránse varios globos aerostáticos de ocho metros de altura cada uno; habrá sueltas de palomas mensajeras, y á la vez se soltarán unos dos mil globos de goma. Los gigantes recorrerán los jardines, realizarán los Xiquets de Valls sus arriesgados ejercicios, y las bandas, situadas en distintos parajes del Parque, darán conciertos” (El Diluvio: 1897. AHCB) […] “Antes de llegar los niños de las escuelas municipales penetraron majestuosament en la gran plaza las tres parejas de gigantes acompañados de infinidad de graciosos y saltarines cabezudos. Los xiquets de Valls hacian sus típicos ejercicios al son de alegres dulzainas y tamboriles y los continuos disparos de cohetes y los numerosos montgolfiers que se elevaban acompañando del natural bullicio de la gente” (El Estandarte Católico: 1897. ACBE) […] “mientras que de la Ronda de la Universidad se encaminaba á este delicioso sitio otra comitiva formada por los aschantis, (tribu negra), gigantes, enanos, cabezudos y xiquets de Valls. Reunidos todos en la plaza de Armas [del Parc de la Ciutadella], han pasado á la de la Cascada, donde los aschantis han ejecutado varios juegos; y habiendo regresado todos á la primera, se ha servido la merienda á los alumnos” (La Lucha: 1897. BVPH) […] “Próximamente á las cuatro llegaba al Parque [de la Ciutadella] la primera comitiva, que se organizó á las dos en la Ronda de la Universidad y siguió el trayecto ya anunciado. Abrían la marcha algunos municipales de á caballo, siguiendo los gigantes y cabezudos, los Xiquets de Valls y algunos negros de la tribu de los Aschantis. Despues de dar una vuelta á la plaza de Armas, los africanos se dirigieron á la plazoleta de la Cascada para recibir á los niños, mientras los gigantes y cabezudos hacían las delicias del público, en compañía de los Xiquets con sus arriesgados ejercicios” (El Diluvio: 1897. AHCB) […] “La tribu aschanti, los gigantes, los enanos y los Xiquets de Valls contribuyeron grandemente al esplendor del festival” (La Publicidad: 1897. AHCB) […]“abrían la marcha los municipales vestidos de gran gala, á los que seguían los gigantes de la ciudad, los de San Gervasio y los de la Casa de Caridad, los enanos ó cabezudos, «Xiquets de Valls», los aschantis ocupando lujosos carruajes de dos caballos, ostentando en uno la bandera de su país, y en el último iban los jefes de la tribu […] se elevaron globos, los gigantes y enanos recorrieron aquellos jardines, los «Xiquets de Valls» verificaron sus ejercicios y en un teatro Guignol se entretenía á la gente menuda. Además las bandas del Asilo Naval y Casa de Caridad tocaban continuamente” (Correo Catalán: 1897. AHCB) […] “A las dos y media en punto salieron de sus villorrío de la Ronda de la Universidad los «aschantis», á quienes habían ido á buscar los cuatro gigantes que ha lucido sus hechuras durante estas fiestas por las calles de Barcelona, y precedidos de tan elevados personajes, de los cabezudos y de los «Xiquets de Valls», y abriendo calle unos guardias municipales de media gala, se dirigieron en carretelas, siguiendo el itinerario que anunciamos ayer, al Parque […] Enmedio de aquella muchedumbre de niños, corriendo alegres y traviesos, de aquí para allá, riéndose de los gigantes, á sus mismas barbas, y quedándose con la boca abierta ante las humanas torres levantadas por los valientes «xiquets de Valls», un filósofo cavilaria, procurando sacar de todo ello el verdadero sentido de la existencia … Un periodista no puede hacer más que relatar fiesta tan hermosa” (La Vanguardia: 1897. AHCB).

Xavier Güell

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Els Xiquets de Valls van tornar a Barcelona el 1892

La Colla Vella dels Xiquets de Valls va fer cap a Barcelona els dies 13 i 14 d’octubre de 1892 en ocasió de la commemoració del 4rt centenari del descobriment d’Amèrica per Cristòfor Colom, després de molts anys, setze, de la darrera visita d’una colla castellera vallenca al nucli històric de Barcelona. L’anterior notícia dels Xiquets de Valls recula a l’actuació de la Colla de la Muixerra, avantpassada de la mateixa Colla Vella, els dies 4, 5 i 6 de març de 1876 a les celebracions per la fi de la Tercera Guerra Carlina. La ciutat, de tota manera, no va restar orfe de castells, perquè diverses formacions del mateix Pla de Barcelona, constituïdes ni que fos a corre-cuita per veïns originaris de l’àrea històrica dels castells, el Camp de Tarragona i el Penedès, però, sobretot, de Valls, van alçar-n’hi mentrestant.

Les associacions barcelonines Roger de Flor i Berenguer, que obraven plegades i s’arreceraven al mateix estatge, un primer pis del carrer de la Diputació, van llançar la idea de contractar uns Xiquets de Valls el 1892. El caràcter catalanista d’ambdues entitats fa pensar que van entendre els castells com a expressió de la força i el valor de la gent del país i, a més, sense reserves, per també considerar-los aliens a interferències mundanes o modernes darrere el seu origen rural i desenvolupar-se d’habitud, entre d’altres llocs, en petites poblacions del Camp de Tarragona i el Penedès.

Els capdavanters d’ambdues entitats van plantejar-ho als organitzadors de la commemoració del descobriment d’Amèrica, que comptaven amb el vist-i-plau de l’Ajuntament, en una lletra datada aquell 1 d’agost. La solució de l’allotjament dels castellers en tendes de campanya de l’exèrcit tampoc no passa desapercebuda: “Las Asociaciones tituladas Centro Roger de Flor, y Círculo Recreativo Berenguer, cuyo domicilio social lo tienen en el piso 1º de la Casa número 455 de la Calle de la Diputacion, tienen el honor de proponer á la Junta de Ferias y Fiestas de esta Capital al obgeto de obtener su aprovacion el siguiente programa de festejos, para conmemorar cual corresponde el 4º Centenario del Marino ilustre Cristobal Colon […] 4º Nombramiento de una Comision para que proceda á Contratar los Xiquets de Valls y los Morteretes […] 9º Solicitar del Excmo. Sr. Capitan General del Distrito, que si no tiene inconveniente, facilite dos ó tres tiendas de Campaña para poder colocar en su interior á los Enanos [de Tarragona] y á los Xiquets de Valls durante su permanencia en esta Capital” (ACMB).

La premsa de Barcelona va fer-se’n ressò a continuació: “Los círculos recreativos «Berenguer» y «Roger de Flor», han presentado al Alcalde un proyecto de festejos que se proponen celebrar en el distrito de la Concepción, con motivo del descubrimiento de América. / Se levantará un espacioso entoldado para bailes y conciertos, á beneficio de los pobres, en la plaza de Tetuán, y se organizará una cabalgata alegórica del descubrimiento del Nuevo Mundo, durante la cual se recogerán limosnas para los pobres, que serán distribuidas por las señoras é hijas de dichos círculos y por los alcaldes de barrio. / Además, se gestionará del Ayuntamiento de Tarragona que ceda la comparsa de enanos, y serán contratados los «Xiquets de Valls», que levantarán sus arriesgadas torres en varios puntos de la ciudad” (La Vanguardia: 1892. AHCB). Una nota similar va publicar-se també a la premsa catalanista de Barcelona (La Renaxensa: 1892. AHCB).

Els Xiquets de Valls eren en decadència

L’empresa va seguir el seu recorregut. El corresponsal vallenc de La Renaxensa també va estar al cas poc després, a finals d’agost, dels contactes amb la Colla Vella dels Xiquets Valls i també, de la desestructuració de les colles vallenques aleshores i, en extensió, de l’activitat castellera arreu; en sintonia amb la crisi social i econòmica al Camp de Tarragona i al desinterès galopant pels exercicis de seguicis festius arreu. Si la Colla Nova era esvanida, la Colla Vella no les tenia totes. El número de castellers que la Colla Vella pensava mobilitzar, 50, durant les dues primeres setmanes de les festes, i 70, la setmana següent, les xifres s’acullen als paràmetres de l’època, també hi apareix: “S’están fent gestions pera que durant las festas del centenari de Colón, vinguin á aqueixa capital la colla vella dels xiquets de Valls. Cas d’avenirse hi hauria á Barcelona 50 castellers en los catorze primers dias de las festas y 70 en los sis dias últims, durant los quals aixecarían sos castells més alts y atrevits la colla vella que estava mitj desorganitzada (la nova ja ho está del tot) tornará á organisarse completament” (La Renaxensa: 1892. AHCB).

La circumstància que aleshores tan sols operés la Colla Vella i, per tant, amb qui es devia contactar des de Barcelona, també es desprèn de la lectura d’una altra correspondència a La Renaxensa unes setmanes abans, la primera setmana d’agost, sobre la Festa Major de Vilanova i la Geltrú a llaor de la Mare de Déu de les Neus, el 5 d’agost: “Fins hem tingut Xiquets de Valls [la Colla Vella], cosa que fa anys que no havíam vist [des de la Festa Major de les Neus de 1883], y que es molt posible no torném á veurer, si s’efectua, com nos digueren, próximament la disolució de la darrera colla que’n resta” (La Renaxensa: 1892. AHCB).

No tants dies de castells

De jornades castelleres, però, no en van haver tantes el 1892 a Barcelona, es recorda, que a La Renaxensa va assenyalar-se’n una vintena, perquè el programa oficial d’actes en va preveure tan sols una, el 13 d’octubre, a l’hora de la veritat. Aleshores, els Xiquets de Valls havien de comparèixer a la “Gran kermesse”, una macedònia d’espectacles a partir de les 3 de la tarda al Parc de la Ciutadella, que la pluja va fer posposar a l’endemà, 14 d’octubre. La diada, a més, tampoc no va desenvolupar-se a l’estil habitual, és a dir, en un espai públic d’accés gratuït, per tant, amb la facultat de predisposar el concurs d’espectadors a la pinya, perquè va idear-se com un espectacle tan sols per ser visionat. Així, els presents van haver d’adquirir una entrada per accedir-hi i, a dins, limitar-se a observar; fins i tot amb l’opció de fer-ho asseguts galdosament en una cadira llogada; 2 pessetes va costar l’entrada; 1, a partir de les 6 de la tarda; i 25 cèntims, el tiquet de la cadira: “Teatros de polichinelas, gran teatro rústico con baile fantástico, teatro para equilibristas, prestidigitarores, ventrilocuos y cante y baile andaluz, plazuela especial para sardanas con la música característica del país; gimnastas y funámbulos; gigantes, enanos, ball de bastons, xiquets de Valls; tombola y venta de objetos; paseos en camellos y borriquitos, elevacion de globos aerostáticos, fuegos artificiales y desfile de una retreta y marcha de antorchas” (AHCB). Diverses publicacions també van publicar el programa (Correo Catalan: 1892. AHCB. Diario de Barcelona: 1892. AHCB. Diario Catalan: 1892. AHCB. La Dinastía: 1892. AHCB. La Renaxensa: 1892. AHCB. La Vanguardia: 1892. AHCB).

La contractació dels castells també va materialitzar-se finalment d’una altra manera. El resum de la reunió del 13 de setembre de la Comissió Organitzadora de la celebració palesa que, d’entrada, va desestimar-se, per falta de cabals, la participació de la colla que va postular-se i més enrere s’ha dit que l’Organització va adreçar-se a la Colla Vella de Valls. Aquí, però, cal aclarir que s’està parlant de la mateixa formació, la Colla Vella de Valls, perquè Andreu Vicens Rovira, qui va oferir els serveis d’una colla, com de seguida es veurà, era el representant de la Colla Vella a Barcelona a l’època: “Xiquets de Valls. Dadas cuentas por el Sor. [Domènec] Català de haberle manifestado el director de la comparsa típica titulada «Xiquets de Valls» deseos de que fuera contratada por la Comisión para practicar en público sus ejercicios durante las próximas fiestas; se acordó no es posible acceder á lo solicitado por falta de consignación en presupuesto” (ACMB). Els organitzadors, per contra, sí no van regatejar recursos a un altre número patri, les audicions de sardanes, ja de bon principi. Quatre cobles van llogar-se: Tortellà, representada per Martí Santaló; La Principal de la Bisbal, per Antoni Agramunt; Pep de Figueres, per Fèlix Sans; i Farnense, per Joan Jubany (ACMB).

Andreu Vicens Rovira a la palestra

Els castells van lligar-se dies després, tal com es llegeix a la reunió dels organitzadors del 20 setembre. La continuació dels problemes a la caixa va derivar en què s’autoritzés als Xiquets de Valls que van oferir-se en la carta abans vista tan sols a canvi de la llibertat de realitzar el llevant de taula arreu de la ciutat. Els castellers devien acontentar-se amb aquesta solució davant la falta d’oportunitats. Aquí cal recordar l’estat catatònic en el món dels castells aleshores, i també, la previsió d’un llevant de taula substanciós, atès el potencial econòmic i humà de Barcelona. Així, més endavant es veurà que, per exemple, van fer cap el vespre del 13 d’octubre a un festival catalanista al Teatre Romea.

El llevant de taula eren les actuacions amb intencionalitat recaptatòria que el conjunt d’exercicis de seguicis festius executaven antany per compte propi en cases particulars o entitats durant els instants no compromesos pel programa oficial d’actes. Aquest afany lucratiu dels actors dels seguicis festius va incentivar-se d’ençà de desvincular-se dels gremis durant la primera meitat del segle XIX, un cop van desaparèixer aquests darrers per la liberalització del treball i la vida personal. Fins aleshores i d’ençà de l’Edat Mitjana, el poble ras s’havia aplegat, en funció del seu ofici, en confraries i, més endavant, en gremis, encaixonant-se tota la població dins d’un ordre jeràrquic ascendent que s’escenificava a les desfilades solemnes. Els gremis, entre d’altres entitats, van concórrer a les desfilades amb els seus prohoms, la seva ensenya, la imatge del seu Sant protector i l’exercici festiu que mantenien. L’esfondrament dels gremis, amb tot, no va comportar la fi de les manifestacions de carrer, però sí que s’haguessin de vertebrar a remolc d’altres fórmules i amb la qüestió pecuniària a l’epicentre. Així, la majoria dels seus actors, que aleshores van destacar per la seva condició humil i per reunir-se per afinitats personals o pel lideratge d’un cap de colla, van centrar-se en l’apartat monetari, obrant com uns professionals a temps parcial, amb la pretensió de complementar la seva economia de subsistència, a banda de satisfer camins de gaudi o de sociabilitat.

A la reunió del 20 de setembre de la Comissió organitzadora del 4rt centenari del descobriment d’Amèrica també sorgeix la identitat del capdavanter de la colla castellera, Andreu Vicens Rovira, veí del carrer de Balmes, núm. 13, porteria de Barcelona, l’home dels castells a Barcelona aquell temps, atès que va obrar com a representant de la Colla Vella i, alhora, amb alguna ascendència entre els Xiquets de Gràcia, els castellers barcelonins de l’època: “Xiquets de Valls. D. Andrés Vicens, habitante en la calle de Balmes, número 13, portería, representante de la comparsa titulada «Xiquets de Valls», pidió autorizacion para que dicha comparsa pueda durante las próximas ferias y fiestas practicar sus ejercicios por la vías públicas de esta capital sin subvención alguna, acordándose a conformidad con lo solicitado” (ACMB).

La relació d’Andreu Vicens Rovira amb la Colla Vella dels Xiquets de Valls també es referma darrere el seu lligam familiar amb Valls. Això s’ha intuït d’entrada darrere la coneixença de la retenció a l’oficina de Correus de Valls l’octubre de 1898 d’una carta de “don Andrés Vicens, Barcelona” (La Actualidad: 1898. ACAC) i que alguns veïns de Valls de l’època, originaris del Pont d’Armentera, compartissin el cognom Vicens (AHAT).

El vendrellenc Pere Ferrando Romeu ha estirat encara més el fil i ha establert categòricament la relació profunda d’Andreu Vicens Rovira amb la pàtria dels castells i els castells, atès que ha descobert la impagable informació que va néixer al Pont d’Armentera el 19 de juny de 1852, fill de Just Vicens Breu, espardenyer, i Teresa Rovira Targa, ambdós del Pont d’Armentera, i que tres dels seus avis eren també del Pont d’Armentera i un, l’àvia paterna, Antònia Breu, de Valls; a partir de la consulta dels Llibres Sagramentals de la Parròquia de Santa Maria Magdalena del Pont d’Armentera (AHAT).

Aquestes arrels al Pont d’Armentera aporten substrat casteller, perquè la població és a tocar de Valls i, sobretot, pels seus fonaments castellers sòlids, atès que a l’època ja va acollir castells de nou pisos –el súmmum antany–, la visita habitual de les colles de Valls –les dues alhora també sovint– i la vitalitat d’elements locals –aquests darrers també en ocasions aplegats en dues formacions rivals, entre la Festa Major a llaor de Santa Magdalena i la de Sant Sebastià– (X. Güell Cendra: 2011).

La investigació del vendrellenc Pere Ferrando Romeu també ha dut a esbrinar que Andreu Vicens Rovira feia anys que residia a Barcelona, almenys d’ençà de 1876, per localitzar la notícia del seu casament amb Isabel Macià Planell, filla de l’Hospitalet del Llobregat i veïna del carrer de la Lluna núm. 20, entresol, de Barcelona, el 16 de setembre de 1876 a la Parròquia de Sant Antoni Abat de Barcelona. Aquí també s’aclareix la condició de jornaler d’Andreu Vicens Rovira, la seva residència de solter al carrer del Comte d’Urgell núm. 20, entresol i al núm. 12, 2on del mateix carrer, també a la vora de la Parròquia de Sant Antoni Abat, quan va casar-se (ACMB).

El seu veïnatge a Barcelona des de ben jove, tampoc no desestima que cultivés els castells a una edat precoç i sostinguda, perquè tampoc no és forassenyat creure que va integrar-se als Xiquets de Gràcia constituïts el mateix 1876, atès que una crònica del moment va recalcar d’aquesta formació que era “compuesta casi en su totalidad de inviduos que han pertenecidos á la célebres comitivas del Campo de Tarragona” (La Imprenta: 1876. AHCB. Una nota similar a: Diario de Tarragona: 1876. BHMT), o que fes costat a la seva colla vallenca en ocasions a Barcelona mateix, com ja se sap del cert de Manuel Tondo Ballart, “Manuel de Rabassó”, casteller vallenc de renom –és germà d’Isidre Tondo Ballart, “Isidre de Rabassó”, cap de la Colla Vella dels Xiquets de Valls en aquells anys–, i aleshores també al Pla de Barcelona; fugint del seu paper a Valls durant l’esclat de la Revolució La Gloriosa el setembre de 1868. Aquí cal saber que la Colla de la Muixerra, avantpassada de la Colla Vella, va actuar a Barcelona el 4 i 5 de març de 1876 a les Festes de la Pau i ja com a Colla Vella, el 24 i 25 d’agost de 1879 (X. Güell Cendra: 2018) i el 23, 24, 25 i 26 d’agost de 1880 en ocasió de la Festa Major de Sants (X. Güell Cendra: 2018).

La identitat d’Andreu Vicens Rovira també s’ha escatit darrere la seva condició humil –la classe social dels castellers d’antany–, treballar de peó a la Brigada de la Neteja de l’Ajuntament de Barcelona, morir la tardor de 1925 (Gaceta Municipal de Barcelona: 1925. AHCB) i girar la seva vida laboral, social i lúdica al voltant de casa seva, es recorda, al carrer de Balmes núm. 13.

Ciril Gualdo, Regidor de l’Ajuntament de Barcelona i President Accidental de la Comissió de Festes, també va adreçar a Andreu Vicens Rovira una lletra per fer-li saber les condicions contractuals acordades finalment: “Sor. D. Andrés Vicens / (Balmes -13- Porteria) / Barcelona 21 Septiembre 1892 / En vista de la petición por V. formulada en representacion de la comparsa titulada «Xiquets de Valls» para que esta pueda durante las fiestas del IV centenario del descubrimiento de América practicar sus ejercicios por las vias públicas de esta capital, sin subvención alguna por parte del Smo. Ayuntamiento; esta Comisón en sesión del día de ayer [20 de setembre de 1892] acordó conceder el permiso solicitado. / Lo que se le participa para su conocimiento y efectos consiguientes” (ACMB).

Els castellers, de tota manera, van rebre uns diners de mans municipals a l’hora de la veritat amb la intenció de rescabalar-los d’haver de sojornar un dia més a Barcelona, el 14 d’octubre. La pluja, ja s’ha dit més enrere, va impedir la celebració de la “Gran kermesse” al Parc de la Ciutadella el dia que tocava, el 13 d’octubre. L’assumpció de les despeses d’un dia més d’estada, per un altre cantó, també insinua la intervenció d’una formació forastera aleshores, en aquest cas, de Valls, la Colla Vella dels Xiquets de Valls.

La instància que Andreu Vicens Rovira va dirigir el 24 d’octubre de 1892 a Francesc Soler Rovirosa, pintor i escenògraf barceloní, i aleshores Director Artístic i màxim responsable de la “Gran kermesse”, subratlla la seva demanda d’obtenir 500 pessetes de gratificació per haver de restar els castellers un dia més a Barcelona (ACMB).

Una anotació manuscrita que va afegir-s’hi el 21 d’octubre de 1893 informa que els Xiquets de Valls van rebre 450 pessetes, després de rebaixar-se’n 50, per aplicar-se un 10%de descompte. La data és de l’any 1893, ben segur, perquè la despesa va sorgir quan el pressupost de l’Ajuntament de Barcelona de l’any en curs, el 1892, era tancat. Els mots també recullen el número de castellers mobilitzats, 70, allò, es recorda, ja apuntat pel corresponsal vallenc de La Renaxensa que va avançar els contactes de primera hora amb la Colla Vella dels Xiquets de Valls, i també, “los gastos de manutencion y jornales perdidos” per haver de sojornar-se un dia més a Barcelona, això darrere, s’hi insisteix, un altre element que duu a pensar que bastants d’ells eren forasters, o sigui, de la Colla Vella dels Xiquets de Valls:“Señor presidente de la Comision de la Kermese. / Ilustre Señor. / Los que suscriben en representacion de los Xiquets de Valls á la M.I. Comisión de la Kermese altamente exponen. / Que habiendo sido contratados por el Sor. Francisco Soler y Rovirosa por orden del Excmo. Ayuntamiento Constitucional de esta Ciudad para tomar parte en la Kermese, que con motivo de las fiestas del cuarto centenario del descubrimiento de América, debia verificarse en los jardines del Parque la tarde y noche del jueves dia 13 del actual, y habiéndose suspendida dicha funcion para verificarla el siguiente dia, ó sea el viernes día 14; los firmantes piden como en virtud de dicha demora, se les rogó el perjuicio de tener que pasar un dia mas en Barcelona, todo el personal de la colla, qué se compone de setenta individuos, por lo tanto, á esta M.I. Comision piden una indemnizacion para atender á los gastos de manutencion y jornales perdidos por dicha demora importan quinientas pesetas. / Gracia que esperan obtener los demandantes por la justicia de la misma peticion. / Dios guarde á esta Comision muchos años. / Por los Chiquets de Valls / El Comisionado / Andres Vicens / Barcelona 24 de Octubre de 1892. Rebaja del importe de esta reclamacion cincuenta pesetas. / Barcelona 21 Octubre de 1893 / Andres Vicens” (ACMB).

Un document de la Regidoria de Governació, la responsable de festes a l’època, i signat per Frederic Schwartz el 27 de desembre de 1893 que va adjuntar-se al paper anterior, constata que va aprovar-se la despesa a la sessió municipal del 28 de desembre de 1893 a compte del capítol 9é article 3er, titulat “Fomento de los Intereses Comunales”, on es comptabilitzaven les despeses de festes a l’època: “Vista la rebaja del 10 por %que ha hecho D. Andrés Vicens, como representante de los Xiquets de Valls, sobre la reclamación que tiene deducida de que se le abonen 500 pesetas como indemnización por el tiempo que tuvo que permanecer en esta Ciudad en atención á haber cambiado el dia que tenía que celebrarse la fiesta de la Kermese […] Considerando que en vista de las rebajas ofrecidas puede darse en aprobación á las mismas. / Considerando que el importe de dichas cuentas tiene cabida en el capítulo 9º artículo 3º del presupuesto de 1892-93 en liquidación. / Opina que […] podría servirse acordar su aprobación con las rebajas ofrecidas, satisfaciéndose con cargo al citado capitulo” (ACMB).

Un ofici d’Agustí Aymar Rubió, Secretari de l’Ajuntament de Barcelona, amb data del 29 de desembre de 1893, corrobora l’aprovació de la despesa: “Acuerdo del Excmo. Ayuntamiento Constitucional de esta Ciudad del dia 28 de Diciembre de 1893 / S. E. acuerda en consistorio de esta fecha entregar á D. Andrés Vicens, representante de los Xiquets de Valls la cantidad de 450 pesetas con cargo al Capítulo 9º artículo 3º del presupuesto de 1892-93 en liquidación, en concepto de indemnización por los perjuicios que sufrieron en razon al cambio de dia de la celebración de la Kermese. / Lo que se participa á esa oficina para conocimiento y efectos consiguientes. / Barcelona 29 Diciembre 1893 / El Secretario / Agustin Aymar Rubió” (ACMB). La premsa també va fer-se’n ressò (La Vanguardia: 1893. AHCB).

Castells a la “Gran kermesse

Diverses publicacions van estar al cas de la intervenció dels Xiquets de Valls a la “Gran kermesse”. Totes, fos la seva línia editorial o tendència política, però, poc van dir-hi, atesa la vaguetat habitual dels periodistes d’antany pels castells, entre d’altres expressions monopoli del poble ras. La majoria d’elements benpensants, qui manegaven les instàncies oficials i els mitjans de comunicació van donar-los-hi l’esquena per no casar amb els seus anhels de modernitat i progrés; fins l’extrem de condemnar-les a la inanició. Segons el seu criteri, era forassenyat destinar-hi recursos i energies, perquè perpetuaven dinàmiques incultes o anacròniques.

Aquí van uns exemples de la gasiveria dels periodistes aquell cop, el 1892.

El Diario Catalán va limitar-se a constatar la presència d’una colla castellera: “Una colla de los Xiquets de Valls recorrían los jardines [del Parc de la Ciutadella] haciendo sus inverosímiles castillos, entre el aplauso de la multitud, que se agrupaba á verlos” (Diario Catalan: 1892. AHCB).

El Correo Catalan sí va afegir-hi el paper dels grallers, els músics ineludibles en els castells: “Los «xiquets de Valls» al son de las grallas iban formando sus castillos y torres arriesgadísimos, mereciendo muchos aplausos” (Correo Catalan: 1892. AHCB).

El Diario de Barcelona va esmentar l’escenari on va ocórrer la millor exhibició, l’antiga Plaça d’Armes de la Ciutadella: “En la gran plaza de armas se reunieron los gigantes, cabezudos, Xiquets de Valls, Colla de Sant Mus, tres toms y Ball de bastons y las músicas de la Casa de la Caridad y Asilo Naval” (Diario de Barcelona: 1892. AHCB).

La Esquella de la Torratxa va limitar-se a informar d’encarregar-se a un professional de renom, ja s’ha dit una mica més enrere, Francesc Soler Rovirosa, pintor i escenògraf barceloní, la direcció de la “Gran kermesse”: “La Kermesse. Se vejé molt animada. En la direcció general s’hi descubrí desseguida la má experta de’n Soler y Rovirosa. A la tarde, comparsas típicas: tres toms, xatos de Sant Mus, ball de bastóns, xiquets de Valls, putxinelis, gimnastas, etc., etc.” (La Esquella de la Torratxa: 1892. AHCB). El resum de la sessió del 2 d’agost de 1892 de la Comissió Organitzadora palesa el seu nomenament aleshores (ACMB).

La Vanguardia va cenyir-se a lloar l’encert de la multitud de divertiments conjugats a la “Gran kermesse”, perquè van captenir molt als assistents fos quin fos el seu estament o nivell social. El recordatori que tothom va haver de passar per caixa també es destapa: “La fiesta de ayer [14 d’octubre] resultó; y resultó animada, expléndida, agradabilísima, gracias á la excelente organización que se le dio. La multitud logró pronto y fácil acceso á los jardines, gracias á las muchas puertas de entrada, sin empellones, sin escándalo, y sin que dejara nadie de pagar, pues los invitados entraban por una puerta especial frente al Pabellón de Agricultura. / Dentro ya del Parque, eran de ver el movimiento, la animación, la vida, de aquel cuadro esplendoroso. Corría la gente de una en otra diversión; caminaba, como vulgarmente se dice, de sorpresa en sorpresa, faltaba el tiempo para acudir á todos los espectáculos, y era preciso aprovecharlo y no perder ninguno. / Por los jardines, al azar, sin rumbo ni concierto, vagaban miles y miles de personas, la silla en la mano, trasportándola de una en otra diversión. / Por allí vimos, en clase de particulares, al capitán general, al gobernador civil á otras muchas autoridades, y las familias más aristocráticas agradablemente mezcladas con las más humildes. / El movimiento era tal y tan continuado que producía vértigos. Infinidad de comparsas detenían al transeúnte en su camino, distrayéndole al par con ejercicios y espectáculos variados. Aquí los xiquets de Valls, formando sus elevados y peligrosos castillos humanos; más allá los del ball de bastóns, danzaban al compás de la gaita; en otro sitio los niños que forman la comparsa del ball delarch hacían las delicias de la gente menuda; y comparsas, collas, bailes, dulzaineros, payasos y juglares, daban carácter á la fiesta, llevaban la animación á los concurrentes á la misma, que en confuso tropel precipitábanse en busca de nuevas emociones que encontraban enseguida” (La Vanguardia: 1892. AHCB).

La Ilustració Catalana va expressar-se de manera semblant: “La gran Kermesse, festa donada en los jardins del Parch, atragué á aquell lloch una concurrencia numerosíssima que sortí satisfeta de la varietat de diversions, tals com les representacions en lo teatre rústich y’l de putxinel·lis, cant y ball andalús, cobla ampurdanesa, funàmbuls, gegants, balls de bastons, xiquets de Valls, passejades en camells y burrets” (La Ilustració Catalana: 1892. AHCB).

La Veu de Catalunya va incloure alguna crítica als números de la vetllada: “s’ha esvahit tan depresa la remor d’aquesta especie de fira de festas –perque la kermesse es ni mes ni menos que un final, un quid revolutum de tots los espectacles– que quant ara’n digués resultaria estantés. N’hi ha prou ab lo calificatiu que li acabo de posar y ab afegirhi que entre’ls actors hi havia reunits los saltimbanquis de tota MENA que’s trobavan á Barcelona” (La Veu de Catalunya: 1892. AHCB).

La Dinastía va comentar la concurrència de dues formacions castelleres, una, la Colla Vella de Valls, i l’altra, la de l’“Escolà”. Això darrer resulta sorprenent, atès que tota la documentació reporta la intervenció d’una de sola i, a més, perquè el debut de la Colla de l’“Escolà” se situa uns anys més tard, a cavall de 1894 i 1895. O això destapa en realitat el rol preeminent que ja ostentava Anton Fàbregas Mialet, “Anton de l´Escolà”, dins de la Colla Vella i que va dur-lo a qüestionar el lideratge del seu cap de colla i fundar una agrupació pròpia. La Colla de l’“Escolà” va sorgir per abandonar Anton Fàbregas Mialet, “Anton de l´Escolà”, i d’altres la Colla Vella, per dissentir com Isidre Tondo Ballart, “Rabassó”, el seu cap, els conduïa durant els anys atzarosos de la Decadència. Aquí el vendrellenc Pere Ferrando Romeu ha suggerit que la figura d’Anton Fàbregas Mialet, “Anton de l´Escolà”, va poder sobresortir aquell cop a Barcelona per actuar de mitjancer amb els directors de la “Gran kermesse”: “Eleváronse innumerables muñecos y globos aerostáticos en la plaza de Armas; los «Xiquets de Valls», los gigantes, la «Colla vella», de Valls, y la de «Escolá», haciendo sus arriesgados y dificilísimos castillos, llamaron justamente la atención de los concurrentes, mereciendo unánimes aplausos” (La Dinastía: 1892. AHCB. També es llegeix a: El Bien Público: 1892. BVPH. La Provincia: 1892. BVPH).

Castells de set

La Renaxensa va anotar la consecució d’un pilar de cinc a la plaça d’Armes en honor de les autoritats presents, entre d’altres, les municipals de Gènova, la pàtria oficial de Cristòfor Colom, el “descobridor” també oficial d’Amèrica. Aquestes es trobaven al balcó del Palau del Governador, un dels tres edificis que es conserven de la Ciutadella, avui dia la seu de l’Institut d’Ensenyament Secundari Verdaguer, i que flanqueja la plaça d’Armes: “Més enllá una cobla ampurdanesa tocava típicas sardanas ab molts aficionats á ballarlas ab aquella serietat y abstracció que sembla que resolgan un intrincat problema. En altra banda al só del tamborino y fluviol feyan espetegar sos bastons los del ball dels idem; y una mica més lluny, al só de las grallas, los Xiquets de Valls alsavan sas atrevides torres, tan atrevides que davant del palau del gobernador de la ex-ciudadela, mentres las contemplaven desde ‘l balcó las autoritats acompanyadas dels individuos del ajuntament de Génova, los Xiquets feren l’espedat de cinch (columna de cinch homes un sobre l’altre) obtenint molts aplausos” (La Renaxensa: 1892. AHCB).

La Vanguardia també va ressenyar l’assoliment de construccions de quatre, cinc i sis pisos al Parc de la Ciutadella: “Luego había que ver á los xiquets forzosamente. Se los encontraba uno por todas partes, paseando ó formando sus castillos de cuatro, cinco ó seis pisos, semi-adormecidos por aquella música melancólica y suave que hace recordar la muñeira y los crepúsculos tristes y fríos de las montunas, la vaca paciendo en un campo de esmeralda y el sonido de la esquila pausado, monótono, débil. / Recorrían en todas direcciones el Parque, siempre con su lánguida música, algo más animada al pasear y seguidos de algunos espíritus amantes de la melancolía” (La Vanguardia: 1892. AHCB).

Una instantània molt coneguda d’Adrià Torija Escrich, fotògraf valencià amb botiga a Barcelona i Terrassa, reporta que també van veure-s’hi castells de set, perquè mostra un tres de set a la plaça d’Armes del Parc de la Ciutadella (L’Almanach de l’Esquella de la Torratxa: 1893. BNE). Els castells de set, de fet, devien resultar el sostre de la jornada, atesa la desestructuració, ja comentada, dels Xiquets de Valls, el poc compromís de la diada, si també ja s’ha dit que aquesta va orquestrar-se com una mostra de números patris, lúdics o artístics amb l’única finalitat d’entretenir als espectadors, i per no contemplar-se l’ajut del públic a la pinya, com va repetir-se a Barcelona antany. Aquesta fotografia també presenta la formació de grallers habitual aquells anys en els castells: dos timbalers i dos grallers.

Aquesta instantània, d’altra banda, esdevé la fotografia castellera més antiga coneguda a hores d’ara publicada a la premsa, tal com ens ha recordat el vendrellenc Pere Ferrando Romeu. Això darrer no sorprèn si la fotografia no feia massa anys, d’ençà de la dècada anterior, que havia començat a prendre protagonisme en les publicacions periòdiques. Els components barcelonins de la fotografia devien afavorir l’exclusiva. Com havia ocorregut unes dècades abans amb les il·lustracions, el potencial econòmic, social, humà, administratiu i polític de Barcelona, que es traduïa en la disponibilitat de més publicacions i recursos, havia d’aplanar que la primera fotografia castellera de premsa fos de temàtica barcelonina i que aparegués en una capçalera barcelonina; més si una colla castellera de fama, de Valls, no visitava Barcelona o no s’hi havien plantat castells en una efemèride de renom des d’abans de la incorporació de la fotografia a la premsa.

Castells al Teatre Romea

Els castellers, ja s’ha dit més enrere, també van amenitzar la jornada inaugural d’una tanda de sessions teatrals de perfil catalanista el vespre del 13 d’octubre a l’escenari del Teatre Romea, al carrer de l’Hospital núm. 51. El corpus ideològic de l’esdeveniment fa sospesar que les entitats Roger de Flor i Berenguer, es recorda, també de tendència catalanista, van tenir-hi molt a veure.

La premsa va anunciar-ho: “Mañana [dijous 13 d’octubre] inauguración de las funciones de la Tertulia Catalanista. Las Comedias catalanas. «La tornada del Titó», «Las bodas d’en Cirilo» y «Lluna de mel». «Los Xiquets de Valls» construirán sus castillos en el palco escénico. A las ocho y media” (La Dinastía: 1892. AHCB. La Vanguardia: 1892. AHCB). El Diario de Barcelona va insistir en l’excepcionalitat de la presència castellera a la ciutat i, per tant, que es tractava d’una agrupació forastera, la Colla Vella dels Xiquets de Valls: “TERTULIA CATALANISTA.– Romea.– Avuy, dijous ¡¡¡Dia de moda!!! – Inauguració de la temporada.– Funció extraordinaria en la que hi pendrán part los «Xiquets de Valls» ab sos típichs castells per única vegada aprofitant la estada á Barcelona ab motiu de la «Kermesse» y en obsequi a la Societat” (Diario de Barcelona: 1892. AHCB).

La premsa també va donar fe de la seva compareixença a l’escenari més endavant: “Han fet lo gasto las obras del repertori, intercaladas ab l’aixerida pessa «Las bodas de’n Cirilo». / L’altre dia, en un intermedi, los xiquets de Valls van montar algunas torres sobre’l escenari. / –¡Quina llástima–diria algún autor que no tingués preparada alguna obra apropósit pera encaixarhi aquest efecte!” (La Esquella de la Torratxa: 1892. AHCB) […] “En lo entreacte de la segona á la tercera pessa, los Xiquets de Valls alsaren sos tradicionals castells recullint abundants aplausos” (Arch de Sant Martí: 1892. AHCB).

Un dibuix del pintor i il·lustrador costumista barceloní Pau Febrés Yll també reporta la plantada de castells en espais públics arreu de la ciutat. Aquí es descobreix un castell de cinc coronat davant del monument a Cristòfor Colom. La construcció és de cinc pisos i presenta l’estructura 4+4+3+2+1, és a dir, sense aixecador, i on, a més, l’enxaneta fa l’aleta a l’antiga, o sigui, amb les dues mans alçades (AHCB).

Xavier Güell Cendra

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Sobre l’anada dels gegants de la Parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova el 1902 a Barcelona (III)

Les dues parelles de gegants i el drac van ser encapsats i embarcats en un tren la tarda del 21 de setembre en direcció a Barcelona. L’endemà, 22 de setembre, el responsable de rearmar-los i vestir-los va seguir-los l’endemà, 22 de setembre. El Diario de Villanueva y Geltrú va comentar-ho: “El encargado de vestir los elevados personajes que anteayer [21 de setembre] se mandaron para el concurso de la capital, partió ayer [22 de setembre] por la mañana para cumplir su cometido” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB).

D’altres “elements” vilanovins van emprendre el camí de Barcelona el 24 de setembre. Les lletres que la Comissió Restauradora va adreçar a les autoritats barcelonins i vilanovins residents a Barcelona, aquests darrers, suposadament, elements benestants o benpensants que havien contribuït a la restauració dels entremesos, participant-los-hi que serien obsequiats amb unes ballades dels gegants a les seves residències en estones lliures del programa oficial del 26 de setembre. Aquí es recorda que els comptes finals de la comissió restauradora recullen la recaptació de 60 pessetes a Barcelona (La Defensa: 25 d’octubre de 1902. BMVB.Diario de Villanueva y Geltrú: 26 d’octubre de 1902. BMVB). El Diario de Villanueva y Geltrú va anunciar el mateix 26 de setembre: “La comisión encargada de la restauración de nuestros gigantes ha dirigido anteayer [24 de setembre] una comunicación á las autoridades de la capital y buen número de villanovenses residentes en la misma, participándoles que hoy, día 26 [de setembre], pasarán los gigantes por frente sus respectivos domicilios para saludarles” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB).

Aquestes performances personalitzades s’emmarquen en el patró del llevant de taula i, per tant, contenen una finalitat galant o protocol·lària, però també, un recordatori de l’ordre social, no exempt d’un suborn material, i que destapa el rol de cadascú a la comunitat i uns mecanismes de cohesió a la rereguarda, perquè els poderosos, encimbellats a les seves possessions, esperaven (necessitaven) la mirada gelosa, legitimadora i consensuada del poble ras (els inferiors) al llarg de la roda festiva anual, si no la seva posició privilegiada passava desapercebuda o perillava. Per això, consentien l’alteració de normes socials (l’ocupació d’espais públics o privats) pels de baix amb el pretext de l’exhibició d’expressions festives o tradicionals; en una mena de catarsi i neteja anímica col·lectiva que actuava de vàlvula de control o de descàrrega dels conflictes i les contradiccions del dia a dia. El suborn mitjançant una recompensa material acabava de fer decidir als festers inferiors amb més consciència social o indecisió.

La premsa de Barcelona va anunciar l’arribada dels entremesos a Barcelona el matí de l’endemà, 22 de setembre. La Veu de Catalunya va publicar: “Avuy [22 de setembre] al matí arribaran els de Vilanova y el drach, y els de Vich, junt ab el «Cap de Llupia»” (La Veu de Catalunya: 1902. AHCB). La Veu de Catalunya també va informar que aquella mateixa jornada van fer cap al seu lloc d’estada: “S’han hostatjat al mateix local els quatre gegants de Vilanova, y el drach ha ingressat a la gábia de tots els demés monstres ferotges que hi ha prop de la gábia dels lleons” (La Veu de Catalunya: 1902. AHCB).

Un breu de dies abans, que va ressenyar l’arribada de les primeres figures, aclareix que el conjunt d’entremesos, entre ells, és clar, els de Vilanova, van dipositar-se a la Galeria de Màquines, un Pavelló de tres naus que es trobava al costat del Parc de la Ciutadella, a la banda de mar de l’actual carrer de Wellington, i que devia el seu nom al fet d’acollir l’exposició d’instruments i maquinària ferroviària durant l’Exposició Universal de 1888: “Aquet dematí han arribat, ab el tren de dos quarts de dotze, els dos gegants de Tàrrega. Han arribat sense la més petita novetat. / Han quedat dipositats a la gran nau que servía de galeria de màquinas de la Exposició Universal, ahont hi han trobat als gegants de la ciutat de Barcelona y als de la parròquia de Santa Maria, que s’estavan endagant pera rebrer als gegan ‘ls de fora que han de venir a festas. / S’han donat ordres de que vagin venint els dels demés pobles que’ls han d’enviar” (La Veu de Catalunya: 1902. AHCB).

El reportatge del periodista aragonès establert a Barcelona Rafael Mainar Lahuerta ‘Las fiestas de Barcelona‘ a l’edició del 3 d’octubre de 1902 de la publicació madrilenya Alrededor del mundo conté una fotografia de P. Rodríguez que palesa l’hospedatge dels gegants de Vilanova en aquest edifici. El peu que l’acompanya va recalcar la gran altura dels gegants grossos, allò que els va fer triomfar i van subratllar d’altres cronistes: “El concurso de gigantes: los más altos la pareja de Villanueva y Geltrú” (Alrededor del Mundo: 1902. BNE). La imatge també apareix a un reportatge de dies abans, ‘Diez días de festejos‘ de M. Rivas de l’edició del 25 de setembre de 1902 de Vida Galante de Barcelona (Vida Galante: 1902. BNE).

Dues fotografies del barceloní Rafael Areñas Miret mostren de cos sencer les dues parelles també a la Galeria de Màquines (AFMB). El fotògraf, de fet, va obtenir imatges de la resta de figures convocades.

L’alçada dels gegants grossos tampoc no va passar desapercebuda en d’altres altaveus barcelonins que també van estar al cas de l’arribada dels entremesos vilanovins. La simpatia dels gegantons, la caracterització exquisida com a pagesos d’aquests darrers i els ulls esmaltats del drac també van impressionar. La Dinastia va publicar: “de Villanueva y Geltrú, un «Drach», dos gigantes que representan una pareja de «payeses», de cara sana y risueña, dos gigantes más de la misma población […] Los gigantes de Villanueva son los más altos, pues su estatura excede de cinco metros” (La Dinastía: 1902. AHCB). El Liberal, mitjançant una transcripció del Diario de Villanueva y Geltrú: “Nuestro colega El Liberal de Barcelona en su edición de ayer [25 de setembre] dice respecto á los gigantes de esta villa, que son colosales y que se disputan el honor de ser los más altos aún con la misma Pubilla; de suerte, que son los únicos que se han quejado del alojamiento por parecerles bajo de techo. / Dice además el citado colega, que «los más curiosos pertenecen á Villanueva y son los pequeños gigantes, clásicamente vestidos de payeses. Las testas son muy notables y de cómica expresión, especialmente la del hombre. Ella lleva peinado con grandes agujas, los pendientes de largos colgantes, falda obscura, mantón negro de crespón y, en fin, toda la toilette de una labradora del Panadés. Él luce barretina roja, largo gabán negro y un chaleco con botones de oro verdaderamente encantador». / De nuestro drach, dice el mismo periódico que «tiene unos ojos que denotan la antigüedad del mónstruo, por el esmalte con que están hechos»” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB).

La Veu de Catalunya va afegir que les dues parelles de gegants s’havien restaurat per a l’ocasió i que s’havien acomiadat de Vilanova havent-hi protagonitzar un seguici lluït la vigília, 21 de setembre: “El Diario de Villanueva y Geltrú diu que els gegants d’aquella ciutat, complertament restaurats, a las duas d’ahir [21 de setembre] tarde van surtir del Hospital, acompanyats de las dolsainas o grallas y tabals, van passar per la Rambla de Sant Joseph, carrer Major, plassa Rectoria, Ramblas Principal y Ventosa, Avinguda Balaguer y estació del ferrocarril, ahont van ser desmontats y encaixats, pera arribar avuy, dilluns [22 de setembre], a las vuit del matí a Barcelona. Y acaba dient: ¡Y hasta la vuelta!, que deseamos sea feliz y con premio” (La Veu de Catalunya: 1902. AHCB).

Xavier Güell Cendra

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Sobre l’anada dels gegants de la Parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova el 1902 a Barcelona (II)

Festa Major
[…]
“Per les Neus, quan era ‘ns nins,
en trayent el sol la cara,
ja per res del mon, al llit,
ningú més podia estarse;
tots voliam contemplar
dels gegants vells l’arrogancia,
y dels joves la tendror
y el comport de la mulassa;
en sentintse los timbals
y el refilet de les gralles,
prest los veyem plascenters
entre rialleras caras,
afalagant als grandets,
boy fent pó á la menudalla …
¡que ‘n donan de goig, al cor,
los bells records de la infancia!”
[…]
Josep Massana Tortosa
(La Defensa: 1902. BVB)

El breu últim del lliurament anterior si d’una banda va recalcar l’emparaulament dels gegants a Barcelona, de l’altra, que aquests eren en procés de restauració arran que el convidessin a desplaçar-se al cap-i-casal. La primera notícia de la restauració de les figures apareix en aquest breu de l’edició del Diario de Villanueva y Geltrú del 15 d’agost que va comentar que s’estava sospesant de dur-ho a terme i de costejar-ho mitjançant una subscripció: “Entre determinados elementos se agita la idea de abrir una suscripción para restaurar los Gigantes de la parroquia de San Antonio Abad” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB).

El breu anterior casa amb el context del moment, perquè se situa tres setmanes després de la proposta formal, ja vista, del 22 de juliol de Manuel Fabra Serra Ledesma, l’aleshores Alcalde de Barcelona, que els gegants participessin a les Fires i Festes de la Mercè de Barcelona.

Una setmana més tard, el 21 d’agost, el Diario de Villanueva y Geltrú va recalcar l’inici de la restauració i, a més, que va motivar-la el desig que els entremesos lluïssin a la cita de Barcelona; el seu aspecte desendreçat, que havia impedit la sortida dels gegantons els darrers anys, impossibilitava que enorgullissin la imatge de Vilanova. Aleshores, va afegir-se que es recollien diners per a la causa a la mateixa redacció. Això darrer no ha de sorprendre si sovint, i més antany, les publicacions esdevenien molt més que un mitjà informatiu, és a dir, també un centre de dinamització sociocultural: “En esta Redacción se recaudan donativos para la suscripción que se ha abierto con el objeto de restaurar los gigantes y enviarlos a Certamen de Barcelona con motivo de las fiestas de Nuestra Señora de la Merced” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB).

La implicació del Diario de Villanueva y Geltrú també va traduir-se en què alenés repetides vegades el lliurament de cabals. Aquests dos breus en són una mostra: “Conforme verán nuestros lectores, viene dando excelentes resultados la suscripción abierta para costear los trajes de los gigantes de esta villa. / En esta Redacción continúan recibiéndose donativos á dicho objeto” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB) […] “Son varias las persona de buen gusto que se preocupan de que los vestidos que deben hacerse para los gigantes resulten del agrado de todos los villanoveses” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB).

Una subscripció en marxa

Tres dies després, el 24 d’agost, el Diario de Villanueva y Geltrú va publicar la identitat del primer subscriptor, Josep Rovirosa Puig, ja s’ha vist més enrere, l’aleshores Secretari de l’Ajuntament de Vilanova: “De D. José Rovirosa Puig hemos recibido la cantidad de 5 pesetas con destino á la suscripción pública abierta para la restauración de los Gigantes de esta villa” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB).

El Diario de Villanueva y Geltrú va publicitar les aportacions que van sumar-s’hi d’aleshores ençà. Aquí es descobreix a d’altres veïns de nissagues locals de tota la vida; molts d’ells elements benestants o benpensants i que van secundar la crida per la significació patrimonial i identitària dels gegants, i també, per la vinculació d’aquests, segons el seu imaginari, a una entitat de llustre, la Parròquia de Sant Antoni Abat. El Diario de Villanueva y Geltrú va incloure llistats de subscriptors a les edicions dels dies 26, 27 i 30 d’agost, 2, 3, 4, 5, 7, 14, 23 i 24 de setembre ( Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB).

No tothom que hi figura, però, va contribuir-hi a l’hora de la veritat, perquè els números dels llistats no quadren amb els dels comptes finals. El Diario de Villanueva y Geltrú va publicar la recepció d’un total de 799’90 pessetes (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB), mentre que els comptes finals que va fer públic el Prevere Jacint Pugès Pau, Ecònom de la Parròquia de Sant Antoni Abat, l’entitat propietària dels gegants, i un entusiasta de les tradicions, en nom de la Comissió Restauradora, constata la rebuda de tan sols 115, a la Redacció del Diario de Villanueva y Geltrú d’un total de 870’65, aplegades en distints llocs (La Defensa: 1902. BMVB. Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB).

Aquestes línies del 10 de setembre, també del Diario de Villanueva y Geltrú, plantegen si la disfunció obeeix a que no van materialitzar-se totes les aportacions anotades i també, que no tots els diners van lliurar-se a la redacció: “Nos permitimos suplicar desde estas columnas á las personas que se han dirigido á la redacción de este periódico ofreciendo contribuir con su óbolo á la restauración de los gigantes, procuren hacer efectivas cuanto antes las respectivas cantidades, para así poder facilitar la gestión de la comisión encargada” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB).

La recaptació, de tota manera, va seguir endavant. L’eufòria va propiciar que també s’emprenguès la dignificació de la mulassa, un altre entremès de la població, el més antic documentat propi de la vila a hores d’ara, que, com els gegants i el drac, també pertanyia a la Parròquia de Sant Antoni Abat, i que era al dic sec feia anys pel seu estat descurat. El Diario de Villanueva y Geltrú va informar-ne el 7 de setembre: “En vista del favorable resultado que viene dando la suscripción abierta para restaurar los gigantes, la comisión encargada se reunió ayer acordando renovar también la tradicional mulassa. / Celebramos la idea aplaudiendo con toda nuestra alma el interés que se toma la referida comisión en tan laudable tarea, desvelándose para poder dejar en merecida situación aquellas «grandes figuras» que tanto caracterizan nuestras fiestas” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB. Una nota similar a: La Defensa: 1902. BMVB).

Bé, els comptes de la Comissió Restauradora també palesen que l’empresa va acumular un dèficit de 103’08 pessetes, perquè les despeses van ascendir a 973’33, mentre que els ingressos a 870’65 (La Defensa: 1902. BMVB. Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB). Sembla ser que l’Ajuntament de Vilanova va eixugar les pèrdues (A. Ferrer Soler: 1964).

El llegat Molins

Tres qüestions també van immiscir-se en l’obra. La primera, la notícia del suposat esvaniment d’uns diners que se suposava havien d’engruixir la recaptació. Aquest breu del 3 de setembre al Diario de Villanueva y Geltrú va destapar l’assumpte: “Hoy que con motivo de las próximas fiestas de la Merced en la capital del principado, se ha iniciado una suscripción para hacer nuevos vestidos para los gigantes y gigantones con el fin de que puedan tomar parte en el concurso que debe celebrarse en Barcelona, se nos ocurre preguntar: / ¿Qué hay referente á un legado hecho por un villanovés, allá en los tiempos del cólera, destinado á la conservación y vestuario de dichos personajes? / Averigüelo quien pueda y no estaría por demás que el que tuviese algun dato ó antecedentes, lo expusiera, pues por el hilo se saca el ovillo” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB).

El mateix Diario de Villanueva y Geltrú va aclarir l’endemà, 4 de setembre, que es tractava d’un fons ja invertit molts anys enrere: “De las averiguaciones que hemos hecho para venir en conocimiento de los visos de certeza que podía tener la especie de que nos hacíamos eco en nuestro número de ayer, referente á un legado para la conservación de nuestros gigantes, resulta que no hay nada de lo dicho, toda vez que el patricio Sr. Molins á quien se alude, si bien hizo algún donativo, fue para la confección de unos vestidos de raso –que ya pasaron– de los actuales jigantes, mas no para el fin que alguien ahora pretendía. / Quedamos, pues, en que es inevitable la suscripción iniciada, si queremos que luzcan su reconocida gallardía los gigantes villanoveses” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB).

Aquí darrere, possiblement, va al·ludir-se al llegat testamentari de setembre de 1856 de Josep Vidal Sellarés, prohom vilanoví establert a Barcelona (Diario de Villanueva y Geltrú: 1856. BMVB), que va destinar-se a sufragar els vestits dels gegants grossos estrenats a la Festa Major de Sant Antoni Abat de 1857, per cert, que van caracteritzar-los de moruns (Diario de Villanueva y Geltrú: 1857. BMVB), és a dir, poc temps després de l’epidèmia de còlera de 1854 que va assotar Vilanova. Aquí també coincideix que un apunt a la comptabilitat de l’Obra de la Parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova, l’entitat que gestionava els afers econòmics i administratius de la Parròquia, del juny de 1857 sobre aquestes robes va citat el cognom Molins, ni que fos per error: “per lo que faltá dels gastos dels vestits nous dels gegants á mes de la dádiba del Senyor Molins, dich, Vidal” (APSA).

Torna el vestuari àrab

La segona, la tria de la caracterització dels gegants grossos, perquè va haver de decidir-se entre continuar amb l’aparença d’una parella de nobles cristians, ideada pel pintor local Josep Sugranyes Florit i estrenada a la processó de Corpus de la Parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova de 1887 (el 8 de juny de 1887), en correspondència a l’enyor historicista d’aleshores per l’època medieval, per situar-se en aquell temps la gènesi de moltes nacionalitats europees, o recuperar l’abillament morú immediatament anterior, que és allò que va ocórrer, introduït en la reforma estrenada a la Festa Major de Sant Antoni Abat de 1857 i que entroncava amb la seducció pel món àrab aquell temps. Artistes d’arreu, sobretot, de cercles romàntics, van recórrer als temes exòtics, sobretot del Pròxim Orient, per abstraure’s de la realitat o enriquir-se amb expressions cosmopolites al llarg del segle XIX. La divulgació de notícies i imatges, molts cops fantasioses, per part de viatgers o exploradors van apuntalar aquesta tendència en la societat europea vuitcentista. El ressò de l’expedició de Napoleó a Egipte (1798-1799), la Guerra d’Independència de Grècia (1821-1829) o la Guerra de Crimea (1854-1855), parlant en un àmbit general europeu, van contribuir a l’atracció pels temes àrabs. En el cas de casa nostra, les possessions territorials i les campanyes militars al Marroc.

Albert Ferrer Soler va recollir la notícia d’aquest debat al seu volum Llibre dels Gegants i demés entremesos populars de Vilanova i la Geltrú i la circumstància que aquest va ser el darrer vestuari que van disposar els antics gegants grossos fins la desaparició durant els anys de la Guerra Civil de 1936-1939; força malmès i descaracteritzat durant els darrers temps, atès que no se’ls va proveir de més robes i tampoc no va reeixir la reforma iniciada el 1936: “A l’emprendre la restauració, varen sorgir diferències en el sí de la Comissió, car no tots projectaven abillar els Gegants grossos de la mateixa manera. Uns eren partidaris de tornar-los-hi a fer uns vestits com els que acabaven d’espatllar, o sigui sobre el model de l’any 1887 del pintor Sugranyes. Altres optaven, en canvi, per a tornar-los a vestir de moros, seguint el model de l’any 1857. Triomfaren finalment aquests darrers i per tant el popular Gegant de la porra i la seva dama, foren novament abillats de sarraïns, encara que sols a mitges, car de veritablement àrabs solament en tenien el turbà […] Aquest vestuari fou el que més o menys malmès perdurà fins a l’any 1930 en que els Gegants grossos sortiren per última vegada” (A. Ferrer Soler: 1964).

Albert Ferrer Soler també va recollir una descripció d’aquestes robes mitjançant el testimoni del geganter Ramon Maria, informació que també destapen el grapat de fotografies a l’abast que més endavant es veuran, i que condueix a allò ja dit pel mateix Albert Ferrer Soler que “de veritablement àrabs solament en tenien el turbà”: “El vestit del Gegant era de color grogós amb la capa vermella i ribetejada de vellut negre; el de la Geganta consistia amb una faldilla i gipó” (A. Ferrer Soler: 1964).

Albert Ferrer Soler també va assenyalar que s’aprofità l’avinentesa per augmentar-los-hi l’alçada i les xifres del seu pes: “La seva alçada era segurament la màxima que mai no havia assolit, car, segons tenim entès, en aquesta data el varen aixecar lleugerament. El Gegant pesava 97 kilos i la Geganta 110” (A. Ferrer Soler: 1964).

Albert Ferrer Soler també va estar al cas que una colla de dones de la vila, se suposa de famílies benestants o benpensants, com en ocasions precedents, pel llustre que s’atorgava a la Parròquia de Vilanova, va tallar i cosir les robes, en una sala als baixos de l’Hospital de Sant Antoni Abat, entitat vinculada a la mateixa Parròquia, sota la direcció del sastre Pau Robert; qui ja va responsabilitzar-se’n a l’anterior reforma del 1887 i que, per tot plegat, era conegut amb el sobrenom de “sastre dels Gegants”, com Albert Ferrer Soler va recollir de boca de l’estudiós local Antoni Pujol Bernadó: “Un grup de damisel·les vilanovines va oferir-se a confeccionar desinteressadament els vestits, cosa que va efectuar-se en una de les dependències de l’Hospital i baix la direcció del sastre senyor Pau Robert, el qual ja havia intervingut en els vestits anteriors i per aitals motius el poble comunament l’anomenava el sastre dels Gegants” (A. Ferrer Soler: 1964).

Albert Ferrer Soler també va basar-se en el testimoni de la premsa local, com és el cas d’aquests mots del 18 de setembre al Diario de Villanueva y Geltrú: “Prosiguen con gran actividad en los bajos del Santo Hospital los trabajos de recomposición de los Gigantes así como la confección de sus nuevos trajes por distinguidas señoras y señoritas. / Está ya todo muy adelantado y es probable según nuestros informes, que á fines de la presente semana puedan aquellos personajes emprender su proyectada marcha á Barcelona. / Ayer, á las 19, reuniéronse en la Casa Rectoral de San Antonio Abad los individuos que forman la comisión encargada, al objeto de acordar los detalles preparativos de dicha partida” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB).

Els comptes de la restauració també palesen el treball de la modista Carme Carbonell, entre d’altres professionals de la vila (La Defensa: 25 d’octubre de 1902. BMVB. Diario deflorit Villanueva y Geltrú: 26 d’octubre de 1902. BMVB). I també, el de l’artista local Josep Sugranyes Florit; remunerat per una quantitat important, 165 pessetes (La Defensa: 25 d’octubre de 1902. BMVB. Diario de Villanueva y Geltrú: 26 d’octubre de 1902. BMVB). Això últim i que s’encarregués de l’endreçament d’entremesos de la vila en ocasions immediatament anteriors (Diario de Villanueva y Geltrú: 1900. BMVB) i de l’última reforma dels gegants grossos, el 1887, fan pensar que la caracterització dels entremesos de la Parròquia de Sant Antoni Abat també va ser obra del seu enginy en aquesta ocasió.

Que no marxin de Vilanova

I la tercera, la recança que els gegants es malmetessin a Barcelona. La significació patrimonial d’aquest tipus de figures duu que encara arreu sorgeixin dubtes a l’hora de presentar-se sortides fora del seu lloc d’origen per por de perdre-les o, en els millors dels casos, i és un dir, de patir-se incidències irreparables; com, sense anar anar lluny, també van plantejar-se aleshores a Reus, on sí van declinar d’acudir a Barcelona el 1902. A Reus, és clar, també van tenir ben present que les Festes de la Mercè esdevenen a l’inici de la tardor, temps de pluja, que torpedina tot allò referent a les passades de gegants, entre d’altres activitats de carrer, com així va succeir a l’hora de la veritat, a banda que la cita coincideix amb la festivitat reusenca de la Mare de Déu de la Misericòrdia. Aquestes línies a La Veu de Catalunya, entre d’altres, en parlen: “Molts fills de Reus, enterats de que venen casi bé la majoria de gegants de Catalunya y no venen els de sa ciutat natal, invitan als seus paisans a que demà, diumenge, a las onze del matí, concorrin al carrer d’Aribau, núms. 9 y 11, interior, Casino, pera firmar una exposició que’s dirigirá al Ajuntament de Reus pera que deixi venir al concurs de Barcelona els sis gegants y la mulassa d’aquella ciutat” (La Veu de Catalunya: 1902. AHCB).

El Diario de Villanueva y Geltrú va exposar la qüestió per primer cop el 14 setembre: “Parece que en el seno de la comisión restauradora de los Gigantes hay divergencia de criterios respecto á si, dados los antecedentes del asunto, es ó no procedente el envío de aquellos, una vez renovados y bien trajeados, á la capital. Esta cuestión empieza á hallar como es natural, eco entre nuestros paisanos, opinando unos que los Gigantes deben ir á Barcelona á lucir su gallardía, y otros al contrario que deben quedarse y estrenar aquí sus nuevas galas, dando un paso general por la villa en obsequio á los suscriptores y para regocijo de los pequeños. / Tan embrollado se presenta hasta ahora el problema que en evitación de ulteriores consecuencias recomendamos mucha serenidad. / Y caso de no llegar á una conciliación, antes de someternos á un plesbiscito ó que surgiera algún conflicto, creemos sería más discreto y oportuno que decidiera á su antojo la cuestión el propio «Gigante de la porra»” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB).

El Diario de Villanueva y Geltrú va fer lloc pocs dies després, el 18 de setembre, a la proclama d’“Un Patricio”, és a dir, d’algú que, atribuint-se galons socials o morals, va sortir a la palestra sense reserves, fins i tot sense descartar l’ús de la violència, amb el propòsit d’impedir el viatge dels entremesos a Barcelona: “Sr. Director del Diario de VILLANUEVA Y GELTRÚ: / Muy señor mío y distinguido amigo: Enojado por las sandeces de los que quieren echar á perder nuestros hermosos gigantes enviándolos á Barcelona con el propósito de que no vuelvan, sin duda por fines maquiavélicos de cuatro mentecatos que se creen poder gobernarlo todo, acudo á la publicidad para implorar de los buenos villanoveses, de los que tengan patriotismo, de los que como yo sienten el amor á esa tierra que nos ha visto nacer y que nos sacrificamos para el bien general de la población en nuestros propios intereses sin cobrar un céntimo para nada, todo por patriotismo, que protesten é impidan por la fuerza si se hace necesario, que salgan de Villanueva nuestros prestigiosos gigantes evitando así que los tranvías, los cables eléctricos, los chubascos que por las fiestas de la Merced suelen caer siempre en Barcelona, los echen á perder y queden los pobres niños villanoveses sin el consuelo que les proporciona cada año el ver salir delante de las procesiones los gigantes haciendo aquellas admirables acataciones con la majestad de movimientos que les son propios. / D. V. afmo. S. S. q. b. s. m., / Un patricio” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB).

L’endemà, 19 de setembre, el Diario de Villanueva y Geltrú va sortir al pas per aclarir que Antoni Estalella Trinxet no era l’autor dels mots anterior, malgrat compartir aquest darrer els seus arguments: “Como quiera que son muchos los lectores que atribuyen el Remitido que insertamos en nuestro número de ayer sobre la cuestión del envío de los gigantes, á nuestro amigo Sr. Estalella, cúmplenos hacer constar en honor á la verdad, que el escrito en cuestión no es del Sr. Estalella, por más que su contenido coincide en un todo con la opinión tan valientemente sustentada por dicho señor” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB).

Aquí s’afegeix que no es descarta que fos ell realment, perquè hi casa la seva biografia i tarannà. La circumstància d’ocupar aleshores el càrrec de Regidor de l’Ajuntament i la Presidència de la Comissió Restauradora dels gegants es conjuga amb la seva condició d’“eminent patrici […] President vitalici de les festes populars i cíviques vilanovines” i defensor abraonat de causes, tal com va glossar-se arran de la seva defunció el 10 de febrer de 1927 (La Defensa: 1927. BMVB).

Albert Ferrer Soler també va esmentar el debat que va suscitar el convit a Barcelona, tot i que aquest va propiciar la refeta dels gegants, i la mobilització de la societat civil en l’empresa benefactora amb l’incombustible Antoni Estalella Trinxet al capdavant. Els mots també revelen la refeta absoluta de la mulassa, que la falta de temps va impedir que també acudís a Barcelona i la substitució del gambeto del gegantó pels rossecs de les rates a la Casa dels gegants, l’estatge dels entremesos de la Parròquia de Sant Antoni Abat i que era el magatzem que unia el campanar i el temple: “D’antuvi, a Vilanova, la invitació fou acollida molt fredament, car hom considerava un perill el trasllat d’uns personatges tant costosos a la Capital. Per altra part existia el problema del vestuari, ja que des de feia alguns anys els Gegants grossos no sortien per manca de vestits; convenia també refer el gambeto de l’hereu, que darrerament una rata mal intencionada havia mig estripellat, així com també fer de cap i nou la Mulassa, inutilitzada des de feia algún temps. El pressupost era doncs elevat i com que tant l’Obra com el Municipi atravessaven una mala situació econòmica, es creà un ambient poc favorable a la petició del Consistori barceloní. / Emperò, un grup d’entusiastes vilanovins, a la capdavantera dels quals figurava el senyor Antoni Estalella, gran aimant de totes les coses que honraven a la vila, iniciaren una campanya en pro de la participació dels nostres Gegants al concurs, obrint a l’efecte una subscripció popular per tal d’adquirir els vestits que mancaven. / La iniciativa fou finalment admesa per les autoritats, constituint-se a l’efecte una Comissió presidida pel senyor Estalella, per tal de coordinar i portar a terme totes les gestions que l’obra requeria. Alguns elements, però, continuaren fent-hi oposició. Així, per exemple, en un remitido publicat en el Diario del dia 18 de setembre, s’invitava als vilanovins a protestar contra l’eixida dels Gegants, oposant-s’hi inclús per la força si era necessari. Semblants consells, però, no foren escoltats i Vilanova en pes va sumar-se al moviment per restauració dels Gegants […] A l’hereu se li va fer un gambeto igual que el que tenia, mentre que la Mulassa tingué d’ésser feta quasi bé de nou, la qual cosa no va permetre tenir-la llesta el dia de la festa, tenint-se, per tant, de renunciar d’enviar-la a Barcelona” (A. Ferrer Soler: 1964).

Albert Ferrer Soler també va basar-se en la consulta d’aquestes línies del sempre punyent “Trapacer” de La Defensa del 20 de setembre i que repassen diversos punts ja vistos, els estira i arronses entre els dirigents vilanovins i barcelonins, la recança d’alguns per enviar les figures a Barcelona, l’encert de la restauració, l’estat decadent tant dels gegants com de la mulassa els darrers temps o els rossecs a la roba del gegantó per les rates de la Casa dels gegants: “Per feynada grossa la que ha donat la anada dels nostres gegants á Barcelona. Viatjes, contractes, regateigs, opinions en pro, opinions en contra, que si primer los han de veure’ls vilanovins, que si’ls emmatxucarán, que si … en fi, molta feyna. / Ja jo veig, aixís com un noyet está content ab un vestit petit y un home gran, etz., etz., pe’l mateix motiu l’enviar los gegants á la capital ha ocasionat una feynada tremenda y uns maldecaps molt grossos, de la mateixa manera que si hi haguessim enviat uns titelletas la feyna hauria resultat molt petita. Ni més, ni manco. / Però, menos mal; poden darse per ben empleats tots los traballs y maldecaps perquè han resultat profitosos. / Els qui en primer lloch n’han sortit beneficiats son els gegants, particularment el gegant de la porra y la seva dona que á més d’anar á veurer las festas de la Mercé, tenen un vestit nou de trinca com may haurian pogut somniar, y els gegans xichs per la complerta restauració dels seus trajos, sobre tot el del gegantet que tenia ‘l gambeto totalment destrossat de resultas d’anarhi á esmorsar tot sovint las ratas de la casa dels gegants. Jo, per cástich d’haverse malmés y embrutat tant los vestits, els hi posaria á tots quatre gegants la penitencia d’anar despullats tot l’any y tancalshi la roba degudament acondicionada vestintlos solsament el dia que tinguessin de sortir. Me sembla que aixís tindrian vestits per més temps. / També la mulassa, segons diuhen ha de sofrir una complerta restauració; figurinse que li han de posar nova tota la carcanada á més de comprarli tots els guarniments nous. Mulassa nova, gegants nous, no més falta que’l gegant de la porra guanyi un premmi y que per Nadal ens caygui la grossa” (La Defensa: 1902. BMVB).

El seguici de comiat

Uns aires de consens amb la intenció de mirar d’asserenar els ànims entre partidaris i detractors del viatge a Barcelona van dur que els gegants es gaudissin primer a Vilanova. Així, el Diario de Villanueva y Geltrú va avançar el 5 de setembre que es barallava la idea d’exposar-los uns dies abans d’emprendre el camí de la capital: “Se nos dice que una vez restaurados y trajeados los gigantes, se expondrán unos días al público antes de trasladarlos á Barcelona” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB).

Aquest plantejament va derivar a continuació en un seguici de presentació i comiat. El Diario de Villanueva y Geltrú va publicar el 19 de setembre: “Sabemos que la comisión encargada de restaurar los gigantes, ha acordado que antes de enviarlos á la capital para tomar parte en las fiestas de la Merced, paseen por esta villa al objeto de que el vecindario y en particular los que han contribuido con su óbolo, puedan apreciar sus reformas y nueva indumentaria. / Aplaudimos la idea” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB. Una nota similar a: La Defensa: 1902. BMVB).

Aquesta passada va preveure’s per a la tarda del diumenge 21 de setembre. El seu punt de partida va ser l’Hospital de Sant Antoni Abat, institució, ja s’ha dit, també sota el paraigua de la Parròquia de Sant Antoni Abat i on s’estava realitzant la restauració de les figures, per dirigir-se a continuació a l’Estació del Ferrocarril, per embarcar els gegants cap a Barcelona en el tren de les quatre de la tarda, resseguint-se les vies més directes i àmplies. El Diario de Villanueva y Geltrú va informar-ne la vigília, 20 de setembre: “Mañana domingo [21 de setembre], á las dos de la tarde, saldrán de los bajos del Santo Hospital los Gigantes, Gigantones y Dragón, dirigiéndose por la rambla de San José, calle Mayor, plaza Rectoría, Bomba, rambla Principal, rambla Ventosa y Avenida Balaguer, á la Estación del ferrocarril para ser facturados en el tren de las cuatro con destino á la capital” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB)

El Diario de Villanueva va recordar la convocatòria el mateix dia, 21 de setembre, afegint-hi que no hi faltarien els seus músics habituals des de feia dècades, una colla de grallers: “Completamente restaurados los gigantes, gigantones y dragón, hoy podrán admirar nuestros paisanos aquellas preeminentes figuras vistiendo trajes nuevos, gracias á la nunca desmentida generosidad villanovesa. / Saldrán del Santo Hospital á las dos de la tarde, seguidos de las correspondientes dulzainas, recorriendo como dijimos ayer, la rambla de San José, calle Mayor, plaza Rectoría, rambla Principal, rambla Ventosa y Avenida Balaguer hasta la Estación del ferrocarril, en donde se despedirán para Barcelona, y ¡hasta la vuelta! Que deseamos sea feliz y con premio” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB).

El Diario de Villanueva y Geltrú també va reservar unes línies per comentar somerament l’esdeveniment: “La salida de los gigantes, gigantones y dragón para la capital siguiendo antes el curso anunciado, tuvo todos los caracteres de un acontecimiento importante, pues para presenciar su desfile se apostó en las calles anunciadas y principalmente en las Rambla y plaza de la Estación, extraordinaria muchedumbre de villanovenses. / Previamente acondicionados en varias cajas, partieron los gigantes á las seis para la capital” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB).

La Defensa també: “El pasado domingo á las tres de la tarde fueron llevados los gigantes á la estación y con tal motivo viéronse extraordinariamente concurridas las calles del tránsito por infinidad de curiosos que deseaban apreciar las reformas intruducidas en tan grandes personajes. / Fué recibida con general aplauso la transformación verificada en la pareja de los grandes, mereciendo universales elogios la cabeza del gigantes de la porra que es realmente notable en su género” (La Defensa: 1902. BMVB).

Xavier Güell Cendra

Apèndix núm. 1

Suscripción para restaurar los Gigantes
Pesetas
D. José Rovirosa Puig 5
D. Pablo Alegre Alemany 5
D. Francisco J. Ricart Marrugat 5
D. Joaquin Basora Nin 5
D. Juan Vendrell 3
Total 23
(Diario de Villanueva y Geltrú: 26 d’agost de 1902. BMVB).

Suscripción para restaurar los Gigantes
Pesetas
Suma anterior 23
D. Teodoro Creus y Corominas 5
D. Emilio Viñals 5
D. Francisco Ferret 5
D. Antonio Alegret 5
D. Emilio Guasch Torrents 5
D. Segismundo Badía 5
D. Juan Galcerán Cuscó 2
D. Celso Raventós 5
Círculo Villanovés 25
D. Miquel Vilá 5
D. José Pollés 2
D. Pedro Oliva Soler 5
D. Juan Torrents 2
D. Juan Ricart Pollés 2
D. Pablo Soler y Pollés 2
Total 108
(Diario de Villanueva y Geltrú: 27 d’agost de 1902. BMVB).

Suscripción para restaurar los Gigantes
Pesetas
Suma anterior 108
D. Casimiro Girona 25
D. Francisco Ráfols 5
D. Juan Braquer 5
Total 143
(Diario de Villanueva y Geltrú: 30 d’agost de 1902. BMVB).

Suscripción para restaurar los Gigantes
Pesetas
Suma anterior 143
D. Gregorio Ferrer Ferret 5
D. Francisco Gumá 10
D. Sebastián Gumá 5
D. Eduardo Jalón 10
D. Francisco Oliva Bolet 5
D. José Soler Clavé 2
Niña Dolores Soler Milá 1
D. Juan Oliva Milá 1
D. Víctor Oliva 1
D. Demetrio Oliva 1
Total 184
(Diario de Villanueva y Geltrú: 2 de setembre de 1902. BMVB).

Suscripción para restaurar los Gigantes
Pesetas
Suma anterior 184
D. Antonio Roca 1
D. Salvador Vivó 2 ‘50
D. Juan Juandó 5
D. Lorenzo Pagés 5
Dª. Catalina Vallés 2
M. I. Sr. D. Sebastián Puig 5
D. Juan Inglada 1
D. Francisco Ferrando 2
D. Juan Rosell 2 ‘50
D. José Olivella 2 ‘50
D. Francisco Rimbau 2
D.ª María y Remedio Roca 1
D. Sebastián Comas 5
D. Pedro Fusté 1
D. José Ribot 5
D.ª Francisca Mestres 2
D.ª Elvira Jené 2
D.ª Gertrudis Ricart 5
D. Isidro Lleó 2
Total 237 ‘50
(Diario de Villanueva y Geltrú: 3 de setembre de 1902. BMVB).

Suscripción para restaurar los Gigantes
Pesetas
Suma anterior 237 ‘50
D. Manuel M.ª Almirall 10
D. Antonio Torrents y Miró 10
D. José Ricart y Nin 5
D. Luis Bosch 2 ‘50
D. Jaime Coll 2
D. Vicente Vadell 2
D. Juan Febrer 2 ‘50
D. Angel Morros 2 ‘50
D. Clemente Borbonet 1
D. Fernando Granell 2
D. Juan Llurba 5
D. Romualdo Miró 1
D. Salvador Burguet 1
D. José Barreras 2
D. A. V. 1
D. Pedro Vidal 2
D. Antonio Gili 2
D. Francisco Mestres 1
D. Federico Cusí 3
D. Benito Marrugat 1
D. José Ferreras 2
D. José Serra 2
D. Salvador Almirall 2
D. Remigio Mestre 1
D. Gonzalo Campins 2
D. Cristóbal Marrugat 1
D. Andrés Xicola 2
D. Dionio Poch 2
D. Pablo Albet 2 ‘50
D. Bartolomé Franch 5
D. José Luis Franch 5
Rdo. D. Juan de la Cruz Ballester, Cura
Párroco de San Quintín de Mediona 5
D.ª Teresa Alsina 5
D.ª Dolores de Torrents 5
D.ª Narcisa Pollés 5
D.ª Lucía Oliva 5
D.ª Cristina Oliva 2 ‘50
D.ª Isabel Musolas 2 ‘50
D.ª Ana Garci 2 ‘50
D.ª Dolores Gual 2
D.ª Dolores Sirvent 1
Total 358
(Diario de Villanueva y Geltrú: 4 de setembre de 1902. BMVB).

Suscripción para restaurar los Gigantes
Pesetas
Suma anterior 358
D. Magín Sans 2 ‘50
D. Francisco Rosell 2 ‘50
D. Antonio de Samá 5
D. Enrique Colet 1
D. Juan Guibernau 1
D. José Vadell 1
D. José Pi 2
D. Joaquin Callén 2
D. Jaime Pujol 2
D. Antonio Terés 0 ‘30
D. Ramon Marigot 1
D. Cristóbal Bertrán 1
D. Francisco Pascual 1
D. Vicente Llagostera 1
D. Bernardo Ros 0 ‘50
D. Jaime Grífols 2
D. Joaquin Escofet 2
D. Ramón Canals 1
D. Juan Jorba 2
D. José Puig y Campo 2
D. Pedro M. Bosch 2
D. José Gaig 5
D. Francisco Mallafré 1
D. N. Gomis 2
D. José Virgili 2
D. X. X. 2
D. Francisco Vilalta 2
D. Francisco Suñé 1
D. José M.ª Miró 2
D. Alberto Robert 5
D. Medín Carbonell 5
D. J. Ferrer y Bertrán 1
Rdo. Zacarías Casas 3
D.ª María Puig de Tomás 2
D.ª Dolores Socías 2 ‘50
D.ª Teodora Carbonell 1
D.ª María Saperas 1
D.ª Francisca Ill 0 ‘25
D.ª María Llussá 1
D.ª Josefa Bruguera 2 ‘50
D.ª Teresa Carbonell 2 ‘50
Total 436 ‘55
(Diario de Villanueva y Geltrú: 5 de setembre de 1902. BMVB).

Suscripción para restaurar los Gigantes
Pesetas
Suma anterior 436 ‘55
D. Salvador Huguet 2
D. Francisco Carbonell 2 ‘50
D. José A. Grífols 1
D. Antonio Masip 1
D. José Escofet 5
D.ª Dolores Rovira 1
D. Magín Ferrer 0 ‘50
D. Marcelino Ill 0 ‘30
D. Demetrio Galcerán 5
D. Joaquin Gené 1
D. José Borrell 1
Sra. Viuda Salvat 1
D. Juan Orriols 1
D. Juan Serrarlos 1
D. José Soler 1
D. N. Montagut 2
Sras. Hermanas Oliva 1
D.ª Dolores Torrents 1
D. Francisco Milá y Batlle 5
D.ª Higinia Gener 2
D. Ramón Alentorn 3
D. Juan Janini 1
D. José Campins 2
D. Antonio Lleó 0 ‘30
D. Juan Suau 2
D. Ramón Masip 0 ‘50
D. Francisco Roca 1
D. Juan Miguel 2 ‘50
D. Luis Mas 1
D. Manuel Morgades 0 ‘50
D. José Jordá 1
Sres. P. Soler y C.ª 5
D. Juan Sagalés 1
D. Fernando París 3
D. Manuel Mestres 1
D. J. Ramón Ballester 2 ‘50
D. Juan Coll 1
D. Francisco Sans 5
D. José Almirall 1
D. Gaspar Saburit 1
D.ª Carmen Juliá 1
D. Juan Serra y Miró 3
D. Antonio Arboix 1
D. Juan Roig y Serra 5
D. Clemente Aspect 1
D. Jaime Milá y Batlle 2
D. Jaime Soler 2
D. Juan Roig y Totasaus 5
D. Angel Vilalta 2
D. Montserrat Doménech 0 ‘25
D. José Juliá 1
D. Mateo Francesca 1
D. Jaime Brunet 2 ‘50
D. Juan Soler 1
D. Manuel Gumá 1
D. Cristóbal Almirall 5
D. José Antonio Benach 2
D. Isidro Magriñá 0 ‘50
D. Isidro Miró y Ballester 5
D. José Carbonell 2
D. Jaime Mercader 1
D. Juan Campins 2
D.ª Rita Raldiris 10
D. Sinesio Soler 5
D. José M. Puig y Jofré 1
D. Francisco Font y Gumá 25
D. Eliseo Oliver 5
D.ª Rosa Benasach 2
D.ª Marcelina Jacas 5
D. Martín Miret 5
D. Juan Coll 1
D.ª Higinia Gener 2
Total 584 ‘40
(Diario de Villanueva y Geltrú: 7 de setembre de 1902. BMVB).

Suscripción para restaurar los Gigantes
Pesetas
Suma anterior 584 ‘40
D. Francisco Milá y Batlle 5
D. A. R. A. 2
D. José Planas 5
D. Víctor Santacana 5
D. Antonio Ruiz de Castañeda 2
D. Juan Sagalés 5
D. Jaime Vidal 2
D. Marcelino Font 1
D. Benigno Ramón Barceló 5
D. Claudio Miró 15
D. R. J. 5
D. Pedro Rosich 2
D. A. M. 5
D. Manuel Marqués 25
D. Ricardo Forga 5
D. Isidro Folch 2 ‘50
D. José Ricart y Sala 2
D. Carlos de Cabanyes 5
D. Enrique Santacana 5
D.ª Dolores Soler Vda. de Lloret 2
D.ª Angela Vda. de Mañosas 5
D.ª L. P. de I. 5
D.ª Francisca Serra 1
D. Juan Escofet é Ill 5
D. Estanislao Isern 1
Total 719 ‘40
(Diario de Villanueva y Geltrú: 14 de setembre de 1902. BMVB).

Suscripción para restaurar los Gigantes
Pesetas
Suma anterior 719 ‘40
D. Rafael Socías 2
D.ª María Ana Nin, Vd. de Vidal 5
Total 726 ‘40
(Diario de Villanueva y Geltrú: 23 de setembre de 1902. BMVB).

Suscripción para restaurar los Gigantes
Pesetas
Suma anterior 726 ‘40
D. Rosendo Puig y Marqués 10
D. Ivo Pascual 5
D. Juan Soler y Suau 10
D. Casimiro Font 5
D. Antonio Grifols 5
D. Manuel Olivella 15
D. José Roig y Ventosa 5
D. Eudaldo Tenas 2
D. Ramón Tomás 5
D. Jaime Giralt y Planas 2
D. J. S. H. 2
D.ª Laureana Roig, Vda. de Feliu 3
D.ª Gertrudis Colomé 2
D.ª Ana de J. S. 2 ‘50
Total 799 ‘90
(Diario de Villanueva y Geltrú: 24 de setembre de 1902. BMVB).

Apèndix número 2

RELACIÓN de Ingresos y Gastos para la restauración de los gigantes de la parroquia de San Antonio

INGRESOS Pesetas

Recaudado por la Comisón 615 ‘65
Id. en la Redacción del DIARIO 115
Id. en el Círculo Villanovés 80
Id. en Barcelona 60
Suma 870 ‘65

GASTOS

Cuenta de D. Juan Sagalés 239 ‘80
Id. de D. Pablo Soler y C.ª 74 ‘03
Id. del Sr. Marqués (algodón en rama) 3
Id. de D. Basilio Costa (pañete negro) 70
Id. de D. José Jordá (La Africana) 38 ‘75
Id. de Francisco Mestres 10 ‘25
Id. de D. Bartolomé Morros 6
Id. de D. José Escofet 49 ‘26
Id. de D. José Sugranyes 165
Id. de D. Pedro Isern (hojalatero) 12 ‘50
Id. de D. Juan Badía (cestero) 35
Id. de D. Gaspar Saburit 10
Id. de D. Lorenzo Pascual 5
Id. de D. José Barreras 103 ‘79
Id. de D.ª Carmen Carbonell (modista) 45
Id. de D. Benito Carbó 2 ‘50
Id. de D. Juan Pros 20
Id. de D. José Pi (cerrajero) 6
Id. de D. Silvestre Mestres 15
Id. de D. Aquiles Alegret, fondista de Barcelona, por orden del comisionado 50
Id. de D. Tomás Martí (recadero) 5 ‘35
Gastos menores 7 ‘50
Suma total 973 ’73

RESUMEN

Total Gastos 973 ’73 ptas.

Total Ingresos 870 ’65 ptas.

Déficit 103 ’08 ptas.

Villanueva y Geltrú, 24 de Octubre de 1902.–
Por la Comisión, Jacinto Pugés, Pbro.
(La Defensa: 25 d’octubre de 1902. BMVB. Diario de Villanueva y Geltrú: 26 d’octubre de 1902. BMVB).

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Sobre l’anada dels gegants de la Parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova el 1902 a Barcelona (I)

Festes en such
“¿Qué tal, bons forasters? ¿Us han fet pessa
las grans festas ab que nostra comtal
ha entretingut sos ocis uns quants días,
prenent al pel á mitja humanitat
y eclipsant victoriosamente las glorias
de Viladecaballs?
¿Us han agradat forsa ‘ls archs simbólichs
y ‘l reguitzell de draps
que han lluhit en las plassas més famosas
y ‘ls carrers principals?
¿N’heu quedat satisfets de las sardanas,
del concurs de gegants,
del batalló infantil de voluntaris,
del festival del Parch,
dels ápits que ‘ns plantà l’arcalde Fabra,
dels fochs artificials,
del Drach, del elefant, de la Masía
y dels Xiquets de Valls?
–¡Si no hagués plogut tant! –diréu sens dupte:
¡potser sí que hi hauríam disfrutat!
Pero ¿qui ‘s diverteix sentintse á sobre
aquell fret devassall
que solzament parava
per torná á comensar?”
Juli Francesc Guibernau Planas (C. Gumá)
(La Campana de Gracia: 1902. AHCB)

L’esgotament del sistema polític de la Restauració, que va regir el país d’ençà de la reinstauració de la monarquia dels Borbons el 1875, i el desenllaç de la Guerra de Cuba el 1898, que va dur a la liquidació de les darreres possessions de l’imperi espanyol, entre d’altres elements, contextualitzen la fundació a Catalunya de la Lliga Regionalista el 25 d’abril de 1901 i el seus propòsits de defensar els interessos de la burgesia industrial i comercial catalana, i regenerar Espanya.

La Lliga, amb la figura de Francesc Cambó Batlle al capdavant, va fer-se un lloc de seguida a l’escena política catalana darrere d’obtenir sis diputats a les Corts generals a Madrid a les eleccions del 19 de maig del mateix 1901 i controlar l’Ajuntament de Barcelona també d’ençà de 1901; amb els onze regidors que va treure a les eleccions municipals d’aquell 10 de novembre i el suport de quatre regidors monàrquics autonomistes.

L’acció de la Lliga a l’Ajuntament de Barcelona va traduir-se en el camp cultural i lúdic en la recuperació de les Fires i Festes de la Mercè el 1902, que l’Ajuntament de Barcelona havia endegat per primera vegada el 1871 amb la intenció de forjar una identitat col·lectiva entre els habitants de la urbs de Barcelona; després que el Papa Pius IX proclamés a la Mare de Déu de la Mercè patrona de Barcelona el 1868. Francesc Cambó Batlle també va esdevenir l’ànima de l’edició de les Fires i Festes de la Mercè el 1902 en la seva qualitat de Secretari de la Comissió Municipal Organitzadora, a banda de la ja esmentada de Regidor de l’Ajuntament de Barcelona.

Tres altres raons també expliquen la represa de les Fires i Festes de la Mercè el 1902. Primera, la intenció de rescabalar l’economia local després de declinar-se de festejar la coronació d’Alfons XIII el 17 de maig; en el ben entès que les festes incentiven la circulació dels diners, perquè susciten l’afluència de forasters i la desimboltura de la gent. Segona, la pretensió d’aigualir en l’imaginari col·lectiu, precisament, l’ascens al tron d’aquest nou i jove monarca mitjançant la celebració d’unes festes molt potents. I tercera, el desig dels poders polític, religiós i econòmic de palesar el seu domini simbòlic de la ciutat després de l’esclat revolucionari durant la vaga general aquell febrer en reivindicació de la jornada laboral de 8 hores.

Les fonts documentals coincideixen en què les Fires i Festes de la Mercè de 1902 van excel·lir per atraure a multituds, com cap esdeveniment a la ciutat fins aleshores, i per reivindicar la condició de Barcelona de cap-i-casal de Catalunya. Però també, per gestar-s’hi un model de Festa Major que ha esdevingut el de casa nostra, és a dir, l’ideal de Festa Major catalana. Aleshores, van conjugar-se amb encert tecles d’última fornada amb d’altres de tradicionals. A saber, novetats com els esports, la fotografia o el cinema van combinar-se amb tres números de festes patronals de punts distints de Catalunya: les passades i ballades de gegants i d’altres entremesos de seguicis festius d’arreu del territori català; la nova sardana, originària de la Catalunya Vella i que s’encaminava a l’estadi de dansa nacional; i els castells, la suposada expressió de la força i el valor del país de la gent de la Catalunya Nova. Les tres manifestacions van exaltar-se mitjançant l’organització d’uns respectius concursos, la primera i la tercera, els seus primers contemporanis.

Aquests mots d’aleshores de la publicació il·lustrada barcelonina Álbum Salón palesen la màgia d’aquest programa polièdric: “Había en el programa números para todos los gustos, y todos se vieron muy favorecidos; lo propio aquellos que tenían por único objeto recrear los sentidos, que los relacionados con los varios géneros de sport á que es tan aficionada la juventud moderna, que los muchos encaminados á satisfacer las aspiraciones de la inteligencia” (Álbum Salón: 1902. BNE).

Unes línies de l’escriptor i periodista vilafranquí Lluís Via Pagès a la revista barcelonina Joventut aporten una visió distinta de les Fires i Festes de la Mercè de 1902, en la línia de les crítiques rabioses pròpies d’aquesta capçalera. Aquí va considerar-se d’artificial l’actuació dels exercicis festius tradicionals, allò que no esdevé en els seus llocs d’origen, perquè va entendre’s que van limitar-se a oferir unes mostres asèptiques, pel recel entre els organitzadors que un capbussament exagerat del públic en aquests restaria punts de modernitat a Barcelona, per tractar-se de manifestacions d’antany. Així, és cert que el públic en general va cenyir-se a observar-los des de la distància: “els vilafranquins y’ls del Camp de Tarragona ‘ns esborronavam d’emoció als espetechs del Drach y al espinguet de las grallas dels Xiquets de Valls. La joya de la vida, la més intensa, la més sana, la de la joventut, era evocada tristament y com en somnis. ¿Y per qué tristament? Perque Barcelona, la Barcelona catalana que com á tal fruhia ab aquell espectacle, més que poble gran ha volgut ésser gran ciutat, y ab la por de que’l trajo de tal li vingués gran, ha tingut miraments y reparos que no hi ha permés ésser ni una cosa ni altra, y per consegüent, l’han desnaturalisada; perque aquells Xiquets, y aquells Diables, y aquells Drachs y aquellas coblas no’s confonian ab el poble pera ballar sos balls, no s’apoyavvan en ell ni d’ell arrencavan per aixecar sos castells; no omplían sa missió ab entussiasme sinó que com á sonàmbuls cumplian son comés; en fí, perque havian vingut … oficialment. / Y á pesar de tot, per la nota d’ingenuitat que donaren, per l’efecte que produhiren, per lo que’ns digueren al cor, ells demostraren que Barcelona es, avans que tot, un poble […] Als qu’en sentit depressiu, peró ab rahó, li regatejan el titul de gran ciutat per aplicarli’l de poble gran, se’ls ha de convencer de que Barcelona es realment poble gran, generós, hospitalari, amant del seu passat y gelós del seu pervindre, que té aspiracions y fe, qu’ab son trevall s’enriqueix y s’educa, qu’ab sas festas no s’embruteix, que s’entussiasma peró no s’emborratxa, que viu y canta, qu’ab sos cants escampa sa civilisació, y que veu clar en els seus destins. Y de quina altra manera no dirém allavoras tots, fins el més mofetas: Oh, si! Barcelona, poble gran! …” (Joventut: 1902. VINSEUM).

Un Concurs de gegants

Una trobada dels gegants i d’altres figures d’arreu del país, que va orquestrar-se sota la fórmula d’un concurs, doncs, és un dels números que va excel·lir a les Fires i Festes de la Mercè de 1902. El gran número d’elements participants i el nombrós públic assistent en palesen l’èxit, malgrat tractar-se d’una novetat, doncs, es tracta del primer de l’estil conegut al país. Les figures van recórrer els amplis carrers i places de l’Eixample, entre aquests, el passeig de Sant Joan i el passeig de Gràcia. La tria d’aquest escenari va obeir a la necessitat d’encabir tan gran número de figures, actors i espectadors, i, en un context més simbòlic, per tractar-se de l’aleshores epicentre de la ciutat si l’activitat socioeconòmica ja s’hi havia traslladat des de la Ciutat Vella els darrers temps.

La primera notícia del projecte de tirar endavant un concurs de gegants i d’altres figures durant les Festes de la Mercè de 1902 apareix en la ressenya del diari catalanista La Veu de Catalunya de la reunió de la Junta del Centre Excursionista de Catalunya el 17 de juny de 1902. No estranya la citació de les dues entitats si ambdues s’hi van involucrar de ple a l’hora de la veritat. La Veu de Catalunya, de fet, va participar de l’ideari catalanista de la Lliga Regionalista, com també, almenys, molts capdavanters del Centre Excursionista. La gent de La Veu de Catalunya, de fet, va proposar a la direcció del Centre Excursionista de Catalunya l’assumpció de l’organització de l’esdeveniment.

Aquestes primeres línies de La Veu de Catalunya van comentar la idea principal del projecte: la reunió de figures tradicionals d’arreu de Catalunya a l’aleshores moll de l’os de la ciutat –la concentració, al Parc de la Ciutadella i la cavalcada, a les vies de l’Eixample– amb la intenció de captenir i emocionar a la població, sobretot a l’originària d’arreu de Catalunya, perquè hi retrobarien expressions tradicionals i populars dels seus llocs de partida: “I certamen de gegants per las festas de la Mercé / A la sessió que celebrà la Junta directiva del Centre Excursionista de Catalunya, a iniciativa d’un soci, fou acordat el dirigir una solicitut al Ajuntament pera que en el programa de las vinentas festas de la Mercé s’hi posi una festa que a bon segur serà molt ben vista per tot el públich. / Se li proposa convocar a Barcelona un certamen de tots els gegants, nanos, cucaferas, mulassas, drachs, patums, àguilas, etc, dels pobles de Catalunya, concedint premis als que’s presentessin vestits ab més propietat y als més típichs. / Així podria donar lloch a una solemnitat veritablement gegantina y molt pintoresca. Hi podria haver una grau reunió de gegants y demés patums a la grandiosa Plassa d’armas del Park, ahont al só dels típichs instruments propis de cada poble, ballarían tots a l’hora, mentres que quatre collas de Xiquets de Valls alsessin els atrevits castells, y algunas collas de balls populars fessin sas características evolucions. / Després, tots els gegants (que se’n poden reunir prop d’un centenar), nanos, cucaferas, mulassas, patums, Xiquets de Valls fent espadats, balls populars, desfilarían al só de músicas, tabals, grallas, fluviols, pel Passeig de Colón, Ramblas, fins a la plassa de Catalunya, ahont se reproduiria la mateixa festa del Park. / Y continuaria la manifestació de gegants pel passeig de Gracia, Granvía, Passeig de Sant Joan, per sota l’Arch de Triomf, Saló de Sant Joan y altra volta al Parch. / Es de creure que seria una festa veritablement popular. No cal dir que per la quitxalleta seria sensacional el veure una tan grandiosa reunió de gegants y esferehidoras bestiassas. La gent de tot Catalunya que s’ha reconcentrat a Barcelona, tindria una gran satisfacció al veure lo que en sa infància havia sigut sa distracció. / Els aficionats a las cosas de la terra hi veurian exemplars veritablement típichs, y del espectacle ne gaudiria gratuitament el poble, que en la major part de festas no hi té entrada, y’l podria presenciar tot Barcelona, perqué ’s realisaría en sas més grandiosas vías. / Votem pera que s’accepti la proposta del Centre Excursionista de Catalunya” (La Veu de Catalunya: 1902. AHCB).

La Veu de Catalunya va seguir la qüestió d’aleshores ençà. Així, va comentar dos dies després, el 20 de juny, que l’Ajuntament va fer-se seva l’empresa de les Fires i Festes, i amb ella, és clar, la idea del concurs de gegants: “Las festas de la Mercé / L’Ajuntament ha comensat a ocuparse de las linias generals del programa de las festas que se celebraran a Barcelona en honor de la seva patrona la Mare de Deu de la Mercé / Fins a l’actualitat no s’ha fet més que un canvi d’impresions respecte a las esmentadas festas […] Las festas populars consistiran en certámens de gegants, d’ornamentació de carrers, de balls populars, d’orquestas y coros, de barcos y cotxes decorats, cursas de automóvils, batallas de flors, etc, etc, concedintse premis divendres” (La Veu de Catalunya: 1902. AHCB).

La Veu de Catalunya va fer saber poc més endavant, el 6 de juliol, que l’organització va sol·licitar l’ajut de la societat civil per no fracassar i que continuava viu el projecte del concurs de gegants: “Ahir [5 de juliol] a la tarde, després de la sessió del Ajuntament, va reunirse al despatx la comissió organisadora de las festas de la Mercé, pera donar comensament a la seva tasca. / En primer lloch se varen cambiar impresions sobre ‘l número de festas que poden celebrarse, convenint tots en que la cantitat de 75.000 pessetas de que ‘s disposa es molt petita, lo que fa precís recorre al concurs dels industrials que, com els fondistes, cafeters, etc, tenen principal interés en procurar el major número possible de visitants y forasters a Barcelona. / També ‘s va resoldre en principi demanar que hi contribueixin las societats de sport, aristocráticas, populars, etc. que han acreditat tenir iniciativa pera aquestas cosas. / Se va parlar també sobre la classe de festas que ‘s podrían portar a cap, parlantse de lo següent […] Concurs de gegants, balls y músicas populars” (La Veu de Catalunya: 1902. AHCB).

Quatre dies després, el 10 de juliol, va ratificar-s’hi que el Centre Excursionista de Catalunya va responsabilitzar-se de tot allò referent al concurs de gegants: “Al saló del Consistori Nou de Casa la Ciutat, s’han reunit els representants de las societats artísticas, literarias, mercantils. de recreo y de sport, convocats pel senyor Alcalde […] El senyor Cambó ha detallat més extensament el projecte general que havia fet la corporació municipal y ‘ls diferents números que podrian constituir el programa de las festas […] Ha anat preguntant individualment als representants de las corporacions la part activa que aquestas hi podrían tenir […] El «Centre Excursionista de Catalunya» ha presentat una memória detallada del projecte d’un concurs de gegants, nanos, drachs, mulassas, cuca-feras, balls populars, etc, de tot Catalunya, que podria donar lloch a una festa originalíssima, altament popular, perqué forsosament hauria de celebrarse en las grans plassas y carrers per tractarse d’una reunió de 80 a 100 gegants, ab els que podrían celebrarse espectacles nous y molt fantástichs com ja varem indicar dias enrera, al donar noticia d’haverse aprovat per la Junta Directiva del Centre Excursionista el presentar aquesta Memória al Ajuntament” (La Veu de Catalunya: 1902. AHCB).

Les bases

Una setmana després, el 15 de juliol, La Veu de Catalunya va informar de les primeres accions des del Centre Excursionista de Catalunya. Aquí va mencionar-se que s’havia enllestit l’esborrany de les bases que havien de regir la fórmula del concurs, que va assenyalar-se com “Concurso de gigantes, enanos y monstruos típicos”: “Designació d’un jurat artistas que també redactin las bases pera un concurs de gegants, nanos, etc., y celebració d’una cavalcada popular. Aquestas bases se dirigirán a n’els Ajuntaments y entitats que puguin concorrehi, acompanyadas d’una comunicació de l’Alcalde en la que s’especifiquin las facilitats que podrán trobar els concurrents […] el Centre Excursionista presentá las bases del concurs de gegants y nanos” (La Veu de Catalunya: 1902. AHCB).

El text definitiu d’aquestes bases, entre d’altres llocs, va publicitar-se més endavant mitjançant un full adreçat a institucions d’arreu del país (AMCB), al programa d’actes oficial de les Festes (AHCB) i també a la premsa, entre altres, és clar, a La Veu de Catalunya (La Veu de Catalunya: 1902. AHCB). Aquestes van contenir tres punts: premis, condició per participar i membres del jurat.

Cinc premis principals van establir-se, a banda de la possibilitat de concedir-se’n d’altres de menors. Els cincs principals van ser: “Una medalla de oro y 1.000 pesetas al grupo que más se distinga, tanto por su riqueza como por su gusto artístico. / Una medalla de oro y 200 pesetas á la pareja de gigantes más artística. / Una medalla de oro y 250 pesetas á la pareja de gigantes más ricamente vestidos. / Una medalla de oro y 150 pesetas al monstruo típico de mayor caràcter, originalidad y gusto artístico. / Una medalla de oro y 200 pesetas al grupo de enanos de mayor originalidad y gusto artístico”. L’opció de també lliurar-se recompenses menors va preveure’s així: “Se adjudicarán además el número de medallas de plata y accésits que el Jurado crea convenientes, pudiendo repartirse junto con estas recompensas, el sobrante que resulte, pagados todos los gastos de la cantidad consignada por la Comisión de Festejos para este concurso” (AHCB. La Veu de Catalunya: 1902. AHCB). Aquest ventall generós de premis, de fet, va encobrir la idea premeditada d’acontentar un gran nombre de participants, allò que va ocórrer a l’hora de la veritat.

La Veu de Catalunya va informar, el 16 de juliol, de l’encàrrec a l’esculptor Eusebi Arnau Mascort del projecte de la medalla que serviria com a premi en els diferents concursos (La Veu de Catalunya: 1902. AHCB). Aquesta tria va prestigiar el Concurs, perquè es tracta d’un artista que va excel·lir en el camp medallístic. La medalla que va realitzar per a les Festes de la Mercè de 1902, de fet, és una de les seves més aconseguides. L’autor va recórrer a l’estètica modernista del moment i també, a elements de l’art medieval, en correspondència a la redescoberta de l’art gòtic d’ençà de final del segle XIX. L’anvers mostra l’escut de Barcelona amb el text “Ayuntamiento Constitucional de Barcelona”. El revers, tres figures femenines principals coronades per l’escut de l’ordre mercedari i l’enunciat “Ferias y Fiestas de Nuestra Senyora de la Merced Año 1902”. Els instruments que duen aquestes tres figures, respectivament, una trompeta, un pergamí i una lira, destapen la representació de tres Muses de la mitologia grega, és a dir, a tres divinitats que es relacionen i inspiren el conreu de disciplines artístiques; d’esquerra a dreta, Cal·líope, Musa de l’eloqüència i la poesia èpica, Clio, de la història, i Èrato, de la poesia lírica. La medalla va ésser encunyada per Artur Costa Huguet (Maria Isabel Marín Silvestre: 2005. BC. M. Crusafont Sabater: 2006. BC) i va aparèixer reproduïda en publicacions il·lustrades del moment (La Ilustración Española y Americana: 1902. BNE. Catalunya Artística: 1902. BC).

El segon punt de les bases va comprometre la participació dels concursants a una Cavalcada la tarda del 25 de setembre i a un Festival Infantil la tarda del 26: “Para figurar en dicho concurso, hay que concurrir á la cabalgata que tendrá lugar en la tarde del día 25 de Septiembre y al festival [infantil] que se celebrarà en el Parque la tarde del día 26”. El programa d’actes va precisar aquests instants. A les quatre de la tarda del 25 de setembre, havia d’esdevenir el “Concurso de Gigantes, enanos y monstruos típicos, en la Plaza de Armas del Parque [de la Ciutadella], desde donde saldrán á recorrer las calles de la Ciudad siguiendo la carrera que se anunciará oportunamente”. A les tres de la tarda de l’endemà, 26 de setembre, el “Gran festival infantil en el Parque [de la Ciutadella]. Concurso de gigantes, danzas de enanos, de caballets y diablos. Sardanas, coplas ampurdanesas, rondallas, maniobras y desfile del batallón infantil de voluntarios catalanes de la guerra de África. Elevación de multitud de globos aerostáticos. Desfiles de cohes y automóviles” (AHCB. La Veu de Catalunya: 1902. AHCB). La Veu de Catalunya també va anunciar el curs del recorregut de la tarda del 25 de setembre: “A las quatre de la tarde, sortirà de la plassa d’armas del Parch, Passeig de las Magnolias, Saló y Passeig de Sant Joan, plassa de Tetuàn, Granvia, Passeig de Gracia, pel mitg de la plassa de Catalunya, Rambla de Caneletas, Estudis, Flors y Centre, carrer de Fernando, plassa de Sant Jaume, Jaume I, Princesa, Passeig de l’Industria y Parch, entranthi per la porta del Passeig de l’Aduana” (La Veu de Catalunya: 1902. AHCB).

El punt tercer de les bases va indicar que tres persones, prou conegudes encara avui dia i que casen amb l’entorn de les entitats que van tirar endavant l’empresa, van responsabilitzar-se de reglar el concurs: “Formarán el Jurado: D. José Puig y Cadafalch, D. Pedro Pagés y Rueda, y D. Miguel Utrillo” (AHCB. La Veu de Catalunya: 1902. AHCB). L’arquitecte i polític Josep Puig Cadafalch va fundar La Veu de Catalunya i aleshores era Regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista de Catalunya –des de les eleccions de 10 de novembre de 1901–. L’escriptor Pere Pagès Rueda era redactor de La Veu de Catalunya i membre de la Junta del Centre Excursionista de Catalunya. El pintor i promotor artístic Miquel Utrillo Morlius també és relacionat amb el Centre Excursionista de Catalunya i personalitats de la Lliga Regionalista de Catalunya

Carta a Vilanova i la Geltrú

L’organització va endegar a continuació una campanya publicitària per sumar concursants. Per palesar el recolzament des d’instàncies oficialsde l’esdeveniment, Manuel Fabra Serra Ledesma, l’aleshores Alcalde interí de Barcelona, va dirigir-se per carta, el 22 de juliol, en nom de la Comissió Municipal Organitzadora, a les autoritats municipals de poblacions que se sabia que disposaven de figures susceptibles de concórrer-hi.

Manuel Fabra Serra Ledesma va adreçar-se, entre d’altres, a l’Alcaldia de Vilanova i la Geltrú. La lletra, com la resta que es van enviar, va assenyalar que bona part del ganxo de l’empresa residia en què molts veïns novençans de Barcelona hi reviurien imatges dels seus llocs d’origen i, en un pla més material, i en la disputa d’un conjunt de premis: “Habiéndose acordado por este Ayuntamiento la celebración de varios festejos populares durante las próximas de Nuestra Senyora de las Mercedes, la Comisión ha incluido en el programa un festejo tan esencialmente popular como esta celebración de un Concurso de los gigantes, enanos, tarascas, dragones, caballitos, etc. que existen en los diferentes pueblos de la región catalana. / Este festejo ha sido inspirado, principalmente, por el laudable deseo de proporcionar á los catalanes de las diferentes comarcas á quienes sus conveniencias sociales han traido á vivir á Barcelona, un momento de expansión por medio de uno de los recuerdos mas típicos y característicos de su comarca ó pueblo natal. Por lo tanto en nombre del Ayuntamiento de mi presidencia, tengo el mayor gusto en invitar al que V.S. preside tan acertadamente á que secunde el noble sentimiento que ha inspirado la celebración de los indicados festejos, acuerde que los gigantes, enanos, etc. de esa asistan al Concurso anunciado. / No dudando que ai lo acordarà, he de rogar á V.S. se sirva designar un vecino de esa para el cargo de Vocal-Delegado de la Comisión que cuida de este festejo, al objeto de facilitar la comunicación y resolución de cuantas consultas y dificultades pudieran ofrecerse. / Oportunamente se publicarán las bases del Concurso detallando los premios en metálico que se ofrecerá á las comparsas que concurran y sean mas numerosas y esten vestidas con mayor propiedad ó de una manera mas típica etc. etc.” (ACGAF).

La Veu de Catalunya va referir-se dos dies després, el 24 de juliol, als arguments en dansa en els fulls de propaganda: “L’original pensada de celebrar a Barcelona per las festas de la Mercé, un concurs de tots els gegants de Catalunya, ha sigut molt ben rebuda aquí y a fora. Será un espectacle nou y ben popular portant animació a xichs y a grans. Ho veurán ab gust els fills de Barcelona per la nota típica y pintoresca, y ho veurán ab alegría tots els fills de las diferentas comarcas catalanas que residiesen a la capital. / Els gegants del poble portan recorts de la infantesa que sempre son grats. / Ja ho diu l’Alcalde de Barcelona en l’ofici-invitació que ha dirigit a tots els alcaldes dels pobles de Catalunya que tenen gegants: «Este festejo ha sido inspirado, principalmente, por el laudable deseo de proporcionar a los catalanes de las diferentes comarcas, que sus conveniencias sociales les han llevado a vivir en Barcelona, un momento de expansión por medio de uno de los recuerdos más típicos y característicos de su comarca ó pueblo natal»” (La Veu de Catalunya: 1902. AHCB).

Des de Barcelona insisteixen

L’organització de les Festes va dirigir-se, de nou per carta, el 21 d’agost, a distints Alcaldes de Catalunya, per respondre-los-hi dubtes o convèncer indecisos. Un altre càrrec polític també va signar aquesta segona lletra, ara Francesc Cambó Batlle, en la seva qualitat de Secretari i, sobretot, ànima de la Comissió Municipal Organitzadora. Aquí s’ha de recordar que també era Regidor a l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista des de 1901, a banda de fundador de La Veu de Catalunya.

La lletra enviada a l’Alcaldia de Vilanova i la Geltrú, com la resta de les trameses aleshores, va comentar: “Ampliant els conceptes de la circular que en 22 del passat mes de Juliol se li remeté demanantli que l’Ajuntament per V. presidit enviés al Concurs de las Festas de la Mercé els gegants, nanus, ó altres tradicionals espectacles que tinga aqueixa població pera obtar als premis en metálich que se’ls concedirán, aquesta Comissió se complau en innovarli que havent contestat á la nostra invitació, gairebé totas las municipalitats de Catalunya, que en principi aceptavan la idea, si bé algunas han posat inconvenient degut á que la penuria de sas arcas comunals no’ls hi permitia fer dispendis pera tal objecte, nostra Comissió atenent á lo lluhida que pot resultar la festa de que’s tracte, convenint especialment al renom d’aqueixa vila y ademés volguent donar á vostés una proba de la consideració en que’s té aqueix municipi, ha procurat obtenir del Ajuntament un credit, si bé limitat, suficient, ab el fi de poguer abonar á vostés els gastos que’ls ocasioni l’aconduhiment desde aqueixa població á Barcelona per ferro-carril y al preu reduhit de festas, dels gegants, nanus ó altres objectes que acompanyin la comparsa típica de la població de sa digna autoritat. / Ab el fi de deixar enllestit lo mes aviat possible aquest assumpto, y pera que vosté se serveixi indicar la cantitat que necessita pera enviarho á Barcelona, tenim el gust d’inclourer-li una relació de preguntas qu’esperém se pendrá la molestia de complir, limitantse sempre en sos calculs á contarho lo mes reduït possible pera correspondrer al sacrifici, que veritablement fa el nostre Municipi al votar una cantitat destinada á portar á terme la realisació del plan ja de temps afalagat. / Dignis donchs Senyor Alcalde contestar las preguntas que se li fan en la relació acompanyada, y remetrarla á la brevetat possible, millor si pot ser á volta de correu, á la Majordomia del nostre Ajuntament, á fi y efecte de deixar de cop y volta formalisat el compromís y passar á vias de fet tot desseguida. / Esperant que vosté tindrà en consideració la urgencia del cas, y ‘s fará carrech de lo important que pot resultar pera aqueixa població un acte de trascendencia com el que’s tracte de portar á terme, quin veurán ap gust els naturals d’aqueixa vila residents á Barcelona, se complau en expressarli sos afectes en nom de la Comissió Organisadora” (ACGAF).

L’enquesta citada aquí darrere va subratllar diversos detalls indispensables en l’assumpte, és a dir, el número de figures, geganters i músics participants: “¿Cuants gegants portarán al Concurs? / ¿Cuants geganters se necessitan pera passejarlos durant els dos dias que’s destinan pera tal objecte?/ a mes dels gegants enviarán algun altre espectacles típich com drach, mulassa, cucafera, aguilas, etc.? / ¿Cuants homes son indispensable pera passejar aqueix espectacle? / ¿Hi ha música especial pera acompanyarho? / En cas afirmatiu ¿Cuants son els musichs? / ¿Hi ha nanos? / De aquets no envihin mes que las testas y vestits puig pera passejarlos, l’Ajuntament de Barcelona utilisará els noys del Hospici. / ¿Que costarà el transport dels gegants y demés artefactes per ferro-carril á doble petita velocitat per la tarifa mes reduhida, ó ab carros si es possible? / Tenint en compte la reducció de preus de passatge que hi haurá per las festas de la Mercé ¿cuant importarà el passatge dels geganters y musichs y vigilant-delegat d’aqueix Ajuntament? / ¿Hi haurá cap mes gasto especial?” (ACAN. AHCT).

A Vilanova contesten

Josep Rovirosa Puig, l’aleshores Secretari de l’Ajuntament de Vilanova, va respondre una setmana més tard, el 28 d’agost, seguint les indicacions de l’Alcalde, Emili Vinyals Roig. Els mots es coneixen per anotar-se, a tall d’esborrany, a la carta tramesa des de Barcelona: “Contestación / Mayordomia del Excelentísimo Ayuntamiento de Barcelona / En constación á la circular de la Comisión Municipal de las fiestas de Nuestra Senyora de las Mercedes de esa capital, ultimamente recibida, que es ampliatoria de la de 22 Julio último tengo el honor de participar a V.S. que, aprovechando las garantías ofrecidas empero obligados por la penuria del erario municipal que no permite efectuar gasto alguno se están realizando los trabajos convenientes para tomar parte en el concurso de espectaculos tradicionales que en las próximas fiestas tendrán lugar en esa Ciudad, siendo nuestros deseos que concurran 4 gegants y el drach de esta, debiendo advertir que el dragon fué en tiempo pasado premiado en concurso semejante, segun cuenta persona formal, y, además, que dadas las dimensiones de los referidos personajes, y principalmente de dos de ellos, el transporte de todo junto costarà de 125 á 150 pesetas, y siendo indispensable un personal de 13 hombres como portantes, y dos grallers y un timbaler, importará su pasage y estancia de los 16 hombres mencionados 460 pesetas. / Suplicando á V.S. se sirva contestar oportunamente á fin de poder ultimar los trabajos convenientes para mayor contribuir al feliz resultado de fiesta tan típica y nueva en nuestra tierra querida tierra se ofrece de V.S. afectuosamente S..S.” (ACGAF).


Les línies, doncs, aclareixen que va planejar-se el viatge de dues parelles de gegants, una de grans dimensions, i una altra no tant, i un drac, és a dir, els gegants grossos, els gegantons i el drac de la Parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova i que l’Ajuntament també participava del seu dia a dia arran de la falta de recursos de l’Obra de la Parròquia de Vilanova, l’entitat gestora de l’economia de la Parròquia. I també, que el drac era ja conegut a Barcelona per personar-s’hi temps enrere en unes circumstàncies similars. La referència anterior al·ludeix a la seva presència a l’escenificació la tarda del 3 d’octubre de 1860 de la rebuda dels Reis Catòlica a Cristòfor Colom el 4 d’abril de 1493, de tornada del seu primer viatge oficial a Amèrica.


D’altres detalls també es destapen. Primer, la composició de la plantilla de portants. Aquesta estava integrada per 13 individus, se suposa, 3 per gegant gran, 2 per gegantó, 2 pel drac i 1 cap de colla. Els números resulten baixos segons el punt de vista actual. Però no en el d’antany, el vigent fins fa no massa dècades. Les colles de portants han esdevingut nombroses tan sols d’ençà de la fi de la Dictadura del General Franco, en el context d’incentivació de la participació col·lectiva i de recuperació dels espais públics que regeix el marc festiu a partir del període anomenat la Transició Política, quan la passió i els conceptes cultura i identitat cultural van impregnar el món dels seguicis festius i, per tant, que van dur a la supressió de la majoria de remuneracions personals –els actors dels seguicis n’esperaven a canvi del seu exercici de l’activitat abans–, i a primar-se el lluïment de les expressions tradicionals a tots els instants de les festes –en el cas dels gegants, a no limitar-se a desfilar a la majoria de trams dels seguicis, com antany–. Documentació que més endavant es veurà palesa que els geganters de Vilanova eren liderats el 1902 per Silvestre Mestres Estanella, el seu cap de colla a l’època. Segon, els músics en dansa. Dos grallers –un primera i un segona veu– i un tabaler, és a dir, una colla de grallers segons el patró del territori, el Penedès. Documentació de l’època, que també més endavant es veurà, testimonia que es tractava de la Colla dels “Leandros”, és a dir, la formació liderada pel graller vilanoví Leandre Noya Garrigó, i que també va reunir al graller Ramon José Mateu, fill i veí de Canyelles, i al tabaler vilanoví Francesc Sansi Huguet (B. Fontanals Argenter: 2010). I tercer, la quantificació de les despeses. L’acarreig dels entremesos, entre 125 i 150 pessetes. Les despeses per personal, 460 pessetes.


Més notícies a la premsa de Vilanova


La premsa de Vilanova reporta passes immediatament posteriors en l’empresa de contractació dels entremesos de la vila. Així, un breu a l’edició del 30 d’agost del Diario de Villanueva y Geltrú va preveure-hi l’èxit pel context de predisposició des de Barcelona: “Dice un periódico que según informes de persona autorizada, el Ayuntamiento de Barcelona pagará los gastos que ocasione el transporte de todos los gigantes que se presenten á concurso, así como los de viaje y estancia de un vigilante que se nombre para la custodia de los gigantes respectivos. / Es de creer que habiendo desaparecido el supuesto inconveniente de los gastos que debían reportar el envío de los gigantes á dicho concurso, no habrá ahora quién se oponga al viaje de nuestros «elevados personajes»” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB).


L’organització, de fet, va recordar-se de distints serrells que podien desterotar el projecte. Per exemple, la disponibilitat de geganters, tant per conduir figures locals, del Pla de Barcelona, com de forasteres: “La comissió de festas de la Mercé (secció del concurs de gegants), demà dissapte [6 de setembre], de quatre a cinch de la tarde, admetrà en la Majordomía del Ajuntament, proposicions verbals o per escrit pera la conducció dels gegants del Ajuntament de Barcelona y els de alguns de fora que vindran sense geganters” (La Veu de Catalunya: 1902. AHCB). L’endreçament, pentinat o vestimenta de qualsevol entremès. O la seva caiguda durant el recorregut, per topar amb cables o branques o relliscar els portants pel mal estat del terra: “La nit d’avans d’ahir [18 de setembre] la comissió que cuida de la organisació d’aquet concurs, va seguir el curs per ahont passará la gran manifestació gegantina, pera observar si hi havía algun destorb. / Anava un carro de bombers ab un pal fins a l’alsada de cinch metres y mitg (la del gegant més alt, que será la gegantesa de Barcelona). Els bombers que aguantavan el pal portavan guants de goma pera salvar una desviació de la corrent eléctrica, en cas de contacte ab els fils conductors. Aquets no destorbarán pas en tot el curs. S’haurán d’escapsar algunas rametas dels arbres y arreglar una mica el terrer en algun dels carrers” (La Veu de Catalunya: 1902. AHCB).

El Diario de Villanueva y Geltrú va estar al cas de la visita d’un comissionat de Barcelona a l’Ajuntament de Vilanova el matí del 31 d’agost a l’Ajuntament de Vilanova, a cavall de l’anada a d’altres punts, amb la intenció d’acabar de lligar-ho tot i que es creia fructificaria pel lloc preferent que s’atorgava als gegants de Vilanova dins de l’Olimp geganter; com encara avui dia: “Hoy por la mañana [31 d’agost]debe llegar á esta villa un delegado de la Comisión de las fiestas de la Merced, para tratar con nuestro Municipio, acerca de la conducción de nuestros gigantes al notable concurso que se ha de celebrar en Barcelona en el próximo mes de Septiembre. / Por la tarde, el mencionado señor debe partir para Villafranca del Panadés y de allí á otras poblaciones con idéntico objeto que el que ha motivado su viaje á nuestra villa, / Suponemos que por parte del Ayuntamiento se le darán toda suerte de facilidades para que nuestros «elevados personajes» puedan ocupar el lugar que dignamente les corresponde entre sus «compañeros» del resto de Cataluña” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB).

El Diario de Villanueva y Geltrú també va informar l’11 de setembre d’un ultimatum tramès just a continuació a Barcelona i que destapa l’interés des de Vilanova per no faltar a la cita: “Sabemos que por conducto de la Alcaldía de esta villa se ha dirigido una carta al mayordomo mayor del Ayuntamiento de Barcelona manifestando que si por todo el viernes próximo [12 de setembre] no se ha recibido aquí la aceptación de la nota de gastos que ha de ocasionar el traslado de los gigantes á la capital, no serán enviados allá conforme eran los deseos de la Comisión encargada” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB).

L’anada a Barcelona, amb tot, era coll avall, perquè distints altaveus barcelonins van donar-la per enllestida abans d’hora. El mateix Diario de Villanueva y Geltrú, per exemple, va estar-ne al cas el 5 de setembre a partir d’uns mots de Las Noticias de Barcelona: “Se tiene noticias de que vendrán gigantes de Villanueva, Sitges, Mataró, San Feliu de Pallarols y Lérida” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB).

I aquesta gestió última va reeixir, perquè tres dies després, el 14 de setembre, el Diario de Villanueva y Geltrú va anunciar la materialització de l’emparaulament. Sembla ser que la qüestió pecuniària va resultar l’últim front a vèncer: “La comisión encargada de restaurar los gigantes ha recibido una carta de la mayordomía del Ayuntamiento de Barcelona aceptando la nota de gastos presentada por aquella para la traslación de los «elevados personajes» á la capital por las fiestas de la Merced. / En su consecuencia, se adelantan con actividad los trabajos de restauración de los mismos para que estén en situación á su debido tiempo” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1902. BMVB).

Xavier Güell Cendra

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari