Terrassola del Penedès, 1882

El 1882 el diari barceloní El Diluvio va publicar la programació de la Festa Major de Terrassola del Penedès, municipi de l’Alt Penedès que el 1921 va unir-se al veí de Lavit per formar l’actual Torrelavit. La celebració esdevé encara l’últim cap de setmana de gener, el 1882 els dies 28, 29 i 30 de gener, dissabte, diumenge i dilluns: “He aquí el programa de las fiestas que se celebrarán en Terrasola del Panadés los dias 29 y 30 del corriente [gener de 1882]: / Dia 28 [de setembre, dissabte] á las doce de la mañana un repique general de campanas y salva de morteretes anunciará el comienzo de las fiestas; á las ocho de la noche se celebrarán solemnes visperas con orquesta. / Dia 29 [de setembre, diumenge] á las siete de la mañana empezarán á recorrer las calles de la poblacion la orquesta dels «Marquets de la Llacuna», alegrando al vecindario con sus brillantes marchas; los bailes de Bastoners, Cercolets, Gitanos, Drach y Xiquets de Valls con sus características danzas y grallas; á las diez empezarán los Oficios divinos á toda orquesta por los «escolans de San Sadurní de Noya»; á las tres de la tarde las tradicinales danzas en plaza; á las nueve de la noche disparo de un magnifico castillo de fuegos artificiales, y á las diez la sociedad «La Mar Terrasolense» obsequiará á los forasteros con un baile de sociedad en el nuevo salon de casa «Met», convenientemente adornado por el señor Falés y de cuyo programa está encargada la orquesta del señor Escalas, de la que formarán parte los señores Salvatori, Ciervo, Rodó y un distinguido profesor de violoncello. / Para obsequiar á las señoritas que bailen el wals-sócios se prepara un magnifico regalo. / Dia 30 [de setembre, dilluns] por la mañana lo mismo del dia anterior, y á las tres de la tarde y diez de la noche la sociedad «La Mar Terrasolense» dará sus dos últimos bailes en el salon de casa «Met», al penetrar en el cual se obsequiará bello sexo con ramos de flores naturales” (El Diluvio: 1882. AHCB).

El text, doncs, va preveure un paper destacat als seguicis de festa major, com és habitual al territori, el Penedès i, en extensió, a bona part de la Catalunya Nova. Els exercicis tan podrien haver-los interpretat veïns com actors de poblacions de la vora, de Sant Quintí de Mediona o Vilafranca del Penedès, el drac, per exemple. L’absència de més referències fa pensar en un o altre sentit. Un raonament semblant també s’aplica al cas dels “Xiquets de Valls”. Aquí també podria especular-se si va comparèixer-hi una colla vallenca o uns afeccionats locals. Això darrer s’intueix que guarda més números. L’economia de la població, el seu número d’habitants no superava el mig miler, no predisposava la contractació d’una formació vallenca i la fórmula dels afeccionats locals, en aquesta tessitura, es repeteix arreu del territori, sense anar massa lluny, en un nucli veí, el Pla del Penedès, i, a més, d’ençà d’una data propera, el 1880. Aquesta notícia castellera a Terrassola atresora el valor afegit d’aportar una altra plaça castellera a l’Alt Penedès. La importància rau en què, pràcticament, tota l’activitat fins a hores d’ara coneguda és concentrada a Vilafranca del Penedès.

Xavier Güell

Anuncis
Publicat dins de Terrassola del Penedès

La Festa del Poble, 1852

Pere Català Roca va publicitar la notícia de l’actuació d’uns castellers en l’estrena de “La Festa del Poble”, peça costumbrista bilingüe i en un sol acte de Josep Renart Arús al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 1852 en una funció extraordinària per celebrar el naixement de María Luísa Fernanda, Princesa d’Astúries, l’aleshores hereva de la reina Isabel II, el 20 de desembre de 1851, i el fracàs del regicidi per part de Martín Merino Gómez, el “cura Merino”, el 2 de febrer de 1852 (Pere Català Roca: 1981).

Josep Renart Arús, mestre de cases, urbanista i comediògraf, va néixer a Sarrià el 1783 i va morir a Barcelona el 1853. Amic de gent de teatre i lletres, va ser uns dels impulsors del Gran Teatre del Liceu de Barcelona. La seva producció literària consta d’alguns sainets i comèdies de caire costumista, alguns d’ells, com “La Festa del Poble”, bilingües.

Un anunci a la premsa de Barcelona concreta que l’estrena de “La Festa del Poble” va succeir el vespre del 21 de febrer de 1852 al Gran Teatre del Liceu de Barcelona: “Gran Teatro del Liceo. La comedia bilingüe en un acto, La festa del poble. Compuesta espresamente para los presentes regocijos [es recorda, el naixement de la Princesa d’Astúries i l’intent de regicidi pel “cura Merino”] por don José Renart y Arus. Está ecsornada con bailes del país, coros y demas aparato que su argumento requiere” (El Sol: 1852. AHCB).

A la premsa Barcelona també va ressenyar-se’n la representació. Les línies palesen la intervenció castellera, entre d’altres números de la terra. Això darrer i la inclusió de la llengua catalana a l’obra reporten la reivindicació de Renart, com en d’altres obres, dels elements patris: “Anteanoche [21 de febrer de 1852] púsose en escena en el Liceo una pieza bilingüe del Sr. Renart y Arús, alusiva á la celebridad de los festejos Reales. Escrita sin pretensiones, revela no obstante la facilidad de lenguaje y el carácter de localidad que distinguen á otras composiciones de igual género debidas á la pluma del propio autor. El Sr. [Dionís] Ibañez [qui va representar el personatge de Benet, fill de l’hisendat Pere, un dels principals], se distinguió en su desempeño. Numerosas comparsas ejecutaron varias danzas peculiares á las diferentes provincias de Cataluña, como el «ball rodó», el «ball de plaza», el «contrapás» y las torres dels «xiquets de Valls», etc.” (Diario de Barcelona:1852. AHCB).

El manuscrit original de l’obra, que es conserva a la Biblioteca de Catalunya, conté unes línies autògrafes que ratifiquen la data, el lloc i el motiu de l’estrena: “Estrenada al Teatre del Liceo 21 febrer 1852 […] La Festa del Poble / Pieza, en un acto, bilingüe, popular, y alegórica, para representarse en los teatros de Barcelona, Principal y del Liceo, en celebridad del feliz natalicio de la Augusta Princesa Doña Maria Isabel. Por d [on]. J[osep]. R[enart]. y A[rús]. / febrero 1852” (BC).

El manuscrit també aclareix que la trama es desenvolupa“en un Pueblo cercano á Barcelona” i l’escena final, una sessió de ball presidida per “un retrato entero de S. M. teniendo en brazos á su augusta hija”, en “una arboleda, como los bastidores, un tablado para la música”. Els castells i la resta de manifestacions de la terra i populars van encabir-s’hi a la part final amb la pretensió d’expressar l’adhesió del país a la monarca –present per l’exposició en un lloc destacat d’un retrat seu– per la joia pel naixement del seu hereu: “Cada Provincia á obsequiar / á su Magestad vé ara / ab las dansas populars, / que té mes acostumadas […] Siguen por su órden las danzas: 1ª. El Ball de Plassa del Pla de Barcelona laruna, y ofrenda de ramilletes ó abanicos, á las mugeres que deberán llevar mantilla puesta. / 2ª. Los Castélls de Tarragona, cuya música serán unicamente la Gralla y el tamboril. / 3ª. El tirabou ó el Contrapàs de Gerona. / 4ª El fandango, sin castañuelas, de Lerida. / La Señora Perea egecutará despues algunos pasos de bailes nacionales, Españoles” (BC).

El número casteller, és clar, devia acollir l’execució d’una estructura de poca volada, dificultat i ortodòxia, però sense faltar-los-hi el so de la gralla i el timbal, el seu acomboiament musical habitual.

Xavier Güell

Publicat dins de Sin categoría

L’Hospitalet, 1935, i Cornellà, 1936

El diumenge 18 d’agost de 1935, al voltant de la Festa Major, a llaor de Sant Roc, el 16 d’agost, van alçar-se castells a l’Hospitalet de Llobregat. La notícia esdevé excepcional perquè es tracta de la primera presència castellera a la població, que se sàpiga a hores, i també, una de les poques a la zona, la comarca del Baix Llobregat, fins aleshores.

La circumstància de no pertànyer el Baix Llobregat a l’àrea històrica dels castells explica que tan sols s’hi hagués documentat quatre actuacions a l’època, el període de la Renaixença Castellera, entre els anys 1926 i 1936, fins ara: l’anada dels Nens del Vendrell a Molins de Rei el 3 de febrer de 1927 –en ocasió de la Fira de la Candelera–, dels Xiquets de Tarragona a Sant Feliu de Llobregat el 10, 11 i 12 d’agost –la Festa Major–, dels Nens del Vendrell al Prat de Llobregat el 27 de setembre de 1931 –la Festa Major– i dels Nens del Vendrell a Esparreguera el 19 d’agost de 1934 –la Festa Major–.

Tres correspondències al diari barceloní El Diluvio reporten el debut de l’Hospitalet en els castells. Cap d’elles, però, indiquen quina agrupació va estrenar la plaça. El fet que s’hi esmenti sempre la intervenció dels “Xiquets de Valls” no hi assegura el paper d’una de les dues colles de Valls d’aleshores, la Colla Vella i la Colla Nova, perquè la veu “Xiquets de Valls” equivalia a castells a molts punts encara d’arreu, fossin o no a cura de la gent de Valls. La coincidència que la premsa de Valls del moment, molt atenta a l’activitat castellera de les colles de Valls, no estès al cas d’aquesta presència castellera, d’altra banda, fa descartar-hi una formació vallenca.

La primera correspondència d’El Diluvio assenyala que l’empresa va obeir a la iniciativa de dues entitats potents de la vila, el Foment de la Sardana i el Centre Catòlic, i que van refiar-se de l’ajut del Govern Municipal: “El Foment de la Sardana y el Centro C. preparan extraordinarias audiciones de sardanas y es seguro presenciaremos una exhibición de «Els Xiquets de Valls», por lo que se ha pedido ayuda al Ayuntamiento para poder sufragar los gastos” (El Diluvio: 1935. AHCB).

La segona, els instants castellers previstos. Els castellers havien d’exhibir-se arreu de la població des de les 9 del matí, per fer cap més tard, al migdia, se suposa, com és d’habitud a arreu, a la Plaça de la Vila. A la tarda se’ls esperava a la seu del Centre Catòlic, una de les entitats contractants, per intervenir en una mostra de manifestacions de la terra: “Detalles de la fiesta mayor: / Esta mañana [18 d’agost] a las nueve, empezará el desfile por las principales calles de la ciudad, y actuando en la Plaza del Ayuntamiento el espectáculo típico dels Xiquets de Valls. / Por la tarde actuarán juntamente con el Esbart de Dansaires de esta ciudad en los jardines del C. C. de la Rambla Justo Oliveras” (El Diluvio: 1935. AHCB).

I la tercera, la materialització de la presència castellera: “El domingo [18 d’agost] constituyó una verdadera atracción la desfilada y demás espectáculo que ofrecieron los Xiquets de Valls. En las plazas del Ayuntamiento, Iglesia y Francisco Maciá, construyeron sus más arriesgados castillos, los cuales eran recibido por el público por verdaderas muestras de simpatía” (El Diluvio: 1935. AHCB).

Cornellà és una altra població del Baix Llobregat que va gaudir dels castells per primera vegada aquells anys, el diumenge 17 de juny de 1936, també en ocasió de la Festa Major, que coincideix amb la festivitat del Corpus. La notícia també apareix en una correspondència d’El Diluvio i aquí sí va mencionar-se la identitat i, a més, del cap, de la colla protagonista: “Con un éxito sin precedentes y sin haber ocurrido el menor incidente han transcurrido los días de la fiesta mayor […] Por las calles de nuestra población actuaron los famosos Xiquets de Valls, de la «colla» de Barcelona, dirigida por el veterano Manuel Selva, haciendo con su arriesgado trabajo las delicias de la gente menuda y el asombro de los mayores” (El Diluvio: 1936. AHCB).

Es tracta, doncs, dels Xiquets de Barcelona –o els Xiquets de Valls (Colla de Barcelona), com s’anunciaven per voler destacar que sumessin molts elements originaris de Valls–, que segons s’hi afegeix, eren comandats per Manuel Selva. El centre d’acció d’aquesta formació va girar entorn de la vila de Gràcia d’ençà d’aparèixer el 1932 i fins esvanir-se arran l’esclat de la Guerra Civil de 1936-1939, encara que va donar les seves darreres senyals de vida durant el conflicte bèl·lic en alguns festivals benèfics.

El comentari a la veterania de Manuel Selva i la similitud del cognom Selva amb el de Seuba fan pensar en un error de transcripció, és a dir, que s’ha de parlar de Manuel Seuba, no de Manuel Selva, cap d’una formació castellera barcelonina similar i anterior i, per tant, també de la connexió entre ambdues formacions. Aquests altres Xiquets de Barcelona o els Xiquets de Gràcia, com millor se’ls coneix, van obrar a cavall dels segles XIX i XX, també aplegant a vallencs i d’altres elements originaris de l’àrea castellera històrica, i la majoria també veïns de Gràcia. La notícia de Manuel Seuba, en la seva condició de “cap de Colla dels Xiquets de Valls”, figura en la carta que va adreçar el 28 de juliol de 1907 a l’Ajuntament de Sabadell per obtenir el permís per actuar a la Festa Major de Sabadell d’aquell any (AHS).

L’actuació a Cornellà atresora més importància, perquè es tracta de la primera documentada a hores d’ara d’aquests Xiquets de Barcelona fora de Barcelona, si no és que també van protagonitzar abans la de l’Hospitalet. Hi guarden molts números per ésser encara molt ignota les passes d’aquests castellers barcelonins i no tant les de la resta de formacions castelleres de l’època. Si la premsa de Valls va restar molt alerta a l’activitat dels seus castellers, la de Tarragona i el Vendrell, dues altres comunitats prou íntimes i de l’àrea tradicional castellera, déu n’hi del que també van estar-ne. A Valls i al Vendrell, i a Tarragona també en certa mesura, de fet, va institucionalitzar-se la figura del cronista casteller aquells anys de revifalla castellera.

L’anada dels Xiquets de Barcelona a Cornellà també palesa el seu paral·lelisme amb els Xiquets de Gràcia d’uns anys enrere, atès que aquests darrers també van perseguir i materialitzar actuacions fora de Barcelona.

Xavier Güell

Publicat dins de Cornellà deLlobregat, Hospitalet de Llobregat

Les darreres passes de l’antiga Mulassa i l’antic Drac de Vilanova

 

La darrera notícia de l’antiga Mulassa i l’antic Drac de Vilanova diu que van perdre’s, juntament amb els antics Gegantons, darrere de traslladar-se a Barcelona per participar a la jornada inaugural de l’Olimpíada Popular a l’estadi de Montjuïc (Barcelona), que havia d’ocórrer la tarda del diumenge 19 de juliol de 1936 i que no va celebrar-se per esclatar la Guerra Civil de 1936-1939 a la vigília. Les figures van restar a Barcelona i allí van esvanir-se perquè ningú va rescatar-les. Els responsables de l’Obra de la Parròquia de Sant Antoni Abat, l’entitat a la qual pertanyien, feina rai van tenir per salvar la pell aquells dies, qui la va poder salvar, per la persecució religiosa que va desfermar-se amb la Guerra Civil. El Govern Municipal de Vilanova també va estar per d’altres afers més urgents. Albert Ferrer Soler va explicar-ho al seu Llibre dels Gegants i demés entremesos populars de Vilanova i la Geltrú: “En aquest estat es trobaven les nostres parelles de gegants quant sobrevingueren els esdeveniments revolucionaris de 1936. Uns dies abans del 19 de juliol, els Gegantets, conjuntament amb la Mulassa i el Drac, foren traslladats a Barcelona per tal de prendre part en cert festival folklòric que tenia de celebrar-se al recinte del Poble Espanyol. Allí es va sorprendre la revolució i degut al desordre i les perturbacions que aquesta va originar, ningú no va recordar-se de recuperar-los. I d’aquesta manera es varen perdre definitivament” (A. Ferrer Soler: 2008).

La Mulassa i el Drac van desplaçar-se a Barcelona el juliol de 1936 perquè l’Olimpíada Popular, un esdeveniment en resposta als Jocs Olímpics organitzats aquell any a l’Alemanya nazi, també va planejar-se com una mostra folklòrica. L’Olimpíada Popular va anunciar-se alhora com “Setmana d’Esport i Folklore”. Un article del conegut folklorista Aureli Capmany Farrés, sota l’inequívoc títol de ‘El Folklore i l’Olimpíada Popular’, ho expressa per defensar que era una oportunitat immillorable per “fer […] comprendre i estimar, tant als naturals com als estrangers,” el patrimoni tradicional de casa nostra (La Rambla: 1936. AHCB).

La jornada inaugural, s’ha dit el 19 de juliol de 1936, havia de reunir a 3.000 actors provinents de més de trenta poblacions d’arreu de Catalunya i les Illes Balears. La “Parada dels Esportius i Folkloristes” era prevista a les quatre de la tarda. Una hora i mitja més tard, a dos quarts de sis, els “atletes i grups folklórics” havien de desfilar per l’Estadi de Montjuïc. I a les vuit del vespre, després d’una curses d’atlètiques de relleus, “les representacions dels Grups folklórics amb il·luminació artística” havien de protagonitzar “la manifestació de folklore més gran que [mai] ha tingut lloc a Barcelona. Bastoners, cercolets, xiquets de Valls, nans, moixigangues, gegants”, que finalitzava amb l’escenificació de la Patum de Berga (La Rambla: 1936. AHCB).

La darrera notícia coneguda de l’antiga Mulassa i l’antic Drac de Vilanova, però, se situa a partir d’ara al diumenge 25 de juliol de 1937 a Montjuïc (Barcelona), al festival cloenda de la primera Setmana d’Ajut Català, una organització femenina d’ERC creada en començar la Guerra Civil de 1936-1939 per donar suport als combatents al front.

El programa d’actes va preveure-hi l’inici de “La Festa de la cançó, de la música i de la dansa” a dos quarts de cinc de la tarda a la plaça del Petit Brollador, entre els Palaus núm. 1 i 2. Entre d’altres números tradicionals participants, hi figura l’actuació de l’antic Drac i l’antiga Mulassa de Vilanova amb d’altres figures que també havien viatjat a Barcelona el 1936 en ocasió de l‘Olimpíada Popular. Se suposa que va pensar-se en aquests entremesos per estar a l’abast de l’organització, per trobar-se encara allà mateix, a Montjuïc, al magatzem on es van dipositar en espera d’intervenir en l’Olimpíada Popular just un any enrere, per no reclamar-los ningú: “El vinent diumenge, dia 25, es celebrarà al Parc de Montjuic la Gran Diada de la Cançó, de la Música i de la Dansa, a profit d’AJUT CATALA, amb la col·laboració de 5.000 executants […] XIQUETS DE VALLS: Bastoners i Cercolets del Penedès, Mulassa i Drac de Vilanova, Nans i Caballins d’Olot, Cucafera i Cucaferets de Tortosa” (Butlletí d’Esquerra Republicana de Catalunya. Federació de Barcelona-Ciutat: 1937. Fundació Josep Irla).

Xavier Güell

Publicat dins de Barcelona, Vilanova i la Geltrú | Etiquetat com a

Una antiga enxaneta de la Colla Vella de Valls

 

El vilafranquí Antoni Martorell Panyelles va rememorar l’èxit de la Colla Vella dels Xiquets de Valls en el pilar de vuit a la Festa Major de Vilafranca del Penedès el 1881, a l’escrit ‘Plenitud i decadència dels Xiquets de Valls’, aparegut el 1910 a Lluitem!: “A la meteixa hora de l’endemà, aixecaren també les dugues colles, els Nou pilans de set, y després, mentres la Colla Nova enlairava el Castell de vuit y el Pilà de sis, triomfava la Colla Vella, plantant els Cuatre de vuit am pilà de sis al mitj y el titànic PILÀ DE VUIT, única vegada que s’ha fet a Vilafranca” (A. Martorell Panyelles: 1910. VINSEUM).

L’autor va insistir-hi unes dècades més endavant, el 1944, a ‘Recuerdos de la Fiesta Mayor de 1889, publicat a Verde y Azul. Aquesta vegada va afegir que la gesta va repetir-se a continuació a la Festa Major d’Altafulla i també, unes dades per identificar la identitat de l’enxaneta: “Pero el año más glorioso, la hazaña más formidable que han ejecutado los «Xiquets de Valls» fue el año 1881, montando primero en nuestra villa y el día 11 de noviembre en Altafulla el titánico Pilà de Vuit, subiendo de Aleta un «xiquet» de seis años, «el cigaleta de Valls»” (A. Martorell Panyelles: 1944. BPTB).

El testimoni d’Antoni Martorell Panyelles pot esdevenir creïble per ser contemporani als fets. Aquest va néixer i morir a Vilafranca del Penedès, respectivament, el 10 de febrer de 1870 i el 15 de juliol de 1947 (R. Soler Becerro: 2010).

Les investigacions dels últims temps, però, han escatit que la data i la successió de fets que Antoni Martorell Panyelles recordava ballen una mica. Així, el pilar de vuit no va descarregar-se el 1881, primer a Vilafranca del Penedès i, després a Altafulla, sinó el 1878, primer a Altafulla, l’11 de novembre, Sant Martí, diada de Festa Major, i més tard, el 1880, a Vilafranca del Penedès, el 31 d’agost, l’endemà de Sant Fèlix, també diada de Festa Major, en ambdós llocs a cura de la Colla Vella dels Xiquets de Valls.

Això, però, no qüestiona el valor global del testimoni. Així, la referència a l’enxaneta, l’“Aleta un «xiquet» de seis años, «el cigaleta de Valls»”, també casa més o menys per referir-se a una enxaneta ja coneguda de la Colla Vella dels Xiquets de l’època, la formació, s’hi insisteix, que va reeixir en ambdós pilars de vuit. Aquest infant figura en l’alineació del quatre de nou net que la mateixa Colla Vella dels Xiquets de Valls va descarregar aquell mateix temps, el 1881, a les festes tarragonines de Santa Tecla a la plaça de les Cols, probablement, el migdia del 24 de setembre. La identitat d’aquesta enxaneta, de tota manera, condueix a dos personatges a hores d’ara.

Jordi Morant Clanxet, de la Pobla de Montornès, a la segona edició del seu llibre Història dels castells. Tarragona i les comarques castelleres, de 1976, va publicar: “Segons testimoni oral del vell «Xaconet», fill del nomenat «Guerxo de Xacó», constituïren aquell babilònic castell [el quatre de nou net], els següents castellers: Enxaneta: Jaumet de la «Segaleta»”. L’autor va basar-se en el testimoni de l’antic casteller de la Colla Vella vallenca, Josep Domènech Trenchs, “Xaconet”, fill de Josep Domènech Miquel “Guerxo del Xacó”, també de la Colla Vella i membre del tronc del quatre de nou net (J. Morant Clanxet: 1976). Bé, el vendrellenc Miquel Castellví Socies va facilitar el testimoni de “Xaconet” a Jordi Morant Clanxet el 1966, com es llegeix en un article d’aquest darrer (Diario Español: 1966. BHMT).

El vallenc Pere Mialet Rabadà també va recollir de viva veu el testimoni de Josep Domènech Trenchs, “Xaconet”, uns anys abans, com ens ha recordat el vendrellenc Pere Ferrando Romeu. En un text que va redactar el 1963 i que el també vallenc Francesc Piñas Brucart va tenir l’avinentesa de publicar el 2006 es llegeix: “I, qui hi posarem d’enxaneta? / Jaumet de la Cigaleta, que és qui fa millor l’aleta”. Francesc Piñas Brucart va afegir-hi la informació següent: “Enxaneta: / Jaume Pont Gatell «Jaumet de la sigaleta»” (F. Piñas Brucart: 2006).

El vilafranquí Fèlix Cusiné Martí tambe va tenir l’oportunitat de consultar per aquells anys una fotografia trucada del Castell en qüestió que Josep Domènech Trenchs, “Xaconet”, atresorava, com també ens ha assenyalat el vendrellenc Pere Ferrando Romeu . Del revers va copiar l’alineació de gran part dels participants que “Xaconet” va anotar-hi. Cusiné va afegir algunes dades a la seva transcripció amb el temps: “Enxaneta: Jaume Vidal «Sigaleta»” (P. Ferrando Romeu i F.J. Cusiné Via: 2011).

El també vallenc Pere Català Roca també va tenir a les mans aquesta fotografia i la informació que va trobar-hi al revers. Al primer volum de Món Casteller, de 1980, va publicar-ne una transcripció íntegre: “Anxaneta: Sigaleta” (P. Català Roca: 1980).

Pere Català Roca va parlar-ne més al volum primer de Món Casteller. Aquí va incloure una altra llista de l’alineació, aquesta a partir d’un document de l’Arxiu del vallenc Pau Mercadé Queralt: “Achacadó: Cigaleta, Jaume Pont Gatell” (P. Català Roca: 1980).

Les sis fonts ara mateix citades, Jordi Morant Clanxet, Pere Mialet Rabadà, Francesc Piñas Brucart, Fèlix Cusiné Martí i dues de Pere Català Roca, doncs, presenten la informació següent. Primera, totes coincideixen en què un infant de renom “Segaleta”, “Sigaleta” o “Cigaleta”, tant és, va formar part del pom de dalt. Cinc fonts, quatre parteixen de la cinquena, el testimoni de Josep Domènech Trenchs, “Xaconet”, asseguren en la posició d’enxaneta. La sisena, en la d’aixecador. Segona, cinc fonts també coincideixen en el nom de pila, “Jaume” o “Jaumet”. I, tercera, que tres difereixen quan s’estira més el fil, és a dir, quan s’apunten els cognoms. Una font diu Vidal. Dues, Pont i Gatell.

Aquestes dades i la consulta dels Llibres Sagramentals de Valls de l’època duen a dos cosins germans, Jaume Pont Vidal i Josep Pont Gatell, ambdós, més o menys de sis anys d’edat a l’època. Els seus pares eren germans. D’altres elements també més o menys lliguen en un i altre cas.

En relació a Jaume Pont Vidal coincideixen el nom de pila, Jaume, i dos dels tres cognoms, Pont i Vidal. El tercer cognom en discòrdia, Gatell, també sorgeix per ser el segon de la mare.

Jaume Pont Vidal va néixer a Valls el 8 de novembre de 1871. Els seus pares eren Joan Pont Català, pagès de Valls, i Maria Vidal Gatell, de Vallmoll. Els avis paterns, Josep Pont i Maria Català. Els avis materns, Jaume Vidal i Josepa Gatell (AHAT).

En el supòsit de Josep Pont Gatell coincideixen també dos dels tres cognoms esmentats, Pont i Gatell. El tercer cognom, Vidal, també balla pel mig per ser també el segon de la mare. Aquí no apareix el nom de pila Jaume, però també se li podria atribuir si se l’hagués adjudicat per ser el d’algú rellevant de la seva família, el pare o un avi, en aquest cas és el de l’avi matern, com succeeix de tant en tant.

Josep Pont Gatell va néixer a Valls el 18 de setembre de 1873. Els seus pares eren Joan Pont Català, pagès, i Maria Gatell Vidal. Els avis paterns, Josep Pont i Maria Català. Els avis materns, Jaume Gatell i Maria Vidal (AHAT).

Xavier Güell

Publicat dins de Altafulla, castells, Tarragona, Valls, Vilafranca del Penedès | Etiquetat com a

Antics castellers tarragonins (II). Carles Vidal Gatell, “Carles Babot”

L’arxiver tarragoní Joan Salvat Bové va assenyalar en un article sobre l’història dels Castells a Tarragona que l’antiga Colla dels Xiquets de Tarragona, també coneguda com la Colla de la Mercè, activa durant les dues últimes dècades del segle XIX i integrada per “hortelanos y peones del muelle”, era dirigida “por un tal Carlets Babot” (Tarragona: 1926. BHMT). Si bé “Babot” és un cognom tarragoní, en aquest cas es tracta d’un renom i al·ludeix al tarragoní Carles Vidal Gatell. L’enigma s’ha resolt així.

El 20 de desembre de 1877 va publicar-se una carta a la premsa de Tarragona on s’agraïa la celeritat i justícia dels responsables de l’Oficina de Tarragona de la Companyia d’Assegurances “La Catalana” a l’hora de gestionar la indemnització per l’incendi d’una vivenda; al carrer de la Civaderia núm. 1 de Tarragona el 25 de novembre anterior. La lletra, datada el 13 de desembre, era signada per Joan Baptista Vidal Sabatés, qui va afegir-hi que també se’l coneixia com “Babot” (Diario de Tarragona: 1877. BHMT. La Opinión: 1877. BHMT).

El renom “Babot” reapareix associat de nou amb algú amb el cognom Vidal unes dècades endavant, en un anunci publicat els mesos de febrer i març de 1900 al Diario del Comercio, diari de tendència liberal de Tarragona. Aquesta etiqueta política no és casual, com es veurà de seguida. Aquí ja es parla de “Carlets de Babot” i no estranya si el nom de pila d’aquest Vidal era Carles: “Se presta dinero. / Compra y venta de fincas. / Carlos Vidal, conocido por «Carlets de Babot». / St. Creus, núm. 15, 2” (Diario del Comercio: 1900. BHMT).

Tot això darrer duu a qui era “Carles Babot”. El fill primogènit de Joan Baptista Vidal Sabatés, pagès, de Tarragona, el “Babot” de 1877, i Maria Gatell Farré, de l’Albiol, es deia Carles Vidal Gatell i va néixer a Tarragona el 29 de juliol de 1858, com palesen els Llibres Sagramentals de la Catedral de Tarragona (AHAT). Aquest Carles, el “Carlets de Babot” de 1900, fill del “Babot” de 1877, va heretar el renom del seu pare, però, per diferenciar-se’l d’ell, va aclarir-se que era “Carles Babot”, és a dir, “Carles fill del Babot”, o també, en diminutiu, per ser més jove, “Carlets de Babot”.

I hi han d’altres dades que casen i que ja lliguen amb l’activitat castellera. Carles Vidal Gatell figura, en qualitat de Cap de la Colla de la Mercè dels Xiquets de Tarragona, en els documents que justifiquen la remuneració municipal a favor d’aquesta formació a compte de participar a la Festa tarragonina de Santa Tecla els anys 1886 i 1888, i també el 1892 a la de Sant Magí (AHCT). Aquestes actuacions, és clar, abracen el període d’activitat d’aquesta formació, doncs, la Colla de la Mercè va debutar el 1885 i va esvanir-se a partir de 1892.

La condició de dirigent casteller de Carles Vidal Gatell també queda refermada per responsabilitzar-se d’aquesta gestió en d’altres ocasions, algunes en anterioritat, però en nom de dos altres col·lectius. El 1879, 1880, 1881, i 1882 va representar a la Colla Vella dels Xiquets de Valls, també a la Festa tarragonina de Santa Tecla (AHCT), i, ai las!, el 1890 i 1891, a la Colla Nova de Valls, també a la mateixa celebració (AHCT).

Aquest canvi de camisa potser s’explica si s’atenen les etiquetes polítiques de les dues Colles de Valls antany i que molts cops venien condicionades per l’activitat professional dels implicats.

Així, Carles Vidal Gatell se’l documenta primer de pagès, com els seus avantpassats, i més endavant treballador de l’Ajuntament de Tarragona i, a més, significat per combregar idees liberals. Les fe de baptisme del seus fills, Rafael, l’11 de maig de 1893, també Rafel, el 18 de març de 1896, Lluís, el 12 de febrer de 1898 i Tèrcia, el 29 de gener de 1900, encara el testimonien com pagès (AHAT). Però l’Acta de la Sessió Municipal del 22 de novembre de 1893 de l’Ajuntament de Tarragona palesa que va esdevenir Agutzil (El Correo de la Provincia: 1893. BHMT) i, després, la del 4 d’agost de 1897, Vigilant de l’Aqüeducte (Diario del Comercio: 1897. BHMT). Diversos breus a la premsa liberal de Tarragona l’assenyalen amb idees liberals d’ençà que va incorporar-se a la plantilla municipal (Diario del Comercio: 1893. BHMT) i les fe de baptisme de dos dels seus fills, que va cultivar un estreta amistat amb prohoms del Partit Liberal de l’època. El Diputat i Senador Joan Cañellas Tomàs va ser el padrí del seu fill Lluís (AHAT). El germà d’aquest, Lluís Cañellas Tomàs, padrí de la seva filla Tèrcia (AHAT).

Carles Vidal Gatell, d’altra banda, va casar-se amb Josepa Grau Bartolí, de Tarragona, va morir a Tarragona el 8 de setembre de 1900 (AHAT) i també provenia de la pàtria dels Xiquets de Valls. La seva àvia materna era Maria Raimunda Sabatés Llobet, de Valls, filla d’un argenter de Valls (AHAT).

Xavier Güell Cendra

Publicat dins de Tarragona | Etiquetat com a

Antics castellers tarragonins (I)

 

A diversos treballs s’esmenten alguns dels castellers tarragonins de més anomenada d’antany. La majoria de vegades, però, tan sols hi són citats pel seu renom, un fet que dificulta –en molts casos fins i tot impossibilita– escatir la seva identitat avui dia.

Així, una glossa de la Festa tarragonina de Santa Tecla durant el vuit-cents publicada a vigília de l’edició de 1912 va recordar-se de “Pau de Valls, Pau del Blau, L’Espiridión, Turrich”: “Cincuenta años atrá no se conocían sports, carreras, múicas, fuegos artificiale, ni algunos de esos atractivos que llenan ahora lo programas anuales de festejos. Los bailes de bastonets, cercolets, gitanes, dames y vells, Pedro Negro, Sebastiana del Castillo, D. Juan de Serrallonga, o de algunos Santos populares, y sobre todo los famosos castells de Valls, atraían a la ciudad un contingente numerosísimo de forasteros de la comarca, desde Vilafranca del Panadés, Valls, Roda, Creixell, Torredembarra, Vendrell y pueblos de la cuenca del Gayá, más apasionados o aficionados de aquella diversión, que ocupaba en el día de Santa Tecla y en el siguiente todas las calles y plazas de la ciudad, hasta impedir en ciertas hora y en determinados sitios el libre tránsito. Eran populares en aquellos días los nombres dels caps de colla, Pep del Batet [Josep Batet Llobera] y Salvador de Batet [Salvador Batet Llobera] y los de los más afamados castellers, Pau de Valls, Pau del Blau, L’Espiridión, Turrich y otros” (El Tarraconense: 1912. BPT).

El tarragoní Joan Ruiz Porta també va parlar de “el Torric i el Pau del Blau” en un article a la premsa de Tarragona a vigília del Concurs de Castells de 1932: “hi havia l’Isidre Rabassó, de Valls [Isidre Tondo Ballart], gat vell en la tècnica castellera, car en la distribució del personal, com a Cap de Colla [de la Colla Vella dels Xiquets de Valls], sempre hi tingué la mà trencada; i el Pujades, del Catllar; el Torric i el Pau del Blau, de Tarragona; l’Esperidió (L’Esperion), de Constantí, uns homenassos, tots ells, de musculatura formidable, que paraven a segons, i, destacant-se de tots ells, el Pau de Valls, al quals tots acataven per la còrpora hercúlea, i la seva grapa” (Diari de Tarragona: 1932. BHMT).

El també tarragoní Isidor Guerrero Domènech també va coincidir en destacar el protagonisme de “el Pau del Blau, els germans Torrich, Esperidión, Pardises en un escrit sobre la Festa tarragonina de Santa Tecla durant el segle XIX aparegut a vigília de l’edició de 1935: “Cal remarcar, però, que sempre comptaven amb l’ajuda de forçuts tarragonins, com eren el Pau del Blau, els germans Torrich, Esperidión, Pardises i altres. Amb la seva ajuda, les colles de Valls arribaren a fer el tres de nou i l’espadat de set […] Sí, home, i, precisament, la que era més popular de totes. El pujar i baixar les escales de la Catedral a les dotze del migdia del dia de la Mercè. Després de fer el castell durant tot el matí a la Plaça del Port, es dirigien les colles al Pla de la Seu i allí es disputaven en noble lluita la supremacia. La lluita era aferrissada i hi havia vegades que arribaven fins els quatre cantons amb el pilar de cinc aixecat i altres fins a la botia que avui s’anomena «La Margarita», i que llavors era coneguda per Casa Barnils. / Pau del Blau i l’Espedión, castellers ferms com un roure, eren els més ferms puntals d’aquestes admirables gestes, les quals eren premiades amb entusiasme per la gran gernació que s’aplegava per admirar-los” (Catalònia: 1935).

Cinc antics castellers tarragonins, doncs, s’han esmentat, “Pau del Blau”, Torrich, Esperidión, Pau de Valls” i Pardises”. De tots ells menys de “Pardises” s’ha aclarit la seva identitat.

La incògnita de “Pau del Blau” es resol categòricament mitjançant aquesta nota sobre la seva defunció: Ayer [14 de gener de 1899] falleció en esta ciudad D. Pablo Magarola y Lladó, muy conocido en Tarragona por Pau del Blau. / D.E.P.” (Diario del Comercio: 1899. BHMT). Amb aquesta informació, els Llibres Sagramentals de la Catedral de Tarragona recullen que Pau Magarolas Lladó va néixer el 18 de setembre de 1838 i que els seus pares eren Pau Magarolas París i Tecla Lladó Corbella, ambdós pagesos de Tarragona (AHAT).

Una mica entortolligat es presenta l’enigma de qui era “Torric” o millor dit, “els germans Torrich”. El camí ha conduit als germans Josep i Francesc Corbella Guinovart.

La ressenya de la sessió del 18 de juny de 1884 en el judici pels assassinats l’1 de març de 1884 a la casa número 14 del carrer Unió de Tarragona anomena que Josep Corbella, conegut com “l’hereu Torrich”, va ser-hi citat com a testimoni: “viendo que ya Torrich (Corbella) iba tras él gritando á la guardia para que le detuviera […] El testigo José Corbella dice que bajaba por la calle de Adriano y al estar allí vió la gente que perseguía á uno y daba voces de agarrarlo que ha dado cuatro puñaladas; led í la voz de alto y le cayó la vaina […] Preguntado por el señor fiscal dónde lo vió y quiénes le perseguían, dijo que lo vió en la calle de Pons Icart persiguiéndolo el hereu Turrich; que llevaba un cuchillo en la mano descubierto (Diario de Tarragona: 1884. BHMT. El Sufragio: 1884. BHMT).

L’associació del renom “Torric” amb el cognom Corbella reapareix dècades després en ocasió de l’homenatge que l’Ajuntament de Tarragona, a iniciativa dels Centres Comercials Hispano-Marroquins, va retre a Marcel·lí Domingo Sanjuan, l’aleshores Ministre d’Agricultura, Indústria i Comerç, el migdia del diumenge 13 d’agost. Una crítica sobre l’esdeveniment va dirigir els retrets a el “Torric”, el “Gitano de Mora” i Pere Lloret Ordeix, l’Alcalde de Tarragona”: “Foren endebades els esqués. La gent no va picar. Ni Xiquets de Valls, ni Galarza, ni Barnés. El trio del Turric i el Gitano de Mora presidit per l’Alcalde Sr. Lloret fracassà estrepitosament” (Avançada: 1933. BHMT).

La mateixa publicació va centrar la seva mira després tan sols en la figura de Corbella: “Amb motiu de l’homenatge a Marcel·lí Domingo / «Ep, Turric, no facis el bèstia, que tots en coneixem a Tarragona» […] A què ve i per què –preguntareu, monsieur Cor … bel …la– (Avançada: 1933. BHMT).

Aquestes línies darreres de 1933 van al·ludir al tarragoní Emili Corbella Guinovart. No sorgeix cap dubte atès que va ser qui va promoure i responsabilitzar-se de l’homenatge en qüestió per la seva condició de tarragoní, i Delegat General i fundador de Centres Hispanomarroquins. Això condueix a que el Josep Corbella, “el hereu Turrich”, cridat a declarar el 1884 sigui el seu germà gran, Josep Antoni Corbella Guinovart. Un altre Josep Corbella d’aleshores, Josep Corbella Llauradó, no podia ser “el hereu Turrich” per ser el cap de família, era el pare, i encara viure.

Això darrer no és tot. La circumstància que un Josep Corbella i un Francesc Corbella signessin els rebuts a compte d’actuacions castelleres a Tarragona a l’època fan pensar que “els germans Torrich” eren Josep Antoni Corbella Guinovart, el Josep Corbella testimoni en el judici de 1884, i Francesc Corbella Guinovart, el germà petit de la família. Un Josep Corbella va signar diversos rebuts a compte de presències castelleres a Tarragona: del “baile de valencianos” el 1866 a Santa Tecla, de “la danza llamada Chiquets de Valls” el 1868 a Santa Tecla, de “la Colla de Montblanch” el 1878 a Santa Tecla i de la Colla Nova de Valls el 1882 a Santa Tecla (AHCT). I un Francesc Corbella, els de la Colla Nova de Valls el 1880 a Santa Tecla i el 1889 a Sant Magí (AHCT).

Un altre element rema a favor d’aquesta hipòtesi. Aquí coincideix que tant Josep Corbella com Francesc Corbella van representar a la mateixa formació, la Colla Nova dels Xiquets de Valls, almenys els cops que se cita la denominació de l’agrupació. Bé, Josep Corbella també va obrar en nom dels Torraires de Montblanc el 1878 a Santa Tecla perquè “los de Tarragona apoyaron a […] la nueva «colla de Montblanch»” en aquella ocasió, a instància d’Antoni “Malet [Benet], concejal conservador [de l’Ajuntament de Tarragona] e hijo de Montblanch […] farmaceutico titular de la que fué célebre farmacia del Don, en la calle Mayor núm. 35 de Tarragona, com va recollir l’Arxiver de Tarragona, Joan Salvat Bové (J. Salvat Bové: 1926. BPT).

Josep Antoni Corbella Guinovart va néixer el 6 de novembre de 1839 a Tarragona. El seu germà Francesc, el 3 de novembre de 1854, com testimonien els Llibres Sagramentals de la Catedral de Tarragona (AHAT). Els seu pares eren els també tarragonins Josep Corbella Llauradó, primer pagès, com el pare, després sabater, com l’avi matern, i, al final, Agutzil municipal, i Antònia Guinovart Bordes. Francesc, de professió comerciant, va morir l’1 d’abril de 1892, com testimonien els Llibres Sagramentals de la Parròquia de la Santíssima Trinitat de Tarragona (AHAT).

La identitat de “l’Esperidió” ja és molt coneguda avui dia. Aquest breu que va informar de les també ja sabudes dificultats físiques el darrer temps de la seva vida s’hi suma: “Anoche [31 de desembre de 1905] fué viaticado el joven Jaime Tarragó Plana, hijo del conocido peón de muelle apodado Espiridión. / Deseamos que Dios devuelva al enfermo la salud perdida” (Diario del Comercio: 1906. BHMT).

Jaume Tarragó Plana, “l’Esperidió”, va néixer a Tarragona el 28 d’agost de 1857, fill d’Esperidió Tarragó Torelló, d’aquí el renom de “l’Esperidió, pagès de Vinaixa, i Francesca Plana Font de Constantí, d’aquí que alguns textos parlin que fos fill de Constantí, com palesen els Llibres Sagramentals de la Catedral de Tarragona (AHAT). La seva defunció va ocórrer el 4 de febrer de 1908 a Tarragona, segons recullen els Llibres Sagramentals de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Tarragona (AHAT). Si els germans “Torric” van posicionar-se del costat de la Colla Nova dels Xiquets de Valls, “l’Esperidió”, de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Així, Jaume Tarragó Plana, “l’Esperidió”, també va encarregar-se de recollir algun cop la gratificació de l’Ajuntament de Tarragona en nom de la seva Colla: el 1885 i 1889 a Santa Tecla (AHCT).

El renom de “Pau de Valls” al·ludeix a Pau Calbet Boleda, pagès i casteller vallenc establert a Tarragona. Pau Calbet Boleda va néixer el 7 d’abril de 1838 a Valls, d’aquí que a Tarragona se li adjudiqués el renom de “Pau de Valls”, fill de Manuel Calbet Morlà, pagès, i de Llúcia Boleda Calbet, ambdós de Valls, com testimonien els Llibres Sagramentals de la Parròquia de Sant Joan Baptista, de Valls (AHAT). “Pau de Valls” va morir a Tarragona el 14 de novembre de 1916 (Diario de Tarragona: 1916. BHMT. La Cruz: 1916. BHMT).

Pau Calbet Boleda, “Pau de Valls”, va actuar amb la Colla Vella de Valls, com Jaume Tarragó Plana, “l’Esperidió”. Ell també va responsabilitzar-se de recollir la gratificació de l’Ajuntament de Tarragona en representació dels seus: el 1877, 1878, 1879, 1880 i 1891 a Santa Tecla (AHAT).

L’enigma de qui era “Pau de Valls” s’ha solucionat seguint dos camins i sempre tenint present els lligams familiars estrets entre castellers antany. Primer, que Rafel Calbet Cusidó, el seu fill, signés els rebuts a compte de la participació de la Colla Vella de Valls a Tarragona en dues ocasions: el 1883 a Santa Tecla i el 1894 al Quart Congrés Catòlic (AHCT). Aquest fil ha destapat la coincidència que el seu pare es digués Pau, fos nascut a Valls i s’hagués establert a Tarragona, com expressa el renom tarragoní “Pau de Valls”. Això i que un Pau Calbet representés a la Colla Vella diversos cops, com ja s’ha vist al paràgraf anterior.

Rafel Calbet Cusidó va néixer el 31 d’octubre de 1859, també a Valls, fill de Pau Calbet Boleda i Úrsula Cusidó Morlà, com reporten els Llibres Sagramentals de la Parròquia de Sant Joan Baptista, de Valls (AHAT).

Segon, que Pau Calbet Boleda, “Pau de Valls”, fos l’avi matern dels germans Pau, Esteve, Antoni i Victorí Pomerol Calbet, puntals dels Xiquets de Tarragona a plaça d’ençà de 1926. El seu pare, Antoni Pomerol Nogués, qui també va representar a la Colla Vella de Valls a Tarragona i després a la Colla Nova de l’“Escolà” durant les primeres dècades del segle XX, era casat amb Josefina Calbet Cusidó, filla de Pau Calbet Boleda, “Pau de Valls”, i, per tant, també germana de Rafel Calbet Cusidó

Xavier Güell


Publicat dins de Tarragona | Etiquetat com a