Antics castellers tarragonins (II). Carles Vidal Gatell, “Carles Babot”

L’arxiver tarragoní Joan Salvat Bové va assenyalar en un article sobre l’història dels Castells a Tarragona que l’antiga Colla dels Xiquets de Tarragona, també coneguda com la Colla de la Mercè, activa durant les dues últimes dècades del segle XIX i integrada per “hortelanos y peones del muelle”, era dirigida “por un tal Carlets Babot” (Tarragona: 1926. BHMT). Si bé “Babot” és un cognom tarragoní, en aquest cas es tracta d’un renom i al·ludeix al tarragoní Carles Vidal Gatell. L’enigma s’ha resolt així.

El 20 de desembre de 1877 va publicar-se una carta a la premsa de Tarragona on s’agraïa la celeritat i justícia dels responsables de l’Oficina de Tarragona de la Companyia d’Assegurances “La Catalana” a l’hora de gestionar la indemnització per l’incendi d’una vivenda; al carrer de la Civaderia núm. 1 de Tarragona el 25 de novembre anterior. La lletra, datada el 13 de desembre, era signada per Joan Baptista Vidal Sabatés, qui va afegir-hi que també se’l coneixia com “Babot” (Diario de Tarragona: 1877. BHMT. La Opinión: 1877. BHMT).

El renom “Babot” reapareix associat de nou amb algú amb el cognom Vidal unes dècades endavant, en un anunci publicat els mesos de febrer i març de 1900 al Diario del Comercio, diari de tendència liberal de Tarragona. Aquesta etiqueta política no és casual, com es veurà de seguida. Aquí ja es parla de “Carlets de Babot” i no estranya si el nom de pila d’aquest Vidal era Carles: “Se presta dinero. / Compra y venta de fincas. / Carlos Vidal, conocido por «Carlets de Babot». / St. Creus, núm. 15, 2” (Diario del Comercio: 1900. BHMT).

Tot això darrer duu a qui era “Carles Babot”. El fill primogènit de Joan Baptista Vidal Sabatés, pagès, de Tarragona, el “Babot” de 1877, i Maria Gatell Farré, de l’Albiol, es deia Carles Vidal Gatell i va néixer a Tarragona el 29 de juliol de 1858, com palesen els Llibres Sagramentals de la Catedral de Tarragona (AHAT). Aquest Carles, el “Carlets de Babot” de 1900, fill del “Babot” de 1877, va heretar el renom del seu pare, però, per diferenciar-se’l d’ell, va aclarir-se que era “Carles Babot”, és a dir, “Carles fill del Babot”, o també, en diminutiu, per ser més jove, “Carlets de Babot”.

I hi han d’altres dades que casen i que ja lliguen amb l’activitat castellera. Carles Vidal Gatell figura, en qualitat de Cap de la Colla de la Mercè dels Xiquets de Tarragona, en els documents que justifiquen la remuneració municipal a favor d’aquesta formació a compte de participar a la Festa tarragonina de Santa Tecla els anys 1886 i 1888, i també el 1892 a la de Sant Magí (AHCT). Aquestes actuacions, és clar, abracen el període d’activitat d’aquesta formació, doncs, la Colla de la Mercè va debutar el 1885 i va esvanir-se a partir de 1892.

La condició de dirigent casteller de Carles Vidal Gatell també queda refermada per responsabilitzar-se d’aquesta gestió en d’altres ocasions, algunes en anterioritat, però en nom de dos altres col·lectius. El 1879, 1880, 1881, i 1882 va representar a la Colla Vella dels Xiquets de Valls, també a la Festa tarragonina de Santa Tecla (AHCT), i, ai las!, el 1890 i 1891, a la Colla Nova de Valls, també a la mateixa celebració (AHCT).

Aquest canvi de camisa potser s’explica si s’atenen les etiquetes polítiques de les dues Colles de Valls antany i que molts cops venien condicionades per l’activitat professional dels implicats.

Així, Carles Vidal Gatell se’l documenta primer de pagès, com els seus avantpassats, i més endavant treballador de l’Ajuntament de Tarragona i, a més, significat per combregar idees liberals. Les fe de baptisme del seus fills, Rafael, l’11 de maig de 1893, també Rafel, el 18 de març de 1896, Lluís, el 12 de febrer de 1898 i Tèrcia, el 29 de gener de 1900, encara el testimonien com pagès (AHAT). Però l’Acta de la Sessió Municipal del 22 de novembre de 1893 de l’Ajuntament de Tarragona palesa que va esdevenir Agutzil (El Correo de la Provincia: 1893. BHMT) i, després, la del 4 d’agost de 1897, Vigilant de l’Aqüeducte (Diario del Comercio: 1897. BHMT). Diversos breus a la premsa liberal de Tarragona l’assenyalen amb idees liberals d’ençà que va incorporar-se a la plantilla municipal (Diario del Comercio: 1893. BHMT) i les fe de baptisme de dos dels seus fills, que va cultivar un estreta amistat amb prohoms del Partit Liberal de l’època. El Diputat i Senador Joan Cañellas Tomàs va ser el padrí del seu fill Lluís (AHAT). El germà d’aquest, Lluís Cañellas Tomàs, padrí de la seva filla Tèrcia (AHAT).

Carles Vidal Gatell, d’altra banda, va casar-se amb Josepa Grau Bartolí, de Tarragona, va morir a Tarragona el 8 de setembre de 1900 (AHAT) i també provenia de la pàtria dels Xiquets de Valls. La seva àvia materna era Maria Raimunda Sabatés Llobet, de Valls, filla d’un argenter de Valls (AHAT).

Xavier Güell Cendra

Publicat dins de Tarragona | Etiquetat com a

Antics castellers tarragonins (I)

 

A diversos treballs s’esmenten alguns dels castellers tarragonins de més anomenada d’antany. La majoria de vegades, però, tan sols hi són citats pel seu renom, un fet que dificulta –en molts casos fins i tot impossibilita– escatir la seva identitat avui dia.

Així, una glossa de la Festa tarragonina de Santa Tecla durant el vuit-cents publicada a vigília de l’edició de 1912 va recordar-se de “Pau de Valls, Pau del Blau, L’Espiridión, Turrich”: “Cincuenta años atrá no se conocían sports, carreras, múicas, fuegos artificiale, ni algunos de esos atractivos que llenan ahora lo programas anuales de festejos. Los bailes de bastonets, cercolets, gitanes, dames y vells, Pedro Negro, Sebastiana del Castillo, D. Juan de Serrallonga, o de algunos Santos populares, y sobre todo los famosos castells de Valls, atraían a la ciudad un contingente numerosísimo de forasteros de la comarca, desde Vilafranca del Panadés, Valls, Roda, Creixell, Torredembarra, Vendrell y pueblos de la cuenca del Gayá, más apasionados o aficionados de aquella diversión, que ocupaba en el día de Santa Tecla y en el siguiente todas las calles y plazas de la ciudad, hasta impedir en ciertas hora y en determinados sitios el libre tránsito. Eran populares en aquellos días los nombres dels caps de colla, Pep del Batet [Josep Batet Llobera] y Salvador de Batet [Salvador Batet Llobera] y los de los más afamados castellers, Pau de Valls, Pau del Blau, L’Espiridión, Turrich y otros” (El Tarraconense: 1912. BPT).

El tarragoní Joan Ruiz Porta també va parlar de “el Torric i el Pau del Blau” en un article a la premsa de Tarragona a vigília del Concurs de Castells de 1932: “hi havia l’Isidre Rabassó, de Valls [Isidre Tondo Ballart], gat vell en la tècnica castellera, car en la distribució del personal, com a Cap de Colla [de la Colla Vella dels Xiquets de Valls], sempre hi tingué la mà trencada; i el Pujades, del Catllar; el Torric i el Pau del Blau, de Tarragona; l’Esperidió (L’Esperion), de Constantí, uns homenassos, tots ells, de musculatura formidable, que paraven a segons, i, destacant-se de tots ells, el Pau de Valls, al quals tots acataven per la còrpora hercúlea, i la seva grapa” (Diari de Tarragona: 1932. BHMT).

El també tarragoní Isidor Guerrero Domènech també va coincidir en destacar el protagonisme de “el Pau del Blau, els germans Torrich, Esperidión, Pardises en un escrit sobre la Festa tarragonina de Santa Tecla durant el segle XIX aparegut a vigília de l’edició de 1935: “Cal remarcar, però, que sempre comptaven amb l’ajuda de forçuts tarragonins, com eren el Pau del Blau, els germans Torrich, Esperidión, Pardises i altres. Amb la seva ajuda, les colles de Valls arribaren a fer el tres de nou i l’espadat de set […] Sí, home, i, precisament, la que era més popular de totes. El pujar i baixar les escales de la Catedral a les dotze del migdia del dia de la Mercè. Després de fer el castell durant tot el matí a la Plaça del Port, es dirigien les colles al Pla de la Seu i allí es disputaven en noble lluita la supremacia. La lluita era aferrissada i hi havia vegades que arribaven fins els quatre cantons amb el pilar de cinc aixecat i altres fins a la botia que avui s’anomena «La Margarita», i que llavors era coneguda per Casa Barnils. / Pau del Blau i l’Espedión, castellers ferms com un roure, eren els més ferms puntals d’aquestes admirables gestes, les quals eren premiades amb entusiasme per la gran gernació que s’aplegava per admirar-los” (Catalònia: 1935).

Cinc antics castellers tarragonins, doncs, s’han esmentat, “Pau del Blau”, Torrich, Esperidión, Pau de Valls” i Pardises”. De tots ells menys de “Pardises” s’ha aclarit la seva identitat.

La incògnita de “Pau del Blau” es resol categòricament mitjançant aquesta nota sobre la seva defunció: Ayer [14 de gener de 1899] falleció en esta ciudad D. Pablo Magarola y Lladó, muy conocido en Tarragona por Pau del Blau. / D.E.P.” (Diario del Comercio: 1899. BHMT). Amb aquesta informació, els Llibres Sagramentals de la Catedral de Tarragona recullen que Pau Magarolas Lladó va néixer el 18 de setembre de 1838 i que els seus pares eren Pau Magarolas París i Tecla Lladó Corbella, ambdós pagesos de Tarragona (AHAT).

Una mica entortolligat es presenta l’enigma de qui era “Torric” o millor dit, “els germans Torrich”. El camí ha conduit als germans Josep i Francesc Corbella Guinovart.

La ressenya de la sessió del 18 de juny de 1884 en el judici pels assassinats l’1 de març de 1884 a la casa número 14 del carrer Unió de Tarragona anomena que Josep Corbella, conegut com “l’hereu Torrich”, va ser-hi citat com a testimoni: “viendo que ya Torrich (Corbella) iba tras él gritando á la guardia para que le detuviera […] El testigo José Corbella dice que bajaba por la calle de Adriano y al estar allí vió la gente que perseguía á uno y daba voces de agarrarlo que ha dado cuatro puñaladas; led í la voz de alto y le cayó la vaina […] Preguntado por el señor fiscal dónde lo vió y quiénes le perseguían, dijo que lo vió en la calle de Pons Icart persiguiéndolo el hereu Turrich; que llevaba un cuchillo en la mano descubierto (Diario de Tarragona: 1884. BHMT. El Sufragio: 1884. BHMT).

L’associació del renom “Torric” amb el cognom Corbella reapareix dècades després en ocasió de l’homenatge que l’Ajuntament de Tarragona, a iniciativa dels Centres Comercials Hispano-Marroquins, va retre a Marcel·lí Domingo Sanjuan, l’aleshores Ministre d’Agricultura, Indústria i Comerç, el migdia del diumenge 13 d’agost. Una crítica sobre l’esdeveniment va dirigir els retrets a el “Torric”, el “Gitano de Mora” i Pere Lloret Ordeix, l’Alcalde de Tarragona”: “Foren endebades els esqués. La gent no va picar. Ni Xiquets de Valls, ni Galarza, ni Barnés. El trio del Turric i el Gitano de Mora presidit per l’Alcalde Sr. Lloret fracassà estrepitosament” (Avançada: 1933. BHMT).

La mateixa publicació va centrar la seva mira després tan sols en la figura de Corbella: “Amb motiu de l’homenatge a Marcel·lí Domingo / «Ep, Turric, no facis el bèstia, que tots en coneixem a Tarragona» […] A què ve i per què –preguntareu, monsieur Cor … bel …la– (Avançada: 1933. BHMT).

Aquestes línies darreres de 1933 van al·ludir al tarragoní Emili Corbella Guinovart. No sorgeix cap dubte atès que va ser qui va promoure i responsabilitzar-se de l’homenatge en qüestió per la seva condició de tarragoní, i Delegat General i fundador de Centres Hispanomarroquins. Això condueix a que el Josep Corbella, “el hereu Turrich”, cridat a declarar el 1884 sigui el seu germà gran, Josep Antoni Corbella Guinovart. Un altre Josep Corbella d’aleshores, Josep Corbella Llauradó, no podia ser “el hereu Turrich” per ser el cap de família, era el pare, i encara viure.

Això darrer no és tot. La circumstància que un Josep Corbella i un Francesc Corbella signessin els rebuts a compte d’actuacions castelleres a Tarragona a l’època fan pensar que “els germans Torrich” eren Josep Antoni Corbella Guinovart, el Josep Corbella testimoni en el judici de 1884, i Francesc Corbella Guinovart, el germà petit de la família. Un Josep Corbella va signar diversos rebuts a compte de presències castelleres a Tarragona: del “baile de valencianos” el 1866 a Santa Tecla, de “la danza llamada Chiquets de Valls” el 1868 a Santa Tecla, de “la Colla de Montblanch” el 1878 a Santa Tecla i de la Colla Nova de Valls el 1882 a Santa Tecla (AHCT). I un Francesc Corbella, els de la Colla Nova de Valls el 1880 a Santa Tecla i el 1889 a Sant Magí (AHCT).

Un altre element rema a favor d’aquesta hipòtesi. Aquí coincideix que tant Josep Corbella com Francesc Corbella van representar a la mateixa formació, la Colla Nova dels Xiquets de Valls, almenys els cops que se cita la denominació de l’agrupació. Bé, Josep Corbella també va obrar en nom dels Torraires de Montblanc el 1878 a Santa Tecla perquè “los de Tarragona apoyaron a […] la nueva «colla de Montblanch»” en aquella ocasió, a instància d’Antoni “Malet [Benet], concejal conservador [de l’Ajuntament de Tarragona] e hijo de Montblanch […] farmaceutico titular de la que fué célebre farmacia del Don, en la calle Mayor núm. 35 de Tarragona, com va recollir l’Arxiver de Tarragona, Joan Salvat Bové (J. Salvat Bové: 1926. BPT).

Josep Antoni Corbella Guinovart va néixer el 6 de novembre de 1839 a Tarragona. El seu germà Francesc, el 3 de novembre de 1854, com testimonien els Llibres Sagramentals de la Catedral de Tarragona (AHAT). Els seu pares eren els també tarragonins Josep Corbella Llauradó, primer pagès, com el pare, després sabater, com l’avi matern, i, al final, Agutzil municipal, i Antònia Guinovart Bordes. Francesc, de professió comerciant, va morir l’1 d’abril de 1892, com testimonien els Llibres Sagramentals de la Parròquia de la Santíssima Trinitat de Tarragona (AHAT).

La identitat de “l’Esperidió” ja és molt coneguda avui dia. Aquest breu que va informar de les també ja sabudes dificultats físiques el darrer temps de la seva vida s’hi suma: “Anoche [31 de desembre de 1905] fué viaticado el joven Jaime Tarragó Plana, hijo del conocido peón de muelle apodado Espiridión. / Deseamos que Dios devuelva al enfermo la salud perdida” (Diario del Comercio: 1906. BHMT).

Jaume Tarragó Plana, “l’Esperidió”, va néixer a Tarragona el 28 d’agost de 1857, fill d’Esperidió Tarragó Torelló, d’aquí el renom de “l’Esperidió, pagès de Vinaixa, i Francesca Plana Font de Constantí, d’aquí que alguns textos parlin que fos fill de Constantí, com palesen els Llibres Sagramentals de la Catedral de Tarragona (AHAT). La seva defunció va ocórrer el 4 de febrer de 1908 a Tarragona, segons recullen els Llibres Sagramentals de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Tarragona (AHAT). Si els germans “Torric” van posicionar-se del costat de la Colla Nova dels Xiquets de Valls, “l’Esperidió”, de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Així, Jaume Tarragó Plana, “l’Esperidió”, també va encarregar-se de recollir algun cop la gratificació de l’Ajuntament de Tarragona en nom de la seva Colla: el 1885 i 1889 a Santa Tecla (AHCT).

El renom de “Pau de Valls” al·ludeix a Pau Calbet Boleda, pagès i casteller vallenc establert a Tarragona. Pau Calbet Boleda va néixer el 7 d’abril de 1838 a Valls, d’aquí que a Tarragona se li adjudiqués el renom de “Pau de Valls”, fill de Manuel Calbet Morlà, pagès, i de Llúcia Boleda Calbet, ambdós de Valls, com testimonien els Llibres Sagramentals de la Parròquia de Sant Joan Baptista, de Valls (AHAT). “Pau de Valls” va morir a Tarragona el 14 de novembre de 1916 (Diario de Tarragona: 1916. BHMT. La Cruz: 1916. BHMT).

Pau Calbet Boleda, “Pau de Valls”, va actuar amb la Colla Vella de Valls, com Jaume Tarragó Plana, “l’Esperidió”. Ell també va responsabilitzar-se de recollir la gratificació de l’Ajuntament de Tarragona en representació dels seus: el 1877, 1878, 1879, 1880 i 1891 a Santa Tecla (AHAT).

L’enigma de qui era “Pau de Valls” s’ha solucionat seguint dos camins i sempre tenint present els lligams familiars estrets entre castellers antany. Primer, que Rafel Calbet Cusidó, el seu fill, signés els rebuts a compte de la participació de la Colla Vella de Valls a Tarragona en dues ocasions: el 1883 a Santa Tecla i el 1894 al Quart Congrés Catòlic (AHCT). Aquest fil ha destapat la coincidència que el seu pare es digués Pau, fos nascut a Valls i s’hagués establert a Tarragona, com expressa el renom tarragoní “Pau de Valls”. Això i que un Pau Calbet representés a la Colla Vella diversos cops, com ja s’ha vist al paràgraf anterior.

Rafel Calbet Cusidó va néixer el 31 d’octubre de 1859, també a Valls, fill de Pau Calbet Boleda i Úrsula Cusidó Morlà, com reporten els Llibres Sagramentals de la Parròquia de Sant Joan Baptista, de Valls (AHAT).

Segon, que Pau Calbet Boleda, “Pau de Valls”, fos l’avi matern dels germans Pau, Esteve, Antoni i Victorí Pomerol Calbet, puntals dels Xiquets de Tarragona a plaça d’ençà de 1926. El seu pare, Antoni Pomerol Nogués, qui també va representar a la Colla Vella de Valls a Tarragona i després a la Colla Nova de l’“Escolà” durant les primeres dècades del segle XX, era casat amb Josefina Calbet Cusidó, filla de Pau Calbet Boleda, “Pau de Valls”, i, per tant, també germana de Rafel Calbet Cusidó

Xavier Güell


Publicat dins de Tarragona | Etiquetat com a

Magí Güell Mialet

La premsa de Valls va fer-se ressò de la defunció del vallenc Magí Güell Mialet el dia 21 de novembre de 1934. La Crónica de Valls i Joventut van publicar al respecte: “El passat dimecres morí [21 de novembre de 1934] també a l’hospital de la nostra ciutat a l’edat de 78 anys, i en el sí de la Església Catòlica Magí Güell Mialet, altre dels veterans de la guerra carlista que en ella s’havia distingit [dies abans, el 18, també va morir a Constantí el sergent Joan Vives Tapiol, també de Valls], havent estat ferit en la mateixa en una acció sostinguda prop de Rodonyà on morí un germà del avui finat, també soldat de l’exèrcit carlista. / S’havia distingit també com a casteller havent actuat en la colla vella i havent pujat en temps pretèrits en el tres de nou. / Agricultor distingit fou un dels primers socis de la Societat Agrícola. / Que Déu l’hagi acollit en la seva misericòrdia. / Rebin tots els seus el testimoni de nostra afectuosa condolença” (Joventut: 1934. ACAC) […]“El dimecres de la setmana anterior morí cristianament el senyor Magí Güell i Mialet, a l’edat de 78 anys. / El finat havia participat a la segona guerra carlista, i en una acció sostinguda prop de Rodonyà, resultà ferit. En aquesta acció morí un germà de l’ara finat, qui, com aquest, era soldat de l’exercit carlista. / Havia estat, en els temps d’or dels castells, un bon element de la Colla Vella. Pujava quarts dels castells de nou. / Fou dels fundadors de la Societat Agrícola. / Als seus familiars els testimoniem la nostra condolença” (La Crónica de Valls: 1934. ACAC).

Les dues publicacions, doncs, van coincidir en glossar la condició de casteller del finat. Aquest va pujar al pis de quarts en els Castells de nou de la Colla Vella dels Xiquets de Valls durant la Primera Època d’Or. La seva edat situa que va ocupar aquesta posició durant els anys d’apogeu de després de la Tercera Guerra Carlina, després de 1876. Magí Güell Mialet va néixer a Valls el 21 de febrer de 1856, com palesen els Llibres Sagramentals de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Valls (AHAT).

El recordatori de la figura de Magí Güell Mialet també destapa dos elements del substrat de la Colla Vella: la filiació carlina i el component pagès. Aquí va subratllar-se que el finat va enrolar-se al bàndol carlí durant la Tercera Guerra Carlina; el 4 de juliol de 1874 prop de Rodonyà, fins i tot, va resultar ferit en un enfrontament amb el “Batallón Fijo de Ceuta”, on va resultar mort un germà seu. I també, el seu ofici de pagès, heretat de casa. Magí Güell Mialet és fill de Magí Güell Sans, també pagés, i ell mateix va ser un dels fundadors de la Cooperativa Agrícola de Valls, el 1888, la primera d’aquest sector a Catalunya, com el seu oncle matern, Pau Mialet Fàbregas.

Xavier Güell Cendra

Publicat dins de castells, Valls | Etiquetat com a ,

Quaderns de la Brufaganya núm. 5

img_0613

Quaderns de la Brufaganya núm. 5.

Comandes a: jmcarsi@hotmail.com

Preu: 9 euros.

Publicat dins de Sin categoría

Valls, 1819

El novembre de 1946 a Cultura de Valls, “Eco” va publicar l’article ‘Papeles Viejos’ que va aplegar la transcripció de dos documents sobre els dos assassinats el 19 de juliol de 1819 a Valls a l’entorn de l’actuació de les dues Colles de Xiquets de Valls de l’època, la dels Menestrals i la dels Pagesos, a la festa del barri de la Mare de Déu del Carme. Un document presenta el testimoni de Josep Termens, “Alcayde de las Carceles” de Valls. L’altre, uns aclariments, per al·lusions, de Pere Màrtir de Veciana de Miró, Comandant dels Mossos d’Esquadra: “Declaración del testigo 22. José Termens. / En dicha Villa de Valls á diez y seis dias del mes de Octubre del año mil ochocientos diez y nueve: El expresado Señor Alcalde Mayor y Nominado para la entendida justificacion y prueba mandó parecer ante si á Jose Termens Alcayde de las Carceles de esta Villa, de edad que ha dicho ser de cincuenta y seis años, el cual mediante juramento que en toda forma de derecho ha prestado en manos y poder de su (abreviatura ilegible) ha ofrecido decir verdad y lo que sabria sobre lo que fuere preguntado; Y siendolo a tenor del auto de oficio que va por cabeza de los presentes =Dixo: Que en la noche del diez y nueve Julio último estaba con el sosbayle de esta Villa Jose Vallverdú, en el Teatro donde se hacian comedias y al salir de la que se acaba de hacer, que seria como á cosa de las diez horas de la noche y estaba con el sosbayle a la calle llegó alli un Mozo de la Esquadra que es el Asistente de Don Pedro Martir Veciana Comandante de dicha Esquadra que tiene el apelllido de Piñol, y abló con otros dos Mozos de la misma Esquadra diciendoles delante del testigo, y del sosbayle si estaban llamados por la Justicia, y respondiendo aquellos dos Mozos que si, el dicho Asistente les dixo que fuesen con ella, pero entonces el sosbayle les dixo que no, sino que fuesen con el Comandante Don Pedro Martir Veciana que els sosbayle ya tomaria otra gente, y luego mandó al testigo, al Mozo de los Regidores llamado Juan Serra, al Portero de esta Villa Cayetano Barnat, y al hijo de otro Mozo de dichos Regidores llamado Alberto Andreu; y los quatro con dicho sosbayle fuimos a rondar la Villa, y al llegar á la calle vulgarmente dicha dels Metges, cerca la casa de Doña Josefa Coll Viuda vecina de esta Villa, hallamos un hombre tendido en el suelo que conoció el testigo que era Juan Bofarull alias Caballé casado Labrador de la misma Villa, porque antes ya lo tenia conocido, que no ablaba ni daba ninguna señal de vida, lo que vió por medio de la luz que llevaba el testigo auxiliante la justicia, y otra que llevaba un hijo suyo Jose Termens Soguero tambien de esta Villa, que estaba en aquel mismo sitio con el Escribano de la Curia de ella Baltasar Marti, que dixeron esperaban al Señor Bayle, y en este momento compareció alli el expresado Comandante de las Esquadras con diferentes Mozos, y al ver dicho Comandante aquel hombre tendido en tierra, dixo, dirigiendose a él: «temps há que tu pronosticaba»; y añadió; este hombre se ha de llevar al Hospital, y á esto el testigo le dixo al Comandante, mire Usted que no abrirán el Hospital si antes no se dice al Señor Jose Salas su Administrador, y entonces el testigo con dicho Portero, y Juan Serra Mozo de los Regidores fueron a encontrar al dicho Administrador y le dixeron que habian de llevar dos muertos al Hospital y entonces el mismo Administrador con ellos fueron a dicho Hospital, y á la voz del mismo Administrador abrieron la puerta, y el testigo con sus dos compañeros entraron, y tomaron las andas, y se fueron a buscar el cadaver de Juan Bofarull, y lo conduxeron al mismo Hospital donde lo dexaron, y cuando pasaron por las quatro Esquinas de la calle del Carmen, encontraron al Señor Bayle con hombres que se dixo, y fué entendido que llevaban el cadaver de Jaime Monconill Soltero Labrador vecino que fué de esta Villa, que lo habian encontrado muerto al saguan de la casa y cerca el umbral de la puerta de Francisca y Jose Jover Madre, é hijo de esta misma Villa, cuya casa se halla cita en la calle llamada del Carmen, inmediata a la nombrada dels Metges, y juntos llegaron á dicho Hospital y dexaron alli el dicho cadaver de Monconill, y luego todos se retiraron á sus casas; Puede añadir que en esta Villa en aquellos dias hubo un Bayle que llaman de Valencianos, y que habia dos partidos, uno de Labradores y otro de Menestrales en hacer torres, ó castillos, y cual de ellos lo haria mas alto, y que el Señor Bayle temiendo que no hubiese riñas, mandó que no hiciesen castillos por la tarde del domingo diez y ocho de Julio, de cuyas cabezas principales de estos partidos no tiene noticia alguna; y presume que el Señor Bayle mandó suspender las torres, ó castillos porque fue publico en esta Villa que los menestrales que baylaban, hicieron la torre de ocho estados, y que los labradores dansantes, se empeñaron con el mayor conato, en que les habian de igualar, como en efecto tiene entendio el testigo que lo lograron por la mañana del mismo Domingo diez y ocho; Y está crehido que el Señor Bayle viendo que ya estaban igualados los partidos, observando que todavia no estaban sosegados, les privó la continuación de dichas torres por la tarde: Que desde que está preso Francisco Queralt, ha observado el declarante, lo visitan con frequencia, esto es desde las doce á la una, y al anochecer dos hermanos que se llaman Balcells, que ablan con el preso con voz alta, y cosas indiferentes, y que tambien han ido y van otros compañeros de Balcells á visitar, y ablan con el referido preso; Que es quanto puede declarar y la verdad. Y habiendosele lehido esta declaracion á ella se afirmó y ratificó bajo el mismo juramento prestado, y no lo ha firmado porque ha dicho no saber escribir, firmolo por é el infraescritdo con su merecimiento de que doy fe =Rada =Por el declarante =Ramon Renart =Ante mi =Salvio Fabregas =Es copia del original, de que doy fe =Thomas Maria Fabregas” […] “Me he enterado de la cita que de mi hace José Termens Alcayde de las carceles de Valls sobre la muerte de Juan Bofarull alias Cavallé y aunque no tengo presente haver dirigido al cadaver de este la expresión de «temps ha que tu pronosticaba» tengo alguna idea de su veracidad pues que constandome el genio ruidoso del expresado Cavallé y lo mucho que viviendo este le habia exortado á que moderase su conducta es muy factible que en aquel caso me exclamase con aquella ú otras expresiones semejantes: Es cuanto puedo decir a Usted en el particular y en contestación a suo fico de 22 de Junio que recibo muy atrasado. / Tarragona 1° Agosto de 1822 / Pedro Martir Veciana / Señor Juez de 1ª Instancia de Tarragona” (“Eco”: 1946. ACAC).

 

Josep Termens, doncs, va relatar el 16 d’octubre de 1819 la troballa el vespre del 19 de juliol de 1819 dels cossos sense vida, primer, de Joan Bofarull, “Caballé”, casat, pagès i fill de Valls, al carrer dels Metges, que creua el carrer de la Mare de Déu del Carme, i, a continuació, de Jaume Moncunill, solter i també pagès i fill de Valls, al mateix carrer de la Mare de Déu del Carme.

 

Els Llibres Sagramentals de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Valls recullen les dues defuncions. Aquí es llegeix que un dels difunts es deia Pau Monconill, no Jaume Monconill, com es diu al paper de Josep Termens. Les cerimònies d’enterrament van ocórrer l’endemà, 20 de juliol de 1819: “Als vint de Juriol de mil vuit cents dinou en lo cementeri Rural de Valls se ha enterrat lo Cos de Joan Bofarull Pages, marit de Rosa Tondo, fill de Bernat Bofarull Pages difunt y de Francisca Tondo Viuda tots de Valls: morí ahir después de haver rebut lo Sagrament de la Extremaunció” […] “Dit dia [20 de juliol de 1819] se ha enterrat en lo cementiri Rural de Valls lo Cos de Pau Monconill fadrí Pages, fill de Pere Joan Monconill Viudo Pages, y de Maria Monserrat, Conjuges esta difunta tots de Valls mori ahir después de haver rebut lo Sagrament de la Extremaunció” (AHAT).

 

Els Llibres Sagramentals de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Valls aporten més dades dels difunts. Joan Bofarull Tondo, pagès, va néixer el 13 de gener de 1788 a Valls, per tant tenia 31 anys en morir, i era fill de Bernat Bofarull Martí, també pagès de Valls, i Francesca Tondo Bella, filla de moliner i també de Valls (AHAT). Pau Monconill Montserrat, pagès, solter i també de Valls, era fill de Pere Joan Monconill Roca, pagès i també de Valls, i Maria Montserrat Marsal, filla de pagesos i també de Valls (AHAT).

 

El testimoni de Josep Termens comenta que les dues morts van ocórrer al barri del Carme de Valls i el dilluns 19 de juliol, l’endemà d’uns dies d’actuacions castelleres. Les jornades castelleres, és clar, van succeir per la celebració veïnal d’aquest barri. La diada de la Mare de Déu del Carme s’escau el 16 de juliol, el 1819 un divendres, cosa que va afavorir que els dies de gresca abracessin també els dies successius, el cap de setmana, aquell any, i on els Castells van sovintejar a l’època –almenys encara se’n van alçar el 1893–.

 

Josep Termens va precisar l’actuació de les Colles –“partidos”, en una traducció ampul·losa al castellà– de Pagesos i Menestrals de Balls de Valencians, que més endavant van esdevenir de Xiquets de Valls, abocades a deixar enrere les cotilles del seu estadi primigeni pel seu desig de superar límits aquells dies. Les línies testimonien l’èxit primer dels Menestrals en el sostre de vuit pisos i l’assoliment també d’aquesta fita pels Pagesos el matí de diumenge 18 de juliol, la primera notícia de Castells de vuit pisos que se sàpiga a hores d’ara.

 

L’existència de dues formacions rivals, la fórmula habitual en els Castells a Valls, va incentivar l’auge de l’activitat. Les disputes poden esdevenir fructíferes. En contra d’una primera impressió, una empresa es cohesiona i dinamitza davant l’estímul d’una contrincant. En aquest cas, per competir-se per qui reeixia en l’exercici de les destreses castelleres, però també, per xocar dos esquemes mentals per les diferències laborals, socials o polítiques dels integrants dels dos col·lectius en acció, pagesos i menestrals. La notícia que la rivalitat va derivar en dos assassinats exterioritza la concepció visceral pels Castells per part d’alguns protagonistes aquell temps. Les mencions que el Batlle va haver de prohibir al final l’actuació la tarda del diumenge 18 juliol i que Pere Màrtir de Veciana de Miró, Comandant dels Mossos d’Esquadra, va veure venir els fatídics successos fan sobreentendre la virulència latent entre els dos bàndols castellers contendents.

 

L’ofici dels dos assassinats, pagesos, vincula els dos morts a una de les faccions, la Colla de Valencians de Pagesos. La família política d’un d’ells també i, a més, atorgant-li galons amb la perspectiva del temps. Joan Bofarull Tondo era casat amb la vallenca Rosa Tondo Torrents, cosina germana d’Agustí Tondo Rabassó, pagès, pare d’Isidre Tondo Ballart, “Rabasso”, també pagès, més endavant, cap de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, successora de la Colla del Ball de Valencians de Pagesos. Els pares de Rosa Tondo Torrents i Agustí Tondo Rabassó eren, respectivament, els germans Joan i Agustí Tondo Pont, ambdós pagesos.

 

La identitat de l’encausat, Francesc Queralt, també es pot contextualitzar si se’l relaciona amb l’altre bàndol a escena. Queralt és un cognom característic de Valls i d’aleshores es constata l’existència de diversos Francesc Queralt d’ofici menestral, però també, pagès.

 

Diversos autors han afirmat, de fet, és la tesi oficial, que la prohibició de l’Alcalde d’aixecar-se Castells la tarda del diumenge 18 de juliol sembla va tenir més cua. Fins ara s’ha assenyalat que l’ordre va perpetuar-se a Valls durant quinze anys, fins la Festa Major de Sant Joan de 1834, a partir de casar-hi una dada de l’article ‘Fa cent anys’ que “Marc-Anton” va publicar el 1935 a La Crónica de Valls. Aquí van aplegar-se diverses notícies extretes d’un dietari de cent anys enrere i una d’aquesta va fer referència a “que els menestrals varen fer sortir la gralla i feren castells, que, des de l’any 1819 no els havien fet, per que els Batlles no ho havien volgut” (La Crónica de Valls: 1935. ACAC). Joan Climent Ferré sembla que va localitzar el document original al Fons Baldrich-Coll de l’Arxiu Municipal de Valls o, una transcripció d’aquest, doncs, va publicar unes línies d’època sobre la notícia: “Los Manestrals feran surti la Gralla y feran castells que desde lo any 1819 en sa que non van fer cap perquè los Batlles no ho avian volgut” (J. Climent Ferré: 2013).

 

Els mots del paràgraf anterior, però, no assenyalen l’absència de Castells a Valls, sinó la incompareixença de la Colla de Menestrals durant el període 1819-1834. I, per tant, que els vallencs van poder gaudir dels Castells en pròpia plaça de la mà de l’altra Colla a la palestra, la Colla de Pagesos, suposadament, a més, la damnificada pels assassinats de 1819, atès l’ofici dels dos difunts.

 

De fet, es coneix una notícia de Castells abans de la Festa Major de Sant Joan de 1834 i, per tant, a cura de la Colla de Pagesos, atès el que s’afirma al dietari que “Marc-Anton” va fer conèixer el 1935. La Historia de la Villa de Valls desde su fundación hasta nuestros días de Francesc Puigjaner Gual  recull que “recorrieron las calles danzas, castells y balls de diables que dispararon un infierno de fuegos de artificio denominados carretillas” durant tres dies entre juny i juliol de 1833 en ocasió de festejar-se el jurament d’Isabel II com a Princesa d’Astúries (F. Puigjaner Gual: 1881). El color polític que s’atribueix a la Colla de Valencians de Pagesos no devia immiscir-se en aquesta ocasió, com es va repetir, per exemple, en ocasió de festejar-se la fi de la Tercera Guerra Carlina i, és clar, la derrota de la causa carlina, a Valls el 25, 26 i 27 de març de 1876.

 

 

Xavier Güell

 

Publicat dins de Valls | Etiquetat com a

Valencians i Xiquets de Valls a Riudoms durant la segona meitat del segle XIX

Riudoms és una de les localitats de la comarca del Baix Camp que va comptar amb seguicis de festa major voluminosos a cavall de distintes celebracions almenys durant la segona meitat del segle XIX, segons constata la premsa de l’època consultada.

Així, la transcripció del programa de la festa major a llaor de Sant Jaume va preveure el concurs “de los bailes siguientes: ball nou, de la rosaura, muchiganga, de las gitanas, de moros y cristians, dames y vells, seguirán los xiquets de Valls y después habrá unos 40 hombres que con trajes de diablos irán disparando un estraordinario y vivo fuego” els dies 24, 25 i 26 de juliol. Les celebracions religioses dels dies 24 i 25 tenien lloc a la Parroquial de Sant Jaume. L’Ofici del 26, a l’ermita de Sant Antoni de Pàdua (Diario de Reus: 1861. ACBC).

Aquí sobresurt la presència d’uns “xiquets de Valls”, pel que fa a la tradició del territori d’aixecar construccions humanes. Una colla, suposadament, de Valls, si als mateixos dies al Vendrell, també segons el seu programa d’actes de la festa major, també s’esperava l’“asistencia de los Chiquets de Valls” (Diario de Barcelona: 1861. AHCB).

La gran plantilla de Diables també hi destaca. Això no sorprèn atès el patró organitzatiu que se seguia a la comarca, a banda d’altres punts del territori. Els Diables es constituïen a partir de la reunió de tots aquells veïns amb ganes de participar-hi, amb la prerrogativa que cadascú es procurava els materials necessaris. Això no suposava massa problemes si la mateixa pirotècnia resolia qualsevol contingència no només de carretilles, sinó també de vestuari. L’abillament es venia o es llogava.

Les notícies següents s’espaien una dècada. Aquestes apareixen el 1871, en ocasió de la commemoració dels 25 anys del papat de Pius IX. Aquesta cita d’exaltació catòlica es contextualitza amb què l’Església oficial mirés de recuperar posicions pel ressò de la Revolució de Setembre del 1868 i la proclamació de la Primera República el 1873. Aquests episodis van dur la separació de l’Estat i l’Església, que va materialitzar-se amb l’expulsió dels jesuïtes i la proclamació de la llibertat de culte. El mateix Pius IX també va mostrar-se intransigent a les aportacions dels nous temps.

Una correspondència a la premsa de Tarragona va ressenyar la commemoració del 25è aniversari del pontificat del Papa Pius IX a Riudoms els dies 17 i 18 de juny. Aquí qui va cultivar la tradició d’enfilar-se uns damunt d’altres no van ser els Xiquets de Valls, sinó la seva expressió primigènia, el Ball de Valencians, molt habitual al territori: “Anteayer sábado [17 de juny] Formaronse ya danzas de varios géneros que acompañaron por la noche al Ayuntamiento á la iglesia, donde se cantaron unas solemnes completas […] Terminada la función religiosa apareció en la plaza la música de esta villa que entretuvo con piezas escogidas hasta una hora avanzada al numeroso gentío allí reunido, viendose iluminados la mayor parte de los balcones y ventanas y sucediéndose con frecuencia los fuertes disparos del «ball de Serrallonga» […] Ayer domingo [18 de juny] […] Por la tarde se cantó un solemne trisagio por la misma música y después salió la procesión general en la que se llevaba á S.D.M. habiendo tomado parte en ella todo el pueblo, precediéndola varias danzas como la de «valencians», «cercolets», «Serrallonga» y «diables», cerrándola el Ayuntamiento, que de este modo ha dado pruba de representar a un pueblo Católico” (El Tarraconense: 1871. HCT. Aquest text transcrit a: La Convicción: 1871. AHCB).

Les notícies següents a l’abast a hores d’ara són de després del trasbals de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876). El cop d’estat del General Martínez Campos el desembre de 1874 va suposar la fi de la Tercera Guerra Carlina, de la Primera República i el restabliment de la monarquia borbònica a Espanya en favor del Rei d’Alfons XII, fill de la Reina Isabel II, destronada el 1868. El sistema polític que va sobrevenir a continuació rep el nom de Restauració i va atorgar una estabilitat relativa al país durant diverses dècades. La pau social i les renovades ganes de viure els primers temps després de la tercera carlinada van traduir-se en un auge de les celebracions de festa major arreu del país.

A Riudoms va expressar-se en la recuperació de l’advocació de Sant Sebastià, el 20 de gener, la festa major d’hivern, i de Sant Antoni. El programa d’actes del 1881 va proclamar d’aleshores que, “Restablecida la primera de dichas fiestas, despues de muchos años que no se celebraba”, hi participarien “varias danzas, entre ellas lo ball nou, la Rosaura, Pastorets, Sebastiana, Cercolets, Serrallonga, Valencians, Diables, un centenar por lo menos, disparando carretillas, completando el cuadro los Xiquets de Valls, los Nanos y varias músicas”  els dies 19, 20 i 21 de gener (La Opinión: 1881. BHMT). Aquí, doncs, tant els Valencians, com els Xiquets de Valls manegarien la tradició de les torres humanes.

Els Valencians també són citats al programa d’actes de l’edició del 1883. En relació al vespre del 19 de gener, vigília de Sant Sebastià, va esmentar-se: “Por la tarde, las músicas y dulzainas recorrerán la poblacion y acompañarán al Ayuntamiento á Completas. / Habrá bailes de Diablos, de Enanos, de Gitanas y de Valencians, que recorrerán las calles de la población durantes los tres citados días” (La Crónica de Reus: 1883. ACBC). Una altra transcripció del document va assenyalar-hi: “La comitiva que acompañará al Ayuntamiento se compondrà de un grandísimo número de diables, baile de enanos, de las gitanas, varias danzas dramáticas como la de don Jacinto y Marcos Vicente, baile de valencians”. La preeminència del foc sobresurt el vespre del 21 de gener:  “á las nueve de la noche se disparará un tremendo Moro de fooh después del cuál saldrán los diablos á  hacer diabluras con su esencial elemento” (La Opinón: 1883. BHMT).

L’excel·lència de la pólvora és el que va retenir-se d’aleshores: “La fiesta mayor de la vecina villa de Riudoms celebróse el domingo último [21 de gener] con gran afluencia de forasteros y con abundantes y extraordinarios regocijos. Las carretillas y armas de fuego que se dispararon por las comparsas, le asemejaron durante todo el día á una población atacada por un ejército enemigo con un incesante graneado fuego de fusileria” (Las Circunstancias: 1883. ACBC).

Els Valencians i Diables també van anunciar-se el 1886 a la festa a llaor de Sant Sebastià, aquell cop amb la coincidència celebrar-se la fi de la pandèmia de còlera que va assotar el Camp de Tarragona l’estiu del 1885 (S. Palomar Abadia: 2002).

Xavier Güell

Publicat dins de Riudoms | Etiquetat com a , ,

Quaderns de la Brufaganya núm. 4

La Renaixença Castellera a Valls: el temps d’una Colla a plaça (1927-1929).

Comandes: jmcarsi@hotmail.com

IMG_9043

Publicat dins de Sin categoría