Il·lustracions castelleres d’antany (XIII)

Dibuix a color d’un quatre de vuit coronat davant de l’església de la Mare de Déu del Carme de l’il·lustrador barceloní de Josep Ribot Calpe, realitzat expressament pel capítol ‘Els Xiquets de Valls’ del folklorista i dinamitzador cultural barceloní Aureli Capmany Farrés, pertanyent al volum Costums de Catalunya, una obra col·lectiva per a bibliòfils que exposa vint temes folklòrics de casa nostra que l’Institut Gràfic Oliva de Vilanova de Barcelona va editar a les acaballes de 1931 (BC).

Xavier Güell

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Il·lustracions castelleres d’antany (XII)

Vinyeta del barceloní Feliu Elias Bracons, “Apa” o “Joan Sacs”, a La Campana de Gracia del 29 de maig de 1915. La imatge parodia la incorporació d’Itàlia aquells dies, el 24 de maig de 1916, a l’anomenat “bàndol aliat”, aleshores França, l’Imperi Britànic, Bèlgica Sèrbia i l’Imperi Rus. L’enxaneta, al capdamunt d’un espadat de sis net alçat per soldats representatius dels distints estats del “bàndol aliat”, resulta un soldat italià, és clar, per significar l’aleshores incorporació d’Itàlia a la causa aliada (La Campana de Gracia: 1915. AHCB).

Xavier Güell

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Il·lustracions castelleres d’antany (XI)

Il·lustració del dibuixant barceloní Gaietà Cornet Palau a l’edició del 17 maig de 1906 del setmanari satíric barceloní Cu-cut!, que al·ludeix a l’homenatge el 20 de maig de 1906 a Barcelona als diputats i senadors a les Corts de Madrid que van votar en contra de la Llei de jurisdiccions, també el primer acte públic de Solidaritat Catalana (Cu-cut!: 1906. AHCB).

Solidaritat Catalana, també el primer moviment unitari català, va aplegar d’ençà del maig de 1906 a nacionalistes, carlins i republicans com a resposta a l’assalt de militars espanyols el 25 de novembre de 1905 a les redaccions de les publicacions catalanistes Cu-cut! i La Veu de Catalunya, arran d’un acudit del dibuixant barceloní Joan Garcia-Junceda Supervia el 23 de novembre de 1905 a Cu-cut! que va ridiculitzar als militars espanyols, i la Llei de jurisdiccions, aprovada el 22 de març de 1906, que va traspassar a la jurisdicció militar tot allò que atemptés contra la unitat d’Espanya i l’honorabilitat dels militars espanyols.

Xavier Güell

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Il·lustracions castelleres d’antany (X)

Il·lustració del barceloní Ferran Xumetra Ragull que acompanya el text ‘Regeneración’ de Sebastián Farnés Badó, que va incloure’s al llibre La Tierra Catalana. Narraciones, fiestas, costumbres, excursión por Cataluña (DD.AA.: 1905. BNE).

Xavier Güell

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Il·lustracions castelleres d’antany (IX)

Il·lustracions del dibuixant i pintor barceloní Josep Lluís Pellicer Fenyer, una d’elles, la del tres de nou, en color, la primera en color de castells, que van acomboiar la publicació del conte El tres de nueve del vallenc Joan Tomàs Salvany, que aquí també es presenta, al setmanari barceloní La Ilustración Artística l’1 de gener de 1900 (La Ilustración Artística: 1900. BVPH).

Xavier Güell

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Il·lustracions castelleres d’antany (VIII)

Il·lustració de Josep Lluís Pellicer Fenyer a La Campana de Gràcia del 24 de novembre de 1888 que evoca set destacades composicions corals del polièdric Josep Anselm Clavé Camps en ocasió de la inauguració del monument a aquesta figura a Barcelona l’endemà, 25 de novembre 1888, a la cruïlla de la rambla de Catalunya amb el carrer València; el monument es va traslladar el 1956 al passeig de Sant Joan de Barcelona, cruïlla amb el carrer Sant Antoni M. Claret. Aquí el conegudíssim cant coral Los Xiquets de Valls de Clavé va recordar-se amb la figura d’una enxaneta (La Campana de Gràcia: 1888. AHCB).

Pellicer va tractar el tema casteller, amb la seva pulcritud habitual, almenys en dues ocasions més: el 1876 (Le Monde Illustré: 1876. BnF) i el 1900 (La Ilustración Artística: 1900. BVPH).

Xavier Güell

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Il·lustracions castelleres d’antany (VII)

Il·lustració del pintor i fotògraf lleidatà Baldomer Gili Roig a L’Esquella de la Torratxa de Barcelona del 8 de juny de 1900. L’artista, col·laborador en aquesta publicació durant el període 1895-1908 sota el pseudònim “L’Alegret”, com d’altres de coetanis, es va valer sovint de la fotografia per desenvolupar les seves creacions. L’obra va acompanyar uns versos del cant coral Los Xiquets de Valls de Josep Anselm Clavé Camps (L’Esquella de la Torratxa: 1900. AHCB).

Xavier Güell

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Il·lustracions castelleres d’antany (VI)

Vinyeta del polifacètic artista barceloní Apel·les Mestres Oñós a l’edició de nit de La Publicidad del 28 de setembre de 1897 que va censurar l’afany de protagonisme de Joan Coll Pujol, l’aleshores Alcalde de Barcelona, arran de la col·locació a les Rambles, a la cruïlla del carrer de la Unió, a les 5 d’aquella mateixa tarda, de la primera pedra del monument al poeta i dramaturg Frederic Soler Hubert, “Pitarra”. La imatge conté uns traços, les figures que s’alcen al fons, que delaten la intervenció castellera a l’acte (La Publicidad: 1897. AHCB).

Xavier Güell

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

El suposat cinc de nou de Miquel Fluixench Trill

El famós pintor i escriptor Santiago Rusiñol Prats va esmentar el 1882 l’existència d’un quadre sobre els castells, obra del pintor tarragoní Miquel Fluixench Trill. Això últim atresora la seva importància, atès que, malgrat restar la pintura avui dia en un lloc incògnit pel gran públic, es tractaria de la primera notícia a hores d’ara coneguda d’una obra pictòrica dedicada als castells amb tots els ets i uts. El testimoni de Rusiñol apareix en una crítica artística del 15 de febrer de 1882 a L’Avens, una de les cinc que va publicar en aquest mitjà sota el pseudònim de «M.M.M.» (F. Fontbona: 1979. BC), que va comentar els quadres exposats aquells dies a la conegudíssima Sala Parés de Barcelona, una de les primeres galeries d’art del país. Aquí, al referir-se als de Miquel Fluixench Trill, Rusiñol va mencionar que era reconegut per haver-ne realitzat un d’especial anteriorment, el dels «Xiquets de Valls»: «Lo senyor Fluixench ha exposat un quadro quin assumpto es tret de l’historia de Catalunya. Omitim cap comentari en dihent que son autor ho es del «Xiquets de Valls» y que ‘ls dos están á la mateixa altura» (L’Avens: 1882. AHCB).

Miquel Fluixench Trill és un pintor oblidat per molts en l’actualitat, pel fet d’englobar-se dins del moviment romàntic, un corrent artístic que no desperta gran interès entre el gran públic d’avui dia. El moviment romàntic va abraçar, aproximadament, el període entre les dècades de 1830 i 1860, i va perseguir trencar amb el neoclassicisme acadèmic predominant fins aleshores, a banda de centrar-se en el cultiu de temes nous, com la religió i la moral, l’amor, el paisatge, el patriotisme, la història medieval, les ruïnes, el misteri, la fantasia, la bogeria o l’exotisme, però sense menystenir l’apartat del retrat (tan sols figuratiu), atès els molts guanys que se’n derivaven, per resultar molt reclamat entre l’estament burgés abans de la irrupció de la fotografia, i on Fluixench va excel·lir (G. Escala Romeu: 2005. BMVB).

Miquel Fluixench Trill va néixer a Tarragona. Els Llibres Sagramentals de la Parròquia de Santa Maria de la Catedral de Tarragona assenyalen que Miquel, Gabriel Josep Fluixench Trill va néixer el 18 de març de 1822, fill d’Isidre Fluixench, de Tàrrega i carnisser de professió, i Maria Trill de Riudoms (AHAT). La seva predisposició pel dibuix van dur-lo a estudiar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, aleshores anomenada Escola Gratuïta de Disseny o Escola de Nobles Arts, on, amb el temps, també va esdevenir-ne professor; el 1849 ja va ésser-hi nomenat «teniente director en propiedad» i el 1864 va obtenir-hi el rang màxim de catedràtic d’institut (G. Escala Romeu: 2005. BMVB). L’artista va morir a Barcelona el 12 de gener de 1894 (Boletín de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona: 1894 i 1895. AHCB).

La historiadora de l’art Maria Lluïsa Gené Rebull, en la seva tesi doctoral La cultura visual del món casteller, considera que un dibuix a grafit realitzat fa unes dècades per Josep Bofarull Guinovart, dibuixant de còmics tarragoní, i que l’investigador casteller Pere Ferrando Romeu va fer-li arribar amb un seguit de dades, recull allò que Miquel Fluixench Trill va plasmar en la seva pintura els «Xiquets de Valls»: un cinc de nou plantat a la plaça del Blat de Valls en una escenografia vuitcentista (M. LL. Gené Rebull: 2017). És a dir, la imatge que el tarragoní Ramon Ribas Ballester, entusiasta dels casteller, em va dir el 2000 que havia adquirit feia anys en un mercat de vell i que dos anys més tard, el març de 2002, vaig fer pública per primera vegada en el llibre Els castells: entre la passió i la història, també gràcies a la intervenció de Pere Ferrando Romeu, perquè, amb la seva generositat i transparència habitual, em va fer conèixer la Col·lecció de Ramon Ribas Ballester -i concertar-me’n la primera consulta- (X. Güell Cendra: 2002).

El punt de vista de Maria Lluïsa Gené Rebull, a partir de la lectura del Diccionario biográfico de artistas de Cataluña del vilanoví Josep Francesc Ràfols Fontanals, una obra de consulta obligada pels investigadors en la matèria, se sustenta en la continuïtat dels lligams de Miquel Fluixench Trill amb la seva població nadiua (aquí darrere se subratlla la seva relació estreta amb la família Canals) i la notícia d’un quadre seu titulat «Fiestas Populares del campo de Tarragona» a l’Exposició Anual de l’Associació d’Amics de les Belles Arts de Barcelona del 1857 (M. LL. Gené Rebull: 2017).

Efectivament, el catàleg de les obres aplegades en l’edició de 1857 de la prestigiosa Exposició Anual de l’Associació d’Amics de les Belles Arts de Barcelona, que tenien lloc a l’exconvent de Sant Joan, revela que una de les tres obres que Miquel Fluixench Trill va aportar-hi aquell any es titulava «Fiestas populares del campo de Tarragona» (AHCB) i que, òbviament, per casar, ha de ser la que Santiago Rusiñol Prats va batejar el 1882 com la dels «Xiquets de Valls».

Diversos elements també confirmen la perennitat dels vincles de Miquel Fluixench Trill amb Tarragona. Així, la premsa tarragonina de l’època coincideix en donar testimoni de tant en tant de les seves visites a Tarragona o que s’hi atresorés obra seva (Diario de Tarragona: 1862, 1866, 1871 i 1881. BHMT). Aquí darrere sobresurten els encàrrecs de l’Arquebisbe Josep Costa Borràs i de l’hisendat Joaquim de Canals i de Foraster (G. Escala Romeu: 2005. BMVB). També esdevé molt significatiu que quadres seus de temàtica tarragonina sempre pengesin al rebedor de casa seva (A. Alegret: 1924. BHMT). I també, la inauguració el 12 de març de 1904, una dècada després de la seva defunció, d’una reeixida exposició d’olis seus al «Salón Caballé», un establiment propietat de Joan Caballé Goyeneche, que es trobava a la Rambla Nova número 48 i que també era dedicat a la venda d’imatgeria religiosa. La premsa de Tarragona també va parlar-ne: «Muchos son los cuadros de Fluixench que aparecen expuestos y que dan perfecta idea de los talentos y condiciones del renombrado artista; però algunos de ellos, dentro de su género y teniendo en cuenta la época en que fueron ejecutados, no vacilamos en calificarlos de obras maestras verdaderas joyas del arte pictórico» (La Opinión: 1904. BHMT).

A saber, que aquest conjunt de línies darreres fan sobreentendre que un gruix de quadres de Miquel Fluixench Trill deuen lluir encara avui dia en cases particulars de Tarragona i, entre aquests, de temàtica tarragonina. I, per tant, que fan plausible allò que ens ha revelat recentment l’investigador casteller Pere Ferrando Romeu i que no varia en allò substancial el plantejament de Maria Lluïsa Gené Rebull: que la imatge d’un cinc de nou a la plaça del Blat de Valls de la Col·lecció de Ramon Ribas Ballester, avui dia difunt, no és un dibuix que reprodueix un quadre original sinó una còpia d’una fotografia en blanc i negre que Josep Bofarull Guinovart, «Bufa», també difunt, va obtenir d’un oli d’una col·lecció particular avui dia incògnita, que no es descarta que sigui aquest que se sospita de Miquel Fluixench Trill, tal com opina Maria Lluïsa Gené Rebull.

Resumint, que es baralla la hipòtesi que el quadre de Miquel Fluixench Trill, que el 1857 va exposar-se sota el títol «Fiestas populares del campo de Tarragona» i que Santiago Rusiñol Prats va batejar el 1882 com «Xiquets de Valls», estigui en una casa particular tarragonina i que, de manera legítima, els seus propietaris volen que segueixi entre bambalines.

De ser cert tot això, aquest oli de Miquel Fluixench Trill no al·ludiria al cinc de nou que la Colla Vella dels Xiquets de Valls va completar el 28 d’octubre de 1883 a Valls, allò que s’ha dit fins ara, entre d’altres, per un servidor, sense anar massa lluny, sinó a l’assalt d’aquesta mateixa construcció dues dècades enrere. O sigui, un testimoni de la plantada d’aquest castell tan extraordinari, avui dia tipificat de gamma extra, encara durant el període casteller de la Primera Època d’Or, però no durant els anys d’apogeu immediatament posteriors a la finalització de la Tercera Guerra Carlina com es pensava fins ara, sinó durant els a continuació de la consecució dels primers castells de nou de la història. Es recorda que la pintura a què ens remetem en primera instància va exposar-se el 1857 i el primer castell de nou va aconseguir-se el 1851.

Dit d’una altra manera, un testimoni que se sumaria a un altre de ja conegut sobre l’execució d’aquest castell en aquells anys immediatament posteriors a 1851, és a dir, als mots de l’El Eco de Valls sobre el cinc de nou de 1883 que afirmen que el castell ja havia estat en cartera vint anys abans. Així, abans de la diada de 1883, va comentar-s’hi: «se proponen levantar torres tan difíciles como la de 5 de á 9, la de 4 de á 9 limpia, etc., es decir, las más difíciles, las cuales se han visto raras veces» (El Eco de Valls: 1883. ACAC). I a continuació: «el de 5 de á 9, castell que se probó 20 años atrás y no pudo conseguirse con la limpieza que exigen las reglas del arte» (El Eco de Valls: 1883. ACAC).

Aquí darrere també cal recuperar les incògnites que susciten l’expressió «con la limpieza que exigen las reglas del arte», com tants textos d’antany, i que Xavier Brotons i Joan Beumala han resumit així: «vol dir que aquella temptativa va quedar en intent, que el castell va ser només carregat -atès que, com s’ha dit, el segle XIX un castell no era considerat com a vàlid si no es descarregava- o si es referia a altres aspectes o circumstàncies de la construcció, com per exemple la configuració del folre, la disposició dels poms de dalt… Una vegada més, pertocant notícies del vuit-cens, ens hem de quedar, desafortunadament, amb la simple i pura especulació» (X. Brotons i J. Beumala: 2002).

El cas és que aquest oli, suposadament, de Miquel Fluixench Trill i no posterior a 1857, juntament amb els mots de l’Eco de Valls, també pot dur la seva cua pel que fa a l’apartat estrictament casteller, perquè evidencia la incorporació del folre en el cinc de nou i, per tant, fa pensar si la poca «netedat» que s’esmentava a El Eco de Valls el 1883 en aquest castell vint anys enrere va deure’s a la predilecció de l’època (i encara avui dia) pels castells desfolrats (també allò mateix que molts sobreentenen en l’assalt dels primers castells de nou de la història, es recorda, uns pocs anys abans). O també, malgrat el marc de disseny lliure dels pom de dalt en els cinc d’antany, al també desencís per no intervenir-hi tan sols una sola enxaneta si n’apareixen dues.

Xavier Güell

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

“Aletes” també a Vilanova

Ara que els darrers temps he retrobat espais i activitats quotidianes de l’avi patern, Gabriel Güell Güell, vilanoví de soca-rel, em retornen encara amb més intensitat tot un seguit de vivències seves de diversa índole que allí em va llegar, i entre aquestes, de relacionades amb el calendari tradicional de Vilanova i, més en concret, de castells. La nostra ascendència Güell vilanovina (dues altres branques d’ascendents meus amb el cognom Güell provenen de l’Albà) i que atresoro per partida doble (atès que l’avi era fill de cosins) és documentada a la Geltrú almenys d’ençà del segle XVI i, a continuació, des de primers del segle XIX, a Vilanova: som els de “Ca la Parra“, abans, de “Cal Burdeus“, temps en el qual treballavem el fondo (inicialment propietat del comú) a tocar de la Font d’en Bonet. L’avi, a més, va involucrar-se en el dia a dia de diverses entitats locals de la seva època (fins la seva supressió arran el desenllaç de la Guerra Civil de 1936-1939), la memòria de les quals avui dia apuntala l’imaginari col·lectiu vilanoví: l’Associació d’Alumnes Obrers (en va ser un dels seus futbolistes i un cosí seu, el “Castells de la Caixa“, un dels seus Presidents), el Centre Democràtic i Federal, la Grècia Groga (va formar part del seu Cor de Caramelles) i la cooperativa La Regeneradora, a banda de treballar, successívament, a “Cal Ton Manyà“, “Cal Xoriguer” i al Pirelli (on, a banda de fer anar el torn més gran i atresorar l’estima incombustible, entre d’altres, dels seus aprenents, tal com vaig copsar in situ trenta anys després de la seva jubilació per també fer-hi cap, va exercir-hi de Jurat d’Empresa abans, durant i després de la Guerra Civil de 1926-1939).

Així, recordo el seu testimoni d’haver presenciat tres quatre de vuit a Vilanova i la Geltrú, el primer, intentat, el segon, carregat i el tercer, també carregat, els dos primers, a cura dels Xiquets de Valls del «Blanco» durant la Festa Major de les Neus uns anys abans de l’esclat de la Guerra Civil de 1936-1939, i el tercer, també per la Festa Major de les Neus, pel “ball de xiquets” del Vendrell temps després d’aquesta guerra fratricida. Aquests fets fa anys vaig confirmar que van ocórrer, respectivament, el 1933, 1934 i 1953, de la mà de la Colla Nova dels Xiquets de Valls, comandada per Ramon Barrufet Fàbregas, «Blanco», i el tercer, pels Nens del Vendrell, perquè l’avi també recordava fil per randa tot aquest conjunt de dades.

I també, que l’avi recorria a les fórmules «ball de xiquets» i «aleta» per a referir-se, també respectivament, als castells i l’enxaneta. L’ús antany a Vilanova de l’expressió «ball de xiquets» no hauria d’esdevenir cap sorpresa, atès que encara no fa massa anys que resultava moneda corrent entre la gent gran (el pare, Gabriel Güell Morgades, també n’era un).

Però no esdevé tan coneguda la singularitat del cas de l’«aleta», perquè sempre s’ha pressuposat exclusiva del Vendrell. Aquí darrere cal recordar, entre d’altres fonts documentals, allò que recull Xavier Brotons Navarro al seu Diccionari Casteller a l’hora de referir-se al mot «aleta»: «Al Vendrell, enxaneta. Metonímia de l’expressió l’enxaneta fa l’aleta. L’aleta va carregar la torre de set» (X. Brotons Navarro: 2001).

Aquests mots del 1931 de Josep Francesc Ferrer Coll, també vilanoví, contemporani al meu avi i nét de l'”indiano” vilanoví Francesc Ferrer Ferret, “Panxo Ferrer“, sobre l’habitual interrupció del dinar de la diada de Festa Major de Vilanova en cases benestants (com era la d’aquest autor), per irrompre pel balcó una «aleta», és clar, durant els instants que els castellers i la resta de comparses dels seguicis festius realitzaven el llevant de taula per mirar d’esgarrapar uns obsequis (monetaris o en espècies) a canvi d’una actuació, se sumen al testimoni del meu avi i, per tant, ratifiquen què podria entendre’s per «aleta» també antany a Vilanova. Aquí també s’afegeix el suggeriment de Pere Ferrando Romeu, investigador casteller vendrellenc, que s’hi ha d’immiscir la proximitat de dates de les Festes Majors del Vendrell i Vilanova i la Geltrú i, hi afegeixo, sobretot, la històrica empatia entre vendrellencs i vilanovins: «De lluny, de lluny encara se us entafora a les orelles el topar contundent dels «bastons» i us embadaliu i vibreu amb l’ai al cor davant les proeses dels «xiquets de Valls» i de «l’aleta» que se us entra balcó endins i us sobta a mig dinar, entre queixalada i queixalada, en el moment en què trobeu més gustós el rostit de xai» (Prisma: 1931. BMVB).

Xavier Güell

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari