Els Xiquets de Barcelona al camp de la U.E. Sants

La intervenció de colles castelleres en partits de futbol els dies de festa major va esdevenir freqüent antany per interessar tant als castellers com als clubs. Als castellers, per disposar d’una oportunitat excel·lent per fer bossa –la canalla i més d’un gran passava la safata entre la gernació assistent– sense massa feina a canvi –les construccions eren poc compromeses– i als clubs, per sumar un entreteniment per a l’estones mortes –les mitges parts, sobretot–.

Resulta curiós, d’altra banda, constatar aquesta connexió dels castells –encara que interessada- amb l’esport, perquè els esports van dur la desafecció pels castells i la resta de manifestacions de carrer a les dècades anteriors.

Aquesta predisposició dels clubs d’acollir els castells als camps de futbol, ni que fos per uns instants, permet descobrir alguna presència castellera no ressenyada sempre als escenaris més habituals de festa major.

Això és el cas del paper dels Xiquets de Barcelona a Sants el 1933, 1934 i 1935 al partit de futbol del diumenge de festa major de la Unió Esportiva Sants, al seu camp d’aleshores, al carrer Galileu. Els tres cops, però, se’ls va citra sota la veu genèrica “Xiquets de Valls”. De tota manera, l’absència de colles forasteres a Barcelona en aquelles jornades i la notícia dels Xiquets de Barcelona d’ençà de la festa major de Gràcia de 1932 fan decantar al seu calaix aquestes presències. El debut de la formació una setmana abans de la festa major de Sants fa pensar que no va lligar-se l’actuació a l’edició de 1932. L’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936 va impedir la continuïtat de les actuacions.

Així, la premsa esportiva de Barcelona va mencionar la participació castellera la tarda del diumenge 27 d’agost de 1933 durant la pausa del partit entre la U.E. Sants i el Badalona, F.C.: “Durante el descanso, aparecieron los populares «Xiquets de Valls» en el centro del terreno «construyendo» sus «castillos» que fueron muy aplaudidos al son de la «copla»” (El Mundo Deportivo: 1933. AHCB).

La dinàmica va repetir-se al cap d’un any, el diumenge 26 d’agost de 1934 en el partit entre la U.E. Sants i el F.C. Barcelona: “Durante el descanso, y para dar realce a la fiesta mayor de Sans, salieron al campo a afectuar las arriesgadas «torres humanas», los «Xiquets de Valls» (La Vanguardia: 1934. AHCB).

I el mateix va ocórrer la tarda del diumenge 25 d’agost de 1935 durant l’encontre entre la U.E. Sans i el Club Atlético Osasuna: “Durante el descanso hubo exhibición de «Xiquets de Valls», con recolecta a favor de los pobres de la barriada” (El Mundo Deportivo: 1935. AHCB).

Xavier Güell

Anuncis
Publicat dins de Barcelona, Sants | Etiquetat com a ,

Anunci de castells a Balaguer i Figueres, respectivament, el 1920 i 1921

Qualsevol mena de notícia durant la Decadència llueix amb llum pròpia, atesa la grisor de l’activitat durant aquest període de desbandada general. Aquest és el cas de la notícia d’haver-se sospesat, i al final sense sort, el número casteller, respectivament, el 1920 i 1921, a Balaguer i Figueres, dues poblacions de fora del circuit tradicional i la segona, a més, on van interessar-se’n per primer cop. A Balaguer sí és documentada la participació d’una colla de la moixiganga d’Igualada molts anys enrere, el 1851. A les dues poblacions devia intervenir el lligam d’algun veí amb el territori casteller històric o també, el desig de comptar amb aquest divertiment, icona ja en l’imaginari del país.

El 1920 va plantejar-se de cridar als Xiquets de Valls a Balaguer, a les festes en honor del Sant Crist, els dies 9, 10 i 11 de novembre. Aquestes línies en una correspondència a la premsa de Barcelona van comentar-ho: “Cal ja parlar de festes. Estem en vigílies quasi del Sant Crist. Podem ja avançar que seran unes festes catalaníssimes. Aquest any la festa major serà una festa major catalana, ben catalana. Hi haurà dues cobles de sardanes: La Principal de Cassà de la Selva i la de La Bisbal; hi haurà ballades matí i tarda de sardanes, tots els dies; també la Joventut Nacionalista Republicana organitza un concurs, amb premis. L’Esbart Català de Dansaires vindrà a popularitzar els balls populars catalans. S’inaugurarà el Passeig d’En Guimerà, retent homenatge al gran home, el qual asistirá a l’acte. Es posarà la primera pedra al grup escolar, d’on ha de néixer una nova era de la cultura balaguerina. També se celebrarà el començament de l’obra dels Escorxadors i del pas i mur de la banqueta del riu, d’on ha de sortir el renovellament urbà de la nostra ciutat. / Tindrem concerts per l’Orfeó de Cervera, jocs i castells pels Xiquets de Valls” (La Veu de Catalunya: 1920. AHCB).

Això mateix va repetir-se pocs mesos després a Figueres, el 1921, en ocasió de les Fires i Festes de la Santa Creu i que se celebren al voltant del 3 de maig: “No per haver-ho promés en l’edició darrera, podem donar avui detalls mes concrets referents als festeigs que per a Santa Creu es projectan. / Això, com tot lo que depén d’una base económica, l’imprescindible pants, de mes a mes quan aquest encara s’ha d’acunyar, requereix seny, serietat i calma. I d’aquí que, malgrat els bons propósits, tot marxi a passos comptats. / No obstant, l’horitzó sembla que va aclarint-se i tot fa preveure, sense que hom ho pugui assegurar, que per a Santa Creu tindrem Curses de Braus, Xarlotada, Exposició d’Art, Xiquets de Valls, etz. etz. / Aixó si, cal que tot hi posem el coll, i que els individus del Comité, únics que han de donar forma als projectes, no hi escatimin la fe ni hi regategin els entusiasmes” (Empordà Federal: 1921. BFCF).

Xavier Güell

Publicat dins de Balaguer | Etiquetat com a ,

Uns concurs a Vilafranca del Penedès el 1931

Els primers concursos de castells van convocar-se durant el període de la Renaixença Castellera. El context del moment va suscitar-ho. Si el debut de colles a Tarragona i el Vendrell d’ençà de 1926 va acabar dinamitzant l’activitat arreu del territori, el traspàs i reconeixement d’elements esportius van conduir que hi fes fortuna la fórmula competitiva dels concursos. Bé, el primer concurs de la història, però que no va guardar més continuïtat, va celebrar-se unes dècades abans, el 24 de setembre de 1902 a Barcelona en ocasió de les Fires i Festes de la Mercè, a la plaça d’Armes del Parc de la Ciutadella de Barcelona, organitzat per la Federació Gimnàstica Espanyola i on van competir, segons s’assegura, les dues Colles de Xiquets de Valls de l’època, la Vella i la Nova de l’“Escolà”.

Així, van succeir quatre concursos durant la Renaixença. Dos a Tarragona, un el 2 d’octubre de 1932 i l’altre, el 24 de setembre de 1933, ambdós a la plaça de braus, a l’entorn de la Festa de Santa Tecla i oberts a formacions d’arreu. Un, a Vilafranca del Penedès el 30 d’agost de 1935, a la plaça de Vila, en el marc de la diada de Sant Fèlix i que va reunir a les dues colles de Valls i a la colla dels Xiquets del Vendrell que liderava Joan Julivert Nin, “Jan Julivert”. I un, al Poble Espanyol de Montjuïc (Barcelona) el 14 de juny de 1936 en el transcurs de la Segona Festa Major Penedesenca – Diada de les Comarques, que va endegar la Casa del Penedès de Barcelona, és a dir, penedesencs veïns de Barcelona, i que va circumscriure’s a formacions penedesenques, els Xiquets del Vendrell de Joan Julivert Nin, “Jan Julivert” i els “Mirons” del Vendrell.

La convocatòria d’un concurs durant la Renaixença, però, també va barallar-se a Vilafranca del Penedès el 1931, pel 30 d’agost, en el marc de la diada de Sant Fèlix, que se sàpiga a hores d’ara. El projecte no va quallar, però no per això sí es pot afirmar que esdevé una de les primeres puntes de llança d’aquesta iniciativa que tant ha quallat avui dia.

Unes línies de quatre setmanes abans del corresponsal vilafranquí al diari barceloní El Diluvio, de tendència republicana, per tant, amic de l’aleshores govern municipal vilafranquí, va parlar-ne. El trastocament d’esquemes essencials de la Festa Major de Vilafranca del Penedès el 1931 també devia tenir molt a veure en repensar-se la diada de Sant Fèlix amb el format d’un concurs. La defensa d’ideals republicans i laics, millor dit, de postures anticlericals a l’Ajuntament, que tan van transcendir arreu del país d’ençà de la proclamació de la Segona República l’abril de 1931, va traduir-se en l’esvaniment de les celebracions religioses al programa oficial de la Festa Major i la supressió de les processons i l’Entrada de Sant Fèlix, i en conseqüència, a l’esclat de debats virulents entre grups d’opinió locals rivals, entre laics i catòlics, entre republicans i monàrquics, entre progressistes i conservadors, els abanderats públics dels quals van ser, respectivament, els setmanaris Fructidor i Acció.

El corresponsal d’El Diluvio, endut per l’entusiasme, va donar el concurs per lligat per assegurar-hi la inscripció de totes les colles del moment –tret d’una del Vendrell– i, entre elles, suposadament revivificada per a l’ocasió, la “Penya Els Castellers”, uns primers “Castellers de Vilafranca”, a escena el 1928 i 1929. Al 1931 es documentada l’activitat dels “Caneles” del Vendrell, els “Mirons” del Vendrell, els Nens del Vendrell de Pau Figueras Solé, “Pau Ganso”, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, la Colla Nova dels Xiquets de Valls i els Xiquets de Tarragona: “Las Sociedades recreativas están ultimando los trabajos de compaginación de sus respectivos festejos, que se celebrarán los días 29, 30 y 31 del corriente y 1 y 2 de septiembre. Desde luego podemos asegurar que ya están concertados en firme los siguientes: / Carrera ciclista para terceras y neófitos en un circuito de 82 kilómetros con valiosos premios; vuelta pedestre a Vilafranca; concurso de Xiquets, para el cual constan ya inscritas dos «collas» de Vendrell, dos de Valls, una de Tarragona y la de Vilafranca” (El Diluvio: 1931. AHCB).

Algun tracte, de fet, devia establir-se aleshores, atès que va anunciar-se alhora que la Colla Nova de Valls tenia en ment d’acudir-hi, tot i ser compromesa per a la Festa Major de Manresa: “Se’ns asegura que la Colla Nova té el propòsit d’acudir a Vilafranca el dia de la festa major, per a pendre part en el concurs de castells que s’hi ha de celebrar el dia 30” (Lluita: 1931. ACAC).

Les disputes polítiques també destapen la voluntat de celebrar-s’hi un concurs. Així, Acció, es recorda, de tendència conservadora i defensora dels postulats religiosos, va al·ludir-hi per reduir la participació a una colla els dies de Festa Major, la Colla Vella de Valls, i a dues, a la diada de Sant Fèlix, la jornada pensada pel concurs, la mateixa Colla Vella i els “Mirons” del Vendrell, per la seva intenció de criticar la gestió dels rivals polítics a l’Ajuntament: “Tant la colla vella com la colla del Vendrell feren uns castells com cal. El concurs de Xiquets anunciat –com el concurs de Bandes– quedà reduït a la mínima expressió. Si un concurs es pot fer amb un sol concursant –el dia de Sant Fèlix n’hi hagué dos–, és cert, hi hagué concurs” (Acció: 1931. VINSEUM).

La resposta des de Fructidor, es recorda, el portantveu dels elements aleshores al govern municipal, també va referir-s’hi: “El periodista «a sueldo de la reacción» ja s’ho tenia manegat. Encara que haguessin vingut deu colles de xiquets, ell hauria dit: / «Si un concurs es pot fer amb un sol concursant –el dia de Sant Fèlix n’hi hagué deu– és cert, hi hagué concurs». Aquest xicot el que fa amb el cap ho desfà amb els peus, tot s’ho arregla a la seva manera (com fa al tractar els programes) i embolica que fa foro” (Fructidor: 1931. VINSEUM).

Xavier Güell

Publicat dins de Vilafranca del Penedès | Etiquetat com a

Horta, 1931,1932 i 1934

La colla castellera vendrellenca dels “Mirons” va actuar tres vegades a la Festa Major d’Horta (Barcelona), els anys 1931, 1932 i 1934. Aquesta formació va aplegar l’entorn de la família Miró, el pal de paller de la qual va ser Salvador Miró Ramon, “Vador Miró”, fundador dels Nens del Vendrell el 1926 i un dels noms propis del món casteller del primer terç del segle XX. Bé, el 1931 van obrar-hi els Nens del Vendrell, per recuperar els “Mirons” aquesta denominació el 1929, a la Fira de Santa Teresa del Vendrell, per imposar-se el criteri de Pau Figueras Solé, “Pau Ganso”, l’aleshores cap de colla. Aquest va batallar sempre molt per salvaguardar la veu Nens, poc usada durant els tres anys darrers.

Els castellers vendrellencs van ser cridats els tres cops per intervenir en festivals esportius de la Unió Atlètica Horta, a banda d’exhibir-se fora de programa en d’altres espais públics d’aquella part de Barcelona. Això fa pensar que van fer-hi cap per recomanació d’algun vendrellenc resident a Barcelona, potser també dirigent de la Unió Atlètica Horta.

El 1931 la presència va ocórrer el diumenge 13 de setembre. El programa d’actes va anunciar que els “Mirons” havien d’animar les pauses dels encontres de rugbi i futbol que disputarien, respectivament, el Club Cornellà i Estadi Català, i la Unió Atlètica Horta i els reserves del Real Club Deportivo Español a la tarda al camp de la Unió Atlètica Horta, al carrer de Pella i Codina: “Para el próximo domingo, fiesta mayor, el Horta contenderá con un reserva completo de un club del grupo A. Antes de este encuentro partido de rugby entre dos potentes selecciones catalanas, y, para dar mas realce a las fiestas deportivas, en los intermedios los Xiquets de Valls levantarán algunas de sus típicas torres acrobáticas” (El Diluvio: 1931. AHCB) […] “Dia 13, a las dos y media, gran partido de rugby; a las cinco, partido de futbol entre el reserva del Español y el Horta. En los intermedios actuarán Els Xiquets de Valls” (El Diluvio: 1931. AHCB) […] “Durante el intermedio de los partidos los populares Xiquets de Vendrell levantarán artísticas y acrobáticas torres” (La Vanguardia: 1931. AHCB).

La premsa del Vendrell i algun corresponsal a la premsa de Barcelona, potser s’està parlant del mateix autor, van fer-se ressò de l’anada a Horta: “Els castellers Nens del Vendrell han sigut contractats per assistir a les festes que celebrarà la vila penedesenca de Sant Sadurní de Noia el dia 8 del corrent mes [setembre] i també per les que’s faran a Horta (Barcelona) el vinent dia 13” (El Baix Penedès: 1931. BPTB) […] “Como consecuencia de los últimos éxitos logrados por nuestros «castellers» en Vilafranca del Panadés [el 30 d’agost] han sido contratados para actuar el dia 8 en San Sadurní de Noya y el día 13 en la barriada de Horta, de Barcelona” (El Diluvio: 1931. AHCB).

Dues fotografies també reporten la intervenció castellera, les dues obra de Felip Capdevila Rovira. La primera mostra un pilar de cinc al jardí d’una casa particular, a Casa Julià, una de tantes torres de la zona de famílies benestants on els “Mirons” no van desaprofitar l’oportunitat de fer una mica de bossa a canvi d’una actuació personalitzada (AMDHG). La segona, també un pilar de cinc, ara a la plaça Eivissa d’Horta, en la seva confluència amb el carrer d’Horta, davant de la seu de Fraternitat Republicana (AMDHG). A l’esquerra, prop de la pinya i d’esquena es reconeix als músics acompanyants, a la colla de grallers dels “Romees” del Vendrell amb els integrants del moment, és a dir, de dreta a esquerra, a Sebastià Sendrós Fontanals, “Ros de les Cabanyes” o “Titot”, de Llorenç del Penedès, segona gralla, Josep Mañé Torrents, “Gros de Llorenç”, de Llorenç del Penedès, primera gralla, i Anton Claramunt Vives, “fill Francàs”, del Vendrell, timbaler.

Fotografia de Felip Capdevila Rovira (AMDHG).

Fotografia de Felip Capdevila Rovira (AMDHG).

Els castellers vendrellencs, ara sí sota la denominació “Mirons”, van repetir a la Festa Major d’Horta el 1932. La reaparició dels “Mirons” va succeir el 1931 a la Fira de Santa Teresa del Vendrell, per dividir-se els Nens en dos blocs. La gent afina a la família Miró va reconstituir la colla dels “Mirons”, mentre que qui va seguir fent confiança al cap de colla, Pau Figueras Solé, “Pau Ganso”, no va moure’s de la denominació Nens. Joan Miró Fons, “Jan Miró”, el fill menor de Salvador Miró Ramon, “Vador Miró”, va esdevenir el cap de colla dels “Mirons”.

El 1932 els “Mirons” també havien d’engrescar els temps morts d’un partit de futbol de la Unió Atlètica Horta en ocasió de la Festa Major, aquest cop el diumenge 11 de setembre i contra la Unió Esportiva Sant Andreu: “Dia 11, a las cuatro de la tarde, partido de fútbol entre los primeros equipos de la U. S. Sant Andreu y la U.A. d’Horta, disputándose una copa. Antes del partido y en el descanso «Els Xiquets Mirons del Vendrell» levantarán sus típicos castillos y torres” (La Vanguardia: 1932. AHCB (El Diluvio: 1932. AHCB) […] “Per a diumenge vinent, dia 11, Festa Major de la barriada [d’Horta], la Unió Atlètica d’Horta ha organitzat un partit de futbol entre els primers equips del Sant Andreu i Horta, els quals es disputaran la valuosa «Copa Generalitat de Catalunya». A la mitja part els populars «Xiquets Mirons del Vendrell», aixecaran llurs típiques torres” (La Veu de Catalunya: 1932. AHCB).

La premsa de Barcelona va ressenyar-ho amb prou feina: “Per a més interés del joc es disputava una valuosa copa, ofrena de la Generalitat de Catalunya. Amplia el porgrama de festa major una exhibició de Xiquets de Valls a la mitja part […] Els Xiquets «Mirons del Vendrell» foren molt aplaudits amb les seves arriscades torres durant la mitja part” (La Rambla: 1932. AHCB) […] “Y el partido de fiesta mayor también tuvo su fase más interesante en unos «castells de Xiquets de Valls», que nos ofreció una «colla» de Vendrell durante el descanso (El Mundo Deportivo: 1932. AHCB).

Al Vendrell sí van comentar que els “Mirons no van superar el llistó del tres de sis i el pilar de cinc per no reunir prou components, el motiu, per afrontar una altra actuació al mateix temps en una altra Festa Major de barri de Barcelona, al Poble Nou. El Casino L’Aliança del Poble Nou va emparaular-los per actuar arreu del barri i també, entre d’altres instants, a l’entorn d’un partit de futbol, entre el Júpiter i el F.C. Barcelona, al camp del Júpiter, al Passeig del Triomf: “I ja que de castells parlem hem de dir que diumenge passat la colla dels «Mirons» va anar a Barcelona, on, dividida en dues colles actuà una d’elles al camp d’esports del «Jupiter» del Poble Nou, on aixecà els quatre de set, quasi be nets [de cara el quatre de vuit que ja tenien en ment de nou, després d’haver-lo abordat infructuosament set dies abans a la Festa Major de Torredembarra, el 4 de setembre] i el pilar de cinc, mentre l’altra meitat anà a Horta on feren un tres de sis i altre pilar de cinc” (El Baix Penedès: 1932. BPTB).

Al Poble Nou va anunciar-se: “Domingo, día 11, por la mañana, a las once y media, tronada y fuegos japoneses. Salida del «Nens del Vendrell» («Els Mirons»), acompañados de las «Gralles» en la Glorieta” (La Vanguardia: 1932. AHCB). Sobre el partit de futbol va ressenyar-se després: “Porque si el Júpiter, gracias a la agilidad de sus elementos y experiencia del desigual terreno, creaba juego con la misma facilidad con que —en el descanso— levantaron sus torres los «Xiquets de Vendrell», con la misma suavidad y orden con que estas se demostraron sin peligro acabó por imponerse el Barcelona y «desmontar» el ataque jupiterista [el Barcelona va guanyar per 1 a 3]” (La Vanguardia: 1932. AHCB).

Una correspondència de Barcelona a la premsa del Vendrell de Francesc Barot Sonet, vendrellenc amb inquietuds culturals i socials, i aleshores veí de Barcelona, també palesen la presència castellera vendrellenca a Horta el 1932. La seva alegria per retrobar expressions de casa va significar que glossés la participació dels “Mironsi dels seus grallers habituals, la colla dels “Romees”, també del Vendrell. L’autor, però, va parlar dels Nens, no dels “Mirons”, per no estar al cas que un gruix d’elements dels Nens van refundar els “Mirons” la tardor anterior, ben segur, per no residir al Vendrell. Els dos acompanyants de Barot, dos altres vendrellencs establerts a Barcelona, al·ludeixen a Enric Sagarra Esvertit, “Ambrós”, i Joan Mercader Ramon, “Astor”, aquest darrer amb lligams estrets en el món graller i casteller del Vendrell. Joan Mercader Ramon, “Astor”, era germà del famós graller Josep Mercader Ramon, “Astor”, i gendre de Pau Miró Ramon, germà de Salvador Miró Ramon, “Vador Miró”, fundador dels Nens el 1926 i pal de paller dels “Mirons”. La notícia d’uns vendrellencs de Barcelona interessats en les coses de la terra, d’altra banda, aplana la idea ja comentada que la contractació dels “Mirons” / Nens tantes vegades a Horta va poder ser possible per moure’s entre bambolines algun vendrellenc també veí de Barcelona: “Entre la corrua de festes majors que celebren les barriades i poblacions dels contorns de la ciutat, diumenge va celebrar-la Horta que, a igual les demés, va confeccionar un atraient programa de festes entre quins números hi descollava la nota vendrellenca dels castells Nens del Vendrell. / Eren les quatre de la tarda quan junt amb els companys vendrellencs Joan Mercadé (a) Astó i Enric Sagarra (a) Ambrós, atrets per el tarannà d’anar a veure castells arribem a la plaça d’aquella població. Abans d’arribar-hi sentirem l’espinguet de les gralles «Romeas», començant allí la nostra satisfacció. / La plaça estava envaïda per una gran gentada i barrejats entre ella, i al seu mig, els castellers Nens del Vendrell, entre’ls qui ens barrejarem tenint la satisfacció d’estrenyer la mà a molts antics coneguts i altres compatricis joves que ignorem com es diuen, però que sols per el fet d’esser vendrellencs ens bastà per dir-los amics també, i molt més en sapiguer el nom de llurs families. Tota la conversa devingué en recordar coses passades i epissodis vendrellencs. / No tardaren les ordres preliminars de que s’anava a aixecar un castell; els grallers engegaren aquella nota estridenta del començament de la típica tonada que a ciutat no sentim gaire i que com més vells ens fem més ens commou, ens recorda l’esperit de la terra i més agradosa la trobem. Els castellers s’entrellacen, s’abracen i formen una veritable pinya d’homes; puja un jove que al dir-se’m qui era tinc encara més satisfacció; s’hi enfila un altre, i un altre, mentre una munió de gent vendrellenca aguanten per a que no caigui el castell pujat per aquells homes forts i ben plantats; el meu braç també s’hi ajunta i si be no hi és nessesari quant menys amb ell hi aportava els batecs del meu cor que sota aquell castell glatia de satisfacció comtemplant com la enxaneta, tant petita però tant gran, amb aquella serenitat en arribar a dalt i posant-se ben tieso, una mà a la cintura i allargant el braç dret saludava indicant que’l castell era fet. Fou allavores que la meva imaginació va recordar-me l’Angel del nostre campanar; fou allavores que vareig retirar el meu braç del castell i el vareig contemplar, segur i fort, i les meves mans s’ajuntaren en un aplaudiment que’s fongué entre la ovasió de la gran gentada que així premiava, com tantes vegades, els nostres típics castells, torres i pilars que’s feren. / Una bona tarda i un bon sol acompanyà la festa i s’associà al companyerisme per els nostres castellers, als que desitjem que segueixin impertérrits en mig de la germanor, voluntat i entussiasme que se m’emportaren la meva ànima i em feren refondre entre ells com un nen vendrellenc més que aprofita aquestes ratlles per a repetir el crit de ¡Visquen els castellers vendrellencs! (El Baix Penedès: 1931. BPTB).

Els “Mirons” van poder deixar-se veure en un altre escenari aquella jornada, es recorda, l’11 de setembre i que va coincidir amb la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya. Aleshores uns castellers, possiblement els “Mirons”, van fer cap davant del monument a Rafael Casanova, a la Ronda de Sant Pere de Barcelona, al districte d’Eixample, per honorar la figura del Conseller en Cap durant el setge de Barcelona en la Guerra de Successió en l’aniversari de la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques. L’acció va esdevenir el primer precedent d’un acte habitual avui dia. En l’actualitat, quasi totes les colles actuen l’11 de setembre, s’hi insisteix, la Diada Nacional de Catalunya, a mesura que aquesta efemèride ha adquirit significació festiva, a més de la reivindicativa de consuetud.

Uns mots, apareguts alhora en diverses publicacions barcelonines, van assenyalar que “Los Xiquets de Valls, de la barriada de Horta, ejecutaron varias torres, que fueron muy celebradas por la multitud” al migdia davant el monument a Rafael Casanova (Las Noticias: 1932. AHCB. La Vanguardia: 1932. AHCB. La Humanitat: 1932. AHCB).

Aquestes “varias torres” dels “Xiquets de Valls, de la barriada de Horta”, doncs, van poder ser obra dels castellers que aquell dia es trobaven a Horta, però també, d’uns castellers de la vora, de Gràcia, dels feia poc reapareguts Xiquets de Barcelona, que tenien la seu al carrer Ausiàs March i que van sovintejar aquesta cita i d’altres de compromís polític en aquells anys per contagiar-se de l’eufòria i les expectatives d’autogovern a Catalunya aleshores al país arran de la proclamació de la Segona República a Espanya.

Els “Mirons” encara van tornar una tercera vegada a la Festa Major d’Horta, també per animar un partit de futbol de la Unió Atlètica Horta al voltant de la Festa Major. L’encontre va disputar-se la tarda del diumenge 9 de setembre de 1934 i, com el 1932, van enfrontar-se la Unió Atlètica Horta i la Unió Esportiva Sant Andreu. La premsa de Barcelona va comentar-ho abans i després: “Abans de començar el partit, els Xiquets Mirons del Vendrell faran exhibicions de les seves atrevides torres i castells” (La Veu de Catalunya: 1934. AHCB) […] “Abans del partit jugaren els infantils Horta-Barcelona i els populars Xiquets Mirons dels Vendrell. Aixecaren atrevides torres, que foren del grat de tothom” (La Rambla: 1934. AHCB).

La fotografia també reporta la participació dels “Mirons” aquesta vegada. Dues plaques quasi similars mostren un tres de sis net a la plaça Eivissa d’Horta, en la seva confluència amb el carrer d’Horta, davant la seu de Fraternitat Republicana. La circumstància que ja s’hagi presentat la instantània d’un pilar de cinc el 1931 en aquest mateix escenari fa pensar que la visita d’aquest estatge, per la seva situació cèntrica i la transcendència social de l’associació, esdevenia obligada, si no és que l’entitat també va col·laborar en la contractació dels castellers.

Fotografia de Carlos Pérez de Rozas (AFMB).

Fotografia de Pau Lluís Torrents Roig (BNE).

La primera placa és obra del fotoperiodista Carlos Pérez de Rozas (AFMB). La segona, és signada pel també fotoperiodista Pau Lluís Torrents Roig al reportatge ‘Los «Xiquets de Valls» levantan ya, por toda la tierra catalana, sus asombrosos castillos humanos’ que Gabriel Trillas Blazquez va publicar a la revista Crònica de Madrid, n’era el corresponsal a Barcelona, un mes després de la Festa Major d’Horta, el 7 d’octubre de 1934 (BNE). Aquesta darrera fotografia va ser identificada a Horta pel vendrellenc Pere Ferrando Romeu fa uns anys (P. Ferrando Romeu: 2012). A la cantonada esquerra de la fotografia de Carlos Pérez de Rozas s’observa, dret i mirant a la màquina de retratar, a Joan Miró Fons, “Jan Miró”, el cap de colla dels “Mirons”, dirigint la construcció del castell. A les dues fotografies es reconeixen diversos elements. Primer, al pare del cap de colla, Salvador Miró Ramon, “Vador Miró”, acotat, dues figures més enllà del seu fill i també mirant al fotògraf. Segon, l’habitud del llevant antany en els castells. Dret al cantó dret inferior es veu al casteller que duia el plateret per arreplegar diners d’entre el públic. I tercer, darrere el castell i a l’esquerra, als grallers acompanyants, els “Romees” de Vilobí del Penedès, és a dir, d’esquerra a dreta, a Josep Nin Mañe, “de ca la Noia”, de Sant Jaume dels Domenys, segona gralla, Sebastià Sendrós Fontanals, “Ros de les Cabanyes” o “Titot”, de Llorenç del Penedès, primera gralla, i Bonaventura Almirall Puig, “Tabola”, de Vilobí del Penedès, timbaler, l’últim dels “Tabola”, una nissaga de grallers i timbalers, i qui aportava la localització geogràfica a la formació.

La circumstància que Sebastià Sendrós Fontanals actués amb els mítics “Romees” del Vendrell, els músics habituals dels Nens des del seu debut el 1926 a la Fira de Santa Teresa del Vendrell i després també dels “Mirons”, va aplanar que la seva formació s’agenciés l’acompanyament bé dels Nens o els “Mirons” i també, la denominació “Romees” d’ençà de 1931, davant l’esvaniment dels “Romees” autèntics els últims mesos de 1930, per la pretensió de treure rèdit de la fama incontestable de la marca (B. Fontanals Argenter: 2010). Que els “Romees” de Vilobí del Penedès reunissin dos grallers, el primera i segona veu, i un timbaler, i també, que els grallers sonessin gralles curtes, d’ençà de 1931, van fer més creïble la seva pretensió de connectar amb els “Romees” autèntics.

Xavier Güell

Publicat dins de Barcelona, Vendrell | Etiquetat com a , ,

Valls, 22 de febrer de 1936

La victòria de les esquerres a les eleccions a les Corts de Madrid el 16 de febrer de 1936 va dur l’alliberament dels condemnats pels fets dels Sis d’Octubre de 1934. Els vallencs empresonats van retornar a casa el dissabte 22 de febrer de 1936, al voltant de les vuit del vespre. Una gernació va rebre’ls a la plaça de Sant Francesc i va acomboiar-los en comitiva fins a l’Ajuntament, a on se’ls va honorar amb una benvinguda oficial. Durant l’acte, van alçar-se castells a la plaça del Blat. 

La premsa va recollir l’aixecament de castells en aquella jornada: “Dissabte passat [22 de febrer de 1936] a les vuit del vespre i procedents de Barcelona arribaren a la nostra ciutat els catorze vallencs condemnats per la seva actuació en els fets revolucionaris de l’Octubre del 1934 [quinze apareixen en realitat, Victorià Casaprima Martínez, Josep Piñas Serra, Emili Martí Robert, Antoni Fàbregas Batalla, Pau Cosidó Fàbregas, Daniel Martí Robert, Lluís Garcia Guillem, Joan Sendra Siscart, Francesc Ollé Aymerich, Agustí Clariana Tous, Francesc Caselles Serra, Isidre Garcia Ballester, Josep Raventós Denix, Enric Ferré Sanjoan, Francesc Martí Català (J. Martí Baiget: 2010)], els quals complien sentència a la presó «Model» [de Barcelona] i que s’han acollit a l’amnistia que ha concedit suara la Diputació Permanent de les Corts. / A esperar-los acudí nombrós públic amb les banderes catalana, republicana, socialista i comunista. Seguidament s’organitzà una manifestació que anà, seguint els ravals del Castell i Caputxins, Patí i carrer Baldrich, fins a la plaça del Blat. Allí, des del balcó de l’Ajuntament, es pronunciaren uns breus parlaments davant el públic que omplia la plaça. S’aixecaren alguns castells. / Un grup cantà «La Internacional» amb acompanyament de la banda de música que havia anat a la manifestació. Durant aquesta s’aixecaren punys enlaire. / Sense res més de remarcable es va disoldre la manifestació, i els presos es reintegraren al si de les respectives famílies” (La Crónica de Valls: 1936. ACAC. El Temps: 1936. ACAC. Un altre breu a: Ahora: 1936. BNE).

L’etiqueta liberal i d’esquerres de la Colla Nova dels Xiquets de Valls va sospesar la seva actuació aleshores, encara que tampoc no es descarta la compareixença no d’una Colla, sinó d’elements tant de la Colla Nova com de la Colla Vella, junts en aquella ocasió per compartir uns mateixos ideals polítics i socials i les ganes d’exterioritzar la seva alegria i empatia mitjançant els castells, una expressió també molt propera a tots els presents. Per expressar-ho, aquí no passa per alt que Ramon Tondo Díez, fill de Ramon Tondo Dilla, “Gravat de Rabassó”, el cap de la Colla Vella, també fos detingut uns mesos el mateix 1934 per participar al Sis d’Octubre (J. Martí Baiget: 2010).

Xavier Güell

Publicat dins de Valls | Etiquetat com a

Antoni Torner Roig, cap de la Colla Vella de la Moixiganga d’Igualada

L’igualadí Antoni Carner va glossar la figura d’un conjunt de convilatans contemporanis a ell en una sèrie d’articles al setmanari Igualada i que va titular ‘Los hombres que he conocido’. El número 55, que va aparèixer el 7 de març de 1970, va dedicar-lo a Antoni Torner Roig, un puntal de l’antiga Colla Vella de la Moixiganga d’Igualada, a banda també del Cor La Llàntia d’Igualada. Aquí va destacar la condició de crac d’Antoni Torner per esdevenir un habitual al pis de segons dels castells i, de retruc, l’èxit dels antics moixiganguers en el sostre de set pisos en els seus millors temps, que poca broma, resultava un de vuit sense dosos, traçant una equivalència amb l’ortodòxia castellera. La circumstància que el pom de dalt dels castells de l’antiga Moixiganga d’Igualada aplegués dos únics pisos, aixecador i enxaneta, per faltar-hi el de dosos, i que Antoni Carner precisés que Antoni Torner sostenia el terç, el quart i, “en los mejores tiempos, hasta” el quint destapen l’èxit en el castell de set: Antonio Torné fue de los primeros socios «cantaires» del Coro «La Llàntia» […] Aparte de su trabajo habitual, Antonio Torné no sólo entretenía sus ocios asistiendo a las academias del Coro, que se tomaban muy en serio, sino que también formaba parte de la «colla» de la «Moixiganga» cuando ésta competía con los «Xiquets de Valls» y tenía a gala la representación de los «Misteris» o pasos de la Pasión del Señor. Antonio Torné, hombre alto y robusto, actuaba de «segon» y sobre sus hombros sostenía el peso del tercero y el cuarto y, en los mejores tiempos, hasta el quinto” (Igualada: 1970. BCI).

Documentació de l’època constaten el rol d’Antoni Torner Roig com a moixiganguer. Els comptes de la Festa Major d’Igualada de 1915 destapen la seva condició de dirigent, millor dit, de cap de colla. Aquests recullen el lliurament a “Anton Torné (cap de colla moixiganga) 100 pts per fe la capta” (ACAN). A l’edició següent, el 1916, també figura que va repetir com a representant dels seus companys davant dels organitzadors de la Festa Major: “Mogiganga Antonio Torner 600 pesetas” (ACAN).

El protagonisme d’Antoni Torner Roig també apareix a l’article Tipisme igualadí. LA «MOIXIGANGA»’ del també igualadí Ramon Pipó Graells, al Diari d’Igualada del 23 d’agost de 1934, que consisteix en una entrevista a un antic integrant de la Colla Vella de la Moixiganga, del qual no va esmentar la seva identitat, però de qui se sobreentén que era molt proper a ell. Això darrer ha conduït a que va parlar amb el seu sogre, Josep Torner Roig, és a dir, amb un germà d’Antoni Torner Roig: “Fa pocs dies tinguérem ocasió de parlar amb un casteller de la colla vella, la clàssica i la més igualadina. Amb quin calor i emoció ens parlava aquell home dels seus companys, del seu cap de colla, del què havien arribat a fer!” (Diari d’Igualada: 1934. BCI).

Aquí l’entrevistat, s’hi insisteix, Josep Torner Roig, va recalcar la vinculació estreta de la seva família amb la moixiganga i, per tant, s’entén que la menció als germans, sobretot al gran, i al pare al·ludeix, respectivament, a Joan i Jaume Torner Roig, Antoni Torner Roig i Bartomeu Torner Soler: “Vaig ballar-la molts anys, potser trenta. Tots els meus germans també eren moxiganguers; el gran va ballar-la també de trenta a quaranta. Som el que pot dir-se una família que havíem viscut per la Moxiganga. El pare feia més de trenta anys que formava part de la colla” (Diari d’Igualada: 1934. BCI). Si Antoni Torner Roig va néixer el 1873 (ACAN) i el pare, Bartomeu Torner Soler, feia més temps que havia ballat la moixiganga, això rescata la notícia d’un antic moixiganguer de la meitat del segle XIX.

El nom d’Antoni Torner Roig també es vincula amb l’activitat castellera a Igualada en dues tessitures ben distintes. Primera, resulta que els Xiquets de Tarragona van actuar el 5 de novembre de 1926 a Igualada en ocasió de les Bodes d’Or del Cor La Llàntia d’Igualada. Aquí coincideix que Antoni Torner Roig era membre d’aquest cor igualadí, com ja s’ha dit més enrere i  com també reporta una fotografia del programa d’actes de l’aniversari. I és més, un nebot seu, Jaume Torner Bisbal, fill d’un germà seu, Joan Torner Roig, era de la Junta del Cor La Llàntia aleshores, el Vicepresident, i Vicepresident segon del Comitè executiu de les Festes del 50è aniversari. Un altre germà, Josep Torner Roig, a més, local del Comitè executiu de les Festes del 50è aniversari. La presència castellera va succeir a continuació de l’anada a Tarragona uns dies abans, el 31 d’octubre i l’1 de novembre, del Cor La Llàntia al també 50è aniversari del Cor La Àncora de Tarragona, on també van intervenir-hi els Xiquets de Tarragona, que tot just havien debutat, a la Festa Major de Tarragona de Santa Tecla, el 23 de setembre.

I segona, moltes fotografies de castells a Igualada del període de la Renaixença Castellera reporten que les colles, totes elles forasteres, van tenir per norma visitar el Bar-Restaurant “Canaletas”, a la Rambla de Sant Isidre (CDOCA), que va inaugurar i regentava Joan Torné Bertran, fill d’Antoni Torner Roig. La situació cèntrica de l’establiment, però també, l’estima de la família Torner per la moixiganga havia d’aplanar-hi les trobades castelleres.

Xavier Güell

Publicat dins de Igualada | Etiquetat com a ,

L’Espluga de Francolí, 1892

El debut de la Colla de “Cal Biel”, l’agrupació que va reunir als afeccionats locals de l’Espluga de Francolí a cavall dels segles XIX i XX, se situa el 1893 a la Festa Major de la mateixa Espluga de Francolí, el 30 de juliol, a llaor dels Sants Abdó i Senén. L’afirmació parteix d’una correspondència a El Correo de la Provincia, publicació carlina de Tarragona, que va anunciar-hi la intervenció de “los nuevos xiquets”, que “luciran sus habilidades, levantando, al efecto, sus arriesgados castillos” (El Correo de la Provincia: 1893. BHMT).

Així mateix, a l’edició de dos anys enrere, el 1891, també s’ha establert la darrera ocasió de l’època, el segle XIX, que va seguir-se la fórmula consuetudinària de tants llocs de l’àrea tradicional castellera de cridar als Xiquets de Valls.

Però què va ocórrer a la Festa Major de 1892? Hi va haver castells? Doncs, sí. I qui va plantar-los? Els Xiquets de Valls, com encara el 1891? O una colla local, com d’ençà de 1893? Doncs, uns afeccionats locals, que van aplegar-se a corre-cuita i, és molt plausible, que, amb l’experiència, aleshores van decidir de repetir-ho amb més fonaments al cap d’un any, el 1893, constituint la Colla de “Cal Biel”.

Una correspondència de Jacint Espigó Ramos, membre de la Junta del Centre Carlí de l’Espluga de Francolí, al diari carlí El Correo Español, va ressenyar que uns afeccionats locals, “los aficionados á esta clase de diversiones”, van engrescar-se a aixecar castells impremeditadament, “levantaron arriesgados castillos, los cuales, dada la improvisación, fueron muy aplauididos”, el migdia de Festa Major de 1892, el 30 de juliol, després de l’Ofici, davant de la Casa de la Vila. L’estímul de sumar uns grallers a plaça també va aplanar-ho Això guarda la seva importància si el capdavanter dels grallers, també un veí, també es delia pels castells, com més endavant es veurà: “Muy señor mio y distinguido correligionario: Con gran pompa y solemnidad ha celebrado esta católica y leal villa su anual fiesta mayor en honor á los inclitos martires Santos Abdón y Senén con los siguientes festejos: […] Dia 30 […] Una vez concluídos los divinos Oficios, al igual que el dia anterior por la noche, se dirigieron las autoridades en Corporación á las Casas Consistoriales en medio del mayor regocijo de que estaba poseído este vecindario, y una vez allí, los aficionados á esta clase de diversiones, al alegre sonido de las dulzainas y el tambor, levantaron arriesgados castillos, los cuales, dada la improvisación, fueron muy aplauididos” (El Correo Español: 1892. BNE).

Aquí tampoc no passa per alt que la notícia aparegués en una publicació carlina, El Correo Español s’acaba de dir, com també la del debut de la Colla de “Cal Biel”, a El Correo de la Provincia, com també s’ha dit, si l’Espluga de Francolí va ser plaça forta carlina. I així, al nucli dur de la Colla de “Cal Biel” també va professar-se aquest ideari. I també, que la incompareixença dels fins aleshores habituals Xiquets de Valls i, en consonància, l’actuació inesperada d’uns veïns, va coincidir amb l’aleshores desestructuració de les Colles de Valls. Una correspondència de la pàtria dels Xiquets de Valls de finals d’agost, o sigui, d’un mes després de la Festa Major de l’Espluga de Francolí, a La Renaixensa de Barcelona, va incidir en què “la colla vella que estava mitj desorganitzada (la nova ja ho está del tot) tornará á organisarse completament” (La Renaixensa: 1892. AHCB).

Els dos únics exercicis contractats pels seguicis, es repeteix, van ser uns grallers i la Banda de Música dels nens asilats a la Casa d’Empara de Vilanova i la Geltrú, que dirigia Antoni Urgellès Granell amb l’ajut de Josep Olivella Queraltó. Aquestes altres línies de Jacint Espigó Ramos sobre el vespre de la vigília de Festa Major, del dia 29, en donen fe: “Por la noche, que serían las nueve y media, el magnífico Ayuntamiento, acompañado de las tradicionales dulzainas (estilo del país) y la reputada banda y orquesta de la Casa Amparo de Villanueva y Geltrú, compuesta toda de niños, que dirige el aventajado profesor Sr. Urgellés, se dirigieron al templo parroquial, adonde se cantaron unas solemnes completas á toda orquesta” (El Correo Español: 1892. BNE).

La documentació municipal ratifica que s’esperava el concurs de les dues formacions musicals esmentades i no, el del castellers locals. A la sessió municipal del 26 de juny va acordar-se contractar la Banda de Música de la Casa d’Empara de Vilanova i la Geltrú: “el Sr. Presidente [Pau Farré, l’alcalde] manifestó que según le habia indicado el Concejal Sr. [Josep] Civit á instancias de la Sra. Superiora del Colegio de esta villa la Musica del Municipio de Villanueva y Geltrú se ofreció venir á tocar á todas las funciones de costumbre que por cuenta del Municipio de esta poblacion se celebran el dia de la Fiesta Mayor por el precio de doscientas cincuenta pesetas, corriendo la manutención de los mismos á cargo de dicha Superiora por el precio de dos pesetas diarias por cada individuo siendo estos en número de veinte y dos” (AMEF). I a la sessió del 26 de juliol, pocs dies abans de l’inici de la Festa Major, per tant va refiar-se amb gent de molt a la vora, és a dir, locals, va decidir-se llogar els grallers: “A propuesta de mismo Sr. Presidente [Pau Farré, l’alcalde] se acordó concertar para que toquen en los dias de la Fiesta Mayor, las dulzainas y tamboril” (AMEF).

Els papers de la hisenda municipal, els llibres de comptes i els manaments de lliuraments, coincideixen en què tan sols va preveure’s la contractació d’ambdues formacions musicals.

Així, el vilanoví Josep Olivella Queraltó, l’ajudant del director, Antoni Urgellès Granell, va rebre les 250 pessetes de la Banda de la Casa d’Empara de Vilanova i la Geltrú, el 31 de juliol, la darrera jornada de gresca (AMEF).

I l’espluguí Josep Estadella Rull, 100 pessetes el mateix dia, “importe de las dulzainas que han tocado en los dias de la fiesta mayor de esta poblacion para cuyo objeto fueron contratadas”. La seva condició humil, com tants actors d’antany dels seguicis festius, es destapa si Josep Sales va signar-li el rebut a compte: “Por el interesado que no sabe firmar á su ruego José Sales” (AMEF).

Això darrer rescata de l’anonimat a un antic graller de l’Espluga de l’Espluga de Francolí. Es tracta de Josep Estadella Rull, nascut a l’Espluga de Francolí a les set de matí de l’1 de febrer de 1861, el mateix dia van batejar-lo a la Parròquia de Sant Miquel Arcàngel de l’Espluga de Francolí, fill de Pere Estadella Poca, pagès, i Manuela Rull Gay, ambdós també de l’Espluga de l’Espluga de Francolí (AHAT).

Josep Estadella Rull va casar-se el 24 de febrer de 1921 a l’església de Sant Josep Oriol de Barcelona amb Antònia Sarto Rivas (AHAT). Això fa pensar que es tracta d’un de tants camptarragonins que van haver d’establir-se al Pla de Barcelona en busca d’un futur millor darrere la crisi econòmica i social que va patir el món de la vinya a final del segle XIX, l’eix de l’economia al territori a l’època, i també, per tant, que va haver de cultivar, si va ser el cas, els seus anhels tradicionals en un altre marc geogràfic. L’emigració de tants veïns, de fet, va condicionar la supervivència de colles de grups tradicionals per faltar-los-hi integrants.

L’aposta pel monocultiu de la vinya va redundar inicialment en un estat de benestar. Les vendes van multiplicar-se i la forta demanda va traduir-se en un augment dels preus i els guanys. Les dècades de 1870 i 1880, fins el 1891, van ésser extraordinàries. Cases comercials de Reus, Tarragona, Vilafranca del Penedès o Valls, també qui van endur-se els millors talls del pastís, van distribuir els vins de la Conca de Barberà amb molt d’èxit arreu d’Europa, malgrat la seva baixa qualitat, per l’absència de competidors. La conjuntura comercial va afavorir-ho. Les collites dels vins francesos, fins aleshores els capdavanters a Europa, van descendir a causa de la fil·loxera i el míldiu. Uns aranzels alts també van impedir l’entrada en joc dels vins italians i portuguesos. L’arribada del ferrocarril a Montblanc el 1863, a més, va aplanar l’exportació als mercats exteriors. El ferrocarril de Tarragona a Montblanc passant per Reus va salvar les deficiències en les vies de comunicació existents. Els preus del vi, després d’uns anys de descensos, però, van desplomar-se el 1891. Les condicions mercantils del moment van determinar-ho. La fi de l’acord d’entrada quasi lliure dels vins espanyols a França (la producció s’havia recuperat a França), l’aparició de nous productors (Algèria) i la pèrdua dels mercats americans van dificultar la comercialització dels vins. L’arribada de les plagues de la fil·loxera i el míldiu a la comarca van acabar d’arruinar el negoci. La fil·loxera va devastar els últims ceps sans el 1894 i 1895, tal com havia ocorregut dècades abans arreu d’Europa.

Josep Estadella Rull, d’altra banda, també devia ser un entusiasta dels castells si els comptes municipals reporten el lliurament de 200 pessetes “a José Estadella Xiquets de Valls” a la Festa Major anterior, el 1891 (AMEF). Aquesta despesa va aprovar-se a la sessió municipal del 26 de juliol també de 1891: “También se acordó que para la fiesta mayor se contrate á los Xiquets de Valls” (AMEF). Aquest neguit, és clar, devia afavorir que, en la seva faceta de graller i trobant-se a plaça, no s’estès d’animar i acomboiar la plantada de castells el migdia de la Festa Major de 1892.

Xavier Güell

Publicat dins de Espluga de Francolí | Etiquetat com a