El graller Josep Mercader Ramon, “Astor”, a la Festa Major de Vilanova

El vendrellenc Josep Mercader Ramon, “Astor”, ha esdevingut un graller mític, no tan sols del segle XX, el període en el qual va exercir, sinó de tots els temps, atesa l’exquisidesa del so i repertori de les formacions on va formar, aquí destaca la seva pròpia, els “Astons”, la millor dels anys posteriors a la Guerra Civil de 1926-1939, com en la passió que va manifestar de manera perenne, des de l’adolescència i fins els seus últims dies.

Diversos papers de la Festa Major de Vilanova i la Geltrú, sobretot la documentació de la Comissió Organitzadora dels anys posteriors a la Guerra Civil, descobreixen no tan sols la seva presència continuada a la festa almenys entre 1933 i 1960 sinó també la seva il·lusió incombustible per actuar de graller. D’aleshores s’ha escatit que l’”Astor” va acompanyar, per aquest ordre, els Xiquets de Valls del “Blanco” (1933-1942), els Gegants del Juncosa (1943-1944), el Ball de Bastons (1945-1954), les dues Mulasses (1955) i els Gegants de Vilanova (1956-1961).

Les Colles del “Blanco

Les primeres notícies explicites a hores d’ara de Josep Mercader Ramon, “Astor”, a la Festa Major de Vilanova se situen darrere la seva faceta d’acompanyant habitual de les colles de Xiquets de Valls que va dirigir el vallenc Ramon Barrufet Fàbregas, el “Blanco”: la Colla Nova abans de la Guerra Civil de 1936-1939; la Colla de Xiquets de Valls (Unificada), més coneguda com la “Barreja” per aplegar a elements de la Colla Nova i la Colla Vella, els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil; i la Muixerra dels Xiquets de Valls d’ençà de la reaparició de la Colla Vella el 1947.

Així, l’”Astor” va acomboiar l’actuació de la Colla Nova dels Xiquets de Valls els anys 1933 i 1934 a Vilanova, tal com palesa alguna fotografia. Aleshores, va obrar amb la formació que havia constituït el 1930 i que, com a prova del seu lideratge, s’anunciava com els “Astons”, el seu renom familiar. Aquest conjunt, a més, es publicitava sota la fórmula “Quartet de gralles” com a mostra de les seves pretensions musicals. Els seus integrants titulars van ser Josep Mestre Mestre, “Carnisser de Roda”, de Roda de Berà, com a gralla primera; Isidre Borrut Coll, de Sant Vicenç de Calders, com a gralla segona; Josep Mercader Ramon, “Astor”, com a gralla baixa; i Pau Mercadé Valls, “Pau Salvet”, de Torredembarra, com a timbaler.

El Quartet de gralles els “Astons” també devia acompanyar la Colla de Xiquets de Valls (Unificada) durant la seva participació el 1939, 1941 i 1942. Aquí la formació va experimentar uns canvis, perquè si bé Josep Mestre Mestre, “Carnisser de Roda”, i Josep Mercader Ramon, “Astor”, van seguir actius, el primer encara com a gralla primera i l’“Astor” ara com a gralla segona, Josep Amorós Marrugat, “Ros de l’Arboç”, de l’Arboç, va incorporar-se en el paper de gralla baixa, i Bonaventura Almirall Puig, “Tabola”, de Viloví, Joan Sans Sonet, “Janet de l’Aleix”, de la Bisbal del Penedès i Marçal Sonet Ilari, “Marçalet de Llorenç”, de Llorenç del Penedès, van ocupar el lloc de timbaler.

Les figures del Juncosa

L’”Astor” també va fer cap a la Festa Major de Vilanova els anys 1943 i 1944, ara al costat de la parella de Gegants i els quatre Nans que el vilanoví Salvador Juncosa Juncosa va adquirir el Corpus de 1941 per mirar d’omplir el buit per la pèrdua de les figures de la Parròquia de Sant Antoni Abat, els antics Gegants, Mulassa i Drac de Vilanova, durant la Guerra Civil de 1936-1939. L’”Astor” va canviar de parcel·la pel fet que els Xiquets de Valls van perdre la plaça de Vilanova el mateix 1943; els Nens del Vendrell van monopolitzar-la d’ençà d’aleshores i fins la fundació dels Bordegassos de Vilanova el 1972.

La rellevància de l’”Astor”, a banda del seu paper de músic, també es visualitza si va responsabilitzar-se de tot allò referent a la gestió administrativa de la seva colla de grallers; tasca que mai va abandonar. Així, sempre va encarregar-se de signar els rebuts i cartejar-se amb els gestors de les festes majors i demés celebracions.

En aquest sentit, la seva signatura apareix en els dos rebuts, un de 310 pessetes i un altre de 365, respectivament, que reporten l’acompassament dels Gegants i els Nans del Juncosa el 1943 i 1944 (ACGAF). El rebut de 1944 concreta que era per “la actuación del Cuarteto Grallas Els Estons” (ACGAF). Els rebuts, cal dir, sempre van contemplar la despesa del viatge, però mai la de l’estada, atès que aquesta anava a compte de l’organització. El rebut de la Fonda del 1944 ratifica que els “Astons” eren quatre músics (ACGAF).

Una dècada amb el Ball de Bastons

Els “Astons” van situar-se en una altra feixa entre els anys 1945 i 1954, perquè durant aquest període van assumir la música de la colla del Ball de Bastons local que va liderar Josep Sanchez Saez entre 1942 i 1972. L’”Astor” va signar rebuts de 518, 551,30, 590, 450, 553, 555, 545, 651, 750 i 750 pessetes, respectivament, el 1945, 1946, 1947, 1948, 1949, 1950, 1951, 1952, 1953 i 1954 per dur a terme aquesta tasca (ACGAF).

Una lletra de l’”Astor” del 5 de juliol de 1948 palesa la simbiosi que va establir amb els bastoners vilanovins. La carta, d’altra banda, va redactar-se després de rebre l’encàrrec de mans d’un altre vendrellenc, Jan Julivert Nin, el cap de colla dels Nens del Vendrell, amb qui es va contactar abans i qui va obrar de mitjancer en d’altres ocasions: “Pues por el 4 y 5 de Agosto ya pueden confiar con nosotros para tocar en el baile de bastonets. La intención era de escribir á Vds. entre pocos días, porque ya sabemos que els Bastoners de Villanueva no quieren ninguna Colla de grallas sino la nuestra, y nosotros estamos muy contentos de ellos. / El precio de los dos días son 400 ptas limpias viages y demás gastos á cargo de Vds. (ACGAF).

La lletra també insisteix que es tractava del “Cuarteto de Grallas ‘Els Astons’”. Allò mateix que també es llegeix en una carta similar del 1950 (ACGAF). Quatre rebuts a compte de la despesa a la fonda, del 1946, 1947, 1949 i 1950, també assenyalen que la formació seguia integrada per quatre músics (ACGAF).

Els “Astons”, però, van deixar de ser un quartet al cap d’uns anys; d’ençà de la mort de l’arbocenc Josep Amorós Marrugat, “Ros de l’Arboç”, el gralla baixa, el 31 de desembre de 1950. L’estat catatònic del món de la gralla en aquells anys, en un context general de crisi de la festa i de voluntat d’esdevenir-hi actor, va comportar que no es pogués reemplaçar al gralla baixa per falta de candidats. De fet, la continuïtat de l’ofici de graller va acabar penjant d’uns pocs fils aquells anys a mesura que els veterans s’anaven esvanint per no produir-se el relleu generacional. Una carta de l’”Astor” del 9 de juliol de 1951, també per confirmar la seva presència aquell any a la festa, destapa que els “Astons” van esdevenir dues gralles i un timbal d’ençà de 1951: “De nuestro conjunto se murió uno [es recorda, Josep Amorós Marrugat, “Ros de l’Arboç”], el que hacía la tercera gralla, ahora tocamos tres pero no pasen cuidado que va bien igual lo que es mas cansado para nosotros. El precio son 500 ptas. gastos de viages y todo lo demás á cargo de Vds.” (ACGAF).

I el pas dels anys també va posar més pals a les rodes. Dues cartes dels dos darrers cops que els “Astons” van acomboiar als bastoners, respectivament, del 14 de juliol de 1953 i 27 de juny de 1954, informen de les dificultats creixents per rendir amb tota la intensitat si l’edat cada cop més elevada dels integrants dels “Astons”, com la majoria dels pocs grallers actius, no congeniava amb l’exigència de la programació de la festa i la circumstància d’haver d’acompanyar una dansa tan esgotadora com el Ball de Bastons de Vilanova. Aquest darrer, com també els de la resta de la comarca del Garraf, encara esdevé un repte pels grallers atesa la durada de les ballades si aplega quatre quadres de bastoners, no tres, com els pobles veïns o dos, els de l’interior del Penedès. L’”Astor”, també s’afegeix, va néixer el 13 de juliol de 1886 i, per tant, el 1953 i 1954 tenia, respectivament, 67 i 68 anys, el triple que alguns bastoners: “El presupuesto será algo diferente, en Sitges ganamos 750 pesetas, y en Vendrell tambien, y aquí en Villanueva queremos 700 pesetas. / Han de tener en cuenta que no ay ningun pueblo tan cansado como Villanueva. Ay que fijarse que á la mayoría de los pueblos bailan ocho, y á Villanueva Dies y seis que es el doble. / Dos condiciones les haremos que mas tarde de la una de la noche no tocamos; otra condición que cuatro o cinco bailables en una sola casa no los tocamos” (ACGAF) […] “El precio lo mismo que el año pasado 700 pesetas, y todos los gastos de viages y demas gastos á cargo de Vds. / Condiciones: por la noche si vamos al Sarrallo [aquí es va manllevar la denominació del barri de mar de Tarragona, familiar a l’”Astor” per acompanyar els Gegants de Tarragona cinc cops a l’any any rere any] no iremos á la Rambla, y si vamos á la Rambla no iremos al Sarrallo, y á la una á dormir” (ACGAF).

Aquesta lletra del 22 de juliol de 1949 també planteja la llegenda que les ganes infinites de l’”Astor” per tocar va dur que s’emparaulés sovint per menys paga que d’altres. Aquí apareix que els seus companys de batalles es resistien a actuar si no s’acordaven uns mínims més onerosos. Allò que van percebre la resta de formacions al llarg del temps confirma la llegenda: “por el mismo precio no puedo darle conformitat, se han impuesto mis compañeros y menos de 500 pesetas limpias de todos gastos no quieren bajar, tanto si lo paga el Ayuntamiento como si lo pagan los Bastoners, primera que en todas partes lo ganamos, y es muy cansado” (ACGAF).

Les darreres passes dels “Astons

Els “Astons” van deixar enrere el Ball de Bastons per passar a animar les evolucions de figures a partir del 1955, malgrat que els primers anys encara se’ls va reclamar pel Ball de Bastons; per exemple, en una carta del 22 de juny de 1955 (ACGAF). El canvi va obeir a les mancances físiques derivades la seva edat cada cop més elevada, perquè els dificultava ja la interpretació curosa d’un repertori predeterminat, monòton, esgotador i repetitiu com el dels Bastons. De fet, els organitzadors de la festa van recol·locar-los en la palestra més agraïda de les figures, perquè contempla la interpretació de temes de lliure elecció i de durada no tan rígida, no tan sols per una qüestió de deferència, que hi devia ser, sinó perquè els grallers tampoc no sobraven aleshores.

Així, el rebut de 1955, per valor de 749 pessetes, assenyala que van actuar “como Grallers acompanyantes de las dos Mulassas” (ACGAF). Aquest emparaulament, per un altre cantó, atresora una significació addicional, atès que una de les dues Mulasses, “La Presumida”, va estrenar-se en aquella ocasió. La carta que l’”Astor” va adreçar setmanes abans de la festa, el 28 de juny, per comprometre el seu concurs, incideix de nou que ja no liderava a un quartet, perquè va escriure que representava als “Grallés els “Astons”” (ACGAF).

Els “Astons” tampoc no van moure’s del terreny més plaent l’any següent, el 1956, perquè d’aleshores ençà i fins el 1961, la seva darrera actuació a Vilanova, van acomboiar les dues parelles de Gegants. El 1956, 1957, 1958, 1959, 1960 i 1961 van percebre, respectivament, 755, 864,70, 972, 996, 1.290,70 i 1.390 pessetes per dur-ho a terme.

L’”Astor”, conscient d’haver de capejar les seves aleshores limitacions físiques per no haver de llançar finalment la tovallola, va restar alerta a que no el enquadressin de nou amb els Bastons. Així, si en una carta del 9 de juliol de 1956 que li van adreçar per contractar-lo pels gegants o els bastons, la seva contesta, de l’11 de juliol, va ser ben clara: “Nosotros confiamos con los Gigantes, los bastons que lo hagan otros que sean mas jovenes que por nosotros es demasiado pesado” (ACGAF). La feina dels Bastons, de fet, d’ençà de deixar-la va recaure en uns dels comptats joves d’aquells anys, la colla de Sitges que amb els anys va rebre el nom de “Grallers Vells de Sitges” i que aleshores era integrada per Guillem Alemany Font, “Guillermo” o “Pinzells”, com a gralla primera, Joan Vidal Planas, “Moret”, també com a primera gralla, Joan Montaner Carbonell, “dels Molins”, com a segona gralla, i Emili Gener Marcillas, “Miliu”, com a timbaler.

L’”Astor” també va indicar a la carta anterior que aleshores feia colla amb un altre veterà i mític graller com ell, el vendrellenc Macari Domingo Tort; que feia la primera gralla: “Ahora viene con migo el Macario que tambien es viejo, pero llevamos un conjunto como pocas veces lo hemos llevado” (ACGAF).

L’”Astor” tampoc no va baixar la guàrdia els dos anys següents, el 1957 i 1958, temorós de no poder complir si el tornaven amb els Bastons. Dues cartes, respectivament, del 29 de juliol de 1957 i 7 de juliol de 1958, que per cert, ja són redactades en català, també són ben explicites: “El Joan Julivert ja va darme el recado no va dirme en lo que tenim de tocá, pero els Bastons poden disposá en que Vs. vuguin. / Sobres lo que diuen del pressupost aquest any á totas las festas Majos em pujat 100 ptas mes que eran 700 ptas, i ara son 800 ptas mes tots els gastos á carrec de Vs.” (ACGAF) […] “El Juliver ja en va darme el recado de Vs. Pero no me habia vingut la de contestar. / Sobres lo que demanem del pressupost com ja saben que tot se apujat, pues nosaltres tambe ó em apujat. / Aques any son nou sentas pesetas netas ó sigui tots els gastos á carrec Vs. I en els Bastons ja saben que no volem tocari” (ACGAF).

La qüestió dels Bastons ja no va plantejar-se mai més. Tots els papers posteriors, del 1959, 1960 (ACGAF) i 1961, els situen ja d’entrada amb els Gegants (ACGAF).

Del 18 de juliol de 1960, però, és una lletra que recupera l’atzucac que va plantejar-se aquells anys darrere la manca de grallers arreu i també, la necessitat de l’”Astor” d’economitzar els esforços durant les estones de llevant de taula atesa la seva edat avançada. Aleshores, tenia 74 anys: “Recibí la suya del 12 del corriente y ay comunicado á mis compañeros sobres el presupuesto, y me han dicho que el precio han de ser mil doscientas pesetas (1200) á menos no quieren tocar. / Lo dificil es poder encontrar por organizar un conjunto que valga un poco […] Si bajamos tengan presente de que al salir del Oficio o sea despues de los Castillos de la plaza no queremos voltar, pueden hacerlo otra hora pero aquella hora no” (ACGAF).

De fet,l’any següent, el 1961, va ser la darrera vegada que els “Astons” van participar a la Festa Major de Vilanova, perquè si bé el 1962 van fer-los-hi de nou confiança amb els Gegants no van poder comprometre’s per trobar-se desfets. Aleshores, l'”Astor” ja no tocava amb el vendrellenc Albert Jané Pasqual, “Carbassó”, primera gralla, un altre dels pocs grallers joves d’aquell temps i amb qui va fer colla els darrers temps, juntament amb el timbaler Jacint Plana Plana de Puigpelat. Ni tampoc va poder convèncer de nou a Macari Domingo Tort o al vilanoví Salvador Musté Sanjuan, que algun cop de mà li havia donat.

Aquesta lletra seva de l’11 de juliol de 1962 presenta la seva tessitura aleshores: “Recibi la suya y no se como arreglarlo porque no tengo conjunto pero podria ser que lo arreglase. Fasi el favor dentregrar aquesta carta en aquell grallé que li diuen el Musté y si no te compromís demá que puji al Vendrell, y una cosa o altre pero te de vindre al Vendre” (ACGAF). Una anotació afegida al sobre d’aquesta carta confirma que Salvador Musté Sanjuan va rebre l’encàrrec: “Avisado Musté 17-7-62”. Però sense tenir cap conseqüència. De fet, l’aleshores colla del mateix Musté va assumir la feina dels Gegans a l’hora de la veritat (ACGAF).

Els organitzadors de la Festa Major encara van refiar-se de l’”Astor” pels Gegants el 1962, també sense sort, tal com es llegeix en una carta d’aquell 12 de juliol: “Ya se las dificultades que posiblemente haya para ello, pero dados su conocimiento y experiencia en la materia, no dudo intentará resolverlo” (ACGAF). Sembla que l’”Astor”, encara més impossibilitat, no devia contestar. Aquest és el darrer cop que l’organització de la festa va recordar-se d’ell. Dos anys més tard, el 20 de març de 1964, l'”Astor” va morir a la seva casa del Vendrell.

Una confessió personal

Josep Mercader Ramon, “Astor”, forma part del meu imaginari personal per una qüestió familiar. M’explico. Un dels records de les meves primeres passes en el món de la gralla recula a quan vaig comentar la meva pretensió d’esdevenir graller als meus avis paterns. La vivència va ocórrer l’endemà de disposar de la meva primera gralla, una seca de fusta de bubinga de l’obrador Palmerar de Vilanova i la Geltrú. Aquest primer instrument me’l va lliurar el Xavier Orriols Sendra el vespre de la vigília del Ball de Mantons de 1978 després d’un any d’esperar que els astres es conjuressin per a la seva construcció. O sigui, tinc gralla des del divendres 27 de gener de 1978 i la conversa amb els avis va esdevenir el dissabte 28 de gener de 1978.

D’aquella tarda de dissabte amb els avis tinc ben present el capteniment de l’àvia d’abandonar la idea d’esdevenir graller, perquè si la participació al món dels seguicis festius era encara mal vista aleshores, el devenir d’un parent graller també s’hi va immiscir. En concret, l’àvia va intentar convèncer’m que devia dirigir les meves energies als estudis, per tal d’aconseguir un bona feina més endavant, amb l’argument que un parent del seu pare havia desatès la hisenda familiar darrere de la gralla.

Aquest parent graller ha de ser Josep Mercader Ramon, “Astor”, i el parentiu, provenir de la branca Morgades originària de Celma, un petit nucli amb masos esparsos al seu voltant, un territori avui dia quasi tot abandonat al terme municipal d’Aiguamúrcia, perquè si l’àvia materna de l’”Astor” era Francesca Morgades Vives de Celma, l’avi patern de la meva àvia es deia Pere Morgades Marimon i també era de Celma. I això no és tot, l’àvia i la resta de la seva família va residir durant els anys 1920 al Vendrell seguint l’estela d’uns parents després de voltar sense sort per distints punts de la seva (la meva també) pàtria, la Brufaganya. I també sembla que l'”Astor” va descuidar el patrimoni familiar per prestar més atenció a la gralla.

Xavier Güell

Bibliografia:

Blai Fontanals Argenter: Nosaltres, els grallers, Amalgama Edicions, Barcelona, 2010.

Publicat dins de Sin categoría

Tarragona, 1900

Els castells no van faltar a Tarragona els dies de Santa Tecla de 1900. El Govern Municipal va posar-hi fil a l’agulla a primers del mes anterior, agost, de la mà dels regidors Jaume Sans Salafranca i Domènec Mateu Font, qui van reponsabilitzar-se’n en aquella ocasió, tal com recull aquesta nota a la premsa local: “La comisión municipal de festejos se reunió anoche [7 d’agost] bajo la presidencia del Sr. Castellarnau, asistiendo los concejales Sres. Sans y Mateu y representantes de varias sociedades y prensa local […] El programa de las fiestas de Santa Tecla, constará salvo algunas modificaciones, de los números siguientes […] Xiquets de Valls” (Diario de Tarragona: 1900. BHMT).

I els plans van seguir endavant. El resum de la sessió municipal del 24 d’agost destapa que va aprovar-se “un dictamen de la Comisión de Festejos”, redactat pels regidors Domènec Mateu Font, ja citat, i Rafael Cuchi Molas, i amb data del dia anterior, i on no va fallar la previsió de comptar amb les Colles Nova i Vella dels Xiquets de Valls, entre d’altres diversions d’habitud: “Iluminacion de la Casa Consistorial, reparto de bonos á los pobres, gigantes, cabezudos y dulzainas, collas nova y vella dels Xiquets de Valls, castillo de fuegos artificiales, fiesta marítima, solemne procesion, diana y retreta, premios á las calles mejor adornadas, á las danzas de mas espectáculo y á las barcas que se distingan por su adorno é iluminacion” (AHCT).

I ambdues formacions vallenques van emparaular-se poc després, la Colla Vella, la primera. Els castellers locals Anton Arnau Vidal i Francesc Berenguer Llop, i Manuel Veciana Llort i Anton Pomerol Nogués van signar els contractes, respectivament, en nom de les Colles Vella i Nova, els dies 6 i 10 de setembre. El regidor Domènec Mateu Font va informar-ne als seus companys de Consistori el 12 de setembre, un cop va lligar-se del tot la qüestió (Diario de Tarragona: 1900. HT).

Dos contractes

Ambdós documents, que són quasi calcats, concreten que cada colla es va comprometre pels dies 22, 23 i 24 de setembre “per la cantitat de siscentas pesetas” amb l’obligació d’acomboiar-se d’una colla de grallers nombrosa (perquè fessin prou xivarri) i que fes sonar gralles seques (les primigènies i, per tant, per considerar-se més autèntiques), i d’alçar, entre d’altres, el quatre de vuit (la fita en aquells anys ja de Decadència): “1ª Presentar cinch individuos grallers ab grallas antigas ó vellas; y cuatre individuos tambalés; los cuals efectuarán tots els tochs de obligació á continuació indicats en los dias 22, 23 y 24. / 2ª Presentar el personal posible pera fer los cuatre pilans de vuit y demés castells de rutina ó rúbrica” (CDOCA).

La resta punts remeten als instants i llocs on els castellers havien d’obrar, allò de rigor ja antany i que també es llegeix al programa d’actes publicat a la premsa local (Diario de Tarragona: 1900. BHMT. Diario del Comercio: 1900. La Opinión: 1900. BHMT). El programa de mà és més somer. Però sí va incloure una fotografia d’un quatre de set coronat a la plaça de la Font, d’un any abans?, que esdevé la més antiga de castells a Tarragona a hores d’ara coneguda (BHMT). La premsa local va destacar l’excepcionalitat de publicar-s’hi la fotografia (Diario de Tarragona: 1900. BHMT. La Opinión: 1900. BHMT).

Aquí es va preveure, per aquest ordre, la compareixença d’ambdues colles a dos quarts de dotze del matí del 22 de setembre als baixos de l’Ajuntament, la interpretació dels seus grallers del Toc de castells davant de l’Ajuntament a continuació, després de l’anunci de la festa pels clarins municipals, i la visita de punts distints de la ciutat, la Colla Vella de la part alta, la Colla Nova, de la part baixa, norma que va repetir-se els dos dies següents, seguint un recorregut també establert: “Dia 22. A las once y mitja en punt estaránt los tals grallers y tamborils en los baixos de las cases Consistorials, á fi de que tan promta se haja publicat la festa per los clarins del Municipi rompin en unitat dels altres cinch grallers y cuatre tamborils de […] en toch de castells ab pas de chaneta; acabat lo tal, los citats grallers y tamborils”. La Colla Vella s’havia de dirigir a “la part alta seguin los carrers següens: Plassa de la Font; Cos del Bou; Baixada de la Peixeteria; Carrers Nou, Caballerias, Mediona, Civaderia; Plassa de Cols; Merceria; Baixada Patriarca; Nova de Patriarca; plassa del Oli; Mercé; Granada; Arch de San Bernat; FALTA; Carniserias; Merceria; Major; Baixada de Misericordia; Portalet; San Agustí; Rambla de S. Joan; Conde de Pino y final Plasa de la Font”. La Colla Nova, a “la part baixa de la població seguint los carrers següents / San Francés; Unió; Apodaca, Real y Serrallo. Regresant per lo carrer de Mar; Plassa Olózaga; Apodaca y pot disoldres si els combé en la Plassa de Prim” (CDOCA).

Al migdia a la plaça de la Font

Les dues formacions s’havien de retrobar a mitja tarda a la plaça de la Font per incorporar-se a un seguici, que donava pas a instants de llevant de taula i de compliment a les autoritats municipals a casa seva, actes protocol·laris arreu la vigília del dia de Festa Major: “A las cuatra y mitja de la tarda las dos collas ó siguint grallers y tambals estarán reunits frente las Casas Consistorias pera asistir á la rua dels Gegants, enanos, balls ó dansas y luego després podrán efectuar las collas llestas que estigui de la obligació citada castells ó torres á compta propi procurant cumplir efectuant los de las autoritats superiors ó individuos de la Comisió que son los següents: / Alcalde Presidente = [Francesc] Ixart [Moragues] = carré Caballers / Vice President = [Baldomer] Baró [Oliver] = Portella 15 / Vocal = [Domènec] Mateu [Font] = Cos del Bou 20 / Vocal = [Jaume] Sans [Salafranca] = Rambla San Joant / Vocal = [Rafael] Cuchi (R) [Molas] = Rambla San Joant / Vocal = [Francesc] Nel·lo [Català] = Rambla San Joant / Vocal = [Rafael] Cañellas [Tomàs] = Apodaca / Vocal = [Antoni] Chulvi [Bou] = Apodaca / Vocal = [Manuel Tomàs] Cuchi (M) [Vidiella] = Apodaca / Vocal = [Marià Garcia] Budesca = Serrallo” (CDOCA).

L’endemà, 23 de setembre, diada de Santa Tecla, començava amb una matinal que partia de l’Ajuntament després d’un altre Toc de castells. La Colla Vella la duria a terme resseguint de nou la part alta de Tarragona i la Colla Nova, també la part baixa: “Dia 23. A las cinch y mitja del matí tornaran a reunirse en los baixos de las Casas Consistorials y efectuarán la mateixa operació de toch de castells ab pas de chaneta, en unitat dels grallers y tamborils de la colla nova. Concluit lo tal toch”,la Colla Vella “emprendrán la ruta de la part de població alta y mateixos carrers del dia anterior, finalizan á la mateixa Plassa de la Font” i la Colla Nova,“la ruta de la part de població baixa y seguint los mateixos carrers del dia anterior finalitsant en la mateixa Plassa de Prim” (CDOCA).

Una altra estona de llevant de taula esdevenia a continuació, fins l’hora de reaparèixer ambdues agrupacions a la plaça de la Font amb la intenció d’engruixir dos seguicis successius, un, per acompanyar les autoritats a l’Ofici a la Catedral i, després d’aquest, un altre, per retornar als dignataris a l’Ajuntament. Tot seguit succeïa la gran exhibició del migdia de Festa Major davant de l’Ajuntament i on es va insistir que no havia de faltar, entre d’altres, el quatre de vuit i, per acabar, el millor pilar a l’abast: “A continuació podrán efectuar castells particulars per compta propi en la part de població alta, centro y baixa hasta la hora de las vuit ó vuit y mitja. / A las nou mitja estarán reunits grallers, tamborils y tot el personal de collas en los baixos de las Casas Consistorials á fi de acompanyar al Excm. Ajuntament á la Catedral. Lo que efectuarán igualment de retorn. Y acte continuo frente las Casas Consistorials efectuarán las torras ó castells y en particular el dels cuatra pilans de vuit, rematant després de varios en lo espadat posible” (CDOCA).

Les colles també havien d’intervenir a la processó de la tarda: “A las cinch en punt de la tarda estaran igualment que al dematí reunits grallers, tamborils y castellers en frente las Casas Consistorials pera acompanyar al Excm. Ajuntament y asistir á la profesó, regresant ab la mateixa forma” (CDOCA).

A la plaça de les Cols també al migdia

El programa del 24 de setembre, diada de la Mare de Déu de la Mercè, també va reglar-se. Primer havia d’ocórrer una altra matinal, amb la Colla Vella sobretot per la part alta de la població i la Colla Nova, per la part baixa. Ambdues formacions també d’enfrontar-se al migdia, ara a la plaça de les Cols, se sobreentén, amb castells d’un nivell similar al del dia anterior a la plaça de la Font i amb el pilar també de norma pujant i baixant les escales de la Catedral. A la tarda, les colles campaven per lliure fent el llevant de taula a les seves àrees assignades, la Colla Vella, per la part alta, la Colla Nova, per la part baixa: “Dia 24. A las cinch y mitja del matí tornará á reunirse la colla vella en los baixos de las Casas Consistorials. Y los de la colla nova se reuirán en lo Serrallo frente de la casa del individuo de la Comissió Sr. [Marià Garcia] Budesca; y cada colla ab sas grallas y tamborils en sons llochs apresats efectuarán el toch de castells ab pas de chaneta; concluit el tal toch la colla vella recorrerá la part de població alta acostumada; trasladarse luego á la part de població baixa. Y la colla nova emprendrá la ruta en la part de població baixa continuant tot lo matí en la mateixa barriada hasta las once, la cual ruta se compont dels següents carrers: Real; Apodaca; Unió; Rambla S. Juan; Mendez Nuñez; Plassa de Prim; Apodaca; Plassa de Olózaga y demés hasta las once. / A las dotse y cuart se reunirán las dos collas ab sas grallas y tamborils y tot el personal casteller en el lloch de costum ó sigui Plassa de las Cols en la que efectuarán los castells ó torres al igual del dia anterior, terminant en montar y baixar las escalas de la Catedral en lo espadat posible u oportú. / Durant la tarda recorrerán las dos collas alguna part de la seba barriada hasta las cinch de la tarda y llestos” (CDOCA).

Un últim punt va estipular les sancions en cas d’incompliments, que es allò, s’avança, amb què va incórrer la Colla Nova: “Nota. = tota falta de cumpliment á lo estipulat as consideraran multats á judici de la Comisió e un descuento de 25 á 50 pesetas. / Tarragona 10 Septiembre de 1900” (CDOCA).

Bé, un altre tema també va acordar-se en una altra palestra a última hora. El vespre del 20 de setembre, la Junta Local de Reformes Socials, l’entitat encarregada de vetllar en aquests afers a l’època, va estudiar la incidència de la legislació laboral vigent en els castells, atès que aquests eren tipificats d’activitat laboral i, arran d’això, que no era permesa la participació de castellers menors de 14 anys. Aquell cop sembla ser que se’n va voler passar pàgina atesa la immediatesa de la data i la novetat del criteri: “En uno de los salones de las Casas Consistoriales se reunió anoche [20 de setembre] a Junta local de reformas sociales, bajo la presidencia del señor alcalde [Francesc Ixart Moragues]. / Los vocales obreros se opusieron decididamente á que en los castells dels xiquets de Valls tomaran parte las típicas xanetas, pero en vista de los muchos argumentos de peso que á su deseo formularon otros individuos de la Junta y después de un largo y amplísimo debate se acordó nombrar un ponencia que estudie el asunto, proponiendo después lo que se juzgue oportuno” (Diario del Comercio: 1900. BHMT).

Poca cosa als diaris

Pel que fa als castells a l’hora de la veritat, la premsa va parlar-ne de manera gasiva, com tantes vegades antany. Això tan pobre es llegeix a la premsa local sobre el 22 de setembre: “Hemos entrado ya en el periodo de fiestas. / Á las cuatro y media de la tarde de ayer [22 de setembre] salió de las Casas Consistoriales la comitiva de gigantes, negritos, enanos y cabezudos, tras de las cuales marchaban las collas nova y vells dels xiquets de Valls y las danzas de «Marcos Vicente» y «Pastorets», acompañadas de las dulzaines y timbaleros correspondientes, recorriendo diferentes calles de la población […] Los xiquets de Valls y las danzas del país demostraron sus habilidades en distintos puntos de la ciudad, en toda la cual reinaba inusitada animación y muy especialmente en la rambla de San Juan, cuyo peso amenizó la banda de música del regimiento de Luchana” (Diario del Comercio: 1900. BHMT) […] “A la hora anunciada organizase ayer [22 de setembre] la cabalgata de gigantes, negritos y cabezudos, danzas del país, Xiquets de Valls, dulzainas y tamboriles, que recorrieron el curso de costumbre, dando gran animación á las principales vías de la población” (La Opinión: 1900. BHMT). La mateixa sensació es repeteix en relació al conjunt dels castells a la festa: “Las danzas del país y los xiquets de Valls han sostenido la animación en la vía pública, haciendo los últimos verdaderos prodigios de agilidad y equilibrio” (Diario del Comercio: 1900. BHMT) […] “Los xiquets de Valls y las danzas del país han hecho las delicias del público” (La Opinión: 1900. BHMT).

L’escriptor barceloní Joan Oliva Bridgman sí va aprofitar l’avinentesa per exaltar els atributs patris, tradicionals i vigorosos que susciten els castells, una acció també recurrent en textos d’antany: “Luego … presencié la fiesta carrousel en la Plaza de Toros; la fiesta marítima; los «xiquets de Valls»; los bailes; las iluminaciones; todo lo he visto y contemplado con los ojos del cuerpo y los del alma. Una probóme que existe destreza; otra que la recordanza de aquellos festivales inspirados por Sais de Corintho y Cleopatra, tan admirablemente descritos por Derblay, Belut y Gautier, son capaces aún de favorecer el desenvolvimiento de los pueblos; mostráronme las atrevidas torres que valieron á Prim la toma del torreón africano que mejor defendía á Tetuan [es refereix a que el General reusenc Joan Prim Prats va manar que elements de la companyia de Voluntaris Catalans escalessin, pujant uns damunt d’altres, l’alcassaba de Tetuan el matí del 6 de febrer de 1860, un episodi de la Guerra del Marroc dels anys 1859 i 1860], la certeza de que aún existían hombres capaces de alzar una nueva nación joven y fuerte sobre la que de puro vieja y cansada se desmorona; convenciérome las diversiones genuinamente populares de que en el fondo del corazón del pueblo palpita aún aquella religión del placer que ha inmortalizado la antigua Grecia y al contemplar tan magnífico espectáculo me he sentido grande como patricio y como hombre, porque nada agranda más la naturaleza humana que el engrandecimiento de la patria de sus hijos” (Diario del Comercio: 1900. BHMT).

Unes línies a la premsa de Tarragona d’un any més tard, el 1901, que van censurar la mala gestió d’un rival polític, el regidor Josep Teixidó Rimbau, responsable de tot allò referent als castells en aquella ocasió, sí insinuen que els Xiquets de Valls ho van brodar; amb el quatre de vuit compromés?: “Con ello ha contrastado la labor efectuada el pasado año por el concejal [Domènec] Mateu [Font], que consiguió que los xiquets de Valls se presentaran en Tarragona como en sus mejores dias, cosechando por ello justos plácemes y aplausos. / Pero entre el Sr. [Josep] Teixidó [Rimbau] y el Sr. [Domènec] Mateu [Font] existe gran diferencia. / Por lo que respecta al modo de entender y apreciar las cosas. / El número dels xiquets de Valls resultó, pues, deficiente á más no poder y el Sr. [Josep] Teixidó [Rimbau] ó fué objeto de acerbas censuras. / Lo que dirían algunos de sus compañeros de Comisión: / -Cuando menos que esté á nuestra altura, que en verdad nada tiene de elevada ni de envidiable” (Diario del Comercio: 1901. BHMT).

Una fotografia

Una mostra més palpable és la fotografia, obra d’uns encara ignots Cardona o Torres, que recull un dos de set en els instants de col·locar-se l’aixecador i, més enllà, un quatre de set amb l’agulla amb el quatre a l’alçada de dosos. La instantània va acompanyar un reportatge genèric de la festa de l’escriptor tarragoní Ignasi Masalles Mirapeix a la premsa il·lustrada de Barcelona i que tampoc no es va lluir gaire a l’hora de parlar dels castells: “llamando la atención de los forasteros las atrevidas torres de los Xiquets de Valls y las típicas danzas del país” (Iris: 1900. BNE).

La circumstància que l’investigador vallenc Miquel Trenchs Mestre deixés dit que, al dos de set, el terç d’esquena a l’Ajuntament fos Ramon Tondo Dilla, “Gravat de Rabassó”, fill d’Isidre Tondo Ballart, “Isidre de Rabassó”, l’aleshores cap de la Colla Vella, i el terç de cara, “Anton de la Masó”, millor dit, ha de ser Jaume Ciutat Cosidó, fill d’Anton Ciutat Monné, “Anton de la Masó”, quint del quatre de nou net de la Colla Vella el 1881 a les festes tarragonines de Santa Tecla, condueix a adjudicar aquest dos de set a la Colla i, en correspondència, el quatre de set a la Colla Nova (M. Trenchs Mestre: 1989). La tendència d’ocupar-se el mateix lloc a les places any rere any, d’altra banda, també duen a que el quatre de set de la fotografia del programa de mà es decanti del costat de la Colla Nova.

Els comptes de la festa també destapen la participació castellera. El tarragoní Manuel Veciana Llort va rebre 600 pessetes en nom de la Colla Vella, mentre que els també tarragonins Anton Arnau Vidal i Francesc Berenguer Llop, 575, de la Colla Nova (AHCT). La Colla Nova, doncs, va ser penalitzada amb 25 pessetes per incomplir algun punt del contracte, tal com va establir el mateix. Arnau va rebre’n 25 més a favor seu per rescabalar-se d’anar a Valls per emparaular la Colla Nova. Això darrer va obeir a que aleshores es gratificaven tots els jornals invertits, tant si eren d’actuacions o de gestió, si, com ja s’ha dit, els castells en conjunt eren tipificats d’activitat laboral (AHCT). Els rebuts corresponents aporten la mateixa informació (AHCT).

Xavier Güell

Publicat dins de Sin categoría

La torre de vuit encara el 1901 a Tarragona per Santa Tecla

El 1901 van actuar les tres colles de Xiquets de Valls del moment, la Colla Vella, la Colla Nova i la de l’”Escolà”, a Tarragona els dies de Santa Tecla.

D’aleshores cal dir d’entrada que no va seguir-se la programació de tots els anys, perquè si a l’edició anterior, el 1900, va convocar-se un concurs de danses dels seguicis el migdia del dia 22 de setembre, l’esdeveniment va repetir-se el 1901, però aleshores no el migdia del dia 22 sinó del 24 i, per tant, això va comportar que els actes de la tradicional diada de la Mercè, entre d’altres l’exhibició al migdia a la plaça de les Cols, haguessin d’ocórrer el 22 i també, en conseqüència, els del 22 al 21.

Així, el programa de mà va preveure la primera passada dels castellers amb la resta d’exercicis festius el 21 de setembre, allò que esdevenia d’habitud l’endemà, 22 de setembre, i la diada del migdia a la plaça de les Cols el 22 de setembre: “Pasa-calle por los gigantones, cabezudos, danzas típicas del país y Collas dels Xiquets de Valls. A las cuatro y media de la tarde [del 21 de setembre], saldrán de las Casas Consistoriales, y recorrerán las calles y paseos de la población” […] “De doce á una de la tarde [del 22 de setembre], las collas de los Xiquets de Valls insiguiendo antigua costumbre, levantarán sus admirables y atrevidas torres en la Plaza de las Coles” (BHMT).

L’anada i tornada a l’Ofici a la Catedral, i a continuació, l’actuació al migdia a la plaça de la Font sí van anunciar-se quan tocava, el 23 de setembre: “El Excmo. Ayuntamiento, presidido por el Muy Iltre. Sr. Goberador civil de la provincia, saldrá, á las nueve y media de la mañana, de las Casas Consistoriales, dirigiéndose á la Santa Metropolitana Iglesia, precedido de una música militar, de los gigantes, cabezudos y negritos, de las Collas dels Xiquets de Valls, dulzainas, tamboriles y danzas del país, para asistir á los DIVINOS OFICIOS, en los que el Excmo. é Ilmo. Sr. Arzobispo celebrarà de Pontifical. / Después de los Divinos Oficios, las célebres Collas de los Xiquets de Valls, al regresar el Excmo. Ayuntamiento á las Casas Consistoriales, en la Plaza de la Constitución, haciendo verdaderos prodigios de fuerza, agilidad y equilibrio, levantarán sus arriesgadas y atrevidas torres” (BHMT).

La premsa de Tarragona va insistir en el traspàs dels instants castellers del migdia del 24 al del 22 de setembre conscient de la desinformació que podia suscitar l’alteració de la programació d’habitud: “Como este año se han adelantado u día las fiestas próximas, creemos oportuno recordar á nuestros lectores y al público en general que los xiquets de Valls levantarán sus torres en la plaza de las Coles el día 22 y en la plaza de la Constitución el día 23, para que de esta suerte se efectúe los castells en este último punto el día de la patrona de esta ciudad, ó sea el en que el Ayuntamiento asiste en corporación á los divinos oficios” (Diario de Tarragona: 1901. BHMT).

La premsa, en canvi, poca cosa va precisar del fer dels castellers més endavant, perquè va parlar-ne amb les vaguetats habituals d’antany.

Així, el cercavila de la tarda del 21 de setembre va ressenyar-se de la manera següent: “A la hora anunciada salieron ayer [21 de setembre] de las Casas Consistoriales, los gigantes, negritos y enanos precedidos de las dulzainas, Xiquets de Valls y danzas del país, recorriendo las principales calles, seguidos de gran número de gente menuda” (Diario del Comerció: 1901. BHMT).

El mateix es pot dir d’aquests mots sobre l’anada i tornada d’Ofici a la Catedral el dia de Santa Tecla: “á las doce menos cuarto terminaron los divinos oficios de la mañana, saliedo la Corporación municipal del templo metropolitano presidido por el señor gobernador con el festivo acompañamiento de gigantes, negritos, timbaleros, cabezudos, danzas del pais, collas dels xiquets de Valls y la banda de música del regimiento de Luchana, conforme había subido desde las Casas Consistoriales” (Diario de Tarragona: 1901. HT). Unes linies semblants es poden llegir sobre la processó de la tarda (Diario de Tarragona: 1901. HT).

El periodista tarragoní Alfred Opisso Viñas va seguir la mateixa línia a l’hora de comentar el conjunt dels treballs dels Xiquets de Valls: “Por fin, las collas de los Xiquets de Valls levantaron sus celebradas torres, que con justicia constituye el orgullo de país en punto á espectáculos populares” (Iris: 1901. BNE).

Unes línies a la premsa que van censurar la mala gestió d’un rival polític, el regidor Josep Teixidó Rimbau, responsable de tot allò referent als castells en aquella ocasió insinuen una mica més d’informació: “Dejando para más adelante hablar de la sorpresa que nos preparó el consabido sastre, vamos á dediccar el tercer botón á la contratación de las collas dels xiquets de Valls. / Los típicos castells fuéronle desde luego antipáticos á la célebre Comisión, según malas lenguas, porque estaban empeñados algunos de sus individuos en que no figurase en los programas y carteles ni una sola frase de la lengua de nuestra patria chica. / Así es que anduvieron regateando el céntimo, como vulgarmente se dice. / Resultando de ello fué que la colla nova, obligada por las economías que se le impusieron, viniera á Tarragona con escasos elementos y no ejecutaran sus trabajos con la intrepidez y seguridad de otras veces. / Con ella nos hubiéramos contentado, esponiéndonos al ridículo de los forasteros, á no haber sido por los esfuerzos de los concejales Sres. [Jaume] Sans [Salafranca], [Marià] Garcia Budesca y [Rafel] Cañellas [Tomàs], que consiguieron que fuera contratada la colla vella, que fué la que levantó más atrevidas torres con la pericia que le es característica. / Escusado es decir que la dirección de este número fué desastrosa: encargada al Sr. [Josep] Teixidó [Rimbau], éste se tumbó á la bartola y no hizo absolutamente nada, sin duda porque comprendió que iba lo carro por lo pedregal, ya que sus compañeros de Comisión le ataron las manos, le inutilizarons por completo y le espusieron á las censuras del vecindario en general, marcándole la cantidad que debía invertir en el número del programa referido. / Si el Sr. [Josep] Teixidó [Rimbau] no fuera tan resignado, no calzara los grados de mansedumbre que todos conocemos, lo que debió hacer era presentar la dimisión de su cargo, pero él es así y hay que dejarlo. / Con ello ha contrastado la labor efectuada el pasado año por el concejal [Domènec] Mateu [Font], que consiguió que los xiquets de Valls se presentaran en Tarragona como en sus mejores dias, cosechando por ello justos plácemes y aplausos. / Pero entre el Sr. [Josep] Teixidó [Rimbau] y el Sr. [Domènec] Mateu [Font] existe gran diferencia. / Por lo que respecta al modo de entender y apreciar las cosas. / El número dels xiquets de Valls resultó, pues, deficiente á más no poder y el Sr. [Josep] Teixidó [Rimbau] ó fué objeto de acerbas censuras. / Lo que dirían algunos de sus compañeros de Comisión: / -Cuando menos que esté á nuestra altura, que en verdad nada tiene de elevada ni de envidiable” (Diario del Comercio: 1901. BHMT).

Aquí, doncs, sorgeix el mal paper de la Colla Nova i, en contrast, l’excel·lència de la Colla Vella. Però la intencionalitat política del text, que s’exterioritza per “mossegar” tant, encobreix d’altres temes. Primer, que la Colla de l’”Escolà”, a qui no se la cita, també devia complir el seu paper. Segon, que, en general, les diades no devien ser tan desastroses. De fet, de seguida es veurà que van aixecar-se els millors castells a Tarragona en molts anys si va atansar-se el sostre de vuit pisos diversos cops. Aquest registre no va repetir-s’hi fins el Concurs de 1933, que va ocórrer el 24 de setembre de 1933 a la plaça de Toros. Tercer, que no sigui del tot cert que els mals resultats de la Colla Nova fossin arran de no poder reclutar la tropa adequada, darrere d’emparaular-se per menys diners que d’altres anys, si totes les colles van contractar-se pels mateixos diners. A saber, que molt també va tenir-hi a veure que la Colla Nova ja no les tingués totes si d’aleshores ençà va fer pinya amb la Colla de l’”Escolà”; per mirar de salvar alguns mobles davant d’un cert millor pas dels rivals acèrrims, la Colla Vella, aquell temps. I quart, que els millors castells de la Colla Vella esdevinguin encara més extraordinaris si la formació va comprometre’s quan quasi tocava la campana (el 19 de setembre) per la indiferència del gestor dels castells aquell cop, entre d’altres raons, per tenir-ne ja dues colles de Xiquets de Valls al sac, el seu propòsit d’entrada.

Un breu d’Adolf Alegret Boronat, periodista tarragoní de La Vangurdia que va viure aquella edició de Santa Tecla, al seu torn, aporta pistes dels registres del migdia del 22 de setembre a la plaça de les Cols, encara que sigui de manera críptica, com també es repeteix en textos d’antany. Aquí va afirmar-se la consecució de “2 torres de 6, 3 de 7 y 4 de 8”, a banda del pilar de cinc amunt i avall de les escales de la plaça. O sigui, d’almenys dos castells de sis (pilars de sis?, allò que es dirà almenys va assolir la Colla Vella a la festa), tres, de 7 (torres de set?) i quatre, de 8? (entre el quatre de vuit i la torre de vuit?, allò que aviat també es comentarà). O també, si no s’és tan generós, de dos castells de sis, el tres de set i el quatre de vuit?: La fiesta resultó muy grata como todas las de esta índole. / Recorren la ciudad varias danzas del país y llenan los aires los ecos de las dulzainas de las tres collas de «Xiquets de Valls» que levantan á porfía sus atrevidas torres, que son para Tarragona y todos sus pueblos del campo las notas características de sus fiestas populares. / Este mediodía [22 de setembre] se han levantado en la plaza de las Coles, ante apiñada multitud y entre generales aplausos 2 torres de 6, 3 de 7 y 4 de 8, subiendo las escaleras de la Catedral, como tradicional costumbre un espadat de 5” (La Vanguardia: 1901. AHCB).

La intuïció que devia atansar-se allò de la primera interpretació, d’entrada, el sostre de vuit pisos no una sinó diverses vegades, es referma per la coneixença de part del que va dur-se a plaça l’endemà a la plaça de la Font, a partir de dues fotografies de Paul Ventura, pintor i fotògraf establert a Tarragona aleshores. La primera, mostra un quatre de vuit a l’entrada dels quints i la segona, dos quatres de vuit simultanis, un, amb l’enxaneta encavalcat i l’altre, col·locant-se els quints (CDOCA). Tant el quatre de vuit en solitari com el coronat són plantats al cantó (aquesta vegada l’espai central per citar-se tres colles) on es reconeix a la Colla Vella a l’anterior edició.

Dos elements més remen en aquest sentit. Primer, que les tres colles de Xiquets de Valls compareguessin a Tarragona amb el compromís d’aixecar el quatre de vuit i segon, que la Colla Vella, a més a més, rabiüda després de sentir-se menystinguda per trigar més que tothom la seva contractació i aleshores encara ser la Colla d’Antoni Pomerol Nogués, l’home de referència dels castells a Tarragona durant el període de la Decadència Castellera. Això darrer se subratlla si la Colla Vella també va anunciar-hi el tres de nou.

I això no és tot si d’aquesta edició de les festes tarragonines a llaor de Santa Tecla ha de ser la vivència que la Colla de l’”Escolà” va perseguir-hi també la torre de vuit davant de la Colla Vella, tal com va recollir el vallenc i entusiasta d’arrel de la Colla Vella Joan Vives Surià, “Joan de la Cirera”, el 1946: “La Colla de l’Escolà, a finals del segle passat s’enfrontà a Tarragona amb la seva rival, la Colla Vella, amb l’intent d’aixecar el dos de vuit, somni daurat de la seva afició castellera per ésser considerat com el castell més difícil d’aquella època. / Amb aquest esperit l’Escolà [Anton Fábregas Mialet, “Anton de l’Escolà”] manà aixecar el dos de vuit, que fou carregat. El balandreig va espantar l’enxaneta i intentà de baixar mentre l’Escolà [Anton Fábregas Mialet, “Anton de l’Escolà”] l’amonestava, ço que l’obligà a pujar novament, quan ja era tard perquè els castellers dels pisos inferiors ja estaven extenuats, i el castell caigué, com s’ensorrà aquell somni daurat de l’Escolà [Anton Fábregas Mialet, “Anton de l’Escolà”]. / La Colla Vella aixecà el quatre de vuit, esllavisant-se quan ja estava carregat. El casteller Collet [suposem que ha de guardar parentiu amb Joan Coll Folch, “Collet”; el seu pare? Isidre Coll Banús; o el seu avi? Josep Coll Dasca] va fer-se una estensa esgarrintxada a la pell, i hom sentí com rabiava com una rata pinyada. / -¿Què crides?¿Per què t’enfades?– li digué Esbert de Parés [Albert Parés Güell], tot burlant-se’n–. ¿No veus que portes un «adorno» a la cara que no sabria fer cap artista? / –És que rabio perquè m’ha caigut el castell quan a mi la força em sobra. / Aquest quatre de vuit fou repetit i coronat per l’èxit. La Colla Vella féu també el pilar de sis, pujant Collet a segons i el Gravat [Ramon Tondo Dilla, “Gravat de Rabassó”, qui encara va parar-lo en aquesta posició trenta anys més tard] a terços. / Després aquesta Colla féu una exhibició humorística sobre aquell dos de vuit, somni frustrat de l’Escolà [Anton Fábregas Mialet, “Anton de l’Escolà”], i els castellers començaren a carregar un dos de vuit que no havien de fer, perquè el Guerxo del Xacó [Josep Domènech Miquel], des de segons va fer un somrís expressiu al seu company, abans que l’enxaneta fes l’aleta, i digué: –¿Llancem-ho això, Isidre [Isidre Tondo Ballart, “Isidre de Rabassó”]? / I sense esperar resposta el Xacó [Josep Domènech Miquel] s’ajup i volcà el castell, aquella torre de carn humana que estava a punt de desplomar-se perquè els castellers acabaven les forces. / Des d’aleshores, el dos de vuit mai no ha estat intentat d’aixecar-lo” (F. Blasi Vallespinosa: 1997).

Aquests fets han de ser del 1901 el dies de Santa Tecla si és l’únic cop que la Colla Vella i la gent de l’”Escolà” (com Colla de l’”Escolà” o Colla Nova de l’”Escolà”) van trobar-se cara a cara a Tarragona antany. D’ençà de la fundació de la Colla de l’”Escolà” a cavall de 1894 i 1895, a Tarragona van seguir refiant-se de la Colla Nova i la Colla Vella. I després de 1901, d’una sola agrupació, sempre la d’Antoni Pomerol Nogués, l’home de referència dels castells a Tarragona a l’època; el 1903, de la Colla Vella i a partir de l’any següent, de la Colla Nova de l’”Escolà”. De fet, dues colles (les Colles Vella i Nova dels Xiquets de Tarragona) no van compartir la plaça de Tarragona fins les festes de Santa Tecla de 1932 i dues formacions vallenques (les Colles Vella i Nova dels Xiquets de Valls), fins el Concurs de castells del mateix any; el 2 d’octubre de 1932 a la plaça de Toros.

I el relat també s’ha d’emmarcar a la plaça de les Cols, aquell cop, es repeteix, el 22 de setembre, atesa la transcendència de l’enfrontament i el castell a batre, també es recorda, la torre de vuit, i la màgia i la millor idoneïtat de l’escenari.

Aquí també excel·leix l’èxit en el quatre de vuit i el pilar de sis (una de les “2 torres de 6” que va assenyalar el breu anterior d’Alegret?), almenys a cura de la Colla Vella. Però, sobretot, la notícia fefaent d’intentar-se encara castells folrats, en aquest cas, la torre de vuit, a primers del segle XX. Que la Colla de l’”Escolà” almenys va carregar malgrat la indecisió de la canalla. Aquí darrere, però, també s’ha de tenir present la interpretació que ha suggerit el vendrellenc Pere Ferrando Romeu -i que guarda molts números- que la construcció no va ser carregada, atès que en aquest cas “carregat” seria sinònim d’alçat o aixecat, tal com va recollir el vallenc Pere Català Roca al capítol ‘Lèxic Casteller‘ del segon volum de Món Casteller (P. Català Roca: 1981). De fet, el relat també assenyala que la canalla va recular i quan finalment va repensar-s’ho la construcció va esfondrar-se. La Colla Vella també va provar la torre de vuit, però van fer-hi llenya a propòsit. De fet, aquestes dues torres de vuit lliguen amb la documentació d’una construcció folrada immediatament superior, el quatre de nou, uns pocs anys enrere, el 1893 a la Festa Major del Vendrell. Tot plegat, uns dels darrers cops de cua de l’apogeu experimentat a tutti pleni durant el període anterior de la Primera Època d’Or.

Xavier Güell

Publicat dins de Sin categoría

Tres colles de Xiquets de Valls el 1901 a Tarragona per Santa Tecla

Tarragona, en consonància al seu arrelat substrat casteller, és una de les poques poblacions que va refiar-se alhora almenys un cop de les tres colles de Xiquets de Valls a plaça a cavall dels segles XIX i XX, la Vella, la Nova i la de l’”Escolà”. Això va ocórrer el 1901 en ocasió de les festes de Santa Tecla i la seva contractació va dur la seva cua, tal com destapa, sobretot, una col·lecció d’esborranys sobre les reunions de la Comissió organitzadora de la celebració.

D’entrada, la premsa de Tarragona va assenyalar que la Comissió Municipal de Festes va acordar el vespre del 14 d’agost que, com tantes vegades abans, no hi havien de faltar castells: “habrá […] xiquets de Valls” (Diario de Tarragona: 15 agost 1901. HT).

L’esborrany de l’acta de la reunió d’aquesta Comissió de Festes una setmana més tard, el 20 d’agost, descobreix que els regidors Josep Maria Juval Malet i Josep Teixidó Rimbau van responsabilitzar-se de l’assumpte dels castells: “Para llevar mejor á cabo los trabajos de esta Comision, se comisiona á los señores [Josep Maria] Juval [Malet] y [Josep] Teixidó [Rimbau] que se encargue de contratar las Collas de Xiquets de Valls y las danzas del país” (CDOCA). Uns mots similars es llegeixen a la premsa de Tarragona (Diario de Tarragona: 1901. BHMT. Diario del Comerció: 1901. BHMT).

L’esborrany d’una setmana més tard, del 26 d’agost, aclareix que l’Alcalde, Miquel Malé Clos, va recordar als comissionats de festes la repercussió de la legislació laboral vigent, les Lleis de 13 de març i 13 de novembre de 1900, en els castells, atès que els castells eren tipificats d’activitat laboral i, arran d’això, que no era permesa la participació de castellers menors de 14 anys. La insistència en aquest punt, de tota manera, fa pensar que la normativa s’incomplia sovint. L’Alcalde va obrar en aquest sentit després de reunir-se amb el conjunt de la Junta Local de Reformes Socials, l’entitat encarregada de vetllar en aquests afers a l’època. L’alcalde presidia aquesta Junta, el càrrec esdevenia inherent al d’Alcalde, i la resta de membres eren patrons d’empreses, treballadors i un eclesiàstic: “El Señor Alcalde entera á la Comisión de una entrevista que ha celebrado con los individuos de la Junta Local de reformas sociales, los cuales le han manifestado en cuanto á los Xiquets de Valls, que los anxanetas de mas de 14 años de edad, pueden hacer los castillos, pero si tienen menos edad, no” (CDOCA).

La premsa de Tarragona recull que la reunió de la Junta Local de Reformes Locals va tenir lloc dos dies abans, el vespre del 24 d’agost (Diario de Tarragona: 1901. BHMT). Un paper indatat de la Comissió de Festes també en parla: “Representantes de la Asociación de los accidentes del trabajo. / Que los llame el Alcalde uno por uno, para los anxanetas dels Xiquets de Valls” (AHCT).

L’esborrany anterior del 26 d’agost també destapa els diners pressupostats en un principi. 1.000 pessetes, 500, per a la Colla Nova i 500, per a la Colla Vella, les dues formacions cridades a Tarragona des de feia dècades: “y se acuerda contratar las collas y grallas, dando á cada una de las dos Collas (Nova y Vella), por la suma de mil pesetas, ó sean 500 cada una, y que levanten las torres, donde les indique el Ayuntamieto” (CDOCA).

Aquesta primera provisió de diners, 1.000 pessetes, va obeir a allò que va suggerir un informe encomanat als comptables municipals: “Segun informes de Contaduria existen 3800 pesetas o sea 760 duros, en residuo del capitulo de Festejos del presupuesto del corriente año; por consiguiente podria distribuirse en la forma siguiente la tal cantidad para las fiestas de Santa Tecla […] Colla vella de chiquets de Valls 500 Pesetas ó 100 Duros / Colla nova de chiquets de Valls 500 Pesetas ó 100 Duros” (AHCT).

1.000 pessetes també apareixen en dos pressupostos que acompanyen el paper darrer (AHCT). Un tercer, però, va considerar-hi 550 (AHCT). I encara un quart, 1.650, una xifra en sintonia amb aquest darrer i, sobretot, amb allò que va esdevenir a l’hora de la veritat si, com s’ha avançat, van emparaular-se les tres colles vallenques de l’època i cadascuna va rebre 550 pessetes finalment (AHCT). A l’hora de la veritat, de tota manera, primer es va pensar en 600 pessetes, la quantitat individual de l’any anterior, el 1900. Aleshores, la Colla Vella va rebre 600 pessetes i la Colla Nova, 575, i el seu dirigent a Tarragona, Anton Arnau Vidal, 25 més per rescabalar-se de viatjar a Valls i d’altres poblacions. Bé, la Colla Nova també n’hauria d’haver rebut 600, però va ser penalitzada amb 25, per no complir amb totes les condicions del contracte.

Es pretén cridar les Colles Vella i Nova dels Xiquets de Valls

Aclarits els diners a l’abast, els organitzadors de la festa ja van creure oportú dos dies després, el 28 d’agost, de contactar amb capdavanters castellers, en un principi, de les Colles Vella i Nova dels Xiquets de Valls, s’hi insisteix, les llogades a Tarragona una vegada i una altra els darrers temps. Així, l’endemà, 29 d’agost, s’esperava parlar amb qui va liquidar, és a dir, signar els rebuts a l’edició anterior, el 1900, Manuel Veciana Llort, i Anton Arnau Vidal i Francesc Berenguer Llop, tots tres fills i veïns de Tarragona, i, respectivament, el primer, delegat local de la Colla Vella, i els dos altres, de la Colla Nova: “Se acuerda llamar mañana [29 d’agost] á los representantes de las collas Nova y Vella de los Xiquets de Valls, Manuel Veciana, Antonio Arnau y Francisco Berengué, para arreglar la venida de aquellas con arreglo á lo acordado” (CDOCA).

Una esborrany del 29 d’agost confirma que els dos regidors encarregats de l’afer dels castells, es recorda, Josep Maria Juval Malet i Josep Teixidó Rimbau, van entrevistar-se el dia previst, el mateix 29 d’agost, amb dirigents dels Xiquets de Valls i que el dilluns proper, el 2 de setembre, aquests darrers donarien contesta: “El Secretario de la Comision, informa de la entrevista que esta mañana [29 d’agost] han celebrado los señores Teixidó y Juval con los representantes de las Collas de los Xiquets de Valls, cuyos representantes contestarán el lúnes [2 de setembre], si aceptan ó no las proposiciones del Ayuntamiento” (CDOCA).

L’esborrany de la reunió de la Comissió de Festes el 2 de setembre afirma que aleshores el regidor Josep Teixidó Rimbau va lligar l’actuació de les dues formacions vallenques en ment, les Colles Vella i Nova, d’acord a un seguit de condicions. Aquí destaquen cinc punts, a banda d’un ja comentat (l’edat mínima dels castellers als 14 anys) o que es repetia any rere any (els instants i llocs protocol·laris d’actuació). Primer, que la presència castellera s’avançava un dia, al 21 de setembre, atès que la diada de la Mercè es traspassava del dia 24 al 22 (perquè el 24 va convocar-se un concurs de danses de seguicis festius). Segon, que la remuneració ascendia a 600 pessetes per colla (la xifra, es recorda, d’un any enrere). Tercer, que l’Ajuntament es desentenia de responsabilitats en cas d’accidents (aquestes incidències encara ocorren de tant en tant). I cinquè, que els grallers sonessin gralles seques (“de las antiguas”), no de noves (llargues o amb claus), se sobreentén, si sempre s’han cregut més castelleres per ser les primigènies: “El Señor Teixidó dá cuenta de que han sido contratadas por seiscientas pesetas cada una, las dos Collas de Xiquets de Valls, con sujección á las siguientes obligaciones: / 1ª. Las Collas deberá estar en Tarragona el dia 21 por la tarde, par ir con los Gigantes y cabezudos á recorrer la población, y levantar luego las torres de costumbre frente á los domicilios de las autoridades. / 2ª. A las primeras horas de los dias 22 y 23 recorrerán las calles de la población, tocando diana, ó alborada, y á las 12 del 22 levantarán las torres en la Plaza de las Coles. / 3ª. El día 23 por la mañana acompañarán al Ayuntamiento á los Divinos Oficios, acompañándole tambien á su regreso á las Casas Consistoriales, donde á las 12, levantarán las torres. / 4º. Acompañarán al Ayuntamiento á la procesión de dicho día 23, y una vez terminada esta, le acompañará tambien á su regreso á las Casas Consistoriales. / 5º. Los encargados de las Collas se comprometen á que en las torres no suban anxanetas menos de 14 años, sometiéndose á las responsabilidades á que haya lugar, si contravienen lo legislado. / 6º. Si levantando las torres por las calles alguna desgracia, no tendrá el Ayuntamiento ninguna responsabilidad. / 7º. Las grallas ó dulzainas han de ser, precisamente, de las antiguas” (CDOCA). La premsa de Tarragona també va estar-ne al cas (Diario de Tarragona: 1901. BHMT. Diario del Comerció: 1901. BHMT. La Opinión: 1901. BHMT).

La Colla de l’’”Escolà” va immiscir-se

Però el regidor Josep Teixidó Rimbau no tenia l’assumpte tal com va manifestar el 2 de setembre, sinó que aleshores va exposar als dirigents castellers les bases contractuals per Santa Tecla.

Així, d’entrada, la premsa tarragonina va estar al cas de la presència del Cap de la Colla Nova dels Xiquets de Valls, el vallenc Isidre Mateu Vives, “Perelló”, el 5 de setembre a Tarragona i aleshores aquest va manifestar que la seva formació no estava contractada. Aquest periòdic tampoc no va desaprofitar l’oportunitat de censurar la gestió del regidor, una circumstància que va repetir-se més endavant: “Ayer [5 de setembre] se hallaba en esta ciudad el representante de la colla nova dels xiquets de Valls [Isidre Mateu Vives, “Perelló”], el cual negó en absoluto que se hubiera contratado por nuestro Municipio para las próximas fiestas de Santa Tecla á dicha colla. / Como la Comisión de festejos nos comunicó que se había contratado á la repetida colla, veamos quien dice verdad” (Diario del Comercio: 1901. BHMT).

I el breu anterior no deixava de tenir raó, perquè Josep Teixidó Rimbau no havia parlat amb ningú de la Colla Nova fins aleshores. Així, l’esborrany de l’acta del 5 setembre recull que va contactar aquell mateix dia amb la Colla Vella, representada pel ja citat Manuel Veciana Llort, i, ai làs!, no amb la Colla Nova sinó amb la Colla de l’”Escolà”, si el ja també citat Francesc Berenguer Llop s’havia passat feia poc a la Colla de l’”Escolà” (l’any anterior encara militava a la Colla Nova). Aquest fet darrer, d’altra banda, presagia allò què va ocórrer al cap de poc, l’aplec de la gent de l’”Escolà” i la Colla Nova amb la intenció de fer front amb més garanties a la Colla Vella, l’”enemic” comú i que va sobreviure “millor” durant aquells anys ja de decadència. Berenguer va presentar-se aquell dia acompanyat d’un nou company de batalles, Magí Guinovart Orpí, fill de Renau i veí de Tarragona.

Això darrer també fa pensar que Anton Arnau Vidal, que no havia abandonat la Colla Nova, no devia comparèixer en reunions anteriors, malgrat esperar-se’l, i també, com la Colla de l’”Escolà” va fer-se un lloc per fi a Tarragona després de sis anys d’existència. La trobada del 5 de setembre també va servir de recordatori de les condicions formulades pel regidor Josep Teixidó Rimbau tres dies abans, el 2 de setembre, amb l’afegit ara que s’havia d’aconseguir el sostre de vuit pisos: “Comparece seguidamente Manuel Veciana [Llort], representante de la Colla Vella dels Xiquets de Valls; y Francisco Berengué [Llop] y Magín Guinovart [Orpí], representantes de la Colla llamada del Escolà, á quienes la Comisión hace las proposiciones que constan en el acta de la reunión del día 2 del actual [setembre], con la condición de que han de levantar el Castell de quatre de vuyt en la Plaza de las Coles y en la de la Constitución; y en vista de las observaciones hechas por dichos representantes, de que intentarán hacer el mencionado Castell, pero sin asegurarlo, se han retirado, quedando la Comisión en darles contestación oportunamente” (CDOCA). La premsa de Tarragona també va estar al cas d’aquesta trobada (Diario de Tarragona: 1901. BHMT. La Opinión: 1901. BHMT).

La intromissió de la Colla de l’”Escolà” va comportar tres conseqüències. Primera, la resposta ràpida i agosarada de la Colla Nova per tal de salvar els mobles. Segona, la necessitat des d’instàncies municipals de saber quina era la veritable Colla Vella si la gent de l’”Escolà” també va reivindicar en un primer temps aquesta denominació per sorgir d’una escissió de la Colla Vella. I tercera, la també necessitat dels regidors d’informar-se de la identitat de les colles vallenques a la palestra, ben segur, per descobrir que n’eren tres, no dues, com es pensaven. De fet, els tres contractes que van signar-se al final, com es veurà més endavant, persisteixen en aquesta idea, atès que la seva capçalera tan sols esmenta el tracte amb “las Collas Nova y Vella de los Xiquets de Vals” (o que ningú va pensar en canviar les línies per copiar-se d’un any a un altre).

Així, respectivament, primer, l’esborrany de la reunió de la Comissió de Festes el vespre del 6 de setembre destapa que un representant de la Colla Nova, el seu Cap, el vallenc Isidre Mateu Vives, “Perelló”, va reunir-se finalment aquell mateix matí a Tarragona amb dos regidors tarragonins, un d’ells, encarregat de la qüestió dels castells, Josep Teixidó Rimbau, i a qui li van donar per fet l’emparaulament de la seva formació si no rebia notícies en contra en dos dies. Que devia ser el que va succeir, perquè, a banda de tenir la Colla Nova un lloc a la plaça des d’antany i que papers posteriors donin a entendre que va ser la primera formació contractada, devia aplanar-ho que acceptés sense reserves totes les pretensions municipals i, a més, proposés una rebaixa de 50 pessetes, és a dir, rebre 550 pessetes a canvi, no les 600 previstes des de la instància municipal, o sigui també, allò amb què tothom va aconseguir al final: “En vista de que esta mañana [6 de setembre] se ha presentado á los señores [Baldomer] Baró [Oliver] y [Josep] Teixidó [Rimbau], Isidre Mateu y Vives, (a) Perelló, Cap de Colla de la Colla Nova dels Xiquets de Valls, habitante en la Masía de Perelló, de Valls, exponiendo que por la cantidad de quinientas cincuenta pesetas se compromete á bajar con cuarenta y seis hombres, tres grallas de las antíguas y tres tambores; á levantar el castell de quatre de vuyt; els tres piláns de set y que acepta las condiciones acordadas por el Ayuntamiento, el día 2 [de setembre], y que se le han leido, ha manifestado la Comisión á dicho Cap de Colla, que si por todo el domingo próximo, 8 [de setembre], no recibe aviso en contra, puede darse ya por contratado, y firmar la correspondiete contrata ó compromiso, la cual suscribirá de representante en esta Isidro Solé Gatell, (Bajada del Patriarca – 5 – 4º.)” (CDOCA)

Segon, una carta datada el mateix dia, 6 de setembre, i redactada en un full del “Club Velocipedista Valls” que un vallenc de nom “Alberto” va adreçar al seu “Primo Anselmo”, ben segur, veí de Tarragona, va escriure’s amb la intenció d’escatir-se qui era l’interlocutor i màxim dirigent de la veritable Colla Vella, Isidre Tondo Ballart, “Isidre de Rabassó”: “Primo Anselmo / El dador de la presente es el Cap de Colla de la verdadera colla vella con quien puedes entenderte y te detallará sobre todo lo que preguntas. / Alberto” (AHCT).Una anotació afegida rebla la identitat del Cap de la Colla Vella: “Isidro Tondo Ballard / Calle Santa Ana -1- Valls” (AHCT). I una altra, de nou un cert descontent per la gestió dels regidors encarregats del lloguer dels Xiquets de Valls si va treure’s a escena el neguit de Joan Ruiz Porta, regidor tarragoní i reconegut entusiasta dels castells: “Ruiz. Enterate por el dador de lo que resulte de la cuestion Xiquets – Valls” (AHCT).

I tercer, dos fulls, un del mateix 6 de setembre i l’altre, de l’endemà, recullen les dades de les tres colles vallenques a escena aleshores: “Isidro Mateu y Vives (a) Perelló / Representante de la Colla Nova vive en la Masia de Perelló. / Valls / Personal 46 hombres / 3 grallas y 3 tambores (Vellas) / Preu: 110 duros / Condicions: las matexas, y’l Castell de 4 de 8 / 3 pilans de 7 / y’l espadat de 5 / Isidro Solé y Gatell / representante en Tarragona / Bajada Patriarca Nº 5-4º” (CDOCA) […] “Personal – 30 hombres / Preu= 120 duros / Grallas vellas = 3 y 3 tambores / Condicions: las mateixas / Castells: el 4 de 7 / Espedat de 5 / 3 pilans de 7 / Magin Guinovart y Urpí / representante de la colla del Escolà / San Lorenzo 9 baixos / Manuel Veciana Llort / Representante de la colla vella / c/ de la Cebaderia, 11” (CDOCA).

L’esborrany de la reunió de la Comissió de Festes el 7 setembre destapa que Isidre Tondo Ballart, “Isidre de Rabassó”, Cap de la Colla Vella, va personar-se a Tarragona, ben segur, amb la carta anterior (perquè el paper conté els mots “El dador de la presente”), es recorda, datada un dia abans, el 6 de setembre, i signada pel vallenc “Alberto”, per fer saber que acceptava les condicions municipals i que delegava la resolució dels serrells a Manuel Veciana Llort, un dels seus a Tarragona: “Se dá cuenta de haber comparecido Isidro Tondo y Ballart, Cap de Colla de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, el cual acepta las condiciones que impone el Ayuntamiento, y por lo que respecta al precio y demás delega á su representante en esta Manuel Veciana, calle de la Cebadería” (CDOCA).

La Colla de l’”Escolà” va donar el sí

A la mateixa sessió del 7 de setembre també va sospesar-se la proposta de la Colla de l’”Escolà”, en boca d’un dels seus homes a Tarragona, Magí Guinovart Orpí, d’acceptació de tots els punts proposats fins al moment des de Tarragona (600 pessetes a canvi, grallers amb gralles seques, el tres de set i el pilar de cinc), tret del sostre del quatre de vuit. La seva promesa d’alçar el quatre de set enlloc del de vuit, de fet, ja ha aparegut en un paper seu anterior: “Ultimamente ha comparecido Magín Guinovart y Urpí, (San Lorenzo -9- bajos), representante en esta de la Colla del Escolà, el cual, para el caso de que el Ayuntamiento se decida á contratar su Colla, se compromete á traer, por la cantidad de seiscientas pesetas, treinta hombres, con tres grallas vellas y tres tambores; á aceptar las condiciones que el Ayuntamiento exige: á levantar el castell de quatre de set; el espadat de cinch y los tres piláns de set, acordando la Comisión estudiar esta proposición y contestarle oportunamente” (CDOCA).

La Colla de l’”Escolà”, però, no va emparaular-se fins al cap d’onze dies, el vespre del 16 de setembre, és a dir, quasi a vigília de l’inici de les Festes de Santa Tecla i, per tant, a punt d’esgotar-se el marge de maniobra. El sí el va donar per també amotllar-se amb allò ja pactat amb la Colla Nova, sobretot, la rebaixa de 50 pessetes i l’èxit en el quatre de vuit. Un nou interlocutor, el vallenc Josep Pairot Secall, va aparèixer aleshores: “Se trata de nuevo de las collas dels Xiquets de Valls. / Comparece el representante de la Colla del Escolà, en Valls, José Payrot Secall y acepta todo. Firma mañana [17 de setembre]” (AHCT). La premsa de Tarragona també va estar-ne al cas: “Ayer noche [16 de setembre] quedó contratada la colla dels Xiquets de Valls del Escolà, siendo por lo tanto dos collas las que concurrirán á las próximas fiestas” (Diario del Comerció: 1901. BHMT).

Que l’acord existent amb la Colla Nova condicionés el tracte amb la resta de agrupacions queda reflectit per signar un dels seus homes a Tarragona, Isidre Soler Gatell, un primer contracte dos dies abans, el 14 de setembre, que conté el gruix de condicions que tothom va acceptar al final (AHCT).

La Colla Vella va afegir-s’hi després

La contractació de la Colla Vella va trigar una mica més. El regidor tarragoní Baldomer Baró Oliver va informar per carta el 8 de setembre a Joan Ruiz Porta, ja s’ha vist, company seu al Consistori, que veia difícil l’emparaulament de la Colla Vella (l’associació de nou de Ruiz amb la Colla Vella també fa pensar que era la seva preferida), perquè s’excedia amb allò ja negociat amb la Colla Nova si es perseguien els mateixos diners d’un any enrere, 600 pessetes, i l’entrada lliure d’impostos de l’acostumada beguda alcohòlica, perquè era allò amb què s’obsequiava antany a qui s’afegia a la pinya, és a dir, de 2 càrregues de vi i 2 altres d’aiguardent, o sigui, la xifra exorbitant de 486,40 litres de beguda alcohòlica si una càrrega equival a 121,60 llitres: “Amic Ruiz […] te participo que la colla vella en la condicions que citan estipuladas volen 120 duros y la entrada de 2 cargas de vi y 2 de ayguardent” (CDOCA).

El mateix delegat de l’agrupació a Tarragona, Manuel Veciana Llort, va fer saber aquests termes a la Comissió de Festes sense sort el vespre de l’endemà, 9 de setembre: “Luego despues comparece ante la Comision Manuel Veciana Llort, representante en esta ciudad, de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, el cual pide la suma de seiscientas pesetas y la entrada de dos cargas de vino y dos de ayguardiente ó su equivalencia en metálico. Le ha invitado la Comision á que lo haga con las mismas condiciones que la Colla Nova y no conformándose el Veciana, se ha acordado estudiar de nuevo este asunto y dar, oportunamente la respuesta al Veciana” (CDOCA). La premsa de Tarragona ho va comentar de manera imprecisa (Diario de Tarragona: 1901. BHMT. La Opinión: 1901. BHMT).

Manuel Veciana Llort va insistir-hi també sense sortint-se en dues ocasions més dos dies després, l’11 de setembre: “Comparece Veciana, y en vista de que no hace las mismas proposiciones que la Colla Nova, se prescinde de su contrata” (AHCT) […] “Comparece de nuevo Manuel Veciana Llort, representante de la Colla Vella, manifestando que insiste en sus pretensiones, y en consecuencia no siendo estas las mismas de la Colla Nova, se acuerda prescindir de su contrata y extender la correspondiente con el representante de esta última” (CDOCA).

La Colla Vella, però, va transigir dos dies després, el 18 de setembre, se sobreentén, per veure’s l’única formació fora de la festa si no cedia, com també recull l’esborrany de la reunió de la Comissió de Festes d’aquell vespre. Aquí també va entrar en escena una cara nova, és clar, si Manuel Veciana Llort devia resultar una figura desgastada, és a dir, Antoni Pomerol Nogués, nat a Vilaseca, veí de Tarragona i aleshores encara un puntal de la Colla Vella (uns anys més tard també va passar-se a la Colla de l’”Escolà”). De fet, Pomerol va heretar, com era habitual antany, el rol de capdavanter dels Xiquets de Valls a Tarragona arran de casar-se amb Josefina Calbet Cusidó, filla de Pau Calbet Boleda, “Pau de Valls”, qui va exercir aquest paper en anterioritat i morir el 1897 el fill d’aquest darrer, Rafel Calbet Cusidó, qui va exercir-lo a continuació del seu pare: “Se contrata la Colla Vella y firma su representante en esta Antonio Pomerol Nogués” (AHCT). Pomerol, al seu torn, també va traspassar la funció de dirigent, a més de la passió castellera, a la seva descendència (que la manté ben viva encara avui dia).

La premsa de Tarragona també va comentar la notícia i, ai làs!, alhora, que la Colla Vella hi acudia rabiüda, perquè era amb ganes no d’assolir el quatre de vuit sinó el tres de nou, és a dir, un dels avisos extraordinaris de castells de nou entre 1897 i 1903 (perquè ja s’era en el període de la Decadència Castellera), sempre amb la Colla Vella de protagonista i que no consta que s’assolissin (ni tan sols que s’intentessin): “La comisión de festejos contrató ayer [18 de setembre] la colla vella dels xiquets de Valls, con lo que serán tres las que estarán en esta ciudad los días 21, 22 y 23 del corriente” (Diario de Tarragona: 1901. BHMT) […] “Los aficionados á los Xiquets de Valls, están de enhorabuena. / Anoche [18 de setembre] quedó contratada la Colla Vella y como ya se había firmado el contrato con la Colla Nova y la Colla del Escolà, serán tres las Collas dispuestas á hacer un verdadero tour de force, pues la Colla Vella, según tenemos entendido probará el tres de nou” (Diario del Comerció: 1901. BHMT).

L’esborrany de la reunió de la Comissió de Festes el 19 de setembre confirma l’emparaulament de la Colla Vella: “Se firma la contrata con la Colla Vella” (AHCT).

Tres contractes

Tres colles van contractar-se al final i, com s’ha avançat, tres contractes quasi calcats van redactar-se. El tarragoní Isidre Soler Gatell, “Representante en esta Ciudad de la Colla Nova debidamente autorizado por el Cap de Colla Isidro Mateu y Vives (a) Perelló”, va signar el seu el 17 setembre (CDOCA). El vallenc Josep Pairot Secall, “Representante de la Colla del Escola en Valls”, també el 17 de setembre (CDOCA). I Antoni Pomerol Nogués, “debidamente autorizado por el Cap de colla Isidro Tondo Ballart”, dos dies després, el 19 de setembre. Bé, el regidor Francesc Ixart Moragues i Joan Ramon, respectivament, el de la Colla Vella i la Colla Nova a prec, respectivament, de Pomerol i Soler, se sobreentén per no saber llegir i escriure, cosa que delata una vegada més la condició humil dels castellers antany.

Les primeres línies dels tres contractes recorden la desinformació des d’instàncies municipals de l’existència de tres colles a Valls, atès que insisteixen en contractar-se a “las Collas Nova y Vella de los Xiquets de Valls”: “Los abajo firmados, individuos de la Comision de festejos del Excelentísimo Ayuntamiento de Tarragona comisionados para contratar las Collas Nova y Vella de los Xiquets de Valls con motivo de las próximas fiestas de Santa Tecla”.

La resta de línies ja exposen les set “bases ó condiciones” exigides. Primera, la plantada dels primers castells la tarda del 21 de setembre, entre d’altres llocs, davant de les residències d’Autoritats, com era habitual arreu en els primers instants. Aquesta vegada es va avançar la presència un dia, la tradició mana que esdevingui el 22, no el 21, perquè en aquella edició els actes castellers del 24 van traspassar-se al 22; el 24 va reservar-se pel concurs de danses de seguicis que va convocar-se. Segona, la matinal el matí del 22 (no aquell cop el 24 per la raó ja exposada) i 23 de setembre. Tercera, l’exhibició a la plaça de les Cols també no el migdia del 24 sinó del 22. Quarta, els seguicis i l’actuació el migdia a la plaça de la Font habituals del dia 23. Cinquena, la incompareixença de castellers menors de 14 anys. Sisena, la inhibició de l’Ajuntament en el supòsit d’esdevenir accidents. I setena, l’ús de gralles seques: “1º Las collas deberán estar en Tarragona el dia 21 por la tarde, para ir con los Gigantes y cabezudos á recorrer la poblacion, y levantar luego las torres de costumbre frente á los domicilios de las Autoridades. / 2º A las primeras horas de los dias 22 y 23 recorreran las calles de la poblacion, tocando diana ó alborada, y á las 12 levantarán las torres en la Plaza de las Colles. / 3º El dia 23 por la mañana, acompañaran al Ayuntamiento á los Divinos oficios, acompañandole tambien á su regreso á las Casas Consistoriales, donde á las 12, levantaran las torres. / 4º Acompañaran al Ayuntamiento á la procesion de dicho dia 23 y una vez terminada esta, le acompañaran tambien á su regreso á las Casas Consistoriales. / 5º Los encargados de las Collas se comprometen á que en las torres no suban anxanetas menos de 14 años, sometiendose á las responsabilidades á que haya lugar, si contravienen lo legislado. / 6º Se levantando las torres por las calles, ocurre alguna desgracia, no tendrá el Ayuntamiento ninguna responsabilidad. / 7º Las grallas ó dulzainas han de ser precisamente de las antiguas”.

I a continuació, unes altres quatre a partir l’acceptació dels set punts anteriors, és a dir, “las transcritas bases en todas sus partes” per part dels dirigents castellers: “2º A contratar tres grallas antiguas y tres tambores. / 3º A levantar tanto en la Plaza de las Coles como en la de la Constitucion, el castell de cuatro de vuyt, y los tres pilans de set. / 4º El precio que se estipula, y que se entregarà el Ayuntamiento es el de quinientas cincuenta pesetas. / 5º La falta de cumplimiento de este contrato por parte de las collas, sera corregido á juicio de la Comision”.

Bé, una cinquena també va establir-se i que va regular el número de castellers que cada Colla havia de mobilitzar. En el cas de la Colla Nova, “1º A traer, para levantar los castillos un personal compuesto de 46 hombres aptos para dicha clase de espectaculos”, mentre que en la Colla de l’”Escolà” i la Colla Vella, “1º A traer, para levantar los castillos un personal compuesto de la gente necesaria para dicha clase de espectaculos”.

Els comptes de l’organització, amb data del 26 de setembre, constaten el lliurament de les 550 pessetes concertades als màxims responsables de cada formació, respectivament, a “Don Antonio Fábregas [Mialet, “Anton de l’Escolà”] por la Colla del Escola”, “Don Isidro Mateu [Vives, “Perelló”] por la Colla Nova dels Xiquets de Valls” i “Don Isidro Tondo [Ballart, “Isidre de Rabassó”] por la Colla Vella dels Xiquets de Valls” (AHCT).

L’entrega dels diners també apareix en els rebuts habituals. Josep Pairot Secall, Isidre Soler Gatell i Manuel Veciana Llort van signar-los, respectivament, en nom de la Colla de l’”Escolà”, la Colla Nova i la Colla Vella el 25 de setembre (AHCT). Anton Arnau Vidal va signar-ne un altre de 25 pessetes el dia 26 a compte dels seus “viages á Valls y demás gastos organizados con objeto de contratar la Colla nova de Xiquets de Valls” (AHCT).

Xavier Güell

Publicat dins de Sin categoría

Més sobre els castells el 1839 a Barcelona

El 29 d’octubre de 2017 ja es va presentar en aquest blog l’actuació d’uns castellers a Barcelona els dies 21 i 22 de setembre de 1839 per celebrar la fi de l’acord entre el General liberal Joaquin Baldomero Fernández Álvarez Espartero, Duc de la Victòria, i els Generals carlistes Rafael Maroto Yserns, Simón de la Torre Omaza i Antonio Urbiztondo Eguia el 31 d’agost de 1839 a Oñati (Guipúscoa), que és conegut com a Conveni de Bergara, i que va precedir la fi de la Primera Guerra carlina o Guerra dels set anys a primers de 1840. D’aquests castellers aleshores es va dir que tot indicava que es tractava d’uns veïns.

Aquestes línies del Diario de Memorias de Barcelona y Principado del año de 1839, un dels diaris de memòries de Barcelona que el sabater barceloní Mateu Crespí Vallés va escriure entre 1820 i 1849, confirmen la sospita, és a dir, que aleshores van obrar uns castellers locals i, per tant, que es destapa una més de les tantes iniciatives castelleres que s’han succeït al llarg del temps a Barcelona a cura, sobretot, almenys inicialment, d’elements originaris de l’àrea primigènia dels castells i que en conjunt atorguen un rang casteller especial al cap-i-casal de Catalunya. Si bé Barcelona se situa al mapa molt enllà de l’àrea històrica dels castells i, així, no tots els seus habitants han estat avesats als castells al llarg dels temps, les actuacions sí hi han sovintejat bé de la mà de colles locals, com és en aquest cas, o forasteres: “Dia 22 [de setembre] / Fue saludado con salva de Artilleria á las 10 de la mañana las compañias de preferencia de los cinco Batallones y el Escuadron de Lanceros de la M.N. con las respectivas musicas pasaron á las Casas Consistoriales para acompanyar el Excelentísimo Ayuntamiento y Personas convidadas en que la salió la comitiva á las diez y media pasando á delante los Gigantes, enanos, el Leon, los Caballos llamados cotons y una comitiva de paisanos asiendo castillos pasaron por las calles del Call, Fernando 7º, Rambla, Ameba, Cambios nuebos y viejos asta la Plaza de la Constitucion […] Por la tarde varias comparsas de bailes recorrieron las calles” (AHCB).

Xavier Güell

Publicat dins de Sin categoría

Sobre la recuperació de la gralla a Vilafranca del Penedès

Un dels records més vius de la meva etapa de militància política a finals dels anys 1970 rau en la insistència amb què el trostkista de l’època de Vilanova, a qui se’l coneixia pel renom de “Trostki“, va entestar-se en encolomar-me exemplars de Prensa Obrera, la publicació de la seva organització política, la Liga Obrera Comunista, cada dissabte al matí a la Rambla de Vilanova cantonada amb el carrer de Francesc Macià, amb el reclam que hi descobriria el paper revolucionari incontestable de Trostki i que la imposició de les doctrines d’Stalin havien aconseguit silenciar.

Ni em considero un Trostki, ni tampoc que existeixi un Stalin a l’altre costat. Però sí que després de tants d’anys de mutisme crec que haig de puntualitzar diverses qüestions en un mitjà públic per primera –i, espero, per última– vegada arran de la publicació recentment a El 3 de Vuit del treball ‘De la recuperació de la gralla a Vilafranca’.

Primera, que també surto a la fotografia del seguici de Toc de vermut del 31 d’agost de 1981. Qui em vulgui veure em trobarà darrere de tothom, entre la grallera Marga Sala, de la Colla de grallers de la Vila de Gràcia, i el timbaler Guillem Noya, dels Grallers de Vilafranca-Colla de Mar.

Segona, que també hi apareix el timbaler i, sobretot, amic meu Joan Carles Sancho Javier, com jo de Vilanova i la Geltrú i amb qui tants anys vaig tocar; és a l’esquerra (mirant la foto) del graller Pep Fornés, també de la Colla de grallers de la Vila de Gràcia.

Tercera, que l’afirmació “els Grallers de Vilafranca (que eren sis)” referida a la Festa Major de Vilafranca de 1981 conté llacunes importants, perquè tan sols van aplegar-se quatre vilafranquins en realitat (el timbaler Raimon Ruiz i els grallers Ignasi Recasens, Jaume Trius, “Pinzellets”, fill i Eduard Mañé –l’Eduard inicialment no havia d’actuar el 31 d’agost, però a l’hora de la veritat va poder manegar-s’ho per comparèixer a la processó de la tarda, perquè un comandament militar seu (era fent el servei militar, diria a Reus a l’arma d’aviació) va autoritzar-lo per reincorporar-se a la Festa Major). Els dos músics restants eren de Vilanova i la Geltrú (un servidor a la gralla i el ja al·ludit Joan Carles Sancho Javier al timbal). També es pot afegir que aquests sis grallers “vilafranquins”van desglossar-se en dues formacions: una va acompanyar al ball de bastons (la colla dels “pavanes”) i l’altra, al ball de Serrallonga (on un dels capdavanters era Jaume Trius, “Pinzellets”, pare).

Quarta, que coincideixo que la constitució de la colla de Grallers de Vilafranca-Colla de Mar el 1980 (l’Ignasi Recasens va dir-me que li van fer saber just d’emprendre el viatge amb els Castellers de Vilafranca a Mallorca a cavall d’octubre i novembre de 1980) va esdevenir determinant no tan sols en el devenir del món de la gralla a Vilafranca sinó també arreu, perquè, ni que fos en el meu cas de manera anecdòtica, va influir amb què m’aliés amb elements de Vilafranca per salvar els mobles l’estiu de 1981. L’aventura no va anar més enllà perquè l’Ignasi Recasens va considerar (i amb raó) que malgrat congeniar molt amb mi (qui no amb el “Nani”) aleshores encara anava coix en molts aspectes. Joan Carles Sancho Javier i jo teníem assegurats els “bolos” de la processó de Sant Pere de Vilanova i les festes majors de Sant Pere de Sant Pere de Ribes i Sitges i ens feia falta almenys una gralla per poder complir-los, perquè no me’n vaig sortir en el paper de reconvertir-me en segona gralla quan vam fitxar al Julio Martín Millón, primera gralla dels Grallers de Santa Madrona, la tardor de 1980 (els Santa Madrona eren desorganitzats d’ençà d’aleshores i no van tornar-hi quan van donar una segona oportunitat al seu segona gralla d’abans, el Carles Sagarra Mas, a partir de la Festa Major de Vilanova i la Geltrú de 1981). Una mala decisió meva va comportar que perdéssim l’última oportunitat de tocar a la Festa Major de Vilanova el 1981: no vaig acceptar l’oferta de l’Agrupació de Balls Populars de Vilanova i la Geltrú de fer-ho per molts menys diners que la resta de colles, aquestes cridades per la Comissió de Festes Municipal, i quan m’ho vaig repensar, l’endemà, els Grallers de Santa Madrona ja eren contractats pels mateixos diners que tothom. El pas des anys m’ha fet comprendre que soc d’aquells que sovint crien la fama mentre d’altres carden la llana; amb aquests darrers grallers més d’aquest cop.

Cinquena, és cert que l’any 1981 va recuperar-se la festivitat de Corpus com a Diada dels Gegants i que devien tocar-hi els Grallers del Vi Ranci. Però també, que jo també vaig intervenir-hi, almenys fent colla amb l’Ignasi Recasens, perquè el veterà graller i casteller vilafranquí que va orquestrar el món de la gralla a Vilafranca aquells anys va recalcar a l’Ignasi Recasens que si era prou valent per obrar a la Festa Major de Vilafranca sota la fórmula Grallers de Vilafranca, en correspondència, també a la Diada dels Gegants. Recordo que l’actuació va ser per a la causa (per“la patilla”) i que al final del cercavila va obsequiar-se a tots als actors participants amb un cartell (una reproducció d’una de les fotografies més antigues dels gegants de Vilafranca), que a l’hora de la veritat vaig ser l’únic a qui no van lliurar, perquè aleshores sí va entendre’s que no era de la Senyora Vila sinó del “barri de mar” (o almenys aleshores això em va dir amb la seva simpatia habitual un membre d’una prestigiosa i antiga colla de grallers de Vilafranca, company de batalles de qui va suggerir la meva intervenció a la Diada).

Sisena, també és cert que Jordi Tomàs i Fèlix Mestres (i també el timbaler Raimon Ruiz) van acompanyar els gegants de Vilafranca a la Diada dels Gegants de 1984 amb el recuperat sac de gemecs. Això queda palès en una fotografia de Josep Antoni Esteve que va incloure’s a l’exposició El sac de gemecs de Catalunya del 1990 i també al catàleg de la mateixa exposició editat el mateix any. Però diem-ho tot, tan sols durant la interpretació d’una peça (Ton pare balla el drac), és a dir, durant uns instants que van coincidir amb el moment amb què Josep Antoni Esteve va prémer el botó de la seva màquina i va obtenir la fotografia fa uns instants al·ludida, perquè qui va fer sonar el sac de gemecs amb el Jordi Tomàs durant la resta del seguici va ser un servidor (també aquest cop “per la patilla”). A la fotografia se’m pot reconèixer enmig i darrere del Jordi Tomàs i Fèlix Mestres esperant que aquest darrer em retorni l’instrument. Vaig cedir-li el sac de gemecs a precs del Jordi Tomàs, amb el propòsit d’engrescar al Fèlix Mestres perquè li adquirís un instrument (em sembla recordar que n’estava interessat per tocar la gaita gallega durant el servei militar). I l’estratègia devia funcionar, perquè el Jordi Tomàs va proposar-me de constituir una colla amb tres sacs de gemecs l’any següent, el 1985, que dissortadament tan sols va materialitzar a l’hora de la veritat en dues sessions d’assaig (una a Vilafranca i l’altra a Vilanova), en una actuació “per la patilla” a Barcelona (un homenatge al General Moragues, que no va comptar amb la meva participació) i en postular-nos sense sort per a la Festa Major de Vilafranca del mateix 1985, davant dels Administradors un vespre durant la seva reunió al Saló de Plens de l’Ajuntament, per acomboiar les passades dels gegants.

Setena, també em ve ben present la presentació de la recuperació del sac de gemecs en un concert al claustre de la Trinitat el dia 13 d’agost del 1983 i on “el Jordi Tomàs i Xavier Bayer van tocar la manxa borrega, Joan de Déu Reyes, la gralla, Cèsar Rodríguez, el flabiol i Xavier Román, el timbal (a mode de cobla de tres quartans)”. I també d’aleshores, la interminable i infructuosa sessió anterior per tal d’afinar els bordons (justificable perquè s’estava a les beceroles) i que Jordi Tomàs va quedar-se en blanc a l’hora d’interpretar un tema que va dedicar a Eduard Casals, músic barceloní (o gracienc) allí present. D’aleshores també atresoro l’anècdota que la ressenya de l’acte al setmanari Tothom va estar al cas de la meva assistència, perquè va informar de la concurrència d’investigadors vilanovins i, que jo sàpiga a hores d’ara, vaig ser l’únic vilanoví aquell vespre al claustre. És broma, perquè en realitat Tothom va pretendre referir-se al vilanoví Xavier Orriols Sendra, l’altre luthier que aleshores batallava en la recuperació de la manxa borrega i que era esperat a l’acte.

Vuitena, que coincideixo amb què els Grallers de Santa Madrona van acompanyar el ball de bastons de Vilanova aquells anys. Però no és menys cert que d’altres formacions van sovintejar més aquesta tasca aquell temps, la meva formació i, sobretot, qui l’han acaparat al final, les colles de grallers de Sitges.

I novena, em crec la transcendència de la participació dels grallers David Miret, Joan Cuscó i Oriol Codorniu en la Primera Orquestra Europea d’Instruments Tradicionals el 1989 a París en ocasió del bicentenari de la Revolució Francesa. I això no és tot, que ara en soc més que conscient perquè és una d’aquelles tantes vegades que després m’he adonat que no la vaig encertar, atès que vaig declinar de concórrer-hi quan l’occità Guy Bertrand va proposar-m’ho el 25 de gener d’aquell mateix any, durant la baixada de Sant Pau a Sant Pere de Ribes. L’únic que puc al·legar és el drama que sempre m’ha resultat viatjar, dit més clar, em marejo com una sopa, i si no que ho preguntin als meus companys qèe ha ocorregut els darrers quinze anys darrere les nostres anades i tornades a la Festa Major de l’Arboç per la carretera del pantà de Foix.

Dit tot això, també reconec les mancances documentals ineludibles de qualsevol treball d’investigació, malgrat la voluntat premeditada de ser exhaustiu (a mi també se’m passen dades, fins i tot, que tenia anotades en fitxes de paper o a l’ordenador). Però també veig dos altres elements possibles a la palestra en aquesta ocasió.

Primer, la meva condició de néixer i viure al “barri de mar”. Per dir-ho clar, que s’hagi aplicat en aquest cas l’estereotip que adjudica un rang inferior, des de Vilafranca del Penedès, a qui l’atzar ha fet néixer i viure a Vilanova i la Geltrú. Trec a la llum aquesta hipòtesi per ser conscient del meu mal cartell a Vilafranca (també les haig d’haver fet com un campanar si tanta gent coincideix amb el mateix) i, així, de les vegades que s’han rigut de mi, sense anar massa lluny, el simpàtic graller vilafranquí abans al·ludit. Posats a buidar el pap, tampoc no oblido l’intent d’agressió d’un company seu al final de l’actuació de Sant Fèlix de 1991. Aquest darrer, borratxo perdut, va travessar la plaça de Sant Joan per intepelar-me al crit de “A veure si els de Vilanova no direu ara que els Castellers de Vilafranca som els millors! (els Castellers de Vilafranca havien acabar de conjuntar dues aletes en castells de nou), alhora que amb la mà esquerra em va agafar pel coll de la camisa (bé, de la samarreta, perquè rarament duc camisa) i va alçar la dreta a punt per engaltar-me un cop de puny. L’incident no va anar més enllà per l’aparició miraculosa de la seva esposa, perquè va aconseguir d’asserenar-lo i jo vaig acceptar les disculpes de la santa esposa, aleshores i després en tornar-nos a veure a la processó de la tarda. Aquí, per ser just, també haig de dir que amb els anys hem coincidit alguna vegada de tant en tant, i aleshores sempre m’ha tractat de manera del tot distinta.

I segon, que algú encara no hagi paït que fes públic a L’Hora del Garraf /El 3 de Vuit el 29 de maig de 1998 que un treball sobre els Falcons publicat per la Generalitat el 1997 (i repetidament consultat, perquè ha esdevingut de lectura obligada d’aleshores ençà) contingui totes les afirmacions (amb els seus encerts i errors; la patinada més gran meva i, per tant, també seva he procurat de redreçar-la el 2019 al Cinquè volum de l’Enciclopèdia Castellera) i totes les citacions, tant de documents d’obligada lectura per a tothom que tracti aquesta temàtica, com ai làs!, com dels manuals d’història contemporània de Catalunya consultats (i mira que l’oferta ja era àmplia aleshores!), d’un treball inèdit meu de quan vaig cursar l’assignatura Etnologia dels Països Catalans amb la Doctora Josefina Roma de la llicenciatura de Geografia i Història a la Universitat de Barcelona. Una dinàmica, a més, que li he patit per camins distints en ocasions posteriors i que, amb els temps, també he descobert en textos anteriors; alguna pinzellada d’allò meu sobre dels Falcons almenys també he localitzat a El 3 de Vuit el 7 d’agost de 1992 i el 23 d’agost/8 de setembre de 1996 a La Fura.

Bé, he de reconèixer que aquest individu sí va localitzar un text inèdit sobre el Sokol txec en un exemplar de la Revista de Catalunya, que ai làs!, era ben visible darrere el clatell de qui atenia les consultes a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès, quan era assegut al seu taulell, quan aquest era als baixos de la Biblioteca Torras i Bages, és a dir, a l’època en què es va redactar i publicar el treball de la Generalitat el 1997.

Vaig lliurar el meu material inèdit sobre els Falcons a aquest “etnògraf” un 6 d’agost d’un dels anys posteriors a fer el servei militar, a on vaig redactar el meu treball (vaig agafar un tren camí de Madrid el vespre de l’1 de desembre de 1985 i no vaig llicenciar-me fins el 13 de desembre de 1986), o sigui, el 1987, 1988 o 1989, a la plaça de les Casernes de Vilanova, després de proposar-m’ho el migdia de la vigília, diada de la Festa Major de Vilanova, on va actuar de graller, al desaparegut Bar Rossell (pels antics Cal Vallès) mentre se celebrava l’Ofici de Festa Major. Figura que ell també m’havia d’entregar el seu material aquell 6 d’agost a la plaça de les Casernes de Vilanova, cosa que va posposar al 30 d’agost següent a Vilafranca (el 6 d’agost em va manifestar que tenia els seus papers a les beceroles) i que a continuació redactarien plegats un llibre que costejava un mecenes amb qui havia contactat. Res tampoc va complir-se d’aleshores ençà. Aquell 30 d’agost tampoc no em va lliurar res, alhora que em va fer saber que el patrocinador del llibre s’havia fet enrere, però que quedàvem en contacte en el cas d’obrir-se alguna altra porta més endavant. Encara resto a l’espera … i, sobretot, … en contacte …

Visca l’Aderrò (la zona d’esbarjo dels meus a Vilanova) i Sant Magí de la Brufaganya (la pàtria de la majoria dels meus avantpassats, paterns i materns)!

Xavier Güell Cendra

Publicat dins de Sin categoría

José Zorrilla i els Xiquets de Valls

El 3 d’octubre de 2020, el tarragoní Jordi Bertran Luengo va avançar al Diari de Tarragona unes línies que el poeta i dramaturg José Zorrilla Moral, molt conegut pel gran públic per ser l’autor del drama romàntic Don Juan Tenorio, va dedicar als castells arran de conèixer’ls in situ l’estiu de 1868 (J. Bertran Luengo: 2020). Aquests mots pertanyen al segon tom –d’un total de tres– de l’obra Recuerdos del tiempo viejo, un aplec ingent de vivències de Zorrilla. Aquest volum va publicar-se per primera vegada el 1882, a la “Tipografía Gutemberg” de Madrid, i el conjunt de l’obra per lliuraments a mesura que va escriure’s, entre 1880 i 1882, a Los Lunes de El Imparcial, el suplement literari d’El Imparcial de Madrid.

José Zorrilla, a banda, també va subratllar-hi la seva empatia no tan sols entre el gruix d’elements benpensants i benestants catalans amb qui va congeniar sinó amb el conjunt de Catalunya arran d’establir-se a Barcelona d’ençà de rebre el març de 1868 un encàrrec de l’editorial Montaner i Simon, fundada el 1867 a Barcelona per Ramon Montaner Vila i Francesc Simón Font, i esvanir-se-li l’opció de retornar a Mèxic, on havia residit en anterioritat, entre 1855 i 1866, arran de l’afusellament del seu mecenes allí, l’Emperador Maximilià I de Mèxic, el 19 de juny de 1867. Zorrilla, de fet, també va casar-se per segona -i última- vegada el 20 d’agost de 1869 a l’església de Santa Anna de Barcelona amb Juana Pacheco Martín, 32 dos anys més jove que ell; ell en tenia 52, ell, 20.

La notícia del contracte amb l’editorial Montaner i Simon presenta un primer lligam de Zorrilla amb els castells, perquè, ai làs!, a Catalunya va instal·lar-se a casa d’un empresari originari de l’àrea històrica dels castells, el vilafranquí Josep Puig Llagostera, qui li va oferir el seu sostre, tant a Barcelona com a la seva colònia industrial, la colònia Puig d’Esparreguera; fundada el 1846 i la més gran d’Espanya a l’època. I quina casualitat, un altre industrial fill també originari de l’àrea històrica castellera, el reusenc Antoni Sedó Pàmies, va haver de prendre les regnes de la Colònia Puig en morir Puig el 1879 –la instal·lació va denominar-se Colònia Sedó a partir d’aleshores– i, a més, la Colla Vella dels Xiquets de Valls va actuar-hi els dies 8, 9 i 10 de juliol de 1893 en ocasió de la inauguració del conjunt d’equipaments bàsics que li van atorgar la condició de “població”; uns dies, el segon cap de setmana del mes de juliol, que van esdevenir els de la seva Festa Major d’aleshores ençà.

I això no és tot, la majoria dels prohoms catalans que Zorrilla va destacar de la seva estada a Barcelona, també al segon tom de Recuerdos del tiempo viejo, també condueixen al territori casteller per excel·lència, perquè, a banda de l’industrial vilafranquí Josep Puig Llagostera, va recordar-se del polític i escriptor Víctor Balaguer Cirera, barceloní, però que va acabar establint estrets lligams amb Vilanova i la Geltrú, el també polític i escriptor tarragoní Pere Antoni Torres Jordi i l’escriptor barceloní Conrad Roure Bofill, gran amic d’un altre vilafranquí, Eduard Vidal Valenciano, i de Valentí Almirall Llozer, polític barceloní, però admirador dels castells: “me anunció una carta de Barcelona la venida á mi retiro de uno de los sócios de la casa editorial catalana MONTANER Y SIMON. Y vino este último á proponerme la traduccion de los cuatro poemas de Teenyson en su edicion ilustrada por Gustavo Doré: convencile yo de que era mejor hacer una leyenda española con las mismas ilustraciones de los poemas ingleses; y comenzamos aquel tour de force, del cual no podían salir cuatro páginas legibles en medio del tumulto y la inquetud en que debieron escribirse –porque sabido por el excéntrico fabricante Pepe Puig y Llagostera mi trato con los Montaner y Simon, me ofreció hospitalidad en su casa de Barcelona y en su fàbrica de Esparraguerra; con su cuenta y razon, como él decía, para que al poeta castellano no le ofendiera la proteccion del comerciante catalan. Acepté y me estableci en Cataluña. / Los curiosos pormenores de aquel tiempo de vida comun, con su cuenta y razon, con Puig y Llagostera, están en mi Vuelta á la patria. Víctor Balaguer, Pedro A. Torres Ditazza [sic], Roure y los poetas catalanes, me pasearon en triunfo noble y generosamente por la tierra de las sangrientas barras y las rojas barretinas; allí fuí desde entónces aceptado y tenido por hermano, y donde quiera que á oirme me han llamado, me han colmado de obsequios y de aplausos, y me han despedido con un puñado de duros; porque en aquella tierra del trabajo se comprende que nadie debe trabajar sin recompensa. Desde entónces hay hoy he tenido casi siempre mi casa en Barcelona, y allí soy mirado como catalan, aunque no uso barretina” (José Zorrilla: 1882. BDCYL).

Zorrilla al Camp de Tarragona

El fil conductor entre Zorrilla i els castells, però, va sorgir a partir de recórrer a tutti pleni el Camp de Tarragona, com se sap, part del territori primigeni dels castells, pocs mesos després d’instala·lar-se a Barcelona, l’estiu de 1868. Així, la premsa tarragonina del moment palesa que va visitar la capital castellera de l’època, Tarragona, de la mà de Víctor Balaguer Cirera, un dels individus amb més contactes aquell temps arreu de l’Estat darrere les seves grans dots a l’hora de moure’s entre bambalines, i convidat per Marià Rius Montaner, empresari i polític tarragoní i a qui el Rei Amadeu I va concedir el títol de Comte de Rius pocs anys després, el 1871. Rius va obrir-li de bat a bat les portes de la seva vivenda; al carrer Hospital, actual Comte de Rius (Diario de Tarragona: 1868. BHMT). Zorrilla va fer cap a Tarragona el vespre del 25 de juliol de 1868 i no va marxar-ne fins el 27 de juliol. Els dos dies següents, el 28 i 29, va moure’s per Reus i el matí del 30 va prendre un tren camí de Tarragona, que tot sembla indicar no en va baixar fins arribar a Barcelona.

Però Zorrilla no en va tenir prou i va voler esplaiar-se més pel Camp de Tarragona, i així, va plantar-se de nou a Tarragona tan sols dos dies després de marxar-ne, el vespre de l’1 d’agost, amb el tren del vespre provinent de Barcelona, i aleshores no va abandonar-lo fins almenys dos mesos després. La premsa de Tarragona el situa encara en un acte públic el vespre del 27 de setembre al Teatre Principal de Tarragona, a la Rambla Vella, en ocasió de la representació del seu drama Traidor, inconfeso y mártir (Diario de Tarragona: 1868. BHMT). I aquestes altres línies del mateix tom II de Recuerdos del tiempo viejo, ensopegant amb la processó cívica que va organitzar-se també a Tarragona tres dies després per festejar el triomf de la Revolució, també anomenada Revolució de Setembre o la “Gloriosa”, que va dur el destronament i l’exili de la reina Isabel II, i l’inici d’un període anomenat Sexenni Democràtic (1868-1874). L’eufòria pel reeiximent de la “Gloriosa” va expressar-se en manifestacions festives espontànies arreu de l’Estat. La marxa va ocórrer a Tarragona, com a tants llocs, el 30 de setembre, dos dies després de la decisiva batalla d’Alcolea (Còrdova), l’endemà de reeixir l’aixecament a Madrid –la capital de l’Estat– i el dia que Isabel II va abandonar Espanya des de Sant Sebastià: “Trabajando, pues, una tarde en el retiro de aquella masía de Tarragona de que ya he hecho mencion [se suposa, el Mas de Marià Rius Montaner a la partida de la Grassa al terme municipal de Reus], me distrajo el ruido de un carruaje que á su puerta se detenía; era el de Mariano Rius, que me le mandaba con una carta, en la cual me ordenaba abandonar inmediatamente aquella quinta, donde ya no me consideraba seguro. [Els neguits que Marià Rius Montaner va expressar per carta a Zorrilla no eren gratuïts, atesa la seva implicació en el moviment insurreccional; Rius, fins i tot, va resultar escollit Vice-President de la Junta Municipal que va elegir-se aquell mateix 30 de setembre i que va regir el govern municipal d’aleshores ençà] / ¡Cual no sería mi asombro al entrar de vuelta por las calles de Tarraggona, topándome en ella de manos á boca con una procesion cívica que paseaba en un estandarte el retrato de Prim, al son de la Marsellesa y de vivas á la República! / Acababa de estallar y se revirificaba la revolucion del 68” (José Zorrilla: 1882. BDCYL).

Zorrilla també va fer sobreentendre al segon tom de Recuerdos del tiempo viejo que va sojornar tant de temps al final al Camp de Tarragona darrere les valuoses i abundants amistats que va sumar-hi de seguida. Si va viatjar a Barcelona el 30 de juliol i va regressar a Tarragona l’1 d’agost, doncs, devia obeir a la necessitat de resoldre afers ineludibles a Barcelona, sobretot, la provisió dels efectes mundans necessaris per romandre a on havia acabat de descobrir que se l’apreciava tant: “Retirado en una masía de Tarragona perteneciente á la familia del hoy conde de Rius [es repeteix, se suposa, el Mas de Marià Rius Montaner a la partida de la Grassa al terme municipal de Reus], trabajaba yo con afan en la conclusion de mis Ecos de las montañas, que es mi juicio el libro peor que en verso se ha publicado en España en lo del siglo va transcurrido. Ni otra cosa podía ser, escrito en los intervalos breves que de quietud relativa me dejaba la interminabe série de convites, velada, excursiones y extremados obsequios con que los catalanes me honraron por aquel tiempo. En medio de un capítulo, el municipio de Tarragona, la comision de los juegos florales de Reus ó cualesquiera otra delegacion de perentoria fiesta mayor, en país más ó ménos cercano, me encerraba en un coupé de un tren especial, y comenzaba conmigo una semana de bailes, lecturas, festines y serenatas; y los buenos de mis editores Montaner y Simon quedaban en Barcelona con las manos en la cabeza, sin poder dar á los suscritores de mis Ecos de las montañas otra razon de la falta de entregas que la de que el autor estaba en una ó en otra fiesta, en tal ó cual poblacion” (José Zorrilla: 1882. BDCYL).

Zorrilla va adonar-se de les interioritats dels castells

Aquest anar i venir de festa major en festa major, amb l’apoteosi final de les festes tarragonines de Santa Tecla, el súmmum del territori, de manera natural i, alhora, privilegiada, per rodejar-se de tan bons cicerones, és clar, va possibilitar que descobrís un dels números festius per excel·lència del territori, els castells, les “torres de hombres […] de los Xiquets de Valls”, tal com el mateix Zorrilla va escriure també al segon tom de Recuerdos del tiempo viejo. Sense marxar de Tarragona, Zorrilla va gaudir durant aquest temps almenys de l’oportunitat de viure les diades de Sant Roc al Cós del Bou el 16 d’agost, de Sant Magí a la plaça dels Cols el 19 d’agost, de Santa Tecla a la plaça de la Font el 23 de setembre [en aquest escenari d’ençà d’uns pocs anys abans, el 1863, no a la plaça de les Cols, com abans] i la Mare de Déu de la Mercè a la plaça de les Cols el 24 de setembre, que encara acaba avui dia a la plaça de la Font amb els pilars caminants, això darrer, les “luchas de carreras de los Xiquets de Valls” també en paraules del mateix Zorrilla: “Lo más curioso en estas fiestas y certámenes de torres de hombres y luchas de carreras de los Xiquets de Valls, en las cuales me tocaba dar alguna vez el premio á los vencedores, era que aquellas sencillas gentes, que entre [Víctor] Balaguer [Cirera], [Pere Antoni] Torres [Jordi], [Josep] Martí y Folguera [escriptos i poeta reusenc], y mil catalanes á quienes por famosos conocían, veían por vez primera á tan extraño desconocido, se preguntaban unas á otras: / -«¿Qui es aquest tan petit ab tanta perilla que tot hom lo saluda» / No faltaba alguno que respondiera: / -Es En-Surrilla. / Y entónces se sucedían infaliblemente esta pregunta y esta respuesta: / -¿Quim Surrilla? ¿Lo ministre? [Manuel Ruiz Zorrilla] / -¡Cá … no! Aquest es l’home fan savi qu’a fet Don Juan Tenorio” (José Zorrilla: 1882. BDCYL).

La perspicàcia de Zorrilla, millor dit, una prova que la premsa del moment reconegués les seves dots literàries referint-s’hi com “el príncipe de los poetas”, va possibilitar, a més, que les línies anteriors resumissin l’essència dels castells, és a dir, el seu marc i motor d’acció ja des d’antany, en tan sols dos mots “fiestas y certámenes”. Així, dos diccionaris de l’època, el Nuevo Diccionario de la lengua castellana de 1854 (BNE) i el Nuevo diccionario de la lengua castellana de 1872 (BNE), van definir la paraula “fiesta”, com “alegria, diversion. Dia de solemnidad en la Iglesia” i el segon, a més, “Todo regocijo ó espectáculo público, dispuesto para que el público, diespuesto para que el pueblo se recree, ó en celebridad de algo”. I “certámen”, també respectivament, com “duelo, pelea” i “Reto, pugna, liza, desafío, duelo, pelea ó combate entre dos ó mas personas”.

A saber, que Zorrilla va adonar-se primer de la ineludible significació festiva dels castells, entre d’altres raons, perquè la majoria de les diades castelleres esdevenen en festivitats en honor de sants patrons. I segon, que la disputa entre colles rivals és allò que esperona els castells des d’antany, perquè, en contra d’una primera impressió, això les duu a cohesionar-se i dinamitzar-se, és a dir, a incentivar la seva necessitat d’aclarir quina excel·leix, i la resposta resulta fàcil d’escatir, amb els millors o més alts castells.

Castells i diners

I això no és tot, Zorrila també va ser conscient de la recompensa pecuniària dels actors en acció, els castellers; allò que va esdevenir encara més norma d’ençà que el conjunt dels exercicis dels seguicis festius van perdre el paraigua dels gremis dècades abans, aquests darrers van suprimir-se durant la primera meitat del segle XIX, pel nou marc de relacions que va sobrevenir amb la implantació de la revolució industrial i les llibertats d’indústria. L’esfondrament de la fórmula gremial no va comportar la desaparició de les manifestacions de carrer. Però sí, que aquestes es vertebressin d’aleshores ençà al voltant de col·lectius amb afinitats personals i sota el lideratge d’un cap de colla, i que tots plegats, per la seva condició humil, obressin a canvi de remuneracions materials, a banda de satisfer-se necessitats de gaudi o sociabilitat; un esquema que no van començar a dinamitar-se fins els anys 1960. De fet, uns mots ja vistos de Zorrilla també van elogiar la naturalitat i justícia a Catalunya “que nadie debe trabajar sin recompensa”, entre d’altres raons, per experimentar-ho ell mateix en primera persona, a diferència d’altres llocs de l’Estat (José Zorrilla: 1882. BDCYL).

Així, un “Torric”, Josep Antoni Corbella Guinovart o el seu pare, Josep Corbella Llauradó, van rebre “cien duros” de mans municipalsa compte de la participació de “la danza llamada Chiquets de Valls” el 1868 els dies de Santa Tecla (AHCT), pressumiblement, la Colla de la Roser dels Xiquets de Valls si un Josep Corbella també va representar a la Colla Nova de Xiquets de Valls el 1882 a Santa Tecla (AHCT) i Francesc Corbella Guinovart, a la Colla Nova de Valls el 1880 a Santa Tecla (AHCT) i el 1889 a Sant Magí (AHCT).

L’observació de Zorrilla que l’activitat castellera es regia sota la fórmula de “certamenes”, s’hi insisteix, que ve a dir, la competició entre almenys dos contendents, d’altra banda, també condueix a que l’altra colla vallenca aleshores a la palestra, la Colla de la Muxerra, també devia fer cap a Tarragona els dies de Santa Tecla, però a compte d’una iniciativa privada, com se sap d’altres ocasions i arreu del territori, si no fos que aquell cop no hi acudís per guardar dol per la mort recent, el 8 de setembre a la Pobla de Montornès, arran d’una llenya, d’un dels seus components, Joan Mallorquí Bofarull, “l’Hereu de cal Ble”. Fos com fos aleshores, Zorrilla sí va gaudir de les oportunitats de presenciar el procedir simultani de les dues formacions vallenques en d’altres escenaris abans de la diada fatídica a la Pobla de Montornès si ell mateix va reconèixer que el van conduir de festa en festa arreu del territori durant aquells mesos d’agost i setembre.

La notícia d’acomplir-se el duel entre les dues colles vallenques allà on succeís, de tota manera, esdevé aleshores circumstancialment excepcional si les notícies se cenyeixen a una Colla, la Muxerra, a mesura que s’acosta l’inici de la Tercera Guerra Carlina; a Catalunya d’ençà de 1872.

Diners en dansa, de tota manera, Zorrilla va observar-ne, perquè, com ja s’ha llegit, també va escriure que “me tocaba dar alguna vez el premio á los vencedores” i hi afegim, va poder veure-ho o donar-ne’n (a banda d’imitar la generositat dels seus cicerones, Zorrilla tampoc mai va destacar per reprimir-se de gratar-se la butxaca) tant en llocs públics, balcons d’Ajuntaments, per acomboiar-se de prohoms i autoritats, com en privats, sense anar massa lluny, al balcó de la seva residència a Tarragona, la casa de Marià Rius Montaner, perquè va esdevenir una parada habitual dels castellers amb aquesta finalitat a l’època. Així, Rius va hostatjar al Rei Amadeu pocs anys després, el setembre de 1871, i el monarca va recompensar a la Colla de la Muxerra amb “un regalo de mil reales” el vespre d’aquell 8 de setembre (La Crónica de Cataluña: 1871. AHCB) i l’endemà a la tarda va omplir les butxaques de la seva enxaneta, Miquel Serra Miret, “Miquelet de Janillo”, “de monedas de plata” (La Crónica de Cataluña: 1871. AHCB), a banda de deslliurar-lo del servei militar quan entrés en “quinta” (J. Ruiz Porta: 1932. BHMT).

L’estímul dels diners, de fet, va resultar regla fins fa no massa dècades tant des d’instàncies institucionals com privades. Si de l’època és prou conegut que el 26 de juliol de 1859 a Reus en ocasió de les festes en honor de la Mare de Déu de la Misericòrdia va oferir-se “un premio de dos mil reales y una comida á los que logren formar un castillo de diez pisos” (P. Ferrando Romeu: 1996) i en aquell temps també se situa la notícia que la Reina Isabel II va lliurar a Tarragona una unça d’or a una enxaneta si es provava un castell de deu pisos (P. Ferrando Romeu: 1996), de dates més contemporànies són l’anunci de les 1.000 pessetes del vendrellenc Pau Casals Defilló a la colla que sobresortís el 1928 a la Festa Major del Vendrell (La Tarde: 1927. AHCB) o unes altres 1.000, d’un col·lectiu a qui assolís el quatre de vuit a Valls durant les Decennals de 1931 (La Crónica de Valls: 1930. ACAC).

Zorrilla de nou a Tarragona el 1881

José Zorrila va desplaçar-se en d’altres ocasions pel Camp de Tarragona i almenys en una d’elles ens consta que va manifestar de manera pública la seva atracció pels castells. Així, en una visita llampec uns quants anys després, els últims dies de gener de 1881, va llegir la composició “Adios á Tarragona” en una sessió literària el vespre d’aquell 30 de gener al Teatre Principal de Tarragona (Diario de Tarragona: 1881. BHMT, a la Rambla Vella, i la poesia “Recuerdos del tiempo viejo”el vespre de l’endemà, 31 de gener, al Teatre de l’Ateneu de la Classe Obrera, al carrer de l’Abat (Diario de Tarragona: 1881. BHMT).

La poesia “Adios á Tarragona” potser guarda alguna retirada amb la titulada “Tarragona” que va publicar a El Liberal de Madrid una dècada més tard, el 17 de gener de 1892 i que conté aquest fragment dedicat als castells. D’aquí destaca que subratllés el lideratge dels vallencs en els castells i que aquesta composició formi part del seu darrer projecte, l’elogi de les ciutats de qui va sentir afecte profund: “Aquí la alegre VALLS, con sus fornidos / xiquets y sus mujeres corredoras, / y sus montañas de hombres,ejeercicios / de agilidad y fuerza portentosa” (El Liberal: 1892. BNE). Premsa de Tarragona va transcriure-la tres dies després (Diario de Tarragona: 1892. BHMT. La Opinión: 1892.BHMT). I la composició “Recuerdos del tiempo viejo” també devia ser un avanç o una adaptació de les línies sobre Tarragona i que va posar negre sobre blanc, com s’ha vist, l’any següent, el 1882, al tom segon de l’obra amb el mateix nom.

Xavier Güell Cendra

Publicat dins de Sin categoría

Lluís Baget Papiol, enxaneta dels antics Xiquets de Gràcia

L’exemplar de febrer de 1934 de Mai Enrera, Butlletí del Club Excursionista de Gràcia, va fer lloc a l’article ‘Els «Castells» de Valls’ de Lluís Baget que presenta de manera amable diversos trets genèrics i prou coneguts dels castells. L’autor, tant per refermar la veracitat dels seus mots com per enorgullir-se de la seva antiga condició de casteller i, a més, vallenc, va finalitzar l’escrit amb la informació inèdita que d’infant va exercir d’enxaneta a la colla que va formar-se a Gràcia a voltants de 1890, una més de les antigues fornades de Xiquets de Gràcia, a iniciativa de camptarragonins establerts al Pla de Barcelona arran la crisi econòmica i social aleshores al Camp de Tarragona. Aquí també va ratificar el testimoni amb la frescor de la vivència d’una llenya a la Plaça de la Vila de Gràcia, amb ell d’enxaneta, i on ell va anar a parar a la font al peu de la torre que hi ha al centre de la plaça, anomenada Campanar de Gràcia, Torratxa de Gràcia o Torre del Rellotge: “El que aquest treball escriu, vallenc, de petit féu d’enxaneta a Gràcia, on hi havia hagut una colla de castellers (que durà tres o quatre anys, cap allà a l’any 1890) formada per gent del Camp de Tarragona, escampada per la filoxera. Encara recorda com si fós ara, un castell fet davant de la Casa de la Vila que caigué i ell, l’enxaneta, anà a parar a la font del campanar” (Mai Enrera, Butlletí del Club Excursionista de Gràcia: 1934. CDOCA).

La consulta dels Llibres Sagramentals de la Parròquia de la Mare de Déu del Carme de Valls destapen la identitat d’aquest Lluís Baget i la credibilitat irrefutable del seu testimoni si també constaten la seva condició de vallenc, veïnatge a Barcelona i edat d’enxaneta al voltant de 1890. Aquí es llegeix que Lluís Baget Papiol, fill d’Antoni Baget Pons, forner, de la Selva del Camp i veí de Valls, i Antònia Papiol Soler, de Salomó i també veïna de Valls, va néixer a Valls l’11 de desembre de 1881, i va residir més endavant a Barcelona si també és anotat que va casar-se el 14 de febrer de 1909 amb Magdalena Guades Oller a la Parròquia de la Mare de Déu del Carme de Barcelona (al barri del Raval) i el 21 de juny de 1942 amb Cecília Zamora Chaure a la mateixa Parròquia (AHAT).

Els Xiquets de Gràcia de Lluís Baget Papiol, per acabar, han de ser els atropellats per un carro desbocat la tarda de la diada de la Festa Major de Gràcia, el 15 d’agost, de 1888 al carrer Gran de Gràcia, i que encara són documentats a la Festa Major de Gràcia el mateix 1890. Els veïns del carrer de Quevedo de Gràcia van preveure el 17 d’agost de 1890 “Alboradas y por la tarde sortija, carreras de sacos, torres llamadas dels Chiquets de Valls” (El Diluvio: 1890. AHCB).

Xavier Güell

.

Publicat dins de Barcelona, castells, Gràcia

Una crònica inèdita de la Festa Major de l’Arboç de 1928

La colla de Xiquets de Valls a plaça durant el període 1927-1929, per uns, la Colla Vella i per d’altres, una fusió de la Colla Vella i la Colla Nova de l’”Escolà”, va fer cap el 1928 a la Festa Major de l’Arboç; aquell cop els dies 25, 26 i 27 d’agost, dissabte, diumenge i dilluns.

Una correspondència tramesa des de Valls a La Publicitat va parlar-ne: “Contractada per l’Ajuntament de l’Arbós la colla de castellers local [de Valls], ha actuat durant els dies de festa major d’aquest poble. / Abans de la partida havia fet anunciar que aixecaria el tres i quatre de set, el dos de sis i el pilar de cinc carregat i descarregat. / Aquest propòsit fou considerat pels seus rivals de les colles de Tarragona i del Vendrell com una temeritat car sabien que els castellers vallencs només havien quedat amb un dels seus terços a causa de defuncions i malalties. / Ignoraven, encara, que el dia anterior l’únic terç que restava havia estat ferit al costat d’un ull, a la cort de casa seva. / La paraula, tanmateix, havia estat donada, i calia anar a l’Arbós a complir la prometensa o fer riure als rivals. / A Valls no manquen castellers retirats o que només en fan en circumstàncies molt clareres. Entre aquests es trobaren dos terços: n’hi havia prou, car el tercer seria el de sempre, el qual, ferit i tot, amb el cap embenat, s’entossudia a carregar-se els pisos a les espatlles. / Després de l’ofici, tots els castells anunciats foren fets i acabats. Reeixiren com poques vegades. / En lloc de mofes, els rivals anaren a felicitar-los, especialment a «Joanet de Genillo», el coratjós terç del cap embenat. / La colla ara és a Vilafranca, com cada any” (La Publicitat: 1928. AHCB).

Aquest text, doncs, destapa diversa informació d’aquella presència castellera, alguna d’ella desconeguda. Primera, l’assoliment el migdia de Festa Major després de l’Ofici davant de l’Ajuntament: dels dos castells de set bàsics, el tres i quatre de set, i altres construccions en consonància, el dos de sis i el pilar de cinc, és a dir, allò que es va anunciar i el súmmum des de feia dues darreres dècades a les diades de més compromís. La premsa de Valls va publicitar abans de la cita la intenció d’alçar-s’hi “el quatre i el tres de set, el dos de sis i el pilà de cinc” (Acció Comarcal: 1928. HCT. La Crónica de Valls: 1928. ACAC). Segona, la constatació de l’extensió de la rivalitat entre colles de distintes poblacions d’ençà de la fundació dels Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell el 1926, atès l’interés del fer dels vallencs des d’aquestes formacions darreres. Així, castellers de Tarragona i el Vendrell van fer-hi acte de presència i, a més, van haver de rendir-se als vallencs al final. La premsa de Valls també va estar al cas de la felicitació als Xiquets de Valls per part d’integrants dels Nens del Vendrell (Acció Comarcal: 1928. HCT). Tercera, la feblesa, de tota manera, de la colla vallenca, perquè la il·lusió que va suscitar l’any anterior, el 1927, el del seu debut, va rendir-se a l’evidència el 1928 per no imposar-se una dinàmica engrescadora i, en consonància, no abundar-hi els recursos i la joventut. De fet, el pols dels Xiquets de Valls no va dinamitzar-se de debò fins Sant Joan de 1930 amb la represa de la dualitat de colles. Així, els rivals no van esperar-se que reeixís a l’Arboç el 1928 per no disposar de prou personal si havia mort feia poc algú o d’altres es trobaven malalts. Aquí cal recordar la defunció de Joan Perelló Civit unes setmanes abans (La Crónica de Valls: 1928. ACAC) i que la mateixa La Publicitat va aclarir que va haver de repescar a corre-cuita a uns veterans per cobrir el pis de terços. I quarta, que la notícia del paper del terç “Joanet de Genillo”, és a dir, Joan Serra Fábregas, dóna ales a qui sosté que cal parlar de la Colla Vella, no d’una colla fusionada, perquè el seu substrat casteller coincideix amb el de la majoria, per no dir tots, dels castellers identificats d’aquest període a hores d’ara. Joan Serra Fábregas és fill de Joan Serra Miret, “Joan de Genillo”, i net de Joan Baptista Serra Freixes, “Batista de Genillo”, i Fèlix Fábregas Miquel, “Feliet” o “Jaio Fèlix”, tots ells sense discussió castellers de renom de la Colla Vella. Una crònica de Francesc d’Assís Gazo Fargas de 1931 va assenyalar que els terços titulars abans de 1931 eren Jaume Ciutat Cosidó, Albert Parés Güell, “Esbert de Parés”, Joan Serra Fábregas, “Joanet de Genillo”, i el cap de colla Ramon Tondo Dilla, “Gravat de Rabassó”, tots quatre també de trajectòria dilatada en els rengles de la Colla Vella; les seves dates de naixement són, respectivament, el 13 de maig de 1867, l’1 de juny de 1878, el 30 de novembre de 1881 i l’1 d’abril de 1882 (AHAT).

Xavier Güell

Publicat dins de Arboç, castells

Un altre testimoni a favor de la fusió dels Xiquets de Valls el 1927

La identitat de la colla de Xiquets de Valls a plaça entre els estius de 1927 i 1929 és una qüestió en la qual no hi ha unanimitat de parer. N’hi ha que defensen que cal parlar d’una formació fruit de la fusió de les dues colles actuants fins aleshores, la Vella i la Nova de l’“Escolà”, i d’altres, de la Colla Vella. Aquests darrers consideren que la Colla Vella va continuar en actiu i que alguns castellers de la Colla Nova de l’“Escolà” van fer cap a la Colla Vella per no restar de mans plegades davant de l’esvaniment de la seva formació. Qui creu en la fusió, entre d’altres arguments, en canvi, es basen en què la premsa de l’època va coincidir en parlar de l’aplec de la Vella i la Nova de l’“Escolà”.

La notícia de barallar-se l’anada d’aquesta colla de Xiquets de Valls el 1927 a les festes tarragonines de Santa Tecla, colze amb colze amb els novells Xiquets de Tarragona, que al final no es va materialitzar, aporta un nou testimoni a favor de la fusió, perquè el corresponsal vallenc de La Veu de Catalunya va expressar-se en aquest sentit. L’autor també va coincidir en el debut de la nova formació els dies 4 i 5 d’agost a la Festa Major de Vilanova a llaor de la Mare de Déu de les Neus: “VALLS. – Els entusiastes aficionats a les coses típiques de la terra rebran amb satisfacció la nova de què les nostres colles de «Xiquets» (la vella i la nova) que ja no actuaven, ara s’han refós en una i han començat a fer «castells». Sembla que els hagi esperonat la creació de la colla de «Xiquets de Tarragona». / Per la festa major de Santa Tecla, de Tarragona, la colla nova de Valls hi anirà, i l’una i l’altra en competència, alçaran robustes «torres» i arriscats «espadats» a les escoles [escales] i plaça de la Catedral. / La colla nova de «Xiquets de Valls», per la festa major de les Neus, de Vilanova i la Geltrú hi va anar a fer-hi «castells i espadats» que feia 15 anys que no se n’hi havia fet [onze anys en realitat, d’ençà de 1916]”. Varen ésser molt aplaudits” (La Veu de Catalunya: 1927. AHCB).

Xavier Güell

Publicat dins de castells, Tarragona, Valls