La Renaixença Castellera a l’Espluga de Francolí

La Colla de «Cal Biel», l’agrupació que va reunir als afeccionats castellers de l’Espluga de Francolí del tombant dels segles XIX i XX, va actuar per darrera vegada el 1904. L’esvaniment d’aquesta formació també va comportar que l’activitat castellera s’esvanís a la població d’aleshores ençà, en consonància a un procés de davallada dels castells arreu del país conegut avui dia com el període de la Decadència Castellera.

Els castells, de fet, no van tornar a l’Espluga fins que elements de l’entorn de la mateixa Colla de «Cal Biel» van envalentonar-se de nou quasi trenta anys més tard, també en sintonia a un corrent general, ara de revivificació dels castells conegut avui dia com la Renaixença Castellera. Però de manera tímida, perquè tan sols consta a hores d’ara que materialitzessin els seus neguits els anys 1930 i 1931 (aquest darrer any per partida doble).

La hipòtesi de 1929

La primera guspira d’aquest retrobament amb els castells a l’Espluga, però, va esdevenir el 1929. El ressò de la revifalla dels castells ja a d’altres punts del territori, arran de la sortida a la palestra de noves colles a Tarragona i el Vendrell d’ençà del 1926, va dur a què els espluguins no volguessin ser menys i, així, que s’interessessin de nou pels castells. Aquest cop mitjançant la idea de cridar d’una colla forastera els dies de la Festa Major, el 30 de juliol, a llaor de Sant Nin i Sant Non, que tota la documentació consultada fins ara fa entendre que no es va acabar duent a terme a l’hora de la veritat. Unes línies a Las Circunstancias de Reus en donen fé, a més de la vigència de dues altres propostes de lleure, la sardana i el futbol, introduïdes al territori els darrers temps i que van contribuir a la davallada dels castells durant les darreres dècades, per retenir energies, anhels i recursos abans monopolitzats pels castells: «Hay el propósito de contratar dos coblas de sardanas. / También se prepara un partido de fútbol. / Algunos entusiastas de las típicas grallas hacen gestiones para contratar a los «Xiquets de Valls»» (Las Circunstancias: 1929. ACBC).

La continuïtat d’altres manifestacions tradicionals dels dies de la Festa Major també devia suscitar el propòsit de retrobament dels castells. A saber, que també va poder entrar en joc el somni de voler arrodonir el cercle dels exercicis dels seguicis de la Festa Major mitjançant la recuperació dels castells si no hi havia fallat el concurs d’altres manifestacions els darrers anys; aquell cop els Balls de Bastons (el Ball de “Bastonets” en la terminologia local) i Diables, i els grallers locals, la colla dels «Marsals». La documentació municipal palesa la participació a la Festa Major de 1929 dels Ball de Bastons i de Diables, i de la colla de grallers dels «Marsals», atès que el resum de la sessió del 6 d’agost de 1929 de la Comissió Municipal Permanent recull les gratificacions de mans municipals que van rebre els capdavanters d’aquestes formacions festives a compte de la seva participació. Aquestes línies diuen: «Otra de cien pesetas á José Civit Martí como gratificación por ejecución del «baile de bastonets» en la fiesta mayor. / Otra de cien pesetas á Ramon Rosell Casanovas, como gratificación á la comparsa «de demonios» en la fiesta mayor. / Otra de cien pesetas á Juan Torrell Odena [graller de la colla dels «Marsals»] como gratificación por tocar las grallas en la fiesta mayor» (ACCB).

El substrat de la Colla de «Cal Biel» reapareix

Els castells sí no van faltar un any més tard, a la Festa Major de 1930. La il·lusió col·lectiva que va desfermar-se arreu del país a partir de finals de 1929, per la perspectiva de l’inici d’un nou temps, arran la fi de la Dictadura del General Primo de Rivera, un període gris pel conjunt de la població, va traduir-se en una alegria en els programes de Festa Major d’arreu del país el 1930.

L’Espluga de Francolí tampoc no va ser una excepció en aquest apartat i, així, la seva Festa Major va celebrar-se el 1930 amb una generositat i esplendidesa com feia anys no succeïa, context que va propiciar la repressa del número dels castells; es recorda que no se n’alçaven a la població, que se sàpiga a hores d’ara, d’ençà de 1904. Una correspondència local a Aires de la Conca, publicació de la veïna Montblanc, va parlar-ne: «No volem saber si l’actual Ajuntament de la Dictadura o bé volgueren celebrar la caiguda d’aquell, el cert es que enguany la nostra vila ha celebrat una veritable i joiosa Festa Major. Dos envelats amb les corresponents orquestres, Gralles, Xiquets de Valls, Focs artificials, Sardanes, Concerts, Massa coral, Cursa ciclista, Processó lluïdissima, etc., etc.» (Aires de la Conca: 1930. ACCB).

El programa d’actes, però, no va avançar-hi aquesta presència castellera. I els comptes de la Festa Major tampoc no la destapen, i això que acostumen a assenyalar les diversions concertades darrere la tessitura de recollir les despeses, ni que siguin mínimes, que ocasionen -i els castells no són una excepció-. La Hisenda Municipal, així, tan sols recull els diners destinats, en relació a exercicis dels seguicis de festa major, a compte de la participació dels Gegants i els Nanos de Montblanc, el Ball de Bastons local i els grallers els «Marsals». El resum de la sessió del 31 de juliol de 1930 de la Comissió Municipal Permanent diu: «Se da lectura, aprueba y acuerda el pago de las cuentas siguientes […] Otra del depositario del Ayuntamiento importando pesetas por portes de traida y devolución de los gigantes y enanos de Montblanch, jornales y manutencion á los portantes de ellos y sus viajes de ida y vuelta / Otra de 100’00 pts á Ramon Marsal [Giménez, timbaler de la colla local de grallers dels «Marsals»] por tocar las grallas durante la fiesta mayor de este año / Otra de 100’00 pts á Ramón Cervelló por hacer el baile de bastonets en la fiesta mayor de este año» (ACCB). Els manaments de lliuraments corresponents també es conserven i indiquen el mateix (AMEF).

Una correspondència a una publicació barcelonina, El Día Gráfico, aclareix que els castells van tornar perquè elements de l’entorn de l’antiga Colla de «Cal Biel» van decidir plantar-ne per pròpia voluntat i, així se sobreentén, contagiats de l’alegria col·lectiva per la fi de la Dictadura del General Primo de Rivera, de la vitalitat d’altres veïns en d’altres exercicis tradicionals de la Festa Major i de la revivificació dels castells en d’altres punts del territori. Això darrere obeeix a que no devien passar per alt que les colles castelleres fundades feia poc, el 1926, els Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell, s’havien atansat als mítics Xiquets de Valls la tardor de 1929, per ja descarregar el quatre de set, i que els Xiquets de Valls havien reeixit setmanes abans de la Festa Major de l’Espluga del mateix 1930 a la seva Festa Major, el 24 de juny, Sant Joan, amb la recuperació de la dualitat de colles: «Ha transcurrido con animación extraordinaria la fiesta mayor de esta villa, viéndose concurridísimos todos los festejos, tanto cívicos como religiosos. Entre los actos dignos de reseñar figuran el concierto por la Sociedad Coral Espluguina, en la plaza Mayor y en su entoldado de la calle Sortetas. Otro número que no figuraba en programa y que fué un verdadero éxito fueron las torres ejecutadas por los antiguos «Castellers» de Espluga, los cuales, después de largos años de no dar señales de vida, ejecutaron arriesgados ejercicios propios de los célebres «Xiquets de Valls». / La resurrección de esta típica costumbre, así como la aparición de los no menos antiguos «Grallers de Espluga» han constituído notas de sabor local muy celebradas por todos. El «Ball de bastons» ejecutó sus típicas danzas con verdadera maestría» (El Día Gráfico: 1930. AHCB).

El corresponsal d’El Día Gráfico també va restar atent a la força i puixança del futbol aleshores a l’Espluga, ja s’ha dit, una activitat competidora dels castells, i a la tradició local de sojornar a l’entorn del Santuari de la Trinitat l’endemà de la Festa Major: «La afición al fútbol en esta villa, cada día en aumento, se acrecenterá con estas victorias del equipo local [La Unió Esportiva Espluga], al que deseamos continúe sus aciertos para ganar la copa trofeo Pic-Nic, actualmente en competición. / El «Aplec» popular en la plaza del santuario de la Trinidad ha sido un éxito más de nuestra fiesta mayor, constituyendo un hermoso fin de fiestas» (El Día Gráfico: 1930. AHCB).

Castells en honor de la República

L’alegria col·lectiva pel nou rumb del país que s’endevinava amb la fi de la Dictadura de Primo de Rivera va esclatar amb tota intensitat el 14 d’abril de 1931 amb la fi de la Monarquia i la proclamació de la Segona República Espanyola. El programa d’actes que va improvizar-se a l’Espluga l’endemà d’aquesta data, el 15 d’abril, per festejar les efemèrides va donar peu a una altra actuació dels retrobats castellers de «Cal Biel», com d’altres col·lectius de la vila que també van voler sumar-se a la causa. La intervenció d’aquests castellers conté un valor adicional per poder pensar-se que aleshores van obrar a contracorrent si l’antiga Colla de “Cal Biel” és etiquetada de carlina per documentar-s’hi sobretot elements amb aquest ideari, encara que també algun -i també destacat i molt amic dels seus camarades carlins- que va professar la causa republicana. La rauxa per l’inici d’un nou temps, el refredament de l’ideari carlí en els castellers de més edat i la no assumpció d’aquests valors en els més joves devien aplanar la participació dels castellers en aquella jornada.

Així, el Ball de Bastons i els grallers els «Marsals» van protagonitzar-hi una matinal. I els castellers van incorporar-s’hi actuant al migdia davant de la Casa de la Vila. Una altra correspondència a El Día Gráfico també va deixar testimoni de tot plegat: «Espluga de Francolí, 15.- A poco de haberse sabido en esta villa, por Radio Barcelona, la noticia de haberse proclamado la República en la ciudad condal, empezaron las conferencias telefónicas con Tarragona, las que dieron por consecuencia que a las siete de la tarde y en medio de gran entusiasmo, fuera izada en la Casa Consistorial la bandera tricolor, siendo pronunciadas por el alcalde republicano don Ricardo Ferré Climent breves palabras, dando cuenta a la población de haberse proclamado la República española y recomendando gran serenidad y orden a todos. Por la noche una manifestación civil, a cuyo frente llevaban la bandera republicana, recorrió las calles de la villa, entonándose la Marsellesa y Els Segadors, acompañando a la manifestación una banda de música. / Hoy, fiesta nacional, nadie ha trabajado. A las once se ha constituído el nuevo Ayuntamiento republicano siendo de notar que la minoría elegida, integrada por elementos de la Lliga Regionalista, no tomara posesión de sus cargos. Junto a la bandera tricolor ha sido izada la de Cataluña. / De madrugada los típicos «grallers» de esta villa han hecho un pasacalle junto con los no menos típicos «Ball de bastons». A mediodía y ante el nuevo Ayuntamiento, asomado a los balcones de la Casa Consistorial, se han repetido los bonitos juegos del «Ball de bastons» y elevándose majestuosas torres estilo «Xiquets de Valls», por los antiguos «Castellers d’Espluga». A continuación se han bailado sardanas, que eran coreadas por la muchedumbre que llenaba la plaza y calles adyacentes. Por la noche, el coro de la Choral Espluguina ha dado un concierto popular en la plaza Mayor, en obsequio a las nuevas autoridades, solemnizando así el advenimiento de la República. / En resumen, una fiesta cívica, que ha demostrado una vez más el alto espíritu de ciudadanía y cultura a que ha llegada nuestro pueblos» (El Día Gráfico: 1931. AHCB).

La Colla Vella dels Xiquets de Valls

L’eufòria que devia regnar el 1931 entre les files dels castellers espluguins va dur que aquests anhelessin l’assalt de nous reptes a la primera oportunitat possible, la Festa Major del mateix 1931. Això va conduir a què no decidissin obrar a correcuita aquest cop, és a dir, no presentant-se a plaça a remolc de les circumstàncies, com a les dues ocasions anteriors (la Festa Major de 1930 i la celebració del 14 d’abril de 1931), sinó ara sí organitzant-se prèviament i així esdevenir un número previst i principal del programa d’actes. Els espluguins, a més, van mirar d’assegurar-se’n recorrent a una fórmula “màgica” i provada d’antany: l’aliança amb uns col·legues forasters, aquest cop, a més, amb els de més renom, dels Xiquets de Valls, de la Colla Vella dels Xiquets, amb qui s’havien establert lligams excel·lents de camaraderia en els temps pretèrits de la Colla de «Cal Biel» i, així, amb qui amb el seu ajut s’havien assolit tots els castells de set, el pilar de sis i el quatre de vuit.

Uns mots a la premsa de Valls, a Joventut, van avançar-hi la presència castellera durant dos dies, el 30 i 31 de juliol, que per anunciar-se des de la perspectiva de Valls va atribuir-se del costat de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Aquí també va comentar-se el context pretèrit i actual de la plaça de l’Espluga. La resolució de l’acord de contractació a última hora, el vespre de la vigília del primer dia d’actuació, habitual antany, que va ocasionar que la presència castellera no fos anunciada al programa d’actes (La Veu de Catalunya: 1931. AHCB), tampoc no passa per alt; alerta, que se’n parlarà més endavant perquè guarda la seva importància: «Segurament demà [30 de juliol] la colla vella o de Rabassó anirà al poble de l’Espluga de Francolí a fer els castells, s’hi estarà tots dos dies i renovarà a aquella vila sa antiga afició als castells, lo que féu que en temps passats s’hi formés una colla de castellers aficionats que per la Festa Major feien els seus castells, ajudats per les colles vallenques. Ens alegrem que pobles que fa molts anys que s’havia apagat la noble afició, ara hi torni a néixer. Avui [29 de juliol] a la nit s’han de cloure els tractes» (Joventut: 1931. ACAC).

Els espluguins també participen

Uns altres mots a la premsa de Valls, ara a La Crónica de Valls, a banda de també rememorar el substrat casteller de l’Espluga i un desig de revivificació dels castells a la contrada que no va acabar de quallar finalment, van confirmar la presència castellera els dos dies en dansa, el 30 i 31 de juliol, que per parlar-se’n de nou des de l’òptica de Valls va continuar atribuint-se a la Colla Vella dels Xiquets de Valls. La circumstància que s’assolís el dos de sis, el pilar de cinc i el tres de sis, i que la plantilla de castellers vallencs fos reduïda a disset elements, destapa, però, la intervenció també determinant de veïns, colze amb colze amb els vallencs. I és que el tronc d’un tres de sis ja requereix tretze castellers: tres baixos, tres segons, tres terços, dos dosos, un aixecador i una enxaneta. De fet, a La Crónica de Valls també va reconèixer’s la concurrència de tan sols «una part de la colla vella» i que els veïns no es van cenyir a assegurar el coixí de la pinya sinó que també «pujaren en diversos castells aficionats del poble», alguns dels quals joves i d’altres, veterans de la Colla de «Cal Biel», i que fins i tot «un d’aquests homes d’edat» es va atrevir a fer «la figuereta». Entre els disset vallencs, és clar, s’hi devia comptar la canalla, almenys la imprescindible, dos dosos, un aixecador i una enxaneta, castellers molt preuats encara avui dia i de què solien anar coixos les colles d’aficionats pretèrites: «Abans d’ahir [30 de juliol] i ahir [31 de juliol] una part de la colla vella estigué a la Festa Major d’Espluga de Francolí. Els castellers alegraren tot el poble els dos dies i malgrat que solament anaven disset feren el dos de sis, tres de sis i una col·lecció de pilars de cinc, dels quals el més a remarcar és el que feren Collet [Joan Collet Folch, segon] i Llorençó [Llorenç Fabra Vidal o potser el seu fill, Llorenç Fabra Español, terços]. Durant el dia pujaren en diversos castells aficionats del poble i algun vell que recordava quan a l’Espluga hi havia colla de castellers que ajudats pels de Valls feren el castell de vuit. Un d’aquests homes d’edat hi féu la figuereta. Espluguins i castellers quedaren contents de la festa i segurament serà un fet el ressorgiment de l’afició castellera als pobles de la Conca» (La Crónica de Valls: 1931. AHCB).

La premsa de Tarragona, La Cruz, a través d’un corresponsal, també va informar de la presència castellera. La filiació catòlica de la publicació va derivar en què l’autor preferís incidir en reprovar la política d’ocultació de la significació de la Festa Major, en sintonia a l’accent laic que va imposar arreu a partir de la instauració de la Segona República. Aquests mots diuen: “Hem celebrat ja la festa major, amb molt de xibarri i festes de carrer; músiques, xiquets de Valls, ball de bastonets, etc., et. En la parroquial església se celebraren amb la solemnitat acostumada les funcions religioses, encarregant-se de les prèdiques el Rvnd. Josep Maria Domingo, Vicari de Sant Joan de Tarragona. No tinguerem processó pels carrers, que tan solemnialment se celebrava tots els anys, i en que els nostres sants i gloriosos Patrons S. Abdón i Senén eren portats triomfalment pels carrers de la vila, que de molts anys, els reconeix pels seus Protectors. Això ha sigut causa de que les persones catòliques de la nostra població, que gràcies a Déu, son les més, en tinguessin un gran disgust” (La Cruz: 1931. BHMT).

La comptabilitat municipal sí assenyala aquest cop la participació castellera. Aquesta documentació recull la despesa que va generar l’estada dels disset castellers vallencs. Un rebut de 104 pessetes de la Fonda Ibèrica de Joan Castells del carrer de la Font número 7 és «por gastos de Fonda de los ocho Torraires de Valls» (AMEF), o, sigui, 6,5 pessetes per barba i dia. Un altre de 121 pessetes de Pau Basora, per «importe de mantenimiento de parte de los Xiquets de Valls en la fiesta mayor de este año» (AMEF), és a dir, per l’hospedatge dels nou castellers vallencs restants, també per una quantitat propera a les 6,5 pessetes per barba i dia anteriors.

Aquests papers municipals també recullen la gratificació de 100 pessetes al Ball de Bastons local i les despeses d’estada de dos dies de quatre grallers (AMEF). Són 75 pessetes a compte de Ramon Bullo «importe del hospedaje de cuatro gralleros de la fiesta mayor» (AMEF) i 75 pessetes més del mateix «Por dos dias y medio de comer de cuatro «grallés á 7’50 pts. Por dia y persona» (AMEF). Aquests grallers devien ser qui van acomboiar l’actuació castellera i que es devien contractar amb les mateixes condicions que els elements de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, tracte que de seguida es veurà.

Aquests rebuts, a banda de confirmar el número de castellers vallencs mobilitzats, palesa d’altres elements: la implicació de l’Ajuntament aquest cop, la inclusió dels castells en el programa d’actes oficial (per preveure’s una assumpció de despeses a compte de la hisenda municipal) i l’ús de la veu torraires com a sinònim de casteller també antany a l’Espluga de Francolí.

Pocs diners a la faixa

L’absència de més rebuts, juntament amb la notícia dels anteriors, també destapa la remuneració acordada amb els castellers vallencs. Aquests darrers van emparaular-se amb l’assegurança de tenir cobertes les despeses d’estada (que, es recorda, van eixugar-se amb diners municipals i que va substituir la fórmula de trenta anys enrere de repartir-se els castellers en cases amigues) i l’esperança d’acabar obtenint uns guanys amb la recaptació dels llevants i una manguela a propòsit, una fórmula recurrent antany en places humils o que acostumaven a resoldre la papereta dels castells amb els afeccionats locals. En aquests darrers llocs, els castellers forasters eren cridats o s’enrolaven amb la intenció de contribuir a la festa, satisfer el seu ego -eren dels més entusiastes o conformistes-, obtenir alguns rals a canvi o almenys «subsistir» uns dies (en consonància a la seva condició humil). Aquí tampoc no s’oblida que havia estat el tracte habitual ja en el temps de l’antiga Colla de «Cal Biel» i que elements d’aquesta antiga formació també van involucrar-se en la gestació i materialització de l’actuació de 1931.

El no establiment d’una quantitat econòmica prèvia, que hagués assegurat als castellers una remuneració mínima ja d’entrada, també podria explicar que no s’hi desplacés tota la Colla Vella, per dissentir-hi qui va triar restar a casa i només acceptar-ho els més conformistes (diuen que el seu cap, Ramon Tondo Dilla, «Gravat de Rabassó», n’era un, atès que s’aferrava a tots els tractes) o entusiastes, i també, que l’acord definitiu d’emparaulament es dilatés tant. Es recorda que no es va tancar fins el vespre de la vigília del primer dia d’actuació, se suposa, fins que els més entusiastes o conformistes no van donar el seu vist-i-plau a un acord susceptible d’esdevenir volàtil. A saber, a refiar-se del que es podria arreplegar en el llevant de taula o una manguela, malgrat que fos una fórmula tradicional i que, entre d’altres llocs, s’hi insisteix, ja s’havia experimentat a la mateixa Espluga de Francolí en el temps de l’antiga colla de «Cal Biel».

La continuïtat d’aquesta fórmula de contractació a l’Espluga de Francolí també devia torpedinar contractacions futures o, dit d’una altra manera, que no s’hi tornessin a emparaular castells en anys per por de no fer-se prou caixa i, alhora, no implicar-se prou l’administració local; més aviat gens, si l’Ajuntament va perseguir els anys successius traspassar l’organització de la Festa Major a la societat civil, minimitzar les despeses i decantar-se per números a la moda i “moderns” (esportius, és a dir, el futbol i el ciclisme). Falta saber, però, si els castellers espluguins van engrescar-se per si sols més cops en posterioritat a l’any 1931. De moment, però, la documentació consultada no ho ha destapat. Però no es descarta que pogués haver ocorregut, tot i que es considera que més aviat no per la sospita de no interessar-se prou jovent de la vila pels castells i, en definitiva, per resultar les actuacions de 1930 i 1931 els darrers cops de cua del pòsit temps enrere tan potent de la Colla de “Cal Biel“.

Xavier Güell

Els antics Nanos de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú

La primera comparsa coneguda de Capgrossos a Vilanova i la Geltrú són els vuit Nanos (quatre parelles abillades perfectament) de mitjans del segle XIX (més o menys, d’entre 1841 i 1859), els primers coneguts al Penedès i dels pocs al país a l’època, que se sàpiga a hores d’ara, que l’indià Pau Soler Roig, «Sardet» o, a partir d’ara de nou, «Pau dels Nanos», va obsequiar a la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú amb la intenció, ben segur, de remeiar la «pobresa» d’entremesos de la seva Parròquia d’origen davant l’«opulència» de la veïna Parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova, que posseïa dues parelles de Gegants (els Grans i els Gegantons), dues Mulasses (la Vella i la Somera) i un Drac.

Aquestes figures, d’una bellesa extrema i anomenades Nanos (no Nans o Capgrossos), van gaudir de plena majoria d’edat, en sintònia a la tendència introduïda en aquesta família de figures durant la primera meitat del segle XIX, perquè ja no van obrar a remolc d’altres manifestacions dels seguicis (per exemple, uns Gegants), sinò amb l’estatus de comparsa pròpia. Això sí, seguint interactuant amb els espectadors i amb la llicència de també riure-se’n. Aquí també devia sumar-se al joc la intervenció de dos esparriots. I d’una manera tan reeixida, que van esdevenir punt de referència del territori a l’època, el Penedès i el Camp de Tarragona; també per no haver-ne massa més arreu del país. Uns atributs que avui dia encara es reconeixen en els Nanos Vells de Tarragona, i no fortuïtament, si són qui van ocupar el seu tron en l’imaginari col·lectiu un cop van esvanir-se i, per tant, qui també haurien de desvetllar sensacions de com devien ser físicament (mides de les testes i intencionalitat satírica dels personatges).

Nanos

La veu Nanos, i no Nans o Capgrossos, era d’ús universal antany a l’àrea etnogràfica a la qual pertany Vilanova i la Geltrú, el Penedès i el Camp de Tarragona, i que podria correspondre’s per similitud amb la de Nans, genèrica arreu en l’actualitat. Però els Nanos pretèrits que han sobreviscut en aquest territori, s’està pensant sobretot amb els Nanos Vells de Tarragona, on tampoc no s’ha esvanit l’ús habitual de la veu Nanos, no reuneixen ben bé les característiques d’uns Nans. Així, el disseny i volum de les carcasses dels Nanos Vells de Tarragona no presenten del tot a uns personatges amb el cap gran i el cos escurçat, sinó a uns Capgrossos, és a dir, figures amb caps deformes (desmesurats), tot i que ofereixen més l’efecte visual d’un Nan que els models de Capgrossos de fabricació artesanal, però de sèrie, tan presents arreu avui dia, entre d’altres llocs, per exemple, a l’actual comparsa de Nans (sic) de Vilanova i la Geltrú.

La consuetud de l’expressió Nanos en temps pretèrits a Vilanova queda palesa per la seva vigència encara un segle més tard. Una interpel·lació pública al Diario de Villanueva y Geltrú el 1931 per a la restauració de les dues parelles de Gegants locals també havia d’abraçar als «Nanos», que el gasetiller no va saber que no eren de la vila sinó de la veïna població de Sant Pere de Ribes; els quatre Cabeçuts estrenats a la Festa Major de Sant Pere de Sant Pere de Ribes el 1916 i amb una certa continuïtat a la Festa Major de la Mare de Déu de les Neus de Vilanova d’ençà d’aleshores: «Sabem que ha estat acollida de bon gran pels vilanovins la idea de fer una subscripció voluntària per a confeccionar els trajos dels gegants grans i xics de Vilanova, així com també, a ésser possible, arreglar les testes dels nanos, puix és de necessitat un total arranjament. Esperem que amb la bona voluntat dels organitzadors i subscriptors sigui l’esmentada millora» (Diario de Villanueva y Geltrú: 1931. BMVB).

La notícia més antiga, a hores d’ara, d’aquests antics Nanos de la Geltrú apareix en una carta del 16 de gener de 1842 que la vilanovina Maria Francesca Puig Ivern va adreçar al seu germà Oriol, establert a l’illa de Cuba (a Puerto Príncipe, avui dia Camagüey) feia anys. Aquest document fa esment a la participació regular d’ençà d’un temps, per tant, almenys des de l’any anterior, el 1841, de quatre parelles («4 nanos y 4 nanas») de «Nanos» propietat de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú a distintes diades de la població. La circumstància que se subratllés l’excepcionalitat que la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú disposava d’aquest entremès delata que feia poc, almenys de l’any anterior, del 1841. Aquestes diades eren, és clar, a la Geltrú, la processó de Corpus de la Geltrú (la tarda del dijous següent de la capvuitada de la Pasqua Granada) i la Festa Major de la Geltrú (el 15 d’agost, a llaor de la Mare de Déu); i també la Festa Major de la Geltrú en honor a Santa Gertrudis (el 16 de novembre), encara que aquí no es digui. I també, la Festa Major primigènia de Vilanova (el 17 de gener, Sant Antoni Abat) i la Festa Major de la Mare de Déu de les Neus de Vilanova (el 5 d’agost), que aquí tampoc no es va acabar de concretar que ja havia adquirit el rang de Festa Major, ambdues cites a canvi del concurs dels Gegants de la Parròquia de Sant Antoni Abat a la Festa Major de la Geltrú: «Abuy [16 de gener] es la bigilia del nostre Patro S. Antoni y estic pensan que lo any binen lo dia de dit Patro lo pasare en compañía tua, y com yo so tan bona balladora me podras acompañar al ball que en tal dia es mol lloyit, aquest any la festa no pot ser tan lloyida lo motiu de ser al tems mol umit que abuy fa tres dias que plou, los Gegans aquesta tarda no crec que ajen surtit, penso que ya sebras que ala Parroquia de la Geltru tenan una comparsa de 4 nanos y 4 nanas y per las festas majos de las dos Parroquias tenan combingut gegans y nanos de convidarse los uns als altres los quals beuras juns sino renegan antes per Corpus ó per la festa de nostre S[enyor]a de las Neus, per que per Corpus no crec que sigas aquí per quan es á 26 de Maig [un dijous, és clar]» (ACGAF).

La comptabilitat parroquial

Documentació comptable de les entitats responsables de l’organització d’aquestes celebracions aporten un grapat de notícies de la continuïtat d’aquests Nanos, pel fet que aquestes celebracions han fet lloc des d’antany al conjunt d’exercicis de seguicis festius i, alhora, les entitats que les han anat endegant han assumit sovint les despeses derivades de la participació dels exercicis festius. Aquí darrere es fa esment, sobretot, pel que fa al que aquí pertoca per a l’època, a la comptabilitat de l’Obra de les Parròquies de Sant Antoni Abat de Vilanova i Santa Maria de la Geltrú, i de l’Administració de la Mare de Déu de les Neus de Vilanova.

Així, el Quadern de lo tinch satisfet Jo Miquel Safons y Soler com á Obrer de la Parroquia de San Antoni Abad de Vilanova principian en 17 Mars del any 1841 palesa la intervenció ja fefaent d’aquests Nanos el 1842 a la Festa Major de Vilanova a llaor de Sant Antoni Abat. Un apunt del 23 de gener de 1842 recull el cost d’encarregar-se a un professional de tenir a punt les seves robes i vestir als portants, per tant, que l’entremès no era una obra improvisada, per disposar d’un vestuari a la mida i que requeria l’arranjament de qualsevol serrell per tal de dur-s’hi a terme amb tota regla l’escenificació i definició dels personatges triats. La premsa de l’època, com es veurà més endavant, subratllarà el ganxo d’aquestes robes: «Ydem [gener] 23 á Anton Rossell per vestir los Nanos … 19 [rals]» (APSA). Aquesta tasca va complir-la el sastre geltrunenc Anton Rossell Petit, fill d’un altre Anton Rossell sastre i geltrunenc, i de Maria Anna Petit de la Parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova, tal com recullen els Llibres Sagramentals de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú (APGE). El Padró Municipal de Vilanova i la Geltrú de l’any més proper a aquesta data, del 1827, esmenta que Antoni Rossell Petit, aleshores encara solter, vivia al Palmerar, nucli a cavall de la Geltrú i Vilanova, però que s’associa més amb la Geltrú, juntament amb les seves germanes Rosa i Josepa Oriola i la seva mare, aleshores vídua (ACGAF). Anton Rossell Petit va responsabilitzar-se d’aquest comés d’altres vegades, com de seguida es veurà, darrere l’habitud de treballar sovint per a la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú i la seva condició de geltrunenc. La feina dels Nanos, sempre a canvi de la mateixa quantitat, 19 rals.

El quadern Comptes de l’Administració de Ntra. Sra. de las Neus y dels Sants Patrons Just, Vicens y Clara, com a tal que fou Dn. Tomás Ballester en los añs de 1841, 1842, 1843 y 1844, és a dir, unes anotacions comptables de Tomàs Ballester Nin, «Coloma», al capdavant de l’Administració de la Mare de Déu de les Neus, també sempre tan substancioses pels investigadors d’avui dia, palesen la participació dels Nanos també el 1842 a Vilanova, però ara els dies a llaor de la Mare de Déu de les Neus. Es tracta d’un apunt de la celebració de la Festa Major de la Mare de Déu de les Neus de 1844, però que retrocedeix just a dos anys enrere, és a dir, a l’edició de 1842, i que recupera el rol del sastre geltrunenc Anton Rosell Petit. Els diners en dansa són 1 napoleó o sigui, de nou 19 rals: «Pagat – 1844 […] Al Sr. Anton Rossell sastre per haber vestit los Nanos per la festa de las Neus en lo any 1842 que diu no se li pagá un Nap[oleó] … 19 r[als]» (X. Orriols Sendra i F. Roig Galceran: 2019).

Aquests papers de Tomàs Ballester Nin, «Coloma», també situen als Nanos el 1844 a la Festa Major de la Mare de Déu de les Neus. Aquí es llegeix que aleshores també va fer-se confiança a Anton Rosell Petit; a canvi de la mateixa quantitat (19 rals) i, se suposa, sense haver d’esperar-se dos anys per cobrar. I també, a un cap de colla, una figura encara avui dia vigent en el conjunt d’exercicis de seguicis festius, i que, és clar, també havia de resultar de l’entorn de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú, com tots els que alguna cosa devien tenir-hi a veure, és clar, pel fet de ser la Parròquia la propietària dels Nanos. Es tracta de l’«Hilari», que consta que va repetir la seva funció en ocasions posteriors i on en una d’elles es destapa la seva identitat: el corder geltrunenc Manuel Sans Roig, «Hilari» per dir-s’ho el seu pare, Hilari Sans, també corder i de Castelló de la Plana. La mare es deia Maria Roig i era de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú, també com testimonien els Llibres Sagramentals de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú (APGE). El Padró Municipal de Vilanova i la Geltrú de 1827 informa que Manuel Sans Roig, «Hilari», residia al Raval de la Geltrú, el Ravalet com es coneix aquell barri geltrunenc a llevant del carrer de Barcelona (rep aquest nom per ser la part de l’antic camí ral entre Tarragona i Barcelona que passava a tocar de la muralla de la Geltrú), juntament amb la seva esposa Maria, el seu fill Magí i la seva mare Teresa, ja vídua (ACGAF). Manuel Sans Roig, «Hilari», va comandar, almenys així es llegeix aquest cop, una tropa de deu joves, que es van rellevar per donar vida als vuit Nanos. Els dos joves de més també és probable que obressin d’esparriots, com és el cas dels Nanos Vells de Tarragona, els hereus dels Nanos geltrunencs. Dues raons avalen la hipòtesi dels esparriots. La primera, la necessitat d’obrir-se o resguardar el pas d’uns actors amb la mobilitat i visió reduïda (els portants dels caps). I la segona, la recompensa econòmica dels actors d’antany que es traduïa en què aquests es reduïssin als imprescindibles (per no minoritzar-se els guanys individuals): «Al Hilari com encarregat de los Nanos dels deu noys quels portan a mitg duro cada un y un Napoleon al sastre Rossell per vestirlos … 5 d[uros] 19 r[als]» (X. Orriols Sendra i F. Roig Galceran: 2019).

Els comptes de la festa a llaor de la Mare de Déu de les Neus el 1844 encara contenen més suc, perquè també recullen que dos prohoms van lliurar uns diners el juliol de 1844 per afavorir-hi la intervenció dels Nanos (i també la del Ball de Diables): «Per lo que me ha entregat lo Sr. Pau Soler en ajuda del cost del ball dels Diables y dels Nanos … 8 d[uros] 18 r[als] / Per lo mateix fi me ha entregat Dn. Fco. Font … 4 d[uros] 19 r[als]» (X. Orriols Sendra i F. Roig Galceran: 2019).

El primer mecenes ha de ser el comerciant i hisendat Pau Soler Roig, «Sardet», qui també va ser conegut a l’època com «Pau dels Nanos», per haver costejat l’adquisició d’aquests vuit Nanos de la Geltrú, tal com es veurà més endavant. Aquest, és clar, va entregar aquests diners darrere el seu vincle personal amb els Nanos: per assegurar-se la participació a la Festa Major del nucli on aleshores residia de la obra que temps enrere havia patrocinat; casa seva és al carrer dels Caputxins, als actuals números 16-20. I el segon, el comerciant i emprenedor Francesc Font Guasch, qui també va manifestar de manera pública la seva atracció i compromís amb les manifestacions dels seguicis festius. Així, per exemple, va costejar la construcció d’un altre entremès de la població, l’antic Drac de la Parròquia de Sant Antoni Abat, estrenat a la Festa Major de Sant Antoni Abat de 1830, juntament amb l’hisendat i també emprenedor Francesc Vidal Ballester.

Les alegries d’aquests potentats cap a les manifestacions tradicionals, avui diríem, patrimoni de la col·lectivitat, però que aleshores eren ensenya tan sols d’un segment de la població, el poble ras, darrere d’interpretar-les en exclusiva (alguns actors fins i tot eren dels més humils de la societat), s’explica perquè devien recordar-los-hi el seu passat immediat (l’enyorança de diversions d’un període anterior, de quan també havien pertangut a la classe popular), per intuir-hi un valor identitari local o, senzillament, com a instrument per exterioritzar el seu estatus privilegiat si eren qui gaudien de la possibilitat d’assumir en solitari l’assumpció d’aquests dispendis.

La premsa també en parla

La premsa, un altre fons documental de l’època, també aporta notícies de l’activitat dels Nanos. La implantació progressiva de la premsa durant el transcurs del segle XIX també resulta útil a l’hora de constatar la presència d’aquests Nanos, perquè publicacions d’arreu van incloure notícies d’exercicis festius de seguicis de festa major de punts distints d’ençà dels anys 1840, el període aquí a la palestra. D’entrada van editar-se’n a localitats de primer ordre, capitals com Barcelona o Madrid, per disposar de més potencial econòmic, humà o social. La majoria d’aquests primers textos, però, tampoc no s’han de fer volar coloms, no passen d’ésser anotacions «d’agenda», és a dir, transcripcions del programa de Festa Major o ressenyes genèriques, fruit de refregir-se el programa d’actes.

El «Programa de las fiestas con que la villa de Villanueva y Geltrú, con el correspondiente permiso de las Autoridades, se ha propuesto celebrar la de su santo patron el invicto San Antonio Abad, en los dias 16, 17 y 18 de enero de 1845», o sigui, el full editat amb el programa d’actes en ocasió de l’edició de 1845 de la Festa Major a llaor de Sant Antoni Abat i que ens ha arribat avui dia perquè va transcriure’s al Diario de Barcelona, constata l’anunci de la participació dels Nanos, entre el conjunt d’exercicis de seguicis festius previstos: «recorrerán varias calles de la poblacion, á mas de los Gigantes, Enanos, Mulasas (vieja y nueva), Caballets y Dragon, las danzas de San Antonio, Diablos, Santa Margarita, Gitanas, Buen Jesus, Mal Casados, Mojiganga, Damas y Viejos, y por último la de Valencianos, en la que lucirán su maestría varios profesores de entre los mas acreditados del Principado» (Diario de Barcelona: 1845. AHCB).

Més papers parroquials palesen la intervenció dels Nanos el mateix 1845 a la Festa Major a llaor de la Mare de Déu de les Neus. Es tracta d’un apunt del Compte de entrada a la Administració de Nª Srª de las Neus, unida a la Confraria dels Sants Martis Just, Vicens y Clara, de la parroquia de St. Antoni Abat, de esta vila, que presenta lo infrascrit Administrador pertanyen als dos anys de son empleo, o sigui, uns fulls amb comptabilitat de Miquel Safons Soler al capdavant de l’Administració de la Mare de Déu de les Neus de Vilanova. Aquests mots, del 6 d’agost de 1845, que són els comentats anteriorment que destapen la identitat de l’«Hilari», testimonien que Manuel Sans Roig, «Hilari», va obrar de nou en nom dels Nanos: «A Manuel Sans dit lo Hilari, corder, per haber asistit a la festa de Ntra. Sra. ab los Enanos de la Geltrú … 60 r[als]» (X. Orriols Sendra i F. Roig Galceran: 2019).

Si al principi de tot s’ha presentat un document íntim, es recorda, la carta del 16 de gener de 1842 que la vilanovina Maria Francesca Puig Ivern va adreçar al seu germà Oriol, establert a l’illa de Cuba (a Puerto Príncipe, avui dia Camagüey) feia anys, i que conté la notícia més pretèrita a hores d’ara coneguda d’aquests Nanos, un altre que tampoc no va ser concebut per esdevenir públic entra ara en escena. Es tracta d’un dietari, una altra de les fonts documentals habituals de l’època i que també esdevenen valuoses, perquè apleguen impressions de particulars que supleixen molts cops la rigidesa informativa de la premsa d’antany i de la comptabilitat en general.

Aquí es rescaten unes línies del dietari del vilanoví Jaume Carbonell Saavedra que esmenten la compareixença dels Nanos el 1846 a la Festa Major de la Mare de Déu de les Neus, també entre un gruix significatiu d’exercicis de seguicis festius, i que constaten que, a banda de dur l’animació arreu de la població, havien d’acomboiar protocol·làriament les anades i tornades reglades de les autoritats locals a les celebracions religioses de rigor, com és encara norma avui dia a tota Festa Major del territori que no ha oblidat el seu origen. Aquest relat enumera fil per randa ben bé tot allò que va contemplar el programa d’actes, prenent-se per patró, precisament, la transcripció d’aquest darrer a la premsa del moment de Barcelona i Madrid. Aquestes línies, de fet, són encapçalades pel títol inequívoc de «PROGRAMA». El programa d’actes almenys va publicar-se al Diario de Barcelona, La Esperanza, El Católico i Gazeta de Madrid (Diario de Barcelona: 1846. AHCB. La Esperanza: 1846. BNE. El Católico: 1846. BNE. Gazeta de Madrid: 1846).

El testimoni de Jaume Carbonell Saavedra diu: «5 de Agosto.- La Fiesta Mayor este fué muy en grande en celebridad de la bendición del Altar Mayor. / PROGRAMA / Hoy lunes, 3 de Agosto, se empieza la función de medio día con un grande repique de campanas y una estrepitosa atronada que salió del Campanario el que estaba muy bien adornado con muchísimos banderines y bombas de luces de todos colores, en seguida salieron todos los bailes, que eran muchos, luego los gigantes, tarascas, el dragón y los enanos, a las cinco y media dichos bayles se fueron a buscar al Magnífico Ayuntamiento en la casa de la Villa, y fueron acompañados a la Iglesia; y luego se celebró la bendición del Altar Mayor [la benedicció, per la seva finalització, del presbiteri del temple de la Parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova, l’altar major monumental que va subsistir fins l’esclat de la Guerra Civil de 1936-1939], y concluida otra ceremonia, salió la procesión muy asistida del pueblo, con achas, y concluida la procesión, se cantó un solemne Te Deum y concluido volvieron acompañar el Ayuntamiento en la casa de la Villa; a las nueve y media se disparó un árbol de fuego, de lo más hermoso que se ha visto. / Hoy día 4 por la mañana salieron todos los bayles gigantes, recorrieron todas las calles y a las diez acompañaron al Magnífico Ayuntamiento a la Iglesia, que se celebró un solemne oficio en acción de gracias y concluido, fué acompañado a la casa de la Villa otra vez el Ayuntamiento por el mismo órden. Por la tarde se hicieron algunas diversiones como son la cucaña, el cós de las pomas, el dels sacs. / A las siete fué otra vez el Ayuntamiento compañado a la Iglesia, por toda aquella bulliciosa comarca de bayles, para celebrar las completas de nuestra abogada y Patrona de María de las Nieves concluidas las completas y vuelto al Magnífico Ayuntamiento en la casa de la Villa que serían las nueve se disparó un árbol de fuego no menos que el día anterior, advirtiendo que habían muchísimos forasteros, del Vendrell, Villafranca, etc. A las diez se empezaron dos bayles, uno en la sala de bayle, y otro en el Teatro, muy bién guarnecido, se pagaba al primero entrada 4 reales de costumbre, pero el segundo 5 reales. / Hoy cinco de Agosto, miércoles, por la mañana lo mismo que los días anteriores y vuelto que fué el Magnífico Ayuntamiento a la casa de la Villa de regreso del divino oficio que serían las doce y media, salió, todo el balcón, y entonce todos los bayles empezaron a hacer cada uno por su parte las evoluciones y figuras pertinentes, y en particular el que llamaba la atención el de «Valencians», ejecutado por los mayores atletas del campo de Tarragona. / A las cinco salió la procesión de Nuestra Señora de las Nieves acompañada como los días anteriores del Magnífico Ayuntamiento, al entrar a la Iglesia otra procesión se disparó un arbolito de fuego, y luego acmpañado con el mismo ruido el Magnífico Ayuntamiento a la casa de la Villa, finó la fiesta con dos bayles como ayer que fueron uno y otro muy lucidos y concurridos por muchos forasteros que vinieron» (Col·lecció J. Carbonell Masip). Aquestes línies van ser publicades per Jaume Carbonell Rovira, nét de Jaume Carbonell Saavedra, el 1935 a la premsa de Vilanova (La Veu de Vilanova: 1935. BMVB).

Finalment a la Geltrú

Tots els documents presentats fins ara han assenyalat l’actuació recurrent dels Nanos a celebracions del nucli de Vilanova: tant a la Festa Major primigènia de Sant Antoni Abat com a la novella de la Mare de Déu de les Neus. Aquestes figures, però, també van concórrer, ja s’ha avançat, a diades de la Geltrú, és clar, per tractar-se del nucli on pertanyien i, per tant, on s’havia de preveure el seu concurs d’entrada des d’un principi

Així, uns apunts comptables de Josep Parellada Soler, en la seva condició d’Obrer de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú, destapen el seu lloc de consuetud també els dies de Corpus, de la Festa Major a llaor de Santa Maria (el 15 d’agost) i, almenys aquest cop, de la Festa Major de Santa Getrudis (el 16 de novembre). Es tracta dels fulls Comptes de tot lo que ha cobrat y pagat Joseph Parellada durant los tres anys de son empleo de Obrer de la Parroquia de Santa Maria de la Geltrú, so es, desde 8 de Desembre del any 1844, fins á 5 del mateix mes del any 1847 i que testimonien actuacions el 1846 i 1847 (APGE).

Aquí reapareix la implicació del corder geltrunenc Manuel Sans Roig, «Hilari». I, a més, la d’un altre individu també molt vinculat amb la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú. Un fill de Bartomeu Vadell Ferrer, fuster nascut a Canyelles, però aleshores geltrunenc de tots costats per ser veí de la Geltrú, Sagristà de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú i casat amb Marina Soler Miró de la Geltrú. Tres fills de Bartomeu Vadell Ferrer entren en dansa, en funció de la seva data de naixement, encara que ens decantem pel primogènit, també de nom Bartomeu i sastre, o sigui, per heretar el nom i l’ofici del pare: els germans Bartomeu, Joan Baptista i Francesc Vadell Soler, nascuts, respectivament, el 21 de gener de 1827, el 20 d’agost de 1828 i el 25 d’octubre de 1834 a la Geltrú, tal com recullen els Llibres Sagramentals de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú (APGE).

Aquests números de Josep Parellada Soler contemplen en relació al Corpus de 1846: «Ydem [juny] dia 11 al Ylari per la surtida dels Nanos … 40 r[als]» […] «Ydem [juny] de 20 al fill del Bartomeu per la surtida dels Nanos del Cap de Octava … 18 r[als]» (APGE). Sobre la Festa Major a llaor de Santa Maria del mateix any: «Dit dia [16 d’agost] al Ylari per la surtida dels Nanos … 40 r[als]»(APGE). Sobre la celebració de Santa Gertrudis també de 1846: «Novembre 18 al Ylari per la surtida dels Nanos … 40 r[als]»(APGE).

Els números de Josep Parellada Soler també reporten la presència el Corpus de 1847 i, una vegada més, amb el protagonisme del corder geltrunenc Manuel Sans Roig, «Hilari»: «Dit dia [5 de juny] al Ylari per la surida dels Nanos …40 r[als]» (APGE).

El Diario de Villanueva y Geltrú

La prema reporta la presència dels Nanos en anys posteriors. Ara es parteix de la consulta d’una publicació local, l’antic (i autèntic) Diario de Villanueva y Geltrú, una iniciativa en sintonia al potencial econòmic, humà i social de Vilanova ja a l’època, fruit de la repatriació de capitals antillans i l’inici d’un període de pau social, i que va veure la llum l’1 d’agost de 1850 gràcies als anhels de Josep Pers Ricart i Teodor Creus Coromines, dos joves de la vila, però ja bregats en palestres de Barcelona.

El Diario de Villanueva y Geltrú va publicar el programa d’actes de la Festa Major de la Geltrú a llaor de Santa Maria i aquí es llegeix que s’hi va preveure la intervenció dels Nanos, a més d’altres exercicis habituals, en el seu paper, ja comentat, d’animador dels espais públics i d’acomboiament de les autoritats a les celebracions religioses: «Habrá varias danzas populares, vulgo «Balls», enanos y el dragon, los cuales acompañados de agradables músicas recorrerá la misma tarde las calles de la poblacion. Al oscurecer esta alegre comitiva se reunirá en la plaza de la Constitución [la plaça Major, també coneguda com la plaça de Dalt, al nucli de Vilanova, on es trobava aleshores la Casa de la Vila], y precediendo al Magnífico Ayuntamiento que saldrá de las Casas Consistoriales, se dirigirá á la parroquia de Santa Maria de la Geltrú, donde habrá solemnes completas á toda orquesta, concluidas las cuales regresará el magnífico Ayuntamiento á las Casas Consistoriales, precedido también de tan festiva y alegre comitiva». L’endemà al matí es repetia el seguici arran la celebració de l’Ofici de Festa Major i a la tarda succeïa la processó (Diario de Villanueva y Geltrú: 1850. BMVB. El programa també va aparèixer a premsa de Barcelona (Diario de Barcelona: 1850. AHCB).

Unes línies del dietari del vilanoví Jaume Carbonell Saavedra, que més enrere ja s’ha presentat, confirmen la compareixença dels Nanos a la cita, reeixida aquell cop com mai: «15 de Agosto.- La Fiesta Mayor de la Geltrú. Este año la Geltrú ha hecho lo que no había hecho nunca en su vida, digo habían hecho semejante fiesta, todas las funciones como son completas por la vigilia, el divino oficio,y la procesión todo fué presidido por el Magnífico Ayuntamiento, tenían bayles y los enanos, etc.» (Col·lecció J. Carbonell Masip).

Una gasetilla al Diario de Villanueva y Geltrú sobre la tarda de la vigília de la diada de Festa Major també en dona fé: «Ayer [14 d’agost] á las tres de la tarde poco mas ó menos dieron principio las funciones con motivo de la fiesta mayor que celebra la parroquia de la Geltrú, lo que fué anunciada al medio dia por un repique general de campanas y un sin número de truenos disparados desde el campanario de la iglesia. El baile de los «gitanos», el de los «diablos», los «enanos» y el «dragón» recorriendo las principales calles de la villa inauguraban con la algazara consiguiente un dia que por espacio de mucho tiempo no habian visto los geltrunenses» (Diario de Villanueva y Geltrú: 1850. BMVB).

Els papers de la hisenda municipal, un apunt del 2 de novembre de 1850, també: «A D. José Golar [Sirarol, geltrunenc i Regidor de l’Ajuntament de Vilanova] por dos bayles, enanos y dragon [els elements citats o comptats a la crònica del Diario de Villanueva] de la fiesta mayor de la Geltrú el 15 de Agosto de 1850 … 64 [rals]» (ACGAF).

Els Nanos fan figa

El Diario de Villanueva y Geltrú, mitjançant uns mots de Pau Mimó Raventós, mestre i un altre dels promotors de la publicació, va anunciar la desfilada dels Nanos el 1851 a la processó de Corpus, és clar, del nucli de la Geltrú. Aquí també se sobreentén que la comparsa començava a notar el pas del temps, atès que ja no era integrada per vuit sinó tan sols per sis figures: «Nosotros la poseemos bastante crecida, cuyo número es de 4 jigantes, 6 enanos, una tarasca (aunque impropiamente llamada) y un dragon; y aunque este último no sale con mucha frecuencia, esperamos sin embargo que hoy [20 de juny] ocupará su puesto en la procesión, ya que su verdadero objeto es solo para servir de ornato y embellecimiento á esta tan grande y agusta festividad del Santísimo Sacramento» (Diario de Villanueva y Geltrú: 1851. BMVB).

Els Nanos, de fet, no devien estar a punt, atès que el mateix Diario de Villanueva y Geltrú també va informar a continuació de la seva incompareixença a l’hora de la veritat: «Ayer [20 de juny] en ambas parroquias celebróse con la solemnidad acostumbrada la función en honor del Santísimo Sacramento. / Los gigantes y la tarasca salieron ya desde la mañana á recorrer las calles acompañados de la alarmante chirimia con su inseparable tamboril. Notamos que en la Geltrú no hicieron ostentación de los festivos enanos, como es de costumbre en semejante dia» (Diario de Villanueva y Geltrú: 1851. BMVB).

I la malastrugança devia persistir, perquè, s’hi insisteix, els sis Nanos que subsistien també havien d’estar en mal estat si la notícia següent, també al Diario de Villanueva y Geltrú, no apareix fins just quatre anys després, al 1855, en ocasió del Corpus, se suposa, també de la Geltrú, i aleshores van menester de ser refets, sobretot l’al·licient de les seves robes, per poder exhibir-se. La comparació amb l’aspecte també decadent dels Gegants Grans de la Parròquia de Sant Antoni Abat no esdevé gratuïta si aquests també clamaven una reparació íntegra; circumstància que va materialitzar-se el 1857, dotant-los-hi l’aparença moruna que avui dia els caracteritza, gràcies a l’avinentesa d’un llegat de l’indià Josep Vidal Sellarés (X. Güell Cendra: 2011). Aquí també es llegeix una pista, la notícia d’un prohom de nom Pau Soler i difunt el 1855, que encamina la resolució de l’enigma de qui va costejar la construcció dels Nanos, ja s’ha avançat, Pau Soler Roig, «Sardet»: «Enanos.- Tambien de los ocho enanos que poseen en la Geltrú saldrán seis esta tarde [6 de juny de 1855], á fin de iniciar la festividad de Corpus con alguna animación. Sabemos que apesar del mal estado en que se hallaban los trajes de estos personajes, ha habido empeño por parte de algunos geltrunenses en que saliesen, para lo cual ha sido preciso un apreton de bolsillo. Los que tienen á su cargo los enanos deben cuidarlos con esmero, pues con esto honraran la memoria del buen patricio difunto D. Pablo Soler, que fué quien hizo tal regalo á nuestra contigua la Geltrú» (Diario de Villanueva y Geltrú: 1855. BMVB).

El mateix Diario de Villanueva y Geltrú va confirmar la seva sortida en aquella ocasió, Corpus de 1855, es repeteix, se suposa, de la Geltrú: «Salieron ayer [6 de juny] los gigantes y enanos conforme dijimos, difundiéndose su presencia, y el desapacible son de las gaitas, la consiguiente animacion por nuestras calles» (Diario de Villanueva y Geltrú: 1855. BMVB).

La reparació dels Nanos sembla ser que va ser tan sols per sortir del pas atès el comentari següent sobre l’estat de les seves robes i l’anunci d’una altra presència a la Geltrú poc després, a la Festa Major a llaor de la Mare de Déu el mateix 1855: «Parece que nuestra contigua la Geltrú tampoco tendrá su fiesta mayor muy ruidosa [el programa d’actes es reduïa, sobretot, a l’apartat religiós]. Se nos ha dicho que saldran los «Enanos» cuyos vestidos corren parejas con los de nuestros gigantes» (Diario de Villanueva y Geltrú: 1855. BMVB).

I els Nanos devien anar de mal en borràs, atès que la seva següent i darrera senyal de vida, que se sàpiga a hores d’ara, i també a través del Diario de Villanueva y Geltrú, és de tres anys més tard, del 1858, també en ocasió de la Festa Major de la Geltrú a llaor de la Mare de Déu: «Con motivo de la fiesta mayor de la parroquia de Santa Maria de esta villa, á mas de la solemne funcion de iglesia es probable que salgan á lucir sus talles los señores enanos de dicha parroquia» (Diario de Villanueva y Geltrú: 1858. BMVB).

Un escrit molt sucós de Joan Torrents Marquès sobre els usos del Castell de la Geltrú en diferents períodes de temps, un de tants que aquest advocat i antic Alcalde de Vilanova va publicar al Diario de Villanueva y Geltrú sota el pseudònim d’«Aurelio», de fet, fa sobreentendre l’esvaniment dels Nanos si fa no fa pels volts d’aquesta data, el 1858, si hi va afirmar que es van custodiar al Castell de la Geltrú fins el 1859: «y de albergue hasta el de 1859 de los Cabezudos (enanos de la Geltrú) que precedían las procesiones religiosas de las festividades de Corpus y Fiestas Mayores» (Diario de Villanueva y Geltrú: 1915. BMVB).

Pau Soler Roig, «Sardet»

La solidesa del testimoni de Joan Torrents Marquès, «Aurelio», es revela inqüestionable per la rigorositat i veracitat del conjunt dels seus textos i, en el cas que aquí pertoca, per mantenir la línea quan va reprendre el tema dels Nanos. Així, uns mots d’uns anys abans que presenten pinzellades biogràfiques velades del prohom que va regalar-los a la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú, juntament amb la notícia ja vista d’un Pau Soler mort abans del 1855, duen inequívocament a Pau Soler Roig, «Sardet». Aquí també va comentar-se de manera creïble la causa de la fi dels Nanos, atès que documentació de l’època ho corrobora, i una pista, encara per resoldre, sobre la identitat del seu constructor: «Els Nanos de la Junta d’Obra de la parroquial de Santa Maria de la Geltrú, verament artístichs, foren anteriorment costejats per un rich americanos, nascut á can Cego del carrer de Barcelona, y construhits per un artesá conegut per sas mans de plata. / Traquejats y malmesos per la quitxalla d’aqueixa villa, la de Vilafranca y la del poble d’Arbós, als pochs anys de sa exhibició foren olvidats y fins malehits per lo generós donador, en extrém queixós del apodo popular de Lo senyor Pau dels Nanos» (Diario de Villanueva y Geltrú: 1908. BMVB).

Joan Torrents Marquès, «Aurelio», va recordar-se de nou dels Nanos en un text posterior enyoradís de diversions de la seva joventut o del temps immediatament anterior. Aquí sí fa sobreentendre equivocadament la concurrència dels Nanos a la processó de Corpus de la Parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova si va mencionar-los desfilant amb els entremesos d’aquella Parròquia: «la procesión del Corpus precedida de los gigantes, mulasa, nanos y dragón infernal» (Diario de Villanueva y Geltrú: 1919. BMVB).

Els elements que ha de reunir «Lo senyor Pau dels Nanos», doncs, són dir-se Pau Soler, ser geltrunenc, per haver nascut a «can Cego» del carrer de Barcelona, haver marxat a les Amèriques i mort abans del 1855.

Els Llibres Sagramentals de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú confirmen la seva condició de geltrunenc, atès que recullen el bateig de Pau Soler Roig el 29 de setembre de 1793, havent nascut el dia anterior, fill de Pau Soler, negociant de la Parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova, i Josepa Roig, de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú (APGE).

El Padró Municipal de Vilanova i la Geltrú de l’any 1827 condueix a la seva vinculació amb «can Cego» del carrer de Barcelona. Aquí apareix que Josep “Cerdet” o “Sardet” (segons el full dels dos que es llegeixi a on es cita a aquest veí), de 40 anys, viudo, músic i «Sego» (cec) residia en un dels darrers números, el número 49, del carrer «Deballada del Mascaró y Muralla» [els actuals carrers de Mascaró i de la Muralla], és a dir, a l’aleshores perímetre sud del nucli de la Geltrú i a tocar de l’actual extrem sud del carrer de Barcelona (ACGAF).

L’ambivalència dels mots «Sardet» i «Cerdet» antany queda patent en aquest anunci comercial sobre la nova adreça d’un negoci (d’un besavi meu) al carrer dels Caputxins (aleshores del Progrés) davant de «Cal Cerdet»: «Pedro Lleó y Soler participa á sus clientes y al público en general haber trasladado la cochería que tenía establecida en la calle de Santa Madrona, á la calle de Padua, núms. 39, 41 y 43, y para mayor comodidad de sus favorecedores, ha instalado además un despacho para recibir encargos y recados en la calle del Progreso, núm. 11, frente á la casa antigua de ‘Cerdet’» (Diario de Villanueva y Geltrú: 1907. BMVB).

A saber, que Pau Soler Roig, «Sardet», va poder néixer a «can Cego del carrer de Barcelona», si en una casa d’aquella zona va viure un cec, que havia ser coneguda com «can Cego», per la singularitat de residir-hi un cec, i coincidir que el cognom d’aquest darrer era Cerdet o Sardet, ai làs! el renom que van atorgar a Pau Soler Roig, és clar, segons és norma, per ser el de la casa on va néixer o viure (si no fos, a més, que també existís una relació de parentiu, encara per escatir, entre Pau Soler Roig, «Sardet», i Josep Cerdet o Sardet).

Un estudi sobre l’emigració catalana a Puerto Rico confirma que Pau Soler Roig va marxar a Puerto Rico el 1803 per ajudar al seu pare, Pau Soler Planas, que aquí s’assenyala que era fill de Sant Pere de Ribes i que residia a Puerto Rico d’ençà de l’any anterior, el 1802, en la botiga que aquest havia obert a la illa. Pau Soler Roig va regressar a Catalunya per retornar a Puerto Rico el 1816 per atendre la casa de comerç que havia establert a la capital, San Juan. Els seus germans Francesc, Raimunda i Ramon també van traslladar-se a Puerto Rico (E. Cifré de Loubriel: 1975).

Per últim, el Registre Civil de Vilanova i la Geltrú evidencia que Pau Soler Roig va morir el 19 d’agost de 1849, per tant, abans del 1855, a la seva residència del carrer dels Caputxins, ja s’ha dit més enrere, als actuals números 16-20 (ACGAF), que encara avui dia és coneguda com «Cal Sardet».

Causes de la desaparició

Joan Torrents Marquès, «Aurelio», també va afirmar que els Nanos van desaparèixer per malmetre’s arran del seu ús amb el pas del temps i, s’hi afegeix, un manteniment insuficient per falta de cabals. A saber, allò previsible si totes les carcasses de figures festives requereixen reparacions constants, perquè les incidències són elevades darrere la seva fragilitat inherent i el desgast també inexorable dels materials; que en el cas tant de Nanos com de capgrossos s’engrandeix per manipular-los per norma canalla, no sempre destra o atenta (per la seva joventut o inexperiència), i, a més, immiscir-s’hi l’esgotament inevitable per esdevenir les jornades festives sessions maratonianes de sol a sol. Uns esculls materials, en definitiva, que ajuden a entendre la raresa de les comparses de Nanos antany i, per tant, l’excepcionalitat de la geltrunenca, si era fàcil que s’esvanissin tard o d’hora perquè el seu manteniment podia esdevenir (encara avui dia) un pou sense fons, a banda de la forta despesa inicial en el moment de la seva adquisició.

La dinàmica, a més, va accelerar-se si Joan Torrents Marquès, «Aurelio», també va estar al cas que els Nanos geltrunencs van actuar més cops del compte per prestar-se a d’altres poblacions, és clar, per treure’n un rèdit econòmic, darrere el ganxo de ser dels pocs del territori aquell temps (també els primers coneguts al Penedès a hores d’ara) al mateix territori etnogràfic. Hi ha notícia de l’estrena d’uns altres a Igualada el 1851 els dies de la seva Festa Major, el 24 d’agost, a llaor de Sant Bartomeu (La Áncora: 1851. AHCB. El Sol: 1851. AHCB. Diario de Villanueva y Geltrú: 1851. BMVB).

Aquí darrere, a banda d’aquests usos afegits, s’hi devien sumar les trencadisses inevitables durant els transports, més amb els mitjans i els recursos de l’època (acarreigs en carro), i per encarregar-se’n de tot plegat mans estranyes.

Joan Torrents Marquès, «Aurelio», va recollir que els Nanos van fer cap a Vilafranca del Penedès i l’Arboç. Els comptes de l’Administració de Sant Fèlix Màrtir, l’organitzadora de la Festa Major de Vilafranca del Penedès, no ho palesa. Però sí l’adquisició a Vilafranca del Penedès, i per un dineral, també d’uns «Nanos» el 1859. Ai làs! just quan se’ls perd la pista als de la Geltrú (A. Ribas: 1999). L’accessibilitat entre tots els punts del Penedès des d’antany, la voluntat de preponderància de la Festa Major de Vilafranca del Penedès (que es tradueix en un desig de no faltar-hi cap número de ganxo) ja durant els anys d’existència dels Nanos geltrunencs, el potencial tampoc gens modest del món festamajorenc de Vilanova i la Geltrú ja a l’època (malgrat dispersar-se els esforços, sobretot, en tres cites, Sant Antoni Abat, la Mare de Déu de les Neus i la Mare de Déu d’Agost, i en els dies de Carnestoltes, a Vilanova i la Geltrú sempre tan magnificent i aclaparador), i l’excepcionalitat dels Nanos geltrunencs al territori i, per brodar-ho, la seva exquisidesa, que més endavant es comentarà, apuntalen el testimoni de Joan Torrents Marquès, «Aurelio», que els Nanos de la Geltrú van actuar a la Festa Major de Vilafranca del Penedès, és a dir, allò mateix, que sí hi és documentat en el cas de músics. Aquests arguments, en el seu gruix, es repeteixen en el cas de l’Arboç i més si els arbocencs van poder admirar-los per partida doble per emmirallar-se de consuetud en l’encara més propera geogràficament Festa Major de Vilafranca del Penedès.

La plaça forta de Tarragona

La certesa que els Nanos de la Geltrú van fer-se un forat a Tarragona, de tota manera, confirma que van entrar a les agendes dels organitzadors de festes majors de més enllà de Vilanova i la Geltrú. Una correspondència publicada al Diario de Barcelona ressenya que van lluir-hi el 1850 a la celebració de Sant Magí (el 19 d’agost): «A lo que dije á V. hace algunos dias acerca la fiesta de San Magin, debo añadir hoy que el agua de la Brufagaya llegó á las cinco y que fue acompañada hasta la capilla del Santo por dos timbaleros, la comparsa de enanos de Villanueva y demas dansas del país […] El dia del Santo en nada se diferenció del de Sta. Tecla, pues que al medio dia hubo torres en el llamo de la Catedral, por la tarde procesion como pocas se ven tan lucidas. Tres músicas tocando escogidas piezas, dos timbaleros con sus trages nuevos pagados por la Administracion, la empresa de enanos y demas dansas del país, una infinidad de ángeles con los trofeos del martirio del santo, y otros tirando de la carroza en que iba colocada la imágen de S. Magin, hicieron que quedase complacida la numerosa concurrencia, no solo de tarraconenses si que tambien de diez ó doce mil forasteros que ocupaba todas las calles y casas de la carrera» (Diario de Barcelona: 1850. AHCB).

El desconeixement d’altres Nanos a la vora també fa sospesar una altra actuació a Tarragona temps enrere, és a dir, que fossin els que van honorar el trànsit de la Reina Maria Cristina els dies 9, 10 i 11 de març de1844.

D’aleshores el programa d’actes va preveure: «La entrada de S.M. será precedida de las danzas del país, por el orden siguiente: Gigantes, enanos, valencianos, gitanas y mogiganga» (AHCT. El Heraldo: 1844. BNE. Diario de Barcelona: 1844. AHCB. El Imparcial: 1844. AHCB).

I una comunicació que va avançar-ne els preparatius va subratllar l’excepcionalitat del número dels Nanos al territori, s’hi afegeix, el Penedès i el Camp de Tarragona, i, a més, amb el criteri de qualificar-lo de tan reeixit que va equiparar-se al dels castells, el millor per tothom: «Para recibir á la escelsa Madre de nuestra Reina se está hermoseando el palacio Arzobispal cuyas grandiosas piezas quedarán lujosamente adornadas á la par que varias calles de la ciudad por donde transitará la régia comitiva, en las que se levantan magníficos arcos de triunfo. Se ha contratado un brillante árbol de fuego cuyo coste no bajará de 6000 rs. [reales] vn. [vellón], saldrá una comparsa de enanos, cosa enteramente nueva en esta provincia, sin perjuicio de las varias danzas y castillos de costumbre, que tanto admiran los estrangeros y habrá otras mil diversiones en las que tomarán parte las varias clases del pueblo todo» (El Corresponsal: 1844. BNE. Diario Constitucional de Palma: 1844. BNE).

La seva fama en general, de fet, explica que els tarragonins encara es recordessin d’ells el 1862, quan ja eren esvanits, amb la intenció que realcessin la programació de Santa Tecla (el 23 de setembre), la Festa Major de Tarragona. La circumstància que la celebració de Santa Tecla a Tarragona fos la Festa Major per excel·lència del territori, per tant, subratlla la grandesa dels Nanos de la Geltrú per voler-los-hi fer un forat: «excederá en mucho, al del pasado S. Magin […] se habla de dos castillos de fuegos artificiales en gran escala, comparsas, entre ellas la de los chiquets de Valls, los enanos de Barcelona ó de Villanueva y Geltrú, gigantes, grandes funciones de iglesia, procesion» (Diario de Tarragona: 1862. BHMT).

A Tarragona, però, van decidir valer-se per si mateixos a l’hora de la veritat d’aleshores ençà i, per tant, van adquirir quatre parelles de Nanos, que es van estrenar a la mateixa Festa Major de Santa Tecla de 1862; i que van ser substituïdes per unes altres el 1865, els actuals Nanos Vells de Tarragona. Entre d’altres, aquest breu a la premsa de Tarragona dona fe del debut dels de 1862: «Sabemos que se ha dado un solemne no os queremos, á todos los enanos del Principado que se disputaban á porfia la gloria de ostentar sus rechonchos mofletes en las calles de esta ciudad por las próximas fiestas de Santa Tecla, y que se ha resuelto definitivamente crear cuatro parejas de esta família diminuta cuales quedarán listos por todo el dia 18, y saldrán á lucir por primera vez sus habilidades en la víspera del dia de Santa Tecla» (Diario de Tarragona: 1862. BHMT). Uns mots a la premsa de Barcelona concreta que va realitzar-los l’escultor barceloní Vicenç Homs (Diario de Barcelona: 1862. AHCB).

La disponibilitat dels Nanos geltrunencs arreu també sorgeix arran de sol·licitar-los per a les Decennals de Valls de 1861 i, de retruc, el seu prestigi arreu i, per tant, també, l’extrem d’esdevenir punt de referència al territori. Les Decennals són unes celebracions de Valls que honoren la Mare de Déu de la Candela (el 2 de febrer) de manera magnificent els anys acabats en u. Una carta de l’Alcaldia de Valls del 9 de gener de 1861, que l’advocat vallenc Francesc Mallol Clarià va adreçar a l’Alcalde de Vilanova i la Geltrú, ho testimonia. Així com la idea preconcebuda que les figures eren de propietat municipal, per tant, desconeixent-se la seva relació amb la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú: «Con motivo de la festividad que se celebra en esta Villa en el dia de la Purificacion 2 del procsimo Febrero, se ha proyectado entre otros bailes el llamado de los Enanos y teniendo presentido que la Corporacion Municipal de esa que V tan dignamente preside, tiene los trages y bustos de dicho baile acostumbrando facilitarlo mediante cierta retribucion, y deseando la Corporacion Municipal de dicha Villa facilitar todos los medios possibles para mas solemnizar la indicada fiesta, acordo oficiar á para que si está en sus manos se digne dejar con la debida retribucion dichos trages y bustos de los Enanos» (ACGAF).

Els vallencs hi van tornar arran de les Decennals de 1881. Una lletra del 24 de desembre de 1880, que Francesc Flavià Sans, Alcalde accidental de Valls, va dirigir al seu col·lega de Vilanova i la Geltrú, recull: «Este municipio acostumbra celebrar de un modo estraordinario las fiestas de Nuestra Señora de la Candela cada diez años; y correspondiendo verificar las indicadas fiestas en el próximo de 1881, suplico á V. tenga á bien manifestarme, se en caso de que para contribuir á los públicos regocijos, determinase la comision encargada, que pidiesen á esa Alcaldia los enanos que segun noticias posee el Ayuntamiento de su digna presidencia, se les facilitarian y mediante que condiciones» (ACGAF).

Un nou rol

Aquestes anades i vingudes, doncs, van ser fruit de la seva excepcionalitat, per no haver de «patir la competència» d’altres del territori, del Penedès i el Camp de Tarragona. Però també, de l’excel·lència en tots els detalls. I que duen a considerar que fou la comparsa de Nanos de referència a l’època al territori, el Penedès i el Camp de Tarragona, i, a més, en sintonia al tarannà que van expressar d’altres Nans i Capgrossos també aquell temps; d’ençà de la primera meitat del segle XIX (B. Moya Domènech: 1994).

Així, el seu ganxo també va assentar-se en l’encert amb què l’artista va construir les testes, se sobreentén, si Joan Torrents Marquès, «Aurelio», va glossar a aquest darrer atribuint-li unes «mans de plata» com a sinònim de la seva habilitat exquisida. A qui d’ençà d’un treball d’Albert Ferrer Soler, qui també va consultar els mots de Joan Torrents Marquès, «Aurelio», se li ha adjudicat sense més també el renom de «Mans de Plata» (A. Ferrer Soler i A. Anguera Llauradó: 2009). Atesa la coneixença de la realització del Drac de la Parròquia de Sant Antoni Abat no massa anys abans, el 1829, per un barceloní establert a Vilanova, l’esparter Joan Monjo Bartolí (X. Güell Cendra: 2022), es formula aquí l’interrogant si aquest mateix també va realitzar els Nanos.

La disponibilitat d’unes robes no menys excel·lents, tal com també se sobreentén, com s’ha vist, per la habitud dels serveis del sastre Anton Rossell Petit o per les al·lussions reiterades al vestuari a la premsa, ni que sigui per denunciar la seva decrepitud, també hi devia tenir molt a veure.

El nou rol de Nans i Capgrossos a partir de la primera meitat del segle XIX va traduir-se en un estatus que els atorgava entitat pròpia (no subordinada a d’altres entremesos, com fins aleshores) i que va afavorir encara més que no se’ls reprovessin les malifetes, per riure’s d’individus coneguts o arquetipus de personatges de manera pública, és a dir, la inexistència de por a “represàlies” o mala consciència dels actors. L’abast d’aquesta “barra lliure” queda patentitzada, en cas dels Nanos geltrunencs, i lluny fins i tot dels seguicis on van intervenir, en què Pau Soler Roig, “Sardet“, no pogués evitar que se’ls rebategès a desgrat seu com “Pau dels Nanos“, havent-se de conformar en maleïr el dia que va costejar-los, tal com Joan Torrents Marquès, “Aurelio“, també va recollir.

Els Nanos de la Geltrú són dels primers, si no els primers, a qui se’ls pot atribuir aquesta entitat pròpia. Aquí tampoc no passa per alt que això devia venir predeterminat a no coincidir d’entrada amb d’altres entremesos en el seu medi primigeni d’acció, la processó de Corpus de la Parròquia de la Geltrú, senzillament, si la resta de la vila, les dues parelles de Gegants, les dues Mulasses i el Drac, era compromesa de consuetud a la processó de la Parròquia de Vilanova.

En definitiva, uns atributs encara avui dia patrimoni dels Nanos Vells de Tarragona, és clar, si són, en certa manera, els fillols dels Nanos geltrunencs per rellevar-los en rang i consideració al territori.

Xavier Güell

Els primers castells a Vilanova per la Festa Major de les Neus

En un lliurament anterior s’ha exposat que Vilanova i la Geltrú va fer lloc als primers castells amb tots els i uts el 1845 durant Festa Major de Sant Antoni Abat i que aquests van contribuir a significar el desig de festa grossa aquells dies a la població per ocórrer-hi aleshores un acte excepcional, la col·locació i benedicció de la primera pedra de la reforma del presbiteri al temple de la Parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova, l’altar major monumental que va subsistir fins l’esclat de la Guerra Civil de 1936-1939 (X. Güell Cendra: 2022).

Una tessitura semblant va succeir al cap d’un any, el 1846, per plantar-s’hi novament castells, ara els dies a llaor de la Mare de Déu de les Neus, és a dir, els primers a la població en el marc d’aquesta celebració, per també coincidir-hi una altra efemèride singular, la finalització i la també conseqüent benedicció del presbiteri iniciat un any abans.

Aquí darrere s’ha d’afegir que les celebracions a llaor de la Mare de Déu de les Neus a Vilanova van cenyir-se a l’àmbit religiós en el seu inici com a festa votada el 1781, és a dir, quan van començar com una prometença a la divinitat amb la intenció d’aconseguir la seva protecció davant el temor dels veïns de perpetuar-se calamitats; en aquest cas, la persistència de la ruïna de la vinya, motor de l’economia de la vila a l’època. I també, que el festeig de la Mare de Déu de les Neus va sobredimensionar-se en un període curt de temps, fins l’extrem d’adquirir el rang de festa major, la segona de la vila, a tocar de l’equador del segle XIX. En aquest sentit, una lletra del vilanoví Josep Oriol Puig Ivern, del 19 d’agost de 1844, a Francesc Andreu Xiqués, de Canet de Mar i aleshores resident a l’Havana, esdevé el primer document explícit, a hores d’ara conegut, de la potència d’aquest criteri ja aquell temps: «Su Señor hermano D. Jayme y hermana Dolores que vinieron a esta villa [Vilanova] para pasar el dia de Nuestra Señora de las Nieves que es la segunda fiesta mayor» (ACGAF).

La implantació de la celebració de les Neus en l’imaginari col·lectiu, de fet, va anar més enllà si va imposar-se com la Festa Major per excel·lència de la vila a partir de la segona meitat del segle XIX. I de retruc, que la Festa Major primigènia, a llaor de Sant Antoni Abat, el 17 de gener, l’advocació de la petita capella d’època medieval que, en esdevenir parròquia, va acabar atorgant identitat col·lectiva a la vila, acabés reduïda a les celebracions religioses a l’interior del temple parroquial, alguna sessió de ball, la passejada dels entremesos de l’Obra de la Parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova (fins finals del segle XIX) i la cavalcada dels Tres Tombs.

Festa sonada per les Neus

Unes altres cartes del vilanoví Josep Oriol Puig Ivern donen fé dels plans de fer´la grossa a Vilanova en ocasió de la celebració de la Mare de Déu de les Neus el 1846. Així, en una que va adreçar el 22 de gener de 1846 a uns cosins germans seus, el germans Pau i Salvador Coll Puig, establerts a l’illa de Cuba (a Puerto Príncipe, avui dia Camagüey), va comentar: «Hemos pasado la fiesta mayor de San Antonio Abad sin ningun lucimiento en primera que se esta haciendo el altar mayor nuebo y dicen lo estrenarán por la Vírgen de las Nieves que aran fiestas, y la segunda de no haber habido ahora fiestas es que la gente de esta poblacion no esta de buen humor por cuanto algunas personas no quieren pagar por el reparto se hizo de 9000 Duros por la Quinta, y a mas por la contribucion tan crecida que debe esta año principiarse a pagar con el sistema tributario» (ACGAF).

Josep Oriol Puig Ivern va parlar-ne de nou, ara amb Jaume Andreu Xiqués, ja s’ha dit, de Canet de Mar, el 9 de juliol de 1846. Aquí també es destapa la transcendència ja esmentada del conreu de la vinya a la vila, és a dir, allò que va suscitar el festeig de la Mare de Déu de les Neus a Vilanova d’ençà de 1781: «Amigo mío los calores se dejan sentir que es un gusto y con los soles tan fuerte que esta haciendo todos los dias sera motibo que a fines del presente mes ya uno podrá ir por las viñas y comer algunos granos de ubas y si Usted determina honrarme por la Virgen de las Nieves que dicen las fiestas seran magnificas y que las principiaran el dia 3 que será la bendicion del nuebo altar que si Usted como creo lee los diarios de Barcelona pienso que en la semana entrante saldra el programa y no tiene Usted mas que determinarse pues que de esta Casa puede Usted disponer como si fuera suya y que podamos despues de las fiestas ir a la viña y con seguridad que habra racimos bien maduros» (ACGAF).

Josep Oriol Puig Ivern va insistir-hi amb els seus cosins germans, els germans Pau i Salvador Coll Puig de Puerto Príncipe, el 20 d’agost de 1846. Aquí va fer-ho enviant-los-hi el full amb el programa d’actes que, segons s’ha llegit en el paràgraf anterior, havia d’aparèixer publicat almenys a la premsa de Barcelona: «Incluyo un programa de las fiestas se celebraron en los dias 3, 4 y 5 con motibo de la bendicion del nuebo altar y fiesta de las Niebes» (ACGAF).

El programa d’actes

I diverses capçaleres d’arreu, entre d’altres, el Diario de Barcelona, també van publicitar el full amb els actes de la festa. Aquí cal dir que la implantació progressiva de la premsa durant el transcurs del segle XIX va traduir-se en la inclusió de notícies de festes majors d’arreu, i amb elles, d’exercicis de seguicis festius, d’ençà dels anys 1840. Les primeres publicacions són de localitats de primer ordre, capitals com Barcelona o Madrid, per disposar de més potencial econòmic, humà o social. La majoria d’aquests primers textos festius, però, tampoc no s’han de fer volar coloms, no passen d’ésser anotacions «d’agenda», és a dir, transcripcions de programes de Festa Major o ressenyes genèriques, fruit de refregits de programes.

Aquestes línies, entre d’altres capçaleres, del Diario de Barcelona, que duen per títol «Anuncio de las fiestas estraordinarias que tendrán lugar en la villa de Villanueva y Geltrú en los dias 3, 4 y 5 de agosto del corriente año 1846, para solemnizar la bendicion y dedicacion del nuevo y suntuoso altar mayor de la iglesia parroquial de San Anton Abad, cuya primera piedra se colocó el dia 18 de enero de 1841 [hauria de dir 1845] y en obsequio de la santísima Virgen de las Nieves», van preveure el següent: «Dia 3. A las doce de este, dia principarán los festejos con un repique general de campanas y una prolongada tronada artificial. Por la tarde se bendecirá el nuevo altar, despues de cuyo acto se llevará al Santísimo Sacramento en procesion por las principales calles, esperándose que asistirá a ella un lucido concurso, á mas de las danzas y gigantes que la precederán. Entrada la procesion en la iglesia se colocará el Santísimo en el nuevo sagrario y nueva custodia, y se cantará un solemne Te-Deum á toda orquesta. Por la noche se volará un ostentoso árbol de fuegos artificiales, en el que se verá representada la perspectiva del nuevo altar y aparecerá la imágen de San Antón. / Dia 4. A las diez se celebrará solemne oficio en obsequio del titular S. Anton con una escogida orquesta, y dirá el sermon análogo á la festividad deldia el acreditado orador Dr. D. Francisco María Pedrerol, catedrático que fue de teologia en la universidad de Cervera. A medio dia se anunciará con otro repique de campanas y otra tronada estrepitosa la fiesta de la santísima Vírgen de las Nieves, cuyas completas se cantarán por la tarde. Por la noche se volará otro árbol de fuego, que representará el ataque de un castillo por dos navíos, y se darán dos bailes públicos, el uno en el salon de baile, y otro en la casa teatro, en la cual se ha construido un costoso tablado. / Dia 5. En este dia se cantará otro solemne oficio á la Virgen de las Nieves, cuyas glorias panegirizará el mismo precitado orador. Por la tarde se hará la acostumbrada procesion, á la cual asistirán varias niñas representando alegorías de la escritura sagrada, y al entrar la imágen de la vírgen en la iglesia se volará otro árbol de fuego. Por la noche se darán otros dos bailes en los mismos locales que el dia anterior. / La iglesia y la torre estarán adornadas con la mayor profusion, esplendidez y buen gusto. Una infinidad de danzas, entre las que sobresaldrá la de valencianos, ejecutada por los mas diestros y acreditados atletas del campo de Tarragona recorrerán de continuo las calles, acompañarán al magnífico ayuntamiento que asistirá en cuerpo á las funciones religiosas y precederán las procesiones» (Diario de Barcelona: 1846. AHCB. La Esperanza: 1846. BNE. El Católico: 1846. BNE. Gazeta de Madrid: 1846).

Aquest conjunt d’actes s’adiu al patró de festa major vigent aleshores al Penedès històric (on se situa Vilanova) i gran part del Camp de Tarragona, a banda de zones adjacents, com l’Anoia, territoris de la Catalunya Nova que comparteixen aquest i d’altres valors etnogràfics o culturals. Aquí no falla el protagonisme de tres números profans. Primer, els elements dels seguicis, un referent en l’imaginari dels veïns, atès que els abastaven en sessions maratonianes (de sol a sol) i gratuïtes (si no és que es veien obligades a recompensar-les durant els instants de llevant de taula o mangueles) arreu de la població durant els dies de gresca. Segon, els castells de foc o mostres de pirotècnia, que també resultaven de consum popular per ocórrer també en escenaris públics. I tercer, les sessions de ball, també obertes al gran públic i que el seu calaix constituïa una font per tal costejar tota la festa.

Primers castells per les Neus

En relació al capítol dels elements dels seguicis festius, en aquesta ocasió a Vilanova va enriquir-se amb l’emparaulament altre cop d’una colla vallenca, és a dir, la primera notícia fefaent, que se sàpiga avui dia, de castells a Vilanova els dies a llaor de la Mare de Déu de les Neus. Dit d’una altra, allò mateix d’un any enrere, es recorda, el 1845, per Sant Antoni, arran de l’inici de les obres del presbiteri del Temple de la Parròquia de Vilanova, i que esdevé la primera notícia fefaent coneguda de castells en el conjunt del calendari de Vilanova. El programa d’actes, s’hi insisteix, va anunciar-hi el concurs d’«Una infinidad de danzas, entre las que sobresaldrá la de valencianos, ejecutada por los mas diestros y acreditados atletas del campo de Tarragona» (Diario de Barcelona: 1846. AHCB. La Esperanza: 1846. BNE. El Católico: 1846. BNE. Gazeta de Madrid: 1846). La presència castellera es revela darrere la fórmula de l’època «Ball de Valencians», aquí «danzas […] de Valencianos». I la d’almenys una colla vallenca, que de seguida van conèixer’s com de «Xiquets de Valls», pel comentari que era composada «por los mas diestros y acreditados atletas del campo de Tarragona», atributs aleshores patrimoni de les colles vallenques. Ja s’ha exposat en un lliurament anterior, que les colles vallenques van reunir aquell temps també als castellers de més renom i professionals de més enllà de casa seva i, darrere d’això, que van obtenir finalment un lloc preferent a festes majors d’arreu d’ençà dels anys 1840 (X. Güell Cendra: 2022).

Unes línies exclusives del Diario de Barcelona, fruit, segons s’endevina, d’una comunicació escrita (o oral), van comentar de manera somera el desenvolupament del programa d’actes, en sintonia, ja s’ha dit, a allò habitual a la premsa d’antany. La menció en singular del paper dels castellers (s’hi llegeix, «el de valencianos»), també allò que es llegeix al programa d’actes i que coincideix amb la tònica de l’època a Vilanova (o d’allò que se sap), sí fa pensar en la compareixença d’una sola colla: «Segun se nos ha referido, en los dias 4, 5 y 6 de los corrientes se ha celebrado en Villanueva con no acostumbrada magnificencia, la fiesta de Ntra. Sra. de las Nieves, siendo numerosísima, y cual nunca se habia visto igual, la concurrencia de forasteros. El nuevo altar mayor de la iglesia parroquial dedicado á Sant Anton Abad, obra suntuosa y de mucho coste, fue bendecido con la mayor solemnidad, y se celebraron en dicha iglesia con mucho lujo y esplendidez las funciones religiosas, que indicaba el programa. Los fuegos artificiales fueron muy aplaudidos, especialmente unos que presentaron con vivos colores la perspectiva del referido altar, y no obstante lo escesivo del calor los bailes que se dieron en la casa teatro y en el salon destinado al efecto estuvieron brillantísimos y muy animados. Llamaron muy particularmente la atencion las procesiones que se verificaron en los dias primeros y último, siendo notable la riqueza y propiedad con que se presenaron muchas niñas de corta edad, figurando personages de la sagrada escritura, ó representando varios pasos alegóricos, sacados de la misma. Durante la fiesta todas las calles de la villa han ofrecido un animado cuadro de la mas viva alegría, siendo recorridas de continuo por los gigantes y los bailes y otras comparsas del gusto del país, distinguiéndose entre ellos el de valencianos, el de los diablos y de la mogiganga» (Diario de Barcelona: 1846. AHCB).

Una altra descripció vague de la gresca aquells dies a Vilanova, però que almenys també destapa la concurrència d’una colla castellera vallenca, apareix en el dietari del vilanoví Jaume Carbonell Saavedra, que atresoren encara els seus descendents. Aquestes línies esdevenen una enumeració fil per randa de tot allò que va contemplar el programa d’actes, prenent-se per patró, precisament, la transcripció d’aquest darrer. De fet, aquests mots són encapçalats pel títol inequívoc de «PROGRAMA»: «5 de Agosto.- La Fiesta Mayor este fué muy en grande en celebridad de la bendición del Altar Mayor. / PROGRAMA / Hoy lunes, 3 de Agosto, se empieza la función de medio día con un grande repique de campanas y una estrepitosa atronada que salió del Campanario el que estaba muy bien adornado con muchísimos banderines y bombas de luces de todos colores, en seguida salieron todos los bailes, que eran muchos, luego los gigantes, tarascas, el dragón y los enanos, a las cinco y media dichos bayles se fueron a buscar al Magnífico Ayuntamiento en la casa de la Villa, y fueron acompañados a la Iglesia; y luego se celebró la bendición del Altar Mayor, y concluida otra ceremonia, salió la procesión muy asistida del pueblo, con achas, y concluida la procesión, se cantó un solemne Te Deum y concluido volvieron acompañar el Ayuntamiento en la casa de la Villa; a las nueve y media se disparó un árbol de fuego, de lo más hermoso que se ha visto. / Hoy día 4 por la mañana salieron todos los bayles gigantes, recorrieron todas las calles y a las diez acompañaron al Magnífico Ayuntamiento a la Iglesia, que se celebró un solemne oficio en acción de gracias y concluido, fué acompañado a la casa de la Villa otra vez el Ayuntamiento por el mismo órden. Por la tarde se hicieron algunas diversiones como son la cucaña, el cós de las pomas, el dels sacs. / A las siete fué otra vez el Ayuntamiento compañado a la Iglesia, por toda aquella bulliciosa comarca de bayles, para celebrar las completas de nuestra abogada y Patrona de María de las Nieves concluidas las completas y vuelto al Magnífico Ayuntamiento en la casa de la Villa que serían las nueve se disparó un árbol de fuego no menos que el día anterior, advirtiendo que habían muchísimos forasteros, del Vendrell, Villafranca, etc. A las diez se empezaron dos bayles, uno en la sala de bayle, y otro en el Teatro, muy bién guarnecido, se pagaba al primero entrada 4 reales de costumbre, pero el segundo 5 reales. / Hoy cinco de Agosto, miércoles, por la mañana lo mismo que los días anteriores y vuelto que fué el Magnífico Ayuntamiento a la casa de la Villa de regreso del divino oficio que serían las doce y media, salió, todo el balcón, y entonce todos los bayles empezaron a hacer cada uno por su parte las evoluciones y figuras pertinentes, y en particular el que llamaba la atención el de «Valencians», ejecutado por los mayores atletas del campo de Tarragona. / A las cinco salió la procesión de Nuestra Señora de las Nieves acompañada como los días anteriores del Magnífico Ayuntamiento, al entrar a la Iglesia otra procesión se disparó un arbolito de fuego, y luego acmpañado con el mismo ruido el Magnífico Ayuntamiento a la casa de la Villa, finó la fiesta con dos bayles como ayer que fueron uno y otro muy lucidos y concurridos por muchos forasteros que vinieron» (Col·lecció J. Carbonell Masip). Aquestes línies van ser publicades per Jaume Carbonell Rovira, nét de Jaume Carbonell Saavedra, el 1935 a la premsa de Vilanova (La Veu de Vilanova: 1935. BMVB).

La notícia que a Vilanova va tirar-se la casa per la finestra aquells dies també es desprèn de la consulta d’un altre dietari, aquest del també vilanoví Josep Ventosa Massana: «Agosto 3. Bendición del altar mayor de la Iglesia de S. Antonio Abat, hicieron tres días de fiesta y uno de ellos salió una procesión al igual que la del dia de Corpus» (Col·lecció A. Tubau Garcia).

Xavier Güell

Les primeres passes del Ball de Diables a Vilanova

El Ball de Diables, en la seva concepció d’entremés de foc i també de recitació d’uns versos, va incorporar-se als seguicis de Festa Major de Vilanova i la Geltrú durant la primera meitat del segle XIX, en sintonia a la gestació d’aquesta manifestació al Penedès aquell mateix temps. Les notícies que es presenten a continuació, de fins l’any 1850, ho testimonien.

El religiós mercedari vilanoví Josep A. Garí Siumell (1812-1895) va assenyalar l’aparició i quotidianitat del Ball de Diables i d’altres manifestacions festives en els seguicis de Festa Major de Vilanova durant la primera meitat del segle XIX, a la seva coneguda Descripción e historia de la villa de Villanueva y Geltrú desde su fundación hasta nuestros días que va sortir a la llum per primera vegada el 1860: «En estas festividades, en particular la de san Antonio Abad, y la de la Vírgen de las Nieves, van acompañadas de ciertas diversiones populares vulgo ‘balls’, que pasan de generacion en generacion. Estas danzas populares en nuestro siglo han aumentado, pues yo he visto en diversos años, ora unas, ora otras, la Mojiganga, Bataneros ó ‘Bastons’, Moros y Cristianos, Diablos, Gitanas, Damas y Viejos, Mal casados, de san Antonio,de santa Margarita, del Buen Jesus, Pastorcillos, ‘Cercolets’, Serrallonga, el robo de Rosaura, Sebastiana, y casi todos los años el llamado de Valencianos ó ‘Chiquets de Valls’» (J. A.Garí Siumell: 1997).

El testimoni contemporani del Josep A. Garí Siumell casa amb les reflexions actuals de Daniel Vilarrúbias Cuadras. En un context de configuració (consolidació) de l’esquema de Festa Major arreu del Penedès, el Camp de Tarragona i territoris de la seva perifèria, de vigència dels Balls Parlats i de reformulació (assumpció d’entitat pròpia) de la figura del Diable igni en els seguicis festius, Daniel Vilarrúbias Cuadras ha emmarcat el Ball de Diables de Vilanova dins de la variant del Ball de Diables tipificada avui dia de Penedesenca, gestada i materialitzada també durant la primera meitat del segle XIX (D. Vilarrúbias Cuadras i F. Herrero Calvo: 2022).

Balls de Diables Penedesencs

Cinc punts cardinals dibuixen aquest model Penedesenc de Ball de Diables. Primer, l’adscripció a una àrea geogràfica concreta i clara que es correspon amb el territori de les tres comarques penedesenques actuals (Alt i Baix Penedès i Garraf) i l’Anoia, territoris que comparteixen aquest i d’altres valors etnogràfics, i on la geografia no torpedina els contactes supracomarcals. Segon, la concreció d’unes pautes i uns personatges amb rols diàfans que remeten al món militar, fruit dels continus episodis militars al territori abans i durant la gestació del model de Ball de Diables: Llucifer, Diablessa, Capità Borró, Alferes, diables rasos, timbalers, Àngel i Arcàngel Sant Miquel. Tercer, uns parlaments amb textos embriagats de l’estil literari del Siglo de Oro espanyol i de brostes militars, això darrer també una conseqüència de la interiorització dels repetitius conflictes militars durant la seva gestació. Quart, unes peces de roba que són també pantalons i jaqueta (o brusa) gruixuda, amb caputxa i banyes, però on la decoració (d’haver-n’hi) és pintada i, per tant, que esdevenen més austeres que les d’uns parents propers, els Balls de Diables del voltant de Reus i Tarragona. I cinquè, el recurs també, si cal, de morrals o civaders individuals per carretejar la pirotècnia (D. Vilarrúbias Cuadras i F. Herrero Calvo: 2022).

Daniel Vilarrúbias Cuadras també sosté que aquesta variant Penedesenca del Ball de Diables no va modelar-se i definir-se d’un dia per l’altre, com tantes i tantes manifestacions, ja s’ha dit, durant el transcurs del període entre 1800 i 1850, però que ja se’n reconeixen traces després de la Guerra del Francès (1808-1814), i que és a Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú on és documentada per primer cop; respectivament, el 1815 per la Festa Major de Sant Fèlix i el 1832 per la de Sant Antoni Abat (D. Vilarrúbias Cuadras i F. Herrero Calvo: 2022).

Distinta documentació que s’ha pogut consultar de la primera meitat del segle XIX ratifiquen el testimoni contemporani de Josep A. Garí Siumell i, en consonància, també el discurs principal de Daniel Vilarrúbias Cuadras, és a dir, l’enriquiment del seguici festiu de Vilanova durant la primera meitat del segle XIX i, entre les manifestacions que van fer-ho possible, el Ball de Diables en la seva concepció avui dita Penedesenca en un lloc preeminent i de consuetud. I, a més, aporta llum de primera mà sobre les primeres passes de la manifestació a la vila i que la ratifiquen com de les primeres en formar-se, com, per exemple, la de Vilafranca del Penedès.

La primera notícia fefaent el 1829

Així, la primera referència fefaent a hores d’ara coneguda, i feta pública ja fa un grapat d’anys sense transcendència (X. Güell Cendra: 2010 i 2011), se situa el 1829 durant la Festa Major primigènia de Vilanova, el 17 de gener, en ocasió de lloar-se Sant Antoni Abat, tal com reporta un apunt de la comptabilitat municipal. Aquí apareix que va lliurar-se el 17 de gener de 1829 «als de los Diablas» 7 lliures i 10 sous, entre d’altres quantitats empleades en els Balls participants (ACGAF). Aquest mateix fons documental conté una notícia similar just al cap d’un any, el 17 de gener de 1830, també arran de festejar-se Sant Antoni Abat. Aleshores, hi consten 11 lliures i 5 sous per «als balls de Sant Antoni, Santa Fe, Bastons y diabblas» (ACGAF).

Ambdós apunts darrers, s’aclareix, formen part del gruix més pretèrit i significatiu, també a hores d’ara conegut, de gratificacions municipals destinades a aquest tipus de manifestacions festives i que s’expliquen per l’extensió d’un nou marc de relacions econòmiques i socials, per la fi de l’Antic Règim, que va traduir-se en una davallada significativa dels recursos de qui havia remunerat als actors dels seguicis festius de consuetud fins aleshores. D’una banda, l’Església, per perdre propietats i privilegis, i de l’altra, els gremis, qui n’havia tingut cura d’ençà de l’Edat Mitjana, per trobar-se en camí d’esvanir-se arran l’aprovació de les lleis de llibertat d’indústria o de liberalització del treball. Ras i curt: que les manifestacions dels seguicis festius van trobar en l’Ajuntament un nou «mecenes» per fallar-los-hi els de consuetud.

La documentació comptable de la Parròquia de Vilanova, responsable d’organitzar les Festes Majors, podria desmuntar la hipòtesi del perquè d’aquest sobtat compromís municipal el 1829 i 1830. Però no s’ha localitzat cap paper parroquial d’ambdós anys i de l’anterior, el 1828, i sí dels anys més enrere. De la resta dels anys 1820 sí, i aquests tampoc no la qüestionen, atès que la tònica no varia de manera substancial, perquè palesen que l’Obra de la Parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova va invertir tan sols uns pocs diners en els seus entremesos, res per a Balls.

Sobre el paper dels gremis cal també apuntar unes pautes que havien regit sense fissures fins aleshores: l’ordre jeràrquic (que s’escenificava a les desfilades solemnes) amb què s’havia ordenat la població, l’aplec del poble menut en confraries i, més endavant, en gremis en funció del seu ofici, i el caràcter gremial dels exercicis festius. Així, els gremis acudien a les desfilades festives amb els seus prohoms, la seva ensenya, la imatge del seu sant protector i l’exercici festiu que els representava.

L’esfondrament de la fórmula gremial, de tota manera, no va comportar la desaparició de les manifestacions dels seguicis festius. Però sí, que ja no es vertebressin sota el paraigua dels gremis, sinó de col·lectius fonamentats en les afinitats personals i l’acceptació del lideratge d’un d’ells, el cap de colla, una norma que va regir fins ben entrada la segona meitat del segle XX. Per la seva condició humil (alguns fins i tot van ratllar el lumpen), els actors del seguici festiu també van perseguir-hi encara més les remuneracions materials a canvi, obrant-se com un professional (a temps parcial), amb la finalitat de complementar la seva economia (de subsistència), a banda de satisfer el desig de gaudi o sociabilitat.

Les incògnites del 1817 i 1820

La primera notícia d’un Ball de Diables a Vilanova, doncs, s’ha de traspassar del 1832 al 1829, aquesta darrera, a més, acompanyada d’una altra del 1830, que podria recular uns anys enrere si els dirigents de torn de la Parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova, ja s’ha dit, aleshores responsables de l’organització de les festes majors de Vilanova, haguessin tingut el zel documental d’un capdavanter posterior, Tomàs Ballester Nin, «Coloma», tal com més endavant es veurà. Aquesta suposició sorgeix perquè els comptes de l’Obra de la Parròquia de Vilanova testimonien gratificacions per la participació d’uns Balls incògnits en ocasions anteriors; els anys 1817 i 1820 són els més explícits. La documentació Parroquial recull el lliurament de 18 lliures i 15 sous el 4 de febrer de 1817 «Per la ajuda dels Balls en la Festa Major de San Antoni» (APSA); 8 lliures, 12 sous i 6 diners el 10 d’agost de 1819 «por varias frioleras de la Fiesta de las Nieves» (APSA); 7 lliures i 10 sous el 20 de gener de 1820 «Satisfecho por ajuda de cost dels Balls» (APSA), que en un altre document es concreta que eren «gastos de la Fiesta de San Antonio» (APSA); 8 lliures, 7 sous i 6 diners l’1 de setembre de 1820 «por gastos de la Fiesta de las Nieves» (APSA); i 15 lliures, 16 sous i 3 diners el 20 de gener de 1821 «por varias frioleras de la Fiesta de San Antonio» (APSA).

La possibilitat que un dels Balls fos el dels Diables, a més, s’engrandeix per dues raons més. Primera, la seva continuïtat incombustible a Vilanova d’ençà de 1829, és a dir, a partir d’esvanir-se les llacunes documentals. I segona, que la data de 1817 s’acosti de molt a la de la primera presència coneguda a hores d’ara d’aquesta manifestació arreu del territori, es recorda, el 1815 a Vilafranca del Penedès. A saber, que esdevindria molt plausible que a Vilanova no haguessin volgut ser menys que uns veïns amb qui han rivalitzat des d’antany (darrere de sumar potencial i inquietuds similars, que van derivar en un substrat d’animadversió mútua encara latent) tan bon punt va saber-se que els altres comptaven amb una manifestació festiva amb molt de ganxo. En aquest sentit també rema a favor que l’esquema de les Festes Majors de Vilafranca del Penedès i Vilanova, ambdues tallades pel mateix patró, es gestès a l’uníson, també si fa no fa a l’època a que ens estem remetint fins ara i, per tant, això planteja si aquesta sincronia també es va repetir en el cas del Ball de Diables.

Això darrer no pressuposa que el seu debut fos a Vilafranca, ateses les llacunes documentals i les característiques dels papers de l’època de Vilanova a l’abast (que no assenyalen la intervenció de Balls de seguicis per norma fins al cap d’uns anys). Però tampoc no es descarta que això hagués succeït així i, per tant, que a Vilanova haguessin volgut recuperar terreny amb Vilafranca, que és el que assenyalen els papers ara per ara. I les orelles no devien trigar massa de xiular a Vilanova, atès el flux constant de moviments dins del Penedès a l’època i que es comprova amb el fet que la comptabilitat dels Batlles de Vilanova, pel capteniment del govern municipal d’evitar-hi incidències, palesi l’habitud de les anades i vingudes a diades locals, comarcals i supracomarcals almenys ja des de finals del XVI (ACGAF).

Les notícies del Ball de Diables a Vilanova el 1829 i 1830, i més si s’hi sumessin almenys les de 1817 i 1820, duen més cua, perquè també presenten que la manifestació va coincidir en espai i temps amb els quatre Diablots de la Mulassa Vella, en el benentès que la Mulassa Vella no va deixar d’espetegar coets el 1779 i va continuar escortada d’aquests quatre Diablots almenys fins les Neus de 1831, tal com he insistit en solitari i a contracorrent durant quasi els últims 25 anys (X. Güell Cendra: 1996, 2006, 2012 i 2015).

Aquesta coincidència en espai i temps comporta un altre interrogant, perquè situaria la gestació del Ball de Diables a Vilanova no a cavall dels quatre Diablots de la Mulassa Vella, és a dir, no per engruixir-se la plantilla d’aquests quatre Diablots juntament amb el dibuix d’uns nous personatges amb rols nítids i diferenciats sinó fruit d’un camí propi. Aquí tampoc no s’obvia que la figura del Diable igni ja era familiar darrere els quatre Diablots de la Mulassa Vella, però es considera el seu esvaniment en posterioritat a la incorporació del Ball de Diables darrere d’una altra batalla: l’emmudiment final de la Mulassa Vella arran el debut d’un Drac a Vilanova el 1830 per Sant Antoni Abat i que la Mulassa Nova (o Somera) mai fos una bèstia de foc. Aquest Drac, sigui dit de passada, no va acomboiar-se de cap Diablot, sinó de dos infants, almenys inicialment (X. Güell Cendra: 2022 i 2022).

Les notícies no paren

Del Ball de Diables també consta la seva actuació poc temps després, el 1832 i 1833, també a redós de Sant Antoni Abat. La notícia de 1832, se subratlla, és la que tothom s’ha entossudit a considerar com la més pretèrita. Les referències apareixen mitjançant la consulta d’un fons documental ineludible de l’època, ja esmentat paràgrafs enrere, els comptes de l’Obra de la Parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova, atès que era l’entitat responsable de la Festa Major de Sant Antoni Abat i, per tant, una entitat que va assumir sovint despeses derivades de l’actuació de manifestacions com el Ball de Diables.

La notícia de 1832 és en el full «Compte de varios gastos per la festa de St. Antoni Abat en lo any 1832», que signa Josep Juncosa Mestre, comerciant de vins, entusiasta de la lectura i l’escriptura, i aleshores sots-Obrer de la Parròquia de Vilanova. Aquí s’esmenta el lliurament de 10 pessetes «Per lo ball dels diables» (APSA). La del 1833, en el paper «Gastos de la Fiesta de San Antonio Abad»i que és rubricat el 8 de febrer de 1833. Aquí s’assenyala «Pagado Vall de Diables 16 [duros] 4 [rals]» el 17 de gener de 1833 (APSA).

Els comptes de l’Obra de la Parròquia de Sant Antoni Abat també palesen que no va fallar la intervenció del Ball de Diables a les edicions de la Festa Major de Sant Antoni Abat immediatament posteriors a les dels anys 1832 i 1833 que no van veure’s tan trastocades per l’esclat de la Primera Guerra Carlina (1833-1841), o sigui, dels anys 1834, 1835, 1840 i 1841. Aquesta quotidianitat (perennitat) del Ball de Diables, per tant, destapa la fortalesa (consolidació) de la manifestació a Vilanova ja aquell temps, que, es recorda, sumaria més substrat d’afegir-s’hi les referències malaguanyades de 1817 i 1820, si va poder superar-se el tràngol (l’aturada) de la Primera Carlinada.

Aquestes actuacions s’acrediten mitjançant la consulta de documentació de Tomàs Ballester Nin, «Coloma», l’aleshores Obrer de la Parròquia de Vilanova, sempre tan substanciosa i impagables pels investigadors d’avui dia: el quadern Compte que presenta Dn. Tomas Ballester y Nin com á Obrer […] havent pres posesió lo dia 24 de Juriol de 1833 y exit lo dia 17 de Mars del any 1841 (APSA) i un seguit de rebuts corresponents (APSA).

Així, els papers de 1834 testimonien una nova passa del Ball de Diables i ara, a més, el tipus de pirotècnia cremada, carretilles, encara allò més habitual avui dia, i la identitat de dos dels seus actors principals, ambdós vilanovins (o almenys veïns de Vilanova) i, com la resta dels que sorgiran a partir d’ara, que patentitzen l’assumpció de la manifestació per locals, o sigui, no a través de l’emparaulament de formacions forasteres. Un és Joan Cruset Papiol, vendrellenc establert a Vilanova i el pirotècnic de l’època més habitual a Vilanova, i l’altre, Pere Soler, que va remunerar a Joan Cruset Papiol el seu proveïment de carretilles. Un apunt assenyala: «1834 / Janer […] Per una dobla de 4 [80 pessetes] á Pere Soler per lo foch de Carretillas del ball dels diables y per los trons segons recibo de Joan Cruset Cueter de nº 26 … 32 [lliures] 16 [sous] 3 [diners]» (APSA). Aquest rebut número 26: «Rebut de pera sule 16 duros [80 pessetes] a comta del foc del ball de diables / mes rebut de Dn tomas ballaste y colome [Tomàs Ballester Nin, «Coloma»] / 7 pasetas dos rals de trons de la festa de san antoni / Vilanova Jane á 17 de 1834 / Joan Cruset // Nº 26» (APSA).

La certesa de la intervenció de Pere Soler ja el 1834 guarda una importància afegida, atès que un document posterior, del 1840, l’acredita com a cap de colla del Ball de Diables i això ha esdevingut clau per a Daniel Vilarrúbias Cuadras per atorgar majoria d’edat al Ball de Diables de Vilanova ja aleshores (D. Vilarrúbias Cuadras i F. Herrero Calvo: 2022). Arguments no hi falten si la coneixença d’un cap de colla presuposa una certa organització o estructuració del col·lectiu. De fet, la fórmula del cap de colla va esdevenir ineludible i vital perquè els exercicis dels seguicis festius tiressin endavant un cop van perdre el paraigua dels gremis aquell mateix temps (i que va mantenir-se vigent fins quasi els nostres dies).

Molt més que la crema de carretilles

Tant un apunt com un rebut documenten la participació del Ball de Diables també just un any més tard, el 1835 per Sant Antoni Abat. La quantitat de 80 pessetes per a carretilles també es repeteix. Ara, però, es destapa la identitat d’un altre capdavanter de l’època dels Diables, Pau Romagosa. L’apunt diu: «1835 / Janer […] 19. Per una dobla de cuatre [80 pessetes] del import de las carretillas y lo treball / dels homens de fer lo Ball dels Diables segons recibo de Pau Ramogosa de nº 82 … 30 [lliures]» (APSA). Aquest rebut número 82: «Tinch rebut de Dn Tomas Ballester [Nin, «Coloma»] / obrer de la Parroquia de St Antoni Abat de / la present vila una dobla de quatra [80 pessetes] per / lo import del foch y lo fer lo Ball dels / Diables en est any / Vilanova 19 Janer 1835 / Pablo Ramogosa // Nº82» (APSA).

L’aptitud, iniciativa i dots de comandament que Pau Romagosa va manifestar en un altra tessitura reblen el seu estatus de capdavanter del Ball de Diables. Aquí ens referim a quan va intercanviar la massa i el vestit de Diable per un fusell i esdevenir no un soldat ras sinó Caporal (un rang en correspondència al seu origen humil: el d’Oficial pertocava d’entrada a elements benestants) de la Ronda del Comandant Josep Maria Vallès. El seu paper aquí, a més, va ser mereixedor d’elogis. Josep Coroleu Inglada va parlar-ne a la seva Historia de Villanueva y Geltrú en l’episodi de defensa de la Torre d’en Vallès el 6 d’agost de 1839, durant la Primera Carlinada: «El 20 de agosto de aquel año y mientras la referida torre tocaba á su terminacion, era guardada por una pequeña parte de la ronda para evitar que los enemigos de la libertad destruyesen las obras. La noche anterior al dia á que nos referimos el valiente cabo de ronda D. Pablo Romagosa habia quedado en la referida torre para guardarla, pues siempre se encomendaban a él las operaciones mas difíciles y arriesgadas» (J. Coroleu Inglada: 1979).

Dues línies s’obren a l’hora d’identificar a Pau Romagosa, atesa l’existència d’almenys tres Pau Romagosa a Vilanova a l’època. Una al·ludeix a Pau Romagosa, hortolà, fill d’Antoni Romagosa, també hortolà, de la Sínia de Ricart o Marianna Espartera, tal com recull el Padró Municipal de 1827. (ACGAF). L’altra, a Pau Romagosa Miró o, més aviat, per la seva joventut, el seu fill, Pau Romagosa Mestre, ambdós també hortolans, veïns del carrer Sant Magí núm. 19 i de la nissaga coneguda, almenys més endavant, de «Cal Jombu» (i avantpassats meus).

Els documents que han acreditat la participació el 1835 aporten més suc, tal com Xavier Orriols Sendra va apuntar fa anys. A saber, la concreció que Pau Romagosa va ser remunerat per «fer» el «Ball dels Diables» suggereix que va haver-hi alguna cosa més que la crema de carretilles durant els seguicis i actes de la festa. Ras i curt: també la part parlada de la manifestació. El mateix Xavier Orriols Sendra va afegir-hi: «L’aparició de la denominació de ball per a l’exercici de diables fa pensar en una estructura de ball parlat o representació del misteri o acte sacramental, tot i més quan en general els balls parlats estan en voga com ho demostra la presència de Dames i Vells [se situa el comentari en la Festa Major de Sant Antoni Abat de 1833]. Tanmateix no hi a constància, ara per ara, del guió teatral que els diables [a Vilanova] poguessin representar» (X. Orriols Sendra: 1995). Els papers de la presència immediatament posterior, de 1840, com es veurà de seguida, repeteixen l’ús del verb «fer» quan es refereixen al «ball dels Diables» i, per tant, duen al mateix escenari.

Aquí darrere cal afegir que s’endevinen dos grans grups dins del gruix d’elements dels seguicis festius, imatgeria (figures del bestiari, gegants i nans) i balls, i que dins dels balls n’hi ha que sobresurten pels seus components coreogràfics (però que poden incloure parts parlades) i d’altres, els anomenats balls parlats avui dia, com el seu nom indica, pel protagonisme de l’ús de la paraula (però que també incorporen instants musicals i passos senzills de dansa per airejar o acompassar la successió de declamacions). I també, que els Balls de Diables reben la distinció de «Ball» per una qüestió d’eliminació, per no tractar-se d’un element d’imatgeria i també, per acostar-se als balls parlats. Sense discussió en el cas de la variant Penedesenca, per sobresortir-hi el capítol parlat, l’auto sagramental o representació del ball parlat, és a dir, la posta en escena d’una obra de caràcter al·legòric de temàtica religiosa. L’argument en qüestió gira al voltant de la victòria de l’Arcàngel Sant Miquel, que foragita (retorna) els Diables (àngels caiguts) a l’infern, i que, més endavant, va cedir terreny a versots o parlaments satírics. Dins de la família dels balls parlats, de tota manera, hi mengen a banda, perquè no hi excel·leix l’execucció de quadres coreogràfics rellevants i sí, l’apartat pirotècnic.

El text del Ball de Diables de Vilanova d’antany no ha arribat als nostres dies, que se sàpiga a hores d’ara, tal com s’ha dit més enrere. Un atzucac que va haver de resoldre’s el 1947, quan prohoms del Foment Vilanoví van revivificar la manifestació, mitjançant l’encàrrec d’un nou guió a Lluís Vayreda Aulet. D’aleshores també hi ha notícia de la temptativa de refiar-se abans del que recordava un antic component del Ball de finals del segle XIX, quan la manifestació va esvanir-se a la vila, i que va fracassar atès que va topar-se amb unes lletres satíriques o coents de temes del moment, tal com va relatar Antoni Anguera Llauradó al Llibre dels Gegants i demés entremesos populars de Vilanova i la Geltrú, editat per primera vegada el 1964: «Un vilanoví Josep RAMOS i ROIG, antic element actiu a la nostra Ciutat de l’indicat Ball i únic supervivent dels Diables d’altres temps, s’oferí de recitar, per tal de treure’n còpia, els versos de la seva època, però com que l’home, vell ja i flac de memòria, li era difícil de recordar-los tots, es feu impossible d’obtenir-los. Talment un document antic on les arnes hi han fet de les seves i cal suplir amb la imaginació els trossos destruïts. Per altra part, l’escàs valor dels fragments recollits -doncs es deduïa que tot eren versos satírics d’actualitat en el seu temps, pretèrit ja-, els feien inadequats en els nostres dies» (A. Ferrer Soler i A. Anguera Llauradó: 2009).

El vilanoví Ramon Ferrer Parera, «Piular», escriptor prolífic de temes costumistes de la vila, va dedicar una mica d’atenció als versos del Ball de Diables d’antany una dècada abans, el 1932, a la revista Prisma, punt i a part de l’hemeroteca vilanovina, i que també remeten a vivències de finals del segle XIX. L’autor va néixer el 1871 (F.X. Puig Rovira: 2003) i, per tant, també va poder experimentar les darreres passes del Ball de Diables de Vilanova a les acaballes del segle XIX. Aquí va incidir en la preeminència de la sàtira, va exemplificar-ho amb la transcripció d’una (suposada) resposta de l’Arcàngel Sant Miquel a un Diable, l’habitud de les representacions, com era norma arreu per tal de fer-se bossa, als estatges de les autoritats locals i, amb molta lucidesa, la consideració de ball parlat (va recorre a l’expressió «ball dialogat»): «Altre no mancat d’ingeni, era el dels ‘Diables’, car sovint s’hi intercalaven sàtires improvitzades de les quals no se’n lliuraven ni els mateixos actors. / Vegi’s uns fragments: / ‘Diable no em busquis més / perqué tú em fas molta pena / quan et veig tan esguerrat / de les cames i l’esquena’ / Per aquest seguit se’n deien altres indirectes de les que no se’n lliuraven ni les autoritats i mantes vegades el mateix Rector les habia oïdes i aguantades desde el seu balcó de la Casa Rectoria i que a propòsit deixem de mentar per la manca de respecte i manifesta grolleria […] Els balls dialogats eren dansats amb diferents passos i figures en finalitzar cada parlament al compàs musical de les Tarasques […] Els de caire dramàtic per trets de fusell o focs d’artifici, el de ‘Diables’» (Prisma: 1932. BMVB).

La incorporació de l’apartat parlat també es pressuposa darrere una altra eventualitat: la premissa d’haver d’intervenir-hi un seguit de personatges distints, bàsicament, l’Àngel, Llucifer, Diablessa i Diables rasos. Aquesta tessitura es destapa a través d’una manifestació propera, la comparsa de Diables de l’Arribo del Rei Carnestoltes, representada per joves benestants. Per tant, també malgrat ser protagonitzada per un segment de la societat que en defugia en el seu àmbit originari d’acció, la Festa Major, per l’estigmació social que això atorgava (pertànyer al poble menut). Però no per Carnestoltes, per la inversió de valors i transgressió en aquests dies de gresca desenfrenada (X. Güell Cendra: 2015).

Així, la pretensió de la comitiva de Diables d’acomboiar l’arribada del Rei Carnestoltes el 1858 a l’engròs i molt fidedigne d’allò amb què s’emmirallaven, el Ball de Diables dels dies de la Festa Major, després d’anys de volada (a hores d’ara la primera notícia de Diables a l’Arribo és del 1851), fa entreveure que el Ball de la Festa Major feia temps i temps que era assentat en l’imaginari dels veïns, perquè si no els joves benestants no s’hi haguessin inspirat i caracteritzat, almenys aquell cop, en distints personatges diabòlics, Llucifer, Diablessa i Diables rasos i timbalers. Una crònica de l’antic Diario de Villanueva, d’aquesta publicació i del paper de la premsa se’n parlarà més endavant, ho testimonia: «Abria la marcha un bien caracterizado tambor mayor que dirigia los convenientes toques de una banda compuesta nada mens que de 32 cajas de guerra, ó cuasi; seguina luego una numerosa caterva de diablos con su presidente y presidenta D. Plutón y doña Proserpina, agitando sendos hachones y bastones con carretillas, armando terrible algazara de disparos, fuegos y gritos» (Diario de Villanueva: 1858. BMVB). L’al·lusió a Llucifer i la Diablessa sorgeix pel fet que Plutó i Prosèrpina són, respectivament, el déu i la deessa de l’Hades, l’infern, el regne dels morts i el món subterrani en la mitologia grecorromana.

A toc de timbals

L’acompanyament musical que aleshores va triar-se per fer més creïble la mascarada dels Diables, un conjunt de timbals, fórmula que es reapareix en d’altres Arribos, com «cajas de guerra», que devien caixes metàl·liques, habituals ja aquell en el món militar, també duu a que allò també ja era de consuetud (l´acompanyament dels de timbals) en la manifestació primigènia, el Ball de Diables de la Festa Major, com encara ho és avui dia, i també, al seu inequívoc accent militar des de sempre.

La irrefutabilitat de la solució dels timbals tampoc no es veu destorbada si l’altra figura ígnia d’abans de Diables a Vilanova, els quatre Diablots de la Mulassa Vella s’entén que devien evolucionar compartint el so dels músics de les dues parelles de Gegants (els Grossos i els Gegantons) i la Mulassa Nova (o Somera), també propietat de l’Obra de la Parròquia de Sant Antoni Abat, si no consta que les dues Mulasses (amb els quatre Diablots) gaudissin de músics propis. De fet, el manuscrit Cansons Populars y Pastorils del Pais, el quadern de llibertats d’orgue del Mestre de Capella i Organista de la Parròquia de Vilanova, Magí Sans Bartomeu, datat el 1891, confegit, segons anotació del mateix autor, amb tonades aplegades per d’altres en anterioritat, i que ha arribat als nostres dies gràcies a una còpia de Francesc Pujol Pons del 1923 per a l’Obra del Cançoner Popular Català, no conté cap toc de timbal per als quatre Diablots i la Mulassa Vella i sí una melodia com pròpia de la Mulassa (CPCPTC).

El quadern de Magí Sans Bartomeu també recull una melodia titulada «Ball de Diables» amb el comentari addicional «Golpes imitando los petardos» (CPCPTC) que esdevé la transcripció del so de timbal que acompassava les evolucions d’aquest Ball i que esdevé el patró base de l’acompanyament musical del Ball de Diables. De fet, el quadern de llibertats d’orgue de Magí Sans Bartomeu es va tenir present quan els activistes culturals del Foment Vilanoví van emprendre la recuperació d’elements del seguici de la Festa Major a partir del 1946 (A. Ferrer Soler i A. Anguera Llauradó: 2009), tot i que, també és ben cert, que va ocórrer un lapsus de temps en què la manifestació va deixar de ser interpretada per veïns, entre finals dels anys 1960 i primers del 1970, que va poder impedir la transmissió del toc.

Aquest toc, en consonància al to general del Ball, també transporta al món militar, com el conjunt de melodies de Ball de Diables del territori i que la seva la posta en escena no deixi d’esdevenir la marxa marcial d’una formació paramilitar, la tropa desfilant en dues fileres paral·leles i els comandaments en un lloc preeminent. Daniel Vilarrúbias Cuadras també n’ha parlat a bastament (D. Vilarrúbias Cuadras i F. Herrero Calvo: 2022).

Robes llogades

Els comptes de l’Obrer Tomàs Ballester Nin, «Coloma»també testimonien al Ball de Diables el 1840 per Sant Antoni Abat. Un apunt esmenta que Vicens Fortuny Barnés, vilanoví, cap de colla dels geganters locals i que va exercir en ocasions de mitjancer entre l’Obra de la Parròquia de Vilanova i els responsables d’altres manifestacions festives actuants, tant propietat de l’Obra de la Parròquia de Vilanova com no, va representar al Ball de Diables a l’hora de rebre un ajut de l’Obra de la Parròquia de Vilanova: «1840 // Janer […] 26 Per 21 Duros 10 rs que vas entregar en ajuda de fer lo ball / dels Diables lo de la Muxiganga y lo portar los Gegans la / Mulasa y lo Drach per la festa major segons lo firmat per Vicens / Fortuny encarregat de ells nº 329 … 40 [lliures] 6 [sous] 3 [diners]» (APSA).

El rebut citat aquí darrere recupera allò dit més enrere, en relació a 1835, sobre la significació extrapolable de l’expressió «fer lo ball dels Diables» i el protagonisme de Pere Soler, que ja havia aparegut el 1834, ara adjudicant-li sense embuts el rol de cap de colla del Ball de Diables. Aquests mots també aclareixen la quantitat de carretilles cremades (30 dotzenes o 360 carretilles) i que els vestits eren llogats, que, més endavant, en parlar del 1850 per la Mare de Déu de les Neus, n’apareixeran uns propietat del sastre vilanoví Tomàs Ojeda: «Declaro lo Abaix firmat que per la festa ma- / jor de St Antoni Abat ha entregat Dn Tomas / Ballester [Nin, «Coloma»] com á Obrer lo Seguent […] A Pere Soler Capatás del Ball dels Diables / dels 27 duros 2rs importaban lo lloguer dels ves- / tits 30 dotsenas de carretillas y los Moro de foch / rebaixadala lliura de polvora y 4 Duros 12 rs que donaren / los particulars, los entregá lo Sr Obrer per cumplimen … 12 [Duros] 2 [rals] / Vicens Fortuny 26 de gener de 1840 Nº 329» (APSA).

La qüestió de la roba no resulta un tema banal, atès que no comporta que la manifestació es trobés a les beceroles sinó una falta de recursos darrere la condició humil dels actors en dansa (mai millor dit) i l’esvaniment de les entitats, els gremis, com ja s’ha dit més enrere, a on s’havien aixoplugat fins feia poc una part molt significativa de les manifestacions del seguici festiu de Vilanova i arreu. Així, si l’Obra de la Parròquia de Sant Antoni Abat va tenir cura de les robes dels quatre Diablots de la Mulassa Vella, per ser la propietària i la responsable de tot allò relatiu a l’entremès, l’economia de subsistència i la inexistència d’una entitat rectora van dur que l’estructuració del Ball de Diables, com la resta de Balls del seguici festiu, girés al voltant de la iniciativa i els recursos del seu cap de colla (i que molts cops van derivar en la improvisació. Diverses solucions es destapen sobre la qüestió del vestuari en el conjunt del seguici festiu en el transcurs del temps a Vilanova: el lloguer (a cases especialitzades, sastres o colles de la vora), el mecenatge d’una entitat (l’Ajuntament) o la disponibilitat d’un de propi (que podia ser propietat del cap de colla i que el llogava als seus companys per tal de recuperar la inversió i obtenir un rèdit).

Vicens Fortuny Barnés també va gestionar la intervenció del Ball de Diables un any després, el 1841 per Sant Antoni Abat. Un apunt amb data del 24 de gener diu: «Per 31 duros 18 rals import de la Polvora, la que se ha donat en / ajuda del cost dels Balls, lo portar los Gegants y Mulasa y de- / mes segons la Declaració firmada per Vicens Fortuny Capatas de nº 385 … 59 [lliures] 16 [lliures] 3 [lliures]» (APSA). El rebut citat aquí darrere reitera el protagonisme de Pere Soler en el Ball de Diables (la seva condició de cap de colla) i que no es va acudir aquest cop a Joan Cruset Papiol, com fins ara i tantes vegades després, sinó a l’adroguer també local Josep Oriol per a proveir-se del foc dels Diables (i també del de la resta d’actors de la festa): «Lo abaix firmat fas fer la present la present declaració de / lo que ha pagat lo Sr Obrer Dn Tomas Ballester / per la festa major de St Antoni Abat de est / any 1841 […] Al Sr Joseph Oriol Adroguer / per 11 ½ ll oz de polvora a 3 pesetas la lliu- / ra que ha repartit per tres Balls, lo Drach / y trons del campanar … 4 [duros] 18 [rals] / A Pere Soler capatás del ball dels Dia- / bles en ajuda de gastos […] en Vilano- / va vuy 24 Janer 1841 Visens Furtuny» (APSA).

La Mare de Déu de les Neus

Més papers de l’impagable, pels documentalistes d’avui dia, Tomàs Ballester Nin, «Coloma», testimonien més vigència del Ball de Diables a la vila aquell temps. Un altre quadern seu titulat Comptes de l’Administració de Ntra. Sra. de las Neus y dels Sants Patrons Just, Vicens y Clara, com a tal que fou Dn. Tomás Ballester en los añs de 1841, 1842, 1843 y 1844 assenyala la seva intervenció el 1844 per la Festa Major de les Neus, per tant, la primera notícia a hores d’ara coneguda del Ball de Diables a la Festa, aleshores ja considerada la segona Festa Major de la població.

Aquí darrere s’ha de dir que la celebració de la Mare de Déu de les Neus a Vilanova parteix d’un vot de poble del 1781, és a dir, d’una prometença a la divinitat amb la intenció d’aconseguir la seva protecció davant el temor de patir calamitats, en aquest cas, la ruïna de la vinya, motor de l’economia de la vila a l’època, com en els anys anteriors. I també, l’auge de la diada en un període curt de temps, fins l’extrem d’adquirir el rang de Festa Major, la segona de la vila, a tocar de l’equador del segle XIX. Uns mots del vilanoví Josep Oriol Puig Ivern d’aleshores, del 19 d’agost de 1844, a Francesc Andreu Xiqués, de Canet de Mar i aleshores resident a l’Havana, són els més antics explícits, a hores d’ara, de la vigència ja d’aquest criteri: «Su Señor hermano D. Jayme y hermana Dolores que vinieron a esta villa [Vilanova] para pasar el dia de Nuestra Señora de las Nieves que es la segunda fiesta mayor» (ACGAF). De fet, la seva incorporació en l’imaginari col·lectiu va anar més enllà, perquè va acabar imposant-se durant la segona meitat del segle XIX com la Festa Major per excel·lència de la vila; mentre que, paral·lelament, la Festa Major de Sant Antoni Abat, ja s’ha dit, la primigènia a la vila, va davallar fins acabar reduïda a les celebracions religioses a l’interior del temple parroquial, sessions de ball (a cura de societats), la passejada dels entremesos de l’Obra de la Parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova (fins finals del segle XIX) i la cavalcada dels Tres Tombs.

El quadern abans citat de Tomàs Ballester Nin, «Coloma», amb els números de l’Administració de la Mare de Déu de les Neus, constata el proveïment de 22 dotzenes de carretilles (264 carretilles), a cura, com no, de Joan Cruset Papiol, i que algunes d’elles van fer figa el 1844 a la Festa: «A Joan Cruset cueter per 22 dotzenas de Carretillas per lo ball dels Diables que per haberni algunas de dolentas ha passat per nº 32 … 10 [Duros]» (X. Orriols Sendra i F. Roig Galceran: 2019). El rebut citat aquí darrere també ha arribat als nostres dies i diu: «Tinch rebut de D. Tomás Ballester com a Administrador de Ntra. Sra. de las Neus la quantitat de quaranta y tres duros per lo valor del castell de foch plantarlo y vint y dos dotsenas de carretillas per lo Ball de Diables en obsequi de dita Verge. / Vilanova 8 Agost 1844 / Juan Cruset / Castell 33 duros y carretillas 10 duros» (X. Orriols Sendra i F. Roig Galceran: 2019).

Aquests papers de Tomàs Ballester Nin, “Coloma“, també constaten la participació del Ball de Diables el 1844 durant els dies a llaor de la Mare de Déu de les Neus darrere el fet que dos altres apunts comptabilitzen que va merèixer el mecenatge de dos prohoms de l’època captenits pel món dels seguicis festius altres cops. Un ha de ser Pau Soler Roig, “Sardet“, i l’altre, Francesc Font Guasch, un dels dos que ja se sap del cert que van assumir el cost de la construcció de l’antic Drac de la Parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova. Aquests dos rebuts diuen, respectivament, “Per lo que me ha entregat lo Sr. Pau Soler en ajuda del cost del ball dels Diables y dels Nanos 8 duros 19 rals” i “Per lo mateix fi me ha entregat Dn. Fco. Font … 4 duros 19 rals” (X. Orriols Sendra i F. Roig Galceran: 2019).

La premsa pren protagonisme

Un altre fons documental de l’època i també prou sucós apareix ara a escena: la premsa. La implantació progressiva de la premsa durant el transcurs del segle XIX també s’immisceix en la constatació de la tradició del Ball de Diables a Vilanova, perquè diverses capçaleres van començar a fer lloc a notícies d’exercicis de seguicis de festa major de punts distints d’arreu d’ençà dels anys 1840; primer se’n van editar a localitats de primer ordre, capitals com Barcelona o Madrid, per disposar de més potencial econòmic, humà o social. La majoria d’aquests primers textos, però, tampoc no s’han de fer volar coloms, no passen d’ésser anotacions «d’agenda», és a dir, transcripcions del programa de Festa Major o ressenyes genèriques, fruit de refregits del programa d’actes.

Així, el Diario de Barcelona va publicar el 1845 el «Programa de las fiestas con que la villa de Villanueva y Geltrú, con el correspondiente permiso de las Autoridades, se ha propuesto celebrar la de su santo patron el invicto San Antonio Abad, en los dias 16, 17 y 18 de enero de 1845», o sigui, el full amb la programació d’aquella edició de la Festa Major a llaor de Sant Antoni Abat que va pretendre’s extraordinària per sumar-s’hi el 18 de gener la cerimònia de col·locació (i benedicció) de la primera pedra de la reforma del presbiteri del temple parroquial de Vilanova, l’altar major monumental que va subsistir fins l’esclat de la Guerra Civil de 1936-1939. La circumstància d’ocórrer-hi aquest esdeveniment excepcional, les celebracions n’acostumen a encabir amb la intenció de satisfer l’orgull de les comunitats i, de retruc, també el corpus doctrinal dels governants, és clar, va propiciar la impressió d’aquest full i la seva tramesa a la premsa, també, és obvi, amb la idea d’incentivar-ne la seva difusió per tal d’aconseguir-hi la màxima concurrència.

Aquest text va anunciar-hi el concurs del Ball de Diables, entre una nòmina voluminosa de manifestacions festives convocades: «Dia 16 [de gener] […] A las tres de la tarde recorrerán varias calles de la poblacion, á mas de los Gigantes, Enanos, Mulasas (vieja y nueva), Caballets y Dragon, las danzas de San Antonio, Diablos, Santa Margarita, Gitanas, Buen Jesus, Mal Casados, Mojiganga, Damas y Viejos, y por último la de Valencianos, en la que lucirán su maestría varios profesores de entre los mas acreditados del Principado» (Diario de Barcelona: 1845. AHCB).

Aquesta transcripció del programa d’actes, per un altre cantó, presenta les tres potes que no fallaven en l’apartat profà de les Festes Majors de Vilanova d’aquell temps, en sintonia a allò mateix que va practicar-se arreu de l’àrea etnogràfica on Vilanova s’englobava, el Penedès, Igualada i part del Camp de Tarragona o, dit d’una altra manera, l’àrea històrica dels castells. Primera, els elements dels seguicis, que esdevenien un referent en l’imaginari dels veïns, atès que els abastaven en sessions maratonianes (de sol a sol) i gratuïtes (si no és que es veien obligades a recompensar-les durant els instants de llevant de taula o mangueles) arreu de la població durant els dies de gresca. Segona, els castells de foc o mostres de pirotècnia, que també resultaven de consum popular per ocórrer també en escenaris públics. I tercera, les sessions de ball, també obertes al gran públic i, com es veurà més endavant, en parlar de 1850, que constituïen una font principal d’ingressos per costejar la festa.

El desig de fer-la grossa va repetir-se l’any següent, el 1846, els dies a llaor de la Mare de Déu de les Neus, per també preveure-s’hi un altre episodi inusual, ara el festeig de la conclusió de les obres (també amb la preceptiva benedicció) del presbiteri de l’Església de Vilanova, iniciat i també festejat, es recorda, l’any anterior. El Diario de Barcelona, entre d’altres publicacions, també va fer lloc al full de mà que va publicitar la programació d’aquells dies, és a dir, l’«Anuncio de las fiestas estraordinarias que tendrán lugar en la villa de Villanueva y Geltrú en los dias 3, 4 y 5 de agosto del corriente año 1846, para solemnizar la bendicion y dedicacion del nuevo y suntuoso altar mayor de la iglesia parroquial de San Anton Abad, cuya primera piedra se colocó el dia 18 de enero de 1841 [sic, doncs,hauria de dir 1845] y en obsequio de la santísima Virgen de las Nieves» (Diario de Barcelona: 1846. AHCB).

Aquest document, però, no va esmentar al Ball de Diables entre els elements festius emparaulats. Aquí es llegeix tan sols que: «Una infinidad de danzas, entre las que sobresaldrá la de valencianos, ejecutada por los mas diestros y acreditados atletas del campo de Tarragona recorrerán de continuo las calles, acompañarán al magnífico ayuntamiento que asistirá en cuerpo á las funciones religiosas y precederán las procesiones» (Diario de Barcelona: 1846. AHCB. La Esperanza: 1846. BNE. El Católico: 1846. BNE. Gazeta de Madrid: 1846. BNE).

El Ball de Diables, de tota manera, hi va fer cap. Unes altres línies també del Diario de Barcelona que van comentar gasivament la gresca a la població aquells dies, un text de redacció que s’endevina fruit d’una comunicació oral o escrita, recullen: «Durante la fiesta todas las calles de la villa han ofrecido un animado cuadro de la mas viva alegría, siendo recorridas de continuo por los gigantes y los bailes y otras comparsas del gusto del país, distinguiéndose entre ellos el de valencianos, el de los diablos y de la mogiganga» (Diario de Barcelona: 1846. AHCB).

Els elogis del cronista al Ball de Diables s’entenen que van partir de la seva crema generosa de pólvora en uns instants concrets i predeterminats que no es devia perdre, els de conclusió de seguicis, el clou d’aquest apartat i que encara convoquen a molts espectadors. La màgia de l’esclat de llum (i soroll) devia d”impactar més en la seva retina si van transcórrer en temps de foscor per les limitacions, inexistència o deficiències de l’enllumenat públic encara a l’època.

L’inici d’un nou conflicte bèl·lic, la Segona Guerra Carlina o Guerra dels Matiners (1845-1849), i la ruïna econòmica que se’n va derivar van dificultar, entre d’altres esdeveniments, la normalitat de les Festes Majors. Tot i això, un nou apunt del pirotècnic Joan Cruset Papiol en el Llibre de Comptes de l’Obra de la Parròquia de Vilanova testimonia la intervenció del Ball de Diables almenys un cop durant període gris, el 1848 per Sant Antoni Abat: «1848 / Janer […] A Joan Cruset, fogataire, per lo castell de foch y los cuets / del ball de Diables en la referida festa, recibo nº 8 … 52 duros» (APSA).

Les Neus de 1850

La premsa palesa, un cop escolats els tràngols dels anys anteriors, la participació de nou del Ball de Diables el 1850 els dies de la Festa Major a llaor de la Mare de Déu de les Neus. Aquí, però, es parteix del buidatge ja d’una publicació local, el Diario de Villanueva, una iniciativa en sintonia al potencial econòmic, humà i social de Vilanova aquell temps, fruit de la repatriació de capitals antillans, i l’inici d’un període de pau social.

El Diario de Villanueva va sortir a la llum, precisament, a vigília d’aquella Festa Major de les Neus, el primer exemplar és de l’1 d’agost de 1850, per l’impuls de Josep Pers Ricart i Teodor Creus Coromines, dos joves, però ja bregats en palestres barcelonines. Aquest primer número va fer lloc al programa d’actes de la Festa Major de les Neus i que va anunciar la participació del Ball de Diables, entre un gruix significatiu d’elements festius, en els instants habituals d’una Festa Major del territori: «El domingo 4 de agosto á las doce del dia, se anunciará la fiesta con un repique jeneral de campanas, acompañado de truenos artificiales. / Habrá seis danzas populares, vulgo BALLS, cuyos nombres son los siguientes: ‘Ball de diables, Moxiganga, Malcasats, Gitanas, Robo de Rosaura y Xiquets de Valls’, los cuales, acompañados de agradables músicas, recorrerán la misma tarde las calles de la poblacion. / Al oscurecer esta alegre comitiva se reunirá en la plaza de la Constitucion, y precediendo al Cuerpo municipal que saldrá de las casas Consistoriales se dirigirán todos á la Parroquia de S. Antonio Abad, en cuyo templo se cantarán completas solemnes, concluidas las cuales regresará el Ayuntamiento precedido del mismo festivo acompañamiento. / Enseguida habrá un magnifico y grandioso árbol de fuegos artificiales, dirigido por el distinguido pirotécnico D. Juan Cruset [Papiol], concluido el cual se dará un baile público en el salon destinado al efecto. / El dia 5 por la mañana los BALLS recorrerán las calles de la poblacion, y á las 9 y media, reuniéndose como en la víspera en la plaza de la Constitucion, volverán á dirijirse al Templo, precediendo al Cuerpo Municipal, donde se cantará un solemne Oficio, en honor á la Virgen, predicando el distinguido orador Rdo. D. Domingo Sograñas. / Concluido este sagrado acto regreserán á las Casas Consistoriales, en cuya plaza habrá el divertido espectáculo de todas las danzas populares, particularmente los XIQUETS DE VALLS que ejecutarán con la limpieza que le es propia, cosas difíciles y arriesgadas. / Por la tarde una Procesion solemne, que saldrá de la Parrquia de San Antonio Abad, hará el curso de costumbre, luciendo en ella sobre manera muchas niñas llenas de candor y hermosura, representando las heroinas del pueblo de Israel» (Diario de Villanueva: 1850. BMVB. El Barcelonés: 1850. AHCB).

La ressenya posterior de la festa al mateix Diario de Villanueva també va mencionar de manera explícita al Ball de Diables durant l’actuació preceptiva el migdia del 5 d’agost davant la Casa de la Vila, aleshores a la plaça Major o de Dalt, després d’acomboiar, com la resta de manifestacions del seguici, com també encara és norma, el retorn de les autoritats al seu estatge després d’assistir, també acompanyades en seguici, a l’Ofici de Festa Major al temple de Vilanova. O sigui, al final d’un seguici, ja s’ha dit abans, uns instants súmmum de la festa: «Al salir de dicha función y regresado el cuerpo municipal que á ella asistió, á la casa del común, precedido como la noche anterior despues de las completas, por las varias comparsas de baile, egecutaron estos las varias evoluciones de su instituto, distinguiéndose entre todos el llamado de la mogiganga con la representación de sus misterios (que vienen á ser una especie de cuadros al vivo cual los que presentó en Barcelona Mr. Tournour [una companyia teatral francesa de l’època que oferia l’espectacle ‘Cuadros vivos‘, on els actors, convenientment abillats i també pujant uns damunt d’altres si feia falta, escenificaven quadres pictòrics conegudíssims que esdevenien una mena de Moixiganga profana], hechos esta vez con bastante simetria y buen gusto, salvo la diferencia que entre unos y otros debia necesariamente existir), y el de los Xiquets de Valls que entusiasmaron á los concurrentes con sus dificiles y atrevidos ejercicios principalmente por lo increïble que parece la ejecución de levantar el castillo por la base [una construcció aixecada per sota], lo cual requiere una fuerza y precision inmensas. El quadro de la plaza donde esto tuvo lugar presentaba, era de lo mas animado y sorprendente que pueda darse. La diversidad de músicas que hacían resonar sus ecos en ella produciendo una amalgama fantástica sin color local; el bullicio y la animación de la gente que se apiñaba para gozar de su vista; las vueltas de los bailarines [sobretot del Ball de les Gitanes] y el alzamiento como por encanto de los misterios y castillos; el fuego del baile de los diablos; los disparos de ‘El Robo de Rosaura’» (Diario de Villanueva. 1850. BMVB).

El Diario de Villanueva, al mateix temps que va publicitar el programa d’actes,també va deixar entreveure el protagonisme per primera vegada de la societat civil, aquest cop representada pel govern municipal, a l’hora d’endegar-se els números profans de la Festa Major; davant l’atonia de qui fins aleshores se n’havia encarregat, l’Administració de la Mare de Déu de les Neus: «No ha muchos dias la voz pública presentia la ninguna satisfaccion que nos habia de dejar este año la fiesta mayor de Nuestra Señora de las Nieves, pero afortunadamente, interesada la Autoridad en vencer todos los obstáculos que á ello se oponian, tenemos el placer de anunciar al público que será la mas lucida y completa de cuantas hemos disfrutado de algunos años á esta parte» (Diario de Villanueva: 1850. BMVB).

La iniciativa de l’Ajuntament

Els Llibres d’Acords Municipals, en relació amb això darrer, constaten que uns dies abans, el 23 de juliol de 1850, a la Casa de la Vila va acordar-se que les depeses de la Festa Major s’eixuguessin amb el calaix dels balls públics dels dies de Festa Major i que el sobrant, d’haver-ni, es destinés a beneficència (o en benefici de l’Hospital de Sant Antoni Abat, com era de consuetud a la vila), com ha estat recurrent en l’univers vilanoví i ha assegurat la pervivència de cites del seu calendari tradicional en temps adversos: «También se acordó que el resultado de los bayles que se dan por las dos fiestas Mayores sirviese para pago de la Fiesta Mayor, quedando el sobrante para la beneficiencia, y que para conseguirlo se interesase al Sr. [Alcalde] Corregidor» (ACGAF).

La solució de sostenir causes benintencionades darrere dels beneficis dels saraus públics, de fet, no era cap novetat a Vilanova i arreu del territori. I, això no és tot, elements o institucions de la societat civil d’altres llocs també van practicar-la aquell temps davant de l’esvaniment (per falta de recursos) de les entitats (de signe religiós) que havien tingut cura dels programes de festes majors fins aleshores. Prou feina tenia el clero per assumir el cost de les celebracions religioses! La seva implantació, fins i tot, també va adquirir un caire lucratiu allà on no van regir les prerrogatives benèfiques i les administracions, sense prou recursos o empenta, va decidir de situar-se en un segon terme.

El rol determinant de l’Ajuntament de Vilanova en aquella ocasió explica que el document titulat Cuenta de lo recaudado para la Fiesta Mayor y de lo invertido en la misma i datat a Vilanova el 16 d’agost de 1850, i un conjunt de rebuts, o sigui, els papers comptables dels organitzadors d’aquella edició de la Festa Major de les Neus, es conservin al fons històric de l’Ajuntament de Vilanova (ACGAF). Aquí apareixen dos apunts que també palesen el concurs del Ball de Diables: «Fuegos para los Diablos, doc. n. 5 … 225 [rals]» i «Trajes de los Diablos, doc. n. 6 … 80 [rals]» (ACGAF). Els rebuts citats, a més, aclareixen la continuïtat de Joan Cruset Papiol com a pirotècnic i el lloguer a Tomàs Ojeda, sastre madrileny establert a Vilanova, de les robes necessàries, una fórmula, el lloguer de robes, que ja havia aparegut el 1840 per Sant Antoni Abat: «Nª 5 y 7 / Recibí del Señor Alcalde Corregidor la cantidad de siete cientos sesenta reales Vn. por el importe del Arbol de fuego junto con doscientos veinte y cinco reales Vn. por el importe de las carretillas del bayle de los diablos que junto son nueve cientos ochenta y cinco reales vellon. / Villanueva y G., 7 Agosto de 1850 / Juan Cruset» (ACGAF) […] «Nº 6 / Recibí del Señor Alcalde Corregidor la cantidad de ochenta reales vellon por el alquiler del vestuario del Bayle de los Diablos. / Villanueva y G. 7 Agosto de 1850 / Tomás Ojeda Sastre» (ACGAF).

La implicació de la ciutadania en l’organització d’una Festa Major va repetir-se pocs dies després en la tercera Festa Major que aleshores se celebrava a la població, la de la Geltrú, el 15 d’agost, a llaor de la Mare de Déu, iniciativa que va traduir-se en un reeiximent com mai. Unes línies en el dietari del vilanoví Jaume Carbonell Saavedra n’informen: «15 de Agosto.- La Fiesta Mayor de la Geltrú. Este año la Geltrú ha hecho lo que no había hecho nunca en su vida, digo habían hecho semejante fiesta, todas las funciones como son completas por la vigilia, el divino oficio,y la procesión todo fué presidido por el Magnífico Ayuntamiento, tenían bayles y los enanos [propietat de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú], etc.» (Col·lecció J. Carbonell Masip). Aquestes altres del Diario de Villanueva destapen qui va ser-hi al darrere: «Todas las personas pudientes y especialmente algunos de los llamados ‘americanos jóvenes’ […] cooperaron á lucir esta fiesta» (Diario de Villanueva: 1850. BMVB).

L’ímpetu d’aquella edició de la Festa Major de la Geltrú va fer possible una mostra més de la vitalitat del Ball de Diables a la localitat aquell temps, la primera notícia del Ball en aquesta celebració, que se sàpiga a hores d’ara. Unes línies al Diario de Villanueva referides a la tarda de la vigília de la diada de Festa Major en donen fé: «Ayer [14 d’agost] á las tres de la tarde poco mas ó menos dieron principio las funciones con motivo de la fiesta mayor que celebra la parroquia de la Geltrú, lo que fué anunciada al medio dia por un repique general de campanas y un sin número de truenos disparados desde el campanario de la iglesia. El baile de los ‘gitanos’, el de los ‘diablos’, los ‘enanos’ y el ‘dragón’ recorriendo las principales calles de la villa inauguraban con la algazara consiguiente un dia que por espacio de mucho tiempo no habian visto los geltrunenses» (Diario de Villanueva: 1850. BMVB).

Els papers de la hisenda municipal constaten l’ajut dels governants locals per a la causa també en aquella ocasió. Un apunt del 2 de novembre de 1850 recull el lliurament d’aquests diners, 8 pessetes, als elements citats pel Diario de Villanueva: «A D. José Golar [Sirarol, Regidor de l’Ajuntament de Vilanova i membre d’una destacada família benestant de la Geltrú] por dos bayles [de les Gitanes i Diables, segons el Diario de Villanueva], enanos y Dragon de la fiesta mayor de la Geltrú el 15 de Agosto de 1850 … 64 [rals]» (ACGAF).

Xavier Güell

Il·lustracions castelleres d’antany (XIII)

Dibuix a color d’un quatre de vuit coronat davant de l’església de la Mare de Déu del Carme de l’il·lustrador barceloní de Josep Ribot Calpe, realitzat expressament pel capítol ‘Els Xiquets de Valls’ del folklorista i dinamitzador cultural barceloní Aureli Capmany Farrés, pertanyent al volum Costums de Catalunya, una obra col·lectiva per a bibliòfils que exposa vint temes folklòrics de casa nostra que l’Institut Gràfic Oliva de Vilanova de Barcelona va editar a les acaballes de 1931 (BC).

Xavier Güell

Il·lustracions castelleres d’antany (XII)

Vinyeta del barceloní Feliu Elias Bracons, “Apa” o “Joan Sacs”, a La Campana de Gracia del 29 de maig de 1915. La imatge parodia la incorporació d’Itàlia aquells dies, el 24 de maig de 1916, a l’anomenat “bàndol aliat”, aleshores França, l’Imperi Britànic, Bèlgica Sèrbia i l’Imperi Rus. L’enxaneta, al capdamunt d’un espadat de sis net alçat per soldats representatius dels distints estats del “bàndol aliat”, resulta un soldat italià, és clar, per significar l’aleshores incorporació d’Itàlia a la causa aliada (La Campana de Gracia: 1915. AHCB).

Xavier Güell

Il·lustracions castelleres d’antany (XI)

Il·lustració del dibuixant barceloní Gaietà Cornet Palau a l’edició del 17 maig de 1906 del setmanari satíric barceloní Cu-cut!, que al·ludeix a l’homenatge el 20 de maig de 1906 a Barcelona als diputats i senadors a les Corts de Madrid que van votar en contra de la Llei de jurisdiccions, també el primer acte públic de Solidaritat Catalana (Cu-cut!: 1906. AHCB).

Solidaritat Catalana, també el primer moviment unitari català, va aplegar d’ençà del maig de 1906 a nacionalistes, carlins i republicans com a resposta a l’assalt de militars espanyols el 25 de novembre de 1905 a les redaccions de les publicacions catalanistes Cu-cut! i La Veu de Catalunya, arran d’un acudit del dibuixant barceloní Joan Garcia-Junceda Supervia el 23 de novembre de 1905 a Cu-cut! que va ridiculitzar als militars espanyols, i la Llei de jurisdiccions, aprovada el 22 de març de 1906, que va traspassar a la jurisdicció militar tot allò que atemptés contra la unitat d’Espanya i l’honorabilitat dels militars espanyols.

Xavier Güell

Il·lustracions castelleres d’antany (X)

Il·lustració del barceloní Ferran Xumetra Ragull que acompanya el text ‘Regeneración’ de Sebastián Farnés Badó, que va incloure’s al llibre La Tierra Catalana. Narraciones, fiestas, costumbres, excursión por Cataluña (DD.AA.: 1905. BNE).

Xavier Güell

Il·lustracions castelleres d’antany (IX)

Il·lustracions del dibuixant i pintor barceloní Josep Lluís Pellicer Fenyer, una d’elles, la del tres de nou, en color, la primera en color de castells, que van acomboiar la publicació del conte El tres de nueve del vallenc Joan Tomàs Salvany, que aquí també es presenta, al setmanari barceloní La Ilustración Artística l’1 de gener de 1900 (La Ilustración Artística: 1900. BVPH).

Xavier Güell

Il·lustracions castelleres d’antany (VIII)

Il·lustració de Josep Lluís Pellicer Fenyer a La Campana de Gràcia del 24 de novembre de 1888 que evoca set destacades composicions corals del polièdric Josep Anselm Clavé Camps en ocasió de la inauguració del monument a aquesta figura a Barcelona l’endemà, 25 de novembre 1888, a la cruïlla de la rambla de Catalunya amb el carrer València; el monument es va traslladar el 1956 al passeig de Sant Joan de Barcelona, cruïlla amb el carrer Sant Antoni M. Claret. Aquí el conegudíssim cant coral Los Xiquets de Valls de Clavé va recordar-se amb la figura d’una enxaneta (La Campana de Gràcia: 1888. AHCB).

Pellicer va tractar el tema casteller, amb la seva pulcritud habitual, almenys en dues ocasions més: el 1876 (Le Monde Illustré: 1876. BnF) i el 1900 (La Ilustración Artística: 1900. BVPH).

Xavier Güell