Apunts del Carnestoltes a Vilanova durant l’època moderna

Les primeres notícies del Carnaval a Vilanova són del segle XVII a hores d’ara. Aquestes, però, no concreten cap de les activitats que s’hi duien a terme; tan sols constaten la celebració de la festa a la vila. Es tracta de diversos documents comptables que citen la festa com a termini de pagaments. L’associació de compromisos amb dates assenyalades o diades del santoral era habitual perquè n’afavoria el recordatori.

L’esment més antic rescatat apareix a l’arrendament “dels delmes y mitg delmes, censos de blat, ordi y diners del castell y terme de la Geltrú […] a Mestre Pera Soler y a Mestre Pau Vilar negociant de Vilafrancha del panades” l’11 de març de 1607. El contracte va estipular-se “per temps de un any que comensará á correr lo dia de pascua á las oras proxim y fins lo dia de Carnestoltas” (ACGAF). Altres textos que recorren a la data administrativa del “carnestoltes”, sempre al “carnestoltes” i no al “carnaval”, figuren al 1632, 1641, 1652, 1660, 1661 i 1662. Això coincideix amb l’afirmació de Joan Coromines que Carnestoltes fos la denominació més característica al país en temps pretèrits, tot i que ambdues donin a entendre el mateix i que l’ús de Carnaval ja es constati al segle XIX. Tant Carnaval com Carnestoltes venen a dir adéu a la carn (J. Coromines: 1981).

La fórmula comptable continua al segle XVIII. Almenys al 1745 i 1746. Aquestes, a més, connecten amb el proveïment de carn de porc, un menjar protagonista de la reivindicació carnavalesca de l’abundància o dit d’una altra manera, de l’al•legoria dels mecanismes que la duen. La transgressió de les normes de moderació en els àpats del Carnaval s’accentuava encara més en temps pretèrits davant l’austeritat subsegüent de la Quaresma. Cal recordar la significació dels mots Carnestoltes i Carnaval. Aquesta golafreria ritual venia afavorida per la coincidència amb la millor època per a la matança del porc, l’hivern, quan les feines agrícoles disminuïen, havent-se efectuat la recol•lecció de les collites, i ja haver-se requerit quantitats ingents de carn just abans, durant la celebració del Nadal.

Així, per exemple, els Comptes del Batlle (1727-1759) contenen l’anotació següent: “Joseph Nin com Clavari per part dels Acrehedors de la Concordia que te feta la Universitat de Vilanova y la Geltrú ab dits Acrehedors en dit nom cobrerá del Senyor Joan Batlle de Selma Arrendatari de la Canselada dela present Vila la quantitat de trenta lliuras dich 30 lliuras Y ditas son per la maytat de son Arrendament que es desde lo primer de novembre del corrent any á 30 de dit mes y la altre maytat de son Arrendament pagará lo ultim die de Carnastoltas de 1746 y per ser la veritat fas la present en Vilanova y desembre 2 de 1745” (ACGAF).

La necessitat de satisfer el consum ingent de carn fresca per Carnaval es traduïa també en un frenesí a la carnisseria aquells dies. La hisenda municipal de Vilanova també en parla i, de passada, constata de nou la vitalitat de la festa. Un apunt del 1744 i repetit altres cops fins el 1747 reporta: “Mes se dona als Carnisser per quiscun dels 3 dias de Carnestoltas una Carnicera [1.200 grams] de carn obella á quiscun de ells. / Mes se dona á quiscun dels Pastors per quiscun dels 3 dias de Carnastoltas 1 carnisera de ovella” (ACGAF).

La resposta de Francesc Papiol de Padró, del 27 de novembre de 1790, al qüestionari de Francisco de Zamora, Oïdor de la Real Audiència de Catalunya, dóna fe de l’habitud de plats de porc o molt calòrics a les taules de Vilanova per Carnaval aleshores: “Hay tambien algunas comidas de cajon […] Por Carnaval la Pehuada, que se compone de pies de cerdo, u carnero rebozados con huevos y cubiertos de azúcar, canela, etc. Otros hay que hacen esta Cazuela (también se le da este nombre) de pedacitos de tocino con arroz, fideos, etc. Cubierto asimismo a modo de corteza de huevos con su azúcar y canela, cosido regularmente en el horno” (J. Orriols: 1990).

Altre rastre que destapa la continuïtat del carnaval arreu sorgeix de la seva prohibició o control repetitiu al llarg del temps. Les mostres d’hostilitat contínues per part dels estaments superiors envers la festa expliciten que la població desobeïa els precs o sigui, que la festa perseverava. La persecució partia de la por dels governants i la classe benpensant a les possibles conseqüències de les accions rituals d’inversió de la vida i de la jerarquia ordinària pròpies del Carnaval; perquè aquestes paròdies desfermaven els anhels del poble ras, enfrontats als interessos de les classes dominants. De tota manera, aquesta catarsi col•lectiva apuntalava més aviat l’ordre establert, enlloc d’esquerdar-lo. La festa acabava esdevenint una mena de neteja anímica col•lectiva de conducció o de descarrega dels conflictes i de les contradiccions socials del dia a dia.

La hisenda de Vilanova també reporta l’alerta governativa per Carnaval durant el segle XVII. El Comptes del Batlle recullen la despesa se “ha gastat per los tres dias de Carnastoltas per rondar ab fadrins per la vila” el 1667. Aquests tres dies eren, diumenge, dilluns i dimarts de Carnaval, els més intensos. Al 1668 reapareix què se “ha gastat per rondar ab los fadrins per la vila los dias de Sant Antoni y de Carnastoltas de dit any y alguns altres dias” (ACGAF).

Anotacions similars continuen al segle XVIII als Comptes del Batlle. Al 1772 figura el cost “per las rondas fetas ab los fadrins en dit mes de mars majorment haventse acertat los tres dias de Carnaval”. Al 23 de febrer de 1775, per “haver rondat las nits ab los companys y fadrins esta semmana y resguardar que no y agues mascaras lo dijous gras” i “mes los tres dias de Carnastoltas per resguardar ab los fadrins y Companys de dia y nit que no se disfressasen per ser ordre real de no haveri mascaras”. Al 1776, “á diset de dit mes [febrer] vigilia de carnaval y los tres dies seguent per haver rondat á la nit ab los Fadrins per la quietud”. Al 20 de febrer de 1779: “per haver rondat las nits ab los fadrins esta semmana y en particular los tres dias de Carnastoltas de dia y de nit á fi de guardar que ningú se disfressas per ordre Real”. Al 1783 es dóna notícia de més dies de gresca: “dia un de Mars, lo dissapte de Carnastoltas, ab quatre dias ab los Fadrins se gasta dos lliuras dotse sous y sis diners” (ACGAF).

El zel de guardar l’”ordre Real” acomplia el manament del rei Carles III del 2 d’octubre de 1773 de perseguir les diversions amb màscares per prevenció d’incidents. L’ocupació impune dels espais públics per uns emmascarats anònims en feia témer l’encesa de la metxa. Aleshores, les autoritats tenien molt present la revolta popular del 4 de maig del mateix 1773 a Barcelona contra l’aplicació del reclutament pel sistema de quintes, l’”Avalot de les Quintes”. La prohibició, però, seguia un pla més global. Al segle XVIII, les autoritats van pretendre dirigir totes les manifestacions del poble ras en sintonia als corrents il•lustrats d’urbanitat i de bones maneres. L’èmfasi legislatiu, de tota manera, plovia sobre mullat, atès que la celebració no era permesa sobre els papers d’ençà del 1716.

El mateix Carles III va aixecar la prohibició més endavant, el 23 d’octubre de 1783, perquè el país pogués exterioritzar sense embuts l’alegria per la fi de la guerra amb Anglaterra (1779-1783). Les autoritats també han incentivat la rauxa en ocasió de festejar-se efemèrides. Amb tot, no es baixava mai la guàrdia. Així, al 1785 es llegeix als Comptes del Batlle que no van cessar: “las rondas fetas de dia y nit principalment en los días de Carnestoltas”. Al 1788, “lo aucili de quatre soldats de Guardia tingui en los tres dias de Carnestoltas per la quietud” (ACGAF).

La tolerància oficial pel Carnaval també s’expressa per la recepció el 16 d’abril de 1789 a la Casa de la Vila de l’ordre real del 20 de març de considerar dies festius els “de Carnestolendas hasta el miercoles de ceniza inclusive”. El manament reduïa “los dias feriados” anuals (ACGAF) seguint les directrius il•lustrades d’incentivar l’economia minorant les jornades festives.

Francesc Papiol de Padró també va escriure més ratlles sobre el Carnaval de Vilanova al qüestionari Zamora, malgrat la seva animadversió per aquesta manifestació: “No tiene el Pueblo muchas diversiones públicas, fuera de las que se dirigen a la piedad cristiana en los templos, en que hay por lo regular en todas ellas la mayor concurrencia, no tenemos teatro, ni fiestas de toros. Sólo en algunos días hay danzas a lo que nos acercamos al Carnaval, pero se han ya dejado en mucha parte (ojalá se desterrasen del todo) desde las piadosas órdenes del Monarca de Gloriosa Memoria Don Carlos III (que en paz descanse) cuando privó las máscaras, incentivo de la disolución, reliquias de la idolotría, y teatro de todos los males. Se acuerdan con todo en aquellos últimos días los disolutos de lo que son. / Acostumbrábase en aquellos tiempos, cuando había máscaras, de componerse varias cuadrillas, algunas con ideas de gusto, acompañándolas más o menos músicas a proporción de lo que tenían para gastar, y seguía muchas veces, a lo que se encontraban con otra cuadrilla, moverse entre ellos una guerra de confites, que se las pagaban tan frecuentemente como podían, saliendo a veces las mujeres, donde regularmente se dirigían los tiros; bastante maltratadas de la refriega, expuestos de continuo a que hubiese una formal riña; otros había, que con unas máscaras expresas con red de alambre en los agujeros de los ojos, para que entrando algún confite no les borrase alguno, bien guardando todo el restante del cuerpo, salían como piratas a insultar las cuadrillas bien provistas de ellos, otros se desafiaban a confites, etc. De esto han quedado en el dia sus reliquias, saliendo algunos disfrazados sin máscara, y otros sin disfraz alguno, por cuyo motivo se gastan aún muchas arrobas de confites, hechándose con abundancia entre unos y otros; asegurándose que años ha habido que han gastado mucho más allá de 100 arrobas de ellos, rompiéndose varias vidrieras de algunas casas, movidas entre los de arriba y a bajo su guerra confitera; pero de paso hemos de notar que semejantes chispas y polvo sólamente lo reciben aquellos que lo buscan y gustan de ello, por lo que jamás ha tenido otras malas consequencias que el menoscabo en sus faltriqueras, por empeñarse algunos en ello, que de otra parte lo necesitan bastante por el sustento de sus familias. / Siendo tal la locura que tienen sus gentes para ello, que casi podemos decir sácanla del vientre de sus madres, pues me contaron que unos cuantos niños de 9 a 10 años, que se encuentran a fuera para estudiar sus primeras letras, hicieron este año su provisión de confites que iban hechando a cuantos se les ponían delante, con pasmosa admiración de todo aquel Pueblo, que no estaba acostumbrado a ver otro tanto, y como iban derramando profusamente y con brio su caudalillo aquellos niños, sólo por acordarse de lo que hacía en aquellos dias en su Patria”.

El testimoni de Papiol aporta molta informació. La restricció de l’ús de màscares del 1773. El seu ressò enllaça amb el discurs de crisi perenne de la celebració a la vila. El protagonisme de les batalles de confits arreu de la població entre comparses d’emmascarats disfressats al so de músiques. Ningú en quedava al marge. Homes. Dones. Tampoc joves, és clar, en ple esbarjo, però alhora, reivindicant inconscientment un lloc a la societat. La festa esdevé un temps per exhibir-se. Tothom, doncs, s’hi abocava, amarat d’aquesta tradició. Hi destacava l’excel•lència dels veïns adinerats, qui podien permetre’s més dispendis generosos. Però tampoc no perdien corda els curts d’armilla. La participació creixent de colles sense disfressa d’ençà del 1773 anuncia les actuals comparses. El consum generós de recursos, d’altra banda, s’ha interpretat com consubstancial del sentit ritual de fertilitat i fecunditat del Carnaval.

Papiol també comenta la celebració de sessions de balls durant tot el cicle carnavalesc, des de l’endemà de Nadal pel cap baix, com era norma arreu en temps pretèrits. Un altre fons documental, la comptabilitat de l’Obra de la Parròquia de Vilanova, conté anotacions contemporànies que en parlen.

Al 1760, hi figura l’ingrés de 9 lliures i 16 sous “de Barthomeu Inglada y sos companys per la caritat han donat per set saraus en los estudis per Carnastoltas” (APSA). Això destapa que, com arreu, els pals a les rodes del Carnaval també provenien de l’Església. El seu discurs moralitzant va dur que la gent de Bartomeu Inglada, la cobla de ministrers de Vilanova, els músics que animaven les celebracions religioses de la Parròquia de Sant Antoni Abat, lliuressin una almoina a l’Obra parroquial per fer-se perdonar. Els ballables succeïen a l’edifici escola de la vila.

La tradició musical a la vila propiciada per les necessitats de les dues parròquies locals, per altre part, era molt reeixida en temps pretèrits. L’excel•lència del procedir de les formacions vuit-centistes perdura en la memòria col•lectiva. El mateix Papiol va ressenyar-ne les bases: “Tiene cada Parroquia su Capilla completa de Música, compuesta de todos los principales instrumentos, niños, voces y maestros, independiente la una enteramente de la otra, que por lo común no se convidan en función alguna (porque es difícil de componer músicos); es cosa singular, y que no se cuenta de otro Pueblo del Principado fuera de la Capital […] les da la Obra de cada Iglesia alguna porción de dinero, con la obligacion de asistir a todas sus funciones, las Cofradías en cada una de las suyas les paga bien, como y en las extraordinarias de Misas votivas, entierros, etc., en que quieren música, que en las de los niños es muy común; van así mismo en varias fiestas de los pueblos vecinos, saraos de la Villa y fuera de ella” (J. Orriols: 1990).

Al 1761 reapareix el donatiu d’aquests músics, de mans de Maurici Font, un altre dels seus integrants, i també de l’espardenyer Josep Gomà, l’organitzador de les reunions i d’avisar als músics: “de Maurici Font y sos companys 6 ll, y de Joseph Gomá altres 6 ll tocant al Refresch que han donat de Caritat á dita Obra per set saraus han fet als estudis per Carnestoltas”. De Josep Gomà consten aportacions “per los seraus del Estudi” al 1763, 1766 i 1767 (APSA).

Els diners a la caixa parroquial derivats d’aquestes reunions s’incrementen a continuació; perquè s’ordena que la totalitat dels rèdits passessin a la Parròquia. Un component benèfic que es perpetua en favor de l’Hospital de Sant Antoni, de titularitat de la mateixa Parròquia, en el patró vuit-centista del Carnaval de la vila. Se sobreentén que aleshores també va reglar-se l’entrada al ball per pagament, una estratègia útil per controlar l’accés a la festa. Al 1771, s’anoten 31 lliures 9 sous als comptes de l’Obra “del que ha quedat líquit dels saraus del estudi”. Al 1772, 37 lliures “del Magnifich Sr. Batlle del Resultant dels Saraus de Carnestoltas”. Al 1773, 24 lliures “per los saraus Publichs” (APSA).

Xavier Güell

Publicat a: Diari de Vilanova, Vilanova i la Geltrú, 4 de març de 2011, pàg. 12-13.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Vilanova i la Geltrú i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s