Un quatre de nou al Vendrell al 1893

L’activitat castellera ha experimentat alts i baixos al llarg del temps. En aquest sentit, la historiografia oficial hi ha establert un període de regressió entre el 1889 i el 1926. D’ençà del darrer castell de nou vuitcentista i la dinamització del panorama pel debut dels Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell. Aquest període rep el nom de Decadència.

Diversos elements caracteritzen aquesta etapa grisa. La desestructuració i la davallada de les colles vallenques, qui havien liderat els neguits de la majoria d’afeccionats d’arreu fins aleshores, n’és un. La desafecció del poble ras, seduït cada cop més per les propostes culturals i lúdiques de la burgesia, també va determinar el canvi de rumb dels Xiquets de Valls. El poble menut, el segment més nombrós de la població, constituïa el major consumidor e intèrpret dels castells (com de la resta de manifestacions de carrer). En el rerefons, la crisi multisectorial al país aquells anys, fruit d’un conjunt de factors, alguns de locals i d’altres de més volada, també va influir-hi. La falta de cabals, per exemple, va impossibilitar dispendis generosos per festa major com anys enrere.

En aquest context, l’investigador casteller Pere Ferrando ha comentat diverses vegades la seva sospita que es duguessin a plaça castells de nou pisos i, fins i tot, que se’n hagués coronat algun durant la darrera dècada del segle XIX. La hipòtesi no desencaixava del tot. La fita se situaria en una data propera als darrers castells de nou vuitcentistes fefaents, malgrat ja haver-se encetat el període decadent. Dit d’una altra manera, qui tant n’havia excel•lit uns anys abans va poder sortir-se’n algun cop més poc temps més endavant! La descoberta d’unes notes de premsa a cavall dels segles XIX i XX van venir a apuntalar el seu discurs. La premsa d’època va anunciar castells de nou a Tarragona el 1899 per Santa Tecla, el 1900 a Vilafranca per Sant Fèlix i el 1903 a la festa major de l’Arboç, en totes tres ocasions, a cura de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, l’agrupació puntera aquells anys.

Doncs, bé, Pere Ferrando no anava errat i, ves per on, per recompensar la seva perspicàcia, l’aleta va succeir al Vendrell, la seva vila nadiua, l’any 1893 per la festa major.

Unes línies del també vendrellenc Narcís Bas Socias del 1894 a La Campana de Gracia ho confirmen. La notícia no es troba en una crònica castellera, ni tampoc de la festa major, sinó en un text que reflexiona sobre la formació dels infants. Que no deixa ben parats el món dels castells. Ni als castellers, ni a la resta de gent a plaça. Bas va recordar-se’n tan sols per denunciar els abusos infantils de l’època, posant per exemple què va succeir-li a un enxaneta al Vendrell el 1893: “L’estiu passat [1893] com de costum vaig arribarme á celebrar la festa major del Vendrell, de ahont tinch la honra de ser fill; y en ‘aquella ma patria petita’ vaig tenir ocasió de presenciar una desgraciada escena. / Una de las collas dels xiquets de Valls va alsar un temerari castell que anomenan los ‘quatre pilans de nou’, y quan la gralla anava á donar aquella estrident nota que anuncia l’éxit de la empresa, flaquejant los ‘segóns’ y plaf, cau lo castell arreplegant nyanyos tot bitxo vivent. / Tornan á probar la pirámide humana ab sa acostumada tossuderia, y l’ ‘enxaneta’, nen d’uns sis anys que serveix de remato al castell, que havia rebut un gran trench al cap va negarse á pujar perque s’havia imaginat que’ls ‘crossa’s (els de sota) no tenían prou forsa pera sostenir la munió de carn humana que representan nou pisos d’homes l’un sobre l’altre. Al sentir son pare la negativa va pegarli tal clatellada que’l deixá mitj estabornit, y gracias que li prengueren de las mans. Després d’un rato aquell públich que havia presenciat semblant brutalitat aplaudia desaforadament á l’ ‘enxaneta’, que envenat lo cap y amarat de llágrimas feya l’ ‘aleta’ ab la má, tremolosament en aquella espantosa altura” (La Campana de Gràcia: 1894. BC).

Els mots de Bas no donen peu a cap dubte. Reporten en primer lloc la dissort d’un quatre de nou, instants abans de carregar-se, per cedir els segons, sense que els del folre (“ls crossas”) poguessin remeiar-ho. Però també, i això és el que aquí interessa, que els castellers van reeixir-ne a continuació. Se sobreentén que aquesta segona temptativa, que queda clar que va carregar-se (on l’enxaneta “feya l’ ‘aleta’ ab la má”), va descarregar-se, doncs, no s’esmenta que també fes llenya a continuació. Bas va subratllar l’ensurt de l’enxaneta al primer quatre de nou i que se l’obligués a repetir el repte, ferit i atemorit. Òbviament, hagués afegit també la caiguda del segon quatre de nou, encara que fos després de l’aleta, per recalcar el mal tràngol de l’infant!

La credibilitat de Bas, per un altre cantó, queda més que contrastada per la seva exposició de coneixements castellers a La Nari, una novel•la costumista que va anar publicant, per lliuraments, al setmanari vendrellenc El Baix Penedés el 1926 (BPV).

La gesta, doncs, corrobora la importància ja sabuda del substrat casteller de la població. Castells de nou pisos, el quatre i el tres, hi són documentats fefaentment el 1881 per Sant Salvador (La Opinion: 1881. BHMT) i amb la suposició molt creïble que van assolir-se’n més en diades properes. De fet, el paper del Vendrell ha quedat millor expressat amb d’altres episodis ja coneguts del període de la Decadència. La població va fer lloc a alguns dels darrers cops de cua d’esplendor, coronant-s’hi encara diversos quatres de vuit, torres de set i pilars de sis a cavall dels segles XIX i XX. Molts veïns van contribuir-hi. Uns afeccionats que van revalidar la vàlua de la seva vila anys més tard, el 1926, revivificant l’activitat d’arreu inicialment amb la colla dels Nens del Vendrell; després en fundarien d’altres.

La premsa del moment, almenys tota la consultada fins ara, no va estar al cas d’aquest quatre de nou del 1893, pel desinterès general dels periodistes de l’època per les manifestacions del poble ras. El mateix Pere Ferrando ja va reflectir-ho en el seu llibre Presència Castellera al Vendrell fins l’any 1926 (P. Ferrando: 1991). Les publicacions tan sols van comentar la recepció del programa d’actes. Això sí, indicant-hi la participació dels “Xiquets de Valls”.

La transcripció castellana d’aquest text darrer va ressaltar la intervenció dels Xiquets de Valls amb “sus atrevidas torres” el migdia de Santa Anna a la plaça Vella, davant la Casa de la Vila, l’exhibició súmmum més habitual (Diario de Tarragona: 1893. HCT). La versió catalana, a la premsa local, va matissar que hi encararien “los grans ‘Castells’, que tan justa nomenada los hi ha donat” (El Vendrellense: 1893. BPV). El seu autor, un veí, i, per tant, més al cas dels entrellats a la vila, va recórrer a aquesta fórmula per saber què s’hi preveia?

La premsa local, així, sí va demostrar una mica més de recursos recollint la identitat de la colla castellera participant. S’hi llegeix que va contractar-se “la ‘Colla vella dels Xiquets de Valls’, que tanto realce dan á las fiestas populares de esta comarca” (El Vendrellense: 1893. BPV). Es tractava, com ja s’ha dit, de l’agrupació més en forma aquella dècada i durant les dues següents.

D’altra banda, cal qüestionar el traspàs de l’inici del període de la Decadència a una altra data a partir d’ara? A quan? Al 1893, l’actual darrer castell de nou del segle XIX? O millor cal canviar de criteri i aplicar-hi un més inamovible? La fundació de la colla de la Mercè el 1885, uns altres “Xiquets de Tarragona”, l’avantsala de la munió de colles locals que també van caracteritzar el túnel de la decadència? Qui signa aquestes ratlles aposta per això darrer. Tan se val a aquestes alçades quin sigui l’últim castell de nou pisos del segle XIX. L’atreviment de grups d’afeccionats locals per sadollar-se per si sols, veient el defalliment de les colles vallenques, també conforma un element molt significatiu de la Decadència!

Finalment, no s’ha de deixar de banda que la notícia de l’èxit en aquest quatre de nou apareix de manera conjuntural; per denunciar males pràctiques de l’època. L’enxaneta, menor d’edat (de sis anys) i baldat per una primera caiguda, va ser forçat pel seu pare a reprendre la feina. També cal saber que aleshores els castells eren una activitat remunerada i, arran d’això, que no restaven al marge de les reglamentacions laborals. Al 1883 ja va reclamar-se que s’hi seguís la normativa del mateix any que establia l’edat mínima de 12 anys per a infants que ajudessin als pares de “profesion […] gimnastas, acróbatas, buzos, funámbulos, toreros ú otros más ó menos semejantes” (Las Circunstancias: 1883. ACBC). Més endavant, les Juntes Locals de Reformes Socials d’arreu del territori, responsables del compliment de les lleis laborals, van recórrer repetidament a la llei del 6 de març de 1900 per mirar de prohibir la participació de castellers menors de 10 anys. Les autoritats vallenques van pujar el sostre als 16 anys el 1910 (La Veritat: 1910. ACAC).

Xavier Güell

Publicat a: El Vallenc, Valls, 27 d’agost de 2010, pàg. 28.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Vendrell i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s