Tarragona, 1802

El rei Carles IV, acompanyat de la seva família i de la família real de Nàpols i Sicília, va visitar Catalunya el 1802 per celebrar un doble casament el 10 d’octubre a Barcelona. D’una banda, el del seu fill primogènit, Ferran, el príncep d’Astúries, el futur rei Ferran VII, amb la princesa Maria Antònia de Nàpols, cosina germana seva; i de l’altra, el de Francesc Genari, germà d’aquesta darrera i hereu dels dos trons del sud d’Itàlia, amb la infanta espanyola Maria Isabel, germana del príncep d’Astúries i també cosina seva.

Malgrat tractar-se d’una festa oficial d’alta instància, el seu ressò entre el conjunt de la població ha dut que esdevingui molt valuosa en l’estudi de les tradicions tradicionals i populars, perquè els nostres avantpassats van saludar cada passa dels monarques pel país, d’una manera més o menys entusiasta, amb les expressions festives al seu abast, les en voga entre el poble ras. No ha d’estranyar si les comunitats s’han enorgullit sempre de les seves festes i aquestes, interpretades com un cós i receptores dels trets culturals, exterioritzen l’estructura i la identitat local.

Així, al 1802, com d’altres vegades, els veïns van recórrer al protocol consolidat del seguici de festa major, traspassat de les processons de Corpus, i que en aquesta efemèride no es redescobreix tan opac, com en la majoria de la documentació quotidiana dels ritus de pas. Aquesta perfomance de benvinguda, que no deixa d’ésser un art efímer subtil, òbviament, va concretar-se a cada lloc en una rua ambulant, on l’escenari se succeïa d’un carrer a un altre i la coreografia al que oferia cada comparsa participant –i no necessariament convocada–. El recorregut, així havia d’ésser, també va embellir-se i tots els participants, actors o simples espectadors, van ocupar el lloc que els pertocava en correlació al seu rol dins la comunitat.

A més, l’esdeveniment resulta encara més curiós pels estudiosos per ésser la última celebració real de l’època moderna, Carles IV va ser l’últim monarca de l’Antic Règim, i per la sumptuositat que va atorgar el marc d’una suposada revifalla econòmica i social.

La integració de les comparses al capdavant d’una rua d’aquest format, d’altra banda, insinua d’altres lectures. La simbòlica de purificació del recorregut. Les evolucions ritualitzades del calaix de sastre d’elements festius, instants abans del trànsit dels dignataris, suggereixen la màgia d’una neteja imaginària dels punts cardinals de l’escenari, com si es tractés d’un exercici exorcista d’habil•litació col•lectiu. I, alhora, també una funció tan pràctica com l’obrir un pas per entre una multitud. Més recargolada és la idea que possibilitava el control (la censura) de susceptibles pols oposats a l’ordre establert; perquè la gent poderosa i benpensant i el mateix protocol del seguici no hi concebia la participació, ja s’ha dit, compendi del paper de cadascú a la comunitat, sense atendre’s a un ordre sever.

Tarragona va ser una de les poblacions que va hostatjar a les famílies reials el 1802; des de l´11 al 15 de novembre, regressant a Madrid, camí de València. La documentació municipal, el Llibre d’Acords Municipal del mateix any 1802, recull fil per randa el seguit de preparatius que la ciutat va organitzar, ni que fos a corre-cuita; la notícia del pas dels monarques no es va conèixer fins el 22 de juny (AHMT).

La feina fou ingent i costosa, i entre d’altres mesures, cal mencionar que van haver de condicionar-se diverses cases contigües del carrer d’en Granada, propietat de gent benestant local, per allotjar a les famílies reals. Aquesta tria no va esdevenir banal, ja que les vivendes, orientades pel darrere a mar, donaven al portal de Sant Antoni, l’epicentre de la funció festiva de què tracta el treball que teniu a les mans. Els monarques van entrar a la ciutat per aquest punt i les proporcions de l’esplanada del davant van permetre la concentració i les manifestacions de la multitud expectant; i alhora, que els monarques les gaudissin a plaer des de les cases d’en Granada.

El tret de sortida d’haver d’honorar als dignataris amb un programa atapeït de diversions va donar-lo el regidor Gaspar Casas durant la sessió del 30 de juliol. Qui apareixerà citat més endavant pel fet de ressenyar l’esdeveniment. Aquest va insistir en què Tarragona “devería distinguirse con mayor motivo, á las demás ciudades de este Principado con demostraciones de regosijo por las muchas y repetidas gracias y favores, con que la bondad del Soberano ha distinguido particularmente en las obras” del port. La programació també havia de fer lloc a la col•locació protocol•lària de la primera pedra del port, una infraestructura anhelada pels tarragonins durant dècades i que finalment va assolir el vist-i-plau dels governants; per exemple, la corona va cedir terrenys de titularitat real per a la seva construcció.

La proposta de Casas va reeixir. El govern municipal va acordar el mateix 30 de juliol la constitució d’una comissió organitzadora i que fos molt representativa per sumar el major nombre de complicitats. La idea era comptar amb el concurs de prohoms de tots els estaments: “se nombren algunos comisionados, no solo de este cuerpo, sí que tambien, a, un cavallero, un Azendado, un Comerciante, algunos Individuos en los Colegios y Gremios para que tratasen sobre las festivas Demostraciones y regosijos, que podrían hacerse”. Aquests veïns van reunir-se per primer cop el 4 d’agost.

La primera notícia sobre elements dels seguicis festius no apareix, però, fins el 13 d’octubre. Aleshores va aprovar-se la renovació de les bandes dels regidors, i dels vestits dels tres massers, dels pregoners i de les trampes. Aquestes darreres, a Tarragona, els Magí de les timbales, els “timbaleros que van delante la Ciudad, tocando los timbales a cavallo”.

Dos dies després, el 15 d’octubre, ja va confirmar-se el teatre festiu principal, és a dir, que l’esplanada del davant del portal de Sant Antoni era el lloc més adient perquè “los vecinos tengan la satisfacción de ver á sus soberanos y estos de ver á sus vasallos, á más de que en la Plaza hay lugar para las Danzas que deven ejecutarse”. Aleshores, en correspondència, també ja s’havia aclarit que els hostes s’allotjarien a tocar, a les cases d’en Granada.

El 23 d’octubre, va tocar el torn de cridar a files “á los Proombres de los Gremios”, per transmetre-lis el guió de la seva participació a la festa. Com ocorria en d’altres nuclis urbans, el rol dels gremis no era per menystenir. Menestrals, artesans i gent d’ofici, o sigui, el poble menut, constituïa el gruix de la població. Els mestres, i amb aquests els treballadors sota la seva ombra, s’aplegaven per oficis en gremis i aquests reglaven els trets essencials de l’activitat laboral dels associats. La força, la solvència, la utilitat i el prestigi dels gremis va dur que obtinguessin una parcel•la en els òrgans rectors de les ciutats. A banda, els agremiats també es reunien en confraries –els lligams entre ambdues institucions van ser molt estrets–, per qüestions més assistencials i pietoses.

La convocatòria dels prohoms dels gremis obrava, arran del que s’ha dit darrerament i per la part que pertoca a aquest treball, pretenia recordar-lis que havien de rebre els monarques “con los mismos regocijos los soberanos y con las Danzas que han acostumbrado de tiempo antiquisimo, las mismas que practican en las entradas de los Senyores Arzobispos”. L’encàrrec, doncs, no era casual. És prou sabut que la gent dels gremis era avesada en aquests afers.

Però aleshores els gremis van topar amb la dissort d’anar curts d’armilla, cosa que els seus prohoms van manifestar de seguida a l’uníson, i, en conseqüència, haver de sol•licitar l’ajut municipal per tal d’emprendre l’empresa. Al resum de la sessió municipal del 25 d’octubre, dos dies després de citar-se’ls a l’Ajuntament, es llegeix que “Habiendo comparecido los Prohombres de los Gremios manifestando hallarse imposibilitados de hacer sus Danzas para la venida de sus Magestades en esta ciudad por la falta de Fondos y atrasados sus Individuos á causa de las actuales calamitosos de los tiempos, y suplicando una ayuda de coste: Ha resuelto su senyoria que á cada uno de dichos Gremios se les den veinte y cinco libras para poder soportar dichos gastos”.

Alhora, també va concretar-s’hi la participació del “Gremio de Navegantes nuevamente establecido”. Que per no disposar de “danza determinada, que á costa del mismo Gremio, y en obsequio de SS.MM., presentarian delante de los Balcones del Alojamiento de los Soberanos una figura de un Navio de Guerra armado, y pertrechado, y adornado su Piso”.

El darrers serrells amb “los Proombres de cada Gremio” van detallar-se el 8 de novembre. Se’ls va confirmar l’arribada dels monarques la tarda de l’11 de novembre, després de barallar-se primer el dia 6. El canvi de dates va obeir al fet que els reis van trastocar el calendari, en decidir-se a pujar a Montserrat. Se’ls va subratllar “si tenian dispuestas ya las Danzas que á cada uno les tocaba para el citado dia onze que devian estar unidas en la Plaza del Rey para hir á recibir á SS.MM.” al portal de Sant Antoni. I, per acabar, també se’ls va responsabilitzar “de qualquiera desorden”, pel seu estatus a la ciutat, per ostentar la representació de tants veïns.

Una visió sobre el desenvolupament de l’esdeveniment l’aporta el regidor Gaspar Casas, com ja s’ha avançat i qui primer va treure l’assumpte a la palestra. De fet, són dos textos manuscrits similars, relligats al final del Llibre d’Acords Municipals del 1802.

El primer rep el títol grandiloqüent de “Varias noticias de las disposiciones tomadas por el Ayuntamiento de la presente ciudad de Tarragona por rason del transito de SS.MM. y descanso que hicieron en ella los dias 11, 12, 13, 14 y 15 del mes de Noviembre del corriente año de 1802 para que en lo succesivo puedan servir de algun govierno quando se ofresca igual caso”. És datat el 24 de desembre de 1802 i avisa de la intenció de publicar-se “una relación […] mas extenso” i de relligar un exemplar al Llibre d’Acords Municipals del 1803 al mes de febrer, cosa que no es va fer. No es conserva aquest volum municipal, però al 1802 també s’hi llegeix “que no se imprimió”.

El text confirma la presència de les comparses pactades amb els gremis. El seu protagonisme apareix també com el preestablert, el vespre de l’11 de novembre, al portal de Sant Antoni, animant l’entrada dels hostes i actuant per aquests davant del seu allotjament: “el Gremio de Pescadores con la dansa de los titanes; el de Horneros con la de Damas y Viejos; el de texedores con la de San Miguel; el de Labradores con la de Cavallets; el de Zapateros con la de Cercolets; el de los Sastres con el de las 12 tribus del Pueblo de Israel; el de los Hortelanos con la figura de un Huerto; y el de los Sogueros con la dansa llamada los Prims”.

Un altre element del seguici que s’hi destaca és l’agrupació musical actuant a continuació de les comparses, acompanyant les autoritats locals aquella jornada i les següents: “una copla [de ministrers] de dose Músicos á rason de sinco pesetas en plata cada Músico por cada uno de los días de función [més que un bon jornal] que tuvieron que acompanyar el Ayuntamiento que fueron quatro dias”.

El segon manuscrit de Gaspar Casas, de títol no menys ressonant, “Relacion de los publicos regosijos y festivas demostraciones con que la Ciudad de Tarragona ha procurado esmerarse en el transito y descanso de SS.MM., Principes nuestros Senyores y demás Real Familia en esta ciudad en los días 11, 12, 13, 14 y 15 del mes de Noviembre del corriente año de 1802”, conté la mateixa informació.

Pere Ferrando ha redescobert fa poc una altra crònica encara més substanciosa al llibre Puerto de Tarragona. Acontecimientos notables en su construcción (1802-1829) de l’historiador i arqueòleg José Sánchez Real (www.webcasteller.com/ca/). Es tracta d’un relat de l’època del doctor Pau Domingo Arnau, aleshores beneficiat i advocat fiscal dels tribunals eclesiàstics de Tarragona, segons aclareix Josep M. Recasens Comes, prologant Sánchez Real. El document pertany al desaparegut Institut d’Estudis Tarragonins “Ramon Berenguer IV” i Sánchez Real va custodiar-lo entre el 1974 i el 1995, fins que li va sorgir l’oportunitat de publicar el llibre. El fons del “Ramon Berenguer IV” és a l’Arxiu Històric de la Diputació de Tarragona avui dia, segons tenim entès.

El manuscrit de Domingo s’estructura en deu parts, una de les quals, la titulada “Danzas populares”, s’esplaia amb “las públicas demostraciones con que celebraron los gremios de esta Ciudad […] acudiendo con las divertidas danzas populares, con que desde tiempo inmemorial acostumbró Tarragona solemnizar la entrada de los Príncipes, y Prelados de su Iglesia”. Els exercicis i els actors en el seguici de benvinguda als monarques que s’hi enumeren coincideixen amb els dels dos relats mencionats anteriorment, tret que incorpora al gremi de paletes “con la festiva danza de las Gitanas”.

Bé, també hi ressenya l’actuació d’uns balls de Valencians: “Amás de todas estas quadrillas, se veían otras muchas que llaman danzas de Valencianos, que valieron brincando ‘motu propio, et de plenitude bonae voluntatis’, como por via de supererogación, y para sainete de las fiestas; ocupándose principalmente en la plaza de San antonio en la difícil maniobra de las torres, que forman subiendo, y manteniéndose en pie con el mayor equilibrio unos hombres sobre otros hasta el número de siete, y a veces de más; representando la pretendida estatura gigantesca de los titanes, ò aquella hazaña portentosa de haber colocado un monte sobre otro, como otras tantas gradas para escalar el Cielo: / Qui manibus magnum rescindere Coelum / Aggressi, superisque Joven detrudere regnis, / Tentavere humeris monti superaddere montem, / Pervius ut fieret congestis molibus Ather. / y aunque la empresa es algo temeraria, y parece más a proposito para estrellarse contra el suelo; sin embargo, la robustez y fortaleza de los que se ocupan, qual otros Nembrods, en la fàbrica de estas torres de Babél, su habilidad y destreza, y sobretodo el estar acostumbrados á mirarlo, hace que se considere como remotísimo el peligro; y si por desgracia sucede venirse á tierra este edificio de carne humana, lo más que se experimenta, y esto rara vez, es romperse alguno las piernas, brazos, ó muslos, que son los gages del oficio”.

Aquestes ratlles es revelen de lectura obligada per interpretar la gènesi dels castells, atesa la informació que desprenen, com molt bé ha escrit Ferrando; pel fet de redactar-les un erudit amb perspectiva –no va involucrar-se amb el fer del poble menut– i amb ganes de relatar el fets més rellevants.

D’entrada, recalquen que el súmmum de les manifestacions festives (“para sainete”) del poble ras durant l’arribo dels monarques no va resultar la intervenció programada de les danses a cura dels gremis locals, sinó diversos balls de Valencians, presents a la cita de manera espontània (“motu propio”) i, es reitera, per pròpia iniciativa (“de plenitude bonae voluntatis”). Els Valencians, però, van comptar amb el vist-i-plau de les autoritats (“como por via de supererogación”), havent-se esvanit el rebuig de les darreres dècades cap a ells.

Ferrando ha incidit en això últim. Que, obressin allà on se’ls manés. Primer al portal de Sant Antoni, per animar al públic expectant i rebre als monarques, i després davant l’hostatge d’aquests darrers, per acabar d’honorar-los. I que a canvi, que poguessin voltar per la ciutat al seu aire durant les estones no reglamentades.

Domingo també ho explicita, dient que van exhibir-se “principalmente en la plaza de San antonio”. Això delata que també van fer cap a d’altres escenaris. Una prerrogativa que el mateix Ferrando ha reconegut característica dels castells al llarg del temps i fins fa no massa dècades. Les colles, integrades per gent humil, resseguien una població mirant de fer bossa a cavall d’actes protocol•laris. Una fórmula molt efectiva a Tarragona. La rellevància de les seves activitats administratives, artesanals, comercials i número d’habitants, per la seva condició de capital i port marítim, possibilitava un llistat extens d’indrets sucosos.

Ferrando també ha subratllat que Domingo mencionés els Valencians a banda de la resta d’exercicis de seguici. Aquests darrers, s’hi insisteix, sí convocats per les autoritats i tots ells representant un segment de la població (a un gremi). I també, que cap gremi tingués cura dels Valencians. Ni tan sols el “de Labradores y los de Pescadores y Navegantes”, que els van interpretar, a hores d’ara, almenys d’ençà del 1827 (AHMT).

Això darrer duu a pensar que aquests Valencians eren forasters, arribats a Tarragona atrets per la previsible bossa dels llevants o per atansar-se excepcionalment a prop d’uns alts dignataris; com a la resta de gent, la proximitat física els devia fer somniar la reducció de les distàncies socials, ni que fos per un moment.

Ferrando, sense esmentar-ho, també ha insinuat que fossin forasters, en constatar la confrontació de Valencians de poblacions diverses en altres cites de l’època, un fet gens estrany atesa l’estesa de formacions arreu del territori abans de la preponderància de les dues colles de Valls. Seria extraordinari que uns veïns, tarragonins, estructurats en colles de Valencians, campessin al marge de l’entramat de relacions ciutadanes. A Tarragona, com a d’altres ciutats, tothom pertanyia a un cós i aquests s’encaixonaven dins d’una jerarquia ascendent que s’exterioritzava processionalment en els seguicis solemnes. En aquesta xarxa social, la gent d’oficis manuals, insistim, aplegada per gremis i encarregada d’exhibir exercicis als seguicis festius des de l’Edat Mitjana, defenia gelosament el seu territori: el seu monopoli de treball i les seves responsabilitats ciutadanes.

Domingo també va entretenir-se a descriure les evolucions dels Valencians. D’aquests cal recordar abans que guarden significats diferents en funció de l’època i el lloc. Poden al•ludir, generalitzant, a un aplec de danses que finalitzaven amb l’aixecament d’una torre humana. Aquesta versió ha estat revivificada en els nostres dies. O als castells durant bona part del segle XIX. Sorgits de la manifestació anterior per un procés paral•lel d’anul•lació dels quadres de ball i de potenciació de les construccions hominals.

Domingo va matissar que els Valencians del 1802 van obrar “brincando”. Un verb ambigu en aquest cas, doncs, tan podia referir-se als bots dels passos de dansa, com als per enfilar-se o baixar d’una construcció, com Ferrando ha comentat.

La seva descripció de les construccions humanes (“la difícil maniobra de las torres, que forman subiendo, y manteniéndose en pie con el mayor equilibrio unos hombres sobre otros”) és més diàfana.

Aquí Domingo no va estar-se de manllevar mots d’altres, seguint una norma de l’època. A l’hora d’interpretar-ne la significació, va copiar fil per randa la descripció del ball de Titans –també l’anomena– de Juan Francisco de Masdeu Montero (Palerm, Sicília, Itàlia, 1744 –València, 1817) del volum III, del 1784, de la seva Historia crítica de Espanya y de la cultura espanyola en todo género: “representando la pretendida estatura gigantesca de los titanes, ò aquella hazaña portentosa de haber colocado un monte sobre otro, como otras tantas gradas para escalar el Cielo”. De fet, els del paràgraf anterior són refregits de la mateixa obra de Masdeu.

La utilització del nom mitològic “titanes”, que el gremi de mariners de Tarragona s’encarregués de representar el ball de Titans abans d’assumir el de Valencians, almenys, des del darrer terç del segle XVI, i que Masdeu hi assenyalés la plantada de torres humanes van induir erròniament a creure el ball de Titans com a antecedent dels castells. A hores d’ara és més plausible considerar que Masdeu, no massa versat en les tradicions de casa nostra, va parlar del ball de Titans tenint en ment el de Valencians. O va anomenar els Titans per justificar una significació mitològica a les construccions dels Valencians –la citació de referències mitològiques era habitual a l’època– i alhora obviant a aquests darrers. Fos com fos, la notícia de Masdeu ha d’encabir-se pel ball de Valencians, doncs, els ball de Titans no contemplava l’execucció de torres hominals. Dit d’una altra manera, el ball de Titans no és cap predecessor dels castells.

Jordi Bertran ha resumit de què anava en realitat el ball de Titans fa uns anys: “eren una mena de màscares o capgrossos, el nombre dels quals oscil•lava entre el centenar dels anys més esplendorosos i els quaranta-dos de 1756, que executaven una dansa de carrer que no tenia res a veure amb l´art de l’aixecament de construccions humanes. Aquestes màscares representaven uns personatges o animals mitològics que a mode de nanos o caparrots haurien estat inspirats en la mitologia grega per les tendències renaixentistes del XVI. En realitat els Titans eren els dotze déus fills d’Urà –déu del cel– i Gea –deessa de la terra–, que han estat interpretats com els déus de les estrelles del firmament, el bastiment del qual seria el resultat del titànic esforç d’uns inmortals” (J. Bertran: 2005).

Reprenent el fil de les construccions dels Valencians al 1802, que Domingo en parlés com d’“aquella hazaña portentosa de haber colocado un monte sobre otro, como otras tantas gradas para escalar el Cielo” dóna a entendre que aleshores encara s’estava en l’etapa de les estructures piramidals esgraonades, com si fossin zigurats humans. On cada pis encabia menys components que l’inferior i el del capdamunt un de sol, com Ferrando ha apuntat recollint la teoria dels “sostres de gent” de Joan Climent (El Pati: 2006). Que Joan Bofarull ha establert paral•lelament seguint una altra línea de treball i termes (J. Bofarull: 2007). De fet, és la fórmula universal de construcció de torres humanes, tret de la de la suma de pilars dels nostres castells.

El zigurat és un temple de l´antiga Mesopotàmia amb forma de torre o piràmide esgraonada, construït a base de plataformes superposades de dimensió menor a mesura que l’altura augmenta, i que hom ha identificat amb la bíblica torre de Babel. La torre de Babel és un temple-zigurat de la ciutat mesopotàmica de Babilònia que simbolitza l’arrogància de l’home; en pretendre conquerir el regne del cel amb aquesta construcció terrestre.

Domingo, recorrent als seus coneixements mitològics i bíblics, com d’altres intel•lectuals coetanis, també lliga les torres dels Valencians amb Mesopotàmia: “los que se ocupan, qual otros Nembrods, en la fàbrica de estas torres de Babél”. “Nembrods”. Segons el llibre del Gènesis i d’altres relats, s’al•ludeix al rei mesopotàmic Nemrod, primer gran monarca de la història, després del Diluvi Universal, besnét de Noè i suposat inductor de la torre de Babel.

Domingo, tornant a Tarragona, també va concretar els pisos d’alçada de les torres dels Valencians: “hasta el número de siete, y a veces de más”. Casualment, algun zigurat constava de set terrasses superposades amb un templet al capdamunt.

Ferrando, basant-se en les investigacions de Climent, ha mostrat la seva sorpresa que s’assolissin torres de més de set pisos. Ha posat la notícia en quarantena sabent que els cronistes inexperts solen no clavar l’altura real i, sobretot, per haver situat el sostre de les construccions entre els sis i els set pisos en l’etapa dels zigurats humans. Per la seva dificultat, perquè requerien la intervenció de molts components –i no tothom a plaça n’era expert– i constatant que el llistó sí va pujar-se fefaentment amb l’adopció de la idea vallenca de sumar pilars.

Per acabar i retenint un comentari de Xavier Brotons, també és destacable que Domingo s’adonés del risc que assumien els Valencians –i també els espectadors–, encara que relativitzés les incidències possibles per la competència dels actors i la ritualitat ja assentada (“el estar acostumbrados á mirarlo”) de la manifestació: “y aunque la empresa es algo temeraria, y parece más a proposito para estrellarse contra el suelo; sin embargo, la robustez y fortaleza de los que se ocupan, […] su habilidad y destreza, y sobretodo el estar acostumbrados á mirarlo, hace que se considere como remotísimo el peligro; y si por desgracia sucede venirse á tierra este edificio de carne humana, lo más que se experimenta, y esto rara vez, es romperse alguno las piernas, brazos, ó muslos, que son los gages del oficio”.

Xavier Güell

Publicat a: El Vallenc, Valls, 31 de desembre del 2009, pàg. 27 i 19 de març de 2010, pàg. 40.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Tarragona i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s