El Carnestoltes de Vilanova: immersió en les cròniques de la premsa del segle XIX

Sense cap mena de dubte, la consulta de l’antic Diario de Villanueva és obligada a l’hora de reconstruir la memòria del Carnaval vuit-centista de Vilanova, atés que la seva presència abraça la segona meitat del segle XIX; va aparèixer l’1 d’agost de 1850 i fins l’esclat de la darrera Guerra Civil.

L’aportació d’altres periòdics, però, també és enriquidora, i més si són del període en què Vilanova no va disposar de premsa pròpia. És el cas d’El Barcelonés que va fer-se ressò del Carnaval de Vilanova diverses vegades abans que el Diario de Villanueva sortís a la llum.

El primer cop va ser el 1845. Un text de redacció hi va exaltar la vitalitat de la festa fins a l’extrem d’afirmar-se que “Sin comparar el carnaval de Villanueva con el de Venecia […] el mejor del siglo pasado […] y Roma como muchos quieren suponer, diremos francamente que es un carnaval sui generis que tiene puntos de semejanza con los Carnavales de todas las ciudades, pareciéndose á todos sin retratar perfectamente á ninguno. Para nosotros es el carnaval más alegre y mas divertido y bullicioso de cuantos hemos presenciado en las diferentes partes del globo” (El Barcelonés: 1845. AHCB).

Aquest parer queda reblat pel fet que l’autor va lamentar no haver disposat de més espai per esplaiar-se en “las comparsas que durante los tres dias corren por las calles y bailan en las plazas, de las danzas que tienen lugar en las tres tardes, de lo muy concurrido que se hallan los bailes de las noches y en fin del suntuoso entierro que en la noche del miércoles de ceniza se da al loco Carnaval”.

Un testimoni, amb tot, que assenyala que la salut de la festa anava de bracet amb la de la vila. La fermesa dels béns i de les rentes i la repatriació dels cabals antillans no tan sols van apuntalar les bases industrials i de modernització de la ciutat, en definitiva, els fonaments del mite local de l’“Havana Xica”, sinó també una transformació fins a l’apogeu de la festa. I és que el benestar va predisposar l’alegria dels rics “americanos” i potentats, alhora que les primeres associacions de menestrals i treballadors no descuidaven el lleure dels seus. Una dinàmica que va repetir-se en d’altres poblacions costaneres que també van establir lligams comercials amb ultramar d’ençà del decret de 1778 de lliure comerç amb Amèrica.

La segona crònica és del 1847, obra, ben segur, del vilanoví Josep Pers i Ricart. És signada amb les seves inicials. És a dir, que es tractaria de les primeres passes periodístiques del fundador del Diario de Villanueva.

El treball presenta la vivència del Carnaval en una ciutat. La celebració va començar a seguir camins diferents a les zones rurals i a les ciutats a cavall de l’Edat Mitjana i l’Època Moderna. La festa a Vilanova a mitjans del segle XIX, però, encara atresorava elements fossilitzats de l’antiga tradició rural. Que encara s’insinuen hores d’ara.

Les cerimònies al camp suggereixen antics rituals d’invocació de la vida (la primavera), del favor de la naturalesa, per la impotència i la indefensió de l’home pretèrit davant l’ocult, la devastació i les forces malastrugues, palesos encara avui dia en Carnavals de poblacions de muntanya.

El cristianisme, per un altre cantó, també va condicionar el sentit del Carnaval. Segons aquesta tradició, es tractava d’un temps reprobable, d’excessos i de desvergonya, avantsala de la severitat de la Quaresma. Que acabaria conformant-se, amb el devenir dels anys, en un període de ruptura de la quotidianitat, on poder extralimitar-se en allò censurable o inabastable la resta de dies.

La festa va sumar un altre gir a les ciutats. Allí els veïns no se supeditaven tant al cicle de la natura, a les lleis naturals, sinó a les contradiccions socials. El Carnaval urbà, doncs, va esdevenir un temps de subversió de l’ordre establert, dels encaixonaments socials, etc., que intranquilitzava als poderosos, recelosos del que podria derivar-se’n.

Les primeres línies de Pers i Ricart apunten que: “Tras unos dias borrascosos para los jóvenes, tras de los dias destinados para el sorteo de los mozos pertenecientes al reemplazo del ejército, presentóse alegre y bulliciosa en estremo la estacion del carnaval. Olvídase en estos días la política, no se habla en ellos de ministerio ni de cortes, de constituciones, ni de quintas: todo son proyectos para comparsas, bailes y diversiones; todos gastan alegremente sus ahorros, el hombre de pocos caudales que menos hace empeño cuanto le viene á mano: el porvenir no es nada porque no se piensa en él, y unicamente el presente aparece á sus ojos con todos los atractivos de un carnaval bullicioso” (El Barcelonés: 1847. AHCB).

Pers i Ricart va desgranar-hi a continuació bona part dels diferents actes que es duien a terme. Que són l’herència que els avis van llegar abans de la victòria franquista.

En primer lloc, va mencionar les sessions de balls de disfresses en cases benestants, que s’encadenaven amb la programació de la Festa Major d’hivern, per Sant Antoni Abat. Unes trobades on els poderosos feien rotllo i, de passada, lluïen els galons. Les seves disfresses també ho exemplifiquen. Eren màscares sense intencionalitat satírica, pensades per al lluïment. La classe alta mirava de copiar el patró de sumptuosos Carnavals italians com els de Venècia. I és que la festa, reflex de la societat, exterioritzava la divisió social de la població, alhora que duia gaudi: “Las reuniones en esta época se formalizan en Villanueva, una porcion de casas abren sus puertas á las máscaras; estas por su parte que no tienen por precepto la engorrosa obligacion de descubrirse al dueño de la casa, invaden las reuniones, alborotan á los que tienen la desgracia de ser hombres de grande historia y reina en aquellas horas una confusion increïble, el temor de unos y el afan de otros”.

Pers i Ricart també va esmentar l’arribada del Carnestoltes, aleshores la vigília del Dijous Gras: “El miércoles antes de la semana del carnaval se forma una especie de comparsa ó procesion, la cual está encargada de pasear por Villanueva un embajador del carnestolendas montado en un carro de estraña figura y vestido con unos calzones cortos de color encarnado. Detiénese en todas las plazas el concurso, y tomando la palabra el señor embajador espone sus temores de que la juventud no se entregue ciega á los placeres del carnaval sin pensar en sus tristes consecuencias: aconseja á los jóvenes de ambos sexos, y acaba su discurso contando algunos casos para que sirvan de ejemplo”.

El relleu dels condicionants socials a ciutat i, alhora, la representació d’un antic conjur de vida són palesos a l’Arribo. El cert és que el protagonisme d’aquest personatge dignificat, encara que fos del món imaginari de la gresca, que a més actuava acomboiat de la seva cort, no deixava d’ésser una representació burda de la realitat social vigent, una catarsi col•lectiva del cru dia a dia. Però també el despertar cíclic d’un ésser, que suposadament encomanava la seva magnanimitat just quan s’ensumava l’explosió de la primavera.

El caos que el Carnestoltes pregonava, d’altra banda, es reduïa a uns límits efímers preestablerts. Una circumstància que alleujava a les autoritats i que prova que la festa ja estava domesticada també a la vila. Els poderosos van preferir fer-se la festa a mida, tips de perseguir-la: “Lo mas admirable de este carnaval es que no hemos tenido que lamentar ninguna escena desagradable, desman por parte de las máscaras, ni nada que pueda ofender el pudor ó alterar el órden público”. No succeïa el mateix a Reus aleshores, tan propera geogràficament i culturalment. Allí el Carnaval era encara escenari de lluites polítiques amb ús de la violència.

Pers i Ricart va recollir a continuació altres sessions de ball i el fet dels mascarots. El ball, com a element consubstancial d’una festa, no havia d’escassejar en el Carnaval, la festa per excel•lència. La població benestant, però, tendia a recloure’s, alhora que el poble ras feia cap als espais comunitaris. El mascarot, a diferència de la màscara, és impersonal, oculta la personalitat, i és un mitjà per a la sàtira i la disbauxa. Les més freqüents són les d’inversió del sexe o de prototipus de figures: “El jueves por la tarde hubo baile en la plaza y por la noche unos cuantos jóvenes dieron otro baile en el teatro y tuvimos el gusto de poder admirar la juventud villanovesa, contenta siempre, entregarse en aquel baile á una franca alegria sin etiqueta ni friccion. Continuaron las reuniones hasta el domingo, dia en que las máscaras no contentas de charlar en las casas particulares se precipitan en las calles, buscan al que les acomode y donde le encuentran sacan al sol sus trapitos: en una palabra, no puede uno esconderse de ellas, porque pensarlo es soñar en lo imposible […] El baile que se dió en la noche de este día fué muy concurrido, y no anduvieron escasas las máscaras en sus chascos y bromas de costumbre”.

Pers i Ricart també va subratllar la singularitat i l’organització de la comparsa de mascarots sota la batuta del “Vidalot”, la més anàrquica de totes, la tarda del diumenge: “El domingo por la tarde preséntose en la plaza una comparsa muy notable atendido al modo empleado para su formacion: su verdadera institucion y progresos pertenece á las criadas y demas gente de servicio, pero nosotros hemos visto rostros muy finos, y señores de tono ocultas bajo una màscara grosera y unos vestidos mas groseros todavía. Es presidente de la comparsa un tal Vidal, hombre de unos cuarenta años, que á pesar de tener una infinidad de chiquillos conserva su buen humor enteramente y marcha al frente de ella sin careta y vestido con una larga levita encarnada y un gorro del mismo color. Vidal proporciona pareja á quien no la tiene, es decir, preséntose un jóven de màscara á su digno presidente, y este le entrega una joven á quien nadie conoce, por tener ella buen cuidado de no ser conocida, las jóvenes piden tambien sus parejas en la misma forma, y marchan sin conocerse la mayor parte al son de la música alegre y estrepitosa”.

Diversos testimonis han assenyalat que el “Vidalot”, que s’ha perpetuat en l’imaginari col•lectiu de la vila, era un boter del carrer Artesans. Unes dades que s’adiuen amb Francesc Vidal Colomer, boter domiciliat als baixos del número 8 del carrer de la Mercè, que abans del 1857 també donava nom al carrer Artesans (ACGAF).

La resta de mots de Pers i Ricart són per ressenyar els actes del dilluns i els dimarts de Carnaval. Els mateixos ambdues jornades. No va abraçar els referents al dimecres de cendra.

Aquests comenten que les comparses voltaven la vila, ballant de plaça en plaça fins a la una del migdia: “El lunes puede muy bien decirse que en todo el dia no cesó el bulllicio: por la mañana salieron dos comparsas vestidas con bastante elegancia si bien con muy poca igualdad: recorrieron las calles, bailaron en las plazas más a propósito para ello, y se retiraron á la una”.

Els comparsers donaven pas a les Danses, també a la plaça de les Cols, i a una nova sortida del “Vidalot”. De les Danses ja es concreta que eren en declivi, quasi es perdrien per sempre les dècades següents, doncs, als joves els seduïa més el rebombori del “Vidalot”: “A las dos salió la comparsa de Vidal en la misma forma que el dia anterior, pero con mas número de parejas, al mismo tiempo que en la plaza de la verdura se bailaban las danzas, baile que á pesar de ser de uso muy antiguo, va perdiendo cada dia su prestigio, atendido al poco atractivo que ofrece. Por la noche se dió tambien un baile. Igual en un todo qué el dia siguiente en cuanto á las comparsas de mañana y tarde: únicamente el baile fué mas concurrido que los dias anteriores y duró hasta las 6 de la madrugada”.

El pòsit històric de les Danses l’insinuaria el fet que la part central del que ha perdurat és ballada amb el punt pla: ja és documentat el segle XVII i és el més freqüent en les danses de parelles catalanes. La finor i l’exquisitat dels passos, per un altre cantó, donen a entendre el seu origen senyorívol i, de passada, que el ball perdurés com un exercici carnavalesc. Allò pretèrit o pertanyent a estaments superiors ha estat fórmula carnavalesca habitual.

El Barcelonés també va comentar alguna cosa del Carnaval el 1849. Una gasetilla va subratllar que la festa va viure’s “de la manera mas brillante, cual nunca se hubiese visto”, i a tall d’exemple, que “mas de tres mil mascaras”, una tercera part dels habitants, van assaltar el carrers “vestidas con vistosos trages” (El Barcelonés: 1849. AHCB).

D’entre els participants, va destacar “el célebre ¡Ola vos!”, un baliga-balaga barceloní que “Capitaneaba una comparsa” i que “hizo el muerto, representando el Carnastoltas” a l’enterro; un paper que va repetir almenys el 1851, com també es llegeix a El Barcelonés. La seva presència, doncs, treu a la palestra l’antiguitat de l’eco del Carnaval vilanoví. Un fet que ha estat possible perquè sempre s’ha mostrat a qui l’estima. Qui millor pot comparar-lo amb d’altres, per després destriar-hi les grandeses i projectar-les.

El Barcelonés també va fer lloc el 1850 a dues cròniques trameses des de Vilanova, que són en la línea del capítol dedicat a la festa en l’obra Los misterios de Villanueva; publicada el 1851 amb el concurs de Josep Pers i Ricart.

Aquestes esmenten les últimes giragonses dels comparses a la plaça de les Cols al so de les orquestres de la vila, que s’alternaven encarades. Aquesta cita va conèixer’s amb el nom de Competència musical, per esdevenir el súmmum de la rivalitat entre els músics locals: “Despertados cada dia al ruido de las músicas á cuyo son marchan por las calles las bulliciosas comparsas en que se miran confundidas en admirable armonia todas las clases de nuestra sociedad, dirígense estas á bailar en las plazas, hasta que despues del mediodia se reunen todas en una donde se agitan todos poseidos del vértigo que causa la presencia de tantas bellas y jóvenes, los animados ecos de las músicas reunidas que tocando cada cual sus danzas forma el más diabólico conjunto que puede la mente concebir” (El Barcelonés: 1850. AHCB).

La tradició musical de la vila es basava en les capelles de música parroquial, que s’accentuava per haver-ne dues a la població: una a Sant Antoni a Abat i l’altra a Santa Maria de la Geltrú; un fet que no es repetia a Catalunya tret de Barcelona. Els músics d’ambdues entitats, a banda d’intervenir en celebracions religioses, s’aplegaven per d’altres tipus d’actuacions a la vila o arreu.

L’activitat musical, com la celebració del Carnaval, també va incrementar-se arran de la bonança econòmica durant el segle XIX. Això va comportar, entre d’altres coses, la incorporació de músics forasters prestigiosos. Un d’aquests va ser Geroni Parera Matas, mestre de capella de la parròquia de Vilanova i director de l’orquestra Els Joves. A la Geltrú es va constituir l’orquesta rival Els Vells. Parera, a més, va introduir la moda de danses de més enllà, de la resta d’Europa, les ballades per parelles en solitari agafades de la mà. Les línees següents a El Barcelonés donen fe del seu paper a la festa l’any 1850: “las numerosísimas comparsas que recorrieron durante los tres dias las calles de la poblacion, cuyas comparsas capitaneadas por el intrépido é infatigable Vidalot formaban un verdadero cuadro de máscaras lo mas brillante y sorprendente; bailando por las plazas y calles, al son de las armoniosas y bien ejecutadas piezas de la orquesta llamada de los jóvenes dirigida por D. Gerónimo Parera, las polcas, galops, valses y contradanzas, de modo que aquella numerosa comparsa podía llamarse un baile andante; pues las plazas eran sus salones, y las calles sus salas de reposo, si lo hubo jamás en una reunion tan bullicioso y alegre”.

El periòdic també va estar al cas del llançament d’ametlles confitades, el projectil de l’època: “las confitadas, luchas inofensivas cuyos proyectiles son azucarados y hacen andar á la greña á los muchachos que se disputan por recoger los despojos del obsequioso tributo pagado á las beldades”. Un element que, a banda de ser un divertiment, també remet al pòsit agrari de la festa. L’escampadissa assenyala un conjur per propiciar el favor de la natura: s’interpreta que una despesa copiosa ritual prologava collites esplèndides.

Finalment, El Barcelonés va ressenyar el seguici de l’enterro del Carnestoltes, que amb pretesa litúrgia cristiana, va marcar la fi del temps quimèric i l’inici de la Quaresma: “Ponen fin á la fiesta […] y á la fiesta general, el entierro del héroe de la época […] Rompían la marcha enjaezados corceles montados por batidos seguian multitud de máscaras con hachas de cera y trofeos análogos a la funcion, músicas y cantores, y tras una militar, el carro fúnebre enlatado hasta en sus ruedas, tirado por caballos con airosos penachos y gualdrapas, guiados por un cochero vestido á la antigua. Ocupaba el centro del coche el cadaver del buen Carnestolendas, la testera, la muerte con su guadaña que exortaba al público rodeada de llorones; y la trasera dos plañideras llenando el aire con sus lastimeros gritos. Estada el todo cubierto de paños negros y coronado de un dosel en cuyo remate iba un remedo de la fama y cuyo fleco lo formaban innumerable cantidad de sardinas, y bacalaos sus borlas, ostentando en sus cuatro costados inscripciones y escudos de armas de esta villa. Rodeado de luces y cerraba la comitiva por una guardia de honor, tambor batiente marcha magestuoso aun por las calles a la hora en que escribo que son las 10 de la noche”.

Xavier Güell

Publicat a: Diari de Vilanova, Vilanova i la Geltrú, 16 de febrer del 2007, pàg. 49-51.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Vilanova i la Geltrú i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s