Els Xiquets de Valls, per Sant Isidre a Valls el 1884 i 1886

La comptabilitat dels Ajuntaments és una de les fonts documentals ha consultar en les recerques sobre la història dels castells, perquè les gratificacions municipals, com encara ocorre avui dia, donen fe d’actuacions i d’altres dades; la identitat de les agrupacions participants o dels seus dirigents.

Els papers de la hisenda de Valls no són cap excepció. Els seus llibres de despeses de finals del segle XIX contenen algunes anotacions que combinades amb els mots de premsa coetanis dibuixen l’activitat del moment.

Dos assentaments fan referència a les edicions del 1884 i 1886 de la festa a llaor de Sant Isidre dels pagesos de la Confraria de Sant Pere i Sant Isidre, La Seixantena.

Els diners són pocs en ambdues ocasions. Al 20 juny de 1884, 10 pessetes “á Rafael Teixidó por gratificación á los que practicaron los castillos ó torres”. Al 17 juny 1886, també 10 pessetes “á Magín Flaviá para entregar á la Colla dels Xiquets de Valls el dia de la festividad de San Isidro” (ACAC).

Per la seva quantia, doncs, no al•ludeixen al cost de la contractació, l’Ajuntament tampoc no organitzava la festivitat, sinó a la gratificació que els castellers van obtenir del govern municipal, com d’altres d’arreplegades en cases particulars i entitats de la vila als llevants i a d’altres captes. L’economia de les manifestacions de carrer depenia d’aquests òbols.

Els perceptors, Rafel Teixidor i Magí Flavià, tampoc no han de ser necessariament castellers. S’ha d’escatir si es tractava de treballadors municipals o membres de la comissió organitzadora a qui va confiar-se els diners perquè els lliuressin als castellers.

La premsa local aporta més informació sobre aquestes dues edicions de la festa de Sant Isidre. Al 1884, va transcriure’n la programació, cosa que revela el protocol que s’hi seguia (El Eco de Valls: 1884. ACAC). La celebració abraçava tres dies, el 14, 15 i 16 de maig, i guardava el patró d’una festa major de l’època; els actes profans articulant-se a les celebracions religioses.

El dia 14, un repic de campanes i una tronada n’anunciava l’inici. L’entrada en escena de les manifestacions de carrer a partir d’aleshores també exterioritzava el canvi d’estat anímic de la població, alterant l’ordre quotidià dels espais públics i privats. Es concreta d’aleshores que “al mateix temps los Xiquets de Valls recorrer[i]an los principals carrers y plassas de la Cíutat”.

“Al punt de las quatre de la tarde, los Gegants, Castells, Ball de diables, Bastonets y altras dansas, ab sas típicas músicas”, havien d’anar “á saludar á las Autoritats locals y Procuradors del gremi”. Aquestes visites personalitzades palesaven el rol de cadascú, l’adscripció dels festers, en festejats o festejants, i els mecanismes de cohesió de la comunitat. Els més humils hi escenificaven servituds d’altres temps, de l’Antic Règim.

Els exercicis festius s’havien de retrobar “a las set de la nit” per formar un seguici “ab tota la ostentació y ab un tabernacle completament nou” per traslladar “las imatjes dels sants Patron” de l’església del Carme, on es custodiaven, “á 1’esglesia Parroquial de Sant Joan [el temple principal de Valls], ahont tindr[i]an lloch unas solemnes completas á tota orquesta, asistinthi lo Magnifich Ajuntament, Autoritats locals y personas invitadas”.

L’apartat lúdic es reprenia després de la celebració religiosa. “Acabadas las completas las dansas far[i]an sos caracteristíchs jochs devant las Casas Consistorials y los Xiquets de Valls aíxecar[i]an atrevits castells, mentres lo Ball de diables disparar[i]a un sens fi de fochs artificials, terminant la festa del dia ab una brillant serenata”.

La diada de Sant Magí, el dia 15, començava també “ab un repicament de campanas y tronada” i, a continuació, amb una passada, unes matinades, de “las bandas de música y las grallas” per “los principals carrers de la població, tocant lo mes escullit, del seu nombrós repertori”. Les “corresponents músicas y las dansas ja anomenadas” participarien en “una lluida ENRAMADA […] á las vuit del matí […] ab objecte de felicitar al Procurador Major” de La Seixantena, Antoni Magriñà, a casa seva. L’enramada, se sobreentén, assenyala l’engalanament dels carrers. La comitiva es reagruparia a “dos cuarts de deu” per dirigir-se “á 1’Esglesia de S. Joan Batista, alhont, ab asistencia de las Autoritats se celebrar[i]a la Missa Major” a llaor de Sant Isidre. Després de l’Ofici, “los Xiquets situantse devant la Casa Comunal, aixecar[i]an los mes atrevits castells que’s coneixen”.

Per la tarda s’havien de retornar les imatges dels sants patrons a l’església del Carme. “A las sis de la tarde”, doncs, “sortir[i]a de la Parroquia, abans citada [Sant Joan], la Professó dels Sants Patrons del Gremi, asistinthi las Autoritats, personas invitadas y diferentes bandas de música. Acabada dita professó, la imatje de S. Isidro ser[i]a acompanyada á la Parroquial del Carme, ahont s’hi cantar[i]a á tota orquesta lo Santissim Rosari en acció de gracias”. El Centre de Lectura va engruixir el programa organitzant un acte cultural: una sessió literària per arrodonir el lliurament de premis als escolars més brillants.

Les diversions finalitzaven l’endemà. “Las dansas del país, recorrer[i]an los carrers”. A la tarda hi havien “cossos [curses] de diversas classes en varis punts de la població”. Al vespre, un castell de foc.

La premsa local també va ressenyar l’actuació castellera. Unes primeres línies, sobre l’exhibició de després de Completes, esbossen les sensacions i les imatges a la plaça del Blat, la palestra més reeixida a la vila. La multitud expectant en aquest escenari tan concís. L’aiguabarreig de sons que l’acompassa. El coixí del rum-rum dels presents. La conjunció de músiques; animant i ordenant els exercicis. Els tocs de campanes; anunciant la finalització de la celebració religiosa i la represa del programa profà. La purificació de la plaça, l’espai ritual, mitjançant l’espetec i el foc de les carretilles dels diables: “á la salida de la iglesia el espectáculo que ofrecía la plaza de la Libertad era magnífico é imponente aun para los que estamos acostumbrados á presenciarlo cada vez que tiene lugar una de nuestras fiestas populares. El murmullo del inmenso gentío que acude á presenciarlo, las campanas echadas al vuelo, los acordes de la música que acompaña al Ayuntamiento á la Casa Consistorial, la típica dulzaina dels xiquets, las tradicionales carretillas disparadas por los individuos del ball de diables, reunido todo en recinto relativamente reducido, forman un conjunto indescriptible lleno de colorido y poesía” (El Eco de Valls: 1884. ACAC).

El relat dels castells també va merèixer un tractament especial. L’autor hi testimonia conèixer’ls de primera mà i entendre’ls com el clou de la festa. Així, assenyala la joia dels aplaudiments del públic al carregar-se. La singular fórmula de casa nostra del neguit universal de plantar construccions humanes: sumar pilars. L’atracció de la majoria de la població per aquestes encara aleshores; les primeres veus crítiques, des de posicions benpensants, van sorgir durant aquella dècada. El seu prestigi entre la comunitat s’assenyala en què es recordés que Jaume Collell Bancells, escriptor i canonge de la catedral de Vic, present aleshores a Valls per pronunciar el sermó de l’Ofici del dia de Sant Isidre, ja va gaudir-ne, juntament amb d’altres elements catalanistes, de la mà de la Colla Nova davant del Centre de Lectura el vespre del 20 de maig de 1882: “Pero cuando el entusiasmo del espectador llega á su paroximo es al destacarse por encima de aquella mar de cabezas, los castells que levantan los atrevidos xiquets, coronados por la explosión de los frenéticos aplausos á duras penas contenidos mientras dura la ascensión. Aquellas columnas humanas que surgen de entre la multitud, como por efecto mágico, entre las sombras que proyecta la luz artificial hace sentir lo que no es decible, no diremos á los hijos de esta ciudad, para los cuales el espectáculo se presenta completado con la decoración del sitio que tantos recuerdos evoca, con aquellas casas en cuyas fachadas parece se pinta la emoción como en la cara del espectador, si que también al forastero que por primera vez presencie uno de los mas bellos cuadros de nuestras fiestas populares. En aquellos momentos, que hemos intentado en vano describir, vimos al Sr. Collell, presbítero, en uno de los balcones de la Casa de la ciudad y de seguro que el espectaculo le recordaría otro que, con menos circunstancias de las que le dan colorido, le entusiasmó grandemente. Nos referimos cuando la escursión de los catalanistas á los monasterios de Poblet y Santas Creus”.

Els coneixements castellers del cronista reapareixen en saber concretar les millors construccions assolides l’endemà al migdia a la plaça del Blat i la identitat de la colla emparaulada. La Colla Vella va sortir-se’n amb el tres de nou, el dos de vuit i el pilar de set –aquest havia fet llenya en una temptativa anterior–, alguns dels millors registres de l’època, tret dels superiors que avui dia s’anomenen de gamma extra i que aleshores no es bastien amb la freqüència actual. El programa, de fet, ja hi havia anunciat “los mes atrevits castells que’s coneixen”: “Concluida la función religiosa regresó el Ayuntamiento é invitados con acompañamiento de la música y bailes populares a la casa de la ciudad, levantándose enseguida los castells por la colla vella con bastante acierto pues solo cayó una vez el espadat de siete y logrando hacerlo bien al repetirlo: se hicieron además los de tres de nou y dos de vuyt”.

L’autor també va recordar-se de les habituals passades pels carrers: “Para concluir diremos que abundaron las salvas de morteretes, hubo también gigantes, ball de bastonets y ball de diables que, con los castells, animaban las calles de la población”.

Un corresponsal a la premsa tarragonina, en canvi, va mostrar-se gasiu, com tants col•legues contemporanis, per limitar-se a recollir l’erecció d’“atrevidas pirámides de carne humana (vulgo castells)”. Sí va elogiar l’èxit i la magnificència de la festa aquell any, tot i la seva condició d’ésser “de segundo orden” (El Sufragio: 1884. BHMT).

La premsa local també va estar al cas de l’edició del 1886. Aleshores, però, va avançar tan sols un resum de la programació. Els actes són els de rigor, on no hi falten “los xiquets levantando sus atrevidas torres á la salida de los Oficios y en el curso de la procesión” (El Eco de Valls: 1886. ACAC).

Les cròniques tampoc no pequen de generoses. Sí s’especifica que els festers van cridar de nou la Colla Vella i que no van veure’s construccions tan brillants com dos anys enrere: “Por la tarde se celebró la acostumbrad» procesión que se vio muy concurrida y que amenizaron las bandas de música «La Familiar» y la que dirige D. Juan Queralt, concurriendo también los gigantes y xiquets, así como el Ayuntamiento y las señoras de 1os tres procuradores precedidas por niñas ricamente ataviadas. / La colla vella dels xiquets después de 1os Divinos Oficios levantaron delante de la Casa Consistorial atrevidas torres, entre ellas los tres y cuatre de vuit, los dos de set y ‘l Pila de sis con extraordinario acierto y valentía” (El Eco de Valls: 1886. ACAC).

Una altra publicació local aporta menys encara, perquè va cenyir-se a comentar que “á la sortida del temple hi hagué Castells en la Plassa del Blat” el migdia de Sant Isidre (La Veu de la Comarca: 1886. ACAC).

La circumstància que el gremi de La Seixantena es refiés de la Colla Vella, per un altre cantó, recorda el pòsit històric d’aquesta formació. La seva vinculació amb els treballadors del camp que va dur-la a ésser reconeguda com la Colla dels Pagesos en un estadi anterior. En sintonia a què les manifestacions dels seguicis de festa major fossin assumides pels gremis durant l’Antic Règim. Aquestes corporacions van esfondrar-se durant la primera meitat del segle XIX per no saber adaptar-se a la naixent economia capitalista i a l’expansió d’ideals de llibertat. Un testimoni reconeixia de la mateixa La Seixantena que al 1881 “se limita[va] á celebrar la festa de avuy [Sant Isidre] y concórrer á las professons de Setmana Santa detrás lo tálam” (La Patria Catalana: 1881. ACAC).

Xavier Güell

Publicat a: El Vallenc, Valls, 4 de març de 2011, pàg. 34.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Valls i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s