Molt més que 125 anys!

Democracia, el portaveu dels republicans federals de la vila, va riure’s el 1911 dels rivals polítics arran de la celebració dels Tres Tombs. Les burles van centrar-se en “Mossen Ganso”, Francesc Vidal Xufré, capellà, beneficiat de la Geltrú i encarregat de la Casa d’Empara, a qui acusaven d’intrigant amb els poderosos amb qui es relacionava. La publicació va assenyalar-lo al darrere del conflicte suscitat per “Mossen Cinto”, Jacint Pugés Pau, el rector de Vilanova, en no voler deixar “la bandera vella de San Antón”, propietat de la Parròquia, a la colla que acudia a beneir a les nou del matí, com era de consuetud, i sí a la colla de les onze, que ja en disposava una de pròpia d’ençà del 1883 (Democracia: 1911. BMVB).

Democracia, a més, va vanagloriar-se que l’Alcaldia, en mans correligionàries, resolgués l’atzucac entre “los dos grupos de caballerías [que] se disputaban la bandera auténtica de San Antón”. Des la Casa de la Vila va suggerir-se que ningú lluís el penó de la Parròquia de Vilanova. Solució que no va evitar que els de les nou del matí, sense bandera, decidissin exterioritzar el seu disgust representant “un número del Carnestolendas más bien que una solemnidad de la iglesia” en dur per bandera “escobas y otros enseres”.

Narcís Gumà, veí del carrer Bonaire, va ser el banderer de la colla de les onze, tal com es llegeix en una altra publicació local (La Defensa: 1911. BMVB).

Fos com fos l’entrellat de l’incident, aquest motiva diversos comentaris sobre els Tres Tombs de Vilanova i la Geltrú.

L’afiliació dels festers en dos bàndols, en primer lloc, que la celebració era viva. I és que hom estableix o renova els llaços d’identitat i de cohesió quan ha de compartir –competir– l’espai amb d’altres.

Aquest context, doncs, explica els tòpics –retrets, també- que ambdues formacions van rebre, fruit d’extrapolacions no sempre concordants amb el tot o perennes. Diversos autors n’han esmentat en funció dels animals, el nivell adquisitiu o l’edat dels participants. Sí és sabut que la colla amb bandera pròpia d’ençà del 1883 era la dels “dropos”, perquè anava a beneir més tard, al migdia, i també la dels “joves” o la “nova”, per constituir-se en posterioritat.

La manifestació dels Tres Tombs, doncs, cavalcava endavant el 1911, a més, pels molts que tractaven o necessitaven del bestiar encara. La vila, en el seu camí cap a un estat urbà i industrial, seguia reservant un paper preeminent als pagesos i hortolans. A la gent de la tralla també, abans que s’esvanissin per l’extensió del motor d’explosió i d’altres enginys durant les dècades següents.

La disputa de “la bandera vella de San Anton”, d’altra banda, reporta el paper central d’una ensenya en la festa. I és que l’home ha trobat imprescindible l’ostentació d’emblemes al llarg del temps per la necessitat de diferenciar-se arreu per comunitats; i ben aviat, per revestir-les d’un univers religiós, de protecció, i emocional.

La propietat de l’estendard, a més, que la celebració era tutelada i sufragada per la Parròquia de Vilanova, per l’Obra de la Parròquia de Sant Antoni, en una etapa anterior. Que s’hi lloés la figura del sant titular de la Parròquia va dur que anés a càrrec de la mateixa entitat i no a un gremi vinculat.

Diverses anotacions en la documentació de l’Obra de Sant Antoni, que són les primeres notícies sobre els Tres Tombs a la vila a hores d’ara, són també en aquest sentit.

El llibre de comptabilitat de l’Obra conté al 1722 la despesa de “Pintar la Bandera de Sant Antoni per la Rua”. Un full esborrany recull el mateix: “á Joseph Urgelles per pintar la bandera de Sant Antoni que la portan per la Cavalcada” (APSA).

El volum també cita la gestió del 1761 de “Joseph Mateu per fer lo Cap nou de la Mulassa, vestir los Gigants, i pintar la Bandera des correr los Matxos en lo dia de Sant Antoni”. La factura corresponent també es conserva: “Pera Aver Pintat la Bandera de corra los Matxos” (APSA).

La bandera va refer-se el 1790. Al lligall que recull la comptabilitat de l’Obra d’aquell any és anotat que van destinar-se 8 lliures 16 sous i 3 diners per “Per lo import de la bandéra del dia de Sant Antoni que va ab los matxos, entre tela i pintárla” (APSA).

Al 1805, l’ensenya va reparar-se de nou, doncs, figura l’apunt d’haver-se “pagat á un Dorador per haver compost la bandera del dia de Sant Antoni” (APSA).

Al llibre abans citat també figura un ingrés de 12 reals el 1850 del primer banderer, suposadament, documentat fins avui dia: “De Raymundo Roig por el pendon se le prestó el dia de San Antonio para la corrida” (APSA).

“La corrida” o el “corra los Matxos” era una cursa que voltejava l’església de Vilanova pels carrers circumdants. Ocorria després de la benedicció dels animals i el guanyador era recompensat amb la dignitat de banderer l’any següent. La memòria oral ha llegat la creença que era qui passava primer tres vegades per la meta. Que si fos certa assegurava més de tres voltes al circuit la majoria de vegades.

Les cròniques contemporànies, en canvi, com en d’altres manifestacions tradicionals i populars, van prestar més atenció als molts accidents que s’hi produïen. Que van afavorir la supressió de la cursa i la disposició d’un nou esquema per a la celebració el 1883, emmirallant-se en el que triomfava a Barcelona, el cap-i-casal. Que, a més, recollia l’ordre i les actituds de la burgesia, la classe social emergent. Sí van seguir duent-se a terme curses a la tarda algun any més a partir de la data a les afores de la població, a la carretera fins a la Mata, com en les dècades anteriors.

La cavalcada galdosa i acompassada amb música en voga d’ençà del 1883, de tota manera, va salvaguardar i dinamitzar una parcel•la de l’advocació antoniana de la vila, un cop la festa a llaor de la Mare de Déu de les Neus va acaparar més protagonisme. L’antiga festa major de Vilanova va cedir-li el pas, malgrat coincidir la celebració amb la del sant tutelar de la Parròquia. Aquestes alenades en el corpus festiu de la vila guarden relació amb l’embranzida de l’activitat comercial amb el decret de lliure comerç amb Amèrica de Carles III el 1778, que va fomentar el naixement de la mítica “Havana Xica” al segle XIX.

La transformació de la societat, és a dir, la fi de l’Antic Règim, va abraçar tots els àmbits. Un n’és la seva secularització. En el cas que ens pertoca, que permetés que la ciutadania assumís la direcció dels Tres Tombs a partir del 1883. Arreu del país, que els exercicis dels seguicis de festa major s’emparessin a la seva sort, un cop els gremis van ser abolits per primer cop el 1812.

Que la colla de les nou acabés sense bandera el 1911, així mateix, no va deixar d’ésser una revalida de la proposta del 1883. De passada, també una carpetada al substrat de l’etapa anterior, abans que l’evidència material es volatilitzés del tot en perdre’s la roba de la Parròquia el 1936 amb l’esclat de la Guerra Civil.

En definitiva, i ja per acabar, tot plegat constata que les nostres tres voltes rituals al voltant d’un lloc sagrat, un hàbit dels pobles de cultura mediterrània, hagin resistit fins els nostres dies. I la carrera pren un altre recorregut avui dia. Però ara no toca parlar-ne.

Xavier Güell

Publicat a: Diari de Vilanova, 11 de gener del 2008, pàg. 18.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Vilanova i la Geltrú i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s