Saragossa, 1875

En l’actualitat, les colles castelleres fan cap sovint a indrets llunyans, àdhuc hi ha qui ha travessat oceans, per la conjunció d’una sèrie de factors. Aquestes excursions han rebut l’empara d’institucions governamentals d’ençà que els castells són considerats un referent de la nostra identitat col•lectiva, una activitat on endevinem les idees i els valors que creiem sobre nosaltres mateixos. Les gestes castelleres dels darrers lustres i les dosis de ganxo escènic, de tradició, de modernitat, de treball, de solidaritat, d’integració, de rivalitat, de lluita i de risc que conjuguen han dut que atresorin aquesta categoria avui dia.

I les colles no han desaprofitat aquestes oportunitats de fer les maletes sabent que els viatges cohesionen els col•lectius, en tant que recompensen la militància altruista dels seus integrants. L’empenta castellera actual se sustenta en què les colles hagin esdevingut associacions que canalitzen els neguits d’agents de tots els estaments i les condicions en un ventall divers d’activitats lúdiques i culturals sota el paraigua d’un estatge fix. De tota manera, tot continua girant al voltant de la construcció dels castells –i com més reeixits millor–.

De sortides a llocs inhabituals, doncs, n’hi hagut un grapat els darrers temps. I cada una d’elles guarda la seva significació. Però encara que ens referim a unes altres circumstàncies i a un altre temps cal situar en un lloc destacat l’anada de la Colla de la Muxerra dels Xiquets de Valls a Saragossa el 1875 per les festes del Pilar, pel fet d’ésser el primer cop que van plantar-se castells fora de Catalunya.

L’efemèride, a més, s’engrandeix per la mesura distinta de les distàncies, els desplaçaments i les comunicacions aleshores. L’extensió del ferrocarril a partir de la segona meitat del segle XIX, amb tot, va assentar un nou ordre que no ha parat d’evolucionar d’aleshores ençà. Així, Saragossa va incorporar-se en aquest espiral en arribar-hi el tren el 1863. I sobre el cas que ens pertoca, la premsa va avançar que “Se cree que por el tren de Barcelona llegará á esta capital un buen número de viajeros de la parte de Lérida en los días de las próximas fiestas” (Diario de Avisos de Zaragoza: 1875. AMZ). La gent de la Muxerra, òbviament, devien també beneficiar-se de l’avantatge del tren.

La Muxerra també va haver de vèncer les limitacions logístiques de l’època, perquè les colles d’antany no estaven tan estructurades com les d’ara. Les mítiques colles de Xiquets de Valls del vuit-cents aplegaven no més d’una cinquantena de castellers semiprofessionals pertanyents als estrats més necessitats, fora de casos puntuals, que amb prou feina se citaven en una taverna per anar a assajar i que es refiaven molt més de les proves in situ i de l’ajut dels afeccionats a plaça. A més, també van supeditar-se a adscripcions polítiques confrontades durant bona part del segle XIX.

Pel Pilar

Francesc Ballester Castelló va recollir que “els xiquets van anar a Saragossa per les festes de la Pau” en el seu treball Els Xiquets de Valls, editat el 1920 (La Crónica de Valls: 1920. ACAC). Aquesta obra, la primera més important sobre el fet casteller, és una eina valuosa, atès que moltes de les seves dades, sense citar-se la procedència, han anat prenent forma amb les investigacions dels darrers anys.

Ballester, però, va donar a entendre erròniament que la presència castellera va succeir el 22, 23 i 24 de març de 1876, és a dir, pel temps que van celebrar-se “les festes de la Pau” per la fi de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) arreu de l’Estat, que en algunes poblacions de Catalunya van fer lloc als castells, quan en realitat va transcórrer poc abans de la finalització del conflicte, en un moment en què la calma quasi s’havia imposat a l’Aragó.

En efecte, el programa d’actes de les festes a llaor de la Mare de Déu del Pilar del 1875 reporta que “la comparsa denominada Chiquets de Valls con sus dulzainas y tamboriles […] notable por sus sorprendientes ejercicios acrobáticos, que causarán admiración del público”, havia d’exhibir-se arreu de Saragossa els dies 11, 12, 13, 14 i 15 d’octubre, a les acaballes de la tercera carlinada, contractada per l’Ajuntament de la ciutat (Diario de Zaragoza, Diario de Avisos de Zaragoza: 1875. AMZ).

Els castellers, doncs, no van ser cridats per intervenir en algun seguici o acte singular. Però sí com una nota extraordinària que havia de contribuir a que els veïns exterioritzessin de nou la seva alegria un cop van albirar la fi del conflicte. La pau no es va segellar fins el febrer del 1876. Però els saragossans no van saber estar-se de manifestar el seu goig per la Mare de Déu del Pilar després d’haver-se’n reprimit d’ençà del 1872. Un breu sobre l’organització de la festa no dóna peu a dubtes: “Los peligros que pudiera antes crear el estado de la guerra en el Centro, han desaparecido completamente, sobre todo en lo que respecta á Zaragoza; y pues todos sus vecinos están igualmente interesados en que ninguno de los visitantes pueda alegar justa de desagrado” (Diario de Avisos de Zaragoza: 1875. AMZ).

Les angúnies dels darrers anys, és clar, justifiquen que hi haguessin ganes de fer volar coloms abans d’hora. Els comptes de la festa, a més, confirmen que es va tirar la casa per la finestra. El govern municipal va aprovar en la sessió del 17 de setembre de 1875 que el dèficit que s’hi preveia, uns 38.000 rals, d’un total de 70.000, es cobriria amb el que resultés de la rifa de dues mules i de la capta dels alcaldes de barri (AMZ).

Ara bé, tot això no explica perquè els saragossans van apostar per una colla castellera, que, recordem-ho, llavors com a molt actuaven poc més enllà dels límits de la seva àrea primigènia.

Un català a Saragossa

La clau de l’enigma, afortunadament, és en aquesta gasetilla del Diario de Zaragoza de l’edició del 23 de setembre: “Segun hoy se nos ha asegurado, para las fiestas del Pilar tendremos en Zaragoza á los famosos chiquets de Valls que tanta nombradía tienen por los grupos que forman, llegando á hacerlos de pirámides ó castillos de ocho y nueve cuerpos. / Las personas que los han visto en Tarragona y otras poblaciones de Cataluña, aseguran que sus trabajos son una cosa notable, por lo que creemos que llamarán la atencion del público que agradecerá al Sr. Bosch la idea que ha concebido, y segun parece, realiza, de traer á esta capital los mencionados chiquets de Valls” (Diario de Zaragoza: 1875. AMZ).

Aquests mots revelen, doncs, que va seguir-se la proposta d’un veí, ben segur, d’ascendència catalana. Ho delata el seu cognom. Els seus lligams amb Catalunya es reforcen quan es va fer públic l’èxit de les seves gestions, recordeu, el 23 de setembre, alhora que a Tarragona estaven celebrant Santa Tecla amb la participació de l’única colla activa de Xiquets de Valls, també després d’uns anys de parèntesi. També amb Bosch d’espectador? I és que era més fàcil que un natural del país s’assabentés que els castellers eren aquells dies a Tarragona, d’ençà que van anar fent la viu-viu a partir del 1872 pel trasbals de la guerra, i que els contractes se solien tancar d’actuació en actuació. Entre d’altres casos, ho exemplifica que els Administradors de Sant Fèlix s’arribessin el 1884 a la festa major de Sitges, el 24 d’agost, per concertar els castells de la festa major de Vilafranca del Penedès (P. Ferrando: 1997).

Aquest breu darrer del Diario de Zaragoza també palesa que l’empresa de Bosch era avalada pel ressò de les proeses dels de Valls. Hom va estar al cas que travessaven el període d’esplendor avui conegut com la Primera Època d’Or (1851-1885), completant construccions de vuit i nou pisos, en els escenaris habituals: Tarragona i d’altres poblacions de la rodalia. Un testimoni que, per un altre cantó, engruixeix el mite de Tarragona com l’epicentre dels castells durant el vuit-cents i que en bona mesura era condicionat a que ja fos la capital de la província –i als recursos que per això hi convergien–.

La Muxerra

La colla contractada a Saragossa va ser la Muxerra dels Xiquets de Valls, que l’any 1876 va esdevenir la Colla Vella. Ha de ser així perquè era l’única aleshores a plaça.

El cronista Emili Morera Llauradó va assenyalar l’any 1911 en la Geografia General de Catalunya que “quan la segona guerra civil [la Tercera Guerra Carlina] quedà disolta la Roser [la colla rival de la Muxerra], donant tant sols alguna fé de vida, la Muxerra; empró després de la guerra, va reorganisar-se la Roser, nomenant-la colla nova, conexent-se la altra per colla vella. ab tendencies lliberals la primera y carlines la segona. Aleshores, o sia des del any 1875 fins a derrers del segle” (La Crónica de Valls: 1911. HCT).

Les afirmacions de Morera són fefaents, atès que va poder contrastar-les amb alguns dels protagonistes i perquè són corroborades per fonts de l’època. La vitalitat de la Muxerra, d’altra banda, no deixa de sorprendre atesa la seva adscripció a l’ideari carlí –i de molts dels que li feien costat–. No s’ha d’oblidar que la fi de la tercera carlinada va significar la derrota d’aquesta causa. Una avinentesa que s’explicaria, ambdues raons són compatibles, per la passió pels castells dels seus components i per la necessitat de reprendre com més aviat millor el dia a dia. El fer castells els representava una mena de feina.

La premsa del país corrobora que la Colla de la Roser esdevingués la Colla Nova l’any 1876, acabada la guerra, d’ençà que va revivificar-se a iniciativa de Josep Batalla Miquel, “Navarro” (Diario de Tarragona: 1876. HCT. Diario de Reus: 1876. ACBC). Un fet que va comportar de retruc que la Muxerra rebés la denominació Colla Vella per no haver-se desestructurat els darrers anys, a diferència de la seva rival antagònica. El testimoni de Ramon Tondo Dilla, “Gravat de Rabassó”, cap de la Colla Vella, ratifica que “la Colla La Muixerra” era “el nom amb què era coneguda la nostra colla abans de la guerra” i que “després, essent cap de colla el meu pare [Isidre Tondo Ballart, “Rabassó”] –A.C.S.-, camvià pel de Colla Vella que conserva” (La Crónica de Valls: 1931. ACAC).

Josep Piñas Mercadé, autor de diverses monografies vallenques, també va recollir l’anada d’aquests castellers a Saragossa en un treball del 1948, basant-se en la memòria oral. El seu relat, amb tot, manlleva uns successos posteriors: la discussió entre dirigents de la Colla Vella que va donar peu a l’aparició de la Colla de l’Escolà l’any 1895 (P. Català Roca: 1981).

Les cròniques de la festa a la premsa de Saragossa, malauradament, tan sols permeten constatar la materialització de la presència castellera. Els cronistes, neòfits com eren, amb prou feina van cobrir la informació amb dos breus insuls. El Diario de Avisos de Zaragoza va publicar en l’edició del 13 d’octubre que: “Llaman mucho la atencion por sus arriesgados ejercicios los célebres Chiquets de Valls que en varias plazas forman grupos vistosos y á una altura extraordinaria”. En l’edició del 16 d’octubre: “Ayer noche continuaron recorriendo las calles y formando pirámides vistosas los Chiquets de Valls” (Diario de Avisos de Zaragoza: 1875. AMZ).

De tota manera, la presència castellera va impressionar als presents, doncs, el seu record encara va venir a tomb per ressenyar el concurs del Dance de Tauste, que també construeix torres com molta gent sap, a la seva població uns anys més tard, el 1877: “En las funciones destinadas al regocijo público, el dance ha sido el que, como todos los años, ha llamado la atención de los forasteros, que no pueden menos que admirar los difíciles cuanto caprichosos grupos y evoluciones que con suma rapidez ejecutan los fornidos mozos que en él toman parte, comparables tan solo con los que los Chiquets de Valls llevaban a cabo por las calles de Zaragoza hace no mucho tiempo” (Diario de Avisos de Zaragoza: 1877. J. Cebamanos Conde: 2005).

La premsa de casa nostra tampoc no aporta més llum. Els castells van ser un dels plats preferits de bona part de la població, la massa illetrada, durant el segle XIX. Però les publicacions van obviar informar-ne la majoria de vegades perquè la població benestant i benpensant, per a qui s’escrivia, menyspreava les manifestacions dels estaments més humils de la societat. No és d’estranyar, doncs, que tan sols el Diario de Tarragona mencionés la presència castellera de passada en anunciar la celebració de la festa: “En breve aparecerán en los sitios públicos de esta ciudad grandes carteles detallando los festejos que deben celebrarse en Zaragoza dedicados á la Virgen del Pilar. Sabemos que entre ellos figura la comparsa dels Chiquets de Valls” (Diario de Tarragona: 1875. HCT).

Finalment, i per acabar-ho d’adobar, tampoc no conté més informació l’expedient de la comissió organitzadora. La carpeta sobre “la comparsa de Valls” és buida avui dia (AMZ). Llàstima. Potser haguéssim constatat la identitat del cap de la Muxerra en aquell temps, entre d’altres dades.

Xavier Güell

Publicat a: Castells, Barcelona, març-abril del 2006, pàg. 19-21.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Aragó, Saragossa, Tarragona i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.