Vilafranca celebra el Carnestoltes el 1848

El Barcelones, un periòdic del cap-i-casal, va fer lloc a la ressenya següent sobre la celebració del Carnestoltes a Vilafranca del Penedès el 1848: “Todo este país por ahora se halla libre de trabucaires y desde el robo del ordinario de Villanueva nada mas ha ocurrido de lamentable. Hemos celebrado a pesar de esto las fiestas del Carnaval con un júbilo inusitado, pues se ha querido rivalizar con las de Villanueva. Han salido comparsas de cuakeros con anticipación á los tres ó cuatro días últimos, el domingo salieron correos de gabinete, coches, carros triunfales con ayuntamientos improvisados tirados por seis hermosos caballos, músicas, escolta de caballeria para dar entrada al Tio Carnestolendas; el lunes comparsas de mas de 30 parejas, el martes baile público de máscara en la plaza de Constitución, comparsas y máscaras con un lujo estremado y digno de una capital, el miércoles entierro con antorchas de viento, caballerias ricamente vestidas con tres músicas la una á caballo, hubo sermon fúnebre al llegar á la plaza, y finido este salió del ataud un hermoso castillo de fuego acompañado de un sinnúmero de cohetes despedidos por un hermoso baile de diablos que acabaron de adornar la fiesta. / Ningun desman ni desgracia se cometió durante estos dias, lo que prueba la cordura y sensatez de estos habitantes que solo anhelan paz, seguridad individual y buen gobierno” (El Barcelonés: 1848. AHCB).

Vilafranca, doncs, va decidir submergir-se en el Carnaval i deixar enrere per uns dies l’enuig quotidià, el trasbals per la segona carlinada (1846-1849), emmirallant-se en la vitalitat de la festa a la veïna Vilanova i la Geltrú, aleshores en l’esplendor incontestat d’una nova etapa per l’impuls econòmic i social a la vila, a resultes dels seus lligams amb els territoris colonials d’ençà del decret de 1778 de lliure comerç amb Amèrica, com d’altres poblacions marítimes del país.

Els vilafranquins, òbviament, van seguir el guió d’aquest Carnaval costaner en voga, on el personatge del rei Carnestoltes adquireix un paper simbòlic rellevant.

De tota manera, no tots els dies de gaudi, també com arreu, van girar al voltant del cicle vital d’aquesta figura, perquè la població va disfressar-se dies abans per iniciar-se. El component d’inversió inherent de la festa va manifestar-se aquest cop per la figuració d’un credo religiós distint del majoritari i oficial al país: de cuàquers, una comunitat religiosa nascuda a Anglaterra al segle XVII. Aquestes màscares i d’altres de participants, ben segur, també devien acudir a sessions de ball, ni que fossin privades.

Els dies àlgids, però, van transcórrer d’acord al tempo del rei Carnestoltes, com si els veïns requerissin la benedicció d’una autoritat, encara que imaginària, també per abocar-se en aquest període suposadament de desordre.

La crònica assenyala l’arribada (naixement) magnificent del “Tio Carnestolendas” el diumenge de Carnaval i a continuació, una seqüència apresa d’actes. El mateix text concreta l’organització de comparses el dilluns i ball públic a la plaça de comparses i màscares durant el regnat (vida) del monarca.

El cercle va culminar i concloure amb la defunció de Carnestoltes, a qui va honorar-se amb un comiat digne de la seva classe. La cerimònia mortuòria va incorporar el concurs d’un ball de diables, com ja se sap d’altres poblacions de la zona com Reus. El foc de les seves carretilles va purificar i delimitar simbòlicament l’escena en espera que Carnestoltes fos coronat de nou al cap d’un any.

La presència de diables, traspassada d’altres solemnitats, també és documentada en el seguici d’arribo del monarca en d’altres poblacions properes, com la mateixa Vilanova, aquells anys.

Xavier Güell

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.