Castells a Calafell el 1855

La premsa de Vilanova i la Geltrú va fer lloc a la correspondència següent sobre la festa major de Calafell el 1855: “Ya hemos pasado la fiesta mayor como se pasan todas. La multitud de forasteros que han recorrido ha dado mucho realce a la fiesta, en terminos de estar Calafell enteramente desconocido. Hemos tenido los ‘Xiquets de Valls’ y por poco les hubiera quedado un triste recuerdo de nuestra fiesta mayor al construir una de sus torres, cayóse el muchacho de la cúspide, y se quedó sin sentido; todos le contaban muerto, pero por fortuna á las pocas horas se halló en disposicion de volver á las andadas. / La parroquia estuvo de adornada cual nunca, y muchos altares estrenaron algun objeto de adorno. El redentor del altar del Sacramento lució por primera vez una magnifica tohalla de raso blanco con franja y fleco de oro, que dicen fué bordada en esa de Villanueva. Tambien ostentaba la propia imágen un precioso ramo de flores artificiales. El Sr. Cura del pueblo de la Nou predicó en los divinos oficios, discurso que pronunció en castellano, y que dejó muy complacido al auditorio. Por la noche hubo baile público, estraordinariamente concurrido, por la multitud de forasteros y algunos de rango. Esto fué ayer 16. Hoy se ha cantado una solemne misa de difuntos, pronunciando en ella una sentida oracion fúnebre el ya citado predicador. Las gaitas nos tienen taladrados los oídos. Esta noche hay baile de sociedad en el juego de la pelota” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1855. BMVB).

La programació, doncs, va articular-se al voltant de la celebració del patronatge local, com totes les festes majors. A Calafell, a llaor de la Santa Creu, titular de la parròquia juntament amb Santa Elena. La festivitat s’hi escau el 16 de juliol.

El text recalca la solemnitat de l’Ofici de festa major amb la consuetud d’un orador foraster rellevant –qui va subratllar el seu paper no emprant la llengua del poble ras, sinó l’oficial o administrativa–, el guarniment extraordinari del temple i l’Ofici de difunts de l’endemà, també de rigor arreu.

Les línees també parlen de l’apartat profà.

Les sessions de ball no hi van faltar. Un ball públic va aplegar a veïns i forasters el vespre del 16 de juliol –on totes les classes socials van esbargir-se plegades–. Oposant-s’hi, un de restringit més elitista (“baile de sociedad”) va dur-se a terme l’endemà al vespre al joc de pilota. Arreu també és freqüent la disposició de balls generals i balls de societats.

El ball suma molt de ganxo arreu encara avui dia. La seva funció social, de tota manera, sobresortia antany. Els habitants d’un territori esperaven les cites festives del calendari amb més expectació, anhelant-hi teixir o reprendre lligams, a més de prendre foc nou per a la rutina del dia a dia.

Aquest divertiment va experimentar canvis aquells anys per reeixir la moda dels ballables en parella agafades de la mà. Arreu del país, la població adoptava els patrons i les formes d’esbarjo de la burgesia, abduïda per l’ascens d’aquesta classe social; per interpretar-hi connotacions de cultura, modernitat i progrés. Les danses col•lectives de quadres i figures en espais comunitaris a l’aire lliure (balls rodons a la plaça principal), en correspondència, anaven caient en desgràcia per caduques.

L’exhibició d’elements dels seguicis també va divertir i alterar l’ordre quotidià de la població. Aquestes van consumir-se en sessions gratuïtes i maratonianes (de sol a sol) arreu de la població durant els dies de gresca. Se sobreentén que n’hi van haver pel comentari que “las gaitas nos tienen taladrados los oidos” i perquè es documentada la intervenció de diverses comparses o balls a Calafell en el passat. També és probable que s’hi emparaulessin grallers (“las gaitas”) tan sols, com se sap d’altres edicions i també a la comarca. Aquests hi feien tots els papers de l’auca i també a totes hores.

Els Xiquets de Valls sí que hi van acudir el 1855. A hores d’ara, aquesta és presència castellera més antiga i la primera del vuit-cents feta pública en aquesta població penedesenca. La seva intervenció va constituir un número destacat de la festa. També ho delata que aparegui a l’encapçalament de la crònica.

El cronista, malauradament, no van traduir el valor d’aquesta actuació en una ressenya detallada, com tantes vegades a l’època, pel conegut desinterès o desídia de la gent lletrada.

L’autor, en canvi, com també és habitual, sí va incidir en una dissort lligada al risc i al patiment que els castells carretegen. No li va passar per alt la llenya que quasi esdevé tràgica per a un enxaneta (“el muchacho de la cúspide”). Les seves línees, però, encara no censuren l’activitat castellera per incivil i inculte; perquè aquests acabaven d’iniciar el darrer tram cap a la seva cúspide (el primer castell de nou era recent, del 1851 a Tarragona per Santa Tecla). Això sí succeirà dues dècades més endavant en ocasió d’incidències similars i manejant també el patró, abans comentat, que va conduir la implantació dels ballables per parella entre el poble ras. Aleshores, la vivència reiterada de fites castelleres i alguna desgràcia ja havien adobat l’assimilació del discurs burgés de censura als castells.

Xavier Güell

Publicat a: El Vallenc, Valls, 15 d’octubre de 2010, pàg. 28.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Calafell i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.