Els Torraires de Montblanc al Diari Català

El Diari Català, el primer diari en català, va aparèixer entre el 4 de maig de 1879 i el 30 de juny de 1881 amb la pretensió de divulgar l’ideari catalanista. Els seus promotors, amb el polític i periodista Valentí Almirall Llozer al capdavant, van adonar-se de la utilitat de comptar amb un diari per transcendir en l’opinió pública.

La publicació va reservar un lloc preeminent a la informació comarcal, tot i fundar-se i editar-se a Barcelona. Una xarxa atapeïda de corresponsals va col•laborar-hi, llegant-nos un gruix sucós de dades de primera mà.

Així, un montblanquí, ocult sota la inicial “C”, va esbossar-hi les seves impressions sobre la festa major a vigília de celebrar-se’n l’edició del 1880: “Pochs anys com en aquest, s’ha despertat entre la jovenalla tant de moviment y entusiasme ab motiu de la festa major que deu celebrarse diumenge y dilluns prop vinents [8 i 9 de maig de 1880]. Los preparatius donan á compendre la molt animada y brillanta que será dita festa. La classe jornalera sobretot, favorescuda per las abundosas plujas que tant de bé han fet á la terra, no repara en sacrificis pera contribuir á mida de sas forsas, al lluhiment de la festa. Aixis es, que han organisat los balls ó dansas anomenadas de ‘Sant Isidro’, los ‘Embozados de Mádrit’, ‘Joan Portela’ y al dir d’alguns, surtirán també la de la ‘Gitana’ y la dels ‘Diables’. A mes d’aquets acabarán de fer mes gran l’animació los balls de ‘paloteo’ ó dels ‘bastonets’, sens rival en Catalunya per sa destresa y precisió, algunas músicas, y vuit parellas de grallas que’s repartirán entre duas collas de torraires de fills de aquest poble y dignas competidoras dels ‘Xiquets de Valls’. / Pera’ls que no son amichs dels saraus, que no serán pochs en diferents centros, s’ha contractat una companyia cómica que actuará en lo teatro de la ‘Azucena’. / De funcions religiosas no cal parlarne, puig que no hi haurá varietat respecte dels demés anys. Ab tot bó es recordar que la professó del segon dia es tant espléndida y vistosa que ella sols atrau molta gent de la encontrada. / Dará fi á la festa un magnífich castell de fochs artificials. / S’espera que invitadas las autoritats civil y militar de la provincia, serém honrats ab sa presencia” (Diari Català: 1880. AHCB).

El text, doncs, informa de l’alegria de la pagesia, el col•lectiu social més nombrós a la comarca, per les bones collites. L’economia girava entorn de l’agricultura. El cultiu principal era la vinya, per menystenir-se’n d’altres de tradicionals, de la trilogia mediterrània, els cereals i les oliveres, d’ençà de l’arribada del ferrocarril de Reus el 1863. El ferrocarril va insuflar el gir per possibilitar l’exportació dels vins a mercats exteriors. Els bons preus d’aleshores van acompanyar-hi (G. Serra Cendrós: 1987).

La classe treballadora era decidida a exterioritzar la prosperitat econòmica de la comarca, fins al mateix 1880, recorrent a diversions en sintonia amb la seva posició social i substrat d’esquemes festius anteriors: “los balls ó dansas anomenadas de ‘Sant Isidro’, los ‘Embozados de Mádrit’, ‘Joan Portela’ y al dir d’alguns, […] també la de la ‘Gitana’ y la dels ‘Diables’”. “Los balls de ‘paloteo’ ó dels ‘bastonets’, sens rival en Catalunya per sa destresa y precisió”, també, amb la fama que hi atresoren encara avui dia.

“Algunas músicas, y vuit parellas de grallas que’s repartirán entre duas collas de torraires de fills de aquest poble y dignas competidoras dels ‘Xiquets de Valls’” eren d’altres manifestacions de carrer en cartera. Els grallers, òbviament, no només havien d’animar als castellers. La menció a les dues colles de Torraires, encara que magnificada, incideix en el seu tarannà. Que no es tractava d’un simple aplec d’afeccionats, sinó d’uns col•lectius que s’atrevien a sortir del cau, amb mesura, com les colles vallenques.

La resta de diversions esmentades són saraus per a tots els gustos i condicions socials a les societats i centres locals –destacant-hi l’actuació d’una companyia còmica “en lo teatro de la ‘Azucena’”– i un castell de foc per al gaudi de tota la població, seguint-se les línees d’esbarjo de la sociabilitat burgesa i urbana que s’imposava aquell temps.

Les celebracions religioses, que articulaven les jornades festives, no van merèixer massa mots per ésser òbvies. Sí, però, va recordar-se la magnificència i el ressò de la processó de la tarda del segon dia –per retornar les relíquies de Sant Mateu del Santuari de la Serra a Santa Maria la Major–. Tampoc no va passar per alt que diverses autoritats, convidades, honorarien als veïns, com era de consuetud arreu.

El mateix corresponsal va escriure mesos endavant sobre la festa a llaor de Sant Miquel: “Los dias 29 y 30 del present se celebrarán las festas de Sant Miquel. Aquestas prometen esser lluhidas per los preparatius que s’están fent. / Lo rector de Sant Miquel coneixedor de las exigencias modernas ha iniciat una suscripció pera un castell de fochs artificials. / Se donarán luxosos balls en los locals de las societats ‘Centro’ y ‘Azucena’ y en un embelat que s’alsará pera lo públich. En lo teatro se hi donarán funcions. Los ‘Xiquets de Montblanch’, dignes rivals dels de Valls, contribuhirán al major lluhiment y animació de las festas” (Diari Català: 1880. AHCB).

Aquesta cita veïnal reeixia a la vila, fins l’extrem d’esdevenir la seva segona festa major. Recollia els mateixos números, però prevalent-hi més la implicació dels veïns. La correspondència comenta que les entitats locals també hi oferirien sessions pels seus associats, alhora que, oposant-s’hi, tampoc no n’hi faltarien pel públic general en un envelat; la sala de reunió per excel•lència de l’època, encara que efímera, i on també triomfava la moda burgesa i urbana dels balls per parelles en solitari agafades de la mà. El mossèn també hi contribuïa, arreplegant els cabals per un castell de foc.

L’animació en els espais col•lectius també quedava garantida amb les diversions de carrer d’ús pretèrit. En aquesta ocasió van cenyir-se en el paper a la presència dels Torraires. No ha d’estranyar si Sant Miquel, Santa Anna i la festa major constituïen les diades cabdals del calendari casteller montblanquí. El corresponsal va esmentar-los repetint la fórmula comparativa amb les colles vallenques utilitzada per la festa major per recalcar la projecció dels Torraires més enllà de casa.

El mateix Diari Català, precisament, també palesa que els Torraires obraven on se’ls cridava, com els Xiquets de Valls. “Lo corresponsal” de Vilafranca del Penedès va recollir el seu concurs a la vila l’any 1879 per la festa major, tot i mostrar-se més amoïnat per la desídia de l’Alcalde en no perseguir les timbes de joc: “Pero ‘l nostre arcalde, que estava molt ocupat en anar á las funcions religioses y en seguir la professó y en surtir al balcó de la Casa de la vila, per donar la má á ne’ls xiquets de Montblanch [dels pilars al balcó], no prengué cap providencia per donar fi á n’aquell escándol” (Diari Català: 1879. AHCB).

El neguit d’aquest vilafranquí reporta un altre dels eixos del discurs ideològic del Diari Català, a banda de la reivindicació de la catalanitat: incentivar el progrés i la modernitat de la societat catalana.

Els anhels de millora del país també ordenen una segona crònica de la festa major de Vilafranca d’aquest corresponsal: “Estém en plena festa major. / La d’aquesta vila es d’aquellas festas que representan á las mil maravillas lo caracter d’un pais. Vilafranca s’enorgulleix de ser la capital del Panadés; á sa festa hi acut tot lo jovent del Plá, y fins i tot hi van á dotzenas las familias que l’estiu esperan ab ansia pera puguer sas pubillas lluir lo seu garbo y elegancia en los balls y passetjos. / Molt animada es la del present any, pero no ho es tant, com podia esperarse, sent administradors los presidents dels quatre centros que hi ha constituhits en aquesta vila: fins la Juventut católica. / Desde las primeras horas del matí se senten ja pe’ls carrers uns instruments monótons y carregosos pe’ls forasters, que’ls impideixen descansar; y fins á altas horas de la nit no veuréu mes que moxigangas ni sentiréu res mes que tamborinos, flaviols y grallas. Una serie de comparsas, que semblan mascarons, se cuydan de divertir la quitxalla. Passéu per un carrer y donéu de cap ab un ball que’n dihuen dels diables, fugiu d’aquell brugit que’ns aturdeix y topéu ab los pastorets y ab lo ball de las gitanas y ab los cercolets y ab lo drach y l’áliga y los gegants y no sé quantas cosas mes, que tant y tant admiran y contemplan los vilafranquins, y que constituheixen lo seu orgull. / Lo dissapte feren una professó, en la que rompian la marxa totas las moxigangas de que vos he parlat y seguian luego uns quants acompanyants, que per sas fisonomías estranyas donavan á compendre que eran de la Juventut católica y que arribavan al número de 35. Aquesta tenia per objecte trasladar lo busto del patró Sant Félix desde la casa del administrador, ahont á dormit una nit, á l’Iglesia, que per son altar gótich omple da satisfacció y alegria los cors dels habitants de Vilafranca. / A les nou del vespre tota la vila se reuneix devant del temple, ahont ab lo soroll de qüets y trons, ab lo drach que trau foch per la boca, orellas y qúa, ab lo soroll infernal de música que vos he dit y en mitj dels crits y saragata dels centenars de personas allí reunidas, fá Sant Félix la entrada triunfal á la Iglesia. / Ahir pronuncià lo pare [Josep] Juliá un sermó, en que ha probat de lluyrse y crech que ho hauria lograt, si l’hagués estudiat millor. Pero la memoria li era infiel, fins los textos llatins se li olvidavan, perque no’n sabia sinó la mitat: lo que no vol dir que no sigui un excelent predicador. / Ahir comensaren los balls y avuy tindrà lloch la festa del Centro Agrícola, en que’s premian virtuts, que tots califican de originals y poch comunas per fortuna. / Ab lo dit compendrán si aquesta festa es realment típica. Nosaltres sentim que una vila rica é ilustrada com Vilagranca tinga festas, que en molts detalls recorda las rancias costums del sigle XIII” (Diari Català: 1879. AHCB).

Aquest text, com tants d’arreu del país del Diari Català, doncs, no esdevé un cop d’ull costumista de la festa, encara que enumera elements i protocols tradicionals, sinó un crit a la modernitat i al progrés del país.

L’autor palesa conèixer la festa major de Vilafranca de prop. El seu ressò al territori. La sociabilitat que generava. El seu rang en l’imaginari del país. Està al cas d’adjectivitzar-se-la de “típica”. El paper dels administradors, els gestors de la festa. En aquella ocasió, els presidents de les quatre entitats locals. Les guites pels elements de la Joventut Catòlica i, poc més endavant, pel desencert de l’orador a l’Ofici de festa major delaten la inclinació laica del corresponsal, també una altra de les característiques de la publicació.

L’abducció dels veïns pels elements dels seguicis, que encara distingeixen la festa avui dia, mereix un comentari especial. L’autor s’enutja pel seu protagonisme a totes hores per acusar-los de pobres i carrinclons. Als llevants i a les mangueles. Però també, en moments tan solemnes com la processó i l’entrada de Sant Félix. L’autor va obviar la presència castellera pel “poco acierto” del Torraires com recull la premsa vilafranquina? (El Labriego: 1879. VINSEUM)

L’autor, doncs, s’exalta per no acudir-se a fórmules modernes d’esbarjo, en consonància al progrés i a la urbanitat aconseguida a Vilafranca, i sí encara a les manifestacions de carrer amb passat rural i de l’Antic Règim. Aquestes darreres les data, no anava desencaminat, al “sigle XIII”, quan va iniciar-se la festa del Corpus, d’on arranca l’aplec de manifestacions de carrer que van convergir als seguicis de festa major.

En definitiva, s’està davant del discurs que va acabar adoptant el poble ras, els actors i consumidors majoritaris dels elements dels seguicis de festa major –entre aquests, els castells–, abans de finir el segle XIX, induït pels prejudicis de la gent benpensant i burgesa. Fet que va provocar el descrèdit general dels castells i que aquests encetessin l’etapa coneguda com Decadència castellera a partir d’aleshores.

Xavier Güell

Publicat: El Vallenc, Valls, 5 de novembre de 2010, pàg. 39.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Montblanc, Vilafranca del Penedès i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.