García Lorca, afeccionat als castells

El 1935. va commemorar-se el tres-cents aniversari de la mort del poeta i dramaturg Félix Lope de Vega y Carpio, una de les figures de l’anomenat Segle d´Or de la literatura castellana. La companyia de l’actriu catalana Margarida Xirgu Subirà va sumar-se a l’homenatge duent a escena tres obres de l’autor, La dama boba, Fuenteovejuna i El villano en su rincón.

Un dels moments àlgids del programa de Xirgu va esdevenir el 10 de setembre al teatre barceloní Barcelona després de la representació de La dama boba, la primera funció de la companyia aquella temporada a Catalunya. Aquell vespre, Xirgu, Federico García Lorca –qui va encarregar-se d’adaptar el llibret de Lope de Vega– i Cipriano Rivas Cherif –director i assessor literari de la companyia– van constatar l’èxit de l’empresa havent de saludar al públic des del prosceni del teatre.

García Lorca va romandre a Catalunya més temps aquella tardor, seguint al costat de Xirgu, i, com ha escrit Antonina Rodrigo a García Lorca en Cataluña, “Esta etapa en tierras catalanas fue para Lorca un tiempo pletórico de vivencias, de actividad cultural, de éxitos, de contactos con gente anónima a través del vehículo de su voz física y poética” (A. Rodrigo: 1975).

La secció Els dies i els fets del tarragoní Lluís de Salvador Andrés al Diari de Tarragona –n’era el director– de l’edició de l’11 de novembre patentitza la presència i aquests anhels del poeta a casa nostra el 1935. El text recull la conversa del periodista tarragoní amb García Lorca i Rivas Cherif el vespre del dimecres 13 de novembre, entre les bambolines del Teatre Saló Modern de Tarragona –a la Rambla Nova–, després d’escenificar-s’hi també La dama boba –la companyia de Xirgu va actuar en diverses poblacions catalanes després de triomfar a Barcelona–. Jordi Rovira Soriano va avançar-se a divulgar aquesta notícia mentre la teníem als fogons (La Vanguardia: 2010).

Lluís de Salvador va dissenyar l’entrevista al voltant de la funció teatral. Però els dos entrevistats van encaminar-la a subratllar la seva atracció per Tarragona. Ambdós van confessar que van aprofitar l’estada per redescobrir “les pedres venerables de la Tàrraco antiga”, cosa que indica que ja coneixien la ciutat i la seva demarcació.

García Lorca, per la part que aquí pertoca, a més, va voler impressionar-hi les seves sensacions sobre la festa de Santa Tecla, havent-s’hi imbuït com un més setmanes abans en la darrera edició de la celebració. De Salvador ja tenia coneixement de l’excursió d’amagatotis del poeta el darrer 23 de setembre per revelar-li Xirgu. García Lorca devia aprofitar el descans de la companyia teatral aquell dia. La gent de Xirgu continuava al Teatre Barcelona, ara interpretant Yerma del mateix García Lorca (La Vanguardia: 1935. AHCB).

Lluís de Salvador va relatar així, del tot seduït, la immersió de García Lorca a la festa: “Rivas Cherif s´aparta uns moments del nostre grup per atendre certs detalls que requereixen la seva intervenció. García Lorca ens explica –ja Margarida Xirgu ens n´havia parlat fa dies- les seves petites aventures d´aquell dia de la darrera festa major, de Santa Tecla, que ell va venir ‘sense dir res a ningú’, a passar a Tarragona. / Aquell dia García Lorca va captar espiritualment tots els matisos de la Tarragona antiga i moderna. Carrers, muralles, edificis, paisatges, temples, museus. I va captar, també, l’ambient de la festa major essencialment popular representada per les pompes religioses de la Seu, la típica processó i les notes folklòriques dels nans, els Xiquets de Tarragona, les gralles, el ball de bastons … / En parlar-nos de tot això, el poeta o, millor, les paraules del gran poeta, tenen en nèixer dels seus llavis, una vibració que evoca pregones delectances. Sobretot, quan ens diu que barrejat entre els populars concurrents al cafè de La Unió, va voler asseure´s al costat dels grallers, per tal d´interrogar-los, de descobrir-los l´ànima pròpia i l´ànima del seu Art. La gralla i la tonada genuïna va fascinar García Lorca, ell que ha fet un pelegrinatge al través d´Espanya i ha estudiat el seu tresor folklòric. O per això, precisament” (Diari de Tarragona: 1935. BHMT).

Aquestes ratlles, doncs, testimonien la ja coneguda passió de García Lorca pel folklore i la música –l’ambient musical familiar va encaminar-ho– que van dur-lo a valorar l’autenticitat i la riquesa de les realitzacions artístiques en funció de la vigència d’un pòsit de tradició popular. Emparant-se en aquesta convicció, no ha d’estranyar que se submergís en tota mena d’estudis etnogràfics, entre d’altres, el Cancionero musical popular español del seu mestre el català Felip Pedrell Sabaté, o que s’atansés a qui, independentment de la seva condició social, li pogués transmetre de primera mà aquest llegat –com els grallers cridats a Tarragona per Santa Tecla–.

També, la seva sensibilitat cap el conjunt d’herències culturals de l’Estat Espanyol, a diferència de molts dels seus contemporanis com ell de fora de Catalunya –malauradament, això darrer encara perdura–.

Antonina Rodrigo també presenta un altre exemple fefaent de la mira ampla del poeta mitjançant el testimoni del sitgetà Josep Carbonell Gener, impulsor i director de L’amic de les Arts. Una de les millors revistes d’avantguarda de l’Estat Espanyol, publicada a Sitges entre el 1926 i 1929. Aquest recordava que “Para asombro y vergüenza nuestra […] ninguno de nosotros conocía enteras las letras de la canciones catalanas. Nos arrancábamos todos, coreando las primeras estrofas, pero al final Federico se quedaba solo. Se sabía todo el cancionero de Pedrell. Seguramente, a través de [Manuel de] Falla [també mestre i amic de García Lorca], que había sido discípulo del compositor catalán” (A. Rodrigo: 1975).

García Lorca va admirar les evolucions dels elements del seguici aleshores vius a Tarragona: el Magí de les timbales, els gegants, els negritos, els nans, el ball de bastons i la Colla Vella dels Xiquets de Tarragona. Qui va poder informar-li sobre les característiques de l’ofici de graller i, en especial, sobre el Toc de castells van ser les colles dels Astons i dels Romeas de Viloví. Els grallers que van actuar en aquella ocasió. Els primers, acompanyant els gegants, segons reporten els comptes de la festa; els segons, els castellers, tal com confirmen les fotografies.

La formació habitual dels Astons el 1935 era integrada per Josep Mestre Mestre, Carnisser de Roda, de Roda de Barà; Isidre Borrut Coll, Sant Vicenç, de Sant Vicenç de Calders; Josep Mercader Ramon, Astó, del Vendrell; i Pau Mercader Valls, Salvet, de Torredembarra. Respectivament, primera, segona i veu baixa –els tres amb gralles llargues–, i timbal (B. Fontanals: 1996).

Els Romeas de Viloví van reunir a dos grallers amb gralla seca i un timbaler. Seguint aquest ordre, Josep Nin Mañé, de ca la Noia, de Sant Jaume dels Domenys; Sebastià Sendrós Fontanals, Ros de les Cabanyes, de les Cabanyes; i Bonaventura Almirall Puig, Tabola, de Vilobí del Penedès (B. Fontanals: 1996).

Xavier Güell

Publicat a: El Vallenc, Valls, 14 de maig de 2010, pàg. 34.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Tarragona i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.