Memòria de les darreres passes dels torraires de Montblanc

Les entrevistes a gent gran solen ser valuoses, pel fet que apuntalen informació coneguda o en revelen d’inèdita. En aquest darrer cas, perquè els mitjans informatius convencionals d’època, per les prioritats i els prejudicis de qui els manejaven, no solen incidir en els neguits del poble ras (els castells n’eren un).

Això ve a tomb perquè el montblanquí Marcel Folch va tenir l’encert de salvaguardar, fa cosa d’uns quinze anys, records de Pep “Víctor” i Joan Escoté, dos avis, de 88 i 92 anys, respectivament, veïns seus, que corroboren i amplien dades dels torraires de Montblanc a cavall dels segles XIX i XX. Els dos avis hi evoquen vivències pròpies i d’altres (Espitllera: 1996. ACCB).

El treball de Marcel Folch testimonia “que en els moments bons de la colla hi havia uns noranta o cent components”. Una xifra molt plausible per a una formació com els torraires, amb projecció local, però que va maldar per sortir del seu cau; tan sols cal constatar la columna vertical d’una colla vallenca de l’època, uns quaranta elements, o la plantilla de moltes formacions actuals.

També recull la seva vestimenta, la dels castellers de l’època, en essència, les robes ineludibles encara avui dia, però aleshores condicionades als hàbits del temps, a l’extracció social baixa de la majoria d’actors dels seguicis de festa major i a que el rigor de l’estadi dels balls de valencians s’havia esvanit. La universalitat de la uniformitat no va reprendre’s al món casteller fins el 1926. Fins llavors, la norma era dur les robes de la feina: “calçotets de pagès, faixa, camisa i mocador lligat al cap que els servia per recollir els cabells i a la vegada evitar que la suor els entrés als ulls”.

Marcel Folch va anotar altres dades molt fefaents. “Primer només hi havia una colla, però diferències ideològiques feren sorgir un nou grup que competia amb els iniciadors. El cap de colla inicial era Josep Cabeza (Ponet)”. Les dues formacions resultants, afegeix, van esdevenir “la ‘vella’ i la ‘nova’”, se sobreentén, la Vella, qui va seguir el rotllo de Josep Cabeza, i que ambdues van disposar del “seu propi equip de grallers i la corresponent rivalitat”. D’entre els grallers, va citar a “Josep Ramon Comas” com “el més famós”. A Josep Cabeza, també va situar-lo el 1882 d’alcalde de la vila i encara “integrant de la colla vella”, cosa que el duia a delegar “les funcions d’alcaldia” els dies de castells.

El cas és que el cognom Comas, almenys, apareix dos cops en la nòmina de grallers de Montblanc. No ha d’estranyar si aquest ofici es llegava antigament entre familiars. El primer Comas és Josep Romeu Comas, “Romeu de les Quadres”, fill de Manuela Comas Carreras de Montblanc (Blai Fontanals: 1996); potser podia tractar-se del mateix “Josep Ramon Comas” citat per Marcel Folch, però un Josep Romeu surt en els comptes municipals de Montblanc per tocar la gralla el 1918 per la festa major (ACCB). El segon, és Maties Comas, anotat també als comptes municipals “por tocar la dulzaina en la fiesta mayor” els anys 1907, 1908 i 1909 (ACCB).

Dels torraires també és coneix que van arrenglerar-se en dos bàndols, almenys, d’ençà del 1878 per la festa major, cosa que no els havia d’afeblir necessàriament. En molts àmbits, el món casteller n’és un, la rivalitat alena l’activitat, doncs, l’empresa d’uns es cohesiona davant la competència d’uns altres.

El paper de Josep Cabeza Saumell, nat el 20 de març de 1821, de cal “Ponet”, també és convincent. Membre d’una família de pro de la vila, va ocupar diversos càrrecs a l’Ajuntament de Montblanc aquells anys. Regidor entre el 1880 i el 1881 i segon tinent d’alcalde i alcalde en funcions entre el 1881 i el 1883 (G. Serra Cendrós: 1997). Les “diferències ideològiques” esmentades que “feren sorgir un nou grup” també. La tendència política dels “Ponet” va poder influir en la divisió dels torraires i en les seves aliances. “L’hereu Ponet”, fill del mateix Josep Cabeza?, figura com a oficial al bàndol carlí durant la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) (Aires de la Conca: 1933. ACCB).

Marcel Folch va treure més suc de la memòria prodigiosa dels dos avis. Ambdós van mencionar-li notícies que apareixen en altres treballs sobre els torraires: “La colla Vella es reunia a la taberna del Portal [la taverna aixoplugava les estones de sociabilitat del poble menut a l´època], tocant mateix al portal de Bové (actual bar Miami). Tenia costum d’enlairar torres per Sant Miquel i pel barri de Santa Anna. Pel que fa a la Nova es reunia a la taberna dels Pigats, emplaçada al carreró sense sortida que hi ha al darrera de l’absis de Sant Francesc. Ens han dit que aquesta colla era especialista en fer pilars de sis o set pisos, i potser algun cop de vuit, al que nosaltres mantenim reserves”.

També, les corrandes, també ja sabudes, que expliciten el seu antagonisme: “La rivalitat era tan visual que en les actuacions de la Vella se sentien xicots de la jove que mentre aquella pujava anaven cantant ‘Llenya per a dos anys’, o bé la cantarella ‘Tararí, tararà / la torre caurà. / Tararí, tararà / si no cau avui / caurà demà”. Els de la Vella replicaven amb una altra cançoneta per l´estil Tararí tararà / el que fa la Vella / tararí, tararà, / la Nova mai no ho farà”.

Els dos avis també van recordar “una sortida […] a Tarragona, l´any 1894 en la que també coincidiren amb la colla dels ‘Biel’ de l´Espluga”.

Les investigacions darreres han establert que una colla de Montblanc va fer pinya amb els Xiquets de l’Espluga de Francolí per actuar a Tarragona els dies 20, 21 i 22 d’octubre de 1894 durant el Quart Congrés Catòlic, compartint escenari amb les dues colles vallenques. Els montblanquins i els espluguins van repetir-ho a la festa major de Reus l’any següent, del 28 de juny a l’1 de juliol de 1895, aleshores sols a plaça.

Els comptes de la celebració tarragonina no reporten que rebessin cap remuneració dels organitzadors i sí els vallencs. Aquests darrers de mans dels seus delegats locals (els caps de colla dels seus partidaris a la ciutat). Antoni Arnau i Rafael Calvet van recollir, respectivament, 500 pessetes en nom de les colles Nova i Vella de Valls (AM Valls).

Els montblanquins i els espluguins, doncs, havien de fer-hi cap refiant-se de la bossa dels llevant de taula, sucosa en una capital com Tarragona, o cridats per una iniciativa privada. No seria la primera vegada; el farmacèutic i regidor Malet, fill de Montblanc, va fer mans i mànigues perquè una colla de torraires fes cap a Tarragona per Santa Tecla el 1878 (J. Salvat Bové: 1926).

La colla de l’Espluga havia debutat l’any 1893 per la festa major local, liderada per la família de cal Biel. Una nissaga castellera que parteix de Gabriel Martí Roig, “Biel”, (1820-1899), qui va llegar als seus descendents el mot familiar, l’entusiasme pels castells (és documentat com encarregat de contractar els castells a la seva vila ja l’any 1861) i l’ideari carlí (P. Ferrando, i Tarés, Joan: 2003). L’empatia política aplana la conjuntura que s’entenguessin gent de Montblanc, de la Colla Vella, i de l’Espluga, obviant l’antagonisme veïnal tradicional. Cal recordar que Josep Cabeza, “Ponet”, que havia estat cap de colla dels de Montblanc, com d’altres torraires, també van professar la causa carlina.

L’afinitat política rebrosta en altres escenaris. Això també explicaria els lligams de la Colla Vella de Valls, també etiquetada de carlina, amb els “Biel” i amb torraires de Montblanc.

Sobre la relació de la gent de “Rabassó” amb els torraires, Marcel Folch va escriure: “La colla montblanquina devia ser molt considerada si tenim en compte que una ciutat tan castellera com és actualment Valls, en els seus inicis els vallencs vingueren a aprendre de muntar construccions humanes a Montblanc. Hi ha uns quans noms mítics vallencs que hom assegura aprengueren o perfeccionaren l´art dels castells a Montblanc. Entre aquests hi ha l´Isidre Rabassó, el Guerxo del Xacó, pare del que fou el gran casteller ‘Xaconet’”.

Aquestes ratlles parlen d’uns fets reals a cavall dels segles XIX i XX, d’ençà del 1895, però que no van ocórrer ben bé d’aquesta manera.

Isidre Tondo Ballart, “Rabassó”, cap de la colla dels Xiquets de Valls i també enrolat al bàndol carlí durant la tercera carlinada (Joventut: 1919. ACAC), i Josep Domènech Miquel, “Guerxo del Xacó”, un altre puntal de la Colla Vella i pare de Josep Domènech Trenchs, “Xaconet” (F. Piñas Brucart: 2002), sí van fer cercar ajut a Montblanc. Però no per aprendre castells o per guanyar-se uns jornals, com altres vegades, reforçant una colla local amiga, sinó per reclutar castellers, seguint la tònica ancestral de les colles de Valls de captar aliats arreu del territori.

La circumstància que els dos avis subratllessin el prec dels dos castellers vallencs rau en què pels voltants del 1895 els va fer més falta que mai el cop de mà dels amics d’arreu, i encara millor el d’un col•lectiu estructurat, com una colla de torraires, perquè un gruix important dels seus van abandonar-los per establir-se pel seu compte. La gent d´Anton Fàbregas Mialet, “Anton de l´Escolà”, també de militància carlina, que va acabar coneixent-se com Colla de l’Escolà i més endavant també com Colla Nova de l’Escolà, després d’intentar reivindicar la denominació Colla Vella.

Els dos avis sí van encertar de ple la cronologia de les darreres passes dels antics torraires, tret d’algun lapsus: “Revitalitzats alguns joves per la Coronació Canònica de la Mare de Déu de la Serra, l’any 1906 tornaren a muntar alguns castells, ara amb les dues colles novament fusionades a causa de la migradesa de personal. El 1911 és un altre any que també se’n té constància d’una petita actuació i ja en 1917 es visqué una revifalla momentània que tampoc tingué continuïtat i es limitaren a fer alguna petita construcció pel barri de Sant Miquel. Diuen que l´última temptativa fou el 1920. Amb ella s’acabava la primera etapa de castells a casa nostra”.

El 1906, els torraires sí van comparèixer el 1906, però no fusionats. La premsa tarragonina palesa la participació de les “dues colles de torrayres, la gran majoria de la Vila [l’omnipresent intervenció de castellers forasters, una pràctica habitual en temps pretèrits, afavorida per les amistats polítiques], per més que´l programa hi digués ‘xiquets de Valls’, aixecaven en porfiada competència llurs castells al só dels respectius grallers” els dies 6, 7, 8 i 9 de setembre de 1906 durant la celebració de la Coronació Canònica de la Mare de Déu de la Serra (La Cruz: 1906. BHMT).

Els torraires també és veritat que no van tornar a donar senyals fins el 1911; per la festa major, de la mà de la Colla Nova. La premsa local coincideix en la modèstia de les seves construccions. Però, a més, va anunciar-los, dada no confirmada a hores d’ara, per la festa del barri de Santa Anna, una de les dues cites castelleres veïnals a Montblanc. L’altra, per Sant Miquel

Els torraires també van anar fent la viu viu d’ençà del 1911 i fins el 1917. Però la seva presència el 1917, com els dos avis van assenyalar, no va succeir per Sant Miquel, sinó per la festa major; s’hi van desdir per Sant Miquel a última hora. També no van treure el nas des d’aleshores fins el 1920, per la festa major, el seu darrer cop de cua.

Bé, la seva darrera fuetada va esdevenir dues dècades més endavant. El mateix Marcel Folch és qui la destapa: “L’any 1940, aquest que escriu va ser testimoni d’un fet que demostrava que tot i fer anys que el fet casteller havia desaparegut, encara era latent en el record d’antics torraires, i així aquest any, trobant-se a la Plaça Major, davant mateix de l’Ajuntament, un dia de mercat, es trobaren un grup d’homes que tenien costum d’assistir al mercat a comprar planter o qualsevol estri necessari per a les feines del camp […] Un dels assistents, el Josep Moix del Molí de Castellví, insinuà que encara es veie amb ànim de pujar un pilar, i els altres que eren amb ell també s’engrescaren, i decidiren provar-ho. / De seguida s’agrupà una munió de gent fent pinya i es muntà un pilar que en aquests moments no podria descriure però que estic segur era de cin, però si la memòria no m’és traïdora diria que estava integrat per Josep Moix, Josep Avià (Cevet), el venedor de loteries Sánchez, Josep Torres (Toio), Anton Pallàs i l’Anton Colom de la fonda, que en aquell moment passava pel mercat amb aquell gran senalló per efectuar les compres de les necessitats de l’Hostal que regentava. També hi havia el Peret Bordell, que en aquella hora sortia de la Fàbrica del Cardús, i el Josep Agustí (Bernat). S’hi afegiren el Pau Muntanyés (de la Villapaz), el Martí Vinyes, el Setsardines i el meu pare Josep Folch, i segurament algun altre. Amb moltes penes i gran esforç aconseguiren el seu objectiu. Hem de pensar que aquells homes, per aquell temps estaven en la dècada dels cinquanta o seixanta anys. Es veu que el fet casteller es porta dintre i no desapareix sinó és amb la persona”.

Aquest paràgraf darrer esmenta a diversos castellers. Els dos avis, per la seva part, van recordar altres noms, molts dels quals ja apareixen en altres treballs sobre els torraires (J.M. Rodon: 1979. J.M. Porta: 1994) i que qui conegui els mots de les cases de Montblanc podria identificar: “La composició de les colles era freqüent que estés integrada per diversos membres d’unes mateixes famílies [uns cercles endogàmics assumien els castells arreu]. Els nostres interlocutors recordaren alguns d’aquests noms: Pep Catxó, els Foguetó, els Fonollers, els Portugués, els Xerraires i els Pepis. Altres noms que també han sortit a la conversa són: Pau Muntanyès, Macianet el Poc ulls, Anton Colom, Joan Torres (Toio), Sánchez, Anton Pallàs, Pere Bordell, Josep Agustí, Josep Moix, Josep Avià (Cevet), el Setsardines, Ventura Pallàs, Martí Sanahuja, Quico Gitano, Vicenç Rector, Macià Sigró, Joan Casanovas [Casanovas, “Bot de la Vall”], els germans Foguet que eren cinc, els Blavis, Ramon Musset, Joan Bonadona, Josep Folch (pare de l´autor d’aquest article) i l’oncle Pere Folch”.

Els dos avis van concretar detalls ja coneguts d’alguns d’aquests torraires antics: “A finals del segle passat, durant el període de més plenitud diuen que un dels personatges més populars era en Martí Vinyes que pujava de segon all pilar de sis amb tanta seguretat que quan la torre era carregada, amb la mà dreta girava la gorra musca. Posats en el terreny de les anècdotes personals també és destacable la seguretat d’enxaneta Anton Colom i del també especialista en enxaneta el Peret Bordell [Martí, nat el 22 de juliol de 1902], especialista en fer la voltereta [la figuereta] quan era dalt de tot d´un castell”.

Per acabar, cal dir que Marcel Folch també va consultar una monografia recent sobre els torraires, de dos anys abans (J.M. Porta: 1994), per contextualitzar la seva recerca.

D’aquesta obra, entre altres, va extreure la nota de Ramon Cantó, de la seva història inèdita de Montblanc del 1894, que assegura que a Montblanc va plantar-se “y nostres ulls ho han vist, los 3 de 9, los 2 de 7 y l’espadat de sis”. Una afirmació molt creïble. Ramon Cantó va ser contemporani de la primera època d’or dels castells (1851-1885), quan van sovintejar els castells de nou. De l’època, a més, és l’anunci de “los tres de nou” a cura dels “chiquets de Valls” el 1864 per la festa major (Diario de Reus: 1864. ACBC). La crònica, malauradament, ressenya l’actuació amb les vaguetats habituals: “Los ‘chiquets de Valls’ ejecutaron sus arriesgadas suertes, como siempre admirables” (Diario de Reus: 1864. ACBC).

La plantada de castells de nou pisos, a més, es correspondria amb la fortalesa del substrat casteller de Montblanc. Però sense menystenir-hi la intervenció de castellers destacats d’altres poblacions. Aquí l’aliança amb les colles vallenques, documentada dècades endavant, jugaria un paper determinant; les quals ja s’ha vist que també es refiaven de sumar ajuts d’arreu.

Xavier Güell

Publicat: El Vallenc, Valls, 19 de febrer de 2010, pàg. 38-39.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Espluga de Francolí, Montblanc, Reus, Tarragona i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.