Més castells en temps d’armes a Manlleu el 1839

Treballs recents han donat a conèixer diversos episodis bèl•lics amb connotacions castelleres. Un cas més que cal afegir a la llista va transcorre a Manlleu el vespre del 28 d’abril de 1839; durant la Primera Guerra Carlina. Aleshores, les tropes carlines comandades per Carlos d’Espagnac, més conegut com comte d’España, van prendre la població després que un grup de soldats superessin la muralla que l’envoltava enfilant-se uns damunt dels altres. Dos llibres basats en textos o testimonis de l’època ho corroboren.

El primer és Quinze generacions d’una família catalana de Martí de Riquer Morera, un retrat de la història del país a partir de les vicissituds de la família del propi autor. L’obra es forneix de documentació familiar.

Martí de Riquer Morera hi recalca la manera com els carlins van trepar la muralla de Manlleu, rescatant les vivències de Martí de Riquer de Comelles, besavi seu i un destacat militant carlí de l’època: “El mes d’abril el comte d’España, tant de temps inactiu militarment, emprengué unes operacions a la serra de Peracamps, en una línea que amb intermitències anava des de Solsona fins Biosca, on hi hagué tot un seguit d’encontres amb els cristins i el sometent de Solsona, en la majoria dels quals lluità el meu besavi, com recorda a la seva Memòria. Les forces reials marxaren tot seguit vers la Plana de Vic, i el 28 d’abril [de 1839] assaltaren Manlleu. Al vespre, mentre els sapadors feien esvorancs als murs de la vila, els voluntaris d’infanteria, muntats l’un sobre l’altre com els castellers, atenyien la part superior de les muralles i entraven a la població. Per la banda del nord operà el Batalló del Príncep d’Astùries, en aquell moment sota el comandament superior del coronel Josep Pons, el Bep de l’Oli, i entre els oficials figurava el sots-tinent [Martí de] Riquer [de Comelles]. Seguiren el saqueig i incendi de la vila”.

Francesc d’Asís Pujol, cronista oficial de Manlleu, ha escrit que el succés va ocorre a l’indret dit de “la baixada de la Fidela, entre les dues Cortades”, a la part baixa de la població, refugiant-se els veïns en el recinte interior de Dalt-Vila a continuació (F. d’A. Pujol: 1968).

La Historia de la última época de la vida política y militar del Conde de España y de su asesinato de Fèlix Ramon Tresserra Fábregas, però, atribuïda al mercedari Magí Ferrer Pons, també en parla. Aquest llibre va publicar-se el 1840, per tant, esdevé un relat coetani als fets, alhora que recull documents de primera mà.

Tresserra coincideix en què el comte de España: “Movió sus batallones hácia la parte de Vich, y se dejó caer sobre Manlleu en la mañana del 28 de abril. Pasó el dia haciendo disparar balas rasas y granadas contra el pueblo, que apenas hicieron daño en la fortificacion. Al caer la tarde mandó que se asaltase la poblacion, y nombró para el efecto á los gefes que hubieran dejado de ser sus censores si hubiesen muerto en la empresa, ó se hubieran ido con mas cuidado en criticar sus operaciones en el caso de salvar sus vidas [els correligionaris també temien al comte pels seus rampells sinistres]. El asalto se habia de dar del modo mas brusco. No habia brecha abierta: faltaban escalas, y todo lo necesario para una operacion de esta naturaleza. No habia plan ni concierto: los encargados del asalto estuvieron conferenciando en las inmediaciones de la muralla sobre lo que habian de hacer, no tanto para ganar la poblacion, que lo miraban imposible, como para justificarse con el Conde. Al fin se resolvieron á llamar á una porcion de carlistas de los mas desalmados, y lograron que embistiesen hácia el punto donde podia causar menos daño el fuego de las aspilleras: al llegar al pié de la muralla ellos mismos hicieron de escala, subiendo uno encima de otro, y algunos por una mala escala que casualmente se encontró. Cayeron algunos; dos ó tres llegaron arriba, y se tiraron á la parte interior. La escasa guarnicion no tuvo direccion ni fuerza suficiente para evitar el primer peligro: los que estaban inmediatos al punto del asalto huyeron: la alarma de estos la produjo en todo el pueblo, y toda la gente armada y familias comprometidas se retiraron al fuerte, con lo que los carlistas se hicieron dueños de la poblacion”.

A continuació, també aporta el part de guerra, del mateix 29 d’abril de 1839, i que tampoc no passa per alt com va conquerir-se la muralla: “Al obscurecer se verificó este á mi presencia y la del benemérito brigadier D. José Segarra, segundo Comandante general y gefe de estado mayor, sin escalas ni preparativo alguno anterior, pues mi ánimo no habia sido asaltar, atacando el pueblo, segun lo mandé: el gefe de la 1ª brigada D. José Pons [“Pep de l´oli”, d’Agramunt] por la parte del norte con el batallón Príncipe de Asturias, por el puente el de la 2ª D. José Borges con el batallon voluntarios de Tortosa, á cuya cabeza marchó tambien mi ayudante de campo D. Luis Adell, y por el sur, el batallon del Infante D. Sebastian, al mando del comandante D. Juan Antonio Gomez, protegidas estas fuerzas por las compañías de preferencia de los demas cuerpos. Al lado mismo de los tambores que flanqueaban la fortificacion enemiga, abrian los gastadores boquetes en la muralla, mientras que otros asaltaban con la mayor intrepidez, subiendo sobre los hombros de sus compañeros; de modo que en pocos momentos fueron dueños de la poblacion, y reducidos los de la guarnicacion que pudieron salvarse al último recinto fuerte situado en la parte culminante, y compuesto de la iglesia de sólida construccion, y de algunas casas aisladas”.

La identificació d’una colla de Xiquets de Valls, la colla dels pagesos, més endavant coneguda per la Muxerra, amb el bàndol carlí durant el segle XIX condiciona la suposició que membres d’aquesta formació protagonitzessin l’ascensió de la muralla de Manlleu. La presència de camptarragonins entre la tropa carlina ho apuntalaria. Fet probable atesa l’extensió de l’ideari carlí al Camp de Tarragona i l’aplec d’uns milers d’homes de procedència diversa sota les ordres del comte d’España, aleshores cap suprem dels carlins a Catalunya. Almenys hi consta la intervenció de veïns de l’extraradi del territori casteller històric. S’hi han citat d’Agramunt (el coronel, Josep Pons) i de Tortosa (un batalló de voluntaris).

Però, alhora, el color polític tampoc no ressol categòricament la paternitat de l’acció. Senzillament, aleshores uns soldats també van poder valer-se de l’impuls universal d’enfilar-se uns damunts d’altres, tal com es confirma en un context allunyat de l’esfera dels Xiquets de Valls. Durant la Primera Guerra Mundial, “una division de Infanteria” alemanya va escalar les defenses que protegien el fortí francès del Camp dels Romans, al sud de Verdum, “formando torres humanas” el setembre de 1914 (El País: 1914. BNE).

Xavier Güell

Publicat a: El Vallenc, Valls, 22 d’octubre de 2010, pàg. 49.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Manlleu i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.