Sant Fèlix, 1876 i 1877

Vilafranca del Penedès va abocar-se a celebrar la festa major el 1876 després de reprimir-se’n els tres darrers anys a causa de l’esclat de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876). La circumstància d’haver d’honorar apropiadament el centenari de la designació de Sant Fèlix màrtir com a compatró de la vila també va suscitar molt d’entusiasme entre els veïns. Davant d’aquesta tessitura, els administradors van assegurar-se l’èxit apostant pels castells, un dels eixos de la festa encara avui dia, a més d’emparaular una reeixida presència d’exercicis festius, com no es veia feia anys.

El text del programa d’actes desgrana aquest protagonisme dels castells al llarg dels tres dies de festa i en els escenaris de consuetud. El millor, com ja se sap, va preveure’s pel migdia del 30 d’agost. Aquest acte va anunciar-se aleshores de la manera següent, “escrito todo él en estilo gongórico subido” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1876. ACGAF), com va comentar-se sorneguerament a la veïna Vilanova i la Geltrú: “Concluida la funcion religiosa, regresará la ilustre Corporacion á la Casa Capitular y enfrente a misma, y haciendo las danzas prodigios de agilidad y sacudimiento obsequiarán al propio cabildo y al concurso; y al disfrute del helado y vivificador céfiro que la mejor hora del dia regala, los Xiquets de Valls formarán los difíciles ‘castells’ y ‘torras’ donde se verá á la naturaleza agarrarse con delirante afán y graciosos visajes y contorsiones á otra naturaleza, para prevenir á todo trance el bamboleo y derrumbamiento de aquellos levantados, con admiracion dela ávida multitud en aquel punto congregada” (La Opinion: 1876. BHMT).

A Tarragona va publicar-se una correspondència que relata els moments més vibrants de la celebració. Unes ratlles sobre l’exhibició del migdia de Sant Fèlix no hi fallen. Però tan sols aclareixen l’haver-hi hagut algunes llenyes per la seva vaguetat: “Durante esos dias los atrevidos Xiquets de Valls lucieron su fuerza y agilidad alzando numerosos castillos que aplaudía frenéticamente la muchedumbre apiñada en frente de las Casas Consistoriales; pudiendo asegurar á usted que, descontando dos ó tres de aquellas torres que se vinieron al suelo, sin causar, afortunadamente, desgracia alguna, todas las demás fueron, al decir de los inteligentes, dignas del aplauso con que se celebraban” (La Opinion: 1876. BHMT).

Aquest text també conté una altra postal que no falta a les ressenyes vuitcentistes de la festa: el paper dels pilars en l’aiguabarreig d’imatges i sons durant l’entrada del sant a la basílica de Santa Maria al vespre. Que fossin dos els espadats, un a banda i banda de la porta, suggereix que dues colles van comparèixer: “Difícilmente podré dar á usted una idea del grandioso espectáculo que en la plaza de la iglesia tuvimos ocasión de contemplar cuantos al anochecer del jueves último vimos entrar la procesion en el templo parroquial. El inmenso gentío que poblaba aquella plaza y todas sus avenidas, las músicas que acompañaban la procesion y las danzas de que llevo hecho mérito, las dulzainas de los Xiquets de Valls que á un lado y otro de la iglesia habian formado dos atrevidas columnas, el histórico drach vomitando fuego por todos lados y otras mayores demostraciones del público entusiasmo daban á aquel cuadro un aspecto tan imponente que no es fácil se reproduzca en otras poblaciones, aun de mayor importancia que esta villa”.

Els comptes de la festa també insinuen la intervenció de dues colles i vallenques (A. Ribas: 1999). 8 duros va costar el “Viatge per anar a llogar ls’xiquets de Valls”, se sobreentén, perquè algú comissionat s’arribés en carro fins a Valls per gestionar l’afer, com en d’altres ocasions. La paga per aquests “Xiquets de Valls” va pujar a 125 duros. Una quantitat que balla avall o amunt si és repartida en dues bosses i el resultant es compara amb el percebut per una sola colla de castells a les dues darreres presències. 50 duros el 1872. 80 duros el 1871. El preu baix de 1872 devia obeir a que la colla no va reunir massa components a causa de la situació política inestable. Al 1871, els vallencs devien fer valer que se’ls demanés el castell de nou pisos. Al 1876, aquest compromís no devia existir, alhora que es devien reajustar les tarifes per l’interès de les colles en lligar actuacions desprès del període bèl•lic.

Altres despeses anotades són 34 duros 2 rals per “Grallas pels Xiquets de Valls” i 20 duros per “Manutenció de las grallas dels xiquets de Valls”. Diners que podien haver-se invertit en la reunió de grallers planejada aleshores (X. Güell: 2011).

L’alçada dels castells a plaça el 1876, d’altra banda, resulta un enigma a hores d’ara. Però textos posteriors indueixen a sostenir que no van ser de nou pisos. El programa d’actes de l’edició de 1877 subratlla el compromís de les dues colles vallenques en aquests castells el migdia de Sant Fèlix i, alerta, repte que no es complia a la població feia anys: “las tradicionales danzas de los gigantes, dels diables, figuetaires, etc.; dos numerosas cuadrillas de Xiquets de Valls, acompañadas de músicas, dulzainas y atabales […] concluida la funcion, el Ayuntamiento se trasladará á las Casas Consistoriales, frente de las cuales las danzas ejecutarán sus evoluciones y los Xiquets de Valls sus difíciles castillos, entre ellos el de ‘nueve pisos’ no visto desde años” (Diario de Tarragona: 1877. HCT. La Imprenta: 1877. AHCB). Algun resum del document tan sols assenyala la temptativa (La Opinion: 1877. BHMT).

I la fita va assolir-se. La Colla Vella dels Xiquets de Valls va completar el quatre de nou, a banda de la torre de vuit i el pilar de set el migdia del 30 d’agost de 1877, tal com testimonia una correspondència a la premsa de Tarragona: “Una carta de Villafranca que tenemos á la vista da cuenta de la habilidad y destreza de la ‘colla vieja dels xiquets de Valls’ que estuvo en dicha poblacion durante los dias de la fiesta mayor. El dia treinta levantaron la torre de nueve de cuatro pilares, la de dos pilares de ocho y de un pilar de siete. El segundo dia hicieron tambien algunas de mérito verificándolas todas con maestria y asombrosa facilidad” (Diario de Tarragona: 1877. BHMT).

La premsa de Vilafranca també va recollir aquestes aletes, comentant-s’hi, a més, la participació valuosa habitual dels afeccionats locals: “admiramos muchos los trabajos ejecutados por la cuadrilla ‘Xiquets de Valls’ que acompañados por los aficionados de esta villa nos hicieron ver el castillo á nueve pisos; la torre de ocho, el pilar de siete, y todo cuanto hoy ha llegado á hacerse en aquel ramo, con una limpieza admirable” (El Panadés: 1877. M. Trenchs: 1989).

La premsa no aporta més detalls del procedir dels castellers. Sí va restar al cas, pel servilisme recurrent de les publicacions de l’època, a que Castor Ibáñez de Aldecoa, governador civil de Barcelona, presenciés els castell i que “gratificó generosamente á las ‘collas dels xiquets de Valls y demás individuos que han contribuido á amenizar la fiesta” (Diario de Tarragona: 1877. BHMT). Que les autoritats locals el convidessin delata que els castells eren dalt de l’ona aleshores, actuant de reclam com a signe d’identitat de la vila.

Xavier Güell

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Vilafranca del Penedès i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.