Cervera, 1802

Les famílies reals d’Espanya i de Nàpols-Sicília van visitar Catalunya el 1802 per celebrar un doble casament el 10 d’octubre a Barcelona. D’una banda, el de Ferran, el príncep d’Astúries, el futur rei Ferran VII, amb la princesa Maria Antònia de Nàpols, cosina germana seva; i de l’altra, el de Francesc Genari, germà d’aquesta darrera i hereu dels dos trons italians, amb la infanta espanyola Maria Isabel, germana del príncep d’Astúries i també cosina seva.

El seu trànsit pel país presenta notícies de les expressions festives dels veïns a l’època, perquè els nostres avantpassats van honorar-les a cada lloc, d’una manera més o menys entusiasta, amb els recursos al seu abast.

Així, Cervera va festejar-les els dies 7, 8 i 9 de setembre. La geografia, la seva situació camí de Barcelona, va propiciar la parada de la comitiva real. La circumstància d’ésser cap de corregiment també. Els hostes procedien de Lleida, havent-hi sojornat la nit del 6 de setembre i rebut també mostres d’afecte fins la seva marxa l’endemà al matí.

La Relacion de las prevenciones tomadas y festejos executados por el Ayuntamiento de Cervera para obsequiar á sus magestades y real familia con motivo de su transito por dicha ciudad y descanso que hicieron en ella en los dias 7, 8 y 9 de septiembre de 1802 de Sigismundo Bou y Baranera, editada a Cervera el mateix 1802 a l’”oficina de la Real Universidad” ressenya l’estada de les dues famílies reals a Cervera (BMVB).

El relat constata que la població va recorre a l’habitud dels gremis, qui aplegaven el gruix de la població, per endegar l’empresa, com va repetir-se allà on van trobar-se amb la mateixa tessitura. Les autoritats locals van delegar “á todos los Gremios” tot allò referent “en el adorno é iluminacion, y en los festejos de que quedasen encargados respectivamente”. Els gremis cridats van ser els dels ferrers, serrallers, paletes, fusters, sastres, sabaters, soguers, teixidors i pagesos. Fadrins, forasters empadronats i nobles també van participar-hi.

La comitiva real va fer cap a Cervera la tarda del dia 7. Les autoritats locals i diversos col•lectius locals van dirigir-se plegats a rebre-la. Un piquet del regiment cavalleria establert a la població, fadrins, tres danses infantils, timbales (trampes?), ministrers, macers, funcionaris, juntes gremials i autoritats (corregidor, síndic i secretari de l’Ajuntament) van integrar el seguici de benvinguda: “En la tarde del dia siete á las seis dadas salió el Ayuntamiento de sus Casas Capitulares para recibir á SS.MM. y AA. Iban delante de él un crecido piquete de Suízos del Regimiento de Schuwaller, una Compañía de mancebos llevando á su frente el principal comisionado de su Gremio, vestidos con pantalon y chupa de color rosa, adornado con cintas de color azul, armilla, y faxa blanca, con sombrero redondo, y llevando cada uno una acha de cera en la mano. A estos se seguian tres bayles de muchachos, que danzando sin interrupcion hacian al compas de la música varias figuras. Tras de estos iban las timbalas y Músicos del Ayuntamiento, vestidos con casaca encarnada, buelta, chupa y calzon amarillo, guarnecido todo de un galon de plata fino, con un sombrero tambien galoneado; inmediatamente los quatro Maseros del Ayuntamiento vestidos de ceremonia, luego se seguian todos los Capitulares vestidos todos de negro, con arreglo á lo prevenido por Reales Cédulas, presidiendoles su Corregidor el Ilustre Señor Don Gaspar Gomez de la Serna: y tras de él iban el Síndico y Secretario del Ayuntamiento, y todos sus oficiales, y juntamente todos los Capitanes y Consules de los Gremios de la Ciudad, que para este efecto se habian convidado”.

La rua va acomboiar als hostes fins la Universitat, on va disposar-se el seu allotjament. Davant l’edifici va haver sarau públic fins al vespre.

La narració també enumera l’exhibició festiva que va repetir-se l’endemà al vespre davant la Universitat: “A las ocho de la noche se iluminó toda la Ciudad en el mismo modo y forma que la noche antecedente: y habiendo informado á SS.MM. que se tenia dispuesta otra diversion, si era de su gusto, manifestaron que la executasen. En efecto se dieron luego las correspondientes disposiciones; y saliendo SS.MM. y AA. como la noche antecedente á los balcones del Real Palacio, inmediatamente salió la comparsa, abriendo camino una compañía de Suizos del Regimiento de Schwaller, y siguiendo tres bayles de niños, uno de viejos, otro de pastorcillos y otro de palos, quienes baylaron delante de SS. MM. y AA. haciendo varias figuras. A estos bayles se seguian treinta parejas á caballo con vestidos, que para el efecto se habien hecho nuevos, á lo riguroso de la Española antigua, llevando cada uno de ellos, una acha de cera en la mano, y acompañados de una completa música marcial. A estas parejas se seguia una muxiganga de hombres muy hábiles para executarla, con su propia música, y vestidos todos uniformemente llevando dos achas de cera una en cada mano, quienes delante de SS. MM. executaron las mas primorosas figuras al compás de la música”.

Aleshores es concreta la identitat de les tres danses infantils, ja presents a la vigília. La primera, segurament un ball de Dames i Vells. Una representació teatral popular de carrer, amanida amb elements musicals i coreogràfics, que confronta a homes grans i noies joves, o sigui, una sàtira de les relacions de gènere, també susceptible de ridiculitzar a la societat en general. La segona, un ball de pastorets. Una macedònia de quadres coreogràfics, picaments de pals llargs i recitat de parlaments també burlescos. La tercera, un ball de bastons.

Trenta parelles de fadrins a cavall, duent atxes i acompanyats d’una música militar (el precedent de les actuals bandes de música) també van ingeniar-se alguns moviments coreogràfics.

Una “muxiganga de hombres” àgils, uniformats, duent una atxa a cada mà i al so de la seva música també va comparèixer. Aquesta comparsa suscita una reflexió. La veu moixiganga aplega diversos significats. Algun d’ells molt genèric. Però en aquest cas, l’ús de “dos achas de cera una en cada mano” per part dels balladors i que “executaron las mas primorosas figuras al compás de la música” indueix a creure-hi l’actuació d’una moixiganga concreta. Aquell ball o dansa on s’escenifica la passió i mort de Crist i els actors pugen els uns sobre els altres amb l’única ajuda del propi cos. De la propera Igualada? La consulta de més documentació podria aclarir-ho. Però afegim per ara que la moixiganga d’Igualada és documentada fora de plaça. A Balaguer, més lluny que Cervera, el 1851. I que els igualadins van haver de refiar-se del ball de valencians del Pla del Penedès i no de la seva moixiganga per honorar el trànsit dels monarques l’endemà, el 9 de setembre de 1802.

Xavier Güell

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Cervera i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.