Una visita a la Pobla de Montornès al 1887

El 1887, Josep A. Milà Artigas va impressionar les seva percepció sobre la festa major de la Pobla de Montornès en el reportatge ‘Una expedición á Mas Mercader’, publicat al Diario de Villanueva y Geltrú, després de gaudir-la uns dies abans, el 8 de setembre (Diario de Villanueva: 1887. BMVB. La Provincia de Tarragona: 1887. BHMT).

Aquest treball de l’aleshores propietari i director del Diario, alhora, ofereix un cop d’ull al patró festamajorenc d’aquell temps de les poblacions rurals del territori casteller. La seva economia i el medi natural van condicionar que s’hi preservessin elements pretèrits, de la societat preindustrial.

D’entrada, Milà comenta el motiu del viatge. Aquest va decidir-se a emprendre’l per acceptar el convit del seu convilatà, Josep A. Soler Pers de fruir d’una jornada campestre a mas Mercader, la seva hisenda de la Pobla de Montornès. La coincidència de la data amb la de la festa major de la vila va suposar un alicient afegit. Aquest apartat també descriu la finca, cosa que revela una altra vinculació amb Vilanova. L’arquitecte Bonaventura Pollés Vivó l’havia reformada: “Aceptando la galante invitacion de nuestro distinguido amigo D. José A. Soler y Pers, que con su apreciable familia se encuentra veraneando en Mas Mercader, salimos el dia 8 por la mañana en direccion á la citada heredad varios amigos, deseosos de pasar un dia de campo en union de tan distinguida cuanto amable familia, y presenciar de paso los festejos que en la Pobla se dedican á su ínclita patrona la Santísima Virgen. / Está ésta (la citada quinta de recreo) situada en una loma, dominante la extensa heredad; pasan, puede decirse, rozando sus paredes, las cintas de hierro que dirigen los trenes á Valls y á Reus, y domina por completo la Pobla, que se halla á un tiro de fusil. Mas Mercader es una grandiosa casa, en la cual su propietario ha reunido todas las comodidades; magníficos y espaciosos dormitorios, gran salon, soberbio comedor, preciosas mirandas, suntuoso oratorio, todo circundado por jardines y frondosa arboleda, hacen de aquella antigua casa de labranza, transformada por obra de nuestro amigo, el ilustrado arquitecto D. Buenaventura Pollés y Vivó, un sitio delicioso. El aspecto total del edificio es el de un castillo señorial, no faltando ni las almenas ni la torre del homenaje, la cual remata con un para-rayos”.

Les primeres línees dedicades a la festa major subratllen la religiositat acusada de l’època. L’accent eucarístic sobresurt en què l’Ofici, la celebració religiosa principal, es reservés per a una hora rellevant, a mig matí de la festivitat

Milà no va obviar-hi la intervenció de consuetud d’un orador prestigiós, l’encarregat de lloar les virtuts de l’advocació on els veïns s’aixoplugaven. Però també, d’haver d’ensopegar amb la rusticitat de la gralla i l’ofrena de coca durant aquest acte tan assenyalat: “El dia no podia ser más apropiado; ni nos molestaban los rayos del sol, ni el calor se dejaba sentir. / Al llegar á la Pobla nos dirigimos al templo, donde se cantaban los divinos oficios. En el momento de penetrar en la Casa de Dios, el Rdo don José Borrás, jóven sacerdote de la población, pronunciaba el panegírico de la Virgen, nueva Arca de Noé para salvar al género humano del diluvio de pasiones que inundan al mundo, y arco iris señal del amor de Dios hacia las criaturas. El reverendo Borrás tuvo, en su discurso, periodos brillantes, llenos de uncion y fervor religioso. / Dos costumbres populares llamaron mi atencion. Primero, que en el Benedictus se oyeran dentro el templo los alegres sonidos de las dulzainas, y segundo, que al terminar el oficio el Rdo. Cura-párroco entregara al Sr. Alcalde, Sr. Juez municipal é individuos del Ayuntamiento una torta con su correspondiente ramillete, y que al salir del templo los individuos del Ayuntamiento, en corporacion y precedidos de los Xiquets de Valls, dulzainas y tamborines de las coplas de Bonastre y de Roda, llevasen con mucho cuidado la torta en una mano y las insignias de mando en la otra”.

La seva sorpresa musical partia de l’habitud i la complexitat de les capelles de música de les parròquies de Vilanova i la Geltrú. El pressupost menor de la festa va suscitar l’opció dels grallers. Aquests representaven tots els papers de l’auca a festes majors amb els recursos de la Pobla. Fins l’extrem que fos en aquestes cites de les poques ocasions en què se’ls tolerava dins d’un temple. En correspondència, els grallers no desentonaven, interpretant tocs apropiats; per això, el timbaler també restava mut per no crear rebombori: els seus redobles s’amplifiquen en rebotar contra les parets. Un dels moments en què la gralla sonava succeïa durant l’Adoració, abans que el sacerdot culminés la missa consagrant i mostrant el pa i el vi, els símbols del cos i de la sang de Crist, a la comunitat, i just després de la proclamació de l’Evangeli, el moment àlgid de la Litúrgia de la Paraula.

Milà va recollir la presència a la Pobla de dues colles de grallers de la comarca. Devia coincidir amb els Vilaseques de Bonastre i els Flaressos de Roda de Berà, dues agrupacions prestigioses de l’època.

Durant l’Adoració, els veïns oferien bens, en ocasions diners, per a obres benèfiques, confraries o la parròquia. Les coques, per després ser subhastades, van esdevenir un dels bens més freqüents a les ofrenes ja durant l’Antic Règim. El medi natural i l’economia rural d’una població com la Pobla, ja s’ha dit, van condicionar la continuïtat de fórmules d’aquesta època. La subhasta de les coques als balls de plaça possibilitava la recaptació de diners. Els nois les compraven per poder ballar amb la noia desitjada. Aquesta pràctica, doncs, alhora permetia el teixit de relacions socials.

Milà va recollir a continuació l’habitual exhibició castellera de després d’Ofici davant la Casa de la Vila. Solia ésser la més reeixida del programa. L’actuació va anar a cura d’una colla vallenca, engruixida pels afeccionats locals a plaça, tal com era moneda corrent a l’època. La dinàmica castellera del moment girava al voltant de la rivalitat entre les dues colles de Xiquets de Valls, però secundada pels afins d’arreu del territori: “Al llegar la comitiva á la Casa Consistorial, la colla de Xiquets practicó sus arriesgados ejercicios con suma limpieza, secundados por muchos individuos de la localidad, aficionados de suyo á esta clase de diversiones”.

Els pilars al balcó de l’Ajuntament van concloure l’exhibició castellera del migdia i van donar pas al dinar de festa major. De castells, però, en van haver de nou a mas Mercader a l’hora del cafè. En aquesta ocasió va executar-se almenys un tres de set net, entre altres construccions. Aixecat i baixat per sota?, atès que “despues se deshizo el castillo por su base”. Els Xiquets de Valls van presentar-s’hi esperant rebre a canvi recompenses materials. A Milà no li va passar per alt la recaptació de xarrups d’aiguardent, entre d’altres bens. La ingesta d’esperits de vi s’associa a festes i rituals iniciàtics no només a casa nostra, per tal d’aconduir l’estat físic o acontentar la tropa. Aleshores, aquest ritual guardava el seu pes específic en els castells: “La hora de la comida sonó y los concurrentes á la plaza del pueblo empezaron á desfilar, terminando tambien los castells y espadats, que habian atraido á la poblacion en masa; nos dirigimos á Mas Mercader, y el Sr. Soler y Pers nos hizo servir una comida, que nos recordó lo que habiamos oido decer del festin de Baltasar, pues ninguno de nosotros se encontró en él. No se necesitaba tanto para que quedáramos convencidos de la excelente cocina y mejor bodega de Mas Mercader; acabábamos apenas de saborear soberbio moka y consumíamos á fuego lento riquísimos Alvarez, cuando el armonioso chillido de las dulzainas nos indicaron que se hallaba en el Mas la colla dels Xiquets; salimos á uno de los lindos miradores y presenciamos de nuevo los arriesgados ejercicios, y que fueron arriesgados lo demostró el que entre varios castells elevaron los tres piláns de set, limpio, es decir, haciendo que aquel monton de carne humana que sirve de cimiento á las torres, se apartase algunos pasos y dejara á la torre sin apoyo alguno; despues se deshizo el castillo por su base. / Terminados estos arriesgados ejercicios, los niños que formaban con la colla fueron obsequiados con dulces y otros regalos, y los Xiquets y sus numerosos acompañantes con aguardiente y cigarros”.

Aquestes perfomances personalitzades estaven consensuades. La gent benestant en seguia el joc per patentitzar el seu rol dins la comunitat. La compareixença a les seves residències de les expressions festives del poble ras exterioritzava l’acceptació de la seva situació privilegiada i de l’ordre social vigent per part de la majoria.

El programa festiu va prosseguir amb una sessió pública de ball per la tarda a la població. El punt de trobada en un cafè palesa la importància d’aquests espais de sociabilitat a l’època. Els parroquians, homes, hi consumien les seves poques estones de lleure bevent, fumant o parlant, entre d’altres temes, també de política. Per això darrer, aquests locals van associar-se a la ideologia política derivada, en la majoria de casos, de la condició social de la seva clientela. Les rivalitats entre uns i altres també van materialitzar-se en els programes d’actes lúdics per festes, quan més gent hi concorria.

La música de les campanes de la parròquia va avisar més endavant de la fi dels ballables i de l’inici de la processó, la represa del protagonisme de l’apartat eucarístic de la festa. Els tocs de campanes acompassaven el batec de les comunitats de casa nostra fins fa no massa temps –i també en altres indrets que comparteixen aquesta tradició–. La desfilada també va permetre l’exposició simbòlica dels integrants de la comunitat: “Fuimos otra vez á la población y presenciamos el baile al aire libre que tenia efecto frente el Café Liberal, baile que terminó al señalar las campanas que salía la procesion. Desde el café llamado del Peret, donde se nos obsequió mucho, presenciamos el paso de la procesion. Otra costumbre popular llamó mi atención. Al salir la procesion la forman solamente la Cruz parroquial, las banderas de los gremios, los Santos, llevados en andas, el clero, bajo palio, y el Ayuntamiento, detrás del cual vimos en perfecta formación un gran número de mujeres llevando en los brazos un buen manojo de cirios apagados y uno encendido, y durante el curso los vecinos toman un cirio, lo encienden y se agregan á la procesion, de suerte que al regresar al templo era muy numerosa la concurrencia”.

El programa profà va reprendre’s al vespre, però Milà va decidir donar per acabada la seva estada a la Pobla: “En el salon del Café Liberal debia celebrarse baile por la noche con piano. / Tuvimos, por fin, que abandonar la población, no sin que á mis compañeros y á mi dejara de llamarnos la atención el que, á pesar de la mucha aglomeración por calles, plazas y cafés no se originara la menor disputa ni se oyera blasfemia alguna, lo que prueba el buen carácter de aquella gente y lo arraigada que está entre ellos la idea religiosa. / Después de despedirnos de la familia Soler y Pers y de otras personas con quienes trabamos relaciones, regresamos á nuestra villa, y desde ella enviamos nuestra más cordial demostración de gratitud y amistad á los que tanto se afanaron para procurarnos un dia de verdadera expansion, y asegurarles que se conservará indeleble en nuestro corazon el recuerdo de Mas Mercader.-M[ilà]”.

Xavier Güell

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Pobla de Montornès i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.