Un castell al Congrés de Diputats

Els castells han esdevingut la imatge de campanyes publicitàries o de sàtires en el transcurs del temps, pels valors que atresoren o per les característiques de la seva execució. L’adopció com a recurs gràfic, implícitament, certifica la seva popularitat entre la població. La metàfora en el conjunt de la representació no transcendiria si el públic no conegués els castells.

Una de les ocasions en què va recorre’s a plasmar sobre paper els castells apareix a l’exemplar del 3 de juny de 1893 de La Campana de Gràcia. En Aquesta ocasió, Apel•les Mestres Oñós, l’il•lustrador habitual de la publicació aquells anys, va dibuixar la plantada d’un bellugadís tres de quatre net a l’estil dels balls de valencians (3+2+2+1) davant el Congrés dels Diputats per parodiar els equilibris del govern a Madrid arran de la ruïna a la caixa estatal. La Campana va ésser un setmanari satíric català que va prestar molta atenció a la política estatal. La representació d’aquest castell és rigorosa en molts detalls (AHCB).

AHCB

Un graller figura en primer terme esperonant al seus castellers. Es tracta de Práxedes Mariano Mateo-Sagasta Escolar, el cap del partit liberal, l’aleshores President del Consell de Ministres (de l’11 de desembre de 1892 al 23 de març de 1895), la denominació de l’època pel Cap de Govern.

D’altres polítics de renom del moment envolten Sagasta. La seva situació a l’escena guarda correspondència amb la seva posició política. A la banda esquerra, els liberals. A la dreta, els conservadors. Sagasta, membre del partit Liberal, és clar, a la banda esquerra.

A la cantonada inferior esquerra, darrere de Sagasta, fent-li costat, Emilio Castelar Ripio, un antic republicà que va advocar per integrar-se al partit Liberal al final de la seva carrera als anys mil vuit-cents noranta.

A la banda contrària, dos dirigents del partit Conservador veient-les venir, esperant el seu torn de govern. A la cantonada inferior dreta, Antonio Cánovas del Castillo, el cap del partit Conservador. Al seu costat, Francisco Silvela de Le Vielleuze, correligionari seu.

El cop d’estat del general Martínez Campos el desembre de 1874 va suposar la fi de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), la supressió de la Primera República i el restabliment de la monarquia borbònica; no en favor de la reina Isabel II, destronada el 1868, sinó del seu fill Alfons XII.

El sistema polític que va sobrevenir a continuació rep el nom de Restauració i va atorgar una relativa estabilitat al país. El règim va aparentar ésser una monarquia parlamentària constitucional fonamentada en torns consensuats en el poder, com a Gran Bretanya, entre dos grans partits burgesos, el Conservador i el Liberal.

Els castellers del tres de quatre també componen el discurs de la sàtira. Són els ministres a les ordres de Sagasta. La inscripció a les seves carteres ho indica. Les seves fesomies inconfusibles i alguna peça de roba també. La gorra marinera del Ministre de la Marina i la banda militar que sosté la cartera del Ministre de la Guerra.

Als baixos i d’esquerra a dreta, Antonio Aguilar Correa, l’Almirall Pascual Cervera Topete i Segismundo Moret Prendergast, respectivament, els Ministres d’Estat, Marina i Foment. Al pis superior, German Gamazo Calvo i Antonio Maura Montaner, Ministres d’Hisenda i Ultramar. Sobre d’aquests, Venancio González Fernández i el General José López Domínguez, els Ministres de Governació i de la Guerra. L’enxaneta, Eugenio Montero Rios, el Ministre de Gràcia i Justícia.

La caracterització dels membres de la colla castellera també resulta molt verídica. La gralla, una de seca, la freqüent aquell temps. Uns anys més tard sí van començar a imposar-se les de claus. La roba, també l’estesa entre els castellers de l’època. De baix a dalt, espardenyes de betes, calçotets llargs clars, faixa i camisa també de tons clars. Tots duen també armilla, una peça també a la muda castellera aquell temps, però que en aquest cas delata també l’estat social dels representats.

Dues altres figures festives acaben d’arrodonir la queixa per la ruïna de la hisenda estatal. La causa evident del joc d’equilibris dels nostres castellers. Una parella de gegants, ell musulmà (pel turbant), ella cristiana (per la corona), duen a l’esquena les inscripcions inequívoques “dèficit” i “emprèstits” sobre la tela. La de la geganta, la reina regent, Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, l’escut espanyol.

Els textos que acompanyen la il•lustració també toquen la qüestió. A la capçalera, l’explícit “Lo castell de la situació”. Les indirectes dels rodolins a peu de pàgina, també: “Va formarse aquest castell / ab los ‘xiquets’ [la denominació dels castells o castellers a l’època] més notables, / y ja está si cau no cau / y se’n va tot al diable. / Lo castell pert l’equilibri, flaquejant totas las camas, / y ja no’l salva ningú / ni la ‘gralla’ de’n Sagasta”.

Xavier Güell

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Castella, Madrid i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.