Valls, Sant Joan 1931

Les dues colles vallenques, la Vella i la Nova, van veure’s les cares per segona vegada en pròpia plaça el 1931 per Sant Joan, la festa major de Valls. El primer cop havia succeït per les Decennals.

La premsa tradicionalista van incidir en que es tractava de l’habitual primer enfrontament de l’any a l’aproximar-se la cita: “En començar la temporada de les Festes Majors, comença també la temporada dels Castells, Valls cada any obra la tanda, per Sant Joan és la primera vegada que actuen les colles i Valls la torna a tancar per Santa Ursula” (Joventut: 1931. HCT). Aquesta idea, històricament errònia i que ha transcendit als nostres dies, va forjar-se davant la davallada notable de l’activitat durant el període de la Decadència.

La secció dedicada als castells, també a la premsa carlina la vigília de Sant Joan no té pèrdua. Francesc Gazo Fargas n’ha de ser l’autor: “Altra volta nostra ciutat tornarà a vestir-se de joia i pendrà aquella caire tant vallenc de les grans solemnitats: avui al vespre la graella espernegerà a la plaça del Blat, els focs donaran color i caràcter a la revetlla i les gralles més que cap altre cosa ens recordaran que som a Valls en plena festa major. / Ens sentirem embolcallats en les gaubances de un pur vallenquisme, les quals ens recordaran les passades Festes, que els fets ocorreguts han allunyat tant de nosaltres, i en el record de la Candela, potser trobarem a faltar quelcom en els actes de les festes de Sant Joan, ens ferirant el cor uns seients buits que mai ho havien estat, trobarem un buit a omplir i direm: Déu aparti la vena de la ignorància d’uns ulls de bona fet. Aquest serà el punt negre de les actuals festes. / Més, confiats en què el món dóna voltes embriaguem-nos en els moments típics per escel•lència de nostra festa major, oblidem les coses negres de l’actual situació en sentir l’espingut de la gralla i agermanem-nos tots al peu del castell ja que ell constitueix la plasmació de nostre caràcter, que com el castell, està format per força, fermesa i germanor. / Demà al mig dia, baix el sol calent del dia de Sant Joan, actuaran les dues colles en la nostra plaça del Blat (rebatejada en mala hora). A totes dues les anima el mateix esperit, totes dues tenen l’instint de superació, els entrenaments s’han tornat a efectuar i es pot esperar una actuació bonica i uns momentss preciosos que sos el bon vallenc pot compendre, junt amb els del Penadès. Es farà la massa que constitueix la base, pujaran els segons, els terços, els quarts … damunt de tot els dosos, l’aixecador i l’enxaneta passarà cantant amb son gest l’alegria de la victòria, aniran baixant els de dalt impulsat per les gralles i els tambals que redoblant semblen (com diu Millet) el cant de l’orgulla del nostre poble triomfant, de l’enxaneta per damunt de tot com l’ideal està més enlairat, és l’hora dels vallencs és la sortida de l’ofici. / Comapareixeu-hi vallencs, ajudeu a una de les colles, no importa quina, els uns es complementen als altres, per veure castells hi ha d’haver dues colles, doneu vida a totes dues” (Joventut: 1931. HCT).

Gazo, doncs, hi despulla els seus ideals cívics i la seva passió pels castells. La pèrdua de candidesa a les files tradicionalistes obrava davant l’evidència d’actes dels nous gestors a l’Ajuntament. Enrere quedava el seu vot de confiança el 14 d’abril. L’apartat casteller destaca pel seu abrandament, amb honestedat, sense manifestar la debilitat coneguda per la Colla Vella de l’autor.

Les línees esdevenen una reivindicació de la identitat vallenca mitjançant la macedònia de rituals de la festa major, tampoc no tots exclusius dels vallencs. Gazo no oblida l’acceptació dels castells, també com a patrimoni dels penedesencs. La muda de la ciutat. La graella a la plaça del Blat. Els focs, la música de gralles i els castells per Sant Joan.

L’atenció, és clar, es concentra en els castells. L’exposició dels seus atributs, resumits en el triomf de l’aleta de l’enxaneta, va inspirar-se en aquestes ratlles de Lluís Millet Pagès, fundador de l’Orfeó, publicades feia poc, el mateix 1931, a L’Abella d’Or a Valls: “aixequen castells de cossos i ànimes catalanes, i els eleven amunt amunt amb la força dels seus braços; a baix, les arrels clavades en terra, amb els perns de les cames nervudes; al mig, a mig aire, els braços enllaçats a grapades en estreta germanor; a dalt el xaneta gloriós, l’ideal, surant en l’aire, el noi lleuger, la flor de la raça cridant victòria. Les gralles trinen glorioses; els timbals redoblen com un tro de l’orgull del nostre ésser potent i triomfant. El cant de la terra tot ho aguanta amb el seu alè vibrant. És el nostre lirisme que ens fa ésser una raça; és l’ànima que ens aguanta, que ens fa ésser un poble” (P. Català: 1981).

La lluita harmònica per reeixir en un compromís col•lectiu continguda en els castells, a més, suggereix a Gazo un camí assenyat per corregir la mala direcció que els carlins endevinaven a la societat. La candidesa dels primers moments de la República s’havien esvanit. El govern municipal ja havia adoptat mesures en sintonia als corrents laics del moment i que xocaven contra els seus valors. La incompareixença de les autoritats municipals a les processons de Sant Isidre i Corpus. La negativa municipal a cedir els gegants i l’àliga per a la processó de Corpus i festa major. El rebuig del govern municipal a la significació religiosa de la festa major. L’absència de les autoritats locals a les celebracions religioses d’aquesta. Els “seients buits que mai ho havien estat” que Gazo denuncia. També el disgust per rebatejar-se la plaça del Blat, oficialment ja de la Llibertat, de la República durant la sessió de l’11 de maig (AMV).

La informació castellera exclusiva avança dades d’última hora de les colles. La notícia d’assajos després del parèntesi d’ençà de la Candela. L’anhel de reviure gestes pretèrites per fi. Els punts suspensius següents ho delaten: “pujaran els segons, els terços, els quarts … damunt de tot els dosos, l’aixecador i l’encaneta”. Els castells de vuit pisos primer. El quatre, s’havia anunciat per les Decennals. Alerta, també s’utilitza aquí la veu “aixecador”, enlloc d’“aixecador”, entesa com més pròpia de Valls. Els fruits que reporten la rivalitat entre dues colles. En definitiva, l’alegria per la continuïtat de l’efervescència a la ciutat d’ençà de la represa de la dualitat de colles el 1930 per Sant Joan.

No tots els vallencs, però, entenien els castells així. Enric Desvalls va plantejar el següent en l’article ‘Vallenquisme’, també a l’aproximar-se la festa major: “Hi ha ciutadans que creuen que l’ésser vallenquista consisteix en admirar els ‘castells’ o bé entusiasmar-se devant la bellesa del nostre camp, costums o tradicions. Creuen que consisteix en tancar-se en el petit cercle tipista ciutadà. / Més que vallenquistes els escauria el títol de ciutadans lírics perquè el seu amor no vé a ésser altra cosa que una carregada dosi de lirisme”. Segons el seu parer, les activitats culturals de l’Ateneu Popular sí pagaven la pena (Lluita: 1931. HCT), perquè era d’aquells que perseguia la modernitat, el progrés, alhora que es qüestionava la consistència d’allò antic, ni tan sols pel seu caràcter típic i tradicional. Una tesi plantejada ja a les últimes dècades del segle XIX i que va situar tantes expressions tradicionals a la corda fluixa; als castells a travessar el període de la Decadència.

La premsa local va comentar el procedir d’ambdues colles castelleres.

Dues publicacions van donar a entendre un millor paper dels Xiquets de Valls a la vigília de Sant Joan, després de Completes. La premsa republicana va recollir: “A la nit, les dues colles aixecaren notables castells, a la plaça de Casa la Ciutat. / L’endemà dia de la festa, al migdia, s’aixecaren castells, per les dues dites colles” (Lluita: 1931. HCT). La catalanista conservadora, a més, va censurar la incompareixença de les autoritats a les celebracions religioses i la substitució de la corona per una gorra frígia a l’àliga per tal d’habillar-la en correspondència als nous temps: “A la vigília, el migdia sortí una banda de música que junt amb els gegants i gralles dels castells feren un cerca vila. […] A la nit a les deu les dues colles de castellers aixecaren alguns castells, reeixint tots. / El dia de Sant Joan, a dos quarts de deu del matí els castells, gegants, l’àliga i una banda de música recorregué tot Valls. Per cert que causà a tothom un efecte pèssim i de mal gust veure l’àliga disfressada. Cal no oblidar que té un valor artístic. / Al migdia a la plaça del Blat tornaren a actuar els castells amb no tant d’encert” (Acció Comarcal: 1931. HCT).

La premsa conservadora, en mans carlines després de la mort del seu fundador, Indaleci Castells Oller, el 1930, va publicar una ressenya molt extensa que desgrana els fets, no sense plantejar també alguna incògnita. Francesc Gazo Fargas ha de ser-ne també l’autor: “El dia de Sant Joan presenciàrem una altra d’aquestes actuacions de les nostres colles de castells. En ella no es feren les proeses que un temps es feren i que es poden tornar a fer, però es palesà l’entuasisme de l’element jove que forma les colles de castells. / La actuació de la vigília fou la que més engrescà l’element popular. Començà la colla vella amb el tres de sis i el mateix feu la nova, segueix el quatre de sis, llavors la vella planta un magnífic i ferm quatre de set, la nova contesta també amb el quatre de set, aixeca la vella el tres de sis aixecat per baix i la nova tambe el fa a la segona tentativa, la vella fa el dos de sis i el pilar de cinc i la nova a continuacio també fa els esmentats castells. / Totes dues colles han demostrat gran forma, la nova de cada dia es posa millor i la vella ha fet exhibició de gran lleugeresa que li ha permès fer un castell més en el mateix temps. L’endemà a l’hora d’anar a la plaça, una forta pluja caigué damunt la ciutat que arribà a fer creure que seria impossible la sortida dels castells, més després s’aclarí i es llençaren a la plaça les dues colles, comença la nova, aixecant un magnífic quatre de set amb el pilar de cinc al mig i amb gran seguretat. / La colla vella planta un formidable tres de set, el millor que hem vist en el qual l’aixecador hi fa la figuereta dreta damunt dels dosos, cosa perillosíssima en un tres de set. La nova comença el tres de set, més en estar ja quasi fet, en anar a pujar l’enxaneta, aquest dubta un moment i s’enfonsa el castell. La colla vella intenta el quatre de set amb el pilar de cinc al mig, més a l’ésser bastant alçat, el motiu d’haver pujat dos terços nous, fa que el castell cedeixi i s’ensorri. Més com totes dues colles estant plenes d’un gran entusiasme, tornen a provar els castells que els hi ha caigut i totes dues en surten airoses. La nova fa llavors el dos de sis i quan ja es desfeia, la desgràcia que tenen fa que caigui. La vella amb brillantesa, principalment pels terços fa el dos de sis; totes dues colles fan molt bé el tres de sis aixecat per baix i la colla nova fa amb una esbeltesa i seguretat magnífica el pilar de cinc. La vella està indecisa, es vol provar el pilà de sis, més s’hi oposa per no creure’s en forma, degut a una rescent enfermetat el que ha d’anar a quarts, i a l’últim s’intenta el pilà de cinc caragirats, que és dificilíssim, més el poc entrenament de la quitxalla en aquesta classe de castells fa que caigui quan l’anxaneta és fa al pit de l’aixecador. Llavors la vella fa un pilà de cinc en el qual puja al terç un noi de 16 anys i després d’algunes provatures un xic fora de lloc, es dóna per acabada l’actuació. / Totes dues colles han bregat amb entusiasme, més la sort no els ha acompanyat. El dia que l’entrenament els hagi alliçonat i la sort els acompanyi, totes dues colles ens donaran dies de glòria a l’afició castellera” (La Crónica de Valls: 1931. HCT).

Jaume Borràs Fabregat, “Rosset”, nat el 10 de febrer de 1916, és el “noi de 16 anys” que va parar el pilar de cinc a terços i, alhora, el quart del pilar de sis que havia patit “una rescent enfermetat”, com ens ha fet saber amatentment Pere Ferrando Romeu després de consultar-ho amb Francesc Piñas Brucart, també sempre molt generós i amable.

La valoració superior de l’exhibició de Completes no va obeir a que s’assolissin millors registres, sinó a no ocórrer-hi les llenyes de l’endemà al migdia. Sis castells de sis i dos de set van completar-se, entre ambdues colles, el vespre del dia 23 de juny. Dos dos de sis, quatre de sis, tres de sis i tres de sis aixecat per sota. Dos quatre de set. L’endemà, quatre de sis i quatre de set, també entre ambdues i els mateixos registres, dos d’ells el quatre de set amb l’agulla, el súmmum aleshores, un d’ells el primer de la Colla Nova del període de la Renaixença. No feia ni un any que la Colla Vella l’havia descarregat de nou també, el 31 d’agost de 1931 a Vilafranca del Penedès, els primers a fer-ho durant la Renaixença. Dos dos de sis i dos tres de sis aixecat per sota. Dos tres de set i dos quatre de set amb l’agulla. Ambdós dies no va faltar el pilar de cinc per ambdues colles. En definitiva, la millor suma de registres del moment.

L’exhibició va seguir aquest ordre. La Colla Vella va obrir-la amb el tres de sis. La Colla Nova va respondre amb el mateix. Aleshores tocava el torn del quatre i de sis, però la Colla Vella va plantar-lo de set. La Colla Nova va imitar-la. A la tercera ronda, la Colla Vella va descarregar el tres de sis aixecat per sota. La Colla Nova, a la segona temptativa. La primera, devia caure. La Colla Vella va finalitzar el seu concurs amb la torre de sis i el pilar de cinc. La Colla Nova, amb el mateix després.

El comentari a la millora de la Colla Nova palesa la seva recuperació del quatre de set amb l’agulla, una evidència de l’avantatge de la seva rival aleshores. Des dels rengles actuals de la Colla Vella, una conseqüència de la seva presència en solitari entre el 1927 i el 1929. Els rosats consideren que van ésser ells i no una fusió de les colles Vella i Nova l’única colla de Xiquets de Valls a plaça aquells anys. La menció a que la Colla Vella va “fer un castell més en el mateix temps” per la seva “gran lleugeresa” balla, però de tota manera indica que els Xiquets de Valls plantaven els castells a l’uníson encara. Donada l’ordre, les colles anaven realitzant el seu programa.

L’exhibició del migdia de Sant Joan va regir-se així. La Colla Nova va iniciar-la amb el quatre de set amb l’agulla, el seu primer de la Reinaxença i el sostre casteller d’aleshores. La Colla Vella, amb un ferm tres de set amb la filigrana de la figuereta per part de l’aixecador. La Colla Nova va seguir amb el tres de set que va caure just abans de cavalcar l’anxaneta l’aixecador. La Colla Vella, amb el quatre de set amb l’agulla que va cedir per la inexperiència de dos terços debutants. Ambdues colles sí van reeixir en el tres de set i el quatre de set amb l’agulla, respectivament, a continuació. La Colla Nova va carregar la torre de sis després. Alerta, no va repetir-la per mirar de descarregar-la, ignorant, doncs, el criteri admès de l’època de menysvaloració de les construccions tan sols carregades. La Colla sí va carregar-la i descarregar-la. Ambdues colles van completar el tres de sis aixecat per sota. La Colla Nova, el pilar de cinc. La Colla Vella va afrontar-lo amb la modalitat de caragirat, que va caure amb l’anxaneta a l’alçada del quart per falta d’assaig. La Colla Vella havia sospesat el pilar de sis en el seu lloc, però va desistir de la idea per indecisió del quart. La Colla Vella va completar un pilar de cinc finalment, debutant-hi un terç de 16 anys. L’actuació va concloure com el rosari de l’aurora “després d’algunes provatures un xic fora de lloc”. Pilars de fantasia?

La mateixa publicació també va resumir d’altres punts de la festa. Aquí també va manifestar el seu malestar pel rebuig als atributs religiosos que va traduir-se en la incompareixença de les autoritats a les celebracions religioses o la no organització de la processó. També va molestar la disfressa de l’àliga (La Crónica de Valls: 1931. HCT).

La documentació municipal reporta les despeses derivades de la contractació de les dues colles castelleres.

El resum de la sessió del 22 de juny de 1931 recull l’aprovació de “contractar castells amb les dues colles, per 2.000 pts. (1.000 cada una) pels dies 23, vigília nit, i 24, en la forma i extensió acostumada” (AMV).

Els rebuts corresponents coincideixen en l’acord. El redactat d’ambdós també, per preparar-los la comissió: “He recibido del Excmo. Ayuntamiento de esta Ciudad, la cantidad de ptas. MIL, equivalencia del precio en que fué concertada la ‘Colla’ que representaba, para levantar ‘Castells’ durante las últimas fiestas de San Juan. Valls, 27 de Junio de 1931” (ACAC).

Aristides Forés Musolas, empleat municipal, va signar el de la Colla Vella, per ordre, per no saber escriure i llegir Ramon Tondo Dilla, “gravat de Rabassó”, el cap. Francesc Fábregas Galofrè, el de la Colla Nova, com en d’altres ocasions anteriors a 1927, també per no saber-ne el seu germà, Anton, el cap de colla.

Xavier Güell

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Valls i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.