La revitalització de l’activitat dels Xiquets de Valls va traduir-se en una recerca d’actuacions per part de les colles per tal de mantenir el caliu. Així, la Colla Nova dels Xiquets de Valls va exhibir-se el vespre del 2 de juliol de 1931 a la festa de barri del carrer de la Cort, aleshores Baldrich, dels veïns del tram entre la Costa de la Peixateria i el Centre de Lectura. Els vermells van lligar-ho per atresorar-hi complicitats, atès que ja van fer-hi cap a l’edició anterior, el 29 de juliol de 1930. Diversos veïns recolzaven la colla fins l’extrem de també pujar als castells aquell vespre.
La premsa carlina va avançar la notícia, recalcant-hi el concurs de nou de la Colla Nova, a banda d’algunes carrinclonades dels organitzadors: “Els veíns del carrer de la Cort preparen per demà a la vetlla i a la nit una festa de barri, tal com ho feren l’any passat. / Amb tal motiu han publicat uns programes, el gust dels quals no podem alabar, com tampoc alguns dels actes anunciats. / Entre altres actes de caire popular hi actuarà la colla nova de castells” (Joventut: 1931. HCT).
La premsa local va ressenyar la seva actuació al seu torn amb interès divers.
La catalanista va limitar-se a recollir la bastida de castells: “Com l’any passat l’animació fou extraordinaria i durà fins a la matinada. / Feren sortir durant tot el dia els ‘nanus’ i el gegant negre. Organitzaren cossos i a la nit actuaren els ‘castells’ i el ‘ball de Bastonets’. Després hi hagué ball i es tocaren sardanes” (Acció Comarcal: 1931. HCT).
La republicana va donar una passa endavant per mencionar la identitat de la colla participant, això sí, mitjançant el substrat que atresorava per anomenar-la “la colla de l’Escolà”. No hi havia per menys, la família Fàbregas hi participava i Anton Fàbregas Galofré, fill d’Anton Fàbregas Mialet, “l’Escolà”, n’era el cap de colla: “A la nit, hi actuà el ‘Ball de bastonets’ i hagué castells per la colla de l’Escolà” (Lluita: 1931. HCT).
La Crònica de Valls, aleshores en mans carlines, va parlar-ne més i de manera apropiada. En un breu extens va desgranar totes les activitats dutes a terme durant la diada. La Colla Nova va sortir-se en diversos castells de sis pisos, com un any enrere, i pilars de cinc. Altres elements dels seguicis de festa major també van desfilar. El gegant negre, nans, ball de bastons i una colla de grallers del Vendrell. Aquesta darrera va interpretar-hi tots els papers de l’auca. L’enuig pel mal gust del programa tampoc no va passar per alt: “El passat dijous es celebrà una festa de barri al carrer de Baldrich en el tros comprès entre la costa de la Peixateria i el Centre de Lectura. / La festa fou anunciada per mitjà d’un programa de gust molt dubtós. / A les vuit del matí fou tirada una forta tronada. / Repetida al migdia, el gegant negre, nans i unes gralles del Vendrell donaren un cerca-vila, ço que es féu altra volta a les cinc de la tarda. Acabat aquest foren organitzats varis cóssos, el que féu que dit carrer s’omplia la mainada. / A les dotze de la vetlla la colla nova aixecà molt bé a l’esmentat carrer de Baldrich, varis castells de sis, al que pujaren alguns veïns, i pilars de cinc, mentre el ball de bastonets feia els seus complicats exercicis. / Al carrer de Baldrich hi acudí una gran gernació, que feia impossible el transitar-hi. A les onze començà un ball que durà fins altes hores de la nit, alternant unes gralles de Vendrell, la cobla La Principal de Valls i una orquestrina. Durant el mateix es feren varis concursos i altres coses semblants que ara estan de moda” (La Crónica de Valls: 1931. HCT).
Francesc Gazo Fargas també va incloure-hi la seva secció dedicada als castells. Les seves línees són una nova mostra de la seva estima per aquest món. La seva afinitat per la Colla Vella tampoc no li va impossibilitar de redactar una crònica honesta i rigorosa una vegada més: “Dijous passat tornàrem a tenir un dia d’esbarjo els aficionats castellers; al matí les gralles ja ens anunciaren amb la matinada que al vespre hi hauria castells, i al mig dia i ala tarda altra vegada els grallers voltaren la ciutat omplint-la dels seus sons aguts. Llàstima que els grallers se empenyin en voler tocar tocades noves i altres que mai s’adiran a la típica gralla, això que els bons homes que toquen la gralla ho fan amb bona fer, caldria que algú els hi fés veure; les gralles han de tocar les seves tonades, i quan toquen altres coses perden tot l’encís. / Els castellers de la colla nova ens brindaren una vetlla francament engrescadora, tots joves i ben formats ens ensenyaren el que pot en un cos jove l’entrenament; el poble de Valls pot posar grans esperances en aquells xicots que pujaren aquells ‘tres pilans de cinc’, naturalment que es veiè que era el primer que feien en matèria de pilans, però tots suplien llur poca pràctica amb una gran força que els hi permeterà el dia que l’acompanyi la pràctica reanudar aquelles proeses que feren cèlebres els Joanet del Genillo, el Navarro, Jaume Morros, l’Hortolà, l’Esperidión, l’Isidre de Xacó, Pau del Manelet, i tants d’altres que en podriem nomenar, dels quals la majoria dormen el son etern i alguns com els dos primers, oblidats dels joves aficionats, viuen encara i contemplen el que fan els actuals castellers. / Com dèiem, doncs, la colla nova féu varis tres de sis i quatre de sis en els quals hi pujaren una colla d’aficionats vallencs que senten el caliu de les coses nostres, que disfruten en trenar-se de braços i aguantar rígids el pes dels castellers que van pujant esquena amunt i que al fi vibren d’una manera insospitada, desconeguda per qui mai s’hi ha trobat, en sentir l’espinguet la gralla junt amb la ona d’aplaudiments que signifiquen que l’anxaneta ja ha fet l’aleta … / Es féu un pilar de cinc, el primer, en el qual pujà a segons Jaume Pairot, i al terç el Muntanyès petit, hi hagué sotragades però els joves atletes les aguantaren; desprès Fontanilles (el gran) féu al segon un pilar de cinc, amb el cap de colla al terç, i per últim es féu un altre pilar de cinc amb Felip Figuerola (Matehuet) al segon i Vuitenes al terç els qui creien que mai aquest faria un pilar, quedaren defraudats, tots els que feren pilars poden arribar a fer-los molt bé. L’essencial és que hi hagi vertader esperit de colla i que perseverin en la seva missió, que el poble de Valls ja sabrà respondre als esforços dels joves practicants del noble art del castell. / La colla nova ens demostra que pot arribar a fer grans proeses i que si ella vol potser no són tan lluny com sembla” (La Crónica de Valls: 1931. HCT).
Els primers mots van reservar-se pels grallers. Al seu programa complet d’ençà del toc de matinades a primera hora per anunciar l’inici de la festa. A Gazo també va disgustar-li, com d’altres contemporanis seus, que entonessin ballables i d’altes temes de moda enlloc dels tradicionals. Una crítica repetitiva al llarg del temps atesa la funció dels grallers. Aquests, uns professionals de la música, solen incorporar temes d’èxit del moment per acontentar els precs dels festers, qui els emparaulen per animar actes variats i en tessitures distintes. Però ai las! sense que això els obligui a renunciar als específics de cada exercici quan pertoqui!
Les línees dedicades als castells lloen la progressió de la Colla Nova per l’entusiasme dels seus components, malgrat la joventut i la inexperiència de la majoria. L’agrupació, però, també sumava elements amb moltes hores de vol. Els tres pilars de cinc completats al llarg de la jornada, amb gent bregada i novençans, en són una mostra. El primer, parat per Jaume Pairot Fabra a segons i Salvador Isern Agustench, “Muntanyès petit”, a terços. El segon, amb Ramon Fontanillas Garcia a segons i Anton Fàbregas Galofré a terços. El tercer, amb Felip Figuerola Guasch a segons i “Vuitenes” a terços. La identificació d’aquests castellers ha estat possible gràcies a l’ajut de Joan Climent Ferré i Francesc Piñas Brucart.
Diversos tres i quatre de sis van completar el programa. Aquests castells palesen la dinamització de l’activitat castellera en aquell moment a Valls, d’ençà de la represa de la dualitat de colles, per pujar-hi elements no membres de la colla. Els castells, doncs, ja no només interessaven a un cercle endogàmic com a les dècades anteriors.
Les bones maneres exhibides van induir a Gazo a esperar-hi, sense distinció de bàndol, la tornada de les fites de la Primera Època d’Or assolides per figures ja mítiques en l’imaginari casteller. Dues de les quals presents encara aleshores. Una de cada banda. Joan Serra Miret, “Joanet de Janillo”, de la Colla Vella. Josep Batalla Miquel, “Navarro”, de la Colla Nova.
Xavier Güell
El blog de Xavier Güell 