L’Arboç, 1850

Els membres del govern municipal de l’Arboç van debatre sobre la festa major local a vigília de l’edició de 1850. El resum de la sessió municipal ho testimonia: “En la villa de Arbós á primero Setiembre de mil ochocientos cincuenta. Reunidos los Señores concejales que se espresan al margen [D. Juan Rabentos presidente, D. Julian Rossell, D. Agustin Batet, D. Francisco Huguet, D. José Rosell, Antonio Romagosa] bajo la precidencia del Señor Alcalde interino D. Juan Rabentós, en sesion estraordinaria, dijeron: Que hallandose cerca la fiesta mayor de esta villa se debe tratar sobre las funciones y demás que debe ir á cargo de esta corporacion, en los dias siete y ocho de este mes en que se celebra aquella, en cuya virtud despues de una larga discusion y no pudiendose avenir procedieron á la votacion habiendo resultado unanimes los Señores D. Julián Borrell regidor 1º, D. Agustin Batet idem 2º, D. Francisco Huguet idem 3º, D. José Rosell idem 4º y D. Antonio Romagosa Sindico Prior, en proporcionar recursos para pagar la musica, como tambien el baile de diablos, idem de bastones, mogiganga y gigantes, entendiendose que este gasto deberá ser satisfecho de los productos de los saraos que tendran lugar en dichos dias, y el deficit que pueda resultar, de los fondos del comun. Y el Señor Presidente dijo: Que por su parte no acude á la votacion emitida por los Señores Concejales. Los espresados Señores Concejales que van unanimes en sus votos pidieron al Señor Presidente si les daba permiso para celebrar el arriendo de los saraos y verificar estos: y dicho Señor Presidente contestó que se reserva conceder el permiso. Dichos señores concejales que van unanimes manifestaron que acudiran al Muy Ilustre Señor Gobernador de la Provincia para obtener el permiso si es de su agrado. Y dichos Señores acordaron firmar esta acta” (ACBP).

Aquest text aporta diversa informació, molta d’ella extensible a poblacions veïnes.

La primera, que la celebració s’esqueia aleshores el segon cap de setmana de mes de setembre. En aquella ocasió, els dies 7 i 8, dissabte i diumenge, respectivament. El darrer cop en aquella data. L’Ajuntament va acordar traspassar-la al primer cap de setmana de setembre l’any següent per no coincidir amb la verema, com també assenyala el corresponent resum de la sessió municipal, entre d’altra documentació: “Arbos quince Agosto de mil ochocientos cincuenta y uno. Reunidos los Señores que componen el Ayuntamiento Constitucional de la misma en union de su numero de vecinos bajo la presidencia del Señor Alcalde interino D. Julian Borrell se acordo que asi como se acostumbra celebrar la fiesta mayor el Segundo Domingo de Setiembre y por lo mismo siendo gravoso á estos vecinos el celebrarla en dicho dia motivado á ser tiempo de vendimia, han resuelto se efectue el primer Domingo del espresado mes y lo firman” (ACBP). L’obligatorietat de les feines de la verema, òbviament, trasbalsaven la significació de la festa, un temps excepcional respecte a la quotidianitat

L’assumpció per part del govern municipal d’elements de l’apartat profà del programa de festes, la música i exercicis de seguicis, també sorgeix. La parròquia prou feina tenia en eixugar el cost de les celebracions religioses arran de la fi dels privilegis i els recursos de les institucions religioses, del temps de l’Antic Règim, d’ençà de la Revolució Liberal (1835-43). L’orquestra, acoblant-se al nou ordre, també s’emparaulava per animar les celebracions religioses.

L’exhibició d’exercicis de seguicis tampoc no fallava per ésser un referent obligat en l’imaginari dels veïns; per abastar-se en sessions gratuïtes i maratonianes (de sol a sol) arreu de la població durant els dies de gresca. A la sessió municipal del 1850 va preveure’s la participació del “baile de diablos, idem de bastones, mogiganga y gigantes”. No passa per alt l’esment primer dels balls de diables i bastons, en correspondència al seu lloc destacat, encara avui dia, en l’imaginari dels veïns i de la festa.

L’esment de la moixiganga juntament amb tres elements provadament a cura de veïns insinua que aquests també la interpretaven. La moixiganga, a més, rep tracte diferenciat, de tractar-se d’una representació singular, no pas d’un “baile”. Tot plegat duu a pensar que la població va comptar amb la seva particular versió del ball o dansa que aplega escenificacions de la passió i mort de Crist, conegudes com a misteris, i on els balladors pugen els uns sobre els altres amb l’única ajuda del propi cos, com d’altres poblacions del Camp de Tarragona, el Penedès i de l’àrea limítrofa –Igualada, la més significativa–, el territori primigeni dels balls de valencians –i dels castells– a casa nostra.

El cost dels divertiments profans citats s’havia d’eixugar de la caixa dels saraus, l’organització dels quals es delegava a una empresa privada, una fórmula habitual al territori aleshores. El govern municipal, sense prou empenta, se situava en un segon terme per si es derivaven pèrdues.

Els empresaris de l’època es rescabalaven amb el calaix de les sessions de ball que programaven, en molts llocs a l’envelat que plantaven. És aquest temps que arreu fan fortuna la instal•lació d’aquestes sales de reunió efímeres i la moda dels balls per parelles en solitari agafades de la mà. Les ballades col•lectives de danses de quadres i figures en espais comunitaris a l’aire lliure (balls rodons a la plaça principal) s’havien anat esvanint per obsoletes. Al 1850 a l’Arboç, l’adjudicació d’aquest contracte va suscitar un conflicte d’incompatibilitat que havia de discernir el governador de la província, com també recull el resum de la sessió municipal.

Xavier Güell

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Arboç i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.