Valls, 16 de juliol de 1931

La Colla Nova dels Xiquets de Valls va actuar el vespre del 2 de juliol de 1931 a la festa de barri del carrer de la Cort, aleshores Baldrich, dels veïns del tram entre la Costa de la Peixateria i el Centre de Lectura.

Dues setmanes més tard, el vespre del 16 de juliol, la Colla Vella va dir-hi la seva al mateix carrer de la Cort i també en una festa de barri, la dels veïns entre la Costa de la Peixateria i la plaça del Blat.

La revivificació del món casteller vallenc d’ençà de Sant Joan de 1930, doncs, anava endavant. La pugna entre les dues colles ja no involucrava tan sols a uns cercles endogàmics, a les famílies castelleres, com durant el període de la Decadència, sinó també a d’altres sectors de la població. Al 1931 va dignificar la competència entre un veïns d’un mateix carrer, encara que en jornades distintes.

Les primeres notícies del programa d’actes del 16 de juliol expliciten aquests anhels. A més, que la Colla Vella era decidida a pujar el llistó duent-hi el quatre de set. La Colla Nova havia plantat castells de sis dies abans. El quatre de set, cal recalcar-ho, esdevenia tota una fita aleshores, tan sols superada pel tres de set i el quatre de set amb l’agulla. Les línies a la premsa carlina local en són un exemple: “Els veíns del carrer de la Cort comprés entre la costa de la Peixateria i l’Esglesia de Sant Joan juntament amb els de la Plaça del Blat, continuant la costum establerta pels del carrer de la Cort, desde la costa de la Peixateria fins al Centre de Lectura, celebraran demà la festa de barri. Durant aquests dies s’ha parlat molt de si aquest barri igualaria l’anterior, i si val a dir la veritat la major part dels esforços dels organitzadors han tingut això per fi […] Després de sopar la colla vella de castells donarà caràcter vallenc a la festa alçant els atrevits, ferms i ràpits castells que son patrimoni d’aquesta colla; per tot el carrer seran alçàts castells, torres i pilars que faran disfrutar els aficionats […] El rumor de que hi serà axecat el castell de set fa s’esperi més la festa anunciada” (Joventut: 1931. HCT).

La resta d’altaveus locals van coincidir-hi, a més de constatar l’èxit de la Colla Vella en el quatre de set més endavant. En un es llegeix: “havia despertat certa expectació entre els ciutadans, per creure aquests que era una rèplica a la festa que dels passats celebraren els veins de la part alta del mateix carrer […] Al vespre, la ‘Colla Vella’ féu una verdadera exhibició de castells, aixecant entre molts altres amb una maestria inigualable el quatre de set i el pilà de cinc” (Lluita: 1931. HCT). En un altre: “A la nit la colla vella de castells aixecà algunes torres, entre altres, el quatre de set, la qual fou molt aplaudida. Després es tocaren sardanes [per la cobla La Principal del Camp] i dos quintets [les orquestrines Sanahuja i Saltó] balls fins a la matinada” (Acció Comarcal: 1931. HCT).

Francesc Gazo Fargas, el cronista casteller vallenc més prolífic de l’època va redactar la ressenya més complerta: “Amb motiu de celebrar-se el barri del carrer de la Cort, entre St. Joan i la costa de la Peixateria, tinguérem ocasió d’admirar una altra actuació de la històrica i antiga colla vella o de Rabassó. En aquesta vetllada s’hi notà entre l’esperit de la colla un afany, i aquest és sens dubte el que ha de conservar els grans castells i el que farà tornar a les grans proeses de cinquanta anys enrera, es tracta de l’inclusió en els grans castells de gent nova, xicots joves, nois de poca edat i homes en la plenitut de ses forces que mai havien passat de baixos o segons en els castells de sis. Ademés s’hi intensificà la corrent que agermana els castellers i el poble i foren uns quants els aficionats que per primera vegada es trenaren els braços i aguantaren amb força les sotregades que llur poca experiència els hi produïa. A la colla vella, de tots aquells homes, que tots eren de la ratlla de cinquanta anys, i que un any enrera constituïen els únics valors capaços de fer el castell de set, pocs en pugen ja, dijous solament pujaren en el castell de set un segon, un terç i un quart que sobrepassin la quarantena. A terços, que abans hi véiem Jaume Ciutat, l’Albert Parés, ‘Genillo’ (fill), Rabassó, etc. Ara hi pugen Collet i Sans que encara els hi falta algun temps per arribar al servei militar, Lluís Jové conegut pel ‘Quinto’ que tot just l’ha passat i altres xicots que en poc temps podran anar al terç de set. / Al matí les gralles escamparen pel poble la tonada d’aquella clàssica ‘matinada’, tant pròpia dels castells i al migdia altra volta rondaren les gralles pel poble com a començament de festa. / Es començà a les deu la revetlla dels castells, començà amb un ‘tres de sis’ al començament del barri seguit d’un ‘pilà de cinc’ per Poblet’, el ‘Quinto’ i el ‘Rosset’. Més avall altre tres de sis i altra ‘pilà’ de cinc fet aquest per un home corpulent i herculi, però que mai l’havia fet, a terç hi pujà ‘Llorençó’ el jove, gran esperança del dia de demà. / Es feu llavors el ‘dos de sis’ per ‘Poblet’-‘Vallés’, ‘Collet’-‘Quinto’ i’Rosset’-‘Tralarà’, de gran altura i robustesa. / S’arribà llavors a la plaça i es feu el ‘quatre de set’ en el qual Solè començà a pujar a segons, ‘Sans’ confirmà el concepte de bon terç que ens en formàrem el dia de Sant Joan i d’aixecador actuà (per absència dels dos titulars) l’anxeneta gran, per primera vegada, i el castell, com tots els de la vella, pujà rapidíssim, entretenint-se en ésser al cim, degut a falta de practica de l’aixecador i de l’anxeneta (que era el dels pilars) es centrà i es desféu amb tota seguretat. / El ‘tres de sis’ aixecat per baix es recomençà per haver-se desfet en pujar el darrer pis, degut a la gran aglomeració de gent. A la segona vegada es feu molt bé i es deixà i descarregà completament net. / Es feu desprès un pilà en el qual el segon que era ‘Poblet’ el començà i acabá amb una sola mà éssent descarregat pel davant. / Es féu encara a la plaça un altre pilà actuant de segon ‘Pau Parès’ el jove segon de pilans i segon i terç de castells. / De tornada els castells feren encara dos ‘quatre de sis’ amb diversos elements aficionats i un ‘dos de sis’ en el qual pujà a segons el jove Josep Giró (a) Claret que ho feu molt bé, tot i éssent la primera vegada. / Es distingiren també, el ‘Roig’, ‘Matehuet’, els dos ‘Rosset’, el petit ‘Miquelet’ anxeneta mai igualat, i altres quina llista seria interminable. / Si val a dir la veritat fou l’ànima del barri, ja que sense castells, la festa hauria semblat una simple bullanga, com tantes altres. / Felicitem els nostres castellers i els hi preguem que perseverin en els seus esforços i en el treball de selecció i de provà gent nova, per a fomentar, conservar i augmentar el noble esport dels castells” (La Crónica de Valls: 1931. HCT).

L’actuació, doncs, va desglossar-se en tres parts. La primera i l’última al carrer de la Cort. La segona i principal, a la plaça del Blat, l’escenari també més preeminent de la ciutat.

Durant la primera la primera intervenció al carrer de la Cort van completar-se dos tresos de sis, una torre de sis i dos pilars de cinc. El primer pilar de cinc va ésser parat per Pere Poblet Solé, “Peret Poblet”, a segons; Lluís Jové Cucurull, “Lluís del Quinto”, a terços; i Jaume Borràs Fabregat, “Rosset”, a quarts. L’altre, per “un home corpulent i herculi” que hi debutava, possiblement Francesc Sanromà Español, “Ballera”, i per “Llorençó” a terços. La torre de sis, per Pere Poblet Solé i l’arbocenc Toribi Vallès Badia, “Toribio”, a segons; Joan Collet Folch, “Collet”, i Lluís Jové Cucurull a terços; i Jaume Borràs Fabregat i Josep M. Esteve Arbó, “Tralarà”, a dosos. La identificació d’aquests castellers i de tots els citats més endavant ha comptat amb l’ajuda impagable de Francesc Piñas Brucart.

A la plaça del Blat, el quatre de set, un tres de sis aixecat per sota, després d’una primera temptativa fallida, i dos pilars de cinc. Solé va pujar a segons en el quatre i Josep Sans Roig, “Sereno de llauna”, a terços, qui ja havia excel•lit per Sant Joan. La falta dels dos aixecadors titulars va solucionar-se substituint-los l’anxaneta gran i col•locant al lloc d’anxaneta, l’anxaneta reservat pels pilars, aquest darrer, Miquel Terreu Espés, “Miquelet”. La inexperiència dels dos infants en aquestes posicions va traduir-se en una lentitud de moviments, però sense perillar la construcció en cap moment. Pere Poblet va parar a segons el primer pilar de cinc. Amb una sola mà i descarregant-se pel davant. Pau Parés Plana, “Pau Parés el jove”, l’altre a segons.

De nou al carrer Baldric, la Colla Vella va reeixir amb dos quatre de sis amb la participació d’afeccionats, i una torre de sis, debutant-hi Josep Giró Serra, “Claret”, al pis de segons.

Gazo va destacar també el paper d’altres castellers. Josep Secall Garcia, “Pep del Roig”, Daniel Figuerola Guasch, “Daniel de Mateuet”, els germans “Rosset”, Josep i Jaume Borràs Fabregat, i l’anxaneta Miquel Terreu Espés, “Miquelet”.

Gazo va restar atent a d’altres detalls. Al so de la cantarella del toc de les “matinades” a primera hora del matí que va avisar de la celebració d’una jornada castellera. Al substrat de la colla, en reconèixer-la com “la històrica i antiga colla vella o de Rabassó”.

La renovació de la plantilla tampoc no li va passar per alt. Aleshores no va haver de recorre’s a la vàlua i a l’experiència dels terços Jaume Ciutat Cosidó, Albert Parés Güell, “Esbert de Parés”, Alfons Serra Plana, “Genillo fill”, i Ramon Tondo Dilla, “gravat de Rabassó”, el cap de colla, per assegurar el quatre de set. Al seu lloc, va elogiar la incorporació reeixida dels terços, ja citats, Lluís Jové Cucurull, “Lluís del Quinto”, Joan Collet Folch, “Collet”, i Josep Sans Roig, “Sereno de llauna”.

L’entusiasme en ambdues colles de Xiquets de Valls i la presència a les pinyes de molts joves afeccionats de la ciutat, seguint el corrent iniciat el 1930, tampoc. La intervenció d’aquests darrers l’entenia encertadament de molt valuosa, doncs, assenyalava el reconeixement social de l’activitat. Dit d’una altra manera, que els castells ja no eren patrimoni exclusiu d’uns cercles endogàmics com durant les dècades anteriors.

Una part de la bona estrella dels castells en aquell moment provenia de considerar-se’ls un esport de la terra. La quotidianitat de la pràctica d’esports, prestigiada per norma per provenir de la classe dominant, entre el poble ras, els intèrprets tradicionals dels castells, va dur a la identificació dels elements esportius inherents en els castells i de retruc, l’honorabilitat d’aquests darrers. La glossa de les tradicions pàtries durant la dictadura de Primo de Rivera i, també en el cas de Valls, la ingerència de les colles de Tarragona i el Vendrell, van ajudar-hi.

Tot plegat i atesa la seva passió pels castells, Gazo va albirar-hi la recuperació de les fites de la Primera Època d’Or ben aviat. Mai se sabrà que hagués succeït si la Guerra Civil no hagués esclatat. Aquestes gestes pretèrites, però, les situava “cinquanta anys enrera”, a partir de la finalització de la Tercera Guerra Carlina el 1876, no pas també abans, entre 1851 i 1872. Gazo devia cenyir-se al testimoni de protagonistes de després de la tercera carlinada, amb qui sí millor va poder conversar en funció de la seva edat.

Xavier Güell

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Arboç, Valls i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.