L’Arboç, 1903

Les darreres investigacions han assenyalat la consecució d’un castell de nou pisos, el quatre de nou, encara el 1893 a la festa major del Vendrell. La fita va ser protagonitzada per la Colla Vella dels Xiquets de Valls, la millor formació durant aquella dècada i les dues següents.

La Colla Vella va plantejar-se repetir la gesta altres vegades d’aleshores ençà. La darrera, a l’Arboç el 1903 per la festa major. Anteriorment, a Tarragona el 1899 i a Vilafranca del Penedès el 1900, almenys. Una correspondència de Sebastià Altet Sans a la premsa catalanista de Barcelona recull la notícia a l’Arboç. Els afeccionats, tota la població, la devoció arbocenca pels castells és prou coneguda, hi esperaven la compareixença de la colla vallenca amb els recursos suficients per intentar-ho: “La nostra festa major va apropantse y sembla, segons impresions, que será una digna continuació de las passadas. Se fan gestions pera que la colla vella dels típichs Xiquets de Valls porti gent pera fer lo Castell de nou, maravella atrevida que de molts anys no s’ha fet enlloch. No hi ha que dir l’entussiasme que aixó despertará entre’ls aficionats, és a dir, entre tots nosaltres” (La Renaixensa: 1903. AHCB).

L’excepcionalitat de l’anunci és inqüestionable. Resulta tota una efemèride. La darrera aleta constatada en un castell de nou pisos, ja s’ha dit, se situa a hores d’ara al Vendrell el 1893. Al 1903, la realitat imposava unes altres metes. El trio d’asos dels Xiquets de Valls a cavall dels segles XIX i XX se cenyia al quatre de vuit, la torre de set i el pilar de sis, el 1902 assolits al mateix Arboç, els darrers cops de cua dels protagonistes de la Primera Època d’Or.

Sebastià Altet també va parlar del tradicional i famós ball de diables local, de qui també va recordar la seva anada a Barcelona l’any anterior a les festes de la Mercè, brillants i concorregudes com mai en aquella edició: “Los diables, coneguts y aplaudits ja pels barcelonins los tením ja corrent ab sos timbals, recordant al poble que ells ab sos fantástichs fochs, son lo nirvi més característich de la nostra terra”.

El programa d’actes no assenyala la temptativa dels Xiquets de Valls. Sí, és clar, la majoria dels exercicis de seguici participants i els dies d’actuació. La festa major abraçava el primer cap de setmana de setembre aleshores. La resta d’informació és també l’habitual. L’exhibició de la medalla de plata del concurs de gegants de Barcelona d’un any enrere per les festes de la Mercè, la primera ocasió a la vila, sí va subratllar-se.

El text va anunciar la “cerca-vila general per les danses populars de Diables, Bastons, Pastorets, Gitanes, Nanos y altres; sortida dels Gegants lluhint lo premi concedit per la ciutat de Barcelona; arribada dels Xiquets de Valls” la tarda del dissabte 5 de setembre. A l’endemà destaca la “Matinada per totas las dansas populars”, el “Festival popular á la plassa per totas las dansas ab los Xiquets de Valls”, després de l’Ofici de festa major, i la processó a la tarda que dóna pas a la “Fantàstica carretilla per los històrichs diables”. Al dilluns, 7 de setembre, una altra matinal i exhibició de les “torras, espadats y castells pels Xiquets de Valls” al migdia, davant la Casa de la Vila, després de l’Ofici de difunts (La Renaixensa: 1903. AHCB. Lo Vendrellench: 1903. BPV. La Veu de Catalunya: 1903. AHCB. En castellà a: El Heraldo de Tarragona: 1903. BHMT. Diario de Tarragona: 1903. BHMT. Diario de Villanueva y Geltrú: 1903. BMVB. La Vanguardia: 1903. AHCB.)

El catalanista Sebastià Altet no va desvelar més endavant què va ocorre a plaça finalment. Els mots dedicats als castells va reservar-los per exposar el seus anhels de país. El camí patri va traçar-lo a imatge de l’empresa col•lectiva que els castells comporten: “Tot ha sigut lluhidíssim. Los xiquets de Valls omplint lo poble de monuments al equilibri y á la forsa del poble catalá, ha omplert també d’entusiasme als cors de la gent de casa donant los hi al ensemps que aixís com los homes acoblats son capassos de constituhirse en castells, també acoblats poden perfectament reconstituhir lo castell payral de la Patria, oferintlo á las generacions vinents perque’l fassin perdurable” (La Renaixensa: 1903. AHCB).

La premsa catalanista comarcal tampoc. El vendrellenc Ramon Ramon Vidales va centrar-se, com d’altres vegades, en la seva croada particular contra les innovacions en la gralla: “Ab lo lluhiment y animació de cada any, celebrá la seva festa major la vehína vila de Arbós, complintse en un tot lo programa de las festas, que atragueren á la mateixa nombrosa concurrrencia, abundanthi ‘ls vilafranquins y ‘ls vendrellenchs, ananthi uns per las festas populars y altras per las funcions teatrals y balls que se celebraren. / Y ara, aném á dirigir un prech als que solen portar lo pondo de la festa d’aquella bonica vila, que procura conservar tot lo més escayent y típich de nostras antigas festas populars, quin prech es el següent: no permetin de cap manera ni per cap concepte que las grallas cambiin per altras las tocadas populars que hi há propias per cada acte. Diém aixó, perque‘ns feu un efecte desastrós sentir á la professó, barrejada ab aquell característich bullici dels balls que la precedeixen, aquella bestiesa de tan mal gust y antiartística que tocavan las grallas, haventhi la tan escayenta y típica tocada dita de la professó, conceptuada com una de las millors tocadas de música popular que tenen las grallas. / Si aquells grallers, que no sabém d’ahont eran, se’ls hi permeten tals profanacions y desahogos contra una de las pocas cosas típicas que’ ns quedan, un altre dia s’atrevirán á cambiar fins la tocada dels castells per una altra animalada com la que tocavan durant lo curs de la professó. / Preguém als amichs de Arbós, aymants de la conservació de las cosas típicas de nostra terra, que fassin los posibles, en lo que puguin, perque no prosperi aquesta tendencia que hi ha de desvirtuarlas, y sobre tot, que no permetin que ni durant la festa major, ni en las altras festas anyals de caracter popular, los grallers s’atreveixin contra lo més típich y característich que té la gralla. / Ja hem fet prou contra d’ella deixantla disfressar de clarinet” (Lo Vendrellench: 1903. BPV).

Ramon, d’una banda, censurava la proliferació de les gralles de claus, d’ençà d’inventar-se a la dècada anterior, per elogiar el so eixut de les seques, més històric. Els grallers apostaven per les gralles llargues. Aleshores triomfaven les formacions amb tres grallers, tots amb instruments de claus, sonant dolçament a tres veus, respectivament, primera, segona i baixa. Fins i tot, va idear-se una gralla de claus especial, la baixa, per aquesta veu darrera. Aquesta fórmula oferia més matisos. La veu principal llueix acompanyada de la secundària sobre el coixí de la baixa. La baixa també pren la iniciativa en moments puntuals.

El segon punt d’atenció de Ramon anava en correspondència. La disponibilitat d’instruments amb major tessitura va afavorir la incorporació de temes, composicions d’autor i ballables de moda, fragments de sarsueles aquell temps, per satisfer les demandes del públic. Les colles de grallers representaven tots els papers de l’auca en una festa major. Les noves melodies, arranjades exquisidament a tres veus, van suscitar sovint l’arraconament dels tocs funcionals tradicionals, el motiu de la queixa de Ramon. Aquesta problemàtica apareix també en d’altres poblacions durant les dècades següents.

Un testimoni posterior, de tota manera, apunta que va veure’s una fita més a l’abast, el quatre de vuit. En ocasió de reeixir la Colla Nova dels Xiquets de Valls amb el quatre de vuit el 1934 a Vilafranca del Penedès i l’Arboç va significar-se que “fou tan gran l’emoció en muntar i descarregar el quatre de vuit, principalment a Arbós, on hom quedava bocabadat, puix que feia 31 anys que no es veia descarregat del tot” (El Temps: 1934. HCT). Aquest document, a més, insinua que el quatre de vuit també va carregar-se algun cop després de 1903.

L’absència de dades més concretes no desdibuixa la idiosincràsia d’altres elements de la plaça.

L’Arboç resultava un dels escenaris per excel•lència del món casteller, una qualitat que va rebrostar més endavant, quan les circumstàncies van permetre-ho. Durant els anys mil nou-cents trenta, les dues colles vallenques van competir-hi per assolir diverses primeres fites del període de la Renaixença. A cavall dels segles XIX i XX, ja s’ha dit, la població ja va excel•lir per acollir diversos dels darrers quatre de vuit, torre de set i pilar de sis del període de la Decadència.

La preeminència de l’Arboç venia obligada pel procedir determinant dels seus veïns. El seu paper no es basava en emparaular l’Ajuntament la vinguda dels Xiquets de Valls, com en d’altres llocs. Els afeccionats suportaven directament el gruix de les despeses derivades, a més d’ajudar als vallencs amb el que fes falta. Els Xiquets de Valls sojornaven en cases particulars. D’aleshores també hi ha testimoni d’arbocencs fent pinya o pujant als castells. Els papers municipals així ho indiquen. La hisenda municipal no assumia tot el cost de la contractació. Un veí representava als Xiquets de Valls en la gestió.

Els comptes municipals recullen l’aportació de l’Ajuntament per cridar els Xiquets de Valls el 1903. L’arbocenc Josep Romagosa Figueras, “Pep Arneta” o “Mataguirros”, va recollir 116,39 pessetes de “subvencion para los ‘Xiquets de Valls’”. Al 1905, 1906, 1911 i 1912 va repetir-ho (ACBP). “Pep Arneta” és recordat també encara avui dia per haver parat a segons el pilar de sis, probablement el 1902, documentat a cura de la Colla Vella dels Xiquets de Valls (P. Ferrando: 2008).

“Pep Arneta” feia costat a la Colla Vella. Aquesta formació havia de protagonitzar els castells el 1903, segons el testimoni ja citat del corresponsal Sebastià Altet, i el nostre arbocenc va gestionar la subvenció municipal aquell any, també com s’ha vist. Altres indicis ho apunten. La consecució del pilar de sis el 1902, també ja comentada. O que l’Arboç esdevingués un bastió per aquesta colla vallenca, l’única a la plaça durant el primer quart del segle XX, i que Josep Romagosa representés als Xiquets de Valls en d’altres ocasions durant aquest període, cosa també ja dita.

La hisenda municipal, d’altra banda, també reporta els diners lliurats a d’altres exercicis festius. 20,25 pessetes a “Pablo Ribas, subvencion Diablos”. 35,42, a “José Mitjans, subvencion Gigantes”. 18,22, a “Antonio Borras subvencion Pastorets”. 25,30, “al mismo subvencion Bastones” (ACBP).

El llibre d’acords municipals també ho assenyala. El 30 de juliol de 1903 va aprovar-se gratificar el concurs del ball de pastorets amb 12 pessetes. El 6 d’agost, el ball de bastons amb 25 pessetes. El 13 d’agost, el ball de diables amb 20 pessetes i l’augment de 6 pessetes pel ball de pastorets. Els números definitius, el pressupost de la festa, el 3 de setembre (ACBP).

Xavier Güell

Revisió del treball publicat a: Diari del Baix Penedès, El Vendrell, 20 d’octubre del 2000, pàg. 22.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Arboç, Vendrell i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.