Els gegants grossos de Vilanova van restaurar-se el 1887

El lliurament titulat ‘Dues il•lustracions de Gaspar Miró’ va exposar que els gegants grossos de Vilanova no van desfilar el 1883 per la festa major de les Neus per no disposar de robes en condicions. La problemàtica no va solucionar-se fins el 1887, quan se’ls va confegir un nou vestuari.

La premsa local no va deixar d’ironitzar-hi mentre la qüestió va eternitzar-se. Així, la incompareixença de les figures el 1885 per la festa major de Sant Antoni Abat va disculpar-se amb la sornegueria següent: “No sabemos si á causa del frio que se dejó sentir ayer lo cierto es que no salieron á lucir su garbo por esas calles de Dios, alegrando la gente menuda, los gigantes de la parroquia de San Antonio Abad. / Bien mirado, los pobres gigantes carecen de … prendas de abrigo, y no es cosa de pasearse en estos tiempos poco menos que en cueros” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1885. BMVB).

Els gegants grossos, però, van continuar vius en la retina dels veïns. El seu lloc en l’imaginari col•lectiva va imposar que la problemàtica s’acabés solucionant i, mentre, que les figures no deixessin d’inspirar a la comunitat, per exemple, en la confecció d’una disfressa de carnaval durant aquell període, un fet, sigui dit de pas, freqüent al llarg del temps. En relació al diumenge 7 de febrer de 1885 va ressenyar-se: “Entre el gran número de máscaras que concurrieron el domingo á las sociedades de recreo, las hubo que llamaron poderosamente la atención por lo caprichoso y original de sus disfraces. De dos grupos, sobre todo, debemos hacer mención, uno de los cuales figuraba los cuatro reyes de la baraja, y el otro los jigantes” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1885. BMVB).

Els gegants, doncs, van endreçar-se finalment el 1887. La premsa local va seguir-ne totes les passes fil per randa.

Aquell 20 d’abril va informar de la decisió d’iniciar els treballs. L’anunci també va assenyalar la data prevista per a la presentació de la remodelació i que les despeses se sufragaven per subscripció particular. L’Obra de la Parròquia de Vilanova, el propietari de la parella d’entremesos, no disposava dels cabals necessaris: “Por fin parece será un hecho la restauración de los gigantes de la parroquia de San Antonio. / Dado el entusiasmo de los promovedores de la suscripción para llevarla á cabo, es de esperar que puedan presentarse aquellos altos personajes en la próxima festividad del Corpus” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1887. BMVB).

La premsa local va estar al cas més endavant de l’aportació generosa d’un vilanoví benestant, aleshores resident a Barcelona, per a la causa: “Uno de nuestros patricios residente en Barcelona ha enviado con destino al vestuario de los gigantes, 125 pesetas” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1887. BMVB).

La impressió és que els cabals i la iniciativa de l’empresa va atènyer a veïns acomodats, qui disposaven dels recursos i dels temps a invertir. Amb condescendència, per tractar-se d’un producte consumit majoritàriament pel poble ras, però assumit socialment per pertànyer a la Parròquia de Sant Antoni. El poble menut feina rai tenia en assegurar-se la subsistència.

La intervenció no va limitar-se a la renovació d’unes peces de roba. Aleshores van apriar-se els gegants de dalt a baix. El 23 d’abril, tres dies després d’anunciar-se els treballs, va publicar-se la notícia de la restauració dels caps: “Están restaurándose las testas de los gigantes de la parroquia de San Antonio. / Trasladamos gustosos esta noticia á nuestras columnas para solaz de la gente menuda” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1887. BMVB).

Les robes va entrar en escena sis dies més tard, el 29 d’abril: “Se han comprado ya las telas para vestir de rechupete los tradicionales gigantes, y podemos dar por seguro que en las próximas fiestas del Corpus, lucirán su garbo por nuestras calles. / Un pláceme á las Señoras de la ejecutiva” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1887. BMVB).

El 5 de maig va fer-se públic la intervenció del pintor local Josep Sugranyes Florit. Aquest va idear els gegants acoblant-los als gustos artístics del moment. Aleshores triomfava l’historicisme, un moviment que va evocar estils d’èpoques pretèrites, per mitificar-se el passat a partir d’un sentiment romàntic. Així a tot Europa, aquests neguits van materialitzar-se en un desig de rescatar el passat medieval: “Hemos tenido ocasión de ver los figurines que, para la restauración de los gigantes, ha dibujado el conocido pintor D. José Sugranyes, son de exquisito gusto y pertenecen al tipo romántico que imperó durante los siglos XI y XII” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1887. BMVB).

L’empresa va continuar. Al 24 de maig va subratllar-se de nou la posició social dels promotors de l’empresa per comentar-se la participació altruista de diverses noies benestants en la confecció dels vestits, dirigides, això sí, per dos professionals, un sastre i una modista. L’esment de noies d’aquest segment social no ha de sorprendre. L’església al segle XIX comptava amb el suport de les classes acomodades per aprovar l’ordre sòcio-econòmic burgès, en el qual no capia que els menys afavorits qüestionessin les regles imposades pels poderosos: “Tuvimos el gusto de visitar ayer la espaciosa sala en donde se están ultimando los nuevos trajes de los gigantes de la Parroquia de S. Antonio, y de presenciar el improbo trabajo que se han voluntariamente impuesto las distinguidas señoritas Almirall, Samá, Coll, Garrich y Aymar, quienes, bajo la dirección del acreditado sastre Sr. Robert de la conocida modista Srta. Sans, no se dan momento de reposo para salir adelante en su levantado empeño. Es digno de encomio el celo que con este motivo han desplegado las respetables familias de esta villa que se propusieron llevar á cabo la deseada restauración de dichos gigantes” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1887. BMVB).

Albert Ferrer va apuntar que es tractava del sastre Pau Robert, “del carrer de Sant Gregori, davant mateix de la farmàcia Miret” i que la iniciativa de restaurar els gegants va partir d’una tertúlia de veïns benestants anomenada “The Trankil Club” (A. Ferrer: 1964). Els caps lliguen. La tertúlia va fundar-se el març de 1887, un mes abans d’anunciar-se la restauració dels gegants (Diario de Villanueva y Geltrú: 1887. BMVB).

La publicitat del paper d’aquestes noies va suscitar la col•laboració de nois de la vila o, millor dit, que aquests miressin d’establir amistat amb elles amb l’excusa d’ajudar: “Son muchísimos los pollos que se han acercado á esta Redacción á fin de que hiciésemos llegar á noticia de las señoritas que tienen á su cargo la confección del traje de los gigantes que están dispuestos á ayudarlas en su tarea en cualquier faena que se les destine y sin ninguna clase de retribución” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1887. BMVB). De fet, la pretensió de la tertúlia “The Trankil Club” era estrènyer “las relaciones entre las familias de la sociedad villanovesa” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1887. BMVB).

Altres detalls de les feines van conèixer’s a continuació. El perruquer habitual, Ferran Paris, i un lampista de la vila, Florenci Cornet Ginestà, van encarregar-se dels postissos i les corones, respectivament: “Ha sido confiada al conocido peluquero D. Fernando París la confección de los postizos necesarios para los restaurados gigantes. / Las bellas coronas que lucirán aquellos altos personajes están construyéndose en los acreditados talleres del lampista D. Florencio Cornet, con sujeción á los dibujos del Sr. Sugranyes” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1887. BMVB).

La premsa local va confirmar la realització dels darrers serrells i la data de la presentació de l’obra: “Toca á su término la restauración de los gigantes; quedan confeccionados los nuevos trajes que han de vestir, y se están dando la última mano á las coronas que deben ceñir y al encarnado de las testas. Será, pues, un hecho su aparación en las próximas fiestas del Corpus” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1887. BMVB).

A última hora també va haver de renunciar-se a guarnir la geganta amb un ventall, ofert per uns conciutadans, perquè desdibuixava la caracterització dels personatges: “Con habilidad extraordinaria una simpática señorita de esta villa había confeccionado, á ruego de varias personas amigas, un gran abanico de raso azul, con varillaje imitación de marfil, para la giganta, habiendo sido verdadera lástima que por no revestir la debida propiedad indumentaria, haya debido prescindirse de tan hermoso adorno” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1887. BMVB).

L’eufòria pel bon port de l’obra va induir al cronista a sostenir que “Siguiendo el ejemplo dado por nuestra villa, también ha dispuesto la restauración de sus gigantes el Ayuntamiento de Barcelona” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1887. BMVB). Queda pendent d’escatir quan gegants van restaurar-se aleshores també seguint una estètica historicista.

La reaparició dels gegants va succeir la tarda del dimecres 8 de juny en ocasió de la processó de Corpus de la Parròquia de Vilanova. El programa d’accions previstes va ésser el següent: “La fuerza de caballería de guarnición de esta villa cubrirá mañana la carrera y dará el piquete de honor en la procesión que saldrá de la parroquial de San Antonio. / Para regocijo y satisfacción de la gente menuda, tenemos el gusto de anunciar para esta tarde á las 5 y 1/2 la solemne salida de los altos y poderosos personajes que habitan en el magnífico palacio vecino á la soberbia torre de S. Antonio. / Parece que se trata de solemnizar la tan suspirada restauración de aquellos elevados señores, con un espléndido refresco y fuegos artificiales. / La Ilustre Junta de Obra de la parroquia está estudiando, con muy buen acuerdo, el medio de demostrar su gratitud hacia las amables señoras y señoritas que han cuidado y promovido el arreglo de los gigantes” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1887. BMVB).

La jornada va transcorre sense incidències: “Al acostumbrado repique de campanas con qué se anuncia cada año la festividad del Corpus, se añadió ayer el disparo de una salva de morteretes, con la que se soleminizó la restauración y reaparición de los tradicionales gigantes” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1887. BMVB).

La premsa també va incloure una descripció detallada del nou aspecte dels gegants. Els mots comenten l’aportació de Sugranyes. El nou disseny, ja s’ha dit, va correspondre’s a l’enyor historicista de l’època per l’època medieval, on se situa la gènesi de moltes nacionalitats europees, entre elles la catalana. Les figures van mudar l’aparença moruna de fins aleshores per la d’una parella de nobles cristians: “Por fin se exhibieron, restaurados y remozados, los gigantes de S. Antonio, alegrando con su presencia, en la tarde del pasado miércoles, las calles y plazas de nuestra villa con gran complacencia de los pequeños y satisfacción no excesa de algunos mayores. / Dado lo reducido de los fondos de que podían disponer las distinguidas señoras y señoritas que han llevado á cabo la restauración, es forzoso convenir en que han hecho prodigios, pues han conseguido presentar con su habilidad unos gigantes dignos de una capital. / Ambos visten trajes del siglo XI y tienen agradable aspecto; la testa de la giganta ha mejorado bastante; la de su regio consorte está muy en carácter. A la primera le falta, no obstante, que su cabellera sea mucho más abundosa y larga y que se le dé á su manto un plegado más artístico. / Merecen plácemes mil por su obra las dignas damas que han llevado á cabo tan suspirada restauración y los distinguidos artistas y artífices que las han secundado en su tarea” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1887. BMVB).

Dues fotografies del fons de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, suposadament realitzades per Frederic Juandó, mostren l’aspecte dels gegants aleshores (BMVB).

BMVB

BMVB

Dos cromos acolorits editats per l’antiga xocolateria Ballester de la vila també. Els exemplars del fons de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer apareixen reproduïts en la darrera obra publicada sobre els gegants locals (H. Masana et alii: 2009).

Albert Ferrer va escriure el següent tenint-los també a l’abast: “Aquest vestuari és indiscutiblement el millor que han tingut els nostres Gegants grossos. Com hem dit, eren de gust romàntic i estaven inspirats en la indumentària dels monarques i nobles cristians dels segles XII o XIII. El vestit del Gegant era vermell amb adorns grocs i capa blava; el de la Gegantessa, en canvi, era d’un to verd clar amb el mantell vermell. L’ornamentació era abundant i sumptuosa, essent l’únic detall censurable la substitució de la porra tradicional per una espasa” (A. Ferrer: 1964). A l’època medieval, el tipus d’indumentària indicava el rol de cadascú a la societat. La noblesa vestia teles vistoses acolorides a diferència dels pagesos i petits comerciants que es cobrien amb robes sòbries.

La premsa propera a la Parròquia, és clar, també va estar al cas de l’estrena dels gegants durant la processó de Corpus i del paper de les noies benestants en la seva restauració: “Abrían la marcha la tarasca [la mulassa] y los cuatro Gigantes que posee la parroquia, completamente restaurados los dos mayores gracias á los desvelos y limosnas de Distinguidas Damas y Señoritas de esta villa” (La Defensa: 1887. BMVB).

Xavier Güell

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Vilanova i la Geltrú i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.