L’Atlàntida i els castells

L’Atlàntida és una revista literària editada a Barcelona entre el 1896 i el 1900. La publicació conté algunes notícies castelleres de la ciutat de Barcelona.

Dues d’elles situen la bastida de castells a l’estatge de l’Orfeó Català, aleshores al carrer de Lledó número 6, al barri de Sant Just. Els castells van anar a cura de la colla barcelonina de l’època, una nova iniciativa provinent de Gràcia, que va aplegar elements originaris de l’àrea tradicional castellera que van decidir remeiar la seva melangia seguint cultivant els castells lluny de casa. La ruïna al Camp de Tarragona i al Penedès, arran de l’extensió de la fil•loxera, va empènyer a molts veïns a mudar-se al pla de Barcelona en busca de feina.

La primera actuació va ocórrer el dissabte 24 de setembre de 1898, durant un festival de lliurament de premis als alumnes de solfeig. Els castellers van intervenir-hi de manera fortuïta en passar aleshores pel carrer; resseguien la ciutat, mirant de fer bossa a canvi d’actuacions, en ocasió d’escaure’s la diada de la Mare de Déu de la Mercè: “Avans d’acabar aquest mal girbada ressenya de la festa, dech fer menció d’un espectacle qu’encara que no formava part del programa deixá ben satisfeta á la concurrencia; durant l’intermedi de la primera á la segona part, se presentaren á la plassa de S. Just la colla dels Xiquets de Valls y á instancias dels concurrents, pujaren al local y en el pati executaren variats y atrevits exercicis, en els que prengué part un corista del Orfeó, fill d’aquella terra qu’entussiasmá á la concurrencia; molts d’ells se quedaren á sentir lo que faltava del concert, donant á coneixer ab sos aplausos y mostras d’aprobació lo molt qu’els agradava sentir en un saló música de la terra” (L’Atlàntida: 1898. BC).

La connexió dels castellers i els orfeonistes no sorprèn. La tasca de l’Orfeó Català coincidia en treballar també el corpus tradicional i popular, en aquest cas musical, i de valer-se de l’energia d’elements humils. La participació d’un orfeonista en aquella ocasió en els castells n’és una prova.

La segona actuació va succeir el diumenge 4 de juny de 1899: “Ab motiu de lo concert-repás donat diumenje en los espayosos salons del Orfeó Catalá, los numerosos socis protectors passaren una tarde agradable, haventse presentat los xiquets de Valls que feren varis exercissis en lo pati” (L’Atlàntida: 1899. BC).

Una altra notícia ressenya la ja coneguda presència castellera en l’estrena de l’obra ‘En Pau de la gralla ó la festa major de la Vila’ del vendrellenc Ramon Ramon Vidales, el divendres 16 de novembre de 1900 al teatre barceloní Novedades, al carrer de Casp, cantonada amb el Passeig de Gràcia: “Divendres de la setmana passada darrera […] s’estrená un cuadro de costums que ab lo titul ‘En Pau de la gralla ó la festa major de la Vila’ escrigué lo ja aplaudit autor dramátich don Ramón Ramón y Vidales. / Prenent part en la obra una serie de tipos de poble, molt ben dibuixats, que’s mouhen baix los detalls de la festa major que’s celebra sobre tot ab lo castell que se suposa aixecan los xiquets de Valls, y en lo cual se funda lo desenllás. / Lo públich segueix l’obra ab interés y’s regositja ab los xistes de bona lley que diuhen los personatjes, si be sufreix sensible desilució no veyent en l’escenari lo que se sent per dintre y que’ls actors esplican ab molta veritat com si desde ell ho presenciessen. / Nos permete ém observar al señor Vidales que si tot lo mohiment se suposa entre bastidors se representés en escena, l’obra hauria sigut lo millor cuadro dramátich fins avuy del teatro catalá, y lo número de representacións hauria compensat espléndidament lo seu travall. / La execució dirigida per lo senyor Borrás, molt justa, en especial per las Sras. Pallardó y Morera y’ls Srs. Borrás (J.), Guitart, Daroqui y Gimenez. / Autors y actors foren cridats en escena al final de l’obra” (L’Atlàntida: 1900. BC).

Aquestes línees també assenyalen que la companyia d’Enric Borràs Oriol, una de les figures més destacades de l’escena espanyola de l’època, va encarregar-se de la representació. La identitat d’altres components de l’elenc també hi surt esmentada, actors preeminents del moment també. Concepció Pallardó i Maria Morera Franco. Jaume Borràs Oriol, germà del director, Enric Giménez Lloberas, Enric Guitart Soldevila i Vicenç Daroqui Carell.

Les dues referències finals no al•ludeixen a cap actuació més.

Una es tracta de la publicació del conte de temàtica castellera ‘Festa Major’ del vilafranquí Lluís Via Pagès, resident a Barcelona aleshores; destacant-s’hi que va ésser guardonat amb el segon accèssit dels Jocs Florals de l’Ajuntament de Barcelona del 1898 (L’Atlàntida: 1900. BC).

L’altra, l’article ‘L’Estiu’ de l’escriptor barceloní Simó Alsina Clos. L’autor hi destaca el protagonisme dels castells a les programacions de festa major al sud del Llobregat, cap aportació extraordinària per a la castellística, òbviament: “¡Ah! l’estiu, vist per aquest cristall del amor y la poesia, que n’es de bell y de tendre! / Las festas majors ab sas balladas y castells de fochs; ab las morratxas per la part de llevant, y’ls xiquets de Valls per la de ponent; las prédicas en los oficis, los rams que s’encantan pera ferne distingit present á la preferida del cor; las coblas que endormiscadas de tantas nits perdudas anant d’una vila á l’altra, animan al poble fent lo cerca-vila; lo llevant de taula; lo ball dels casats; la professó presidida per l’Ajuntament, reuneixen las familias al voltant de la taula de la casa payral” (L’Atlàntida: 1900. BC).

Xavier Güell

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Barcelona, Vendrell, Vilafranca del Penedès i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.