Dues cròniques sobre En Pau de la gralla

El divendres 16 de novembre de 1900 va estrenar-se el sainet costumista ‘En Pau de la gralla ó la festa major de la Vila’ del vendrellenc Ramon Ramon Vidales al teatre barceloní Novedades, al carrer de Casp, cantonada amb el Passeig de Gràcia. L’obra és coneguda al món casteller perquè l’argument fa lloc a la construcció de castells. La trama succeeix en una festa major de l’àrea tradicional castellera, on l’autor no va obviar referències implícites de la seva població nadiua i a personatges castellers de l’època (P. Ferrando: 1991).

Aquí es presenten dues ressenyes de la sessió teatral inaugural.

La primera va aparèixer al Vendrell mateix, a Lo Vendrellench, i mai millor dit a casa. La publicació s’editava a l’impremta Ramon Germans, de l’autor del sainet, l’adreça també de la redacció. De fet, el mateix Ramon Ramon Vidales n’era el director i el seu germà Jaume també hi havia publicat escrits (va morir el 21 de juliol del mateix 1900): “Lo divendres prop passat, sigué de gran festa per nostre amich y company senyor Ramon y Vidales. En lo teatre de Novetats, de Barcelona recullí los aplausos franchs y espontanis de la concurrencia per l’estreno del sainete de costums ‘En Pau de la gralla ó la festa major de la vila’. A galantería d’un compatriota que viu en la capital del Primpcipat, devém lo poder informar, encare que ab curtas notas, á nostres estimats llegidors. / Lo coliseu del Passeig de Gracia estava favorescut per lo més granat de la literatura catalana, y’l ‘paraíso’ com en las nits dels grans estrenos. / Se devia’l miracle á la circunstancia de que desde bastant temps se venía parlant del probable éxit de la darrera producció del celebrat autor de ‘A cal notari’, y també á que, en virtut d’haverse posat recentment un juguet de mérit indecís, ha sigut quelcom discutida la competéncia teatral del senyor Ramon y Vidales. / Peró divendres quedá ben de manifest que quan lo nostre amich s’hi empenya, sab triomfar de debó. / Los personatges més celebrats del sainete són: en Viola, Angeleta, Xon y Pau. Aquets tipos tingueren la fortuna de ser calificats, pels inteligents, de dibuixats de ma mestre. La escena prop final, la dels castells, es d’un efecte plástich grandiós, donchs lo públich segueix palpitant com si veigés los castells y qu’espera ab ansia quan lo castell está á punt de caure. Aquí va una frasse recullida al vol: -‘Lo públich se trobava talment á la plassa veyent los castells’. / L’escena darrera emocioná de debó al públich y al terminar en ‘Pau’ la seva relació satisfet d’haver conseguit la unió de dos cors que s’estiman, esclatá en ‘bravos’ y aplaudiments grans. / En resum, lo senyor Ramon y Vidales está de enhorabona. Ha rebut abrassadas, felicitacións y mostras d’admiració y carinyo per part dels ‘intelectuals’. L’eminent autor dramátich D. Ignasi Iglesias, ha calificat l’obra de colossal. / A instancias reiteradas del públich lo teló fou aixecat bon nombre de vegadas sent l’autor de ‘En Pau de la gralla’ cridat al palco escénich aplaudint-lo entussiasmat. / Felicitém á nostre company y amcih senyor Ramon y Vidales, y posém punt i final á aquesta resenya dihent-li: ‘Fins á un altre’. / Ros-toll” (Lo Vendrellench: 1900. BPV).

La crítica, és clar, va exaltar l’autor, l’obra i la posta en escena al Novedades. El cronista va resumir l’encert de la composició, l’empatia entre els espectadors, amb el clímax assolit durant l’execució dels castells: “Lo públich se trobava talment á la plassa veyent los castells”.

La caracterització dels personatges també va rebre elogis. En aquest apartat, ja s’ha dit, l’autor va recordar-se de noms reals i vinculats als castells. El cronista va lloar “en Viola, Angeleta, Xon y Pau”. Pere Ferrando ha assenyalat que “Viola”, un anxeneta segons Ramon Vidales, és el renom de l’època de la família vendrellenca Gaya Mestres (P. Ferrando: 1991). Sobre el casteller “Xon” apuntem que se cités a Ramon Ribé Targa, “Xon”, cap de la colla de la Roser documentat pel vallenc Joan Climent (J. Climent: 1999). El “Pau de la Gralla”, al•ludeix a Pau Recasens Mercadé, “Pau de la Gralla”, un reputat graller vuitcentista de la Pobla de Montornès, fet també ja establert per Pere Ferrando, els descendents del qual encara conserven el renom.

La segona crònica és de Joventut, un setmanari barceloní, palestra del modernisme i amb lligams al Penedès. El vilafranquí Lluís Via Pagès, també atret pels castells, n’era el director: “Divendres s’estrenaren á Barcelona dugas obretas en un acte, dignas de fixar l’atenció pel contrast qu’ofereixen ab las altras obras de iguals dimensions que continuament ens dona l’anomenat ‘género chico’. El ‘sainete’ clássich, que tantas obras mestras havia donat al teatre espanyol, sembla com si volgués rebrotar ab las últimament estrenadas, encarrilant la comedia lleugera per camins menos carrinclons y xabacans. / En abdugas obras la observació directa y clara de la realitat, embellida per la fantasia del artista, dona lloch á la presentació escénica de quadros de costums frescos, espontanis y ben sentits. / Una es catalana, original d’en Ramón Ramón y Vidales, y’s titula ‘En Pau de la gralla ó la festa major de la vila’. Es un quadro de costums populars tarragoninas en que’ls tipos de la terra hi surten apuntats ab un carinyo, un sentiment y una vida que denotan en l’autor, ademés de qualitats ben recomenables d’observador fi y delicat, verdaderas condicions d’autor dramátich. Tal volta l’acció en conjunt sigui un xic diluhida per l’afany que demostra l’autor de presentar tipus y més tipos, tots á quin més natural; tal volta pequi de poca consisténcia dramática; mes en un senzill quadro de costums aquestos son defectes petits, si ho són. Lo essencial es que hi hagi vida, que hi hagi poesia y sentiment; y de tot aixó l’obra d’en Ramón y Vidales no n’está mancada. / Llástima que á Novetats l’hagin presentada tan malament. Aquells tipos tan reals, tan ben trobats, semblava que’ls hi fossin completament desconeguts als actors, á judicar per lo poch que’ns mostraren el ‘fondo’ dels mateixos. Ni que aquells actors haguessin sigut tristos aficionats d’un cassino barato! Ademés, casi seria questió de preguntar si aquella nit á Novetats hi havia direcció artística, perque ab tot y tractarse d’una festa major tan animada com solen ser las de las vilas tarragoninas, no hi varem sentir degudament las grallas, ni tampoch els timbals, fluviols, cohets, etc., quins sorolls podrian produhirse á voltas en artistica confusió, y més ó menys llunyans y apagats segons las conveniencias escénicas. No vegerem, en una paraula, la típica gatzara qu’ha d’ésser el ‘medi’ en que’s desenrotlla l’obra. L’autor prou ho descriu ab verdader amor, peró’ls intérpretes no ho comprenem, ó lo qu’es pitjor, no ho senten. Es una vergonya que companyias catalanas que passan per importants, desconeguin las més típicas costums de casa nostra. ¿Qué diriam d’un altre pais en que hi ocorreguessin semblants despropósits artístichs? Si no sabém interpretar lo qu’hauriam de dur á la massa de la sanch, hi ha que convéncens de que son molt menos de lo que á voltas ens creyém ser. / L’obra del senyor Ramón y Vidales, ab tot y sa senzillesa, mereixia bastant més de lo qu’en sa interpretació donaren de si aquells actors. Els únichs que trobarem encaixats foren la senyoreta Bozzo, l’actor (no recordém son nom) que feya d’afillat, y las senyoretas Morera y Pallardó. Els demés, tots desentonaren prou, distingintse en aquest sentit el senyor Borrás (J.) y’l que feya de pare (quin nom tampoch recordém), que va fer inútils esforsos pera estar discret. / De totas maneras el públich, qu’era escullit, va fer al saynete’ls deguts honors” (Joventut: 1900. BC).

Emili Tintorer Vilaseca, un periodista destacat de l’època, era el responsable de la secció teatral de Joventut, a més d’autor dramàtic, va redactar aquesta crítica. El seu veïnatge no va condicionar-lo per no judicar alguns despropòsits. Segons el seu parer, el procedir de la majoria d’actors, de la companyia d’Enric Borràs Oriol, de les millors i professional, no va correspondre’s al seu estatus. La seva ambientació del marc escènic tampoc no va excel•lir.

La caracterització d’elements ineludibles d’una festa major del país, dels seguicis, va pecar per fluixa o per absència: “no hi varem sentir degudament las grallas, ni tampoch els timbals, fluviols, cohets, etc., quins sorolls podrian produhirse á voltas en artistica confusió, y més ó menys llunyans y apagats segons las conveniencias escénicas. No vegerem, en una paraula, la típica gatzara qu’ha d’ésser el ‘medi’ en que’s desenrotlla l’obra”.

L’eventualitat d’haver-se de substituir, se sobreentén, en aquella ocasió els grallers per d’altres instrumentistes, de tota manera, Ramon Vidales ja va preveure-la d’antuvi.

L’aixecament d’un castell, ja s’ha vist, però, no va fallar. Aquí es planteja la hipòtesi que no va haver de cridar-se a castellers de fora de Barcelona, com en d’altres ocasions, sinó dels Xiquets de Gràcia, actius aleshores.

Xavier Güell

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Barcelona, Vendrell i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.