Un altre reportatge sobre el concurs de castells de 1902

El desastre de 1898 i l’esgotament del sistema polític de la Restauració van suscitar l’organització de veus crítiques i renovadores arreu de l’estat a vigília de les eleccions generals espanyoles del 19 de maig del mateix any. A Catalunya, les catalanistes de la Lliga. La Lliga Regionalista va ésser un partit polític sorgit de la fusió de l’Unió Regionalista i el Centre Nacional Català el 25 d’abril de 1901 en defensa d’un ideari catalanisme conservador, però amb la voluntat de representar els interessos de tota Catalunya i, alhora, de regenerar Espanya. La nova formació política va assolir representació a Madrid.

La Lliga també va reeixir a les eleccions municipals de Barcelona del 10 de novembre de 1901. Allí va emprendre polítiques renovadores i d’acció cultural. En aquest camp darrer va destacar la restauració de les Festes de la Mercè el 1902.

Els regidors de la Lliga amb Francesc Cambó Batlle al capdavant, com a cap de la comissió organitzadora, van promoure les Festes de la Mercè per corregir el perjudici pel comerç de la ciutat per haver-se desestimat el festeig de la coronació d’Alfons XIII uns mesos abans, el 17 de maig. I se’n van sortir, tant que va esdevenir una de les més millors edicions mai celebrades (J. Pabón: 1999). Bona part de l’èxit va raure en la participació de la població i la varietat de divertiments. Els veïns van guarnir-hi els carrers i, entre d’altres, grups d’arreu del país van acudir-hi amb les seves manifestacions festives. Un concurs casteller, el primer de la història, cal sumar en aquestes darreres.

Los Deportes, un setmanari esportiu barceloní vinculat a la Federación Gimnástica Española, fundada el 1898 per la unió de diverses entitats gimnàstiques, una d’elles el Club Gimnàstic de Tarragona, és una de les publicacions que va seguir totes les passes de la presència castellera per la Mercè. No ha d’estranyar si la Federación va convocar el concurs casteller.

Així, un article amb el títol inequívoc “Fiestas populares” va recollir les primeres gestions de la comissió organitzadora durant una reunió d’entitats de la ciutat a l’Ajuntament la tarda del dimecres 16 de juliol de 1902 amb la intenció d’esbossar-hi la programació.

La Federación Gimnàstica Española va comprometre-hi, a instància del seu representant el Doctor Enrique Robledo, l’actuació castellera en el marc d’un festival d’exercicis gimnàstics i esportius de caire polièdric. La Federación hi combinaria disciplines que avançaven en la seva tipificació d’esportives amb d’altres encara avui dia reduïdes a l’àmbit del lleure. Un cas a banda va resultar la inclusió dels castells, per considerar-se’ls d’esport folklòric: “Se está trabajando activamente para que las próximas fiestas de la Merced revistan excepcional importancia, y, ó mucho nos equivocamos, ó esta vez las cosas han de andar por buen camino, pues se preparan con tiempo y son importantísimas y valiosas las entidades que ya desde ahora prestan su cooperanción al proyecto que paulatinamente se va elaborando. / El miércoles por la tarde hubo una reunión en el hemiciclo de nuestras Casas Consistoriales para ir organizando los indicados festejos, y tanto por la índole de las corporaciones representadas cuanto por los deseos manifestados por todos los allí reunidos, incluso los representantes del Municipio, ya casi puede darse por seguro el éxito. / En materia de deportes tuvieron allí buena representación los siguientes organismos: ‘Federación Gimnàstica Española’, ‘Círculo Ecuestre’, ‘Polo Club’, ‘Real Club de Barcelona’ y ‘Unión Velocipédica Española’. Todas estas importantísimas agrupaciones exclusivamente deportivas prometieron contribuir eficazmente á los festejos, unas organizando carreras, regatas, juegos atléticos, ejercicios deportivos, etc., etc., y otras contribuyendo pecuniariamente á los gastos, y aun algunas con ambos extremos á la vez […] La ‘Federación Gimnàstica Española’, por boca de nuestro estimado amigo el Dr. Robledo, esbozó un programa de ejercicios de toda clase de gimnástica, pues comprende la higiénica, la artística, la escolar y la militar, variados juegos lo mismo para niños de ambos sexos que para adultos, desde el aro y la comba al lanzamiento de pesos, barras, deportes rústicos y Xiquets de Valls, carreras de cintas á caballo y á bicicleta, certamen de máquinas adornadas, y finalmente apertura de un concurso de football disputándose la Copa del Ayuntamiento, que podría durar toda ó gran parte de la temporada de 1902 á 1903” (Los Deportes: 1902. BC).

Los Deportes va publicar més endavant el programa emprès per la Federación Gimnàstica Española. El cós seria el Parc de la Ciutadella, a l’antiga plaça d’armes, i abraçaria tres dies, el 24, 27 i 28 de setembre. El “Concurso Regional de Xiquets de Valls” va anunciar-se pel matí del 24 de setembre, després de la disputa d’altres proves: carreres de 100 metres llisos, partits de tenis i llançaments de barres, pes i disc. El premi per a la colla guanyadora, l’única que rebria recompensa, va establir-se en 250 pessetes. Cadascuna havia d’abonar 5 pessetes per inscriure’s a la seu de la Federación, carrer Sepúlveda, núm. 175, entresol dreta (Los Deportes: 1902. BC).

La nota també va incloure la identitat dels membres del jurat pel conjunt de competicions, tots ells pioners de l’esport a casa nostra, membres la Federación o vinculats a la medecina. El catedràtic d’higiene de la Universitat de Barcelona, Rafael Rodríguez Méndez, n’era el president. El secretari de la Federación, Luciano Miguel Farga, el secretari. Narcís Masferrer Sala, Odón de Buen del Cos, Miquel Cambó, Joaquim Cebeira Rey, Pere Cercós, Andrés Martínez Vargas, Enric Montells, Francesc de Paula Nebot, Enrique Robledo i Rafael Rodríguez Ruíz, els vocals.

Los Deportes, és clar, també va ressenyar el desenvolupament del concurs: “LOS XIQUETS DE VALLS” / Este fué el número predilecto del público por ser el ejercicio que más típicamente trae sello indígena, interesando á todos los espectadores en el más alto grado. / Por ello tampoco fué de extrañar que, presentes ya las ‘collas’ concursantes y faltando aun algún tanto para concluírse los partidos de tenis, se hicieran manifestaciones de una impaciencia que cuando se tenga la debida cultura deportiva no habrá ya ningún peligro de que pueda repetirse. Era poco más de medio día cuando las típicas dulzainas y el tamboril anunciaba que los ‘Xiquets’ iban á comenzar sus ejercicios, y en la multitud se produjo ese movimiento de curiosidad y satisfacción que señala la terminación de un plazo que se ha deseado ardientemente. Callan los típicos instrumentos y entra en ejercicios la ‘Colla Nova’ comenzando á encaramarse unos encima de otros. Llegan á los tres pisos, y cuando rompen las dulzainas su canto anunciando los momentos de peligro y suben el segundo grupo los que que deben ocupar el cuarto, se desequilibra la torre por un movimiento sobrado brusco de abajo y todo junto un gran montón de carne humana se cae … pero no llega al suelo; los compañeros de abajo recojen en sus nervudos brazos á los caídos, que vuelven al momento á encaramarse sin que sus pies hubiesen tocado tierra, y en un minuto y 33 segundos forman una torre de siete pisos ó siete grupos superpuestos desde el suelo hacia arriba. / En la página 602 presentamos los dos grupos de esta ‘colla’: el de la caída en que nadie llegó al suelo y el de la torre de siete pisos que quitaron dos para quedar en cinco y luego la deshicieron totalmente en un minuto y 27 segundos. / Otra torre de cuatro pilares ó personas en cada piso, en vez de las tres de antes, otra que levantaron del suelo comenzando á formarla por la cúspide y alzándola á medida que se formaba, algunos ejercicios durante la formación y disolución de la misma, y finalmente la aguja, el pilar ó espiga de cinco hombres uno encima de otro, ‘l’espadat’, que la llaman los técnicos, demostraron las proezas de la ‘Colla Nova’ á la concurrencia, que no regateó sus aplausos … ni sus perras chicas y gordas á los concursantes. / Y tocóle el turno á la ‘Colla Vella’, que salvo la pequeña variación de introducir en sus torre de cuatro pilares y siete pisos una aguja, un ‘espadat’ de cinco en medio, que al deshacer la principal quedó enhiesta la suplementaria, puede decirse que repitió todos los ejercicios de su antagonista. Mas dicho se también en pro de los fueros de la verdad, desde el momento se notó en la ‘Colla Vella’ algún mayor aplomo, más seguridad en los ejercicios y hasta mayor elegancia en formarlos, sostenerlos y deshacerlos. En la pág. 603 damos unas instantáneas con los ejercicios de esta ‘colla’. / El público prorrumpió en grandes aplausos premiando los arriesgados trabajos de la ‘Colla Vella’ y el Jurado le otorgó el primer premio de 150 pesetas, y á la ‘Colla Nova’ el segundo premio de 100 pesetas. / Y con esto concluyó la aprovechada sesión de la mañana del día 24” (Los Deportes: 1902. BC).

La competició, doncs, va interessar als espectadors pel seu adjectiu patri, “por ser el ejercicio que más típicamente trae sello indígena”, fins l’extrem d’impacientar-los la durada de les competicions anteriors.

La crònica també recull la majoria d’incidències ocorregudes, la majoria ja expressades en d’altres treballs. La compareixença de les dues colles presents, la Vella i la Nova dels Xiquets de Valls, al so de la música dels seus grallers tot just després del migdia. La Colla Nova va executar el conjunt dels seus exercicis primer. La Colla Vella, després.

La Colla Nova va fer llenya en el tres de set d’entrada. Aquí el cronista va restar atent a l’inici del “Toc del castell” al pujar els terços, com és habitual en aquesta construcció, i a la llenya a l’ascendir els quarts per ensorrar-se’n la base. A continuació, la Colla Nova va repetir el tres de set ja amb èxit i on un dels dosos va fer-hi la figuereta (“el de la torre de siete pisos que quitaron dos para quedar en cinco”).

Després, també va descarregar el quatre de set, un castell aixecat per sota (el tres de sis) amb “algunos ejercicios durante la formación y disolución”, el castell va deixar-se net a partir de l’aleta, i el pilar de cinc. Al cronista li va passar per alt la torre de sis també descarregada. No que els castellers fessin bossa entre els espectadors, com era freqüent fins fa no massa dècades. Tampoc la denominació d’“espadat” pel pilar, com van indicar-li els castellers.

La Colla Vella va entrar a la palestra després. Segons el cronista, va executar quasi el mateix programa, però amb més èxit i pulcritud. La consecució del quatre de set amb l’agulla va ésser l’única variació que va observar-hi. Però en realitat el seu tres aixecat per sota va ser de set i no de sis com el de la seva rival. La Colla Vella va descarregar el següent i per aquest ordre: el tres de set (amb figuereta a cura d’un dels dosos), el quatre de set amb l’agulla, el tres de set aixecat per sota, la torre de sis (també fent-hi la figuereta un dels dosos) i el pilar de cinc.

La Colla Vella, doncs, va endur-se la palma al final. Però no la totalitat de les 250 pessetes de premi, sinó 150. Les 100 restants van lliurar-se a la Colla Nova. A l’hora de la veritat devia modificar-se aquest apartat per garantir a tothom que l’anada a Barcelona no resultés deficitària.

Aquest reportatge, d’altra banda, s’acompanya de quatre fotografies que s’afegeixen a les localitzades per Salvador Arroyo i Pere Ferrando (S. Arroyo i P. Ferrando: 1992). Dues per a cada colla. Tres tirades en l’instant de les aletes. La quarta, durant la llenya ocorreguda. La primera fotografia coneguda d’una caiguda a hores d’ara? De la Colla Nova, del tres de set descarregat i del malaguanyat. De la Colla Vella, de la torre de sis i del quatre de set amb l’agulla, aquesta darrera, en l’aleta del quatre.

BC

BC

Aquestes fotografies susciten una sèrie de comentaris referits a la indumentària dels castellers o als músics ja assenyalats per Salvador Arroyo i Pere Ferrando (S. Arroyo i P. Ferrando: 1992).

D’aquest concurs, el primer de la història, sí és vol destacar que sigui un dels elements aportats per aquells que es decantem per començar a valorar d’esport el ritual dels castells. Que el cronista, com d’altres col•legues, mesurés el temps d’execució de cada construcció també va apuntar aquesta direcció en aquella ocasió. El folklorista Aureli Capmany, de fet, va insinuar que cada colla va disposar de mitja hora de temps per realitzar el seu comés (Barcelona Atracción: 1927. AHCB).

Xavier Güell

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Barcelona i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.