Puig i Ferreter, enxaneta

Joan Puig i Ferreter va ésser un dramaturg, escriptor i polític nascut a la Selva del Camp el 5 de febrer de 1882 i mort a París el 2 de febrer de 1956. Al 1934 va publicar Camins de França, una de les seves millors obres. La primera part, ‘Oratge i tenebra’, rememora les seves vivències de la infantesa i l’adolescència. El capítol ‘Indisciplina’, records dels anys entre 1894 i 1897, del període en què va cursar els estudis de batxillerat en una escola del poble.

Un d’aquests remet a una tarda del segon curs, del 1895 o 1896, “a l’hora de la vela, que era de sis a vuit del vespre durant la qual estudiàvem les lliçons per a l’endemà” que davant l’absència reiterada del mestre va acabar esdevenint “una gatzara”: “Un dia ens vam atrevir a fer la torre de quatre, a la manera dels Xiquets de Valls, que aquell novembre, per la festa major, havien vingut al poble. Tot el col•legi en pes hi prenia part. Els més grans paraven a sota, aguantats per una munió de braços; tres de més joves feien els segons, dos els tercers i jo, que feia d’anxeneta, arrupit, perquè l´alçària de la sala no donava per a més, i amb el cap tocava al sostre. La balda sorollà, va obrir-se la porta, sonà un ‘bravo’! del mestre i la torre es desplomà estrepitosament. Havíem fet molts castells al pati a l’hora d’esplai. Ja en sabíem d´allò més. L´anxeneta gairebé sempre era jo, arrauxat, prim, petit i lleuger. Mai no passava res de mal. Quan la torre trontollava, els de dalt ens aclofàvem devers el centre per no caure enfora, i els de sota sabien fer-nos de coixí. De vegades la torre s’esfondrava tan suaument, que produïa un efecte artístic. Aquell vespre, però, em vaig fer mal. D´altres es queixaven més fort que jo. Els plors no va impedir el càstig” (J. Puig i Ferreter: 1982).

L’anècdota, doncs, delata la seva familiaritat amb els castells, un fet molt plausible, com a fill d’una població de l’àrea tradicional castellera.

La juguesca repetitiva de Puig i Ferreter i la resta dels seus companys assenyala l’habitud d’aquella activitat a la seva comunitat. La poca ortodòxia de la construcció (3+3+2+1), se sobreentenen tres baixos, tan sols és aparent. Faltava només l’aixecador, disculpable per parlar de canalla.

La seva coneixença dels castells s’evidencia en d’altres detalls. No és casual que els nois es decidissin per bastir un tres, la construcció castellera per excel•lència. Tampoc, que Puig i Ferreter esmentés la nomenclatura de les posicions. Aquest, a més, va recalcar tenir ben present l’actuació dels Xiquets de Valls poc temps abans, el novembre, per Sant Andreu, la festa major de la Selva.

Xavier Güell

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Selva del Camp i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.