Una banda de grallers a Vilanova i la Geltrú el 1867

La gralla és un element senyera de la música tradicional de casa nostra. L’instrument atresora uns valors simbòlics i funcionals entre nosaltres com pocs altres. La seva presència a Catalunya, amb els paràmetres morfològics que li reconeixem, amb tot, s’insinua relativament recent. D’ençà de la segona meitat del segle XVIII. El seu ús, però, va estendre’s ràpidament. Els primers temps, sobretot a la Catalunya Nova, animant l’execució d’exercicis en espais oberts. Balls de valencians i moixigangues, que, alhora, van incorporar-se també als seguicis festius durant la mateixa època i que no s’entenen sense la cantarella de la gralla encara avui dia. Per possibilitar un volum de so voluminós amb el concurs de pocs músics.

A Vilanova i la Geltrú, població fronterera de la Catalunya Nova, és clar, també apareix referenciada l’habitud de la gralla. Les notícies toquen multitud d’àmbits. Una d’aquesta evidencia la singularitat que se sospesés aplegar una quantitat ingent de grallers per formar una gran banda, per primera vegada al país mentre no es digui el contrari, el 1867 per la festa major de Sant Antoni Abat. Els promotors, doncs, van reconèixer el protagonisme de l’instrument en l’imaginari dels veïns.

La premsa local va estar al cas de la proposta el setembre de 1866. La trobada havia de reunir a cent grallers i cent timbalers, una associació d’instruments habitual. L’avís també palesa la geografia de l’ús de la gralla. Es comenta que se cenyia a unes comarques concretes. Del Camp de Tarragona i el Penedès, ambdós territoris pertanyents a la Catalunya Nova: “Por parte de algunas personas de buen humor y en ventajosa posicion colocadas, se ha concebido el proyecto de hacer que figuren en la próxima fiesta mayor de San Antonio una novedad que si llegá á realizarse no dudamos llamará estraordinariamente la atencion de propios y estraños. / Consiste dicho proyecto en reunir cien tocadores de chirimias y cien acompañantes de tambor para dar un concierto monstruo con ellos. / Difícil nos parece reunir un número tan crecido de tocadores de instrumento tan poco conocido fuera de determinadas comarcas, pero mucho esperamos conseguirá la decision y medios con que para lograrlo cuentan los iniciadores de tan original proyecto” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1866. BMVB).

El gasetiller local va comentar l’estat de la qüestió més endavant, per cap d’any, a l’aproximar-se la data. Semblava que la iniciativa reeixia: “Algunas personas nos han preguntado á la altura á que se hallaba el proyecto de que tiempo atras nos ocupamos para hacer figurar en el programa de la próxima fiesta de San Antonio un concierto monstruo de 100 chirimias. / A todas hemos creido deber contestar, que el amor propio de los competentes promovedores del proyecto, era el que para nosotros podia garantizar sus realizacion” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1866. BMVB).

Però els promotors no se’n van sortir finalment. La premsa local també va recollir-ho. En descàrrec cal dir que la celebració de Sant Antoni Abat, el marc de l’aplec dels grallers, feia temps que dequeia. D’ençà de l’ascens de la festa major de les Neus: “Segun las noticias que hemos procurado adquirir la fiesta mayor que mañana celebra la parroquia de S. Antonio se reducirá simplemente a la función de iglesia que se efectuará con todo el acostumbrado incimiento y predicando en los divinos oficios en Rdo. D. Ramon Buldú. / La broma callejera figura en el programa con una cantidad negativa, y el proyecto de las cien chirimias no habrá pasado de tal” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1867. BMVB).

La crònica corresponent confirma el fracàs de l’empresa i l’exigüitat del programa d’actes de la festa. De gralles, ni se’n parla: “La fiesta mayor de S. Antonio fué ayer tan fría como la temperatura. Tan solo el señor Alcalde y dos señores concejales ocuparon en la iglesia el lugar destinado a los representantes de la poblacion, y en los divinos oficios no sólo se suprimieron los petardos que se acostumbraban disparar al alzar la sagrada hostia, sino hasta el toque de la marcha real al órgano, cosa que costaba aun menos dinero que lo otro. / Aparte, pues la salida de los gigantes y la iluminación de las naves laterales del templo, la fiesta del patrono San Antonio quedó reducida a los límites de otra cualesquiera fiesta religiosa” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1867. BMVB).

Xavier Güell

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Vilanova i la Geltrú i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.