Els gegantons de Vilanova al 1863

Els gegants grans de Vilanova i la Geltrú van estrenar vestuari el 1857 per la festa major de Sant Antoni Abat després d’anys de clamar al cel el seu mal estat. Les noves robes van costejar-se, sobretot, amb els diners llegats pel prohom Josep Vidal Sellarés l’estiu de 1856 a l’Obra de la Parròquia de Sant Antoni, l’entitat propietària de les figures.

La reforma dels gegantons, que també requerien ésser arranjats, havia de ocorre a continuació. Segons el breu següent, aquests havien de lluir de nou el Corpus del 1857: “Segun tenemos entendido, mañana [16 de gener de 1857] recorreran nuestras calles los gigantes grandes, estrenando un nuevo traje. La premura del tiempo ha hecho que les falten aun algunos detalles, particularmente en los turbantes lo que quitará en parte el efecto que debe producir el todo. En cuanto á los chicos, hasta la fiesta del inmediato Corpus tendrán que presentarse al público, del modo poco decente en que se hallan desde algunos años á esta parte. Reclaman por lo mismo indulgencia” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1857. BMVB).

La dignificació dels gegantons, però, es va haver de posposar perquè els diners de Josep Vidal Sellarés van esgotar-se amb els gegants grans. La premsa local no va deixar de criticar la deixadesa dels gegantons d’aleshores ençà.

Una vegada, en ocasió de desfilar el dijous 19 de juny de 1862 a la processó de Corpus de la Parròquia de Vilanova. La falta de cabals per emprendre l’empresa no va trastocar el zel pel ram de flors de la geganta petita: “Hemos oído á varias personas manifestar su opinion relativa á la conveniencia de que se suprimiese la salida de los gigantes pequeños, interin no se pueda ó quiera cambiarles el estrafalario y hasta pringoso vestido con que hoy dia cuentan. Abundando nosotros en igual idea, no podemos menos de llamar sobre el particular la atencion de la Junta de obra de la parroquia de S. Antonio á la cual pertenecen aquellos, para que con el celo de que tantas muestras está dando en pro del mayor lustre de los ramos que le están encargados tome sobre el particular las medidas que mas convenientes crea entre las dos que á primera vista se ofrecen y dejamos indicadas en un principio” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1862. BMVB).

Una altra, el 1862 per la festa major de la Mare de Déu de les Neus. La nota també palesa l’entusiasme del poble ras pels exercicis dels seguicis festius: “Ayer tarde [4 d’agost] y á pesar de los ardores de un sol canicular salieron á lucir sus habilidades los llamados ‘balls’ ó mojigangas. Tambien salieron los gigantes grandes y pequeños (estos con los mugrientos vestidos de costumbre) y todo contribuyó á mantener inquieta y bulliciosa a la gente menuda y a la granda que conserva aun alguna aficion á lo que hiciera la delicia de nuestros padres” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1862. BMVB).

La Parròquia de Vilanova va decidir-se finalment per remeiar el problema. La premsa local va assenyalar que els gegantons apareixerien de nou mudats el 1863 per Sant Antoni Abat, la primera cita del seu calendari habitual després de la crítica anterior: “Hásenos asegurado que los gigantes pequeños se presentarán en la próxima fiesta mayor con trages nuevos de que tan imperiosa necesidad sentien tiempo ha. Cuéntase tambien que una indiscrecion de la modista (mujer al fin) ha revelado el secreto de que la gigantilla ha resuelto trocar por uno europeo moderno, el trage semi-oriental que hasta aqui cubriera su osamenta” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1863. BMVB).

Les figures, doncs, també van adoptar una aparença del país, enlloc de l’oriental de fins aleshores. Altra documentació també palesa que duguessin turbants fins aquell moment. Les caracteritzacions exòtiques o d’altres cultures triomfaven al món geganter aquell temps al país. En els mateixos gegants grans de Vilanova, aleshores vestits de moros.

La premsa local va estar al cas del nou abillament una segona vegada: “El nuevo traje que visten los gigantitos de la parroquia de San Antonio, son, el de la hembra, bastante elegante y consiste en un vestido de seda azul con cola y mucho pelendengue en mangas y ribete, y chambergo ó pastorela de terciopelo negro; el del macho renunciamos á describirlo, porque no hemos podido llegar á comprenderlo, por lo reñidas que estan unas con otras las piezas que lo componen y todas juntas con el gusto mas mediano. Sin embargo como á lo menos es limpio, siempre se ha ganado por este lado y merecen bien los Sres. Obreros que han promovido semejante mejora” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1863. BMVB).

Uns mots posteriors, sobre la seva exhibició el dimecres 30 de maig de 1866, vigília de Corpus, revelen que la geganta petita també duia un barret: “Hemos visto que á la gigante pequeña se le ha quitado el enorme sombrero que llevaba, sustituyendola por un peinado a la moda” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1866. BMVB). La cura de les cabelleres dels gegants, d’altra banda, va suscitar que els seus pentinats marquessin tendències a la població, com es repetia a arreu.

Albert Ferrer, autor de referència en parlar dels gegants de Vilanova, va comentar el següent sobre el tema: “Aquest vestit que no va plaure als redactors del ‘Diario’, sabem que consistia en un llarg paletó de color beix fosc i d’un barret negre de mitja copa. La Geganteta, en canvi, anava abillada amb un vestit sumptuós, tal com el descriu el cronista. Representaven, per tant, uns fadrins de casa adinerada, però, amb un vestit de gust eminentment vuitcentista. Aquesta indumentària va durar bastants anys, i per aital motiu, les persones d’edat encara la recordem. L’única diferència consisteix en que, des de 1866, la pubilla, en lloc de capell, portava mantellina blanca” (A. Ferrer: 2009). Els gegantons, doncs, van incorporar aleshores la caracterització d’Hereu i Pubilla encara viva avui dia.

Els comptes de l’Obra de la Parròquia de Vilanova també recullen l’actuació dels gegants el 1863 per Sant Antoni Abat. El geganter Pau Soler va rebre 188 reals per treure’ls. El perruquer Josep Castrucchi, 94, per pentinar-los. Les robes dels gegants grans, que ja tenien uns anys, també van merèixer unes atencions. Aleshores van destinar-se 280 reals per “teñir los vestidos de los gigantes” (APSA). La documentació, però, no comptabilitza el cost del nou vestuari dels gegantons. Aquest, doncs, va anar a compte de la iniciativa de veïns benestants, com d’altres vegades aquell temps.

L’Ajuntament també va obsequiar als geganters. Joan Braquer Riu, l’agutzil i porter de l’Ajuntament, va lliurar 120 reals “por orden del Ayuntamiento, á los gigantes y comparsas que recorrieron las calles el dia de la fiesta mayor de San Antonio Abad” (ACGAF).

Nous maldecaps, però, van sorgir ben aviat. La Pubilla va haver de reparar-se per esguerrar-se el 1865 per Sant Antoni Abat. L’entremès va estampir-se al terra per desídia dels seus portants. Els geganters estaven remullant la gola en una taverna: “El fuerte vendaval de estos dias, aunque un tanto calmado en el dia de la fiesta mayor, no dejó de causar un grave siniestro en la respetable individualidad de uno de los mas grandes personajes que encierra nuestra democrática villa. / Parece ser que habiendo quedado abandonados á sí propios los hijos primogénitos de los gigantes de la parroquia de San Antonio, sin la paternal vigilancia de estos, lo propio que la de los encargados particulares que les habian sido dados en sustituciones, los que se ausentaron por unos breves instantes para rendir un pequeño tributo al dios Baco; una racha de viento que sopló por la bocacalle frente á la que se hallaban, se cebó como siempre sucede, en lo mas debil, haciendo caer á la Señorita de narices, poniéndose las idem de resultas que deban compasion de ver. / Acompañamos en el sentimiento á sus respetables Papás y les deseamos el pronto alivio del tierno vástago” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1865. BMVB).

Xavier Güell

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Vilanova i la Geltrú i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.