La Renaixença Castellera a la Bisbal del Penedès (I)

La Bisbal del Penedès va contribuir a la revivificació dels castells durant la primera dècada de la Renaixença Castellera, en consonància al substrat de la plaça. La població va sumar una ratxa ininterrompuda d’actuacions per festa major a partir del 1929 i fins l’esclat de la Guerra Civil. La implicació dels veïns va sustentar-ho. Els bisbalencs van vetllar perquè no els faltessin els castells. Primer cridant colles del Vendrell. Després de Valls. Però, a més, participant de l’activitat. Un gruix significatiu de locals va reforçar les colles convidades. La seva passió va culminar constituint una colla pròpia el 1935.

La darrera presència castellera a la vila del període de la Decadència se situa al 1924 per festa major, a hores d’ara. La premsa vallenca va anunciar-hi l’anada d’una colla de Xiquets de Valls, assenyalant el rol determinant de diversos col•lectius vallencs a la cita. Els vallencs no només havien d’animar els castells, sinó també les ballades de sardanes i les activitats esportives, números incorporats a les últimes dècades arreu del territori i que havien eclipsat els castells: “Para la fiesta mayor que celebra ayer y hoy el pueblo de la Bisbal del Penedés, ha sido ajustada la cobla de esta ciudad ‘La Principal del Camp’. Además toman parte en la fiesta el ‘Atlétic Vallenc’, en un encuentro de futbol y una ‘colla de Xiquets de Valls’” (La Crónica de Valls: 1924. ACAC).

Els bisbalencs van retrobar els castells pocs anys més tard, el 1929, ja en el període de la Renaixença. No de la mà dels Xiquets de Valls com el 1924, sinó de les novelles colles del Vendrell, qui havien dinamitzat l’activitat juntament amb els també debutants Xiquets de Tarragona. D’aleshores ençà, el 1929, i fins el 1932, per guardar-hi molts vincles llavors.

Al 1929, però, els castells van perillar per sospesar-se la suspensió de la celebració de la festa major per la ruïna al camp. Una pedregada va malmetre les vinyes i les oliveres del terme poc abans, el vespre de l’1 d’agost: “Els efectes de la pedregada no deixaven entreveure de cap manera la brillantor assolida per les festes. Almenys es creia en un descens d’entusiasme i de despeses. No ha estat així. Als primers moments es pensà en el desnonament de les orquestes i colles de castellers. / Després s’afermaren els contractes i les festes es desenvoluparen, si fa no fa, amb el mateix entusiasme dels altres anys”. Al final sí van concorre “dues colles de castellers de Vendrell” (Las Noticias: 1929. AHCB).

La premsa vendrellenca concreta el concurs dels Mirons i els Caneles del Vendrell. A més, la col•laboració valuosa dels afeccionats locals i les millors construccions assolides per ambdues formacions durant l’exhibició principal, el migdia de la Mare de Déu d’Agost, després de l’Ofici de festa major. El quatre, tres i dos de sis descarregats. El pilar de cinc carregat: “Amb una animació extraordinària s’ha celebrat enguany la nostra festa principal, havent sigut una nota molt atraienta i de forta emotivitat els castells que en sortint d’ofici es celebraren a la Plaça, prenent-hi part les colles ‘Mirons’ i ‘Caneles’ del Vendrell, ajudats per numerosos aficionats bisbalencs. Els castells aixecats foren ben notables, havent-se lograt el tres i quatre de sis, la torre de sis i el pilà de cinc, sinò que aquest no pogueren baixar-lo cap de les dugues colles” (El Baix Penedés: 1929. BPV). El vendrellenc Emili Miró també va ressenyar-hi l’èxit en aquestes construccions (E. Miró: 1961).

Els també vendrellencs Pere Ferrando i Salvador Arroyo, també autors de referència sobre el fet casteller al Vendrell, han afegit sobre l’actuació del migdia d’aquest 15 d’agost tenint a l’abast la Història dels Nens del Vendrell, secció del programa Fem Pinya! de Ràdio el Vendrell, emesa en diversos capítols el 1981: “Respecte als pilars de cinc, el ‘Ton Vallfor’ [Antoni Galofré Pros] ens feia saber que ‘van caure tots dos al dur-los al balcó. Actuàvem a la Plaça Major; els, ‘Caneles’ érem a la banda de ca l’Arsís, el forner [Narcís Gibert Güell], i els altres eren en una fonda que tenia un que li deien el ‘Jan de la Sala’ [Francesc Cañís Montserrat] i que feia de tartaner amb les tartanes fins aquí al Vendrell” (S. Arrroyo, P. Ferrando: 1995). Ambdues colles, doncs, es van posicionar a plaça prop d’una casa amiga.

Ambdues colles vendrellenques van comparèixer de nou al cap d’un any, el 1930 per festa major. La premsa vendrellenca va tornar a estar-ne al cas. Aquesta vegada els Mirons són citats com els Nens del Vendrell. Els seus objectius a plaça van ser més ambiciosos. La meta ja no passava pels castells de sis pisos, sinó pels de set. Els Nens van descarregar-hi el segon seu quatre de set del seu historial, el segon també d’una colla vendrellenca. El primer, l’any anterior, el 15 d’octubre de 1929 al Vendrell per la fira de Santa Teresa. Als Caneles, en canvi, se’ls va resistir el tres de set per tercera vegada. L’havien carregat el 1929 per la fira de Santa Teresa. Al 1930 per la diada Santa Anna, la festa major del Vendrell, hi havien fet llenya. A la Bisbal també: “Ahir al migdia foren numerosos els aficionats que’s traslladaren a la veïna vila de Bisbal del Penedès per a presenciar de nou la competició de les colles vendrellenques que hi anaren a aixecar castells. Els ‘Caneles’ feren llenya en intentar els tres de set i els ‘Nens del Vendrell’ plantaren un magnífic i ben fet quatre de set. En els demés castells, torres i pilars, totes dues colles en sortiren airoses” (El Baix Penedès: 1930. BPV).

Pere Ferrando i Salvador Arroyo també han parlat de tot això darrer: “Tenim aquí, doncs, el segon quatre de set descarregat, també per la mateixa colla que el primer: els Nens del Vendrell, segurament més o menys amb els mateixos components i sota el guiatge del llavors cap de colla Pau Figueras [Solé] ‘Ganso’. La colla dels Caneles, que a la Bisbal tenia una afecció que els ajudava, fins i tot a pujar als castells, continua maldant per descarregar el tres de set, per tercer cop” (S. Arrroyo, P. Ferrando: 1995).

Ambdós autors, a més, han aportat més dades de nou citant un altre cop el testimoni d’Antoni Galofré Pros, “Ton Vallfor”: “El Ton ‘Vallflor’, segons recull Rosell al programa de ràdio Fem Pinya!, diu que també els Caneles provaren el quatre de set, els terços del qual recorda que eren el Ton Julivert [Nin], el Joaquim Villoro [Arnau], el ‘Pirel•li’ [Joan Solé Boixadós] i ell; a segons hi anava ‘el pare dels Samora, a qui van fer malbé una espatlla en la caiguda’. L’actuació –diu– tingué lloc a la plaça de dalt; la plaça Major, afegim nosaltres” (S. Arrroyo, P. Ferrando: 1995).

Els Caneles van tornar-hi al cap d’un any, el 1931.

La premsa vendrellenca ho confirma, però sense apuntar res més: “Les colles castelleres vendrellenques han anat darrerament els Caneles a la Bisbal del Penedés i els Mirons a Castellà del Vallés, on realitzaren magnífics castells, torres i pilars, que foren aplaudits i admirats per aquells públics” (El Baix Penedés: 1931. BPV).

La premsa vallenca també reporta el mateix: “La dels Caneles del Vendrell anà a la festa major de la Bisbal del Panadès també […] com a número de Festa Major” (Joventut: 1931. HCT).

Pere Ferrando i Salvador Arroyo sí han aclarit l’origen de l’atracció dels bisbalencs pels Caneles. Al 1931, van cridar-los per tercera vegada consecutiva. Al 1932, encara per últim cop. Les colles vendrellenques van atresorar-hi molt bon cartell. Però els Caneles van endur-se la palma per la xarxa d’amistats que Marcel•lí Xerta Villoro, “Marcelino Canela”, va teixir a la població arran de freqüentar el “bar del Juanito” de la Bisbal (S. Arrroyo, P. Ferrando: 1995). Marcel•lí Xerta tampoc no va triar aquest establiment de manera fortuïta. El local era lloc de trobada casteller almenys d’ençà dels primers anys del segle XX, com els bisbalencs Salvador Farré i M. Assumpció López han exposat (S. Farré, M. A. López: 1992).

La circumstància que la societat civil assumís l’organització de la festa major també va afavorir-hi l’emparaulament de les colles amb més afinitats entre els veïns. L’Ajuntament no va intervenir mai en la programació de la festa; es limitava a garantir-hi l’ordre públic, fent venir una parella de Guàrdies Civils de la caserna del Vendrell, i subvencionar modestament les entitats que emprenien actes. Aquests diners darrers tampoc no eren del tot gratuïts; complementaven la paga de les orquestres llogades per les societats perquè, a canvi, animessin les celebracions religioses.

Els comptes municipals, durant els anys fins ara citats, se cenyeixen a documentar la despesa del dinar de festa major dels dos agents a la fonda de Francesc Cañís Montserrat, “Nen de la Sala”, de la plaça Major número 9. També les 100 pessetes lliurades any rere any a la Unión Bisbalense, amb seu també a la plaça Major, número 6, pels seus músics. Al 1927, a Josep Sumoy, el seu tresorer. Al 1928, a Gabriel Mañé Ivern, el president. Al 1929, a Joan Andreu, el president. Al 1930, a Joan Baiges, el president. Al 1931 van reduir-se a 50 pessetes. Joan Cañis, el president, va rebre-les. L’entitat, adherida a Esquerra Republicana de Catalunya, va adoptar el nom d’Unió Republicana Federal aleshores (ACBP).

La premsa vendrellenca palesa que els Caneles van acudir-hi per engruixir la programació d’una entitat, la Unió Republicana Federal, almenys, el 1931: “La societat bisbalenca Unió Republicana Federal, com te per costum cada any, ha publicat un atractiu programa de les festes per ella organitzades en celebració de la festa major que celebra la vila veïna durant els presents dies 14, 15, 16 i 17. / No hi manca l’Envelat acostumat i els corresponents balls i concerts, amenitzats per la Orquestra Torrents, castells amb la colla vendrellenca ‘Els Caneles’ ajudats per l’afició bisbalenca, futbol entre l’equip local ‘Joventut Bisbalenca F.C.’ i el ‘Penya Sant Medí’ de Barcelona, per avui dia 15, i demà diumenge amb el ‘F.C. Torrelles’” (El Baix Penedés: 1931. BPV).

Xavier Güell

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Bisbal del Penedès, Vendrell i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.