El Diario de Villanueva y Geltrú va anunciar la representació dels balls de Santa Ursucina i dels Voluntaris Catalans, dos balls parlats, el 1862 a Vilanova i la Geltrú per la festa major a llaor de la Mare de Déu de les Neus: “Entre las varias danzas ó ‘balls’ que se preparan para la próxima fiesta mayor, segun nuestras noticias el de ‘Santa Orsesina’ y el de los ‘Voluntarios Catalanes’ no conocidos en esta poblacion” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1862. BMVB).
Els balls parlats són unes representacions teatrals populars de carrer habituals a les celebracions i seguicis de festa major de la Catalunya Nova que van rebrostar els segles XVIII i XIX. Les escenes s’ordenen mitjançant la intercalació de senzilles i breus coreografies, acompanyades de simples composicions musicals, interpretades per formacions musicals elementals. Autors populars, molts cops anònims, amb una formació cultural limitada, van redactar-ne els textos; en català, la llengua de la població, o en castellà, la llengua tipificada de culte.
El seu èxit va assentar-se en l’orquestració d’una trama i d’uns personatges inequívocs. La sobrietat dels textos i l’abundància de formes col•loquials també van apropar-los al gran públic, malgrat també desentonar-hi la proliferació de barbarismes, la inclusió de cultismes –en els textos castellans, per la pretensió ingènua de millorar-ne la redacció– i la recitació deficient dels versos per part dels intèrprets. Sobre això darrer, les limitacions dels actors arran del seu origen humil, homes illetrats que memoritzaven els textos sense entendre’ls del tot, van suscitar la reiteració d’errades, de vegades gracioses. Les dones no tenien lloc als elencs, fet que originava l’assumpció dels papers femenins per homes.
Al 1862, es deia, va preveure’s la mostra per primer cop a Vilanova de dos balls parlats. El primer, de Santa Ursucina, s’inclou en el bloc dels de temàtica religiosa, és a dir, dels que presenten episodis hagiogràfics de Jesucrist, la Mare de Déu o sants. Joan Amades ha escrit sobre ell i la seva vinculació al territori: “Ara fa un segle, un arquebisbe va portar de Roma el cos de santa Ursucina i en va fer donació a les monges de l’Ensenyança de Tarragona, que l’han venerat fins ara. Al segle passat havien fet un ball que figurava la vida i martiri de la jove donzella, la qual era romana i es féu cristiana d’amagat i a contracor dels seus pares. El fill de l’Emperador se’n va enamorar; la féu anar a cercar per uns soldats i tractà de fer-la desdir de la seva fe. La donzella no va abdicar i l’emperador, irat, la va fer clavar en creu pel botxí. Uns cristians, gelosos del seu cos, la van desclavar i la van enterrar. A més dels personatges referits, prenia part en la representació un cor d’angelets, que animava i aconsellava a la santa en els moments difícils” (J. Amades: 1983).
El segon, dels Voluntaris Catalans, participa dels que relaten episodis de bandolers mítics o successos històrics. L’abundància de trets amb armes de foc els hi afegeix un segell distintiu. Aquí l’argument commemora l’epopeia dels soldats catalans sota el comandament del general reusenc Joan Prim Prats als camps de batalla del nord del Marroc, a l’anomenada guerra d’Àfrica del 1859-1860.
Joan Amades també va recollir-ne les generalitats en comentar la festa major de Reus. L’autor va assenyalar que una de les dues versions, la catalana, va escenificar-se sobre tot a Reus, entre la Catalunya Nova: “Un dels balls que se’n van emportar més l’entusiasme dels nostres avis i pares fou el dels ‘Voluntaris de l’Africa’, que prenia per argument la campanya del Marroc de mitjan segle passsat, en la qual tan bon paper va tenir el general Joan Prim, que com sabem, era reusenc. Aquest ball, que fou un dels darrers que es van dictar, estava escrit en català, mentre que els del seu temps ho eren en castellà. / Hi sortien, amb el general Prim, el comandant Sugranyes [Victorià Sugranyes Fernández, també reusenc i que va morir en combat a Tetuan el 1860], una gran collada de soldats vestits amb calces curtes, calçons de pell i barretina, i unes cantineres, a part d’uns moros que eren els qui s’encarregaven de la part desagradosa de la facècia. Hom figurava diferents accions de guerra; es feien molts tocs de trompeta i es disparava un gran nombre de treets. Les cantineres feien un paper graciós i se n’emportaven l’entusiasme de la gent. Quan el ball era representat al vespre, els ballarins portaven atxes de vent i feien diferents evolucions, més complicades i més llargues que les pròpies i corrents en aquesta mena de balls: semblantment a uns rigodons o a uns ‘llanceros’. La combinació, l’aiguabarreig i la claror guspirejant de les atxes enceses produïen un efecte molt vistós i fantàstic. Quant a les evolucions, aquest ball era molt més dansat que els altres del seu gènere i probablement, en aquest aspecte, estava inspirat en la composició d’En Josep Anselm Clavé, coneguda pels ‘Rigodons de l’Àfrica’, la qual també tenia un caràcter dansat i fou popular en la segona meitat del segle passat. La paritat entre el ball i la composició del gran mestre radicava només en l’argument i en les evolucions” (J. Amades: 1983).
Els lligams d’aquest ball amb Reus anaven més enllà. L’entrada de Prim a la seva vila nadiua el 14 d’octubre de 1860, per primer cop després de la campanya marroquina, va fer lloc a l’estrena del ball parlat “Marruecos y españoles”, el primer sobre aquesta guerra, obra de Francesc Tornés Domingo, autor especialitzat en el gènere (Diario de Reus: 1860. ACBC). Es tractava del què va conèixer’s com el de Voluntaris Catalans a continuació?
El Diario de Villanueva y Geltrú va parlar de nou de la representació dels Voluntaris Catalans a Vilanova el 1862, a vigília de l’inici de la festa major de les Neus. La nota insinua que l’elenc era de la població. Se cita la participació d’un veí de la plaça de les Neus que coincidia havia viscut els fets in situ: “La corneta que debe figurar en el baile ó entremés de los Voluntarios Catalanes que se dispone á lucir sus habilidades para la próxima fiesta, deja oir desde ayer sus belicosos sones á los vecinos de la plaza de las Nieves tocada por uno de los mismos que lo hicieron en los campos de Tetuan y de Vad-Ras y que parece por lo tanto ser un muchacho tan bueno para un barrido como para un fregado” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1862. BMVB). Cinc vilanovins van combatre a les ordres de Prim: Joan Rosell, Cristòfor Cusiné, Josep Antoni Freixas, Josep Milà i Cristòfor Serra (J. Coroleu: 1979).
La transcripció del programa d’actes de la festa a la premsa local, però, no concreta la representació dels balls de Voluntaris Catalans i de Santa Ursucina. En el seu lloc, sí d’altres, un de religiós i un altre sobre la vida d’una bandolera, a més d’altres exercicis habituals: “A las dos de la tarde [del 4 d’agost] saldran á recorrer las calles de la poblacion varios bailes del pais, entre los que se cuentan el baile del ‘Naixement’, el del ‘Cercolets’, el de la ‘Rosaura’ y otros; luego harán el curso de la procesion los gigantes, tarasca y dragon” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1862. BMVB).
De fet, la premsa local no va ressenyar la seva concurrència a l’hora de la veritat. Ni la de cap altre element: “Ayer tarde [5 d’agost] y á pesar de los ardores de un sol canicular salieron á lucir sus habilidades los llamados ‘balls’ ó mojigangas” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1862. BMVB).
La hisenda municipal tampoc ho documenta; tan sols cita la gratificació global pels exercicis participants. Joan Braquer Riu, l’agutzil i porter de l’Ajuntament, va lliurar 80 rals “á los gigantes y comparsas que recorrieron las calles de la poblacion el día de la fiesta de Nuestra Señora de la Nieves […] de acuerdo del Ayuntamiento” (ACGAF).
La seva presència tampoc no apareix esmentada dies després, a la festa major de la Geltrú, festivitat que també va acollir balls i entremesos aleshores: “Ayer tarde [14 d’agost] comenzó la bulla y diversiones con que los parroquianos de Sta. Maria festejan la fiesta de su gloriosa titular. Recorrieron sus calles los bailes ó comparsas de diablos, paloteo, ‘cercolets’, pastorcillos y algun otro, disponiéndose hoy á celebrar con el acostumbrado lucimiento la funcion de iglesia y la procesion por la tarde, que recorrerá la carrera de costumbre” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1862. BMVB).
Ambdós balls parlats, de tota manera, sí devien exhibir-se a la població el 1862, ja que així consta en anys posteriors.
Xavier Güell
El blog de Xavier Güell 