El ball de les Criades a Vilanova i la Geltrú el 1862

Al 1862, va preveure’s l’estrena d’alguns exercicis de seguici a Vilanova i la Geltrú per la festa major a llaor Sant Antoni Abat: “Parece que son varias las comparsas ó ‘balls’ que se proponen lucir sus habilidades para la próxima fiesta mayor. Suponemos que los nuevos que se anuncian, no serán menos abundantes en estravagancias que los que estamos acostumbrados á ver” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1862. BMVB).

Una nota posterior va concretar-ho en la representació per primera vegada a la població del ball de les Criades. La iniciativa es contextualitza amb el rebrostament de tota mena de balls parlats a la Catalunya Nova durant el segle XIX. D’altres exercicis habituals també havien de figurar aleshores. Els entremesos de l’Obra de Sant Antoni Abat: les dues parelles de gegants, la mulassa i el drac. El ball de Diables i el de Bastons. Dos altres balls parlats: de Joan de Serrallonga i de la Sebastiana del Castillo: “Los bailes que segun noticias autorizadas sabemos que saldrán para solemnizar dicha fiesta; son á mas de los gigantes, tarasca y dragon, el de Diablos, Serrallonga, Sebastiana, Palitroques, el nuevo de la criadas y algun otro” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1862. BMVB).

El ball de les Criades s’engloba en l’apartat de balls parlats de contingut satíric. La farsa s’articula mitjançant l’acarament d’unes figures contraposades i estereotipades. Les disputes entre unes criades i els seus amos. La mal•leabilitat dels textos, alhora, també possibilita la caricaturització de personatges o situacions del moment. La comicitat de la trama, a més, s’accentua per la inversió dels papers. Les dones eren representades per homes disfressats. Els elencs dels balls parlats no solien admetre a dones.

Joan Amades va fer-ne cinc cèntims: “El ball de les criades representava un seguit de diàlegs entre unes serventes i llurs amos. Per regla general ells eren representats sota un aspecte ridícul i poc seriós, i elles més aviat eren llestes. Era el ball més baix de to i de llenguatge més vulgar. No tenia cap valor literari i només era estimable pel fet de la seva existència. Constituïa una peça còmica i burlesca, dins del repertori del teatre vulgar de plaça. La nota pintoresca depenia més de la interpretació que del diàleg i del document per ell mateix. Ells es presentaven vestits de manera grotesca i fingint ésser esguerrats i deformes: uns geperuts, altres grossos com una bóta; uns figuraven ésser coixos, mentre que d’altres anaven ajupits i cargolats com un cuc. Elles anaven exageradament mal vestides. Era costum que tots parlessin defectuosament, uns papissot, altres farfallós como si fossin quecs, alguns altres embuts, mentre que n’hi havia que parlaven a tall de boca plena i de mastegatatxes. N’hi havia que, per a parlar defectuosament, es posaven una avellana dins de la boca; també hi havia qui es posava la llengua damunt les dents de baix i entre aquestes i la part interior del llavi. El nom dels personatges donarà una idea del to del ball; tals eren: Berenguer, Serafí, Pelagalls, Tomaca, Ulls de Vidre, Badoca, Don Salvador, Carnús, Carolina, Fleciana, etc.” (J. Amades: 1982).

El vilanoví Ramon Ferrer Parera també va subratllar el to “barroer i poca-solta” dels seus diàlegs. Alhora va transcriure’n uns fragments: “Amo: Fardasa, vesten a plassa, / m’en portaràs de carbassa, / m’en portaràs de moltó / que no em trobo gaire bó […] Fadrí: Serafí, Serafí, toca el violí. / D. Serafí: Qui es aquest que m’ha insultat / que d’una garrotada li trenco el cap. / Fadrí: Serafí, Serafí, … / D. Serafí: Si ho torneu a dir, / no tindreu mal Serafí. / Ja va per la segona vegada, / insolents que ni sabeu els deu manaments […] Criat: Don Serafí, Don Berenguera ja es aquí. / Si vosté va a cal Jutge / jo també hi vull venir. / Mani i disposi, ara que sóc aquí” (R. Ferrer Parera: 1931).

La premsa local no va comentar-ne res més un cop consumada la celebració. Els exercicis anunciats, però, devien comparèixer-hi.

L’Ajuntament va premiar la seva intervenció aleshores. Joan Braquer Riu, l’agutzil i porter de l’Ajuntament, va lliurar 140 reals “de órden del Ayuntamiento […] á las comparsas que recorrieron las calles el dia de San Antonio Abad” (ACGAF).

La seva organització també queda palesa per la continuïtat d’alguns d’aquells exercicis a la població veïna de Sant Pere de Ribes dies després, el 25 de gener, en ocasió de la festa major a llaor de Sant Pau. Els balls i entremesos hi continuen avui dia acompanyant en seguici les autoritats a l’ermita del Sant barbut: “La romería que con motivo de la fiesta de S. Pablo tiene lugar mañana en el vecino pueblo de Rivas promete este año ser concurridísima, atendidos los preparativos que se hacen. Se nos ha dicho que concurrirán algunos bailes populares de nuestra fiesta mayor, y que, en los divinos oficios, se cantará la tan justamente celebrada misa pastoril de nuestro apreciable compatricio D. Jaime Puig y Torrents” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1862. BMVB).

Xavier Güell

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Vilanova i la Geltrú i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.