Vilafranca del Penedès, 1868

Felip Casals va ressenyar la festa major de Vilafranca del Penedès el 1868 al setmanari satíric en català La Pubilla: “La Festa de Vilafranca. / Tingué lloch esta festa major lo diumenje passat, y ara acabo de arribar de aquella hermosa vila del Panadés. No ’m tindria prou ab las quatre planas de LA PUBILLA si pas per pas volgués anar ressenyant aquesta animadísima festa en honor de Sant Félix, en la qual se conservan diversions dels temps de la dominació árabe en Espanya y de la reconquista portada felisment á cap pels monarcas castellans y aragonesos. / En la vigilia comensa la festa en que arriban á la vila los ‘xiquets de Valls’, y en que fan la surtida totas las comparsas. Al vespre se dispara un hermós castell de fochs artificials, y tothom s’en va á dormir pera esperar descansadament que espunte’l dia de Sant Félix. / La surtida del sol de aquest dia, en Vilafranca tothom la sap encara que s’estiga entre llansols y ab los finestrons del cuarto ajustats de manera que no’s vege claror per la mes petita escletxa. De totas las plassas y plassetas, carrers y carrerons se senten los instruments que acompanyan las ‘dansas’ y es imposible aclucar los ulls. Com si aquella fos massa curt, los que forman las ‘dansas’ volen que’ls de la vila y’ls forasters l’aprofiten desde sas primeras horas; no hi ha més remey que deixar los matalassos y surtir pels carrers. Los raigs del sol reflectan en las casas de Vilafranca, exteriorment blancas com las colomas xarel•las, entre las quals hi descollan, per son tint sever, los campanars de las iglesias. / La generació bull per la vila. Aquí‘ls ‘xiquets’ forman torres y castells, allí la ‘moxiganga’ representa sos ‘passos’, en la cantonada saltan las ‘cotoninas’, més enllá representan los ‘diables’, al girar evoluciona lo ‘ball de bastons’, més avall roda lo ‘drach’, entremitj passejan los ‘gegans’, los ‘circulets’ ballan per un cantó y’ls ‘figuetaires’ per l’altre, las ‘gitanas’ trenan las cintas allí dalt y tot son grupos y crits y gatzara, atronant per tot las grallas y’ls timbals y’l tamborino y’l fluvial y las cornamusas y’ls panderos y las castanyolas y’ls violins y’ls petardos y las palmadas. Surt la gent del ofici y cada comparsa fa’ls sèus jochs devant de casa la Vila; se‘n va á dinar tothom y continúa tota la tarde aquest mohiment, fins á l’hora de sopar, acabat lo qual es precís anar al ball ahont las graciosas vilafranquinas son la admiració dels forasters. / Lo dia següent, desde sas primera hora es una segona edició del dia anterior fins al vespre, que‘s fa una professó per tornar lo Sant Patró á la casa del Administrador desde l’iglesia, ahont s’havia portat lo dia de la vigilia de la festa. Acabada la professó, se dispara un altre castell de fochs y desprès de aixó rematan la festa los balls públichs y particulars. / La festa de Vilafranca, unida al franch carácter dels vilafranquins, deixa imborrables recors als forasters” (La Pubilla: 1868. BC).

Felip Casals, doncs, va adonar-se de l’exhibició consuetudinària d’un conjunt d’exercicis festius al llarg de tres dies. La seva antiguitat va recalcar-la recorrent a la fórmula d’àmbit popular “del temps dels moros”. Els estudis actuals no contradiuen un origen pretèrit. Aquests elements provenen dels seguicis de la festa de Corpus, instaurada per l’Església a Europa a principi del segle XIV, alhora que beuen d’un substrat precristià.

Casals també va observar el marc de la celebració dins un esquema de tres dies encara vident avui dia. La gresca, de tota manera, va abraçar més dies ja aleshores. L’inici se situa al dia 29 d’agost, vigília del Sant Fèlix, el patró honorat, al migdia, amb el debut de les colles castelleres, aleshores forasteres, els Xiquets de Valls, i la també posta en escena de la resta d’exercicis de seguici, aquestes sí interpretades íntegrament per locals. Els castells dits amb propietat, sí són una tradició relativament contemporània, arranquen d’unes dècades anteriors, de primers del segle XIX. Els balls de valencians, un estrat anterior, ja del segle XVIII. La pràctica, l’enfilar-se uns damunt d’altres, amb tot, esdevé immemorial.

Felip Casals va subratllar-hi el rol preeminent dels exercicis de seguici. L’acceptació i el seguiment per part dels veïns de la marató d’exhibicions que hi protagonitzen. A les matinals, llevants, mangueles, anades i sortides d’Ofici o processons. L’ocupació i l’alteració de l’ordre quotidià dels espais públics que provoquen a totes hores, a més d’omplir les jornades i encara avui dia acompassar la successió de la resta d’actes imprescindibles, esdevenen un senyal d’identitat, característic al territori, de l’estat de festa de la població. A cavall de les evolucions dels exercicis de seguici van desgranant-se els castells de foc, les sessions de ball, els oficis a la basílica, l’exhibició del migdia del dia 30 davant la Casa de la Vila, el dinar de festa major o el protocol de les processons.

Aquest consens sobre el seu paper queda demostrat en què la crònica en distingís força i amb les seves particularitats. Les construccions hominals dels castellers, aleshores reconeguts sota la veu “xiquets”. Els misteris de la moixiganga. La representació del ball de diables. Les ballades de les cotonines, ball de bastons, cercolets i figuetaires. El trenat de cintes de les gitanes. La desfilada dels gegants. Les giragonses del drac. La diversitat de les fórmules instrumentals en joc. El timbal animant els diables. La molt freqüent de la gralla amb el timbal. El flabiol amb tamborino i la manxa borrega (cornamusa), fent colla o actuant per separat, tampoc no quedava enrere. El violí dels bastons. Els panderos de ball de panderos. Les castanyoles de les gitanes. L’espetec de les carretilles dels diables i el drac. L’alè dels picaments de mans dels espectadors.

La transcripció de la programació a la premsa de Barcelona va citar a nou comparses: “los bailes de los xiquets de Valls, los gigantes, el histórico Drach, los caballitos y las comparsas de diablos, pastorelas, gitanas, bastoneros, mojigangas, etc”. El document també contempla l’assoliment del tres de nou, en consonància al prestigi de la plaça, per la colla castellera vallenca durant l’exhibició súmmum, el migdia de Sant Fèlix davant la Casa de la Vila, després de la sortida d’Ofici: “repartiéndose despues las danzas frente las Casas Consistoriales, ejecutándo dichos ‘xiquets de Valls’ el castillo llamado de nueve” (Diario de Barcelona: 1868. AHCB). Un text més somer va publicar-se a Tarragona (Diario de Tarragona: 1868. BHMT).

Els comptes de l’Administració de Sant Fèlix, l’entitat organitzadora de la festa, concreten més dades sobre els exercicis participants. La documentació presenta les despeses derivades de la seva intervenció. Onze són els elements que hi apareixen. Diables, moixiganga, drac, bastons, figuetaires, pastorets (“pastorel•las”), gegants, castells (“Xiquets”), gitanes, panderos (“panderets”) i cotonines (“caballets”) (A. Ribas: 1999).

Els “Xiquets” van rebre la quantitat més important, 101 duros, la meitat del destinat per dues colles el 1864, l’anterior ocasió en què es coneixen els números de caixa. 200 duros van destinar-se el 1864 per “Dos balls de valencians” (A. Ribas: 1999). Aquestes dades són suficients per insinuar la presència d’una única agrupació el 1868? En aquest ocasió no. Si de cas, una rebaixa del seu catxet o l’emparaulament per part dels Administradors d’una sola colla. La memòria que acompanya els apunts comptables hi assenyala la intervenció de dues formacions, la Muixerra i la Roser dels Xiquets de Valls. Alhora també, que van assolir castells de nou pisos, el que va anunciar el programa: “Aixís sols direm de la festa, que en res desdí als demés anys, que fou lluïdíssima […] sí que també per la població, distingirse sobre manera las dos oposadas collas de Chiquets ab los seus admirables castells de nou”.

La memòria també recull l’incident ocorregut mentre finia la processó del 31 d’agost al carrer dels Ferrers. La pedra d’un balcó va cedir per sobrepès, per atapeir-s’hi massa gent. L’ensurt, doncs, també documenta la presència dels castellers. Aquests van alçar una construcció per rescatar dues dones penjades. La muller d’un casteller i el seu nadó també hi surten referenciats.

Aquest text diu: “Estaba, com habem dit, lo carrer pleníssim de gent, los balcons sens podersi contar ningú més, inclús el de la pedra, los balls o comparsas frente la casa del administrador fent las suas evolucions, cuan en mit del murmull y bullici de tanta gent, y entre el eco de tantas músicas se sent un horrorós ¡¡Ay!! sufocat luego per altre universal crit ¡Sant Fèlix màrtir gloriós!!! … era que habia caigut la grossa pedra. I mentres que espantats uns, preguntantse altres que era aquell crit, tots podian contemplar y contemplabant aquellas dos donas que penjaban ab gran violència y ab las suas pròpias mans en los ferros del mateix balcó y tenint una de ellas una criatureta en la sua falda que no deixà caurer hasta haber reparat lo susto y los homes de estar disposats a abaix per tomarla, com aixís se féu, mentres que altres pujabant a la casa per librar a aquellas dos donas y mentre també los chiquets muntabant el castell per traurerlas de aquella falsa y violent posició”.

Més endavant també: “Últimament fou ferida la dona de un dels chiquets de Valls que estaba baix el balcó donant mamà a la sua criatureta, pegà la pedra cop a las dos, mare y filla, però ni tan sols tingueren contusió alguna”.

Xavier Güell

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Vilanova i la Geltrú i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.