Els Xiquets de Tarragona al Cós del Bou el 1927

Els Xiquets de Tarragona van construir castells al Cós del Bou, davant l’actual seu de la Colla Jove Xiquets de Tarragona, el vespre del 15 de juny de 1927, vigília de Corpus, tal com recull el breu següent: “Hoy, a las diez y media de la noche, en la bajada de la Pescadería, frente al Parque de bomberos, se celebrarán festejos populares, levantando sus atrevidas torres los xiquets de Tarragona. / Amenizarán el acto las típicas grallas” (Diario de Tarragona: 1927. BHMT).

La nota, doncs, dóna a conèixer una actuació inèdita d’aquests tarragonins i, alhora, el retrobament d’un escenari. El Cós del Bou havia acollit castells regularment per Sant Roc; el darrer cop, no feia massa temps, el 1918. Tots ells també anunciats a cura de convilatans. No ha d’estranyar si aquesta cita ja es caracteritzava antany per la seva empatia. La gent del barri –veïns, amics, familiars o companys de feina de castellers– l’acomboiava.

Però aquesta actuació suggereix més informació. L’emersió dels castells a Tarragona –en extensió també a la resta del territori–, després del túnel que coneixem com la Decadència Castellera. Els castells venien de patir les conseqüències d’un rebuig social. Durant les dècades anteriors van acusar que se’ls tipifiqués de rampoina de l’Antic Règim, trava pel progrés o estigma de la massa illetrada, com d’altres activitats monopolitzades aleshores pel poble ras. La situació va esdevenir tan catatònica que van subsistir tan sols per la fidelitat d’unes poques poblacions amigues –aquí destaca el lideratge de Vilafranca del Penedès i on la gent benpensant no va repudiar els castells– i per la tossuderia d’uns castellers –arreplegats en uns cercles endogàmics–. És irrellevant en aquest apartat recalcar que aquests darrers també obtinguessin guanys materials per practicar-los.

La fundació dels Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell el 1926 i l’emparaulament dels Xiquets de Valls de nou en places històriques també d’aleshores ençà és prou conegut que insinua la fi de la letargia arreu del territori.

L’espontaneïtat d’uns treballadors imitant als castellers també desprèn aquesta revivificació de l’activitat. Notícia també inèdita fins ara i ocorreguda a Tarragona mateix: “Anteayer tarde [30 d’abril de 1930] en “El Olivo”, se hallaban bromeando varios obreros cuando se les ocurrió levantar una torre “dels xiquets de ‘Valls”, cayendo uno de ellos y sufriendo la fractura de un brazo. En un auto fué trasladado al Hospital” (La Tarde: 1930. BHMT). Incidents similars apareixen arreu del territori al llarg de la història.

Però un fòrum favorable, en el rerefons, va possibilitar la reactivació. Entre d’altres documents, ho dibuixa la ressenya de l’homenatge dels Xiquets de Tarragona el diumenge 9 de novembre de 1930 a Enric Blanco Alberich; aclamat per haver travessat l’Oceà Atlàntic en una petita embarcació de vela acompanyat tan sols de la seva esposa i filla.

Els castells hi atresoren l’estatus de tret cultural identitari de la col•lectivitat. Se sobreentén, si va recórrer’s a ells per dignificar l’acte. La circumstància que els Xiquets obressin de franc, en aquesta ocasió, va prestigiar-los encara més: “Aquesta setmana han actuat els castellers de la colla tarragonina. Els ha donat motiu per a fer tal la visita del Professor Blanco, ‘heroi de la travessia a l’Atlàntic, a la capital provincial. / Els castellers tarragonins aixecaren amb tal motiu varis castells de sis i el pilar de cinc, aquest per duplicat per tal que el mentat professor i la seva joveníssima filla passesin per entre mig. / El més lloable dels castellers de Tarragona és que la seva actuació fou completament gratuita, amb el desig de donar una bella mostra de l’esport típic de les nostres contrades a l’ilustre visitant” (Joventut: 1930. HCT).

La participació exclusiva de poble ras (no integrant de la classe dirigent) als rotllos, encara aleshores, tampoc no va conduir a cap prejudici, a diferència de temps anteriors. Tot el contrari. Fins i tot va recalcar-s’hi que els castellers fossin “tots treballadors de condició modesta” (Diario de Tarragona: 1930. HCT).

La finalització del període de la Decadència, doncs, es detecta a partir de que els castells –i la resta d’exercicis dels seguicis festius– ja no van significar un llast.

Alhora, per tant, també va sorgir la reivindicació del seu encaixonament en el trencaclosques de la comunitat, com a part consubstancial d’ella, tot i la sabuda condició social dels castellers. Els altaveus locals, els més propers als veïns, també mostren aquest neguit. Un exemple és al 1929. A un periodista va desagradar-li que les autoritats tarragonines menystinguessin aquest imaginari “que en cierto modo tiene un sabor puramente tarragoní” durant la processó de Corpus. Aleshores, els dignataris van pretendre desmarcar-se’n, emprenent el mateix camí deu minuts més tard: “Siempre se había visto al Ayuntamiento en corporación, precedido por los negritos, gigantes y dulzainas, cuando asistía a los divinos oficios y a las procesiones, y ello, en cierto modo, resultaba de un sentido popular, altamente tradicional y simpático. / Los ciudadanos que se apiñaban en las aceras o en los paseos para ver pasar la comitiva, lo hacia, no cabe duda, para, de una parte, contemplar lo popular y típico –‘el Magí de les timbales’, los negritos, los gigantes, los enanos, los ‘Xiquets de Valls o de Tarragona’, los bailes de sabor popular y las dulzainas– y de otra parte la solemne y grave comitiva de los señores regidores, el Alcalde, primer magistrado de la ciudad, precedidos de los maceros. La tradición unida a la autoridad. He ahí el símbolo. / Así discurría la gente sencilla que no entiende de prácticas diplomáticas, ni de otras complicadas lucubraciones históricas” (Diario de Tarragona: 1929. HCT).

“Víctor”, l’autor del crit d’alerta, també va desitjar que les autoritats rectifiquessin a l’ocasió següent, per Santa Tecla: “Esto aparte, suprimida esa típica costumbre, quedarà tambien abolida en las fiestas anuales de la Patrona de la Ciudad, aquella solemne y típica ‘Entrada’ de la comitiva municipal, de regreso de los Oficios religiosos, que de cada año venía siendo más del agrado de los tarraconenses y aún de los forasteros, por su solemnidad, folk-lorismo y riqueza de colorido. ¿No sería esto una pérdida irreparable en las hermosas tradiciones de nuestro pueblo?”.

Xavier Güell

Publicat a: El Vallenc, Valls, 1 d’octubre de 2010, pàg. 36.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Tarragona i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.