Una nova referència de castells de deu pisos al segle XIX

La Correspondencia de España de Madrid va fer lloc a una ressenya generosa dels castells el 1880 en ocasió de la festa a llaor de Sant Magí de la Brufaganya a Tarragona.

“Constante”, l’autor, va encertar-la per recorre a un discurs didàctic, adonant-se que es dirigia a uns lectors neòfits. La seva intenció era presentar una radiografia de l’activitat.

Les primeres ratlles claven un dibuix fidedigne de la significació de la celebració de Sant Magí en el territori. La cita motivava el renovament de vincles socials i afectius. Familiars o amics, allunyats per les circumstàncies, s’hi retrobaven; animats pel ventall de diversions –la capitalitat de Tarragona ho comportava– i la millora de les comunicacions. Alhora, també es dinamitzava el pols econòmic de la ciutat; veïns i forasters l’alegraven fent-hi córrer estalvis: “Tarragona, 19. / Hoy, dia de San Magin, han continuado las fiestas empezadas la vispera. La concurrencia de forasteros es inmensa. Los trenes han venido atestados de gente, y en las posadas y fondas todo está completamente lleno. Por las calles menos céntricas son innumerables los carros que hay, que han traido familias de los pueblos inmediatos, cuyo primer paso es visitar la capilla del santo. Esta se halla situada al estremo de la calle Portal del y Carro. / Conforme he anticipado por telégrafo, la funcion religiosa ha sido solemne y concurridísima. Ha ocupado la cátedra del Espiritu Santo el presbitero D. José Morla, cura párroco de Torroja, que ha pronunciado una brillante oracion en catalan esplicando la vida y milagros del santo y exhortando á los fieles a que continúen en devocion como hasta aquí” (La Correspondencia de España: 1880. BNE).

Les línees següents ja se centren en els castells. Primer, esmenten la presència, el migdia de Sant Magí a la plaça de les Cols, de dues colles de Valls, les mítiques colles Vella i Nova dels Xiquets de Valls. Qui retenia l’atenció i les energies dels afeccionats d’arreu. I després, la singular concepció dels nostres castells, malgrat obviar-s’hi la mena de cúpula al seu capdamunt, el pom de dalt. A banda de l’especificitat dels mateixos espadats, s’hi exposa que es tracta de columnes humanes, lligades, tancant un cercle, i espigant-se per damunt del coixí de la pinya: “A las doce han empezado á trabajar las ‘collas de xiquets de Valls’, la nueva y vieja. La mayoria de los lectores de La CORRESPONDENCIA desconocerán seguramente en que consisten los trabajos de las espresadas ‘collas’. / Consisten tales trabajos en levantar torres ó castillos de hombres. La primera base la forma una base compacta de carne humana, que sostiene á cuatro, seis ú ocho hombres, que se colocan encima de los hombros de estos, abrazados y formando círculo; encima se colocan otros tantos, hasta hacer una torre de la altura de seis, siete, ocho y hasta diez hombres, puestos unos sobre otros”.

Però, dissortadament, també confonen al lector d’avui dia per aplegar dades discutibles; com la majoria de gasetilles vuitcentistes, perden credibilitat per manca de rigor i precisió. Que les pilastres poguessin ésser “seis ú ocho” i, encara més gruixut, que els espadats caminant per les escales de la catedral de Tarragona fossin de set pisos qüestionen la veracitat total del text i a partir d’aquí, l’afirmació que es reeixís en castells de deu pisos aleshores, durant la Primera Època d’Or dels castells; que l’autor deixa anar de passada.

A La Correspondencia també es llegeix que: “Uno de los ejercicios más dificiles que han ejecutado una de las dichas ‘collas’, es subir y bajar las escaleras de la catedral, que son muy peligrosas, formando una torre de siete hombres”.

El cronista Ramon Roca Vilà, contemporani als fets i autor molt creïble, desmenteix això darrer. El mateix 1880 va explicitar que la Colla Nova dels Xiquets de Valls ostentava el rècord no amb el pilar de set, sinó amb el de sis des de feia “tres años, que subió 14” esgraons l’endemà de Santa Tecla”; parant-lo a segons Joan Aubareda Rodon, “Joan del Querido” (La Opinión: 1880. BHMT)

La gesta en castells de deu pisos porta més cua. A Vilafranca del Penedès és on els estudiosos la situen amb més cós; almenys duta a plaça, com Pere Ferrando ha argumentat bé (P. Ferrando: 1996).

El programa d’actes de la festa major del 1864 recull que el migdia de Sant Fèlix “concluida la funcion religiosa, regresará el M. Iltre. Ayuntamiento á la Casa Capitular, y enfrente la misma las danzas obsequiarán á dicha Corporación y al concurso y los dos grupos de los ‘Xiquets de Valls’ formarán los difíciles ‘castells y torres’ de costumbre, y en su atrevido propósito intentarán ejecutar la ‘torra de deu’ nunca vista” (Diario de Barcelona: 1864. AHCB).

Els comptes de la festa, el Llibre de l’Administració de Sant Fèlix, aparenta apuntalar aquest avís. L’apunt dels castells constata la participació de dues formacions, sota la veu pretèrita “Dos balls de valencians”, pel preu exorbitant de “200 duros”. La factura anterior, del 1861, és cinc vegades inferior (A. Ribas: 1999).

Jordi Bertran ha argumentat encara més la possibilitat que reeixís la temptativa a partir d’una nota del barceloní Francesc-Pelai Briz Fernández (1839-1889), literat de la Renaixença (J. Bertran: 1997). Briz va assegurar, a la seva narració en vers La masia dels amors, escrita el 1865 i publicada el 1866, a continuació de la festa major de Vilafranca, que els castells “Se compone toda torre de siete hileras de hombres sobrepuestos: las ha habido de nueve: el máximo es de diez hileras. El año pasado en Vilafranca se levantó una de estas (se llama la de déu)”.

Eloi Miralles, en canvi, ho ha qüestionat, també amb fonaments, per trobar-hi a faltar el posicionament a favor de la memòria oral col•lectiva i dels literats amants dels castells; contemporanis o notaris de testimonis presencials. De Briz, també conclou que va poder embolicar la troca refiant-se de l’anunci al programa de festa major; va adonar-se que era fàcil que el retingués mentre redactava La masia dels amors i sense moure’s de Barcelona, per ésser recent; de l’any anterior (E. Miralles: 1997).

Malaraudament, el text de La Correspondencia de España tampoc no aclareix l’atzucac perquè parteix de la lectura de Briz. En essència, assumeix tot el seu discurs i dades. Entre d’altres, esdevé molt eloqüent que refregeixi tota la informació de Briz sobre l’espadat. Posiciona l’altura màxima del caminant a les escales de la catedral de Tarragona als set pisos, la que Briz estableix pels completats parats. Ambdós textos, alhora, també obvien la consecució del de vuit parat.

La resta de línees de La Correspondencia tracten el risc que acompanya la pràctica dels castells. Així, estan al cas d’haver originat accidents mortals els darrers temps. Diverses publicacions també van recollir al moment el de la Pobla de Montornès el 1868. Encara que també suavitzen totes les incidències, majors i menors, pel paper de la pinya, l’assumpció col•lectiva del perill i l’atracció de la immensa majoria dels veïns per l’activitat: “Es un trabajo muy parecido al de los volatineros ó titiriteros, pero mucho más arriesgado y difícil. Causa verdadero horror el ver una masa de hombres tan considerable que á lo mejor y en el momento que pierden el equilibrio caen al suelo; y si bien son recogidos en el aire por un gran círculo de hombres que se colocan alrededor de las torres, no por eso dejan de padecer unos y otros ocasionándose heridas y contusiones y dando lugar á la muerte de alguno como ya ha ocurrido en otras ocasiones. Al final de estas torres suben niños de siete, ocho o nueve años con bastante agilidad y soltura y sin escarmiento por cierto pues despues de las numerosas heridas y contusiones que se les ve en la cara. Los naturales de aquí confirman que es una diversion bárbara; pero objetan que tambien lo es los toros y sin embargo subsiste; en fin, hay tal aficion por ver las espresadas y célebres torres que han acudido á presenciar el espectáculo más de ocho mil personas”.

Xavier Güell

Publicat a: El Vallenc, Valls, 9 d´abril de 2010, pàg. 44.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Tarragona, Vilafranca del Penedès i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.