Tarragona, 1746

Les proclamacions reals van anunciar la pujada al tron d’un nou rei, el cap de l’Estat, durant l’Antic Règim. Aquestes celebracions destaquen tant per la seva esplendidesa com per les seves connotacions ideològiques i simbòliques. Per recordar a la població el poder establert. Que la soberania de l’Estat residís en el rei. Que la Corona representés a l’Estat.

La coneixença del festeig d’entronitzacions ve donada, entre d’altra documentació, de la mà de ressenyes coetànies; redactades a continuació dels fets i moltes d’elles impreses. Aquests textos proporcionen informació d’elements participants no inclosa en d’altre tipus de fonts, per exemple, d’exercicis festius de seguicis, malgrat pecar de falta d’objectivitat i de concreció informativa. La seva finalitat residia en recalcar la intencionalitat de l’efemèride.

La Relacion de las plausibles fiestas con que […] Tarragona celebró el levantamiento del Real Pendón por el señor D. Fernando Sexto Rey de España en el solemnissimo acto de su proclamacion, en los dias 16, 17 y 18 de octubre del año 1746 n’és una mostra.

L’obra relata la solemnitat de la proclamació del rei Ferran VI a Tarragona els dies 16, 17 i 18 d’octubre de 1746. La tremolació del penó el dia 16 va esdevenir-ne l’acte principal. A saber, l’escenificació de l’acatament de l’autoritat del nou sobirà per part de la comunitat mitjançant l’enarboració d’una bandera amb les armes del rei i de la població juntament amb la recitació d’un fórmula ritual. A casa nostra, a cura del regidor degà. Aquell cop, Juan Chrisostomo Ximénez i de Çaldivar.

El protocol va manar que la cerimònia s’efectués, dalt de diversos empostissats construïts per a l’ocasió, en diversos escenaris que possibilitaven la concentració d’un gran nombre d’espectadors o que reunien connotacions simbòliques. Aleshores, per aquest ordre, a la plaça de les Cols, a la plaça del Rei i al carrer Major (enganxat a la façana de l’edifici de l’Ajuntament, en aquell temps encara allí).

L’Ajuntament va encarregar-se de l’organització i despeses, també com era norma. D’altres entitats, els gremis, també hi van intervenir. Aleshores, també se’ls va reservar l’endreçament i l’engalament dels carrers per on havia de desfilar el penó, també com de consuetud. La sessió municipal d’aquell 17 d’agost palesa el primer requeriment de la implicació de “las Cofradias ó Gremios” (AHT). La carrera va seguir el curs d’altres efemèrides destacades. El carrer Major, plaça de les Cols, carrer Voltes, carrer Merceria, carrer i plaça de la Peixateria, carrer i plaça de l’Oli, carrer d’en Granada, plaça de Sant Ignasi, carrer Rovellats, carrer Portella, plaça del Rei, carrer de la Nau i carrer Major. Els gremis cridats van ser: sastres, paletes, sabaters, pagesos, forners, teixidors de lli, mariners, soguers, revenedors i fusters.

El penó, doncs, va exhibir-se pels carrers principals de la població i, és clar, acomboïat d’una comitiva civil lluïda. Els representants dels gremis també hi van ostentar protagonisme. El rol d’aquestes entitats a la comunitat obligava que participessin d’aquest ritual de renovació de l’ordre establert. Alguns dels exercicis festius que interpretaven en d’altres carreres fastuoses, com Corpus i Santa Tecla, també.

El text citat del 1746 constata la participació de dos ball de Valencians i del ball parlat de Santa De, en el seguici de tremolació del penó la tarda del 16 d’octubre: “Dadas las tres de la tarde, para cuya hora havia el muy Ilustre Ayuntamiento combidado á todos los que devian assistir á la Real Proclamacion, se hallaron todos los Señores Capitulares, con el Señor Theniente de Corregidor, y los Señores Don Joseph de Vidál, y Don Ventura de Ferrán, en las Casas del Ayuntamiento, quedando en la Calle los Lacayos con los Cavallos, los Clarines, y Timbales de la Ciudad, los dos Dances de Valencianos, y otro de Santa Fé. En la Sala Capitular tomo el Real Pendón el Señor Don Raimon de Ferrán, y le puso en manos del Cavallero Regidor Decano Don Juan Chrisostomo Ximenez, y de Çaldibar, precediendo, ó acompañando la entre publico requirimiento, y luego baxaron todos, tomaron sus Cavallos, pusieronse en orden, quatro Cavalleros Regidores en parejas […] y luego seguia el Real Pendón en manos del Cavallero Regidor Decano, que llevava á la mano derecha al Cavallero Theniente de Corregidor, y á la izquierda al Cavallero Regidor Segundo”

Aquest text també esmenta la seva disposició en el seguici i la dels músics, d’altres elements festius. El joc municipal de trompeters. El Magí de les timbales. Quatre clarins i una timbala, segons pressupost aprovat durant la sessió municipal d’aquell 24 d’agost (AHT). La cobla de ministrers a cavall destaca per sonar instruments de vent moderns, amb més prestacions que les antigues xirimies i sacabutxs, una aposta que testimonia el gir musical de l’època, la transició del Barroc al Classicisme. Aquesta formació va reunir a 8 músics, també segons el pressupost aprovat durant la sessió municipal del 24 d’agost (AHT): “La formacion se dispuso con el siguiente orden. Primeramente ivan dos Dances de Valencianos con sus ayrosos trages, exercitando su acostumbrada destreza; y seguidamente á estos iva otro Dance de S. Fé. Luego hazia la Vanguardia un Esquadrón muy marcial del Regimiento de Cavalleria Ligera de Granada […] Resonavan immediatamente con los Timbales los Clarines de la Ciudad […] seguidamente á estos ivan el Timbalero, y Trompetas del Regimiento. Este marcial Coro alternava con una Orquesta de Musicos á cavallo, compuesta de Violines, Fogots, Oboés, y Trompas de Caza, á cuya agradable armonia iba siguiendo una Manga de la Esquadra del Bayle de Valls […] Tres Alguaziles con sus Cavallos […] precedian á los Mazeros de la Ciudad”.

Aquest relat també concreta l’habilitat d’aquests Valencians tant en l’execució de quadres de dansa com en l’enlairament de construccions humanes: “Continuó la brillante comitiva su marcha, llenando el ayre los diferentes Coros de Musica, y divirtiendo á los que ivan siguiendo, y á los que á pie fixo esperavan, los diestros Danzarines, que sobre baylar con destreza, forman tan ligeros, como si boláran, altas torres, sin perder el compás de los instrumentos, imitando á los Saltantes hijos de el Sol, y de Minerva”.

El document, doncs, assenyala inequívocament la presència del ball de Valencians alçant construccions humanes. Una referència fefaent més d’aquesta manifestació a la població. Aquesta, de tota manera, havia d’ésser-hi viva feia temps, atès que apareix consolidada de la mà de dues agrupacions. El seu arrelament i atractiu ja entre els veïns queda recalcat per quasi monopolitzar el paper i lloc reservats pels exercicis festius de seguici a la cita. A l’altre costat de la balança tan sols se situa el ball de Santa Fe. L’atenció del cronista confirma aquesta impressió. Les poques línies dedicades a aquest àmbit va cenyir-les a ressaltar els trets generals i l’expectació pels Valencians.

La descripció de les habilitats dels Valencians, per tant, situa aquesta referència documental com una altra eina valuosa per dibuixar encara més la gènesi dels castells. Les investigacions darreres han apuntalat la creença que els castells deriven dels balls de Valencians, una manifestació que aplega tant parts coreogràfiques com l’execució de petites torres humanes. L’interès creixent per augmentar l’altura de les construccions, el súmmum a la fi de la manifestació, per la rivalitat entre colles, va conduir a l’esvaniment dels quadres de dansa i, en definitiva, al salt endavant dels castells. La crònica de 1746 també insinua aquest rumb. Aleshores, dues formacions ja van compartir cartell en competència.

Sense cap mena de dubte, doncs, aleshores van actuar “dos Dances de Valencianos”, “diestros Danzarines”, que combinaven el “baylar con destreza” amb l’enlairament d’”altas torres” animats pel “compàs de los instrumentos” musicals. L’autor, a més, com era moneda corrent en temps pretèrits, no va estar-se de recorre a l’imaginari mitològic per llustrar la seva exposició, encara que així cometés algun error. Els dansaires, per la seva agilitat i resultat dels bots, va equiparar-los “á los Saltantes hijos de el Sol, y de Minerva”. Sobre això últim, coincideix que els Telquines siguin fills del Sol i de Minerva i esmentats equivocadament a l’època també com els Curetes (M. De Valvuera: 1826). Aquests darrers, uns genis de qui sí es reconeix la seva perícia en els salts (P. González Serrano: 1987).

Xavier Güell

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Tarragona i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.