Castells a les visites parroquials de Constantí i Vila-seca

L’Església Catòlica va combatre els canvis socials i institucionals suscitats a finals de l’Edat Mitjana mitjançant el Concili de Trento, convocat en aquesta població del nord d’Itàlia entre els anys 1545 i 1563.

Aquesta trobada ecumènica va perseguir, entre d’altres punts, l’enfortiment dels postulats catòlics, davant la ingerència dels reformistes protestants, i l’establiment d’unes regles de control i centralització en el si de l’Església catòlica. A partir d’aleshores, Roma va dictar les directrius essencials als bisbes, la màxima autoritat d’una diòcesi, i aquests les van transmetre als rectors, perquè les escampessin entre els feligresos en última instància.

Els bisbes també van avaluar de primera mà l’estat material dels bens eclesiàstics i, l’espiritual dels religiosos i parroquians visitant regularment les parròquies, les unitats administratives elementals de la vida religiosa.

Les visites pastorals, doncs, van esdevenir uns tests in situ que delataven els possibles conflictes. Per contrastar-se el punt de vista oficial del bisbe amb el quotidià dels feligresos. Alhora també, una eina del bisbe per ratificar la seva autoritat. Després de cada visita, el bisbe deixava escrita la seva impressió i la pauta a seguir. Una còpia del document es custodiava al bisbat. L’altra, a la parròquia.

Aquests textos, les visites pastorals, resulten avui dia fonts documentals valuoses. Entre d’altres raons, perquè esmenten l’exercici de manifestacions folklòriques populars, malgrat l’hostilitat manifesta dels redactors per aquest món. Els bisbes en van parlar per encabir-les dins del conjunt de pràctiques supersticioses o teatrals a suprimir de l’àmbit religiós. La reprovació continuada, d’altra banda, palesa la vitalitat de les expressions populars. La inobservància dels manaments.

L’encaix de les manifestacions populars a les celebracions religioses va sorgir de la presència freqüent de la població als temples. L’assistència, almenys dels adults, a la missa dominical era recomanada. La incompareixença se censurava socialment. L’habitud va derivar en familiaritat i després, en maneres inapropiades dels feligresos a l’hora de practicar els rituals religiosos; en l’empelt de manifestacions populars, vegada rere vegada, moltes d’elles, per acabar de reblar el clau, provinents d’un corpus pretèrit pagà i rural.

Les visites pastorals del fons de la parròquia de Sant Feliu, màrtir, de Constantí destapen l’exercici de manifestacions tradicionals i populars en els escenaris sagrats. Ja s’ha dit, per censurar-ho. En el nostre cas, dels castells. Primer, en un llibre manuscrit de Salvador Torres, rector la parròquia de Vila-seca, que transcriu els comentaris de les visites a la parròquia de Vila-seca els anys 1766, 1776, 1787, 1791, 1804 i 1807. Aquest volum va encomanar-se a Mn. Torres per remeiar la pèrdua del de Constantí, segons ens ha aclarit Pere Ferrando. El de Constantí no havia de diferir massa. Els arquebisbes van repetir els manaments arreu de la diòcesi (J. Bofarull: 2010). Desprès, en l’informe de l’arquebisbe de Tarragona Jaume Creus Martí ja a la mateixa parròquia de Constantí, el 1825 (AHAT).

Juan Lario Lancis, Arquebisbe de Tarragona, en ocasió de visitar la parròquia de Vila-seca el 10 maig de 1766, va ordenar al rector i al batlle local que “con igual zelo impedirán que durante los divinos Oficios haya Bayles, ni juegos públicos, prohibiendolos con los apercibimientos, y penas, que tuvieren por convenientes por disonar tanto a la piedad, religiosidad y edificacion”.

La menció als “Bayles” dona peu a considerar la intervenció d’exercicis festius de seguici en els Oficis religiosos. A un ball de Valencians, on l’anxaneta culminava l’ascensió de la torreta manifestant la comunió dels veïns amb la divinitat mitjançant una pregària? El prec es recalcava amb l’aleteig dels braços i el repic d’unes castanyoles, una eina recurrent en els balls de Valencians. L’enlairament de construccions humanes, una expressió secular i universal, dibuixa una interpretació del cosmos religiós. La crida des del cim de la torre simula una ascensió al món sagrat, que regna per damunt del terrenal, amb la finalitat de contactar amb la deïtat.

La visita de Francesc Armanyà Font el 11 de maig de 1787, també a Vila-seca, ja descobreix pel seu nom l’enuig per la ingerència dels castells. El document, de fet, esdevé la primera referència de castells a la vila, que se sàpiga. No sorprèn. És un temps en què els castells apareixen a l’imaginari del país en l’estadi embrionari de ball de Valencians: “Prohibim severament qualsevol especie de balls, castells, representacion, y fochs en la Iglesia, llochs sagrats, profesons y funcions sagradas, aixi mateix devant de la Iglesia, especialment quant se celebran los divinos oficis; lo que dehuen zelar per sa part los Pares de Republica, en cumpliment de sa obligació, y dels superiors ordres donats de Sa Majestat; y será molt propi de son zel y de la pietat Christiana impedir semblants diversions en tota la Parroquia los dias de festa mentras se celebra la Missa y altres oficis en la Iglesia”.

Romualdo Mon Velarde va recuperar l’ambigüitat del mot “Bayles” de Lario, el seu antecessor, com ell, també nascut fora de Catalunya, durant la seva visita el 18 de desembre de 1804 a Vila-seca: “Encargamos al Reverendo Rector y Bayle de esta Parroquia impiden que durante los divinos Oficios haya Bayles ni juegos publicos observando en el particular los Edictos publicados”.

Jaume Creus Martí, en canvi, va traduir al castellà la fórmula de l’Arquebisbe Armanyà del 1787 quan va inspeccionar la parròquia de Constantí el 6 de març de 1825. Les línees concreten de nou que els castells continuaven pertorbant. Aquí no passa per alt la predisposició de Creus i d’Armanyà sobre la qüestió. El seu lloc de naixement els feia coneixedors dels castells. Ambdós eren fills de la terra. No com els seus col•legues, Lario i Mon. Creus va néixer a Mataró. Armanyà, a Vilanova i la Geltrú. Lario, a Torrecilla del Rebollar (Teruel). Mon, a San Martín de Oscos (Asturias). La notícia també esdevé la primera referència castellera a la població, a hores d’ara: “Prohibimos severamente toda especie de bailes, castillos, representaciones en la Iglesia y lugares sagrados, tambien inmediatamente delante la Iglesia cuando se celebraren los divinos oficios, y esperamos que el bayle y Regidores harán lo posible para impedir que se verifiquen tales diversiones en la Parroquia, en los dias y horas que se solemniza la fiesta en la Iglesia”.

Xavier Güell

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Constantí, Vila-seca i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.