Barcelona, 16 de juny de 1934

L’eminent músic vendrellenc Pau Casals Defilló va ésser homenatjat repetidament a Catalunya durant el període de la Segona República. El 16 de juny de 1934 a Barcelona. Aleshores, el govern municipal va honorar-lo amb les màximes distincions al seu abast: la medalla d’or de la ciutat, la nominació de fill predilecte i el bateig d’un carrer principal, d’urbanització recent, amb el seu nom. Aquesta nomenclatura, “avinguda Pau Casals”, és vigent avui dia de nou un cop va finalitzar la dictadura franquista. Abraça la prolongació del carrer Urgell, entre la plaça Francesc Macià i el Turó Parc.

L’efemèride, juntament amb l’alt prestigi i estima que el músic també atresorava entre els seus compatricis, va dur que la ciutadania del Vendrell volgués acomboiar-lo aquell dia. L’escalf va traduir-se, entre d’altres àmbits, amb la construcció de castells a cura dels Mirons, una de les colles castelleres vendrellenques a la palestra aquell any, la millor, durant la cerimònia de descobriment de la làpida del carrer.

La intervenció dels Mirons, alhora, explicita la vinculació polièdrica de Casals d’antany amb el món del castells, però també en aquesta ocasió, el prestigi social d’aquesta activitat aquells anys. Més en una població de l’àrea històrica castellera com el Vendrell. Casals i la resta de vendrellencs mai van amagar de sentir-se’n ufanosos. Aquesta estima, però, no s’emmarcava en un context condescendent, sinó com una expressió de l’imaginari de la comunitat que ennoblia. No cal massa esforç per imaginar l’alegria del mestre en veure’s envoltat de veïns i dels seus castells de l’ànima.

La premsa del Vendrell, és clar, va seguir fil per randa totes les passes. A la vigília va informar dels preparatius dels veïns per fer cap a Barcelona. El Club d’Esports, una associació de la vila dinamitzadora de l’activitat castellera aquells anys, va remoure els ressorts necessaris perquè no hi faltessin els Mirons: “Avui [16 de juny] la ciutat de Barcelona […] ret un ejemplar homenatge […] a Pau Casals, a qui li són concedits els més alts honors, ço és: li serà entregada la Medalla d’or de la Ciutat, serà anomenat Fill predilecte i posat el nom seu a una nova avinguda de l’Eixample de la ciutat […] A iniciativa del Club d’Esports, ha sigut oberta una llista per a sufragar les despeses que ocasiona el trasllat de la colla de Castellers Vendrellencs per asistir avui a la tarda al descobriment de la làpida que donarà el nom de Avinguda Pau Casals a la continuació del carrer d’Urgell des de la Avinguda del 14 d’Abril [avinguda Diagonal], trobant franca acollida dita iniciativa i corresponent-hi les entitats i molts particulars” (El Baix Penedès: 1934. BPV).

Més endavant, va ratificar el paper vendrellenc durant aquella jornada. L’anada de la colla castellera. Les gestions empreses per materialitzar-ho. L’erecció d’un tres de sis com a construcció més reeixida. L’alçada dels castells tant valia aquell cop. La importància radicava en el seu bastiment! La comunió d’una sardana obra de Casals, “Festívola”, amb els tocs de gralla, dos referents de casa nostra i apreciats per l’homenatjat. L’agraïment del mestre pel senzill, però molt simbòlic ram de llorer amb què el van premiar-lo els seus convilatans: “Per això avui fa vuit dies l’Ajuntament de la vila es personava a Barcelona i no deixava de figurar en cap dels actes; per això dissabte passat, ajudats voluntàriament per donatius populars els castellers vendrellencs acudien, junt amb les representacions vilatanes, als actes d’homenatge i aixecaven davant la làpida que porta el nom de Pau Casals, en esser ella descoverta per l’Alcalde de Barcelona, un arc de triomf fet de carn vendrellenca i amb l’alocució ‘Vendrell a Casals’; per això en aquell emocionant acte es barrejaren les notes alegres d’aquella sardana escrita a vila i batejada a vila ‘Festívola’, tocada per la imponderable Banda Municipal barcelonina, amb la rústega i tradicional tocada dels castells mentres els castellers bastien un tres de sis; per això el Mestre no deixà de la seva mà durant tota la gran jornada, el senzill ram de llorer que la vila li posà les mans, com símbol humil del gran valer que li reconeixem” (El Baix Penedès: 1934. BPV).

Premsa d’arreu també va ressenyar l’esdeveniment. Aquestes publicacions van afegir-hi diverses instantànies.

El Día Gráfico va fer lloc a una placa de Pau Casals amb un dels anxanetes, a més de les autoritats presents, de la factoria Pérez de Rozas. Probablement, realitzada per Carlos Pérez de Rozas y Sáenz de Tejada, d’aquesta nissaga, qui va col•laborar més assíduament amb aquesta publicació aquells anys. Al peu es llegeix: “Uno de los niños de ‘Els Castellers’ de Vendrell que participaron en el homenaje a Pablo Casals” (El Día Gráfico: 1934. AHCB).

Una crònica breu al marge també assenyala: “La Banda Municipal interpretó la ‘Rapsodia Catalana’ y los ‘Castellers de Vendrell’ hicieron varios ejercicios en honor del ilustre artista”. Més endavant, “Los ‘Castillers de Vendrell’ obsequiaron con ramo de laurel, adornado con la bandera catalana” (El Día Gráfico: 1934. AHCB). Aquest ram, ja citat anteriorment, va lliurar-lo aquest anxaneta, del tres de sis citat?, en representació de la colla i aquesta en nom del Vendrell.

La Vanguardia va publicar una placa d’aquest tres de sis, net en realitat. Les línees que la comenten no inclouen la fórmula “Castellers de Vendrell”, sinó “Xiquets de Valls”, encara sinònim de castells per a molts. Alhora, però, també presenten de manera críptica la procedència de la formació. A la vora del rotllo i d’esquena s’endevina als grallers de gralla seca, Josep Nin Mañé, “de ca la Noia”, i Sebastià Sendrós Fontanals, “Ros de les Cabanyes”, i al timbaler de consuetud, segurament, Marçal Sonet Ilari, “Marçalet de Llorenç”, els acompanyants habituals dels Mirons aleshores: “Barcelona ha tributado al gran violoncelista Pablo Casals el homenaje que le debía, nombrándolo hijo predilecto, otorgándole la medalla de la Ciudad y dándole su nombre a una de las nuevas avenidas. –El alcalde, señor Pi y Sunyer, haciendo entrega a Pablo Casals de la medalla y del pergamino en el que se le nombra hijo predilecto de la ciudad. / La ceremonia del descubrimiento de la lápida que da el nombre de Pablo Casals a una de las nuevas avenidas de Barcelona, fue un acto eminentemente popular. La tierra natal del gran violoncelista –El Vendrell– quiso sumarse al homenaje, y los populares ‘Xiquets de Valls’ levantaron sus torres humanas en honor del ilustre músico” (La Vanguardia: 1934. AHCB).

La Vanguardia va ampliar la informació en un altre apartat. El rol preeminent de la representació vendrellenca tampoc no passa desapercebuda. Del govern municipal, entitats o particulars. Aquest cop es parla de nou d’“Els Castellers’, de Vendrell”: “A las seis de la tarde, tal como estaba anunciado, se celebró ayer, con gran brillantez, el primero de los actos organizados por el Ayuntamiento de Barcelona para homenajear al eximio artista Pablo Casals. / La ceremonia consistió en descubrir una placa que da el nombre del gran violoncelista al trozo comprendido entre la plaza de Alcalá Zamora [plaça Francesc Macià] (en la Avenida del 14 de Abril [avinguda Diagonal]) y el antiguo emplazamiento del Turó Park. / Para asistir a la fiesta se congregaron en el lugar destinado a cumplimentar el acuerdo del Municipio barcelonés él consejero de Cultura [de la Generalitat de Catalunta], señor [Bonaventura] Gassol [Rovira], que ostentaba la representación del presidente de la Generalidad; el consejero de Hacienda, don Martín Esteve [Guau]; el alcalde, señor [Carles] Pi y Sunyer; el consejero de Ensanche del Ayuntamiento, señor [Ramon] Duran y Reynals; el alcalde del Vendrell [Melcior Escofet Mañé]; [l’escultor] José Clará [Ayats], [el violinista] Francisco Costa [Carrera], [el pianista] Frank Marshall [King], [el músic i arquitecte] Antonio Puig Gairal[t], [l’artista polièdric] Apeles Mestres [Oñós], [l’advocat Ferran] Valls y Taberner, la señorita Remedios Baró, una representación de la Asociación de Empresarios de Cataluña, los dos amigos de la infancia de Pablo Casals, de Vendrell, Jaime Nin y Arturo Ramón; una representación de los ‘boy-scouts’ de Cataluña, el Sindicato Musical de Cataluña, la Sociedad coral La Lira, de Vendrell, y otras destacadas personas y representaciones musicales nacionales y extranjeras. / Asistieron, además, al acto la Banda municipal, dirigida por el maestro [Joan] Lamote de Grignon [Bocquet], y ‘Els Castellers’, de Vendrell. Una y otros dieron mayor realce a la fiesta con sus composiciones y ejercicios. / Al llegar Pablo Casals fue acogido con una cariñosa ovación, haciéndosele entrega de un ramo de laurel, del que pendían cintas con los colores de la bandera catalana” (La Vanguardia: 1934. AHCB).

La Vanguardia també va fer lloc a una fotografia del mestre envoltat de canalla, aquest cop, de dues anxanetes. Aleshores també van aixecar-se dos pilars de quatre simultanis. Al peu hi diu: “Pau Casals, con los pequeñuelos que forman en los «Xiquets de Valls», y rodeado de las autoridades, después del acto” (La Vanguardia: 1934. AHCB). El gasetiller de torn, gens avesat al fet casteller, prou feina també va tenir en reconèixer l’activitat sota la veu “Xiquets de Valls”.

Mundo Gráfico va publicar una imatge de Pau Lluís Torrents Roig d’aquests dos pilars de quatre. Al peu s’hi reitera l’acceptació encara de la denominació “Xiquets de Valls”. La nota sí indica el lloc d’origen de la colla: “Al acto asistieron los ‘Chiquets de Valls’, del Vendrell, donde nació el maestro. He aquí un aspecto de los arriesgados ejercicios –Castillos humanos– realizados por los ‘Chiquets’ durante el acto de descubrimiento de la placa que da nombre de Casals a una calle barcelonesa” (Mundo Gráfico: 1934. AHCB).

Salvador Arroyo i Pere Ferrando, dos autors de referència sobre el fet casteller al Vendrell, també han parlat sobre aquesta actuació en honor de Pau Casals El seu treball constata l’alçament també del quatre de sis, almenys en d’altres escenaris de la ciutat, i l’adjudicació definitiva de la presència castellera als Mirons. L’anada a una gran ciutat, a més de suscitar el retrobament de convilatans establerts en d’altres indrets, possibilitava la realització de llevants presumiblement sucosos d’entrada: “Pel testimoni de Josep Solé [Blasi], ‘Pepito Marxant’, sabem que aquell dia hi anaren els Mirons, ja que ell recorda l’anècdota del seu primer castell, un quatre de sis bastit al davant del cafè, ‘El Tostadero’ [a la plaça Universitat número 3], lloc de reunió dels vendrellencs residents a Barcelona i a instàncies del Joan Miró [Fonts, el cap de colla], el qual, ja a la plaça Urquinaona, el tornà a fer pujar en un altre quatre de sis ‘perquè l’altre germà [Emili Miró Fonts, aleshores resident a Barcelona] ho vegi’” (S. Arroyo, P. Ferrando: 1995).

Xavier Güell

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Barcelona, Vendrell i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.