Vilafranca del Penedès, 1842

A la premsa de Barcelona va avançar-se el més destacat de la programació de la festa major de Vilafranca del Penedès del 1842: “Villafranca.- / El dia 30 del corriente agosto se celebrará la fiesta mayor de Sant Felix, la que durará tres dias. / En la vigilia habrá un famoso castillo de fuego artificial con fuego de varios colores; el dia del santo al entrar la procesion en la iglesia se echará una pieza de fuego artificial de mucho mérito; y al dia siguiente se echará otro castillo de fuego artificial: habrá dos bailes públicos en el salon del cuartel, buena orquesta y el salon bien adornado: los bailes de mogigata valencianos y demas se esmerarán en divertir al público, y los valencianos egecutarán dos castillos de á ocho de mucha dificultad” (El Constitucional: 1842. BNE).

L’obra Passant comptes amb sant Fèlix Màrtir que recull les despeses i comentaris dels Administradors de la festa d’entre el 1778 i el 1876 confirma el compliment de les previsions(A. Ribas: 1999).

Dos castells de foc lluïts van cremar-se aleshores. Un el vespre de la vigília de Sant Fèlix. L’altre, el vespre del dia 31. Del primer va comentar-se que “A les deu del vespre de la mateixa vigília se tirà un castell de foch artificial tant ben acertat que de molts anys no se habia vist una pesa de tant mèrit, y pot ser que en esta vila no se habia vist may”. Del segon, “un castell de foch artificial, a lo militar”, seguint una moda de l’època, “que consistí en què dal del castell hi habia una compañia de soldats de bulto, ab fusells figurats, los cuals tiraban a altre compañia de igual tropa que estaban frente lo castell que uns y altres formaban un tiroteo de candelas romanas que aperexia natural; y concluït lo tiroteo lo castell despedí moltísim foch y bo que fou la admiració de tots los espectadors; y se pot dir que tots los fochs de tots tres dias foren los millors que poden vèurer; los que compongué Joan Colomer, llauné, de la present vila”.

El recurs pirotècnic en la finalització de la processó de Sant Fèlix, durant la recepció del tabernacle del sant a l’interior de la basílica de Santa Maria, el ritual conegut avui dia com l’entrada de Sant Fèlix, també va materialitzar-se. Aquest número ja va merèixer elogis aleshores: “En la tarde del mateix dia y hagué una profesó molt lluïda y al entrar St. Fèlics a la iglésia se tirà una roda de foch artificial que fou una cosa tant bona y de tant mèrit que la major part de la gent o tothom en general quedà convensut que lo desig de la Administració no era altre que complàurer lo poble”.

Les dues sessions públiques de ball a la caserna militar de la vila tampoc no van faltar. Els Administradors també en van parlar: “Se donaren dos valls públichs al saló del cuartel, lo un al dia del sant, y lo altre al endemà que en res quedaren atrà ab los que hi hagué en los añs anteriors”.

Un gruix significatiu d’exercicis dels seguicis també va comparèixer-hi. Se subratlla que “hi hagué molts valls”. La comptabilització de les seves despeses en el seguit d’apunts ens en descobreixen nou: diables, drac, gegants, gitanes, pastorets, cercolets, bastons, moixiganga i valencians.

Al drac i al ball de diables per anotar-se el cost de les seves carretilles. Al drac també, per la gratificació dels seus portants i el seu flabiolaire. Als diables també, pels seus tabals i robes. Als gegants pels seus portants, lloguer, també suposadament dels vestits, i graller. A les gitanes per la gralla, la pintada del seu pal i lloguer, també suposadament, del vestuari. Als pastorets, cercolets, bastons i moixiganga per també recompensar-se’ls.

Diverses solucions musicals que s’han perpetuat fins avui també sorgeixen. Els timbalers dels diables. El flabiolaire, que també manejava un tamborino, del drac. El rol preeminent ja de la gralla. Consta, almenys, que va acompanyar els gegants i les gitanes. La seva presència també figura durant la capta per les eres. L’economia de Vilafranca depenia en bona mesura de la producció de grans, no encara dels fruits de la vinya.

Un punt apart el mereix el concurs dels valencians. La premsa va anunciar-hi que “los valencianos egecutarán dos castillos de á ocho de mucha dificultad”.

L’expectativa va complir-se amb escreix. Els Administradors van recalcar que “hi hagué molts valls, entre los cuals se distinguiren dos de valencians, que uns y altres feren lo castell de vuit, la torre de set y los espedats de sis y moltas altres operacions dificultosas, tot lo que presencià lo molt Ilustre Ajuntament des de los balcons de la Casa de la Vila; y sens dir res més de lo que és, se pot dir que no hi ha persona en esta vila que may hàgia vist lo que traballaren los valencians molt y bé, que ya serà mol que de molt tamps se vègian iguals operacions”.

Els castellers, doncs, van excel•lir amb els millors registres del moment. Un castell de vuit pisos, el dos de set, se suposa, i el pilar de sis a cura de dues formacions, ben segur, la Muxerra i la Roser dels Xiquets de Valls, molt més que els nostres avis van poder gaudir durant dècades. Un nivell excepcional. De fet, els Administradors de Sant Fèlix ja havien precisat un any enrere, el 1841, que es “féu lo castell de vuit devant de la Casa de la Vila, may vist en esta vila”.

Els comptes també contemplen que van lliurar-se 48 duros “al vall de valencians”. Deu duros més que un any enrere. Per pujar-se el seu catxet després d’haver-hi ofert la novetat d’un castell de vuit, el súmmum del moment? Menys, si la bossa s’hagués repartit entre les dues colles presents? O no, deu duros més, com així intuïm, si només una d’elles hagués percebut aquests diners? El comptes tant del 1841 com del 1842 assenyalen, respectivament, que van destinar-se per “lo vall de valencians” i “al vall de valencians”, no pel balls de valencians. Això darrer conduiria a què una colla va acudir emparaulada pels Administradors i l’altra, pels seus partidaris locals. Aquest supòsit, és clar, refermaria l’arrel del prestigi i l’atracció de la cita vilafranquina, tant entre els veïns com entre els castellers i afeccionats forasters.

Quatre línies a la premsa també constaten la intervenció del ball de valencians i d’altres exercicis dels seguicis: “Al toque de las doce del dia 29 la sonorosísima campaneria parroquial anuncia á todo el vecindario que san Felix es el dulcísimo objeto á quien proclaman aquellas armoniosas lenguas de metal. Chiquillos de varias edades estasiados de gozo, claman á voz en cuello por las calles, viva san Felix. En seguida siete bailes de valencianos, pastores, etc, al estilo del pais, los famosos jigantes, dragon, águila y otras antigüedades que recuerdan la espulsion de la morisma, recorren las calles divertiendo al numeroso pueblo, y al anochecer una lucida procesion acompaña al santo desde la casa del administrador á la parroquia iluminada y ricamente adornada, donde con la asistencia del ayuntamiento, música brillante del batallon nacional, varios músicos de Barcelona, Villanueva y otros aficionados se cantan solemnísimas vísperas y novena del santo” (El Católico: 1842. BNE).

Xavier Güell

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Vilafranca del Penedès i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.