Roda de Barà, 1850

Les recerques sobre història castellera, com d’altres de cultura tradicional o popular, venen condicionades per la dispersió i eixutesa de la documentació. En aquesta tessitura, els dietaris personals esdevenen fonts històriques valuoses atès que contenen descripcions prou detallades d’esdeveniments que no aporten d’altres documents de la seva època. Per exemple, de diades castelleres pretèrites.

Aquest és el cas del dietari de Jaume Carbonell Saavedra, de Vilanova i la Geltrú, doncs, recull una actuació a Roda de Barà, inèdita fins ara. A l’ermita de la Mare de Déu de Barà el 14 de setembre de 1850. La capella és enclavada arran de mar, dalt d’un turó, prop del conegut arc de Berà, lluny del nucli urbà de Roda: “13 de Septiembre. He salido en compañía de mi vecino Francisco Virgili, de Roda para su casa, que ha de celebrarse grande fiesta en dicha Villa mañana [14 de setembre de 1850], con motivo de llegar la Vírgen de Vará a su Ermita distante tres cuartos de dicha Villa, la que fue llevada en grande procesión, fue acompañada por hombres y mujeres con acha; y sin ella, no solamente los del pueblo, sino que también de los pueblos vecinos (llevaban dichas mujeres la acha en la mano pero apagada, y muy bién vestidas) llegada la Virgen a su Capilla con su acompañamiento las mujeres encendieron sus achas, y luego se colocó la Vírgen en su camaril nuevo, en seguida se cantó un solemne Te Deum, y luego el Divino Oficio con sermón guarnecieron al público afuera la puerta de la Iglesia para que pudiese ser visto de todos los concurrentes que fueron tantos que era el gusto el verlo, se contaban más de tres mil almas, concluido el Divino Oficio, hombres y mujeres apagaron achas y luego el Ayuntamiento con el Clero fueron acompañados en la casa del hermitaño con un estruendo de grallas y allí trabajó el baile dels Chiquets de Valls hicieron (dos castells de vuit y torres espadats, etc.) entonces fue gusto ver aquél campamento, todos a comer enseguida, a la tarde se baylaron tortas (o cocas), que duraron hasta la noche y se concluyó la función”.

La notícia s’emmarca dins del programa d’actes de restitució de la imatge de la Mare de Déu a la seva ermita. Els veïns l’havien traslladat al nucli de Roda, al temple parroquial de Sant Bartomeu, suposadament, com en d’altres ocasions, per implorar la seva empara davant de malvestats.

La presència castellera, i l’organització d’altres números festius profans del país, doncs, va transcórrer a cavall de la celebració religiosa seguint un esquema recurrent al territori. La preeminència del dogma religiós també se subratllava tolerant-se la intromissió d’expressions d’aquesta mena, de la inventiva i amb els recursos de la comunitat. Sense anar massa lluny, episodis similars que també van sumar la participació d’exercicis de seguicis festius, entre d’altres divertiments, són documentats el mes anterior a l’Espluga de Francolí i la Selva del Camp.

Jaume Carbonell, per un altre cantó, va significar inconscientment la seva condició de vilanoví a l’hora de comentar l’actuació castellera. Aquest va anotar què va succeir al migdia, després del tedèum i l’ofici, un cop les autoritats van acomodar-se a la casa de l’ermità, enganxada a la capella, al so de les gralles presents. Una colla de grallers, òbviament, havia d’animar la bastida dels castells. Potser aquesta solució musical també, la ballada de coques de la tarda-vespre.

Carbonell va precissar-hi el concurs del “baile dels Chiquets de Valls”, el “ball dels Xiquets de Valls”, l’expressió dels avis de Vilanova i la Geltrú, avui en desús, per referir-se als castells. Així, la intervenció dels Nens del Vendrell a la vila, freqüent després de la darrera Guerra Civil i fins la fundació dels Bordegassos de Vilanova, va originar fórmula el “ball de Xiquets del Vendrell”.

Carbonell va evidenciar més coneixements castellers. El ventall del seu repertori. Castells, torres i pilars. Aquests darrers citant-los com espadats, fet molt habitual als textos de l’època. Aquesta tríade de mots, d’altra banda, delata de nou la procedència geogràfica de l’autor. Vilanova i la Geltrú s’inclou al Penedès. L’expressió “castells, torres i pilars” és entesa com penedesenca.

Carbonell, a més, va restar alerta al sostre dels castells completats. Dos de vuit pisos. La fita del moment. El primer castell de nou de la història no va assolir-se fins l’any següent, el 24 de setembre de 1851 a Tarragona. El quatre i el tres de vuit?

Xavier Güell

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Roda de Barà i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.