Barcelona, 1840

La reina regent Maria Cristina va arribar a Barcelona amb les seves dues filles, Isabel i María Luisa Fernanda, el 30 de juny de 1840, aparentment, perquè Isabel prengués banys de mar per guarir-se els mals herpètics. En realitat, la reina va planejar el viatge per poder entrevistar-se amb el general Baldomero Fernández Espartero, duc de la Victòria, de qui desitjava el seu recolzament. El militar sumava molt de prestigi, tant entre les files dels moderats com dels progressistes, per haver propiciat el pacte de Vergara, el 19 d’agost de 1839 que va donar per finalitzada la Primera Guerra Carlina, i pels seus triomfs en els camps de batalla durant aquell conflicte.

Barcelona va festejar la visita de la família real, com tantes vegades, amb un conjunt d’actes festius i cerimònies extraordinàries. Durant els tres primers dies d’estada. El 30 de juny, l’1 i el 2 de juliol. Aquest cop de manera discreta. L’estat de la caixa, pel trasbals encara recent de la primera carlinada, no va permetre tirar-hi la casa per finestra. Entre els números, l’Ajuntament va programar l’execució de castells, aleshores reconeguts sota la fórmula ball de Valencians: “Para solemnizar el fausto acontecimiento del arribo de SS.MM. y A. habrá iluminación general en las noches de los tres primeros dias. / Varias comparsas de Valencianos y paloteo bailarán por las calles” (El Constitucional, El Nacional: 1840. BNE. Diario de Barcelona: 1840. AHCB).

La família real va entrar a la ciutat la mitja tarda del 30 de juny. La població va homenatjar el seu trànsit fins el Palau Real, l’antic edifici reformat de l’Hala dels Draps, al Pla de Palau. Al vespre van presenciar castells des de la balcó principal del seu estatge: “Al llegar SS.MM. y A. al Real alojamiento han descansado un breve rato, saliendo luego á la tribuna para satisfacer los deseo de todo un gran pueblo ébrio de amor y de entusiasmo por sus Reinas, porque en ellas ve el áncora de salvacion en medio de la deshecha tormenta que están corriendo las libertades públicas á costa de tanta sangre conquistada. –Las tropas han desfilado en columna en honor por debajo de la tribuna en que estaban SS.MM., dando cordiales vivas á los objetos queridos de todo buen español. / Las comparsas de valencianos y paloteo han complacido grandemente á SS.MM. y A. con sus ejercicios jimnásticos y castillos de hombres” (El Constitucional: 1840. BNE).

Un altre crònica, signada per “Aben-Abulema”, pseudònim del crític Joan Cortada Sala, comenta que la reina va hissar aquell vespre a la balconada del Palau a l’anxaneta d’una de les construccions, ben segur, del pilar que va tancar l’exhibició: “Hanme dicho que en la noche de la entrada de la Augusta Familia se hicieron varios castillos de hombres en frente de la tribuna de Palacio, y que en uno de ellos S.M. la Reina Gobernadora se dignó coger al niño que coronaba el castillo, y entrarlo en la tribuna. ¿Por qué no había de haverse convertido en ese niño?” (Diario de Barcelona: 1840. AHCB).

Cortada també va parlar de la intervenció dels castellers els altres dos dies de festa. Els seus mots no recullen les construccions assolides, com tantes cròniques pretèrites.

Els referents a l’1 de juliol, de tota manera, esdevenen genials perquè reporten el maridatge indissoluble entre la gralla, “la gayta”, juntament amb el tabal, “el tamboril”, i els castells, “el baile de valencianos”. Però sobretot, l’estadi d’aleshores de l’antiga dansa i la projecció ja destacada dels vallencs en aquest afer. Cortada ho clava dient que la gent del ball de valencians, ni ballaven, ni provenien de València, sinó que es tractava de vallencs, famosos ja arreu per plantar castells pujant els uns damunt dels altres: “Todo el dia de ayer [1 de juliol] recorrieron las calles con el tamboril y la gayta, los gigantes y el baile de valencianos. Los componentes de este baile, ni bailan ni son valencianos. Su patria es Valls, y de allí han venido ad hoc, y lo que hacen no es baile sino de castillos de hombres, porque Valls es pueblo famoso en castillos de hombres, como Sitges en malvasia y Mataró en langosta y en ocurrencias felices etc. etc.” (Diario de Barcelona: 1840. AHCB).

La crònica pertanyent al 2 de juliol tan sols deixa constància de la seva presència encara per la ciutat: “Continua el movimiento general y el regocijo público, todo con alegría y con orden. Ellos estrujan y estrujamos nosotros, y andan los bailes, y se hacen castillos, y todos triscan y se divierten” (Diario de Barcelona: 1840. AHCB).

Un altre relat, molt genèric, també va recollir la intervenció del ball de Valencians enmig del batibull d’aquelles jornades: “Llegaron, bendito sea el ángel de los viajeros, SS. MM. y A. á la ciudad de Barcino y de los percales, despues de haberlas despedido el hermano Baldomero á la salida de Esparraguerra. Llegaron: ¿y cómo entraron en Barcelona? Imposible le fuera á un pobre Fr. Gerundio describir el loco entusiasmo, el inesplicable regocijo, la brillantez y magnificencia con que las Régias personas fueron recibidas en la industriosísima y populasa Barcelona. Baste por ahora mencionar en globo la elegante tienda-pabellon de la Cruz Cubierta, el arco de triunfo de la Boquería, las salvas de cañones, el clamorreo de campanas, la elegante carretela y suntuoso tiro de caballos, el coro de ninfas, los bailes y danzas de valencianos y aldeanas, las iluminaciones y juegos pirotécnicos, las serenatas, los vivas y aclamaciones, el castillos en simulacro, y las sortijas, y las cucañas, y el Te-Deu, y los jigantones, y los jardines, y el gentío inmenso de naturales y forasteros, que en prodigiosa afluencia ha corrido á participar de los festejos de la ciudad siempre magnífica en los festejos á sus reyes” (Fray Gerundio: 1840. BNE. La transcripció a: El Constitucional: 1840. BNE).

Xavier Güell

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Barcelona i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.