Melilla, 1894

Pere Ferrando va enriquir la historiografia castellera amb unes dades molt singulars de la primeria del segle XIX que expliciten l’acceptació d’aquesta tradició entre nosaltres ja fa tant de temps (P. Ferrando: 2009). L’autor ha documentat a uns avantpassats expressant els seus anhels de vida i senyals d’identitat mitjançant els castells en unes tessitures molt convulses, a cavall d’episodis militars.

En el primer, en estones mortes a Hamburg el 1807, durant la campanya militar franco-espanyola en aquesta i altres poblacions hanseàtiques. A aquí tampoc no li van passar per alt les similituds amb la passada Guerra Civil (1936-1939) en què soldats dels dos bàndols també n’alcessin per esbargir-se de la insídia bèl•lica.

En el segon, va exposar la instrumentalització de les habilitats castelleres d’uns penedesencs a Barcelona el 1811 durant la Guerra del Francès. A aquests elements se’ls va encomanar coronar la muralla del castell de Montjuïc perquè inspeccionessin el terreny. Aquí també va subratllar el paral•lelisme amb un altre episodi. Allò tan conegut que el general reusenc Joan Prim Prats manés plantar un castell per hissar la bandera espanyola dalt de la fortalesa de Tetuan el 1860 amb la intenció d’acovardir els enemics.

El treball que teniu a les mans ofereix una altra notícia de castells amb les armes al costat. Al 1894 a Ataque Seco, a les afores de Melilla, durant la primera guerra del Rif o del Margallo (1893-1894), en què va sufocar-se la sublevació de les tribus o cabiles del voltant de Melilla. El conflicte pren el nom del segon cognom de l’aleshores governador militar de Melilla, Juan García Margallo. La població indígena va revoltar-se per la construcció d’una fortificació espanyola prop d’un lloc sant.

La informació castellera apareix de retruc en una lletra del gironí Joan Antoni Espúñes, “redactor-corresponsal” del Diario de Gerona, que comenta el programa d’actes per festejar el sant del “niño rey”, el rei Alfons XIII, la tarda del 23 de gener de 1894. Entre d’altres coses, assenyala inequívocament que tropa del regiment d’infanteria San Quintín núm. 47 hi havia d’alçar castells: “Y así como San Quintín ha preparado el ball dels bastons y los castillos dels xiquets de Valls y Asia los coros catalanes y Guipuzcoa la iluminación del campamento y la elevación de un globo aerostático monstruo; los regimientos Infante, Luchan y Albuera, que forma la brigada Luque, tiene ultimados todos los detalles de una gran retreta” (Diario de Gerona: 1894. AMGI).

La pluja, sembla ser, va impedir-ho a l’hora de la veritat. Els plans inicials, de tota manera, destapen a uns catalans manifestant i renovant la seva identitat, per defugir del tràngol d’haver de fer la guerra, recorrent als quadres acolorits que els empenyien i apuntalaven la roda de la vida i els vincles de comunitat a casa. Que avui dia són tipificats d’eixos de la nostra cultura popular i tradicional, és a dir, de referents patrimonials i simbòlics immediats. No passa per alt que també preparessin d’altres números nostrats. El ball de bastons i els cors de Clavé.

Xavier Güell

Revisió del treball publicat a: El Vallenc, Valls, 30 d’octubre del 2009, pàg. 47.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Melilla i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.