No havent-hi cap contratemps, a Tarragona al 1846 per Santa Tecla, és clar, van plantar-se castells. La crònica concreta que van arribar a l’alçada de vuit pisos, el zenit del moment, encara a la plaça de les Cols el migdia del dia 23 de setembre, Santa Tecla, després de l’Ofici de festa major a la Catedral, i, possiblement, també l’endemà al mateix lloc i hora. Les dues grans exhibicions castelleres a la població: “El día de la Virgen en la Catedral celebró de pontifical el Ilm. y Rmo. señor Arzobispo, cantándose por la capilla una solemne misa á toda orquesta. Después tuvo lugar la formación de las torres y castillos, llegando á hacerlos hasta la altura de ocho hombres. Por la tarde salió la procesion […] El 24 se repitieron iguales funciones” (Diario de Barcelona: 1846. AHCB).
La premsa de l’època també esmenta la intervenció d’altres exercicis ja des de la vigília del dia 23, també d’acord a la norma. Els gegants, el Magí de les timbales i nou danses. Aquestes darreres, el ventall de l’època. Balls coreogràfics que van conjugar l’exhibició d’habilitats amb utensilis, com bastons, cintes o cèrcols, i una diversitat dels anomenats parlats. Còmics o satírics de costums. Relats de fets històrics que solen sumar trets generosos d’armes de foc. Hagiogràfics de Sants: “El dia 23 se celebró en esta la fiesta mayor en obsequio de su patrona la protomártir Santa Tecla. Desde la vigilia por la tarde empezaron á recorrer las calles y puerto, los gigantes, pregoneros, timbalero y danzas del país, estas eran en número de nueve representando juegos pastoriles, escenas jocosas, hechos históricos del tiempo en que los sarracenos ocupaban la España, y el martirio de algun santo”.
D’altres altaveus també van coincidir en l’excel·lència de la festa, entre d’altres elements, per formar-se un seguici lluït i voluminós: “Con la mas plausible alegria y completa tranquilidad se ha celebrado la fiesta mayor de Tarragona en obsequio á su tutelar Santa Tecla: de muchos años á esta parte no se habia celebrado con tanto lucimiento en la iglesia, con tantos bailes alegóricos á la usanza del pais, y con tanta afluencia de forasteros” (El Heraldo: 1846. BNE).
Tarragona va fer lloc als castells un altre cop el 1846, que se sàpiga. Els dies 16, 17 i 18 d’octubre en ocasió de festejar-se el casament de la reina Isabel II amb l’infant Francisco de Asís de Borbon i de la seva germana, la infanta María Luisa amb Antonio d’Orleans, duc de Montpensier, el 10 d’octubre a Madrid. Una sèrie de documents manuscrits tarragonins que avui dia es custodien a Valls ho confirmen (CEDOCA).
El programa d’actes va anunciar la presència castellera sota la veu ball de Valencians, com era norma a l’època. Altres elements citats són els gegants, els Magí de les timbales i “el Águila Imperial con su comparsa”. La programació segueix l’esquema d’altres solemnitats. Durant la tarda del primer dia va avisar-se de l’inici de la festa amb el primer seguici. Al matí de la diada segona, la principal, va acudir-se a la Catedral. Al tercer pel matí també va actuar-se als peus de la Catedral. Després, va visitar-se el barri mariner.
El matí del dia 17, “las danzas recorrerán la Ciudad, distinguiéndose entre ellas la antigua y sorprendente por lo atrevido y espuesto de sus grupos, conocida bajo la denominación de Valencianos”. A les onze del matí, havien de reunir-se a la plaça de la Font per acompanyar en seguici a les autoritats fins la Catedral. S’hi celebrava un Te Deum. Després, la comitiva es refeia. Tot l’endemà, les manifestacions s’havien d’exhibir arreu de la població. Al migdia a la plaça de les Cols. A la tarda per la marina. A la plaça dels Carros.
Els comptes de la comissió organitzadora corroboren la intervenció castellera. Diversos apunts en parlen. Als definitius, del 30 d’octubre, figura el lliurament de 1.600 rals “A la Danza de Valencianos por los gastos de dicha danza”. El ball de les gitanes va rebre’n 200. El ball de “Bastonets”, 240. “Los que danzaban el Aguila”, 80. Aquests exercicis, òbviament, també havien d’haver tret el nas per Santa Tecla.
Un esborrany anterior també va preveure-hi la despesa pel ball de diables i de dos balls parlats, “D. Jacinto” i “D. Josepa”.
Aquest paper contempla el número casteller amb la fórmula “Valencianos con las Torres”, acompanyat del comentari “bastan tres dias de anticipacion para avisarles”.
La prerrogativa dels tres dies no nega el rol dels elements locals o, fins i tot, l’adjudicació de l’actuació a almenys una colla local. Però també insinua el protagonisme de castellers forasters, ni que sigui a títol personal. Tres dies donen per cridar a files a cracs d’arreu, amb habilitats indiscutibles i públiques, amb la intenció de millorar els efectius de l’agrupació. Aquells a qui no feia massa, el mateix 1846 per la Mare de Déu de les Neus, s’esperaven a Vilanova i la Geltrú com “los mas diestros y acreditados atletas del campo de Tarragona” amb “la de valencianos” (Diario de Barcelona: 1846. AHCB). No hauria de sorprendre. La gent d’un mateix ofici es coneix, més entre els millors, i traça afinitats o aliances tard o d’hora. Els precedeix la fama. És clar, per compartir neguits i camps d’acció.
Xavier Güell
El blog de Xavier Güell 