Barcelona, 1892

L’octubre de 1892 van plantar-se castells a Barcelona per commemorar-se el quatre-cents aniversari del descobriment d’Amèrica per Cristòfor Colom.

Dues societats recreatives de la ciutat amb denominació patriòtica, Berenguer i Roger de Flor, van proposar-ho a mitjans d’agost. Ambdues compartien estatge, un primer pis de la plaça de Tetuan, i també van recordar-se d’altres elements festius de l’àrea tradicional castellera, com tantes vegades al cap-i-casal al llarg del temps. Els socis, de ciutat i de suposat ideari catalanista, devien idealitzar els castells com a mostra de la força i el valor de la gent del país. L’origen rural, a més, els situava aliens a interferències mundanes o modernes: “Los círculos recreativos «Berenguer» y «Roger de Flor», han presentado al Alcalde un proyecto de festejos que se proponen celebrar en el distrito de la Concepción, con motivo del descubrimiento de América. / Se levantará un espacioso entoldado para bailes y conciertos, á beneficio de los pobres, en la plaza de Tetuán, y se organizará una cabalgata alegórica del descubrimiento del Nuevo Mundo, durante la cual se recogerán limosnas para los pobres, que serán distribuidas por las señoras é hijas de dichos círculos y por los alcaldes de barrio. / Además, se gestionará del Ayuntamiento de Tarragona que ceda la comparsa de enanos, y serán contratados los «Xiquets de Valls», que levantarán sus arriesgadas torres en varios puntos de la ciudad” (La Vanguardia: 1892. AHCB. Una nota similar a: La Renaixensa: 1892. AHCB).

La idea va seguir endavant. El corresponsal vallenc de La Renaixensa va estar cas al cas, poc després, a finals d’agost, d’haver-se contactat amb la Colla Vella dels Xiquets Valls. Els seus mots esdevenen sucosos. Assenyalen els elements a mobilitzar, dintre dels paràmetres de l’època. Però a més, la desestructuració de les colles castelleres vallenques en aquell moment, en sintonia a la crisi social i econòmica al Camp de Tarragona i al desinterès galopant pels exercicis de seguicis festius, en especial entre els joves: “S’están fent gestions pera que durant las festas del centenari de Colón, vinguin á aqueixa capital la colla vella dels xiquets de Valls. Cas d’avenirse hi hauria á Barcelona 50 castellers en los catorze primers dias de las festas y 70 en los sis dias últims, durant los quals aixecarían sos castells més alts y atrevits la colla vella que estava mitj desorganitzada (la nova ja ho está del tot) tornará á organisarse completament” (La Renaixensa: 1892. AHCB).

Les dificultats dels Xiquets de Valls es constaten en un altre document d’aleshores. El corresponsal de Vilanova i la Geltrú de La Renaixensa va parlar-ne la primera setmana d’agost, en comentar la celebració de la festa major de la vila a llaor de la Mare de Déu de les Neus: “Fins hem tingut Xiquets de Valls [òbviament, la Colla Vella], cosa que fa anys que no havíam vist, y que es molt posible no torném á veurer, si s’efectua, com nos digieren, próximament la disolució de la darrera colla que’n resta” (La Renaixensa: 1892. AHCB).

Els Xiquets de Valls van exhibir-se a Barcelona finalment. Però seguint un altre camí. No el de les societats Berenguer i Roger de Flor, aparentment. La documentació de la comissió municipal organitzadora dels actes commemoratius del quart centenari d’Amèrica ho insinua (AHCB).

L’acte de la reunió de la comissió del 13 de setembre, a continuació de les gestions amb la Colla Vella, palesa que a Barcelona no van disposar dels cabals necessaris a l’hora de la veritat: “Dadas cuentas por el Sor. [Domènec] Catalá, de haberse manifestado el director de la comparsa típica titulada ‘Xiquets de Valls’, deseos de que fuera contratada por la comision para practicar en público sus ejercicios durante las prócsimas fiestas, se acordó no ser posible acceder á la solicitud por falta de consignacion en presupuesto”. Durant la reunió també va desestimar-se “la comparsa titulada ‘Baile de Serrallonga’”.

Els organitzadors, per contra, no van regatejar recursos per a les audicions de sardanes. Quatre cobles van llogar-se. Tortellà, representada per Martí Santaló. La Principal de la Bisbal, Antoni Agramunt. Pep de Figueres, Felix Sans. Farnense, Joan Jubany (AHCB).

Però els Xiquets de Valls no van desistir malgrat el contratemps. Aquests van conformar-se a no rebre cap remuneració oficial sempre i quan se’ls permetés fer la seva. El 20 de setembre, una setmana més tard, la comissió organitzadora va concedir el permís. El cap de colla dels castellers, Andreu Vicens, veí del carrer Balmes, número 13, porteria, va rebre la notificació: “D. Andrés Vicens, habitante en la calle de Balmes, número 13, portería, representante de la comparsa titulada ‘Xiquets de Valls’, pidió autorización para que dicha comparsa pueda durante las próximas ferias y fiestas practicar sus ejercicios por las vías públicas de esta capital, sin subvención alguna, acordándose de conformidad”.

La intervenció d’Andreu Vicens planteja diverses qüestions. Si va representar a la Colla Vella de Valls, l’agrupació esmentada en primer lloc. El tema monetari no hagués esdevingut cap impediment. No seria el primer cop que una colla vallenca va acudir a una capital o cita reeixida sense paga oficial. La mateixa Colla Vella. En aquests casos va refiar-se de la bossa aplegada en actuacions privades, llevants i mangueles. D’aleshores, el 1892 a Barcelona, es veurà que almenys van fer cap al Teatre Romea el vespre del 13 d’octubre. O si va obrar com a cap de colla d’una agrupació barcelonina. El 1901 va exercir aquest rol, que se sàpiga. Sigui el que sigui, Vicens ha de guardar algun lligam amb el territori tradicional casteller. És més, ha d’exemplificar la crisi social i econòmica que va empènyer a molts camptarragonins a refer la seva vida al pla de Barcelona o a ciutats industrials de la seva província. Una migració que explica de retruc la materialització d’actuacions castelleres en aquest territori i la consolidació d’agrupacions castelleres al pla de Barcelona d’aleshores ençà.

L’autorització va atènyer a la “kermesse”, una macedònia de números heterogenis, prevista pel 13 d’octubre a partir de les tres de la tarda al Parc de la Ciutadella. La pluja va ajornar-la vint-i-quatre hores. Els castells, doncs, van encabir-se fora del seu àmbit natural. No en un acte festiu de cultura popular i tradicional. El programa oficial va anunciar: “Teatros de polichinelas, gran teatro rústico con baile fantástico, teatro para equilibristas, preatidigitarores, ventrilocuos y cante y baile andaluz, plaxuela especial para sardans con la música característica del país; gimnastas y funámbulos; gigantes, enanos, ball de bastons, xiquets de Valls; tombola y venta de objetos; paseos en camellos y borriquitos, elevacion de globos aerostáticos, fuegos artificiales y desfile de una retreta y marcha de antorchas”. Els espectadors havien de comprar entrada. Dues pessetes costaven. Una, si s’accedia a partir de les sis. 25 cèntims el lloguer d’una cadira (AHCB). La premsa va transcriure el programa (Correo Catalan: 1892. AHCB. Diario de Barcelona: 1892. AHCB. Diario Catalan: 1892. AHCB. La Dinastía: 1892. AHCB. La Renaixensa: 1892. AHCB. La Vanguardia: 1892. AHCB). El “teatro rústico” ha de referir-se a la representació del ball de Serrallonga, a qui també se’l va permetre d’actuar a canvi de res.

Els organitzadors dels festeigs, de tota manera, van acabar recompensant als castellers al cap d’un any. El 28 de desembre de 1893 “se adoptó el acuerdo de pagar á los Xiquets de Valls la cantidad de 500 pesetas” (La Vanguardia: 1893. AHCB).

Diverses publicacions van recollir el paper dels Xiquets de Valls a la “kermesse”. Totes, amb disparitat de parer i tendència política, en parlen amb vaguetat, com tants textos de l’època. En cap cas, no es concreten fefaentment les construccions aixecades.

Aquí van uns exemples. N’hi ha que tan sols constaten el seu concurs: “Una colla de los Xiquets de Valls recorrían los jardines haciendo sus inverosímiles castillos, entre el aplauso de la multitud, que se agrupaba á verlos” (Diario Catalan: 1892. AHCB). El seu acompanyament musical ineludible: “Los ‘xiquets de Valls’ al son de las grallas iban formando sus castillos y torres arriesgadísimos, mereciendo muchos aplausos” (Correo Catalan: 1892. AHCB). O la realització de la millor exhibició a l’escenari principal, l’antiga Plaça d’Armes de la Ciutadella: “En la gran plaza de armas se reunieron los gigantes, cabezudos, Xiquets de Valls, Colla de Sant Mus, tres toms y Ball de bastons y las músicas de la Casa de la Caridad y Asilo Naval” (Diario de Barcelona: 1892. AHCB).

El laberint per la premsa no s’acaba aquí. La Esquella de la Torratxa va estar al cas d’encarregar-se la direcció de la “kermesse” a un professional de l’espectacle de renom, Francesc Soler Rovirosa, pintor escenògraf barceloní: “La Kermesse. Se vejé molt animada. En la direcció general s’hi descubrí desseguida la má experta de’n Soler y Rovirosa. A la tarde, comparsas típicas: tres toms, xatos de Sant Mus, ball de bastóns, xiquets de Valls, putxinelis, gimnastas, etc., etc.” (La Esquella de la Torratxa: 1892. AHCB).

Aquesta mà experta no va desvetllar unanimitat de criteri entre la crítica. Ja es diu que mai plou a gust de tothom. N’hi ha que van esparverar-se: “s’ha esvahit tan depresa la remor d’aquesta especie de fira de festas –perque la kermesse es ni mes ni menos que un final, un quid revolutum de tots los espectacles– que quant ara’n digués resultaria estantés. N’hi ha prou ab lo calificatiu que li acabo de posar y ab afegirhi que entre’ls actors hi havia reunits los saltimbanquis de tota MENA que’s trobavan á Barcelona” (La Veu de Catalunya: 1892. AHCB).

D’altres, és clar, van opinar tot el contrari. La cita va encantar-los per aplegar en harmonia i alegria a una multitud representant de tots els estaments: “La fiesta de ayer [14 d’octubre] resultó; y resultó animada, expléndida, agradabilísima, gracias á la excelente organización que se le dio. La multitud logró pronto y fácil acceso á los jardines, gracias á las muchas puertas de entrada, sin empellones, sin escándalo, y sin que dejara nadie de pagar, pues los invitados entraban por una puerta especial frente al Pabellón de Agricultura. / Dentro ya del Parque, eran de ver el movimiento, la animación, la vida, de aquel cuadro esplendoroso. Corría la gente de una en otra diversión; caminaba, como vulgarmente se dice, de sorpresa en sorpresa, faltaba el tiempo para acudir á todos los espectáculos, y era preciso aprovecharlo y no perder ninguno. / Por los jardines, al azar, sin rumbo ni concierto, vagaban miles y miles de personas, la silla en la mano, trasportándola de una en otra diversión. / Por allí vimos, en clase de particulares, al capitán general, al gobernador civil á otras muchas autoridades, y las familias más aristocráticas agradablemente mezcladas con las más humildes. / El movimiento era tal y tan continuado que producía vértigos. Infinidad de comparsas detenían al transeúnte en su camino, distrayéndole al par con ejercicios y espectáculos variados. Aquí los xiquets de Valls, formando sus elevados y peligrosos castillos humanos; más allá los del ball de bastóns, danzaban al compás de la gaita; en otro sitio los niños que forman la comparsa del ball del arch hacían las delicias de la gente menuda; y comparsas, collas, bailes, dulzaineros, payasos y juglares, daban carácter á la fiesta, llevaban la animación á los concurrentes á la misma, que en confuso tropel precipitábanse en busca de nuevas emociones que encontraban enseguida” (La Vanguardia: 1892. AHCB).

No van ser els únics en sentir aquesta sensació: “La gran Kermesse, festa donada en los jardins del Parch, atragué á aquell lloch una concurrencia numerosíssima que sortí satisfeta de la varietat de diversions, tals com les representacions en lo teatre rústich y’l de putxinel•lis, cant y ball andalús, cobla ampurdanesa, funàmbuls, gegants, balls de bastons, xiquets de Valls, passejades en camells y burrets” (La Ilustració Catalana: 1892. AHCB).

Alguna publicació, en canvi, sí va interessar-se per les construccions plantades.

La Renaixensa va anotar la consecució del pilar de cinc a la Plaça d’Armes davant la presència de les autoritats. Aquestes es trobaven al balcó del palau del governador, un dels tres edificis originaris de la Ciutadella, avui dia seu de l’Institut d’Ensenyament Secundari Verdaguer, i que flanqueja la Plaça d’Armes. Se suposa, durant l’exhibició principal i que el cronista va comptar bé els pisos: “Més enllá una cobla ampurdanesa tocava típicas sardanas ab molts aficionats á ballarlas ab aquella serietat y abstracció que sembla que resolgan un intrincat problema. En altra banda al só del tamborino y fluvial reyan espetegar sos bastons los del ball dels idem; y una mica més lluny, al só de las grallas, los Xiquets de Valls alsavan sas atrevides torres, tan atrevides que davant del palau del gobernador de la ex-ciudadela, mentres las contemplaven desde ‘l balcó las autoritats acompanyadas dels individuos del ajuntament de Génova, los Xiquets feren l’espedat de cinch (columna de cinch homes un sobre l’altre) obtenint molts aplausos” (La Renaixensa: 1892. AHCB).

El cronista de La Vanguardia va estar alerta a l’èxit en construccions de quatre, cinc i sis pisos: “Luego había que ver á los xiquets forzosamente. Se los encontraba uno por todas partes, paseando ó formando sus castillos de cuatro, cinco ó seis pisos, semi-adormecidos por aquella música melancólica y suave que hace recordar la muñeira y los crepúsculos tristes y fríos de las montunas, la vaca paciendo en un campo de esmeralda y el sonido de la esquila pausado, monótono, débil. / Recorrían en todas direcciones el Parque, siempre con su lánguida música, algo más animada al pasear y seguidos de algunos espíritus amantes de la melancolía” (La Vanguardia: 1892. AHCB).

Aquest darrer, però, va badar, doncs, una fotografia molt coneguda del barceloní Adrià Torija palesa la fita del tres de set a la Plaça d’Armes, almenys. S’entén que no va superar-se aquest sostre de pisos. En correspondència al nivell casteller de l’època, el compromís i característiques de la plaça, i els efectius mobilitats (L’Almanach de l’Esquella de la Torratxa: 1893. BNE).

Els grallers apareixen a l’angle inferior dret de la fotografia. S’endevinen dos timbalers franquejant dos grallers, suposadament amb gralles seques. Una formació habitual aquells anys.

BNE

Els Xiquets de Valls, ja s’ha dit, van actuar almenys en un altre lloc. Dalt de l’escenari del Teatre Romea, aleshores Teatre Català, en un festival també de ressò patriòtic. Amb elements de les entitats Berenguer i Roger de Flor encara pel mig? Sí el dia 13 d’octubre, per restar sota teulada. Aquesta exhibició i d’altres de privades que devien sorgir havien de recompensar als castellers.

La premsa va anunciar-ho: “Mañana [dijous 13 d’octubre] inauguración de las funciones de la Tertulia Catalanista. Las Comedias catalanas. ‘La tornada del Titó’, ‘Las bodas d’en Cirilo’ y ‘Lluna de mel’. ‘Los Xiquets de Valls’ construirán sus castillos en el palco escénico. A las ocho y media” (La Dinastía: 1892. AHCB. La Vanguardia: 1892. AHCB).

Més endavant va ressenyar-se: “Han fet lo gasto las obras del repertori, intercaladas ab l’aixerida pessa ‘Las bodas de’n Cirilo. / L’altre dia, en un intermedi, los xiquets de Valls van montar algunas torres sobre’l escenari. / –¡Quina llástima–diria algún autor que no tingués preparada alguna obra apropósit pera encaixarhi aquest efecte!” (La Esquella de la Torratxa: 1892. AHCB).

Xavier Güell