Castells a Lo mosso d’Esquadra de Pau Parellada

Diverses són les obres teatrals que incorporen la plantada de castells. El quadre costumista Lo mosso d’Esquadra, del vallenc Pau Parellada Molas, representat per primera vegada el vespre del 2 de maig de 1904 al teatre Romea de Barcelona, n’és una. L’anunci de l’estrena ho indica: “Mañana [2 de maig de 1904] por la noche en el Teatro Catalá Romea, se estrenará un cuadro de costumbres catalanas en un acto de don Pablo Parellada, (Melitón González) titulado: Lo mosso de l’Esquadra, dirigido por el primer actor don Enrique Borrás y desempeñado según el siguiente reparto: ‘Teresa’, señora Clemente; ‘Tecla’, señora Morera; ‘Simona’, señora Baró; ‘Andreu Puig’, (mosso de l’Esquadra), señor Viñas; ‘Martínez’, (tinent), señor Oliver; ‘Francesch’ (cassador), señor Santolaria; ‘Tano’, (guardatermes), señor Virgili; ‘Coix’, (hostaler), señor Daroqui; ‘Nepus’, (noy idiota), señor Doménech; ‘Enrich’, nena Santolaria; ‘Un Xiquet’, señor Antiga; ‘Colla de xiquets de Valls ab gralla’, (L’acció á la carretera entre Valls y Picamoixons” (La Dinastía: 1904. AHCB. La Vanguardia: 1904. AHCB).

Pau Parellada Molas, nascut a Valls el 1855, va ésser un militar atípic del cós d’enginyers, assolí el grau de coronel, pel fet de combinar la carrera militar amb l’escriptura i la caricatura; sota el pseudònim de “Melitón González”.

L’argument de Lo Mosso d’esquadra ens és desconegut a hores d’ara. L’anunci de la representació aclareix que se situava a les afores de Valls i que l’autor va recorre als castells i a d’altres elements familiars. Sí s’endevina una trama senzilla amb l’única intenció d’entretenir a l’espectador.

La companyia d’Enric Borràs Oriol, una de les figures de l’escena espanyola de tots els temps, va estrenar la peça. D’altres actors preeminents del moment van completar l’elenc.

Dels castellers, en canvi, res es pot dir, tret que no necessàriament van venir de Valls. Els Xiquets de Gràcia, actius aleshores, van poder encarregar-se d’aquest apartat. Les cròniques, de fet, ni parlen dels castells.

La premsa sí palesa que la crítica no va entussiasmar-se per l’obra: “es una obreta absolutament fluxa y bona minyona, no arribant les escenas còmiques a fer riure, ni les dramàtiques a fer sentir. Axò y un llenguatge sense gens de carácter y inexpressiu, fa que la representació transcorri sense arribar a despertar interès, a lo qual hi contribuheix també la circunstancia de que l’autor jugui a cartes descobertes, ensenyant tot lo joch desde son principi” (La Ilustració Catalana: 1892. BC).

La característica que fos la recreació del treball d’un altre autor, com la majoria dels seus sainets en català, també ha transcendit: “lo millor elogi que podém fer d’ell, es que sembla completament original ab tot y esser adaptat d’una obra extranjera (segons confessió sincera de son autor). / Es lo pare d’aquest arreglo en Pau Parellada, conegut per sos monos ab lo pseudónim de Melitón González” (La Tomasa: 1904. BC).

Xavier Güell

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Barcelona i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.