L’Arboç, 1921

L’absència prolongada d’actuacions arreu del territori durant els anys 1910 i 1920 va evidenciar l’estat catatònic dels castells a la darreria del període de la Decadència. Aquesta involució de l’activitat va partir de la ingerència d’un conjunt de factors a les últimes dècades del segle XIX.

Un element nou, però, va determinar l’escenari el 1921. El desànim general de la població pels revessos militars espanyols al nord del Marroc, al Riff, davant els rifenys d’Abd el-Krim. Per la derrota sagnant el 22 de juliol de 1921 a Annual. La desfeta va impactar encara més perquè la majoria dels milers de soldats espanyols no eren professionals, sinó poble ras, allistat en lleves forçoses. La dissort va trastocar la celebració de moltes festes majors aquell any.

L’Arboç no va restar al marge d’aquests esdeveniments, com la majoria de les places castelleres per excel•lència. La població tampoc no va gaudir dels castells durant un període de temps a les acaballes de la Decadència. Entre els anys 1918 i 1925. D’ençà de la presència de la Colla Vella dels Xiquets de Valls el 1917 i fins la seva tornada el 1926. Ambdós cops per festa major.

Al 1921, les notícies dels camps de batalla marroquins també van condicionar la seva festa major. La premsa arbocenca va comentar-ho. Les línees també lamenten que els veïns s’haguessin d’estar dels castells: “La nostra Festa Major, una de les més típiques de Catalunya, Festa Major bulliciosa i cridanera, curulla de gent, joia de la mainada que corre darrera els gegants, encisadora pels que escoltan la música joganera de la dansa catalana, atratívola pels que venen a admirar les danses populars, a fruir de l’espectacle originalísim de l’estruendosa carretillada, a sentir esgarrifances d’emoció amb les atrevides torres i arriscats espadats dels Xiquets de Valls, a contemplar amb reculliment les processons que surten de la Parroquia recorrent nostre carrers, venerant les relíquies dels Sants Màrtirs nostres Patrons, Festa de diversió, d’alegria, d’esbarjo, d’oblit de treballs fatigosos, esdevindrà enguany endolada pel vel de la tragèdia? / Arreu s’ha escampat la tràgica nova del Marroc. Marroc fatídic que tantes llàgrimes i tantes vides costes; pundonor dels segles passats encara vivent en aqueixa terra fantasiosa que has portat la desolació i solitut a tants fogars? / L’espinguet de la tenora que ens omplenava d’alegra emoció esdevindrà planyívola i trista … tal volta emmudirà als diables llurs parlaments, els cric-crec dels bastoners no s’oirà, els castellers no aixecaran les torres altívoles, les processons –que les típiques danses acompanyaven joguinejant brogidosament– seguiran son curs, silencioses pregan quiscun dels fidels pel fill, el germà, l’amic que la sort malestruga ha allunyat de nosaltres. / Mes, amunt els cors, enlairem nostre esperit, esperem que retornaran –no fets uns herois, que no en volem d’herois, que els volem sans i bons com marxaren– i si enguany no podem fer festa, en altre jorn la farem mes plena, en companyia del fill, del germà, de l’amic, pels qu’ara preguem” (Badalota: 1921. BMVB).

El govern municipal de l’Arboç, qui gestionava la festa major, va actuar en correspondència a l’atonia del moment. L’estat de la caixa municipal, a més, tampoc no estava per massa alegries. La seva falta de cabals va correspondre’s a la crisi al país per la fi de les comandes generoses dels països bel•ligerants en la Primera Guerra Mundial. La neutralitat d’Espanya va dur a ésser-ne proveïdor. Després de la guerra, la recessió va sobrevenir per la incapacitat del mercat interior d’absorbir el volum de producció dels anys bèl•lics.

L’Ajuntament de l’Arboç va renunciar a organitzar la festa major en la sessió del 18 d’agost. La comissió de festes ni es va constituir. Les passes van cenyir-se a encaminar un programa de mínims. A garantir-hi alguns dels números de cada any. Celebracions religioses, lliurament de menjar als pobres, intervenció dels gegants locals i contractació d’una orquestra de música juntament amb la iniciativa privada. La cobla-orquestra La Principal de la Bisbal cridada pel Grup Arbocenc. L’Ajuntament també va col•laborar en la recapta de diners pels veïns soldats: “atendiendo a las circunstancias actuales y además al enorme gasto que representa la organización de los festejos, que no puede el Ayuntamiento efectuar contando con la escasa consignación del Presupuesto, se acordó solemnizar dicha fiesta con la celebración de los actos religiosos y salida de la danza de los gigantes, aceptando la contrata por la cantidad de 300 pesetas de la Orquesta ‘La Principal de La Bisbal’, ofrecida por la Junta de la Sociedad ‘Grop Arbossench’ de esta villa” (ACBP). La premsa local va comentar-ho (Badalota: 1921. BMVB).

El 23 d’agost, l’Ajuntament també va acordar costejar el ball de diables, un altre divertiment característic de la cita: “conceder una subvención de cien pesetas […] para la salida de la Danza de los Diablos […] al vecino D. Andrés Suriol Farré” (ACBP). La premsa local també va parlar-ne (Badalota: 1921. BMVB).

De castells, ni rastre. Ni dels de foc. Tampoc no apareixen al programa d’actes. El document va anunciar la intervenció dels exercicis de seguicis festius amb la fórmula genèrica “les danses populars”. Els dies 27, 28 i 29 agost (Badalota: 1921. BMVB).

La incompareixença dels castellers va materialitzar-se a l’hora de la veritat. El cronista local va concretar-hi tan sols l’exhibició dels músics, els gegants i el ball de diables. Els únics exercicis citats. Els gegants al so del flabiol i el tamborino. El seu acompanyant musical per festa major aquell temps: “La mainada ronda câ la Vila en espera de la sortida dels Gegants. Sona el flaviol i majestuosament surten del casals a fer la cerca-vila, capitanejant a una munió de gent menuda que ve engroixint-se al pas per diferents carrers. / Closa ja la tarda i a la celístia d’una nit tranquila, el magnífic Ajuntament, acompanyat de les danses populars i orquestra, es dirigeix a l’esglesia on es canten solemnes completes. A son retorn les dances evolucionen i els històrics diables engeguen la primera carretillada” (Badalota: 1921. BMVB).

Xavier Güell

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Arboç i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.