L’Arboç, 1923

També diuen que els Xiquets / Des de Valls faran vení / Potser aribarà la Festa / i encar no seràn aquí” (Badalota: 1923. BMVB). La premsa local va vaticinar així l’absència de castells a l’Arboç el 1923 per la festa major. Amb aquesta, la sisena vegada consecutiva. Al 1917, la darrera presència castellera.

Al 1923, els exercicis de seguicis va obrar els dies 25, 26 i 27 d’agost. El programa d’actes va limitar-los a “les danses populars i Gegants” (Badalota: 1923. BMVB).

El pronòstic del cronista, de tota manera, palesa que la població no se n’havia desentès. Que anhelava retrobar-los tard o d’hora en pròpia plaça. El sentiment de tenir-los ben present i enorgullir-se d’ells apareix en d’altres escrits locals del moment.

El paper dels números nostrats, entre ells els castells, va apel•lar-se per reivindicar els atributs de la cita arbocenca i, en extensió, del territori. L’autor va sortir a la palestra per censurar la uniformitat galopant de les programacions d’arreu del país. Per la irrupció d’un patró de diversions forasteres que anul•lava les manifestacions identitàries a les comunitats: “En les viles encara trobem que perduren les tradicions. Nostre benvolugut Arbós és una de les que ha sabut mantenir el caràcter de la seva Festa Major. En ella hi glateix poixant encar l’esperit religiós i cívic de nostres avant-passats, completat amb assimilacions de modernitat. Ella mimbe encar el nom de nostra vila amb l’aureola de poble culte i amant de les seves tradicions. / Oh, com es acora sentir blasmar nostres Festes Majors perqué cada any es descapdellen de semblant faisó! Sentir que nostres danses populars les havem vistes ja prou! Que cal arreconar aixó i alló per posar-hi alló altre! ¿Peró, és que és possible fer una fesomina nova a una cosa viva sens malmetre-la u occirla? Sinó fem la prova: suprimim matinades i cerca-viles, treiem el típic aldarull del carrer: que no surtin les magnifiques processons, que els xiquets no vinguin, que els diables no timbalegin, no fem carretillades, que emmudeixin les gralles i no surti cap dansa. Ompliu llavors els carrers de xarangues, aboqueu tota mena de diversions dites modernes per nostres carrers i llocs d’esbarjo; no deixeu res per exòtic. Tindrem una diversió empeltada de kursaal i kermesse, peró no podrem dir mai més que sigui nostra Festa Major. Serà com si li traguéssim sa cara riallera i catalana per posar-li l’afrosa careta que exorna el frontis de qualque caseta de pim! pam! pum! / Belles Festes Majors catalanes! Quan devem amar-vos i lliurar-vos de desfiguracions! Car vosaltres sou l’exteriorització de l’anima senzilla, riolera i noble; de l’assenyat equilibri; de l’harmonia serena de nostra raça. / Sigui sempre la Festa Major, la festa Magna, la festa de les festes, la festa més íntima, la més nostra, la més de casa!” (Badalota: 1923. BMVB).

La ressenya de la festa major també va recordar-se’n. El cronista va lamentar-hi la seva falta: “La Festa s’ha anat descapdellant d’una manera contínua, sense deixar desproveïts de diversió. Entre els oficis i el dinar en quedaria un: doncs s’ompla amb el pintoresc festival de la plaça, que enguany, mancant-hi alguna dansa i els xiquets de Valls, resulta algom desconegut” (Badalota: 1923. BMVB).

L’autor, amb tot, va felicitar-se per sí assegurar-hi les audicions de sardanes. Per exemple, el festival folklòric del migdia de festa major davant la Casa de la Vila va culminar amb una tanda de sardanes. A cura d’uns altres xiquets de Valls. La cobla La Principal del Camp. L’encarregada d’animar la festa: “La tocada de sardanes li infón vida; i d’entre els caos d’espectadors quelcom es remou, s’ordena i s’organitza; i d’endemig del desordre es destaquen i s’aixamplen les gràcils anelles de dansaires que rítmicament oscil•len”.

Un altre fenomen cultural que, com la sardana, va dur la desafecció per les manifestacions de carrer tampoc no va mancar. Les activitats esportives. Les sardanes i, sobretot, els esports van competir amb els castells per atraure l’interès del poble ras. El seu intèrpret i consumidor majoritari. Al 1923, els esports ja s’havien estès fora de l’àmbit burgés. La tarda de festa major, el dia 26, van enfrontar-se el Barcelona i l’Esport Club Gràcia. L’endemà per la tarda van disputar-se diverses curses ciclistes.

Xavier Güell

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Arboç i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.