Lleida, 1789

Les proclamacions reals van anunciar l’entronització d’un nou monarca durant l’Antic Règim. Aquestes celebracions van destacar tant per la seva esplendidesa com per les seves connotacions ideològiques i simbòliques. Per recordar-se la figura del rei i el poder establert a la població. Que la soberania de l’Estat residís en el rei. Que la Corona representés a l’Estat.

Les proclamacions reals, d’altra banda, esdevenen valuoses en l’estudi de les tradicions populars i tradicionals, doncs, la població va festejar-les amb les expressions al seu abast. Els exercicis de seguicis festius no van faltar-hi. A cura del poble ras i sota l’empara dels gremis.

La celebració de la proclamació del rei Carles IV els dies 22, 23 i 24 de febrer de1789 a Lleida no va ser cap excepció. Diverses manifestacions de seguicis festius van exhibir-se aleshores.

Una crònica coetània en parla. Encarregada, també com en d’altres ocasions, amb la intenció de recordar la finalitat de l’efemèride. Es tracta de la Relacion de las fiestas y regocijos publicos que con motivo de la real proclamacion del rey nuestro señor don Carlos IV celebró la ciudad de Lerida en los dias 22, 23 y 24 de febrero de 1789 publicase de orden del mui ilustre Aiuntamiento de la misma ciudad. Editada el mateix 1789, a Lleida, a l’Impremta de “Christoval Escuder” (UdL Fons Romà Sol-Carme Torres).

La solemnitat de la proclamació va esdevenir la tarda del 22 de febrer. Els exercicis festius van desfilar pels carrers aquell dia i els dos següents. La crònica assenyala diversos dels moments. La tarda del 22, una hora abans de l’inici del seguici de proclamació. La desfilada va seguir el mateix recorregut. L’endemà al matí, per acompanyar l’anada de les autoritats a la celebració d’un Te Deum a la Catedral. Aquell vespre i el de l’endemà, arreu de la població.

Els mots referents al seguici de la tarda del 22 de febrer són els més sucosos: “Iban delante dos Tarascas, y dos Gigantes de quenta del Gremio de Alpargateros. Seguia una Corrida de Toros, figurada con muchísima propiedad: con Caballero en plaza, toreando de vara larga; y Chulos, echando suertes de vanderillas. Esta idea la executaron los Revendedores. / Seguian dos Danzas, la una de Espadas, que costearon los Labradores, con musica mui propia: y la otra de baile grotesco, executado por quince mozos mui agiles, haciendo figuras primorosas. La musica de este baile era de Violines, Obueses, y Trompas, y tocaba aires mui propios. Esta diversión la costearon los Chocolateros, Estereros, Cordoneros, y otros Artesanos”.

Constaten, doncs, la participació de dues bèsties, una parella de gegants, la pantomima d’una cursa de braus, un ball d’espases i una dansa ignota. La moixiganga? Quinze en són els components. Els mateixos que van ballar-la pocs anys més tard, el 1802, per honorar el pas del mateix rei Carles IV, la seva família i la família real de Nàpols i Sicília. La fórmula que es tractava d’un “baile grotesco” que va acollir “figuras primorosas” no confirma la suposició. Contempla una interpretació aplicable a diverses manifestacions. Sí se citen, en canvi, els seus músics. D’instruments de corda. Violins. I de vent. Els aleshores moderns. Oboès i trompes. Una combinació freqüent a les formacions de ministrers de l’època i que, a més, reporta la no dissociació de la música culta i la popular també aquell temps.

Xavier Güell

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Lleida i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.